La
celebració comença amb una oració silenciosa i una «oració»
pronunciada pel celebrant. Té tres parts: la litúrgia de la
paraula, amb la oració universal, l'adoració de la creu i la
litúrgia de la comunió.
La
litúrgia de la paraula forma com una espècie de tríptic. La fulla
de l'esquerra presenta el rostre d'un personatge misteriós, un just
sotmès als pitjors sofriments i víctima de les más odioses
persecucions, menyspreat pels homes, abandonat aparentment pel
mateix Déu. En realitat s'ofereix en sacrifici de expiació pel
pecat dels homes, i el Senyor el farà cap d'un poble innombrable de
justificats. Qualsevol que siga la identitat del «servent de Déu»
en el llibre de Isaïes (52,13—53,12), fa pensar, sobre tot el
Divendres sant, en Crist, el just ultratjat, la mort del qual ha
salvat a tots los homes del pecat i a qui Déu ha exaltat en la
glòria del cel.
En
la fulla de la dreta pot veure-se a Jesús, el Crist, entronitzat al
costat de Déu com a «summun sacerdote gran» que, per la seva
obediència, «s'ha convertit per a tots els que le
obeeixen en autor de salvació eterna» (Hb 4,14-16; 5,7-9).
Aquestes
dues fulles, pintades a distància de segles, introdueixen a la
comprensió de la Passió de nostre Senyor Jesucrist, que ocupa el
centre del tríptic (Jn 18,1—19,42). L'evangelista Joan ha volgut
oferir el sentit profund dels esdeveniments dels quals ha estat
testimoni. Paradoxalment, és en la creu on Jesús se manifesta com
el Vivent que dóna vida abondant a tots els que el «miren».
Sorgeix
de la assemblea la pregària universal perquè la Passió del Senyor
doni els seus fruits per a tots, fins als confins de la terra.
Seguit,
l'adoració de la creu que té accents pasquals, perquè mai poden
dissociar-se la mort i la resurrecció de Crist.
La
comunió de tots amb el pa consagrat el dia abans tanca aquesta
celebració austera austera i vibrant d'esperança.
Tots
se retiren en silenci, no per a plorar la mort de Crist, sinó per a
meditar en son misteri i preparar-se, en el recolliment, a l'alegria
del «al·leluia» que ressonarà en la Vetlla
Pasqual.
Dijous
Sant
Déu encarnat
Avui
és un dia gran i formós per a la nostra fe i vida cristiana. En el
llarg o curt camí de la nostra existència necessitem nodrir-nos,
necessitem el pa de Vida. L’ Eucaristia és el pa de Vida.
Quan
Jesucrist ens convida a celebrar l’ Eucaristia no ens convida a dir
missa. A què ens convida?
A
reunir-nos en una taula en la que ningú passi humiliat, necessitat i
a on tots ens asseiem per igual i a on es visqui segons els misteris
de Jesús:
les
Benaurances, el servei generós i l’ amor sacrificat.
Es
tracta de guardar la Presència de Crist en les nostres vides: els
seus criteris i les seves actituds.
La
utopia cristiana, l’idealisme cristià per a la societat
i
per a la Comunitat cristiana és de
servei,
d’igualtat i d’amor.
La
Comunitat cristiana hauria de ser una comunitat entre iguals que
respecten,
que s’ estimen i que s’ ajuden.
El
lavatori de peus és el gest en el que Crist es fa esclau. ¿Com ha
de ser la Comunitat cristiana? Ha de ser entre absolutament iguals i
a on es viu en servei i respecte.
Si
no entenem que ser cristià és ser humil i servicial no tenim res
veure amb Jesús.
Podrem
tenir Jerarquia, teologies, títols, cancelleries, catedrals i
càtedres, però si no entenem i no vivim en actitud humil, de servei
a mor, NO tenim res a veure amb Jesucrist. El que constitueix
l’ Església és el servei, la humilitat i l’amor.
Tota
la resta són ridícules ànsies de poder humà.
A
l’ Església hi ha persones que cuiden malalts, que atenen els més
pobres, els més desgraciats i ... Aquí sí que hi ha la verdadera
església de Jesucrist en la mesura que ajudem i servim els
droga-dictes, els emigrants, els malats de sida
els
aturats, etc. de la mateixa manera que Crist va tractar i ajudar
leprosos, paralítics, epilèptics, famolencs, adúlteres, etc. Això
i no altre cosa és el que ens va ensenyar Jesús.
Aquí
rau l’ essència del cristianisme.
L’ essència
del cristianisme és saber i voler veure i servir Déu en la persona
necessitada dels altres.
Aquí
ens trobem cara a cara amb el misteri de l’ Encarnació. I aquí rau
la gran dificultat.
Resulta
fàcil adorar Déu en abstracte.
Això
no compromet a res i satisfà el nostre buit sentimentalisme religiós
o estètic. Però aquesta actitud no passa de lamentable engany.
És
un escapisme. És un escaquejar-se i fugir de la realitat de Déu
encarnat,
Déu
fet home al que hem d’estimar pràcticament en la persona
necessitada del proïsme.
És
el que han fet els Sants i els bons homes. Ho fem així, nosaltres?
És aquest el nostre comportament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada