Aquest
diumenge, prenent la sagrada Família com a model, demanem a Déu
imitar dos aspectes seus: les virtuts domèstiques i la caritat
generosa.
En
primer lloc, avui no demanem una gràcia personal, sinó un do per a
tots. No és per a mi, per a tu, o per a un altre. Qui espera aquests
regals de Déu som nosaltres, els que ens apleguem a l’eucaristia.
Dins
la sagrada Família -com dins tot grup que aspirés a ser reflex de
la Santíssima Trinitat-, tan important és la individualitat com la
relació. Tan important és escoltar-se com dir-se, tan important és
donar com rebre, tan important és ser estimat com estimar. Perquè
finalment l’amor entre els que es tracten a imatge de la Santíssima
Trinitat, es conjuga còmodament en primera persona del plural.
Trobem
avui una bonica ocasió per preguntar-nos si vivim d’aquesta manera
a la nostra família, a la nostra casa, a la nostra comunitat. Perquè
no és evident, convé demanar plegats la gràcia que ens disposem a
rebre.
Demanem,
en primer lloc, les virtuts domèstiques de la sagrada Família. I
quan pensem el que ens suggereix “virtuts domèstiques”, imaginem
una plàcida llar de foc, o una taula ben parada o un redós segur.
Quan, de fet, els espais als que ens tenen habituats Josep, Maria i
Jesús són els camins: de Natzaret a Betlem, de Betlem a Egipte, de
Egipte de nou a casa, de casa a Jerusalem...
Les
virtuts domèstiques de la sagrada Família tenen a veure amb la
itinerància del qui cerca viure en la presència del Senyor. Més
que esperar que Déu vingui al sofà de les sòrdides reiteracions
diàries, Josep, Maria i Jesús desitgen viure en la casa del Senyor
i fer de la seva vida domèstica una constant recerca del voler de
Déu.
Maria,
amb actitud atenta, no perd detall i conserva tots els records en el
seu cor. Serà així, com la vida quotidiana deixa de ser previsible
i insípida, per esdevenir, a cada jornada, una nova aventura del
Regne que va arribant.
Amb
els que som a casa, ens fem conscients que som protagonistes d’una
història de salvació compartida? Dediquem temps a escoltar el relat
del que hem passat junts per a adonar-nos d’on ha estat Déu
enmig nostre? En tenim imatges? Ho passem pel cor? Ho redactem? Heus
aquí, una manera de sortir a l’encontre del Senyor com a família,
ni que, pel que fos, mai tinguéssim ocasió de caminar junts
realment.
I,
en segon lloc, demanem la caritat generosa. Sant Pau, ens diria, que
això és una reiteració. Perquè si és caritat és generosa.
Perquè la caritat és pacient, bondadosa, no té enveja, no és
altiva ni orgullosa, no és grollera ni interessada...
Quan
Maria i Josep demanen al seu fill per què no ha fet el que devia,
fent-los passar ànsia, ells cerquen entendre el motiu d’un acte
tan desproporcionat, ni que, finalment, no comprenguin del tot la
seva resposta. El seu amor pel fill no depèn de la conducta adequada
del nen. No és un amor condicionat, sinó respectuós amb la
peculiar identitat de Jesús.
En
aquest temps de Nadal on familiarment ens sovintegem més que en
altres èpoques de l’any, podem reflexionar una estona sobre l’amor
cap als nostres propers. Es realment generós? O respon a les
previsions que brollen dels tòpics on solem tancar els altres?
I
dels propers a Déu: els petits, els del marge, els descartats, els
que passen desapercebuts...: desitgem i demanem una caritat generosa
en vers ells i elles?
A
les portes d’un nou any, amb un bloc de fulls en blanc per
estrenar, disposem-nos a escriure plegats, amb una nova empenta, la
història de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada