dissabte, 11 d’abril del 2020

VETLLA PASQUAL




VETLLA PASQUAL (1 )



VETLLA PASQUAL (2)













Añadir leyenda







LA FESTA






LA FESTA DE LES FESTES
Havia de ressuscitar d'entre els mors.
Així s'anomena a la Pasqua en una antiga litúrgia oriental. «Festa de les festes» perquè sols en ella se pot fonamentar tota altra festa vertadera.
De fet, si no hi ha resurrecció, la mort seguirà tenint la última paraula, i les festes dels homes acabaran prest o tard en el sabor amarg d'una mort que està sempre aquí, amenaçant tot.
No ens resulta avui fàcil evocar el goig indescriptible i l'exaltació gojosa amb la qual han viscut la Pasqua las primeres generacions cristianes. Los cants i al·le, la música i la dansa se sumen a la festa. Segons Hipòlit de Roma, el propi Ressuscitat és «el primer dansaire» i la Església sa «novia que dansa amb ell».

Pasqua és la festa de la fidelitat i l'amor increíble de Déu a les seves criatures. Ho recorda S. Joan Crisóstom a una homilia que se llegeix encara avui a les esglésies ortodoxes la nit de Pasqua: «Que ningú plori encara els seus pecats, perquè el perdó ha resplendit de la tomba. Que ningú temi a la mort, perquè la mort del Senyor ens ha alliberat».
Pasqua és «la alegria immensa» de descobrir i experimentar el perdó insondable, incondicional i etern de Déu. Isaac el Siri ho expressava així: «El pecat de tota la humanitat, en comparació amb la misericòrdia de Déu, es un grapat d'arena en l' immensa mar».
Nostre vertader pecat, segons ell, consistiria en no creure ni confiar suficient en la resurrecció de Crist que «ens ressuscita a l'alegria del seu amor». En endavant, decisiu no és témer el judici de Déu o merèixer la salvació, sinó creure en l'amor de Déu i obrir-nos confiadament a la vida que ens ofereix.
Per això, ningú ha de ser exclòs de aquesta festa de Pasqua. S. Joan Crisóstom  convida a tots a gaudir d'ella: els que han viscut la conversió quaresmal i els que romanen encara en llur pecat. Tots poden acostar-se sense temor: creients fervents i homes mediocres, els sants i els pecadors. A tots se'ls ofereix el perdó i la vida.
Aquesta és la festa que ens revela la veritat última de tot, el misteri profund de la existència, el miracle de vida eterna que ens espera a cada ser i a cada cosa. No hi ha soledat.  No hi ha buit ni caos final. Res ens separarà de l'amor de Déu.
Pasqua és una invitació a viure «en estat de festa»  encara que enmig dels combats de la vida quotidiana. S. Ambròs de Milà  ens convida a arrelar nostra existència en el Ressuscitat amb aquestes paraules: «Si vols curar-te de tes ferides, Ell és metge; si et mors de set, Ell és font; si necessites ajuda, Ell és força; si tems la mort, Ell és vida; si fuis de les tenebres, Ell és la llum; si tens fam, Ell és aliment.


AL·LELUIA





AL·LELUIA הַלְּלוּיָהּ
Va veure i cregué.
El cant del al·leluia, repetit de manera rutinària, no té avui per a molts cristians un contingut especialment joiós.
Pocs comprendrien la inmensa alegria de Sant Agustí que, al començament de la Pasqua, convidava així als seus fidels: «Veniu cantors bons, fills de la lloança del Déu vertader. Han arribat els dies en els quals cantem הַלְּלוּיָהּ al·leluia”.
¿Què se'amaga en aquest al·leluia que ha emmudit durant la quaresma i ha de ressonar ara durant el temps pasqual en els llavis i el cor dels creients?
Són molts els que el canten ignorant que al·leluia és una paraula composta de dues veus hebrees: “Hallelu” הַלְּלi לוּיָהּ הַלְּלוּיָהּ que significa “alabeu” y “Yah” que és el nom abreviat de Jahvé.
Al·leluia significa doncs “lloeu a Yahve Déu” i és el crit entusiasta i agraït dels creients que se conviden uns a altres a alabar a Déu per la vida que se'ns regala en el ressuscitat
Ningú gosà en les primeres comunitats d'origen grec, llatí o siri a tocar aquestes paraules carregades de força i contingut intraducible. Avui se segueixen cantat amb el sabor original dels primers creients.
El al·leluia és la resposta jubilosa de la Església a Crist ressuscitat. El càntic que ella entonará fins a la fi dels temps agraint al Senyor la redempció del món.
Els creients li deien “el càntic nou”. El cant que sols poden cantar de veritat “els homes nous», els que se senten redimits i coneixen la vida nova que brota del ressuscitat.
El al·leluia és el cant de l'alegria. Però no d'aqueixa alegría falsa dels que disfruten a costa del sofriment i la marginació dels dèbils, sinó de l'alegria que neix de l'amor i l'agraïment al crucificat pels homes.
Avui el al·leluia sols el podem cantar en l'esperança i el desig del cel. Diu Sant Agustí que “quan, després d'aquest esforç d'aquí, arribem a aquell descans,  nostra única ocupació serà l'alabança a Déu, nostre únic quefer el al·leluia”.

Celebrar la Pasqua és descobrir en nostre cor el contingut profund d'aquest cant per a aprendre a cantar-lo en nostra vida. Crist ha ressuscitat en nosaltres, encara enmig de nostre cansament, penes i treballs, brotarà el AL·LELUIA.

DIUMENGE DE PASQUA


Diumenge de Pasqua (A-B-C)
EVANGELI
Ell havia de ressuscitar d'entre els morts.
  • Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20, 1-9
    1 El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre.2 Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
3 Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre.4 Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar,7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8 Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l' Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. 10 I els dos deixebles se'n tornaren a casa.
Paraula de Déu



¿ON BUSCAR EL QUE VIU ?
La fe en Jesús, ressuscitat pel Pare, no brotà de manera natural i espontània en el cor dels deixebles. Abans d'encontrar-se amb ell, ple de vida, els evangelistes parlen de la desorientació, la recerca entorn del sepulcre, els seus interrogants i incerteses.
Maria de Magdala és el millor proto-tip del que s'esdevé probablement en tots. Segons el relat de Joan, cerca el crucificat enmig de fosques, «quan encara estava fosc». Com és natural, el busca «en el sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això, el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús, se sent perduda.
Els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup 
de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles:llur amor les mena fins al sepulcre. No troben allà a Jesús, però escolten el missatge que les indica cap a on han d'orientar la recerca: « ¿Per què busqueu entre els morts al que viu? No és aquí. Ha ressuscitat».
La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, sols perquè ho hem escoltat des de nins a catequistes i predicadors. Per a obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús, hem de fer nostre propi recorregut. És decisiu no oblidar a Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes nostres forces, però no en el món dels morts. Al que viu cal buscar-lo on hi ha vida.
Si volem encontrar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l'hem de buscar, no en una religió morta, reduïda al compliment i la observança externa de lleis i normes, sinó allà on se viu segons l'Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors.
L' hem de buscar, no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, vacues d'amor a Jesús i de passió per l' Evangeli, sinó allà on construirem comunitats que posen a Crist en el centre perquè, saben que «on estan reunits dos o tres en son nom, allà està Ell».
Al que viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d'experiència, sinó en una qualitat nova en nostra relació amb ell i en nostra identificació amb son projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni contagia sa llibertat, és un "Jesús mort". No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és el que viu i fa viure.






dijous, 9 d’abril del 2020

DIVENDRES SANT




La celebració comença amb una oració silenciosa i una «oració» pronunciada pel celebrant. Té tres parts: la litúrgia de la paraula, amb la oració universal, l'adoració de la creu i la litúrgia de la comunió.
La litúrgia de la paraula forma com una espècie de tríptic. La fulla de l'esquerra presenta el rostre d'un personatge misteriós, un just sotmès als pitjors sofriments i víctima de les más odioses persecucions, menyspreat pels homes, abandonat aparentment pel mateix Déu. En realitat s'ofereix en sacrifici de expiació pel pecat dels homes, i el Senyor el farà cap d'un poble innombrable de justificats. Qualsevol que siga la identitat del «servent de Déu» en el llibre de Isaïes (52,13—53,12), fa pensar, sobre tot el Divendres sant, en Crist, el just ultratjat, la mort del qual ha salvat a tots los homes del pecat i a qui Déu ha exaltat en la glòria del cel.
En la fulla de la dreta pot veure-se a Jesús, el Crist, entronitzat al costat de Déu com a «summun sacerdote gran» que, per la seva obediència, «s'ha convertit per a tots els que le obeeixen en autor de salvació eterna» (Hb 4,14-16; 5,7-9).
Aquestes dues fulles, pintades a distància de segles, introdueixen a la comprensió de la Passió de nostre Senyor Jesucrist, que ocupa el centre del tríptic (Jn 18,1—19,42). L'evangelista Joan ha volgut oferir el sentit profund dels esdeveniments dels quals ha estat testimoni. Paradoxalment, és en la creu on Jesús se manifesta com el Vivent que dóna vida abondant a tots els que el «miren».
Sorgeix de la assemblea la pregària universal perquè la Passió del Senyor doni els seus fruits per a tots, fins als confins de la terra.
Seguit, l'adoració de la creu que té accents pasquals, perquè mai poden dissociar-se la mort i la resurrecció de Crist.
La comunió de tots amb el pa consagrat el dia abans tanca aquesta celebració austera austera i vibrant d'esperança.
Tots se retiren en silenci, no per a plorar la mort de Crist, sinó per a meditar en son misteri i preparar-se, en el recolliment, a l'alegria del «al·leluia» que ressonarà en la Vetlla Pasqual.


Dijous Sant

Déu encarnat

Avui és un dia gran i formós per a la nostra fe i vida cristiana. En el llarg o curt camí de la nostra existència necessitem nodrir-nos, necessitem el pa de Vida. L’ Eucaristia és el pa de Vida.
Quan Jesucrist ens convida a celebrar l’ Eucaristia no ens convida a dir missa. A què ens convida?
A reunir-nos en una taula en la que ningú passi humiliat, necessitat i a on tots ens asseiem per igual i a on es visqui segons els misteris de Jesús:
les Benaurances, el servei generós i l’ amor sacrificat.
Es tracta de guardar la Presència de Crist en les nostres vides: els seus criteris i les seves actituds.
La utopia cristiana, l’idealisme cristià per a la societat
i per a la Comunitat cristiana és de
servei, d’igualtat i d’amor.
La Comunitat cristiana hauria de ser una comunitat entre iguals que
respecten, que s’ estimen i que s’ ajuden.
El lavatori de peus és el gest en el que Crist es fa esclau. ¿Com ha de ser la Comunitat cristiana? Ha de ser entre absolutament iguals i a on es viu en servei i respecte.
Si no entenem que ser cristià és ser humil i servicial no tenim res veure amb Jesús.
Podrem tenir Jerarquia, teologies, títols, cancelleries, catedrals i càtedres, però si no entenem i no vivim en actitud humil, de servei a mor, NO tenim res a veure amb Jesucrist. El que constitueix l’ Església és el servei, la humilitat i l’amor.
Tota la resta són ridícules ànsies de poder humà.
A l’ Església hi ha persones que cuiden malalts, que atenen els més pobres, els més desgraciats i ... Aquí sí que hi ha la verdadera església de Jesucrist en la mesura que ajudem i servim els droga-dictes, els emigrants, els malats de sida
els aturats, etc. de la mateixa manera que Crist va tractar i ajudar leprosos, paralítics, epilèptics, famolencs, adúlteres, etc. Això i no altre cosa és el que ens va ensenyar Jesús.
Aquí rau l’ essència del cristianisme.
L’ essència del cristianisme és saber i voler veure i servir Déu en la persona necessitada dels altres.
Aquí ens trobem cara a cara amb el misteri de l’ Encarnació. I aquí rau la gran dificultat.
Resulta fàcil adorar Déu en abstracte.
Això no compromet a res i satisfà el nostre buit sentimentalisme religiós o estètic. Però aquesta actitud no passa de lamentable engany.
És un escapisme. És un escaquejar-se i fugir de la realitat de Déu encarnat,
Déu fet home al que hem d’estimar pràcticament en la persona necessitada del proïsme.
És el que han fet els Sants i els bons homes. Ho fem així, nosaltres? És aquest el nostre comportament?




dimecres, 8 d’abril del 2020

LA CENA DEL SENYOR

CELEBRACÍÓ EUCARISTIA



La Cena del Senyor, la tarda del Dijous sant, és la primera celebració del tridu pasqual. Segons la tradició més antiga, recollida per sant Pau (1Co 11,23), «el Senyor Jesús, en la nit en que havien d'entregar-lo», agafà primer pa i després el calze ple de vi, i va dir: «Això és el meu cos», «aquest és el calze de la meva sang», «feu-ho per celebrar el meu memorial». Per això, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. La Cena del Senyor se celebrà en les comunitats cristianes des dels començaments, com testimonia també el llibre dels Fets dels apòstols (Act. 2,42).
La celebració de la Cena del Senyor, que inclou sempre el relat del que Jesús havia fet i dit «quan havia de ser entregat a sa Passió, voluntariament acceptada», seguit de la comunió en el pa i el vi, cos i sang de Crist (2Co 11,27-28), evolucionà en el pas dels segles. En un principi, el que presidia la «assamblea» litúrgica, dita també synaxis, tenia un ampli marge d' iniciativa. Però això no durà molt. Prest es codificà la manera d'actuar. Per una banda, treure del propi fons és una cosa que saben fer molts pocs; la majoria necessita un suport per a «improvisar». Se difongueren aleshores formularis que destacaven per llur qualitat i que serviren de referència. Per altra banda, en periodes de controvèrsia, havia que vetllar per la ortodòxia dels texts litúrgics. Tal és l'origen de les «pregàries eucarístiques», dites també "ἀναφορά", anàfores, és a dir, «oblacions». En la Església llatina, a partir del segle IV, se imposà un model exclusiu, el «Canon romà», fins que el missal posterior al Vaticà II va reconèixer altres «pregàries eucarístiques». Se ha recuperat així flexibilitat, que permet adaptar-se a les diverses assemblees. Però, tant en Orient i en Occident, és sempre la mateixa eucaristia la que se celebra «en memòria del Senyor», repetint, com ell demanà, el mateix que feu «la vigília de sa passió».
La celebració de «la Cena», el Dijous sant, no difereix de la eucaristia dels altres dies de l'any. Però té un valor exemplar. Al recordar allò que el Senyor feu en la última Cena amb els seus deixebles, s'hi afegeix «avui». Demà, en efecte, serà el día dedicat a la Passió. Però aquesta manera de parlar té un sentit absolutament general. Cada vegada que la Església celebra la eucaristia i els altres sagraments, dels quals és font, se renova per a nosaltres, avui, per obra de l' Esperit, l'obra de Déu, que Crist feu real una vegada per a sempre. Allò que Jesús feu un dia és sempre actual i nou, encara que se repeteix indefinidament. Efectivament, en cada celebració litúrgica, i especialment en cada eucaristia, esdevé per a nosaltres aquí i ara la salvació que Déu fa real des del principi. Crist està present. Actúa per signes eficaços i pel poder de l' Esperit. La lectura del llibre del Èxode recorda que la eucaristia posa les seves arrels en la litúrgia ancestral de la Pasqua jueva, el que manifiesta clarament son caràcter tradicional al mateix temps que la seva absoluta novetat.
L'evangeli segons sant Joan conta com Jesús, en la última Cena amb els seus deixebles, «abans de la festa de la Pasqua», se llevà el mantell i els rentà els peus. Perquè Pere acceptàs que el Senyor se rebaixàs d'aquest mode, aquest tingué que dir-dir-li: «Si no et rento, tu no ets dels meus»; i afegí: «Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet». Aquest «manament», semblant al que el Senyor dóna a propòsit del pa i del calze, se refereix a la missió i al comportament recíproc dels deixebles. Però e'evangelista introdueix el relat dient: «Jesús, havent estimat els seus que estaven en el món, els estimà fins a l'extrem». ¿Com no veure en aquest gest insòlit del Mestre una predicació pràctica de l'amor, llei fonamental de la comunitat cristiana, de la qual la Cena del Senyor és font i exigència?