MARE DE DÉU D'AGOST

LA   SEU

ELS   DOLORS   DE   MANACOR...

MARE DE L'ESPERANÇA

Mare de l'esperqança.

Avui festa grossa per als creients. Una festa que no és sinó el ressò de l'anunci pasqual: Crist ha ressuscitat.

Maria també ha estat ressuscitada per Déu. Aquella dona que sabé acollir com ningú la salvació que li oferia en el seu propi Fill, ha assolit ja la vida definitiva.

La que sabé sofrir vora la creu la injustícia i el dolor de perdre el seu Fill, comparteix avui la seva vida gloriosa de ressuscitat i ens convida a caminar per la vida amb esperança.

Perquè, davant tot, l'assumpció de Maria és una festa que confirma la nostra esperança cristiana: hi ha salvació per a l'home. Hi ha una vida definitiva que s'ha complert ja en Crist i que a Maria li ha estat donada en plenitud. Hi ha resurrecció.

Maria és la Mare de nostra esperança. Ella és “la perfectament redimida” (K. Rahner). En ella s'ha realitzat ja de manera eminent i plena el que esperem un dia viure també nosaltres.

Però Maria és sobretot Mare d'esperança per als més pobres i més crucificats d'aquest món. Si Maria és gran i benaurada per a sempre és perquè Déu és el Déu dels pobres.

Maria s'alegra de que Déu sigui així. El Déu dels pobres i humiliats. El qui ha sabut mirar la humiliació i petitesa de la seva serventa. El qui no ha parat esment davant Popea o Cleopatra, sinó que ha posat la mirada en una pobre camperola sense auréola, cultura ni riqueses.

Quan avui cantem el Magnificat, recordem qui és el Déu que ha glorificat Maria i en el qual ella ha posat tot son goig i esperança. No és el Déu neutral i indiferent en el qual, freqüentment, pensem. És el Déu dels pobres. “El que derroca del trono els poderosos i exalça els humils; el que colma de bens als famolencs, i als rics despedeix mans buides”.

Aquestes paraules, com diu J. I. González Faus, “no son palabras de ningún profeta agresivo ni de ningún guerrrillero violento, sino que han brotado de la ternura, la limpieza y el gozo qua caben en el corazón de María”: aquest cor que havia guardat la memòria i el goig de Jesús. El qual beneïa el Pare perquè ha amagat el seu regne als aristócrates de la terra i l'ha revelat als poca cosa...”

FIDEL SEGUIDORA DE JESÚS

El meu esperit s'alegra en Déu, Salvador meu.

Els evangelistes presenten a la MaredeDéu amb trets que poden revifar la nostra devoció a Maria, loa Mare de Jesús. La seva visió ens ajuda a estimar-la, meditar-la, imitar-la, pregar-la i confiar en ella amb esperit nou i més evangèlic.

Maria és la gran creient. La primera seguidora de Jesús. La dona que sap meditar dins el seu cor els fets i les paraules del seu Fill. La profetessa que canta a Déu, salvador dels pobres, anunciat per ell. La mare fidel que roman vora al seu Fill perseguit, condemnat i executat a la creu. Testimoni de Crist ressuscitat, que acull amb els deixebles l'Esperit que sempre acompanyarà l'Església de Jesús.

Lluc, per la seva banda, ens convida a fer nostre el càntic de Maria, per a deixar-nos guiar pel seu esperit cap a Jesús, ja que en el “Magnificat” llueix en tot esplendor la fe de Maria i la seva identificació maternal amb el seu Fill Jesús.

Maria comença proclamant la grandesa de Déu: “el meu esperit s'alegra en Déu, salvador meu, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Maria és feliç pèrquè Déu ha posat la seva mirada en la petitesa. Així és Déu amb els senzills. Maria ho canta amb el mateix goig amb el qual Jesús beneix al Pare, perquè s'oculta a “savis i entesos” i es revela “als senzills”. La fe de Maria en el Déu dels petits ens fa sintonitzar amb Jesús.

Maria proclama a Déu “Poderós” perquè “la seva misericòrdia arriba als seus fidels de generació en generació”. Déu posa el seu poder al servei de la compassió. La seva misericòrdia acompanya a totes les generacions. El mateix predica Jesús: Déu és misericordiós amb tots. Per això diu als seus deixebles de tots els temps: “siau misericordiosos com vostre Pare és misericordiós”. Des del cor de mare, Maria capta com ningú la tendresa de Déu Pare i Mare, i ens introdueix dins el nucli del missatge de Jesús: Déu és amor compassiu.

Maria proclama també a Déu dels pobres perquè “derroca del trono els poderosos” i els deixa sense poder per a seguir oprimint, ans al contrari “exalça els humils” per a que recobrin la seva dignitat. Als rics els exigeix el que han robat als pobres i “els despedeix mans buides”; i pel contrari, als famolencs “els colma de bens” per a que frueixin d'una vida més humana. El mateix cridava Jesús: “els darrers seran primers”. Maria ens porta a acollir la Bona Nova de Jesús: Déu és dels pobres.

Maria ens ensenya com ningú a seguir Jesús, anunciant al Déu de la compassió, treballant per un món més fratern i confiant en el Pare dels petits.

ELS   DOLORS,   MANACOR

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY

CAFARNAUM...

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil veure en la barca de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent contrari, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota classe de forces adverses i temptada per dintre per la por i la poca fe. ¿Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla naufragar avui?

Segons l'evangelista, “Jesús s'apropa a la barca caminant damunt l'aigua”. Els deixebles no són capaços de reconéixer-lo enmig de la tormenta i la fosca de la nit. Els sembla un “fantasma”. La por els té atemorits. L'únic real és aquella forta tempestat.

Aquí està el primer problema. Vivim la crisi de l'Església contagiant-nos uns als altres desencís, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús s'acosta precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: “Ànim. Som jo. No tingueu por”. Sols Jesús els pot parlar així. Però les seves orelles només senten el renou de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem l'invitació de Jesús a posar en ell la confiança incondicional, ¿ a qui anirem ?

Pere sent un impuls interior i, sostingut per la crida de Jesús, bota de la barca i “va cap a Jesús caminant damunt les aigües”. Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi, recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de les fosques i les incerteses d'aquests temps.

No és fàcil. Nosaltres també podem vacil·lar i anar a fons com en Pere. Però , com ell, podem experimentar que Jesús estén la mà i ens salva mentre diu: “Homes de poca fe, ¿per què dubteu? .

¿ Per què dubtem tant ? ¿ Per què no aprenem res no amb la crisi ? ¿ Per què seguim cercant falses seguretats per a “sobreviure” dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús en l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies ?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per a alliberar-nos d'interessos mundans, triumfalismes enganyosos i deformacions que ens han allunyat de Jesús al llarg dels segles. Ell actua en aquesta crisi. Ell ens condueix cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.

DIUMENGE XVIII.- EL SALVADOR

POR A JESÚS

L'escena coneguda com “la transfiguració de Jesús” acaba d'una manera inesperada. Una veu des de dalt assusta els deixebles: “Aquest és el meu Fill estimat”: el qui té la cara transfigurada. “Escoltau-lo a ell”. No a Moisès, el legislador. No a Elies, el , profeta. Escoltau a Jesús. Sols a ell.

“Quan senten això, els deixebles cauen per terra, esglaiats”. La presència propera del misteri de Déu els aterra, però també la por a viure d'ara endavant escoltant només a Jesús. L'escena és insòlita: els deixebles preferits de Jesús caigut per terra, plens de por, sense gosar reaccionar davant la veu de Déu.

L'actuació de Jesús és commovedora: “S'apropa” perquè sentin la seva presència amistosa. “Els toca” per a infondre força i confiança. I els diu unes paraules inoblidables: “Apa, aixecau-vos. No tingueu por”. Posau-vos drets i seguiu-me. No tingueu por a viure només escoltant-me a mi:

No val amagar-ho: Dins l'Església tenim por a escoltar Jesús. Una por soterrada que ens paralitza i ens impedeix viure amb pau, confiança i audàcia darrera les passes de Jesús, nostre únic Senyor.

Tenim por a les innovacions, però no a l'immòbilisme que ens allunya cada cop més dels homes i dones d'avui. Diríem que l'únic que cal fer en aquests temps de canvis profunds és conservar i repetir el passat. ¿Què hi ha darrera aquesta por? ¿Fidelitat a Jesús o por a posar en “odres nous” el “vi nou” de l'Evangeli ?

Tenim por a unes celebracions més vives, creatives i expressives de la fe dels creients d'avui, però ens preocupa menys l'avorriment generalitzat de tants bons cristians que no poden sintonitzar ni vibrar amb el que allà es celebra. ¿Som més fidels a Jesús urgint minuciosament les normes litúrgiques, o ens fa por “fer memòria” d'ell celebrant la nostra fe amb més veritat i creativitat?

Tenim por a la llibertat dels creients. Ens inquieta que el poble de Déu recobri la paraula i digui en veu alta les seves aspìracions, o que els laics assumesquin la seva responsabilitat escoltant la veu de la cosnciència. Dins alguns creix el recel davant relif¡giosos i religioses que cerquen ser fidels al carisma profètic que han rebut de Déu ¿Tenim por a escoltar el que l'Esperit pot dir a les nostres esglésies? ¿No Temen apagar l'Esperit dins el poble de Déu?

Enmig de la seva Església Jesús segueix viu, però necessitem sentir amb més fe la seva presència i escoltar amb manco por les seves paraules: “Aixecau-vos. No tingueu por”.

José Antonio Pagola

CARTA DE VACANCES

Per Jesús Renau

Hola! Bon estiu i bones vacances!

Segurament no tots feu vacances.

Alguns per aprofitar el mes d’agost per treballar; potser en altres mesos patiu per manca de feina estable.

Altres perquè esteu sols i no podeu trencar massa aquesta situació per motius familiars, de salut, d’edat o econòmics.

Altres per estudis, per preparar llicències o coses semblants...

I altres perquè... altres persones puguin fer vacances.

També molts i moltes entreu en el mes d’agost amb la possibilitat de les vacances, desitjades, esperades i possiblement programades.

1.- Que sigui un temps per tenir cura de la pau interior, d’anar desfent les possibles tensions, com aquells medicaments que en l’aigua es dissolen. Mirem de tenir el cor tranquil, amable i obert i de fugir de tota mena de rancor, malestar o excés d’autocompleció.

2.- Que sigui un temps d’una major escolta dels missatges del nostre cos. Ell desitja una bona harmonia, veure i mirar, escoltar i comprendre... Un bon exercici, una bona sintonia.

3.- Que sigui un temps d’estimar. Aquells amors a persones, a la natura. Trencar les presses. Rebre i donar.

4.- Potser de tant en tant, o freqüentment, adonar-nos que Déu ens estima en totes les situacions que ens podem trobar. No el jutgem, que és absurd. Al contrari, si d’alguna manera ho experimentem, agraïm-ho. I si no ho experimentem, es pot demanar.

5.- El Senyor també ens necessita. Sí, ens necessita per fer-se present a la nostra vida, per comunicar alegria i serenitat, per reconciliar, acompanyar, ajudar i tenir cura de la nostra casa terra. Desitja trobar-nos en algunes estones especials de pregària o meditació, també en converses breus i informals a casa, a la natura, en el mar... i en serveis i ajudes a altres persones.

6.- Que quan acabi el mes d’agost ens trobem millor que al començament, més serens, més il·lusionats, més contents, més humans i millors creients.

DIUMENGE DESSET. DURANT L'ANY

UN TRESOR AMAGAT

Un tresor amagat.

Eric Fromm escriu així a una obra: “La nostra cultura porta a una forma difosa i descentrada de viure que quasi no registra paral·lel en la història. Es fan moltes coses a la vegada... Som consumidors amb la boca sempre oberta, ansiosos i disposats a empassar-s'ho tot... Aquesta manca de concentració es manifesta en la nostra dificultat per a estar sols amb nosaltres mateixos.”

És precisament dins aqueixa cultura on hem d'escoltar la cridada de Jesús a aprofundir dins l'existència per a trobar aquest “tresor amagat” que pot tranformar la nostra vida. Tal volta, el que necessita urgentment l'home d'avui per a trobar-lo es pot resumir en tres coses: evitar la dispersió, viure des de dintre i retrobar la pau.

El nostre primer esforç ha de ser lluitar contra la dispersió. No deixar-nos desbordar pel diluvi d'informacions que cau damunt nostre. Resisttir ser joguina de tant estímuls, imatgrs i impressions que poden arrossegar-nos d'un cap a l'altre, destruiint la nostra harmonia interior. Naturalment això exigeix una ascesi personal i un ensinistrament. La dispersió només es supera quan un viu arrelat en les grans conviccions que donen sentit a la vida. Aquí és on el creient descobreix el poder unificador de la fe en Déu i la importància de l'experiència religiosa per a adquirir una consistència interior.

Necessitem també viure les coses des de dins. Només aleshores trobem la nostra pròpia veritat; cada peça del nostre “puzzle” interior es col·loca a son lloc i aflora el nostre vertader rostre. Només aleshores ens relacionem amb les persones des del nostre vertader esser sense projectar damunt elles les nostres il·lusions, frustracions o temptacions de domini. Naturalment, això també exigeix disciplina. És necessari viure de manera conscient cada una de les nostrea activitats. Estar “aquí i ara” en cada moment del dia. Aleshores és quan el creient descobreix i experimenta la profunditat que dóna a l'existència viure la vida davant Déu.

L'home d'avui necessita, endemés, assosec interior. Però, com que la pau del cor no es compra amb diners, moltes persones que tenen de tot no la poden assolir. La serenitat del cor arriba quan netegem nostre interior de pors, culpabilitats i conflictes. Tal volta, el millor regal de la vida, sovint tan dura i aspre, és poder experimentar Déu com a font de veritat última, de pau imterior i descans vertader. Qui sap estar així davant Déu, encara que sigui de tan en quan, “bevent saviesa, amor i sabor” (S.Joan de la Creu) troba “un tresor amagat”.

José Antonio Pagola

UN DÉU SENSE ATRACTIU

Jesús volia comunicar a la gent la seva experiència de Déu i del seu projecte d'anar fent un món més digne i ditxós per a tots. No sempre despertava entusiasme. Estaven massa avesats a sentir parlar d'un Déu preocupat per la Llei, el compliment del dissabte o els sacrificis del Temple.

Jesús les va contar dues breus paràboles per a sacsar llur indiferència. Volia desvetllar dins ells el desig de Déu. Els volia fer veure que trobar-se amb el que ell nomenava “regne de Déu” era quelcom més gros que el que vivien els dissabtes a la sinagoga del poble: Déu pot ser un descobriment inesperat, una gran sorpresa.

En les dues paràboles l'estructura és la mateixa. En el primer relat, un pagès “troba” un tresor amagat dins el camp... Tot content, “ho ven tot” i compra el camp. En el segon relat, un comerciant en perles fines “troba” una perla de molt valor. No dubta, “ven tot el que té” i compra la perla.

Així passa amb el “regne de Déu” amagat en Jesús, el seu missatge i la seva actuació. Aquest Déu resulta tan atractiu, inesperat i sorprenent que el qui el troba, es sent tocat fins al més pregó del seu esser. Ja res pot ser com abans.

Per primer cop, comencem a sentir que Déu ens atgreu de veres. No pot haver-hi res més gran per a animar i orientar l'existència. El “regne de Déu” canvia la nostgra manera de veure les coses. Comencem a creure en Déu dde manera diferent. Ara sabem per què viure i per a què viure.

A la nostra religió li manca “l'atractiu de Déu”. Molts de cristians es relacionen amb ell per obligació, per por, per costum, per deure..., però no perquè es sentin atrets per ell. Prest o tard poden deixar aqueixa religió.

A molts de cristians s'els ha presentat una imatge tan deformada de Déu i de la relació que podem viure amb ell, que l'experiència religiosa els resulta inaceptable i inclús insoportable. Moltes persones estan abandonant ara mateix Déu perquè poden no viure ja per més temps en un clima religiós insà, impregnat de culpes, amenaces, prohibicions o càstigs.

Cada diumenge, milers de preveres i bisbes prediquen l'Evangeli, comenten les paràboles de Jesús i els seus gests de bondat a milions de creients ¿Quina experiència de Déu comuniquem ? ¿Quina imatge transmetem del Pare i del seu regne ? ¿ Atrem els cors cap al Déu revelat en Jesús? ¿Els allunyem del seu misteri de Bondat ?

“Molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu"

Per Josep Llunell.

Diumenge XVII de durant l’any. Cicle A

Siguem realistes: no tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús.

A força gent els suscitava una colla de dubtes i d’interrogants.

Era raonable seguir-lo?

No era una bogeria?

Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els que es troben amb Jesús a un nivell una mica profund.

Jesús va explicar dues petites paràboles per “seduir” aquells que romanien indiferents. Volia sembrar en tothom un interrogant decisiu: no pot ser que hi hagi a la vida un “secret” que encara no hem descobert?

Aquesta és la gran qüestió.

Tots van entendre la paràbola d’aquell llaurador pobre que, mentre cavava una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en un cofre.

No s’ho va pensar dues vegades. Era la gran ocasió de la seva pobra vida. No la podia pas desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, es va quedar el tresor.

Un ric traficant de perles fines va fer el mateix quan va descobrir una perla de valor incalculable. Mai no havia vist res de semblant. Va vendre tot el que tenia i es va quedar la perla.

Les paràboles de Jesús eren seductores.

Deu ser així Déu?

Deu ser així trobar-se amb Ell?

Descobrir un “tresor” més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot el que nosaltres veiem i gaudim?

Jesús estava comunicant la seva experiència de Déu: el que havia transformat completament la seva vida.

Té raó Jesús?

Seguir-lo és això?

Trobar el més essencial, tenir la immensa fortuna de trobar el que l’ésser humà ha estat anhelant des de sempre?

En els països del Primer Món, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit mai Déu. Els entenc. Jo faria el mateix.

Si hom no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.

És trist trobar tants cristians, les vides dels quals no estan marcades

-per l’alegria

-per l’admiració

-o per la sorpresa de Déu.

No ho han estat mai.

Viuen tancats en la seva religió i no han trobat cap “tresor”.

Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. Una cosa de ni fu ni fa.

És del tot imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

Hi vivim nosaltres?

DIUMENGE SETZÈ : COM A FERMENT

COM A FERMENT

...SE SEMBLA AL LLEVAT

COM A FERMENT

...SE SEMBLA AL LLEVAT

Jesús ho repetia un cop i un altre: ja és aquí Déu transformant el món; el seu regnat arriba. Costa creurfe'l . La gent esperava quelcom més espectacular. ¿On estan els “signes del cel” de que parlen els apocalíptics ? ¿On es pot captar el poder de Déu imposant el seu regnat als impius ?

Jesús hagué d'ensenyar-les a captar la seva presència d'una altra manera. Recordava encara l'escena que havia vist sovinr des de petit en el corral de casa. Sa mare i les altres dones es llevaven prest, la vigília del dissabte, a elaborar el pa per a tota la setmana. A Jesús li suggeria ara l'actuació maternal de Déu introduint el seu “llevat” en el món.

Amb el regne de Déu passa com amb el “llevat” que una dona “amaga” dins la massa de farina per a que “tot” quedi fermentat. Així és ola forma d'actuar de Déu. No ve a imposar-se des de fora amb poder com l'emperador de Roma, sinó a transformar des de dintre la vida humana, de manera callada i oculta.

Així és Déu: no s'imposa, transforma; no domina, atreu. Així han d'actuar els qui col·laboren en el seu projecte: com a “llevat” que introdueix en el món veritat, justícia i amor de manera humil, però amb força...

Els seguidors de Jesús no podem presentar-nos en aquesta societat “des de fora”, cercant imposar-nos per a dominar i controlar els qui no pensen com nosaltres. No és aqueixa la forma d'obrir camí al regne de Déu. Hem de viure “dins la societat”, compartint les incerteses, crisis i contradiccions del món actual, i aportant nostra vida transformada per l'Evangeli.

Cal aprendre a viure “en minoria” com a testimonis fidels de Jesús. L'Església no necessita més poder social o polític, sinó més humilitat per a deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment d'un món més humà.

PARÀBOLA   DEL   "JULL"   I   EL   BLAT

"Jesús condemna el puritanisme i la intolerància”

Per Josep Llunell.

Diumenge XVI de durant l’any. Cicle A

L’ensenyament d’aquesta paràbola és ben clar: segons el judici de Jesús ningú en aquesta vida té el dret d’erigir-se en jutge del bé i del mal.

Per tant: ningú té el dret de decidir on està el bé (el blat) i on està el mal (la mala llavor)

I encara menys, ningú té dret de considerar-se amb poder per a pretendre extirpar el mal d’arrel (arrencar la mala llavor). Perquè ben bé podria passar que, pensant que arrenca el jull, en realitat, arrenqués el blat.

En conseqüència:

Ningú pot constituir-se en jutge dels altres.

Ningú té dret a fer això.

Ningú pot condemnar a ningú, refusar a ningú, reprovar a qui sigui.

Per què?

Perquè corre el perill d’equivocar-se.

De manera que pensant que fa una cosa bona, en realitat, el que fa és una destrossa.

Jesús condemna el puritanisme i la intolerància.

Tots correm el perill de caure en aquests tipus de conductes.

I, sabem de sobres fins a quin punt la gent va pel món:

-condemnant

-refusant

-ofenent

-insultant

Però aquest perill s’augmenta en la mesura que una persona es fa més religiosa, sobretot si la seva religió és de caràcter fonamentalista.

Aleshores, la intolerància supera tots els límits i arriba a crear ambients en els que no es pot ni respirar.

Aquest món està ple de fanàtics que es consideren amb el dret i el deure d’obligar a què tots els altres canviïn, fins a pensar i viure com pensa i viu el fanàtic més tancat i més intolerant.

La gent “molt religiosa” fa por. I fan la vida insuportable i la convivència amarga.

En el fons, el problema està en què el bé i el mal són categories que les defineixen els que tenen prou poder per a definir-les.

Nietzsche ho va dir molt bé:

“Foren els mateixos bons, és a dir,

-els nobles

-els poderosos

-els homes de posició superior, els que varen sentir-se i es valoraren, a si mateixos i al seu obrar, com a bons, o sigui, com quelcom de primer ordre i nivell, en contraposició a tot el que és baix, vulgar, menyspreable i popular”

I creieu que és així com anirem a netejar el camp del Senyor de la mala llavor?

El cregut, el pet bufat, no mereix cap crèdit.

Som d’aquesta mena nosaltres?

-orgullosos i creguts?

-pets bufats insuportables?

DIUMENGE XV DURANT L'ANY

SORTIR A SEMBRAR

Abans de contar la paràbola del sembrador que “sortí a sembrar”, l'evangelista ens presenta a Jesús que “surt de casa” a trobar-se amb la gent per a “seure's” sense presses i dedicant-se “bona estona” a sembrar l'Evangeli entre tota classe de gent. Segons Mateu, Jesús és el vertader sembrador. D'ell hem d'aprendre també avui a sembrar l'Evangeli.

Primer de tot, sortir de casa. És el que sempre demana Jesús als deixebles. “Aneu per tot el món...”, “Aneu i feis deixebles...”. Per a sembrar l'Evangeli hem de sortir de les nostres seguretats i interessos. Evangelitzar és “desplaçar-se”, cercar trobar-se amb la gent, comunicar-se amb l'home i la dona d'avui, no viure tancats dins el nsotre petit món eclesial.

Aquesta “sortida” cap als altres no és proselitisme. Res d'imposició ni reconquista. És oferir a les persones l'oportunitat de trobar-se amb Jesús i conéixer una Bona Nova que, si l'acullen, els pot ajudar a viure millor i de manera més encertada i sana. És l'essencial.

No es pot sortir a sembrar sense dur la llavor. Abans d'anunciar l'Evangeli als altres, cal acollir-lo dins l'Església, dins les nostres comunitats i dins les nostres vides. És un error sentir-nos depositaris de la tradició cristiana amb l'única tasca de transmetre-la a altres. Una Església que no viu l'Evangeli, no el pot contagiar. Una comunitat que no respira el desig de viure seguint les passes de Jesús, no pot convidar ningú a seguir-lo.

Les energies espirituals que hi ha dins les nostres comunitats queden sovint sense explotar, bloquejades per un clima generelitzat de desànim i desencant. Ens dediquem a “sobreviure” més que a sembra vida nova. Hem de desvetllar la nostra fe.

La crisi que vivim ens duu a la mort d'un cristianisme, però també al començament d'una fe renovada, més fidel a Jesús i més evangèlica. L'Evangeli té força per a engendrar a cada època la fe en Crist d'una manera nova. També ara, als nostres dies.

Cal aprendre a sembrar-lo amb fe, amb realisme i amb veritat. Evangelitzar no és transmetre una herència, sinó fer possible el naixement d'una fe que brolli, no com a “clonació” del passat, sinó com a resposta nova a l'Evangeli escooltat des de les preguntes, els sofriments, els goigs i les esperances del nostre temps. No és el moment de distreure la gent amb qualsevol cosa. És l'hora de sembrar dins els cors l'essencial de l'Evangeli.

José Antonio Pagola

"L’Evangeli no és una moral, ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur"

Per Josep Llunell.

Què és la paràbola del sembrador?

És una invitació a l’esperança veritable.

La sembra de l’Evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions.-- té una força incontenible.

A pesar de tots els obstacles i entrebancs. La sembra acaba amb collita fecunda que fa oblidar tots els fracassos ocasionals.

Els creients no hem de perdre l’alegria a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu.

Sempre sembla que la causa de Déu està en decadència i que l’Evangeli és una realitat insignificant i sense futur.

Però no és així.

L’Evangeli no és una moral

-ni una política

-ni tan sols una religió amb més o menys futur.

L’Evangeli és la força salvadora de Déu, sembrada per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.

Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el que no rutlla, el que va malament.

I ja no sabem veure aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més minses o desanimadores.

Si podéssim observar l’interior de les vides, ens meravellaríem davant de tanta bondat

entrega

sacrifici

generositat i veritable amor.

Hi ha malentesos i violència entre nosaltres, però està creixent, en moltes persones, l’anhel d’una verdadera pau.

És evident que s’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però cada vegada són més les persones que descobreixen el goig d’una vida senzilla i la gràcia del saber compartir.

La indiferència sembla haver apagat la religió, però avui són molts els cors on desvetlla la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.

L’energia transformadora de l’Evangeli està treballant el cor de la humanitat.

La set de justícia i amor seguiran creixent.

La sembra de Jesús, de cap manera acabarà en fracàs.

El que sí ens demana és acollir la bona llavor, removent la terra del nostre cor.

És en nosaltres mateixos, que en les hores de claror interior descobrim

-la força de créixer

-de ser més humans

-de ser més accessibles

-de ser més acollidors

-de transfigurar la nostra vida

-d’edificar relacions noves i generoses entre les persones

-de viure amb més transparència

-d’obrir-nos més a Déu

Vet aquí la bona ruta a seguir i la bona llavor a sembrar.