dijous, 9 d’abril de 2020

DIVENDRES SANT




La celebració comença amb una oració silenciosa i una «oració» pronunciada pel celebrant. Té tres parts: la litúrgia de la paraula, amb la oració universal, l'adoració de la creu i la litúrgia de la comunió.
La litúrgia de la paraula forma com una espècie de tríptic. La fulla de l'esquerra presenta el rostre d'un personatge misteriós, un just sotmès als pitjors sofriments i víctima de les más odioses persecucions, menyspreat pels homes, abandonat aparentment pel mateix Déu. En realitat s'ofereix en sacrifici de expiació pel pecat dels homes, i el Senyor el farà cap d'un poble innombrable de justificats. Qualsevol que siga la identitat del «servent de Déu» en el llibre de Isaïes (52,13—53,12), fa pensar, sobre tot el Divendres sant, en Crist, el just ultratjat, la mort del qual ha salvat a tots los homes del pecat i a qui Déu ha exaltat en la glòria del cel.
En la fulla de la dreta pot veure-se a Jesús, el Crist, entronitzat al costat de Déu com a «summun sacerdote gran» que, per la seva obediència, «s'ha convertit per a tots els que le obeeixen en autor de salvació eterna» (Hb 4,14-16; 5,7-9).
Aquestes dues fulles, pintades a distància de segles, introdueixen a la comprensió de la Passió de nostre Senyor Jesucrist, que ocupa el centre del tríptic (Jn 18,1—19,42). L'evangelista Joan ha volgut oferir el sentit profund dels esdeveniments dels quals ha estat testimoni. Paradoxalment, és en la creu on Jesús se manifesta com el Vivent que dóna vida abondant a tots els que el «miren».
Sorgeix de la assemblea la pregària universal perquè la Passió del Senyor doni els seus fruits per a tots, fins als confins de la terra.
Seguit, l'adoració de la creu que té accents pasquals, perquè mai poden dissociar-se la mort i la resurrecció de Crist.
La comunió de tots amb el pa consagrat el dia abans tanca aquesta celebració austera austera i vibrant d'esperança.
Tots se retiren en silenci, no per a plorar la mort de Crist, sinó per a meditar en son misteri i preparar-se, en el recolliment, a l'alegria del «al·leluia» que ressonarà en la Vetlla Pasqual.


Dijous Sant

Déu encarnat

Avui és un dia gran i formós per a la nostra fe i vida cristiana. En el llarg o curt camí de la nostra existència necessitem nodrir-nos, necessitem el pa de Vida. L’ Eucaristia és el pa de Vida.
Quan Jesucrist ens convida a celebrar l’ Eucaristia no ens convida a dir missa. A què ens convida?
A reunir-nos en una taula en la que ningú passi humiliat, necessitat i a on tots ens asseiem per igual i a on es visqui segons els misteris de Jesús:
les Benaurances, el servei generós i l’ amor sacrificat.
Es tracta de guardar la Presència de Crist en les nostres vides: els seus criteris i les seves actituds.
La utopia cristiana, l’idealisme cristià per a la societat
i per a la Comunitat cristiana és de
servei, d’igualtat i d’amor.
La Comunitat cristiana hauria de ser una comunitat entre iguals que
respecten, que s’ estimen i que s’ ajuden.
El lavatori de peus és el gest en el que Crist es fa esclau. ¿Com ha de ser la Comunitat cristiana? Ha de ser entre absolutament iguals i a on es viu en servei i respecte.
Si no entenem que ser cristià és ser humil i servicial no tenim res veure amb Jesús.
Podrem tenir Jerarquia, teologies, títols, cancelleries, catedrals i càtedres, però si no entenem i no vivim en actitud humil, de servei a mor, NO tenim res a veure amb Jesucrist. El que constitueix l’ Església és el servei, la humilitat i l’amor.
Tota la resta són ridícules ànsies de poder humà.
A l’ Església hi ha persones que cuiden malalts, que atenen els més pobres, els més desgraciats i ... Aquí sí que hi ha la verdadera església de Jesucrist en la mesura que ajudem i servim els droga-dictes, els emigrants, els malats de sida
els aturats, etc. de la mateixa manera que Crist va tractar i ajudar leprosos, paralítics, epilèptics, famolencs, adúlteres, etc. Això i no altre cosa és el que ens va ensenyar Jesús.
Aquí rau l’ essència del cristianisme.
L’ essència del cristianisme és saber i voler veure i servir Déu en la persona necessitada dels altres.
Aquí ens trobem cara a cara amb el misteri de l’ Encarnació. I aquí rau la gran dificultat.
Resulta fàcil adorar Déu en abstracte.
Això no compromet a res i satisfà el nostre buit sentimentalisme religiós o estètic. Però aquesta actitud no passa de lamentable engany.
És un escapisme. És un escaquejar-se i fugir de la realitat de Déu encarnat,
Déu fet home al que hem d’estimar pràcticament en la persona necessitada del proïsme.
És el que han fet els Sants i els bons homes. Ho fem així, nosaltres? És aquest el nostre comportament?




Cap comentari:

Publica un comentari