La
Cena del Senyor, la tarda del Dijous sant, és la primera celebració
del tridu pasqual. Segons la tradició més antiga, recollida per
sant Pau (1Co 11,23), «el Senyor Jesús, en la nit en que havien
d'entregar-lo», agafà primer pa i després el calze ple de vi, i
va dir: «Això és el meu cos», «aquest és el calze de
la meva sang», «feu-ho per celebrar el meu memorial».
Per això, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu la mort del Senyor fins que torni”. La Cena del Senyor se
celebrà en les comunitats cristianes des dels començaments, com
testimonia també el llibre dels Fets dels apòstols (Act. 2,42).
La
celebració de la Cena del Senyor, que inclou sempre el relat del que
Jesús havia fet i dit «quan
havia de ser entregat a sa Passió, voluntariament acceptada»,
seguit de la comunió en el pa i el vi, cos i sang de Crist (2Co
11,27-28), evolucionà en el pas dels segles. En un principi, el que
presidia la «assamblea» litúrgica, dita també synaxis,
tenia un ampli marge d' iniciativa. Però això no durà molt. Prest
es codificà la manera d'actuar. Per una banda, treure del propi fons és una cosa que saben fer molts pocs; la majoria
necessita un suport per a «improvisar».
Se difongueren aleshores formularis que destacaven per llur qualitat
i que serviren de referència. Per altra banda, en periodes de
controvèrsia, havia que vetllar per la ortodòxia dels texts
litúrgics. Tal és l'origen de les «pregàries
eucarístiques»,
dites també "ἀναφορά",
anàfores, és a dir, «oblacions».
En la Església llatina, a partir del segle IV, se imposà un model
exclusiu,
el «Canon romà», fins que el missal posterior al Vaticà II va
reconèixer altres
«pregàries
eucarístiques».
Se ha recuperat així flexibilitat, que permet adaptar-se a les
diverses assemblees. Però, tant en Orient i en Occident, és sempre
la mateixa eucaristia la que se celebra «en memòria del Senyor»,
repetint, com ell demanà, el mateix que feu «la
vigília de sa passió».
La
celebració de «la Cena», el Dijous sant, no difereix de la
eucaristia dels altres dies de l'any. Però té un valor exemplar. Al
recordar allò que el Senyor feu en la última Cena amb els seus
deixebles, s'hi afegeix «avui». Demà, en efecte, serà el
día dedicat a la Passió. Però aquesta manera de parlar té un
sentit absolutament general. Cada vegada que la Església celebra la
eucaristia i els altres sagraments, dels quals és font, se renova
per a nosaltres, avui, per obra de l' Esperit, l'obra de Déu, que
Crist feu real una vegada per a sempre. Allò que Jesús feu un dia
és sempre actual i nou, encara que se repeteix indefinidament.
Efectivament, en cada celebració litúrgica, i especialment en cada
eucaristia, esdevé per a nosaltres aquí i ara la salvació que Déu
fa real des del principi. Crist està present. Actúa per signes
eficaços i pel poder de l' Esperit. La lectura del llibre del Èxode
recorda que la eucaristia posa les seves arrels en la litúrgia
ancestral de la Pasqua jueva, el que manifiesta clarament son
caràcter tradicional al mateix temps que la seva absoluta novetat.
L'evangeli
segons sant Joan conta com Jesús, en la última Cena amb els seus
deixebles, «abans de la festa de la Pasqua», se llevà el
mantell i els rentà els peus. Perquè Pere acceptàs que el Senyor
se rebaixàs d'aquest mode, aquest tingué que dir-dir-li:
«Si no et rento, tu no ets dels meus»; i afegí: «Us
he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he
fet». Aquest «manament», semblant al que el Senyor dóna
a propòsit del pa i del calze, se refereix a la missió i al
comportament recíproc dels deixebles. Però e'evangelista introdueix
el relat dient: «Jesús, havent estimat els seus que
estaven en el món, els estimà fins a l'extrem». ¿Com no
veure en aquest gest insòlit del Mestre una predicació pràctica de
l'amor, llei fonamental de la comunitat cristiana, de la qual la Cena
del Senyor és font i exigència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada