25º
diumenge Temps ordinari (B)
El
Fill de l'home serà entregat... Si algú vol ser el primer, ha
de ser el servidor de tots.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,30-37
Jesús
anuncia per segona vegada la seva mort i resurrecció
30
Sortint d'allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia
que ho sabés ningú. 31 Instruïa els
seus deixebles i els deia:
--El
Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però,
un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà.
32
Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li
preguntes.
El
més important
33
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què
discutíeu pel camí?
34
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin
d'ells era el més important.
35
Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si
algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor
de tots.
36
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué
en braços i els digué:
37
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i
qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
Paraula
de Déu.
1-
Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que
ens parlen de conflictes de tota mena: guerres, assassinats,
manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures
matrimonials... I el mateix passa amb els telenotícies: sovint ens
venen ganes de tancar el televisor.
Cal
reconèixer sincerament que el panorama no és gaire afalagador: la
nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta
situació?
Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.
Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.
2-
Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha
gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”.
I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això
lluiteu i us baralleu”.
Ens
veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant
Jaume? Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats,
poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les
mateixes famílies, i fan impossible la pau.
Tenir, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
Tenir, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
Per
què ens entestem en tenir “mala qualitat” de vida, quan el
Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què
no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És
trist que moltes persones segueixin barallant-se per acumular diners
perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és
fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és
quelcom més profund que rau en el cor. Un cor buit, no pot ser
feliç. I el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.
3-
També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tibantors
i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig
d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats,
de més lluïment que permeten més protagonisme.
Contra
totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens
diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor
de tots”.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No
s’hi arriba cometent injustícies, trepitjant els altres,
aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona
sinó al contrari, l’empetiteix. I és una actitud que fa mal
perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en
comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.
El creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seva actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte, però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessita. No es tracta d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil petites coses de cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al barri, a la universitat...
Seria bo que avui reviséssim amb sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient .
Com considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal superar i, si fa falta, trepitjar? En el primer cas estarem construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.
4-
I una darrera reflexió important. A l’eucaristia de cada diumenge,
el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli.
Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquests
evangeli, a aquesta Paraula de Jesús.
Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Per
a mi, l’evangeli més important ha de ser el cinqué. Sí, el
cinquè, és a dir, aquell que escric cada dia amb la meva pròpia
vida, tenint els altres quatre evangelis com a punt de referència en
el meu pensament i en el meu cor.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús. Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la meva vida.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús. Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la meva vida.
De veritat, la meva vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu per tot arreu? Per què?
Reflexionem-hi.
¿PER
QUÈ HO OBLIDEM?
Camí
de Jerusalem, Jesús instrueix els seus deixebles sobre el
final que li espera. Insisteix un cop més a dir que serà
entregat en mans dels homes i aquests el mataran, però Déu el
ressuscitarà. Marc diu que “no entenien el que volia dir,
però no gosaven fer-li preguntes”. Aqueixes paraules mostren
la pobresa dels cristians de tot temps. No entenem Jesús i no
gosem aprofundir dins el seu missatge. Quan arriben a
Cafar-Naüm, Jesús els demana: “¿Què discutieu pel camí?”
Els deixebles callen . Estan empegueïts. Marc ens diu que, pel
camí, havien discutit sobre quin d'ells serà el més important.
Certament, fa vergonya veure a Jesús, camí de la creu,
acompanyat per un grup de deixebles plens d'estúpides ambicions.
¿ De què discutim avui dins l'Església mentre diem seguir a
Jesús?
A
casa, Jesús els dóna una ensenyança. La necessiten: “Si algú
vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Entre els que segueixen Jesús, sobresortir i ser més que els
altres, és posar-se l'últim, darrera tots; així es pot veure
el que necessiten i servir-los.
La
vertadera grandesa està en servir. Per a Jesús, el primer
no és el que ocupa un càrrec important, sinó el que viu
servint i ajudant als altres. Els primers dins l'Església no
són el jerarques sinó aquestes persones senzilles que ajuden
als qui troben pel camí. No l'oblidem.
Per
a Jesús, l'Església és un espai on tots pensen en els
altres. Una comunitat on estem atents al qui ens necessita. No
és un somni de Jesús. Per a ell és tan important que els
posa un exemple gràfic. S'asseu i crida els deixebles.
Llavors apropa un nen i el posa en mig de tots perquè
posin en ell l'atenció. En el centre de l'Església
apostòlica hi ha d'haver sempre un nin, símbol de les persones
dèbils i desvalgudes, els necessitats d'acollida, recolzament i
defensa. No han d'estar defora, lluny de l'Església de Jesús.
Han d'ocupar el centre de la nostra atenció.
Després
acarona el nen. Vol que els deixebles el recordin sempre així:
Identificat amb els dèbils. Mentre els diu: “Qui acull a
un nin com aquest en el meu nom m'acull a mi, i qui
m'acull a mi, no m'acull a mi , sinó al qui m'ha enviat”.
L'ensenyança de Jesús és clara: el camí per a acollir
Déu és acollir al seu Fill Jesús present en els petits,
els indefensos, els pobles i mels desvalguts. ¿ Per què ho
oblidem tant ? ¿ Què hi ha en el centre de l'Església si
ja no hi està aquest Jesús identificat amb els petits ?
”Si
algú vol ser el primer, que es faci el servidor de tots.”
Jesús
i els seus passen per Galilea, camí de Jerusalem. De manera
discreta, sense cridar l'atenció. Jesús vol dedicar-se a
instruir els seus. Vol gravar dins els seus cors que el seu
camí no és un camí de glòria, èxit i poder. Ans el
contrari: porta a la crucifixió i al rebuig, però acabarà en
resurrecció.
Als
deixebles no els cap dins el cap el que Jesús diu. No
gosen fer preguntes. No volen pensar en crucifixió. No entre en
els seus plans i expectatives. Mentre Jesús els parla
d'entrega i creu , ells parlen de llurs ambicions: ¿ Quí serà
el més important en el grup? ¿ Qui tindrà el lloc més
preeminent ? ¿ Qui rebrà més honors ?
Jesús
“s'asseu”. Vol ensenyar-los una cosa que mai ha d'oblidar.
Crida el Dotze, els qui més associats estan a ell i sa
missió, i els convida a que s'acostin, ja els veu llunyans.
Per a seguir ses petjades i semblar-se a ell han d'aprendre
dues actituds fonamentals.
Primera
actitud: “Qui
algú vol ser primer, ha de ser el darrer i servidor de
tots”. El
deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i
categories. Dins el seu grup ningú està part damunt els
altres. Ans el contrari, estar en l'últim lloc, posar-se a
nivell dels qui no tenen poder ni jerarquia. I, a partir d'aquí,
ser com Jesús: “servidor
de tots”.
Segona
actitud: és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest
simbòlic entranyable: Posa un nen enmig dels Dotze, en el
centre del grup, per què aquells homes ambiciosos s'oblidin
d'honors i grandeses, i mirin els petits, els dèbils, els
necessitats de defensa i esment. Després, l'acarona i els diu:
“Qui
acull un d'aquests nens en nom meu, m'acull a mi”. Qui
acull a un “petit” acull al més “gran”, a Jesús. I qui
acull a Jesús, acull al Pare que l'ha enviat.
Una
Església que acull als petits i indefensos ensenya a acollir
Déu. Una Església que mira als grans i s'associa amb els
poderosos de la terra perverteix la Bona Nova de Déu
anunciada per Jesús.
¿
DE QUÈ DISCUTIM NOSALTRES ?
¿ Què discutieu pel camí ?
Segons
el relat de Marc, fins a tres cops Jesús insisteix, camí de
Jerusalem, en el destí que li espera. La seva entrega al
projecte de Déu no acabarà en l'èxit triomfal que imaginen els
deixebles: Al final hi haurà “resurrecció”,
però, en que no semble ver, Jesús “serà
crucificat”.
Cal que ho sàpiguen els seguidors.
Els
deixebles no ho entenen. No gosen preguntar. Ells pensen que
Jesús portarà glòria, poder i prestigi. No pensen altra cosa.
Arribats a Cafar-Naüm, Jesús fa una pregunta: “¿Què
discutieu pel camí ?” ¿
de què han parlat al darrera quan Jesús ha estat absent ?
Els
deixebles callen. Estan empegueïts. Mentre Jesús parla d'entrega i
fidelitat, ells només pensen en qui serà el més important.
No creuen en la igualtat i la fraternitat que Jesús cerca. En
realitat, els mou és l'ambició i la vanitat: ser més que
els altres.
A
esquena de Jesús i sense son Esperit molt present, ¿ no seguim
igual, discutint coses semblants?: ¿ l'Església ha de
renunciar a privilegis seculars o cercar “poder social”?, ¿quines
congregacions i moviments tenen importància i quins cal deixar
a part ? ¿ quins teòlegs cal considerar “ortodoxes” i quins
marginals ?, ¿ només els barons han d'accedir al sacerdoci o
també les dones ?
Davant
el silenci dels deixebles, Jesús s'asseu i els crida. Vol
que l'escoltin. El que els dirà no ho han d'oblidar: “Si
algú vol sder el primer, ha de ser el darrer i el servidor
de tots”.
En
el seu moviment no hi ha que mirar tant els qui estan als
primers llocs i tenen nom, títols i honors. Importans són els
que, sense pensar molt en nom, prestigi o tranquil·litat personals,
es dediquen sense ambicions i amb llibertat a servir, col·laborar
i contribuir al projecte de Jesús. No ho oblidem: l'important no és
quedar bé, sinó fer el bé.
L'ART
D'EDUCAR
Qui
acull un d'aquests infants...
Es
diu que la tragèdia més greu de la societat del nostre temps
és la crisi de la relació educativa. Els pares cuiden els fills
i els mestres ensenyen els alumnes, però dins les llars s'ha
perdut “l'esperit de l'educació”.
Tanmateix, si una societat no sap educar a les noves generacions no assolirà esser més humana, malgrat els avanços tecnològics i èxits econòmics. Per al creixement humà, els educadors són més importants i decisius que els polítics, els tècnics i els economistes.
Educar
no és instruir, adoctrinar, manar, obligar, imposar o manipular.
Educar és l'art d'apropar-se a l'infant, amb respecte i amor, per
a ajudar-lo a desplegar una vida humana vertadera.
L'educació
està sempre al servei de la vida. Educador vertader és el que
sap desvetllar tota la riquesa i possibilitats que hi ha dins
el nen. Qui sap estimular i fer créixer dins ells, no sols
aptituds físiques i mentals, també el món interior i el
sentit gojós i responsable de la vida. Una educadora cèlebre,
M Danielou, deia que “el nin més humil té dret a
una iniciació a la vida interior i a la reflexió
personal”
Quan
a les institucions educatives s'ofega “el gust per la vida”, i
els ensenyants només transmeten un conjunt de matèries de manera
disciplinada, assignat a cadascun (assignatures), allí es perd
“l'esperit de la'educació”.
A
banda, la relació educativa exigeix veritat. S'enganyen els
educadors que, per tenir ascedència i interés, es presenten com
a déus. Els nens necessiten trobar-se amb persones reals,
senzilles, properes i profundament bones.
Tanmateix,
el vertader educador respecta el nin, no l'humilia, no fa malbé
la seva auto-estima. Manera senzilla i nefasta de bloquejar
son creixement és repetir constantment: “no hi ha qui
t'aguanti”, “ets un desastre”, “seràs un desgraciat el
dia de demà”.
Dins
la autèntica relació educatia hi ha clima d'alegria ja que
l'alegria és “signe de creació” i, per tant, estímul de
l'acte educatiu.
Escrivia
així Simone
Weil: “La intel·ligència no pot esser estimulada sinó per
l'alegria. Perquè hi hagi desig cal plaer i alegria. L'alegria
d'aprendre és tan necessària per als estudis com la respiració
per als corredors”.
A
les Escoles: ¿
Qui tindrà la sort de trobar vertaders educadors o educadores?
¿
Qui els acollirà amb el respecte i la solicitud d'aquell
que un dia a Cafar-Naüm n'acaronà un, dient: “Qui
acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a
mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat”.?
José
Antonio Pagola
LLUERNA Nº 55
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada