En
Manolo, un andalús amb cara de descendir de Sèneca, ens diu que no
n'hi ha per tant, que a Sevilla sí que els passos són imponents i
que aquí som uns aficionats. "Allò sí que és maco".
Tant li fa, en Carles i jo mirem amb deliri el joc de colors i de
llum, els moviments rítmics, l'ordre dins el caos (o a l'inrevés),
l'espectacle de públic i actors barrejats en una mateixa escena,
la transformació de l'espai públic i la música que anuncia
unes quatre o cinc hores de Processó General de Divendres Sant a
Mataró.
En Carles és un autor i i director teatral avesat als grups amateurs
i format en ple franquisme. Antifranquisme, vaja. Li commouen les
manifestacions de caràcter popular, doncs, i el seu llenguatge
"teatral". Pensa en els muntatges de Távora, per exemple.
Tant que, enlloc de fer-li cas a l'escèptic d'en Manolo, s'hi recrea
encara una mica més. "El
teatre, la representació, potser és mentida, però és absolutament
imprescindible per dir la veritat",
m'acaba dient parafrassejant Picasso.
Això
passa a la porta de la Basílica de Santa Maria, el lloc més elevat
de la ciutat emmurallada i, per tant, on s'hi deuen celebrar cultes
des de l'època romana, des del temps de Jesús. Hores abans, tots
els passos de la Setmana Santa mataronina han estat exposats, dins i
fora del temple, per poder veure'ls de prop. Aquest 2019 no hi pot
concórrer la Verònica, la confraria de la qual espera temps millor.
Però sí que hi seran tota la resta. Les
que protagonitza Maria tenen advocacions que semblen un catàleg d'un
despatx de psicòlegs: Esperança, Dolors, Soledat. I les presidides
per la figura del Crist porten per títol cada moment clau de la
sèrie
de
la Passió: a l'Hort, Captiu, Coronació d'Espines, el Natzarè,
l'Agonia, la Bona Mort, el Sant Sepulcre.
Deixen per la propera temporada la Ressurrecció.
Jo
sóc d'una parròquia postconciliar i, al principi, tot això de les
processons ho veia com una mena de sacrilegi",
diu en Joan, a qui em trobo a la cantonada per la qual el seguici
surt de l'antiga ciutat entre muralles. "Les processons, que a
Mataró es deixen de fer el 1968 fins que reapareixen amitjan dels
vuitanta, representaven el nacionalcatolicisme, la fe banal,
sentimental i folclòrica, un retard cultural. Tot eren prejudicis,
esclar", segueix. "A mi, que sempre m'han fet dubtar els
aires de superioritat, em va caure del tot la bena dels ulls el dia
que vam quedar atrapats, amb el cotxet del meu fill, sense poder
travessar el carrer i vam aprofitar per veure-la de dalt a baix".
Com li passava abans en Carles, li va impressionar la música i els
seus silencis, la disposició teatral, la relació entre el públic i
els costalers, "però sobretot la
sensació d'entrar de ple al relat de la Passió, de recrear la
lectura que en fem als oficis com si fóssim allà i assaborir-lo
lentament fins a l'últim detall;
des d'aleshores no me la perdo mai". El clergat local, primer
reticent, presideix ara ja amb orgull la processó. Els devia passar
el mateix.
Quan
la processó arriba a la plaça de Santa Anna, davant els Escolapis,
l'indret més emblemàtic de l'espai públic de la ciutat, em trobo
l'Antonio. Un
cantaor
que
s'ha guanyat el dret de dedicar una saeta
a
la Mare de Déu arran del concurs que es celebra cada any el Diumenge
de Rams al parc de Cerdanyola,
un barri que va créixer entre els anys cinquanta i seixanta per la
immigració, sobretot andalusa, i que ara té uns nivells altíssims
d'immigració extracomunitària de majoria musulmana. Acull també
una important processó el Dijous Sant i una de les confraries més
potents de la ciutat. Cantar saetas
al
mig de Mataró pot ser, per alguns, també una mena de sacrilegi
("se'ns han ficat a
casa"),
però potser és el
símbol més clar de la principal aportació cívica d'aquesta
processó, i
que no passa segurament a cap lloc de Catalunya. Hi desfilen tots els
passos, com hem dit. Això vol dir que en un sol acte s'hi troben,
fonamentalment, dues tradicions, dues
maneres d'atendre el mandat de la Contrareforma per reivindicar la
imatge, els dogmes marians i la fidelitat a l'Església de Roma com a
resposta a Luter i Calví.
La tradició autòctona, més continguda, i l'aportació andalusa,
més barroca. Òbviament, però, les connotacions no són estètiques
sinó simbòliques. La processó del Divendres Sant a Mataró és
l'únic acte de cultura popular que agrupa
els símbols de la cultura catalanoparlant i la castellanoparlant.
Que prèviament requereix d'un treball de coordinació i d'entesa
brutal. La convivència simbòlica i el respecte a les mútues
tradicions (la "casa" és de tothom) per fer-ne una de nova
són alhora un altre símbol que, què volen que els digui, diu
moltes coses a la Catalunya d'avui. Que siguiun dels actes més
concorreguts de la ciutat, en públic i en participants, apunta una
interessant sintonia. Potser és aquest el miracle que ens calia.
Hi
havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre
l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.Com
que pels jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava
a prop, van dipositar-hi Jesús. ( Joan 19, 41.42 )
EL
SILENCI I LA BUIDOR DEL DISSABTE SANT.
1.-
Tot ha acabat. Resta un silenci total. Al cenacle, a Getsemani, a les
places, tribunal, carrers i calvari. Pocs sorolls. La gent celebra la
pasqua a les cases. Deixebles amagats i desfets. Tot ha acabat. Al
final l’odi i la injustícia han vençut, com sempre. Ha acabat una
història fantàstica, massa maca per aquest món pervers.
2.-
Escoltar aquest silenci i aquests pensaments, que també hi poden ser
presents en els nostres cors, i a molts ambients de la nostra
societat i fins de la nostra església. La fatalitat; el que guanya
al final és el més fort. Jesús absent: una bella història que va
ser.
3.-
Hi ha, però, en la foscor total una llum encesa: la fe de la Mare de
Déu. Ella vetlla. Sap el que és patir pel seu Fill. Valenta, ha
estat present a tot. L’espasa que li van dir que travessaria el seu
cor, ha esta real. Però des de la fe, la mateixa d’aquell matí de
l’anunciació de l’àngel, quan va acceptar ser la mare de Jesús,
quan va dir: sí, era previsible la mort del seu estimat Fill i
Senyor. La llum de la fe en mig de la nit.
JESÚS,
EN GRAN ABSENT.
1.-
Jesús el dissabte sant és el gran absent. Resta a la memòria dels
deixebles, amics i amigues, com tots els que han mort i són
estimats. Però, on és ?. El seu cos està en el sepulcre. Una gran
pedra en fa impossible l’accés. Hi ha guàrdia que vigila al
voltant. Cal experimentar, ni que sigui de lluny, aquest absència
del Senyor. Sembla que el realisme s’imposa com quelcom evident.
2.-
També a la vida de les persones hi ha molts dissabtes sants.
L’experiència de l’absència de Déu. Tot segueix, tot va bé o
malament, tot es mou, però Ell està callat, com mort, en un
sepulcre, que té una llosa immensa, i ben vigilat pels guàrdies del
racionalisme més materialista. Qui no ha passat per situacions de
semblants ?. Desert, sequedat, dubte sistemàtic...
3.-
No passa també un dissabte sant la nostra societat i en part la
nostra Església ?. On ets, Jesús?. Quines grans pedres et separen
de nosaltres ?. Quines sospites d’enganys racionalistes, de
pors amagades, de dubtes i temors vigilen atentament per tal de que
estiguis com mort, com una bella història que va ser, i que avui no
diu res a les dones i als homes actuals ?.
4.-
Puc contemplar la fe de Maria, i demanar-li que com ella vetlli jo
també en l’esperança de que el mal no és la darrera paraula, que
un altre món, una altra església són possibles. Intentar demanar
aquesta fe, aquest coratge, aquesta constància, el do de creure més
enllà del que ja sembla s’està acabant.
ANIREM
A TREURE LA PEDRA I PORTAREM AROMES.
1,.
També el dissabte sant hi ha un grup de dones que estan decidides a
córrer el risc de tenir cura de les restes del seu Senyor. Sabem que
hi ha una gran pedra, saben que hi ha la policia romana, però el seu
amor és més gran. La seva decisió és terminant. Pensen sortir, a
primera llum, retornant a aquells llocs de la desfeta, i pensen que
se’n sortiran de la manera que sigui.
2.-
Estem decidits a moure les pedres que ens separen d’Ell? Quines
són ? Estem decidits a dur aromes agradables per amorosir les
llagues que pensem ja mortes?. La raó ens mostra que el nostre
intent avui és impossible, que trobarem grans dificultats, que hi ha
riscos... Però la fe d’aquelles dones, el seu amor, són
testimonis de que més enllà de la raó i la previsió
racionalista... hi ha realitats invisibles que poden ajudar a
trobades impensables.
3.-
I és que al final del dissabte sant Ell, com ho havia promès, és a
punt de mostrar-se als seus amb una nova vida, definitiva, només de
goig, de pau, de comunicació, d’harmonia i felicitat. Som a
les portes d’un fet inaudit, que és el nucli de la nostra fe. Som
a les portes de la Pasqua, el dia més feliç de la història.
Després
de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula
altra vegada. Llavors els digué: ¿Enteneu
això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor",
i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el
Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els
heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal
com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres
Mons. Taltavull ha recordat a la missa Crismal "amb quin vot de confiança ens ha encomanat una missió meravellosa a realitzar enmig d'un poble que, encara que no ho digui ni ho reconegui públicament
El bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, va presidir ahir horabaixa la Missa Crismal a la Seu de Mallorca. Es tracta d'un dels aplecs diocesans més nombrosos, en el qual participen tots els preveres mallorquins, diaques, seglars i religiosos i religioses. Com és habitual, a les seves paraules s'ha dirigit molt especialment als preveres, als quals ha convidat a demanar-se "com percep la força espiritual de la unció que he rebut i que ha donat un nou horitzó a la meva vida i una orientació definitiva": "Respirem a fons: quin alè de Déu percep que m'està ajudant a respirar i a actuar en cristià?", ha continuat. En aquest sentit, només l'"enamorament del Senyor, aquesta confiança plena pot ajudar-nos a mantenir la fidelitat a la paraula donada, als compromisos contrets".
La Missa Crismal és una celebració significativa en el curs diocesà, a la qual es consagra el Sant Crisma i es beneeixen els olis dels catecúmens i dels malalts que seran emprats durant l'any a les parròquies de Mallorca. Precisament, en referència als Sants Olis que es beneeixen en aquesta celebració, Mons. Taltavull ha marcat un paral·lelisme amb la vida del prevere: "Avui és un dia que, veient-nos i mirant-nos podem percebre com la bondat del Senyor ha omplert les nostres vides, amb quin amor ens ha elegit i amb quin vot de confiança ens ha encomanat una missió meravellosa a realitzar enmig d'un poble que, encara que no ho digui ni ho reconegui públicament, té set de Déu, té set de felicitat, d'amor, de ser acollit i reconfortat". AGAFAR LA CREU
El crucificaren.
Aquesta setmana en la qual els creients meditem i celebrem la mort i la resurrecció de Jesús és una bona ocasió per a escoltar de manera renovada la crida evangèlica a “agafar la creu”.
Abans de res, cal recordar que el dolor i la malaltia, els conflictes i tribulacions de la vida no els ha inventat Crist ni la teologia cristiana. Estàn aquí com a part integrant de l'existència. Prest o tard, tots hem de fer front al sofriment i la prova.
A banda, quan Jesús ens crida a “agafar la creu”, no ens convida a a cercar-nos una vida més dolorosa i atormentada, afegint nous sofriments al nostre viure diari. “Agafar la creu” és descobrir quina és la manera més encertada i sana de viure aqueix sofriment que ha d'acceptar el que vulgui ser més humà fins al final.
El sofriment no té cap valor per ell mateix. És una experiència negativa que cap persona sana ha de cercar arbitràriament i sense necessitat. Però, al mateix temps, és una experiència davant la qual cal prendre postura. I és aquí on el cristià acudeix al Crucificat per a aprendre a viure de manera més humana els diferents sofriments.
Primer, el sofriment que forma part de nostra condició humana, sempre fràgil i caduca. Tots estem exposats al dolor i la malaltia. Tots vivim amenaçats per la desgràcia i la mort. “Agafar la creu” significa viure aqueixa experiència dolorosa seguint de prop a Crist, sostinguts per una confiança absoluta en un Déu que, inclús en els moments més foscs, està de vora nostre i de la nostra part.
Segon, el sofriment inevitable en tota persona que cerca renovar-se i créixer de manera positiva. Estem arrelats en un egoisme malaltís i tot aquell que desitja alliberar-se i ser cada dia més humà ha d'acceptar pagar el preu que exigeix la superació constant. “Agafar la creu” significa assumir i treballar amb goig la nostra conversió, acceptant les renúncies i sacrificis, que ens portarà a una vida més plenament humana.
Tercer, el sofriment resultat d'una trajectòria fidel a Crist i a un compromís ferm per l'evangeli. “Agafar la creu” significa acceptar amb paciència el rebuig, el descrèdit o la persecució, que ens pot arribar com a conseqüència del seguiment de Crist, sabent que el destí del que vol humanitzar la vida com Jesús és compartir també amb ell la crucifixió.
Però, la creu no és la darrera paraula ni destí del que segueix a Crist. Si els cristians assumim aqueixa creu inevitable en tot aquell que s'esforça per esser ell mateix més humà i per construir un món més habitable, és perquè volem arrabassar del món i de nosaltres el mal i el sofriment. A una vida crucificada com la de Jesús li espera la resurrecció.
¿Es pot celebrar la Pasqua quan en moltes parts del món és Divendres Sant? ¿És possible l'alegria quan molta gent segueix crucificada ? ¿ No hi ha falsetat i cinisme en nostres cants de goig pasqual ? No són preguntes retòriques, sinó interrogants que dins el creient brollen des del pregon de son cor cristià.
Sembla que només podriem viure alegres en un món sens plors ni dolor, aplaçant els nostres cants i festes fins que arribi el món feliç per a tots, i reprimir el nostre goig per a no ofendre el dolor de les víctimes. La pregunta és inevitable: si no hi ha alegria per a tots, ¿ quina alegria podem encobeir dins nosaltres ?
Cert, no es pot celebrar la Pasqua de qualsevol manera. L'alegria pasqual res a veure amb la satisfacció d'uns homes i dones complaguts en propi benestar i aliens al dolor dels altres. No és una alegria que es viu i manten oblidant els que només coneixen una vida dissortada.
L'alegria pasqual és tota una altra cosa. Estem alegres, no porquè hagin desaparegut la fam i les guerres, ni perquè s'hagin acabat les llàgrimes, sinó perquè sabem que Déu estima la vida, la justícia i la felicitat dels desvalguts. I ho assolirà. Un dia, “eixugarà totes les llàgrimesdels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat”.(Ap.21,4) Un dia, tot això haurà passat.
La nostra alegria pasqual es nodreix d'aquesta esperança. Per això, no oblidem als que sofreixen. Per contra, ens deixem commoure i afectar pel seu dolor, deixem que ens incommodi i molesti. Saber que Déu farà justícia als crucificats no ens fa insensibles. Ens anima a lluitar contra la insensatesa i la maldat fins al final. No hem d'oblidar mai: quan fugim del sofriment dels crucificats no celebrem la Pasqua del Senyor, sinó el nostre egoisme.
La resurrecció de Crist desvetlla en el creient l'esperança d'una vida eterna més enllà de la mort, però és, al mateix temps, un estímul decisiu per a impulsar la vida ara ja en aquesta terra. Els teòlegs assenyalen amb raó que la llum amb la qual Crist ressuscitat s'apareix als deixebles no fou considerada com a “resplendor del matí de l'eternitat”, sinó com a “llum del primer dia de la nova creació” (Moltman). La Pasqua no és sols l'anunci de vida eterna. És també “vivificació” de la nostra condició actual.
Creure en la resurrecció de Crist és més que adherir-se a un dogma. De la fe pasqual neix en el creient autèntic un amor nou a la vida. Una afirmació de la vida malgrat els mals, les injustícies, els sofriments i la mateixa mort. Una lluita apassionada contra tot el que pot ofegar-la, espatllar-la o destruir-la.
Aquest amor a la vida guareix records dolorosos i allibera de pors i humiliacions que bloquegen l'expansió sana de la persona. Déu ens vol plens de vida. Aquesta convicció pasqual mena a lluitar contra la resignació i la passivitat. Orienta la nostra llibertat cap a tot el que és vida i ajuda a desplegar les possibilitats que Déu ha sembrat en cada esser humà.
Aquest si total a la vida és una de les primeres experiència de l'Esperit del Ressuscitat al qual amb raó es diu “fons vitae”, font de vida. Qui viu d'ell no s'avesa a la mort, no es fa insensible a les víctimes, no s'adorm davant els que sofreixen. Dir si a la vida és dir no a la violència i la destrucció, no a la misèria i la fam, no al que mata i envileix.
Aquest amor a la vida genera una “vitalitat”, res a veure amb les filosofies arrelades en la “voluntat de poder” (E Nietzsche) o amb el “culte a la salut” ( P Tillich), propi de qui té l'esperança en que Déu estima la vida, vol per a l'home la vida i té poder per a ressuscitar-la quan la mort la destrueixi.
Al discurs que recorden els deixebles, Pere anomena al Ressuscitat“l'autor de la vida”. És una expressió de contingut profund, ja que realment Crist ressuscitat és qui engendra dins nosaltres vertadera vida. És bo recordar-ho i celebrar-ho el matí de Pasqua.
Diumenge
de Pasqua de la Resurrecció del Senyor (C)
EVANGELI
Ell
havia de ressuscitar d'entre els morts.
+Lectura del sant evangeli segons sant
Joan 20, 1-9
El
sepulcre buit
1
El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon
matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta
de l'entrada del sepulcre. 2 Llavors
se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que
Jesús estimava, i els diu:
--S'han
endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
3
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4
Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a
Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí
i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6
Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar
al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, 7
però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat
com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8
Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat
primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De
fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia
de ressuscitar d'entre els morts.
Paraula
de Déu.
TROBAR-NOS
AMB EL RESSUSCITAT
Segons
el relat de Joan, Maria de Magdala és la primera que va
al sepulcre, quan encara era fosc, i descobreix desconsolada
que està buit. Li manca Jesús. El Mestre que l'havia
comprès i curada. El Profeta a qui havia seguit fidelment
fins al final. ¿ A qui seguirà ara ? Així es lamenta
davant els deixebles:
“S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on
l'han posat”.
Aquestes
paraules de Maria expressen l'experiència que viuen avui
molts cristians: ¿Que n'hem fet de Jesús ressuscitat ? ¿
Qui ens l'ha pres ? ¿On l'hem posat ? El Senyor en qui
creiem, ¿ és un Crist ple de vida o un Crist el record del
qual s'apaga a poc a poc dins nostres cors ?
És
un error cercar “proves” per a creure amb més
fermesa. No basta anar al magisteri de l'Església. És
inútil indagar per les exposicions dels teòlegs. Per a
trobar-nos amb el Ressuscitat és necessari fer un recorregut
interior. Si no el trobem dins nosaltres, no el trobarem
enlloc.
Joan
descriu, més endavant, a Maria corrensos d'un cap a l'altre
per cercar informació. I, quan veu a Jesús, cega pel dolor
i les llàgrimes, no el reconeix. Pensa si serà
l'hortolà. Jesús sols li fa una pregunta: “Dona, ¿per
què plores? ¿qui cerques?”
Tal
volta, cal que ens demanem quelcom parescut. ¿ Per què la
nostra fe és sovint tan triste ? ¿ Quina és la causa
última d'aqueixa manca d'alegria entre nosaltres ? ¿ Què
cerquem els cristians d'avui ? ¿ Què enyorem ? ¿Cerquem a
un Jesús que necessitem sentir ple de vida dins nostres
comunitats ?
Segons
el relat, Jesús parla amb Maria però ella no sap que és
Jesús. Aleshores, Jesús la crida pel seu nom, amb la
mateixa tendresa de veu que tenia per Galilea: “¡Maria!.
Ella, ràpida, es gira: “Rabbuni, Mestre”.
Maria
es troba amb el Ressuscitat quan se sent cridada
personalment per ell. És així. Jesús s'ens mostra ple de
vida, quan ens sentim cridats pel nostre propi nom, i
escoltem la invitació que ens fa a cadascú. Aleshores és
quan creix la nostra fe.
No
revifarem la nostra fe en Crist ressuscitat nodrint-la
només des de fora. No ens trobarem amb ell, si no
cerquem el contacte viu amb sa persona. Probablement, és
l'amor a Jesús conegut pels evangelis i cercat personalment
en el pregon del nostre cor, el que millor pot conduir-nos
a l'encontre amb el Ressuscitat.
1.
Una dona que corre , que busca, que plora; que demana: “on
l´ heu posat”?
És la imatge de Maria de Magdala, un matí de diumenge.
Per
què corre, per qué busca i demana al primer que troba?. Perquè
estima, estima molt aquell Jesús que fa dos dies van matar,
van penjar sobre una creu. La seva fe no és suficient encara, pensa
que el seu Senyor no pot tornar a la vida; perquè la seva mort ha
estat terrible, i creu que ella no el tornarà a veure viu com
abans. “Al
menys que jo pugui fer-li un gest de gran amistat, amb el meu perfum
que porto en les meves mans.”
I,
com diu un altre evangeli, “el
que busca, troba”,
encara que per això calgui que passi per les persones que tenen
l’autoritat de una comunitat, com Ell va desitjar; calia que en
Pere i en Joan siguin els primers en constatar que el sepulcre está
buit, el cos del Senyor no s’hi troba…
2.
Buscar és una paraula que té gran importancia a la vida cristiana.
Sovint no tenim cap desig en el nostre cor, quan la llum no ha sortit
al matí, encara és fosc. Creients desanimats, perquè les coses han
canviat, no veiem el Senyor, no tenim amics a prop per demanar: “On
és aquell que el meu cor estima”?
I si la comunitat está com tancada, i les portes també, ens
agafa un gran desànim…La nostra fe no arriba massa lluny, pensem
que ens hem enganyat: Ell no hi és.. no el trobem..ni a
l’Església…
3.
Pere i el seu company Joan, més jove, també ens interessen
avui, ells, que surten en aquest text amb una actitud activa, de
recerca. Preocupats pel fet que no han trobat el cos del Senyor, mort
feia poc, i enterrat divendres a la tarde. Ells dos són els
representants més importants de la primera Església, que anava a
formar-se aquells dies, entre la mort i la resurrecció del Mestre, i
sobretot amb la vinguda de l’ Esperit, el dia de la Pentecosta.
Busquen en la nit, perquè la fe está com la primera llum del
matí, però encara és fosc…Busquen perquè estimen el Senyor.
Però, amb el sepulcre buit no saben què fer, i s’en tornan a
casa, a la comunitat tancada en aquella gran habitació del barri de
Jerusalem.
4.
L’ important: no han perdut l’esperança. Amb una fe
reduïda a la mínima expressió, com una petita llum encesa en els
seus cors, pensant que potser no tot està perdut, la llum
vindrà un matí molt aviat. I mentre, cal superar el desànim , i
recordar de les paraules de Jesús, l’estimat, que havia fet una
promesa, que no havien comprès aleshores. En Joan sí que comença a
creure, a gaudir d’una certesa: María diu que l’ ha vist,…El
dia es fa clar i lluminós.
5.
Una llum per l’Església d’avui, que està envoltada de
boira, de dificultats de tota mena que no ajuden a la fe de molts
creients. Una Església que està patint com el Senyor el divendres
sant, abandonada per aquells que no tenen una fe suficient per
suportat l’escàndol del pecat de la feblesa humana. Tots busquem,
cerquem la llum del matí de la resurrecció, d’un Crist que ha
superat el pecat i la mort, i que viu entre els creients, perquè no
ens abandona.
Que
Ell, amb l’ajuda de Maria, ens porti a la llum del Pare i de
l’Esperit, ens doni fortalesa i esperança. Vint segles no han
estat suficients per enfonsar l’Església del Ressuscitat, malgrat
les seves febleses. “Jo
seré amb vosaltres fins a la fi del món”.(Mt.28,28)
Agustín
Goytisolo, sj
LA
NOVA CARA DE DÉU
Havia
de ressuscitar d'entre els morts.
Ja
no foren els mateixos. L'encontre amb Jesús, ple de vida
després de la seva execució, tansformà totalment els seus
deixebles. Començaren a veure-ho tot de manera nova. Déu
havia ressuscitat Jesús. Aviat en tregueren les
conseqüències.
Déu
és amic de la vida. No hi cap dubte. El que havia
dit Jesús era veritat.: “Déu no és un Déu de
morts, sinó de vius”. Els homes podran destruir la
vida de mil maneres, però si Déu ha ressuscitat a Jesús,
això vol dir que sols vol la vida per als seus fills.
No estem sols ni perduts davant la mort. Podem comptar
amb un Pare que, part damunt de tot, inclús par damunt
de la mort, ens vol veure plens de vida. D'ara endavant,
només hi ha una manera cristiana de viure. Així es
resumeix: posar vida allà on els altres posen mort.
Déu
és dels pobres. Jesús
ho havia dit de moltes maneres, però era difícil
creure'l. Ara és distint. Si Déu ha ressuscitat Jesús,
vol dir que és vere: “benaurats
els pobres perquè tenen a Déu”.
La darrera paraula no la té ni Tiberi ni Pilat, la
última decisió no és de Caifàs ni d'Annàs. Déu és
l'últim defensor dels que no interessen a ningú. Només
hi ha una manera de semblar-se a ell: defensar els petits
i indefensos.
Déu
ressuscita els crucificats. Déu
ha reaccionat en front de la injustícia criminal dels qui
han crucificat Jesús. Si l'ha ressuscitat, és perquè vol
introduir justícia part damunt de tants abusos i crueltats
que es donen dins el món. Déu no està de banda dels
que crucifiquen sinó dels crucificats. Només hi ha una
manera d'imitar-lo: estar sempre al costat dels que
sofreixen, lluitar sempre contra els que fan sofrir.
Déu
eixugarà les nostres llàgimes. Déu
ha ressuscitat Jesús. El que
era rebutjat per tots ha estat acollit per Déu. El
menyspreat haestat
glorificat. El mort està més viu que mai.
Ara
sabem com és Déu.
Un dia ell
“eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls, i no
existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment.
Perquè les coses d'abans han passat”.
José
Antonio Pagola
NO
A QUALSEVOL ALEGRIA
Ell
havia de ressuscitar d'entre els morts.
¿Es
pot celebrar la Pasqua quan en moltes parts del món és
Divendres Sant? ¿És possible l'alegria quan molta gent
segueix crucificada ? ¿ No hi ha falsetat i cinisme en
nostres cants de goig pasqual ? No són preguntes
retòriques, sinó interrogants que dins el creient brollen
des del pregon de son cor cristià.
Sembla
que només podriem viure alegres en un món sens plors ni
dolor, aplaçant els nostres cants i festes fins que
arribi el món feliç per a tots, i reprimir el nostre
goig per a no ofendre el dolor de les víctimes. La
pregunta és inevitable: si no hi ha alegria per a tots, ¿
quina alegria podem encobeir dins nosaltres ?
Cert,
no es pot celebrar la Pasqua de qualsevol manera. L'alegria
pasqual res a veure amb la satisfacció d'uns homes i
dones complaguts en propi benestar i aliens al dolor dels
altres. No és una alegria que es viu i manten oblidant els
que només coneixen una vida dissortada.
L'alegria
pasqual és tota una altra cosa. Estem alegres, no porquè
hagin desaparegut la fam i les guerres, ni perquè s'hagin
acabat les llàgrimes, sinó perquè sabem que Déu estima
la vida, la justícia i la felicitat dels desvalguts. I
ho assolirà. Un dia, “eixugarà
totes les llàgrimesdels
seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni
sofriment. Perquè les coses d'abans han passat”.(Ap.21,4)
Un
dia, tot això haurà passat.
La
nostra alegria pasqual es nodreix d'aquesta esperança. Per
això, no oblidem als que sofreixen. Per contra, ens deixem
commoure i afectar pel seu dolor, deixem que ens incommodi
i molesti. Saber que Déu farà justícia als crucificats
no ens fa insensibles. Ens anima a lluitar contra la
insensatesa i la maldat fins al final. No hem d'oblidar
mai: quan fugim del sofriment dels crucificats no celebrem
la Pasqua del Senyor, sinó el nostre egoisme.
SI
A LA VIDA
Ho
veié i cregué.
La
resurrecció de Crist desvetlla en el creient l'esperança
d'una vida eterna més enllà de la mort, però és, al
mateix temps, un estímul decisiu per a impulsar la vida
ara ja en aquesta terra. Els teòlegs assenyalen amb raó
que la llum amb la qual Crist ressuscitat s'apareix als
deixebles no fou considerada com a
“resplendor del matí de l'eternitat”,
sinó com a “llum
del primer dia de la nova creació” (Moltman). La
Pasqua no és sols l'anunci de vida eterna. És també
“vivificació” de la nostra condició actual.
Creure
en la resurrecció de Crist és més que adherir-se a un
dogma. De la fe pasqual neix en el creient autèntic un
amor nou a la vida. Una afirmació de la vida malgrat
els mals, les injustícies, els sofriments i la mateixa
mort. Una lluita apassionada contra tot el que pot
ofegar-la, espatllar-la o destruir-la.
Aquest
amor a la vida guareix records dolorosos i allibera de
pors i humiliacions que bloquegen l'expansió sana de la
persona. Déu ens vol plens de vida. Aquesta convicció
pasqual mena a lluitar contra la resignació i la
passivitat. Orienta la nostra llibertat cap a tot el que
és vida i ajuda a desplegar les possibilitats que Déu
ha sembrat en cada esser humà.
Aquest
si total a la vida és una de les primeres experiència
de l'Esperit del Ressuscitat al qual amb raó es diu
“fons vitae”, font de vida. Qui viu d'ell no
s'avesa a la mort, no es fa insensible a les víctimes,
no s'adorm davant els que sofreixen. Dir si a la vida és
dir no a la violència i la destrucció, no a la misèria
i la fam, no al que mata i envileix.
Aquest
amor a la vida genera una “vitalitat”, res a
veure amb les filosofies arrelades en la “voluntat de
poder” (E Nietzsche) o amb el “culte a la salut”
( P Tillich), propi de qui té l'esperança en que Déu
estima la vida, vol per a l'home la vida i té poder
per a ressuscitar-la quan la mort la destrueixi.
Al
discurs que recorden els deixebles, Pere anomena al
Ressuscitat “l'autor
de la vida”.
És una expressió de contingut profund, ja que realment
Crist ressuscitat és qui engendra dins nosaltres vertadera
vida. És bo recordar-ho i celebrar-ho el matí de Pasqua.
José
Antonio Pagola
LA
PRÒPIA EXPERIÈNCIA
Veié
i cregué.
No
és suficient el testimoni dels primers deixebles perquè es
desvetlli dins nosaltres la fe en Crist ressuscitat. Tampoc
basten les explicacions dels exégetes o els arguments dels
teòlegs. La resurrecció de Crist és un esdeveniment que
supera el que un esser humà pot testificar als altres.
És
legítim i necessari analitzar “seriosament” el que ha
passat després de l'execució de Jesús i tractar de
comprovar a què es deu aqueixa transformació radical d'uns
homes que es resistien a creure en Jesús i després
arrisquen la vida pel ressuscitat. Aquest testimoni apostòlic
constitueix el punt de partida de la fe cristiana, però
no basta per a “fonamentar” l'acte de fe de cada
creient. Perquè es desvetlli la “fe pasqual” es
necessària també la pròpia experiencia de cadascú.
El
plantejament encertat es pot formular així: Aquests primers
deixebles han viscut unes experiències que els han fet
creure en Crist ressuscitat. ¿ Amb quines experiències
podem comptar avui nosaltres per unir-nos a la seva fe ?
Recolzats en el seu testimoni, ¿què ens pot portar a
nosaltres a creure en Crist viu?
Dues
experiències bàsiques:
Moltes
persones no saben llegir personalment l'Evangeli i no
tenen una experiència d'escolta directa de les paraules de
Jesús. Llegir l'Evangeli més prest o més tard porta a
aquesta pregunta: ¿Amb qui em trobo aquí?
L'Eucaristia
cristiana viscuda amb el cor obert al misteri: ¿ què és
aquesta litúrgia? ¿ un entreteniment religiós de cap de
setmana o encontre amb qui està viu ?
Davant
el misteri últim de la vida on es posa la fe en Crist
ressuscitat, no valen discursos teòrics ni explicacions.
Cadascú ha de fer son recorregut i viure la seva
experiència. Per contra arrisca de parlar “de nom”. La
festa de Pasqua és una invitació a obrir el cor.
José
Antonio Pagola
VIURE
RESSUSCITANT
Veié
i cregué.
Els
cristians parlem quasi sempre de la resurrecció de
Crist com d'un esdeveniment que constitueix el fonament de
la nostra pròpia resurrecció i promesa de vida
eterna, més enllà de la mort. Oblidem però que aquesta
resurrecció de Crist és, al mateix temps, punt de partida
per a viure ara ja de manera renovada i amb nou
dinamisme.
Qui
entén que vol dir la resurrecció del Senyor, se sent
urgit a viure ja aquesta vida com “un procés de
resurrecció”, morir al pecat i a allò que ens
deshumanitza, i ressuscitar a una vida nova, més humana
i més plena.
No
oblidem que el pecat no és sols ofensa a Déu. Al mateix
temps, és qualque cosa que paga amb la mort, ja que
mata dins nosaltres l'amor, enfosqueix la veritat en nostra
consciència, apaga l'alegria interior, fa malbé nostra
dignitat humana
Per
això, viure “ressuscitant” és fer créixer en nosaltres
la vida, alliberar-nos de l'egoisme estéril i parasitari,
il·luminar nostra existència amb llum nova, revifar en
nosaltres la capacitat d'estimar i crear vida.
Tal
volta, el primer signe d'aquesta vida renovada és
l'alegria dels deixebles “en veure el Senyor”. Una
alegria que no prové de la satisfacció dels nostres
desitjos ni del plaer que donen les coses posseïdes ni
de l'èxit que assolim en la vida. Una alegria diferent
que ens inunda des de dintre i que té l'origen en la
confiança total en aquest Déu que ens estima part
damunt de tot, inclús, part damunt de la mort.
D'aquesta
alegria, Macari
el Gran
diu que, a voltes, als creients “s'omple
l'esperit d'una alegria i un amor que, si fos possible,
acollirien a tots els homes dins el cor, sense distingir
entre bons i dolents”.
Aquesta alegria pasqual impulsa al creient a perdonar i
acollir a tots els homes, inclús els més enemics, perquè
nosaltres mateixos hem estat acollits i perdonats per Déu.
A
banda, d'aquesta experiència pasqual neix una actitud nova
d'esperança davant les adversitats i sofriments de la vida,
una serenitat diferent davant conflictes i problemes diaris,
una paciència gran amb qualsevol persona.
Aquesta
experiència pasqual és central per la vida cristiana
i es pot dir que ser cristià és fer aquesta
experiència i desgranar-la en vivències, actituds i
comportaments durant la vida.
José
Antonio Pagola
ESDEVENIMENT
DECISIU
Veié
i cregué...
No
és bo de fer evocar avui l' “explosió de vida” que
significà la resurrecció de Jesús que posà en marxa el
cristianisme.
No
ens adonem fins quin punt estem configurats per una cultura
obsessionada per l'anàlisis i la valoració dels “fenómens
observables”, però miop per a sintonitzar amb tot allò
que no pot ser reduit a dades controlables.
Ens
creiem superiors a generacions passades perquè hem assolit
tècniques més sofisticades per a verificar la realitat
del nostre petit món i no ens adonem que hem perdut
capacitat per a obrir-nos a les realitats més importants
de l'existència.
La
resurrecció no és un esdeveniment més, aïllat i
analitzat des de fora. No és un fenomen que s'hagi
d'il·luminar des de l'exterior, donar-li sentit des d'altres
verificacions més sòlides i fiables.
La
resurrecció és l'esdeveniment decisiu des d'on se'ns revela
el misteri últim de tot, que ho il·lumina tot des de
l'interior, que dóna sentit a tota la nostra existència.
La
resurrecció de Jesucrist o atreu al misteri de Déu i
fa entrar en relació amb la Vida que ens espera o queda
reduïda a un fenomen inaccesible que impacta a persones
“ingènues” que no saben adaptar-se a la societat del
progrés.
Tanmateix,
la salvació de Jesucrist ressuscitat està oferta a totes
les generacions i a totes les èpoques.
I
l'home modern, miop per a tot el que no pot tocar amb
les mans o domina amb la tècnica, malalt de nostalgia
per una salvació que permeti caminar sens desesper,
necessita un missatge d'esperança.
Els
cristians hem de ser una “reserva inagotable
d'esperança” enmig d'un món amenaçat pel “sense
sentit” i l'absurd.
EL
REPTE DE LA RESURRECCIÓ
Ha
ressuscitat.
En
una cultura orientada al domini de la natura, el progrés
tècnic i el benestar, la mort és “la petita
fallida del sistema”. Una cosa desagradable i
molesta que val més ignorar.
Tot
s'esdevé com si la mort se convertís per l'home
contemporani en un “tabú” que supleix els que tomben.
És
significatiu observar com la nostra societat te cura
d'iniciar el nin en referència al sexe i l'origen de la
vida, i se li amaga la realitat última de la mort. Tal
volta, aquesta vida que neix de manera meravellosa, ¿ no
acabaà tràgicament en la mort ?
Cert
és que la mort romp tots els projectes individuals i
qüestiona el sentit últim de tots els nostres esforços
col·lectius. L'home d'avui ho sap, malgrat cerqui
ignorar-lo.
Sabem
tots que, inclús en el més pregon de qualsevol
felicitat, podem tastar sempre l'amargor de limitació, ja que
no assolim allunyar l'amenaça de fugacitat, ruptura i
destrucció que crea en nosaltres la mort.
El
problema de la mort no es resol escamotejant a la
lleugera. La mort és l'esdeveniment cert, inevitable i
irreversible que ens espera a tots. Per això, solament en
la mort es pot descobrir la vertadera esperança definitiva
per aquest desig de felicitat, de vida i alliberament
gojós que duim dedins.
És
aquí on rau el missatge pasqual de la resurrecció de
Jesús i esdevé un repte per a tot home que es planteja
en profunditat el sentit últim de l'existència.
Sentim
que quelcom radical, total i incondicional s'ens demana i
s'ens promet. La vida és més que aquesta vida. La darrera
paraula no és la brutalitat dels fets que reprimeixen i
ens oprimeixen.
La
realitat és més complexa, rica i pregona del que ens diu
el “realisme”. Les fronteres del possible no estan
determinades pels límits del present. Ara es gesta la vida
definitiva que ens espera. Enmig d'aquesta història dolorosa
i apassionant dels homes s'obri un camí cap a
l'alliberació i la resurrecció.
Ens
espera un Pare capaç de ressuscitar el que és mort.
Nostre futur és una fraternitat feliç i alliberada. ¿
Perquè no aturar-nos avui davant les paraules del
Ressuscitat a l'Apocalipsi: “He obert devant tu una porta
que ningú podrà tancar”.?
