El miracle del Divendres Sant
(Ramon
Bassas - CR)
En
Manolo, un andalús amb cara de descendir de Sèneca, ens diu que no
n'hi ha per tant, que a Sevilla sí que els passos són imponents i
que aquí som uns aficionats. "Allò sí que és maco".
Tant li fa, en Carles i jo mirem amb deliri el joc de colors i de
llum, els moviments rítmics, l'ordre dins el caos (o a l'inrevés),
l'espectacle de públic i actors barrejats en una mateixa escena,
la transformació de l'espai públic i la música que anuncia
unes quatre o cinc hores de Processó General de Divendres Sant a
Mataró.
En Carles és un autor i i director teatral avesat als grups amateurs
i format en ple franquisme. Antifranquisme, vaja. Li commouen les
manifestacions de caràcter popular, doncs, i el seu llenguatge
"teatral". Pensa en els muntatges de Távora, per exemple.
Tant que, enlloc de fer-li cas a l'escèptic d'en Manolo, s'hi recrea
encara una mica més. "El
teatre, la representació, potser és mentida, però és absolutament
imprescindible per dir la veritat",
m'acaba dient parafrassejant Picasso.
Això
passa a la porta de la Basílica de Santa Maria, el lloc més elevat
de la ciutat emmurallada i, per tant, on s'hi deuen celebrar cultes
des de l'època romana, des del temps de Jesús. Hores abans, tots
els passos de la Setmana Santa mataronina han estat exposats, dins i
fora del temple, per poder veure'ls de prop. Aquest 2019 no hi pot
concórrer la Verònica, la confraria de la qual espera temps millor.
Però sí que hi seran tota la resta. Les
que protagonitza Maria tenen advocacions que semblen un catàleg d'un
despatx de psicòlegs: Esperança, Dolors, Soledat. I les presidides
per la figura del Crist porten per títol cada moment clau de la
sèrie
de
la Passió: a l'Hort, Captiu, Coronació d'Espines, el Natzarè,
l'Agonia, la Bona Mort, el Sant Sepulcre.
Deixen per la propera temporada la Ressurrecció.
Jo
sóc d'una parròquia postconciliar i, al principi, tot això de les
processons ho veia com una mena de sacrilegi",
diu en Joan, a qui em trobo a la cantonada per la qual el seguici
surt de l'antiga ciutat entre muralles. "Les processons, que a
Mataró es deixen de fer el 1968 fins que reapareixen amitjan dels
vuitanta, representaven el nacionalcatolicisme, la fe banal,
sentimental i folclòrica, un retard cultural. Tot eren prejudicis,
esclar", segueix. "A mi, que sempre m'han fet dubtar els
aires de superioritat, em va caure del tot la bena dels ulls el dia
que vam quedar atrapats, amb el cotxet del meu fill, sense poder
travessar el carrer i vam aprofitar per veure-la de dalt a baix".
Com li passava abans en Carles, li va impressionar la música i els
seus silencis, la disposició teatral, la relació entre el públic i
els costalers, "però sobretot la
sensació d'entrar de ple al relat de la Passió, de recrear la
lectura que en fem als oficis com si fóssim allà i assaborir-lo
lentament fins a l'últim detall;
des d'aleshores no me la perdo mai". El clergat local, primer
reticent, presideix ara ja amb orgull la processó. Els devia passar
el mateix.
Quan
la processó arriba a la plaça de Santa Anna, davant els Escolapis,
l'indret més emblemàtic de l'espai públic de la ciutat, em trobo
l'Antonio. Un
cantaor
que
s'ha guanyat el dret de dedicar una saeta
a
la Mare de Déu arran del concurs que es celebra cada any el Diumenge
de Rams al parc de Cerdanyola,
un barri que va créixer entre els anys cinquanta i seixanta per la
immigració, sobretot andalusa, i que ara té uns nivells altíssims
d'immigració extracomunitària de majoria musulmana. Acull també
una important processó el Dijous Sant i una de les confraries més
potents de la ciutat. Cantar saetas
al
mig de Mataró pot ser, per alguns, també una mena de sacrilegi
("se'ns han ficat a
casa"),
però potser és el
símbol més clar de la principal aportació cívica d'aquesta
processó, i
que no passa segurament a cap lloc de Catalunya. Hi desfilen tots els
passos, com hem dit. Això vol dir que en un sol acte s'hi troben,
fonamentalment, dues tradicions, dues
maneres d'atendre el mandat de la Contrareforma per reivindicar la
imatge, els dogmes marians i la fidelitat a l'Església de Roma com a
resposta a Luter i Calví.
La tradició autòctona, més continguda, i l'aportació andalusa,
més barroca. Òbviament, però, les connotacions no són estètiques
sinó simbòliques. La processó del Divendres Sant a Mataró és
l'únic acte de cultura popular que agrupa
els símbols de la cultura catalanoparlant i la castellanoparlant.
Que prèviament requereix d'un treball de coordinació i d'entesa
brutal. La convivència simbòlica i el respecte a les mútues
tradicions (la "casa" és de tothom) per fer-ne una de nova
són alhora un altre símbol que, què volen que els digui, diu
moltes coses a la Catalunya d'avui. Que siguiun dels actes més
concorreguts de la ciutat, en públic i en participants, apunta una
interessant sintonia. Potser és aquest el miracle que ens calia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada