ESPERANZA
3º
diumenge d'Advent ©
¿Què
fem nosaltres ?
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 3,10-18
En
aquell temps, la gent
preguntava a Joan:
--Així,
doncs, què hem de fer?
11
Ell els responia:
--Qui
tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui
menjar, que també el comparteixi.
12
Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia fins i tot uns
publicans, que li deien:
--Mestre,
què hem de fer?
13
Ell els respongué:
--No
exigiu més del que està establert.
14
Igualment uns soldats li preguntaven:
--I
nosaltres, què hem de fer?
Els
va respondre:
--No
feu servir la violència ni presenteu falses denúncies per treure
diners de ningú, i acontenteu-vos amb la vostra soldada.
15
El poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no
fóra potser el Messies. 16 Joan
respongué dient a tothom:
--Jo
us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc
digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us
batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 17 Ja
té la pala a les mans per ventar el gra de l'era i per entrar el
blat al graner; però cremarà la palla en un foc que no s'apaga.
18
Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al
poble la bona nova.
Paraula
de Déu.
La
gent li preguntava: Així, doncs, què hem de fer?.
¿QUÈ
PODEM FER?
La
predicació del Baptista sacseja la consciència a no pocs.
Aquell profeta del desert diu en veu alta el que senten
dins el cor: cal canviar, retornar a Déu, preparar-se per a
acollir el Messies. Alguns s'apropen amb aquesta pregunta: ¿
Què podem fer ?
El
Baptista té les idees molt clares. No proposa afegir
pràctiques religioses. No demana que romanguin al desert i
facin penitència. No parla de nous preceptes. Cal acollir
el Messies en la cura pels necessitats.
Ni
teories sublims ni motivacions profundes. De manera directa,
en estil profètic, ho resumeix en una fórmula genial: “Qui
tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i el que
tingui menjar que el comparteixi amb els altres”. I
nosaltres, ¿ què podem fer per a acollir a Crist enmig
d'aquesta societat en crisis?
Abans
de res, aplicar-nos per adonar-nos del que passa: la manca
d'informació és la primera causa de la nostra passivitat.
A banda, no tolerar la mentida o el tapament de la veritat.
Cal conéixer, amb tota sa cruesa, el sofriment que es
genera injustament entre nosaltres.
Els
cops de generositat no són suficients. Passes a una vida
més sòbria. Gosar l'experiència de “empobrir-nos” i
retallar nostre nivell de benestar per a compartir amb els
més necessitats les coses que tenim i no necessitem per a
viure.
Estar
atents especialment als que han tombat en situacions greus
d'exclusió social: desnonaments, manca d'atenció sanitària,
fora ingressos ni recurs socials... Sortir en defensa dels
qui estan enfonsats en la impotèncaia i la manca de
motivació per a fer front al futur.
Des
de les comunitats cristianes podem desenvolupar iniciatives
vàries per estar a prop dels casos més sagnants de
desempar social: coneixement concret de les situacions,
movilització de persones per a no deixar ningú tot sol,
aportació de recurs materials, gestió de possibles ajudes...
Són
temps difícils per a molts. S'ens ofereix a tots
l'oportunitat d'humanitzar el nostre consumisme alocat, fer-nos
sensibles al sofriment de les víctimes, créixer en
solidaritat pràctica, contribuir a denunciar la manca de
compassió en la gestió de la crisi... Serà la manera
millor d'acollir amb veritat a Crist dins nostres vides.
L’innat
desig d’alegria
La
capacitat de desitjar se’ns ha estat donat a tots i totes des del
primer moment de la nostra vida com a persones. I la vida es va
desenvolupant amb tota una sèrie de desigs. I no hi ha dubte, i no
cal dir-ho (perquè ja ho experimentem) que un dels desigs més
intensos i constants és el desig de experimentar satisfacció,
goig, joia, alegria. Diguis com es vulgui.
I
la tradició litúrgica ha volgut donar a aquest tercer diumenge
d’advent un to alegre, com volent començar a assaborir la joia
que suposa la bona nova de Nadal, aquella bona nova que la nit de
Nadal esperem recordar i reviure, l’alegria que els àngels
anunciaren als pastors.
Per
això avui, tant el profeta Sofonies, abans de Crist, com sant Pau
després, i ho hem escoltat a les dues primeres lectures, ens han
exhortat a l’alegria: “Crida de goig!...Alegra’t, celebra de
tot cor!”, amb paraules del profeta; “Viviu sempre
contents! ho repeteixo, viviu contents!” amb paraules de sant Pau.
Alegres,
sempre?
Aquest
“sempre” sembla l’expressió d’una utopia. Com es pot estar
sempre contents i alegres? Aleshores entrem en els límits de la
condició humana, sempre imperfecta, sempre dèbil, sempre rodejada
i amenaçada de fracassos i desencisos, d’injustícies, de
violència, de dolor i de patiment. Mostrar-se alegre davant
d’aquest esdeveniments, podria ser manifestació d’insensibilitat
o de burla.
L’alegria
present
L’alegria
plena i perfecta és la que esclatarà en nosaltres quan, en
sortir del nostre món limitat i imperfecte, entrarem en el món
sense límits ni imperfeccions. L’alegria present es dona quan
vivim o prenem consciència, que ens trobem ben orientats en el camí
cap a la perfecta alegria.
Per
a nosaltres els cristians, quan prenem consciencia que donem bon
sentit a la nostra vida, quan adoptem les actituds d’Aquell que,
amb les seves actuacions el van portar a la vida
plena, a la felicitat i alegria inestroncable de la resurrecció.
Aquell és Jesús de Natzaret que va viure moments de satisfacció i
de dolor, i ens els va ensenyar a viure amb sentit. I l’Esperit de
Jesús, l’ Esperit d’amor ens segueix acompanyant.
