DIUMENGE SEGON D'ADVENT

DIUMENGE SEGON D'ADVENT
(Power-Point)

2º diumenge d'Advent (C)

EVANGELI

Tothom veurà la salvació de Déu.

Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,1-6

Predicació de Joan Baptista

1 L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, 2 durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. 3 Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, 4 tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

5 S'alçaran les fondalades,

s'abaixaran les muntanyes i els turons,

el terreny tortuós quedarà pla

i el camí escabrós serà allisat;

6 i tothom veurà la salvació de Déu.

Paraula de Déu.

OBRIR CAMINS NOUS

Els primers cristians veren en l'actuació del Baptista el profeta que preparà decisivament el camí a Jesús. Però, al llarg dels segles, el Baptista s'ha convertit en una crida urgent a preparar camins que ens permetin acollir Jesús entre nosaltres.

Lluc resumeix son missatge amb aquest crit agafat del profeta Isaïes: “Prepareu el camí del Senyor”. ¿ Com escoltar aquest crit en l'Església d'avui ? ¿ Com obrir camins per a que els homes i dones del nostre temps poguem trobar-nos amb ell ? ¿ Com acollir-lo dins les nostres comunitats ?

Primer de tot, prendre consciència de que necessitem un contacte més viu amb sa persona.. No és possible nodrir-nos només de doctrina religiosa. No és possible seguir un Jesús convertit en una sublim abstracció. Necessitem sintonitzar vitalment amb ell, deixar-nos atreure per son estil de vida, contagiar-nos de sa passió per Déu i per l'esser humà.

Enmig del “desert espiritual” de la societat moderna, hem d'entendre i configurar la comunitat cristiana com a un lloc on s'acull l'Evangeli de Jesús. Viure l'experiència de reunir-nos creients, menys creients, poc creients i inclús no creients en torn del relat evangèlic de Jesús. Donar-li l'oportunitat d'entrar amb sa força humanitzadora dins els nostres problemes, crisis, pors i esperances.

Cal no oblidar-ho. En els evangelis no aprenem doctrina acadèmica sobre Jesús, destinada a envellir al llarg dels segles. Aprenem un estil de viure realitzable en tot temps i tota cultura: l'estil de viure de Jesús. La doctrina no arriba al cor, no converteix, no enamora. Jesús, sí.

L'experiència directa i immediata amb el relat evangèlic ens fa néixer a una nova fe, no per via “d'adoctrinament” o “d'aprenentatge teòric”, sinó per contacte vital amb Jesús. Ell ens ensenya a viure la fe no per obligació, sinó per atracció. Ens fa viure la vida cristiana no com a deure, sinó per contagi. En contacte amb l'Evangeli recobrem la nostra vertadera identitat de seguidors de Jesús.

Mirant el evangelis experimentem que la presència invisible i silenciosa del Ressuscitat agafa trets humans i recobra veu concreta. De cop tot canvia: podem viure acompanyats per qui dóna sentit, veritat i esperança a nostra existència. El secret de tota evangelització està en posar-nos en contacte directe i immediat amb Jesús. Sense ell no és possible engendrar una fe nova.

José Antonio Pagola

Segon diumenge - Advent

Ba 5,1-9 Fl 1,4-6.8-11 Lc 3,1-6

“Una veu crida en el desert… Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”, ens ha dit sant Lluc a l’Evangeli d’avui.

Aquesta veu era la de Joan Baptista. Quan va ser gran, va sortir de casa del seus pares, i anà al desert de Judà, mogut per l’Esperit Sant. I començà a predicar a la gent, parlant d’un baptisme de conversió per obtenir de Déu el perdó dels pecats del poble d’Israel.

“Aplaneu el camí…”, el camí per on arribaria aviat Jésus de Nazaret; calia que fos rebut  amb un cor bo, purificat del pecat i de tot alló que porta a fer-ho.

Per ajudar, Joan va escollir un ritus de purificació: una inmersió  a l'aigua del riu Jordá. Allá ell podria alçar la veu i animar el poble a venir i preparar-se amb l'aigua d’un baptisme de purificació. I l’evangeli diu: perquè la salvació de Déu s’acosta…

El salm 91 ens diu una paraula que pot ajudar: “Tant de bo si vosaltres sentíssiu la veu del Senyor: no fermeu el vostre cor,” ans al contrari: obriu-lo per rebre la gràcia de la conversió.

És una paraula que Déu ens vol dir a nosaltres, per una bona preparació a la propera festa del NADAL. I la lectura de la carta de sant.Pau als cristians de Filip pot també ajudar-nos: “Jo demano a la pregària que el vostre cor s’ompli més i més, per arribar purs al dia que Crist desitja venir…”

La realitat que ens envolta aquest dies de desembre d’aquest any és una mica diferent: la gent diu que volen preparar la festa del Nadal. Però, de quina festa de nadal es tracta i de quina preparació?

Si el Nadal per molts es la festa de gastar molt per fer uns grans regals, aquesta és una opció que no ajuda al veritable sentit cristià de Nadal. És una festa de fi d’any, amb un aspecte de frivolitat, d’exterioritat, i sovint no es veu com el Senyor pot ser present en aquest desig de gastar, de mostrar la propia riquesa. Sobretot si els pobres són oblidats.

Demanem al Senyor una mica més de fe per al nostre poble. No siguem com els habitants de Betlem, que no van acollir la mare d’un nen a punt de néixer, perquè es tractava d’una família pobra. La nostra preparació serà la de la pregària personal i comunitària, la de la generositat per als que no tenen gairebé res, i per acollir els que troben les portes tancades, com alguns dels immigrants en perill de mort, com els qui estan al mig del mar i “la Llei” freda no acepta d’obrir-los les portes.

Agustín Goytisolo,

EN EL MARC DEL DESERT

Prepareu el camí al Senyor.

Lluc té interés en precisar amb detall els noms dels personatges que controlen en aquells moments les diferents esferes de poder polític i religiós. Ells són els que ho planifiquen i dirigeixen tot. Tanmateix el fet decisiu de Jesucrist es prepara i esdevé fora de l'àmbit d'influència i poder, sense que ells se n'adonin ni decideixin res.

Així apareix sempre l'essencial en el món i en nostres vides. Així entra en la història humana la gràcia i la salvació de Déu. L'essencial no està en mans dels poderosos. Lluc diu escuetament que “Joan rebé la Paraula de Déu en el desert”, no a Roma imperial ni al recinte sagrat del Temple de Jerusalem.

Enlloc, com en el desert, es pot escoltar millor la crida de Déu. El desert és el territori de la veritat. El lloc on es viu de l'essencial. El superflu no hi cap. No es poden acumular coses innecessàries. Ni luxe ni ostentació. El decisiu és cercar el camí encertat per a orientar la vida.

Per això, els profetes enyoren el desert, símbol d'una vida més senzilla i millor arrelada en l'essencial, una vida sense distorsions ni infidelitats a Déu ni injustícies amb el poble. Dins aquest marc del desert, el Baptista anuncia el símbol grandiós del “Baptisme”, punt de partida de conversió, purificació, perdó i començament de vida nova.

¿ Com respondre a aquesta crida ? El Baptista ho resumeix en una imatge presa de Isaïes: “Prepareu el camí del Senyor”. Les nostres vides estan sembrades d'obstacles i resistències que impedeixen o dificulten l'arribada de Déu a nostres cors i comunitats, a nostra Església i a nostre món. Déu sempre és a prop. Som nosaltres els que hem d'obrir camins per a acollir-lo encarnat en Jesús.

Les imatges de Isaïes conviden a compromisos molt bàsics i fonamentals: tenir esment de l'essencial sense distreure'ns en allò secundari; rectificar el que entre tots hem deformat; endreçar camins torts; afrontar la veritat real de nostres vides per a recuperar un tarannà de conversió. Cal cuidar bé els batejos dels nostres nins, però el que necessitem tots és un “baptisme de conversió”.

José Antonio Pagola

DÉU DIU LA SEVA

La paraula de Déu vingué sobre Joan en el desert.

Allà pels anys 28/29 de la nostra era, comparegué per Palestina un profeta de Déu, anomenat Joan, que recorria la comarca del Jordà predicant un “baptisme de conversió per al perdó dels pecats”. Així descriu el fet l'evangeli de Lluc.

Sembla estar tot en orde. Des de el seu refugi a la illa de Capri, l'emperador Tiberi governa les nacions, sense necessitat de moure les legions. Imitant al seu pare, Antipes construeix son petit “regne”. Des de Cesarea, el prefecte Pilat regeix amb duresa la regió de Judea.

A Jerusalem tot discorre amb pau relativa. Josep Caifàs, gran sacerdot des de l'any 18, se duu bé amb Pilat. Ambdós assoleixen mantenir un difícil equilibri que garantitza els interessos de l'imperi i els del temple.

Però, mentre tot “marxa bé”, ¿ qui es recorda de les famílies que perden “terra” a Galilea ?, ¿ qui pensa en els indigents que no troben lloc dins l'imperi ?, Allà no regna Déu sinó Tiberi, Antipes, Pilat i Caifàs. No hi ha lloc per a ningú que tingui cura dels “últims”.

Davant tot això, Déu té quelcom a dir. La seva paraula no s'escolta a la vila imperial de Capri. Ningú la sent en el palua herodià de Tiberíades ni a la residència del prefecte romà de Cesarea. No es sent tampoc en el recinte sagrat del temple. “La Paraula de Déu vingué sobre Joan, en el desert”.

Només en el desert es pot escoltar de veritat la crida de Déu a canviar el món. En el desert les persones viuen de l'essencial. No hi ha lloc pel superflu. No és possible viure i acumular coses i més coses. Ningú viu de modes i aparences. Es viu en la veritat bàsica de la vida.

Aquesta és la nostra tragèdia. Instal·lats en una societat que per a nosaltres “va bé”, fruint d'una religió que dóna seguretat, ens desviem de l'essencial. El nostre benestar “bloqueja” el camí a Déu. Per a canviar el món cal canviar nostra vida: fer-la més responsable i solidària, més generosa i sensible als que sofreixen.

José Antonio Pagola

FER LLOC A DÉU

Prepareu el camí de Senyor.

Joan crida molt. Ho fa perquè veu el poble endormit i vol desvetllar-lo, el veu apagat i vol encendre la fe en un Déu Salvador. El seu crit en concentra en una crida: “Prepareu el camí del Senyor”. ¿ Com obrir camins al Déu ? ¿ Com fer-li més lloc en nostra vida ?

Recerca personal. Per a molts, Déu està avui ocult i encobert per molts prejudicis, dubtes, mals records de la infància o experiències religioses negatives. ¿ Com descobrir-lo ? L'important no és pensar en l'Església, els capellans, la missa o la moral sexual. Primer, obrir el cor i cercar el Déu viu que ens revela Jesucrist. Déu se deixa trobar pels qui el cerquen.

Atenció interior. Per obrir un camí a Déu és necessari devallar al fons del nostre cor. Pel qui no cerca Déu dins son interior és difícil que el trobi fora. Dins nosaltres trobarem pors, preguntes, desitjos, buit... No importa. Déu està aquí. Ell ens ha creat amb un cor que no descansarà si no és en ell.

Amb un cor sincer. No ens ha de preocupar el pecat o la mediocritat. El que més ens apropa al misteri de Déu és viure en la veritat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, reconéixer el nostres errors. La trobada amb Déu esdevé quan neix aquesta pregària: “Oh Déu, teniu compassió de mi, som un pecador”. Aquest és el millor camí per a rocobrar la pau i l'alegria interior.

En actitud confiada. És la por el que tanca a molts el camí vers Déu. Tenen por a trobar-se amb Ell, només pensen en son judici i càstigs. No creuen que Déu sigui amor i que, inclús quan jutja l'esser humà, ho fa des de l'amor infinit. Desvetllar la confiança total en aquest amor pot ser començar a viure d'una manera nova i gpojosa amb Déu.

Camins diferents. Cadascú ha de fer son recorregut. Déu ens acompanya a tots. No abandona ningú i manco que es sent perdut. L'important és no perdre el desig humil de Déu. Qui segueix i confia, el que de qualque manera desitja creure és ja “creient” davant aquest Déu que coneix fins al fons el cor de cada persona.

José Antonio Pagola

PREGUNTES

Prepareu el camí del Senyor.

Dins cada un de nosaltres hi ha un món quasi inexplorat que molts, homes i dones, no arriben ni a sospitar. Viuen només des de fora. Ignoren el que s'amaga en el pregon de l'esser. No és el món dels sentiments o els afectes. No és el camp de la psicologia o psiquiatria. És un país més profund i misteriós. S'anomena interioritat.

D'aquest món neix la pregunta més simple i elemental de l'esser humà: ¿ Qui som jo ? Però, abans de contestar qualque cosa, segueixen més preguntes: ¿ D'on vinc ? ¿ Per què estic en la vida ? ¿ Per a què ? ¿ En què acabarà tot això ?

Són preguntes que ni el psicòleg ni el psiquiatre poden respondre. Interrogants que ens col·loquen davant el misteri. De tot això no en sabem res. L'únic cert és que caminem per la vida com a les fosques.

Molts no tenen temps ni humor per fer-se aquestes preguntes. Ja n'hi ha prou en viure, cercar feina, tirar endavant una família i fer front amb ànims als problemes de cada dia.

Altres no en volen sentir parlar d'interrogants. Els nomenen “qüestions abstractes”. En tot cas, serien aquestes per a aqueixes quatre persones estranyes dedicades a disquisicions metafísiques que no duen enlloc. Cal ser realistes i pragmàtics. Posar els peus en terra. Endemés, estem massa ocupats. Sempre tenim qualque cosa a fer. Cal fer feina, relacionar-se amb els amics, veure el programa de la “tele”, anar d'un lloc a un altre. No tenim temps lliure.

Cert, per entrar en aquest món de “les últimes preguntes” de la vida, es necessita una certa calma i silenci. L'agitació, les presses o l'excés d'activitat impedeixen a l'esser humà escoltar dintre seu. Ens manca tots els dies, com diu P.Loidi, “una estona d'inactivitat per a endinsar-nos descalços dins el nostre interior”.

N'hi ha que es demanen què fer per a trobar-se amb Déu. Demanen “un bon llibre” per a desvetllar la fe. Tot pot ajudar. Cal no oblidar però, que a Déu s'hi va des de dintre, no des de fora.

Tal volta, la millor manera d'escoltar les paraules del Baptista i “preparar els camins del Senyor” sigui fer silenci dins nosaltres, escoltar aquestes preguntes senzilles però profundes que brollen des de el nostre interior i estar atents al misteri que ens envolta i entra per tot.

Deia Sant Anselm: “apa, homenet, deixa un moment les ocupacions habituals, entra un poc dins tu mateix, lluny dels teus pensaments. Tira enfora les preocupacions feixugues; allunya les inquietuds fastigoses. Dedica una estoneta a Déu i descansa si més no un moment en sa presència”.