DIJOUS SANT

MISSA CRISMAL 

Mons. Taltavull ha recordat a la missa Crismal "amb quin vot de confiança ens ha encomanat una missió meravellosa a realitzar enmig d'un poble que, encara que no ho digui ni ho reconegui públicament

El bisbe de Mallorca, Mons. Sebastià Taltavull, va presidir ahir horabaixa la Missa Crismal a la Seu de Mallorca. Es tracta d'un dels aplecs diocesans més nombrosos, en el qual participen tots els preveres mallorquins, diaques, seglars i religiosos i religioses. Com és habitual, a les seves paraules s'ha dirigit molt especialment als preveres, als quals ha convidat a demanar-se "com percep la força espiritual de la unció que he rebut i que ha donat un nou horitzó a la meva vida i una orientació definitiva": "Respirem a fons: quin alè de Déu percep que m'està ajudant a respirar i a actuar en cristià?", ha continuat. En aquest sentit, només l'"enamorament del Senyor, aquesta confiança plena pot ajudar-nos a mantenir la fidelitat a la paraula donada, als compromisos contrets". 

La Missa Crismal és una celebració significativa en el curs diocesà, a la qual es consagra el Sant Crisma i es beneeixen els olis dels catecúmens i dels malalts que seran emprats durant l'any a les parròquies de Mallorca. Precisament, en referència als Sants Olis que es beneeixen en aquesta celebració, Mons. Taltavull ha marcat un paral·lelisme amb la vida del prevere: "Avui és un dia que, veient-nos i mirant-nos podem percebre com la bondat del Senyor ha omplert les nostres vides, amb quin amor ens ha elegit i amb quin vot de confiança ens ha encomanat una missió meravellosa a realitzar enmig d'un poble que, encara que no ho digui ni ho reconegui públicament, té set de Déu, té set de felicitat, d'amor, de ser acollit i reconfortat". 




AGAFAR LA CREU

El crucificaren.

Aquesta setmana en la qual els creients meditem i celebrem la mort i la resurrecció de Jesús és una bona ocasió per a escoltar de manera renovada la crida evangèlica a “agafar la creu”.

Abans de res, cal recordar que el dolor i la malaltia, els conflictes i tribulacions de la vida no els ha inventat Crist ni la teologia cristiana. Estàn aquí com a part integrant de l'existència. Prest o tard, tots hem de fer front al sofriment i la prova.

A banda, quan Jesús ens crida a “agafar la creu”, no ens convida a a cercar-nos una vida més dolorosa i atormentada, afegint nous sofriments al nostre viure diari. “Agafar la creu” és descobrir quina és la manera més encertada i sana de viure aqueix sofriment que ha d'acceptar el que vulgui ser més humà fins al final.

El sofriment no té cap valor per ell mateix. És una experiència negativa que cap persona sana ha de cercar arbitràriament i sense necessitat. Però, al mateix temps, és una experiència davant la qual cal prendre postura. I és aquí on el cristià acudeix al Crucificat per a aprendre a viure de manera més humana els diferents sofriments.

Primer, el sofriment que forma part de nostra condició humana, sempre fràgil i caduca. Tots estem exposats al dolor i la malaltia. Tots vivim amenaçats per la desgràcia i la mort. “Agafar la creu” significa viure aqueixa experiència dolorosa seguint de prop a Crist, sostinguts per una confiança absoluta en un Déu que, inclús en els moments més foscs, està de vora nostre i de la nostra part.

Segon, el sofriment inevitable en tota persona que cerca renovar-se i créixer de manera positiva. Estem arrelats en un egoisme malaltís i tot aquell que desitja alliberar-se i ser cada dia més humà ha d'acceptar pagar el preu que exigeix la superació constant. “Agafar la creu” significa assumir i treballar amb goig la nostra conversió, acceptant les renúncies i sacrificis, que ens portarà a una vida més plenament humana.

Tercer, el sofriment resultat d'una trajectòria fidel a Crist i a un compromís ferm per l'evangeli. “Agafar la creu” significa acceptar amb paciència el rebuig, el descrèdit o la persecució, que ens pot arribar com a conseqüència del seguiment de Crist, sabent que el destí del que vol humanitzar la vida com Jesús és compartir també amb ell la crucifixió.

Però, la creu no és la darrera paraula ni destí del que segueix a Crist. Si els cristians assumim aqueixa creu inevitable en tot aquell que s'esforça per esser ell mateix més humà i per construir un món més habitable, és perquè volem arrabassar del món i de nosaltres el mal i el sofriment. A una vida crucificada com la de Jesús li espera la resurrecció.