La
meva alegria
La
vida amb sentit es concreta a la vida personal de cada u. Aquells
que anaven a trobar Joan Baptista per preguntar-li què havien de
fer. I Joan els hi concretava de manera concreta i personal, i, a
cada u, amb les seves diferències i especificitats. Per això
nosaltres, si volem començar a viure l’autèntica alegria en el
món present, ens hem de preguntar com hem de viure amb sentit
cristià la nostra (la meva!) vida concreta, personal,
comunitària, social i solidària, i intentar viure-la amb
autenticitat. Això, i la consciència que Déu no deixa mai
d’estimar-nos, és el que ens anirà comunicant aquesta imperfecta
alegria, camí cap a la perfecta, plena i eterna.
La
proximitat, doncs, de la celebració del naixement de Jesús de
Natzaret, que va anunciar la perfecta alegria als que
seguissin les seves petjades, cal que ja l’experimentem, encara
que molt limitada, en aquesta vida present.
Francesc
Xicoy
¿
QUÈ PODEM FER ?
¿
Què fem nosaltres ?
Els
mitjans de comunicació social ens informen cada cop amb
més rapidesa i precisió de tota la realitat que s'esdevé
entre nosaltres. Coneixem cada vegada millor les injustícies,
misèries i abusos que es cometen cada dia dins la nostra
societat.
Aqueixa
informació crea en nosaltres un sentiment de solidaritat
amb tants homes i dones, víctimes d'una societat egoista i
injusta. Ens dóna inclús un sentiment de culpabilitat.
Però, augmenta també dins nosaltres una sensació
d'impotència.
Les
nostres possibilitats d'actuació són molt minses. Tothom
coneix més misèria i injustícia de la que hi posar remei
amb les seves forces. Per això, costa evitar una pregunta
en el pregon de nostre cor: en front d'una societat
deshumanitzada: “¿ Què podem fer ?”.
Joan
Baptista ens ofereix una resposta terrible dins la simplesa.
Una resposta decisiva, que ens posa a cadascú front la
seva veritat. “Qui tingui dos vestits, que en doni al
qui no en té; qui tingui menjar que el comparteixi”..
Costa
escoltar aquestes paraules sense sentir malestar. Cal valor
per acollir-les. Es necessita temps per deixar-nos penetrar
per elles. Són paraules que fan sofrir.
Aquí
s'acaba la “bona voluntat” falsa. Aquí es revela el
fons dels nostre cor. Aquí es dilueix el nostre sentiment
religiós. ¿ Què podem fer ? Senzillament, compartir el que
tenim amb els qui ho necessiten. Així de simple. Així de
clar.
Moltes
discussions socials i polítiques, moltes protestes i crits,
que sovint ens dispensen de l'actuació personal, queden
reduïdes a una senzilla pregunta: ¿ gosem compartir les
nostres coses amb els necessitats ?
Insconscientment,
creim que la nostra societat serà més justa i més
humana quan canviïn els altres i quan es transformin les
estructures socials i polítiques que ens dificulten ser més
humans. I, tanmateix, les senzilles paraules del Baptista ens
fan pensar que l'arrel de les injustícies està en el
nostre cor. Les estructures reflexen l'esperit que ens anima
a cadascú. Reprodueixen amb fidelitat l'ambició, l'egoisme i
la set de posseir que hi ha dins nosaltres.
AIXÍ
DE CLAR
Qui
tingui dos vestits, que en doni al qui no en té...
L'amor
no és una ideologia lligada a moviments religiosos. L'amor
és l'energia que dóna vertadera vida a una societat. Dins
tota civilització hi ha forces que generen vida, veritat i
justícia, i forces que desencadenen mort, mentida i
indignitat. No sempre es pot detectar, però a l'arrel de
tot impuls vital hi ha sempre l'amor. Per això, quan en
una societat s'ofega l'amor, s'ofega la dinàmica que porta al
creixement humà i a l'expansió de la vida. És important
i molt, tenir cura socialment de l'amor i lluitar contra
tot el que el destrueix.
Mata
d'arrel l'amor, la
manipulació
de les persones. En la societat actual es proclamen en veu
alta els drets de la persona, però els individus són
sacrificats al rendiment, la utilitat o el desenvolupament del
benestar. Es dóna el que H.
Marcuse
deia “l'eutanàsia
de la llibertat”.
Cada cop hi ha més persones que viuen una no-llibertat
“confortable, còmoda, raonable, democràtica”.
Es viu bé, però sense conéixer la vertadera llibertat ni
l'amor.
Risc
per l'amor és el funcionalisme.
Dins la societat de l'eficàcia l'important no són les
persones, sinó la funció que exerceixen. L'individu és
reduït a
“peça de l'engranatge”:
a la feina és un empleat, en el consum un client, en la
política un vot, a l'hospital un número de llit... Dins
una societat així les coses funcionen, però les relacions
entre les persones es moren.
Manera
d'ofegar l'amor és la
indiferència.
El funcionament actual de la societat concentra als
individus dins llurs propis interessos. Els altres són una
“abstracció
impersonal”.
Es publiquen estudis i estadístiques que amaguen el sofriment
de les persones concretes. Ningú es sent responsable. És
cura de l'Estat,
l'Administració,
la
Societat.
¿
Què podem fer cada un ? En front de tantes formes de
desamor, el Baptista suggereix una postura clara: “Qui
tingui dos
vestits,
que en doni al qui no en té; i qui tingui menjar, que
el comparteixi”.
¿ Què podem fer ? Senzillament compartir més el que tenim
amb aquells que viuen e n necessitat. Així de simple. Així
de clar.
/>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada