dimecres, 19 de setembre del 2018

DIUMENGE VINT I CINC DURANT L'ANY





25º diumenge Temps ordinari (B)

El Fill de l'home serà entregat... Si algú vol ser el primer, ha de ser el servidor de tots.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,30-37

Jesús anuncia per segona vegada la seva mort i resurrecció
30 Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31 Instruïa els seus deixebles i els deia:
--El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes.
El més important
33 Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important.
35 Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
37 --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
Paraula de Déu.








1- Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que ens parlen de conflictes de tota mena: guerres, assassinats, manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures matrimonials... I el mateix passa amb els telenotícies: sovint ens venen ganes de tancar el televisor.
Cal reconèixer sincerament que el panorama no és gaire afalagador: la nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta situació?
Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.


2- Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això lluiteu i us baralleu”.
Ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant Jaume? Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les mateixes famílies, i fan impossible la pau.
Tenir, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
    Per què ens entestem en tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És trist que moltes persones segueixin barallant-se per acumular diners perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és quelcom més profund que rau en el cor. Un cor buit, no pot ser feliç. I el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.


3- També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tibantors i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats, de més lluïment que permeten més protagonisme.

Contra totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No s’hi arriba cometent injustícies, trepitjant els altres, aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona sinó al contrari, l’empetiteix. I és una actitud que fa mal perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.

El creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seva actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte, però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessita. No es tracta d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil petites coses de cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al barri, a la universitat...
Seria bo que avui reviséssim amb sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient .
Com considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal superar i, si fa falta, trepitjar? En el primer cas estarem construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.


4- I una darrera reflexió important. A l’eucaristia de cada diumenge, el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli. Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquests evangeli, a aquesta Paraula de Jesús.
Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Per a mi, l’evangeli més important ha de ser el cinqué. Sí, el cinquè, és a dir, aquell que escric cada dia amb la meva pròpia vida, tenint els altres quatre evangelis com a punt de referència en el meu pensament i en el meu cor.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús. Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la meva vida.

De veritat, la meva vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu per tot arreu? Per què?
Reflexionem-hi.




¿PER QUÈ HO OBLIDEM?
Camí de Jerusalem, Jesús instrueix els seus deixebles sobre el final que li espera. Insisteix un cop més a dir que serà entregat en mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el ressuscitarà. Marc diu que “no entenien el que volia dir, però no gosaven fer-li preguntes”. Aqueixes paraules mostren la pobresa dels cristians de tot temps. No entenem Jesús i no gosem aprofundir dins el seu missatge. Quan arriben a Cafar-Naüm, Jesús els demana: “¿Què discutieu pel camí?” Els deixebles callen . Estan empegueïts. Marc ens diu que, pel camí, havien discutit sobre quin d'ells serà el més important. Certament, fa vergonya veure a Jesús, camí de la creu, acompanyat per un grup de deixebles plens d'estúpides ambicions. ¿ De què discutim avui dins l'Església mentre diem seguir a Jesús?
A casa, Jesús els dóna una ensenyança. La necessiten: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Entre els que segueixen Jesús, sobresortir i ser més que els altres, és posar-se l'últim, darrera tots; així es pot veure el que necessiten i servir-los.
La vertadera grandesa està en servir. Per a Jesús, el primer no és el que ocupa un càrrec important, sinó el que viu servint i ajudant als altres. Els primers dins l'Església no són el jerarques sinó aquestes persones senzilles que ajuden als qui troben pel camí. No l'oblidem.
Per a Jesús, l'Església és un espai on tots pensen en els altres. Una comunitat on estem atents al qui ens necessita. No és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els posa un exemple gràfic. S'asseu i crida els deixebles. Llavors apropa un nen i el posa en mig de tots perquè posin en ell l'atenció. En el centre de l'Església apostòlica hi ha d'haver sempre un nin, símbol de les persones dèbils i desvalgudes, els necessitats d'acollida, recolzament i defensa. No han d'estar defora, lluny de l'Església de Jesús. Han d'ocupar el centre de la nostra atenció.
Després acarona el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així: Identificat amb els dèbils. Mentre els diu: “Qui acull a un nin com aquest en el meu nom m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi , sinó al qui m'ha enviat”.
L'ensenyança de Jesús és clara: el camí per a acollir Déu és acollir al seu Fill Jesús present en els petits, els indefensos, els pobles i mels desvalguts. ¿ Per què ho oblidem tant ? ¿ Què hi ha en el centre de l'Església si ja no hi està aquest Jesús identificat amb els petits ?




DUES ACTITUDS DE JESÚS
Si algú vol ser el primer, que es faci el servidor de tots.”
Jesús i els seus passen per Galilea, camí de Jerusalem. De manera discreta, sense cridar l'atenció. Jesús vol dedicar-se a instruir els seus. Vol gravar dins els seus cors que el seu camí no és un camí de glòria, èxit i poder. Ans el contrari: porta a la crucifixió i al rebuig, però acabarà en resurrecció.
Als deixebles no els cap dins el cap el que Jesús diu. No gosen fer preguntes. No volen pensar en crucifixió. No entre en els seus plans i expectatives. Mentre Jesús els parla d'entrega i creu , ells parlen de llurs ambicions: ¿ Quí serà el més important en el grup? ¿ Qui tindrà el lloc més preeminent ? ¿ Qui rebrà més honors ?
Jesús “s'asseu”. Vol ensenyar-los una cosa que mai ha d'oblidar. Crida el Dotze, els qui més associats estan a ell i sa missió, i els convida a que s'acostin, ja els veu llunyans. Per a seguir ses petjades i semblar-se a ell han d'aprendre dues actituds fonamentals.

Primera actitud: “Qui algú vol ser primer, ha de ser el darrer i servidor de tots”. El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i categories. Dins el seu grup ningú està part damunt els altres. Ans el contrari, estar en l'últim lloc, posar-se a nivell dels qui no tenen poder ni jerarquia. I, a partir d'aquí, ser com Jesús: “servidor de tots”.
Segona actitud: és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable: Posa un nen enmig dels Dotze, en el centre del grup, per què aquells homes ambiciosos s'oblidin d'honors i grandeses, i mirin els petits, els dèbils, els necessitats de defensa i esment. Després, l'acarona i els diu: “Qui acull un d'aquests nens en nom meu, m'acull a mi”. Qui acull a un “petit” acull al més “gran”, a Jesús. I qui acull a Jesús, acull al Pare que l'ha enviat.
Una Església que acull als petits i indefensos ensenya a acollir Déu. Una Església que mira als grans i s'associa amb els poderosos de la terra perverteix la Bona Nova de Déu anunciada per Jesús.




¿ DE QUÈ DISCUTIM NOSALTRES ?

¿ Què discutieu pel camí ?
Segons el relat de Marc, fins a tres cops Jesús insisteix, camí de Jerusalem, en el destí que li espera. La seva entrega al projecte de Déu no acabarà en l'èxit triomfal que imaginen els deixebles: Al final hi haurà “resurrecció”, però, en que no semble ver, Jesús “serà crucificat”. Cal que ho sàpiguen els seguidors.
Els deixebles no ho entenen. No gosen preguntar. Ells pensen que Jesús portarà glòria, poder i prestigi. No pensen altra cosa. Arribats a Cafar-Naüm, Jesús fa una pregunta: “¿Què discutieu pel camí ?” ¿ de què han parlat al darrera quan Jesús ha estat absent ?
Els deixebles callen. Estan empegueïts. Mentre Jesús parla d'entrega i fidelitat, ells només pensen en qui serà el més important. No creuen en la igualtat i la fraternitat que Jesús cerca. En realitat, els mou és l'ambició i la vanitat: ser més que els altres.
A esquena de Jesús i sense son Esperit molt present, ¿ no seguim igual, discutint coses semblants?: ¿ l'Església ha de renunciar a privilegis seculars o cercar “poder social”?, ¿quines congregacions i moviments tenen importància i quins cal deixar a part ? ¿ quins teòlegs cal considerar “ortodoxes” i quins marginals ?, ¿ només els barons han d'accedir al sacerdoci o també les dones ?
Davant el silenci dels deixebles, Jesús s'asseu i els crida. Vol que l'escoltin. El que els dirà no ho han d'oblidar: “Si algú vol sder el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
En el seu moviment no hi ha que mirar tant els qui estan als primers llocs i tenen nom, títols i honors. Importans són els que, sense pensar molt en nom, prestigi o tranquil·litat personals, es dediquen sense ambicions i amb llibertat a servir, col·laborar i contribuir al projecte de Jesús. No ho oblidem: l'important no és quedar bé, sinó fer el bé.




L'ART D'EDUCAR
Qui acull un d'aquests infants...
Es diu que la tragèdia més greu de la societat del nostre temps és la crisi de la relació educativa. Els pares cuiden els fills i els mestres ensenyen els alumnes, però dins les llars s'ha perdut “l'esperit de l'educació”.

Tanmateix, si una societat no sap educar a les noves generacions no assolirà esser més humana, malgrat els avanços tecnològics i èxits econòmics. Per al creixement humà, els educadors són més importants i decisius que els polítics, els tècnics i els economistes.
Educar no és instruir, adoctrinar, manar, obligar, imposar o manipular. Educar és l'art d'apropar-se a l'infant, amb respecte i amor, per a ajudar-lo a desplegar una vida humana vertadera.
L'educació està sempre al servei de la vida. Educador vertader és el que sap desvetllar tota la riquesa i possibilitats que hi ha dins el nen. Qui sap estimular i fer créixer dins ells, no sols aptituds físiques i mentals, també el món interior i el sentit gojós i responsable de la vida. Una educadora cèlebre, M Danielou, deia que “el nin més humil té dret a una iniciació a la vida interior i a la reflexió personal”
Quan a les institucions educatives s'ofega “el gust per la vida”, i els ensenyants només transmeten un conjunt de matèries de manera disciplinada, assignat a cadascun (assignatures), allí es perd “l'esperit de la'educació”.
A banda, la relació educativa exigeix veritat. S'enganyen els educadors que, per tenir ascedència i interés, es presenten com a déus. Els nens necessiten trobar-se amb persones reals, senzilles, properes i profundament bones.
Tanmateix, el vertader educador respecta el nin, no l'humilia, no fa malbé la seva auto-estima. Manera senzilla i nefasta de bloquejar son creixement és repetir constantment: “no hi ha qui t'aguanti”, “ets un desastre”, “seràs un desgraciat el dia de demà”.
Dins la autèntica relació educatia hi ha clima d'alegria ja que l'alegria és “signe de creació” i, per tant, estímul de l'acte educatiu.
Escrivia així Simone Weil: “La intel·ligència no pot esser estimulada sinó per l'alegria. Perquè hi hagi desig cal plaer i alegria. L'alegria d'aprendre és tan necessària per als estudis com la respiració per als corredors”.
A les Escoles: ¿ Qui tindrà la sort de trobar vertaders educadors o educadores? ¿ Qui els acollirà amb el respecte i la solicitud d'aquell que un dia a Cafar-Naüm n'acaronà un, dient: Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat”.?
José Antonio Pagola





LLUERNA Nº 55

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada