26º diumenge Temps ordinari
(B)
EVANGELI
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Si la mà et
fa caure en pecat, talla-te-la.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,38-43.45.47-48
-
|
Qui no està contra nosaltres, està amb
nosaltres
(Lc 9,49-50)
38 Joan digué a Jesús:
--Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom
per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és
dels qui vénen amb nosaltres.
39 Jesús respongué:
--No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci
miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està
contra nosaltres, està amb nosaltres. 41 Tothom qui us doni un
got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà
sense recompensa.
42 »Però al qui fa
caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li
valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin
al mar.
43 »Si la mà
et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida
sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern,
al foc que no s'apaga.
45 »Si el peu et fa
caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense
peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern.
47 »I si l'ull et fa
caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu
amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls
a l'infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s'apaga:
Paraula de Déu
|
NINGÚ
TÉ L'EXCLUSIVA DE JESÚS
L'escena és sorprenent. Els s'acosten a Jesús
amb un problema. Aquesta vegada, el portador del grup no és Pere,
sinó Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara
pretén que el grup de deixebles tinga l'exclusiva de Jesús i el
monopoli de la seva acció alliberadora.
Vénen preocupats. Un exorcista no integrat en el
grup treu dimonis en nom de Jesús. Els deixebles s'alegren de que la
gent quedi curada i pugui iniciar una vida més humana. Només pensen
en el prestigi del seu propi grup. Per això, han tractat de tallar
d'arrella seva actuación. Aquesta és la única raó: "No
és dels nostres".
Els deixebles donen per suposat que, per actuar en
nom de Jesús i amb la seva força curadora, cal ser membre del seu
grup. Ningú pot apel·lar a Jesús i treballar per un món més
humà, sense formar part de la Església ¿És realment així? ¿Què pensa Jesús?
Les seves primeres paraules són rotundes:
"No els ho impediu". El Nom de Jesús i la
seva força humanitzadora són més importants que el petit grup dels
seus deixebles. És bo que la salvació que porta Jesús s'estengui
més enllà de la Església establerta i ajudi a la gent a viure de
manera més humana. Ningú ha de veure-la com competència deslleial.
Jesús trenca tota temptació sectària en els seus
seguidors. No ha constituït el seu grup per controlar la seva
salvació messiànica. No és rabí d'una escola tancada sinó
Profeta d'una salvació oberta a tots. La seva Església ha de
recolzar el seu Nom on és invocat per fer el bé.
No vol Jesús que entre els seus seguidors es parli
dels que són nostres i els que no, els de dins i els de fora,
els que poden i els que no poden actuar en son nom. El seu mode
és: "Qui no està
contra nosaltres, està amb nosaltres ".
En la societat moderna hi ha molts homes i dones
que treballen per un món més hua¡st i humà sense pertànyer a
la Església. Alguns ni són creients, però obrin camins al regne
de Déu i sa justícia. Són dels nostres. Ens hem d'alegrar en lloc
de mirar-los amb ressentiment. Recolzar-los en lloc de
desqualificar-los.
És un error viure en la Església i veure per
totes bandes hostilitat i maldat, creient ingènuament que només
nosaltres som portadors del Esperit de Jesús. Ell no ens aprovaria.
Ens convidaria a col·laborar amb alegria amb tots els que viuen de
manera evangèlica i se preocupen dels més pobres i necessitats.
SÓN
AMICS, NO ADVERSARIS
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres.
Tot i els esforços de Jesús por ensenyar-lis a
viure com ell, al servei del regne de Déu, fent la vida de les
persones més humana, més digna i feliç, els deixebles no acaben
d'entendre el Esperit que l'anima, el seu amor gran als més
necessitats i l'orientació profunda de sa vida.
El relat de Marc és il·luminador. Els deixebles
informen a Jesús d'un fet que els ha força molestat. Han vist a un
desconegut «expulsant dimonis».
Actua «en nom de Jesús» i
en la mateixa línia: se dedica a alliberar les persones del mal que
les impedeix viure de manera humana i en pau. Tanmateix, no agrada
als deixebles el seu treball alliberador. No pensen en l'alegria
dels curats per aquell home. L'actuació els sembla una intrusió que
cal tallar.
Exposen a Jesús la seva reacció: «Hem
mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb
nosaltres». Aquell estrany no ha de seguir curant perquè
no és membre del grup. No els preocupa la salut de la gent, sinó el
seu prestigi de grup. Pretenen monopolitzar l'acció salvadora de
Jesús: ningú ha de curar en el seu nom si no s'adhereix al grup.
Jesús reprova l'actitud dels seus deixebles i es
col·loca en una lògica radicalment diferent. Ell veu les coses
d'una altra manera. El primer i més important no és el creixement
d'aquell petit grup, sinó que la salvació de Déu arribi a tot
ésser humà, fins i tot per persones que no pertanyen al grup: «
Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres ».
El que fa present en el món la força curadora i alliberadora de
Jesús està a favor del seu grup.
Jesús rebutja la postura sectària i excloent dels seus deixebles
que només pensen en el seu prestigi i creixement i adopta una
actitud oberta i inclusiva on el primer és alliberar l'ésser humà
d'allò que el destrueix i fa desgràcia. Aquest és el Esperit que
ha d'animar sempre als seus vertaders seguidors.
Fora de la Església catòlica, hi ha en el món un
nombre incomptable d'homes i dones que fan el bé i treballen per
una humanitat més digna, més justa i més alliberada. En ells està
viu el Esperit de Jesús. Hem de sentir-los com amics i aliats, mai
com adversaris. No estan contra nosaltres ja que estan a favor del
ser humà, com hi estava Jesús.
UN
LLENGUATGE DUR
Si
la mà et fa caure en pecat, talla-te-la.
Per Jesús, el
primer dins del grup dels seus seguidors és oblidar-se dels propis
interessos i ambicions i posar-se a servir, col·laborant junts en el
projecte de fer un món més humà. No és fàcil. A voltes, en lloc
d'ajudar a altres creients, podem fer-los mal.
És el que
preocupa a Jesús. Que, entre els seus, hi hagi qui «escandalitzi a
un d'aquests petits que creuen». Que, entre els cristians, hi hagi
persones que, amb sa manera d'actuar, facin mal a creients més
dèbils, i els desviïn del missatge i el projecte de Jesús. Seria desvirtuar el seu moviment.
Jesús empra
imatges molt dures per què cada un extirp de sa vida allò que
s'oposa al seu estil d'entendre i viure la vida. Està en joc «entrar
en el regne de Déu» o quedar exclòs, «entrar
en la vida» o acabar en la destrucció total.
El llenguatge
de Jesús és metafòric. La «mà»
és símbol de l'activitat i ep treball. Jesús empra les seves mans
per a beneir, curar i tocar a els exclosos. És dolent usar-les para
ferir, colpejar, sotmetre, humiliar. «Si
la mà et fa caure en pecat, talla-te-la »
i renuncia
a actuar en contra de l'estil de Jesús.
També els «peus»
poden fer mal si ens porten per camins contraris a l'entrega i
servei. Jesús caminava per estar a prop dels més necessitats, i per
cercar els que vivien perduts. «Si
el peu et fa caure en pecat, talla-te'l »,
i abandona camins errats que no ajuden a ningú a seguir a Jesús.
Els «ulls»
representen els desitjos i aspiracions de la persona. Però, si no
mirem a les persones amb l'amor i la tendresa amb que les mirava
Jesús, acabarem pensant només en nostre propi interés.
«Si
l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l»
i aprèn a
mirar la vida de manera més evangèlica.
¿Com se li va
ocórrer a Jesús aqueixa figura tràgica i còmica de un hombre
manc, coix i tort entranè en la plenitud de la vida?, ¿què va
sentir la gent en sentir-lo parlar així ?, ¿com podem reaccionar
nosaltres? Per doloroses que siguin, si els cristians no fan opcions
que assegurin la fidelitat a Jesús, el seu projecte no s'obrirà
camí en el món.
SÓN
DELS NOSTRES
Qui
no està contra nosaltres, està amb nosaltres
L'evangelista Marc ens descriu un episodi en el
qual Jesús corregeix de manera contundend una actitud equivocada
dels Dotze. ¿No tindríem que escoltar també avui l'advertència de
Jesús?
Els Dotze tracten d'impedir l'activitat d'un home
que «expulsa dimonis», és a dir, algú dedicat a alliberar les
persones del mal que les bloqueja i esclavitza, retornant-los sa
llibertat o dignitat. És un home preocupat de fer el bé a la gent.
Fins i tot actua «en nom de Jesús». Però els Dotze observen
quelcom que, al seu judici, és molt greu: «no
és dels nostres».
Els Dotze no toleren l'activitat alliberadora
d'algú que no està amb ells. Els sembla inadmissible. Només a
través de l'adhesió a ells pot dur-se a terme la salvació que
ofereix Jesús. No se fixen en el bé que realitza aquell home. Els
preocupa que no estigui amb ells.
Jesús, per contra, reprova de manera rotunda
l'actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat
humanitzadora està ja, d'alguna manera, vinculat a Jesús i a son
projecte de salvació. Els seus seguidors no han de
monopolitzar-lo.
Els Dotze han volgut exercir un control sobre l'activitat de qui no
pertany al seu grup, i han vist en ell un rival. Jesús que sols
busca el bé de l'ésser humà ha vist en ell un aliat i un amic: «El
que no està contra nosaltres està amb nosaltres».
La crisi que sofreix avui la «religió
cristiana» és una oportunitat per què els seguidors
de Jesús recordem que nostra primera tasca no és organitzar i
desenvolupar amb èxit una religió, sinó ser ferment d'una
humanitat nova.
Per això, nostre no és viure recelosos,
condemnant posicions o iniciatives que no s'ajusten a nostres
desitjos o esquemes religiosos. No és molt propi d'una Església de
Jesús estar sempre veient enemics per totes bandes. Jesús ens
convida a alegrar-nos de tot el que gent i institucions alienes a la
Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són
dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un home digne de
la seva condició de fill de Déu.
¿QUÈ
HAS FET DEL TEU GERMÀ ?
El que us doni a beure
un got d'aigua...
L'individualisme és, sens dubte, un dels trets que
millor caracteritzen a l'home de avui. Com recordava en un estudi, el
sociòleg, D. Riesman, «La multitud
solitària» (1950), en l'època
moderna el sagrat ja no és el grup ni la família, sinó l'individu
solt i «auto-dirigit».
Malauradament aqueix individualisme modern no porta
sempre a l'autoafirmació de la persona. Després del toc d'alarma de
Ch. Lasch en «La cultura del narcisisme»
(1979) no pocs ens alerten davant l'estil de vida
individualista que mena a la pèrdua d'identitat humana.
L'individu modern defensa
«instintivament» sa llibertat, però aquesta queda
reduïda sovint a una defensa recelosa de l'esfera privada. És una
llibertat sense contingut. El que importa és no lligar-se a res ni a
ningú. No dependre d'altres. Exigir drets sense assumir obligacions.
Ocupar-se i preocupar-se només d'un mateix.
Aquest individualisme porta llavors a un perillós aïllament. La
persona se desentén de tot el que no sigui son propi interès.
Defuig el compromís i fins i tot l'amor. Sols l'interessa son propi
jo. Els problemes personals s'hipertrofien. La tranquil·litat se
converteix en meta suprema. L'important és evitar tensions i viure
sense problemes.
Curiosament, en trobar-se sol i sense lligams,
l'individu perd seguretat. No se sent bé. Necessita coincidir amb
els altres, viure a la moda, estar informat, encendre el televisor,
tenir la sensació de que no està tan sol en la vida. Necessita
sentir-se viu però ja no sap el que és desplegar la vida des de
l'amor.
Enfront d'aquesta «cultura
del jo», l'Evangeli convida a la «cultura
del nosaltres». La humanitat no és «una
multitud d'individus aïllats». El món no
acaba en la meva pell. Tot ésser humà és mon
«proïsme». De tots m'he de sentir responsable,
encara que sigui només per «donar a
beure un got d'aigua».
L'individualisme contemporani no serà humà mentre no escolti la
pregunta de Déu: «Home modern i
progressista, ¿què has fet del teu germà?»
UNA
ILLA GREGA
El que us doni a beure
un got d'aigua…
Ho he escoltat a la televisió. En burla del que
pot significar l'ètica en la vida pràctica, algú preguntava al
presentador: «Pero, ¿tú sabes lo que es ètica?» I el presentador contestava amb picardia: «
¿Una isla griega?» No ens sorprèn excessivament la
«gràcia» ja que se produïa en un programa vulgar. Descoratjador
resulta veure com autors celebrats a Europa proposin obertament una
ètica inspirada en el propi interès o convivència.
Segons se'ns diu, cal oblidar-se de l'altruisme o
la preocupació per l'altre i ocupar-se només del propi
benestar. L'interès per un mateix seria la clau de l'ètica dels
nous. Cada un ha de cercar intel·ligent el que li convé.
«Good ethics make good business.»
Així afirma G. Lipovetsky a un llibre d'èxit de crítica i de
vendes: «Una
persona bona en el sentit de la moral del deure no sempre produeix
beneficis, per això tots preferim un gestor que robi un poc, però
que incrementi el compte de resultats, a una bellíssima persona que
amb sa bondat ens porti a la ruïna. Els sants poden ser perjudicials
pel benestar general, mentre que els assumptes poden resultar
beneficiosos. A l'individu responsable l'interessarien més els
segons que els primers.»
La societat del futur s'ha de construir, doncs,
sobre aquest «individualisme
responsable». Les coses funcionaran bé si
cada un se preocupa raonablement del seu. No fa falta ocupar-se dels
altres. La solidaritat «quedaria
en un segon pla, perquè no és obligatòria, és un valor sagrat
laïcitzat, que no ocupa el primer lloc. L'individualisme és el codi
de la democràcia moderna.»
Naturalment, en aquesta «ètica
individualista» desapareix l'interès per l'altre, la
cura del feble, la atenció al que sofreix. Si una persona fa quelcom
de això, serà perquè l'interessa o perquè li ve de gust, ja que en
última instància, tot s'enfoca des del propi interès. No sé què
és més desmoralitzador: riure-se'n de la ètica com «illa grega»
o proposar una ètica que ens converteix a tots en «illes».
Què sanador i reconfortant resulta en aquest
context escoltar les paraules de Jesús valorant fins el got d'aigua
que se dóna a beure a qui té set. Mai naixerà una societat digna
de l'ésser humà promovent el desencontre, el desamor i la
insolidaritat entre les persones i els grups.
FE
I PLURALISME
No és dels nostres.
Poc a poc, se pren consciència de que un fet molt
important de l'època moderna i de conseqüències profundes és el
pluralisme. La cultura moderna, el desenvolupament dels mitjans de
comunicació i la facilitat per viatjar fan que qualsevol persona
entri en contacte amb altres cultures, religions o ideologies molt
diferents a les seves.
El fet no és nou en la història de la humanitat i
s'ha donat amb certa freqüència en les grans ciutats. Nou del
pluralisme modern és la força que adquireix aqueix fenomen que el
sociòleg norteamericà Peter L. Berger diu, en un llibre, «la
contaminació cognoscitiva»: els diferents
estils de vida, valors, creències, posicions religioses i morals se
mesclen cada cop més. I no sols en el si de la societat; també en
l'interior de cada un.
Les persones reaccionen de diverses maneres davant
aqueixa realitat. Bastants cauen en un relativisme generalitzat; han
descobert que la seva religió o moral no és la única possible, i,
a poc a poc, s'ha obert en elles l'escletxa del dubte: «
¿On estarà la veritat? » N'hi ha que opten
aleshores per aprofundir en sa pròpia fe per conèixer-la i
fonamentar-la millor. Però n'hi ha també que s'abandonen a un
relativisme total: «Res es pot saber amb
certesa»; «tot és igual»; « ¿per què complicar-se més?»
Altres, per contra, s'atrinxeren en una ortodòxia
de «ghetto» i fins i tot
en el fanatisme. És difícil per a molts viure sense seguretat
absoluta, sobre tot en el que afecta a les qüestions més vitals de
l'existència. Per això, quan el relativisme sembla ja excessiu en
una societat, és normal que l'absolutisme i l'integrisme doctrinal
adquireixin per a alguns un fort atractiu. Cal defensar la pròpia
ortodòxia i combatre els errors: «Fora
de nostre grup no hi ha res bo ni vertader»
Naturalment, no penso sols en «ortodòxies» de caràcter religiós;
n'hi ha també; d'orde polític o ideològic, vinculades a un
determinat estil de vida o de filosofia.
No és fàcil viure avui amb honestedat les pròpies
conviccions en una societat que sembla tolerar tot, però on els
fanatismes cobren força. Els cristians, per nostra banda, tindrem
que aprendre a viure nostra pròpia fe sense dissoldre-la
lleugerament en falsos relativismes i sense tancar-nos cegament en
fanatismes que poc tenen que veure amb el esperit de Crist.
Sempre és possible la lleialtat innegociable al missatge de Crist i
a sa persona, i l'obertura honesta a tot el bo i positiu que se troba
fora del cristianisme. Aquesta és la lliçó que ens arriba d'aquest
Jesús que, en certa ocasió, va corregir els seus deixebles quan
rebutjaven un home que «treia dimonis»,
solament perquè, segons deien, «no és
dels nostres». El missatge de Jesús és clar: El
que fa el bé, encara que no sigui dels nostres, està a favor
nostre.
ESCÀNDOLS
El que s'escandalitzi
Amb prou feines es parla avui del pecat d'escàndol.
Tradicionalment es veia l' “escàndol”,
sobre tot, en la corrupció dels costums, les modes provocatives, els
espectacles atrevits o tot allò que torbava els hàbits socials en
el camp del sexe.
Avui ens hem habituat de tal manera al
deteriorament social, que el que “escandalitza”
i ofen no és l'estat de la societat, sinó les paraules de qui, com
el Papa, denuncien el deteriorament dels valors morals, l'increment
del consumisme, l'hedonisme, la permissivitat sexual, el descens de
la natalitat o l'avortament.
Abans que res, és convenient que recordem que
“escàndol”, en el
sentit més ample i profund, és tot allò que porta altres a actuar
al marge de la pròpia consciència. Escandalitzar no és tant
produir torbació o confusió quant incitar a una vida immoral. En
aquest sentit, ningú pot negar que vivim en una societat
“escandalosa” en que
s'estimula a actuacions poc humanes.
La desigualtat econòmica i social entre els que
viuen instal·lats en la seguretat del seu lloc de treball ben
retribuït i els que van quedant despenjats de tota font digna de
subsistència le avui escandalosa perquè porta a l' individualisme
cec, la insolidaritat i la marginació dels més dèbils.
Per altra banda, amples sectors del poble comencen
a “escandalitzar-se” perquè constaten que el noble exercici de
la política se deteriora de manera lamentable. Estratègies poc
transparents, enfrontaments mesquins i maneigs tèrbols, al marge del
bé comú, porten a molts ciutadans al desànim, la inhibició i la
desconfiança en les institucions públiques.
Així mateix, l'agressivitat insana, les desqualificacions
destructives i la violència verbal entre els polítics són un
“escàndol” en un poble que necessita urgentement models públics
de diàleg constructiu, solidaritat i col·laboració en el bé
comú.
Els cristians tindríem que recordar també la
greu advertència de Jesús que ens posa en guàrdia davant
l'escàndol que pot menar a la pèrdua de fe. Aqueixes paraules tan
dures de Jesús: “Però
al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més
li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin
al mar” no se refereixen a la
“corrupció de menors”, sinó a les incoherències, infidelitats
i contradiccions amb que podem fer perdre la fe de la gent
senzilla.
Escàndol ve del grec “skandalon
σκάνδαλο ” que significa
“la pedra”
amb la que se pot ensopegar. Escandalitza tot aquell que, amb la seva
actuació, obstaculitza o fa més difícil la vida digna i humana
dels altres.
ESCANDALITZAR-SE
El
qui fa caure en pecat un d'aquests petits
Sovint se sent parlar entre nosaltres
d'esdeveniments, nous costums, espectacles o fets que “provoquen
escàndol”. Generalment, se parla públicament
d'escàndols quan se lesionen valors que se consideren essencials per
a la convivència dins una societat. Però és curiós observar que
els escàndols que produeixen major irritació són quasi sempre
aquells que feren les conviccions o la sensibilitat en el que afecta
al terreny sexual. Jesús, per contra, parla més aviat del “escàndol
religiós”, és a dir, de tot aquell que pot desviar
o allunyar de la fe als “petits que
creuen”.
L'escàndol pot tenir efectes destructius per al que
rep el seu impacte, però pot també convertir-se en estímul i
esperó per la fe. No oblidem que les persecucions han enfortit quasi
sempre la vida de les comunitats cristianes. Depèn en gran part del
mode de reaccionar dels creients davant el fet escandalós que
pertorba o fer les seves creences.
N'hi ha que ho fan no des d'una postura religiosa
sinó des de la irritació, el ressentiment o la indignació. La seva
reacció exasperada, provocada sovint per la falta de seguretat i
solidesa interior, els impedeix aprofundir més en la pròpia fe i
enriquir o purificar sa adhesió creient.
N'hi ha també que, curiosament, es dediquen a
proclamar als quatre vents l'escàndol que han rebut, amb el qual se
converteixen en els seus millors propagandistes i promotors. Es diria
que, per alguna raó mala d'entendre, els interessa que l'escàndol
tingui ressonància i ressò més grans que el tenia en un
principi.
N'hi ha fins i tot que reaccionen de manera més violenta recorrent
a l'insult i als atacs personals, com si no existís altra manera més
digna i adequada de defensar les creences i els valors agreujats.
Tanmateix, si com és normal, a l'escàndol
religiós se respon des d'una actitud religiosa, pot convertir-se en
invitació i estímul per a consolidar millor nostra fe i donar un
testimoni ferm. Potser la pròxima presentació d'una pel·lícula
“escandalosa» sobre Crist ens oferesqui una
bona ocasió.
«NO
ÉS DELS NOSTRES”
«No és dels nostres».
La violència armada que sacseja al nostre poble
és l'exponent més visible d'una societat intolerant. Avesats a
viure llargs anys en un marc totalitari, no hem après encara a
resoldre nostres legítimes diferències per la via de la
confrontació lleial i el diàleg.
Fàcilment caiem en la temptació de pensar cada
un que el projecte polític que defensem és l'únic vàlid al qual
tots s'han de sotmetre i que nostra posició és l'única que se
identifica amb la justícia. Sense adonar-nos, eliminem d'arrel el
dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir ses
pròpies posicions contràries i, fins i tot, oposades a les nostres.
Quan un viu tancat en un dogmatisme polític,
cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant,
desqualifica tot el seu projecte i li nega competència i fins i tot
honestedat. Aleshores, l'adversari polític o ideològic se
converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insults i
agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot
llavors conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera al que
se'ns presenta com enemic. En aquest clima és fàcil justificar
l'atemptat contra les persones, fins i tot, assassinats, si el mort no
és dels nostres.
Quantes persones sofreixen amb aqueix ambient
d'intolerància i mutu rebuig que es respira sovint, en nostres
ajuntaments, llocs de feina, assemblees i confrontacions
polítiques.
No s'assentarà en nostre poble cap pau estable
mentre no aprenguem a superar postures dogmàtiques i exclusivistes.
El que tracta d'imposar per la força el seu propi projecte polític
o ideologia, està introduint en nostra convivència nous factors
de conflicte i violència.
Entre tots hem de crear unes condicions i un clima
de tolerància, mutu respecte i confrontació lleial en que sigui
possible trobar vies de diàleg i concertació política que facin
més injustificable i absurd el recurs a les armes.
Els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar
falsament nostres posicions manipulant Déu i identificant-o con
nostres pròpies postures, hem de seguir a aqueix Jesús que va corregir
els seus deixebles quan rebutjaven a un home sols perquè, segons
deien, «no era dels nostres».
A
FAVOR NOSTRE
El que no està contra nosaltres, està a favor...
Sovint, els cristians no arribem a superar una
mentalitat de casta privilegiada que ens impedeix apreciar tot el bé
que se realitza en àmbits allunyats de la fe.
Quasi inconscientment, tendim a pensar que som
nosaltres els únics portadors de la veritat, i que el Esperit de Déu
sols actua a través de nosaltres.
Una falsa interpretació del missatge de Jesús ens ha dut a voltes
a identificar el regne de Déu amb la Església. Segons aquesta
concepció, el regne de Déu se realitzaria dins la Església, i creixeria i s'estendria en la mesura en que creix
i s'estén la Església.
I tanmateix, no és així. El regne de Déu s'estén
més enllà de la institució eclesial. No creix només entre els
cristians sinó entre tots aquells homes de bona voluntat que fan
créixer en el mon la fraternitat.
Segons Jesús, tot aquell que «treu
dimonis” en son nom està evangelitzant. Tot home,
grup o partit capaç de «treure dimonis»
de nostra societat i de col·laborar en la construcció
d'un món millor, està, d'alguna manera, obrint camí al regne de
Déu.
És fàcil que també a nosaltres com als
deixebles, ens sembli que no son dels nostres, perquè no entren en
nostres esglésies ni assisteixen a nostres cultes. Tanmateix, segons
Jesús, «el que
no està contra nosaltres, està a favor nostre».
Tots els que, d'alguna manera, lluiten per la causa
de l'home, estan amb nosaltres. «Secretament,
potser, però realment, no hi ha un sol combat per la justícia que
no estigui silenciosament en relació amb el regne de Déu, encara
que els cristians no ho vulguin saber. Allà on es lluita pels
humiliats, els aixafats, els dèbils, els abandonats, allà on es
combat en realitat amb Déu pel seu regne, se sàpiga o no, ell ho
sap» (G. Crespy).
Els cristians tindríem que valorar amb goig tots
els èxits humans grans i petits, i tots els triomfs de la justícia
que se s'assoleixen en el camp polític, econòmic o social, per
efímers que ens puguin semblar.
Els polítics que lluiten per una societat més
justa, els periodistes que s'arrisquen per defensar veritat i
llibertat, els obrers que assoleixen una major solidaritat, els
educadors que es desviuen per educar per a la responsabilitat, encara
que no semblin sempre ser dels nostres, «estan
a favor nostre» si s'esforcen per un món més humà.
Lluny de creure'ns portadors únics de salvació,
els cristians hem d'acollir amb goig aqueixa corrent de salvació
que s'obre camí en la història dels homes, no sols en la Església,
sinó també al costat de ella i més enllà de les seves
institucions.
