EVANGELI
El Fill del home va a ser entregat.. El que vulgui ser el primer que sigui el servidor de tots.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,30-37
|
Jesús anuncia per segona vegada la seva mort i resurrecció 30 Sortint de allà, travessaven Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. 31 Instruïa els seus deixebles i els deia: --El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, i el mataran; però, un cop mort, al cap de tres dies ressuscitarà. 32 Ells no comprenien què volia dir, però tenien por de fer-li preguntes. El més important 33 Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: --Què discutíeu pel camí? 34 Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. 35 Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir: --Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. 36 Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué: 37 --Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat. Paraula de Déu |
¿PER QUÈ L'OBLIDEM?
Camí de Jerusalem, Jesús segueix instruint als seus deixebles sobre el final que li espera. Insisteix un cop més en que serà entregat en mans dels homes i el mataran, però Déu el ressuscitarà. Marc diu que "no entenien el que els volia dir, però els feia por preguntar-li". És fàcil endivinar en aquestes paraules la pobresa de molts cristians de tots els temps. No entenem a Jesús i ens fa por aprofundir en el seu missatge.
En arribar a Cafarnaum, Jesús els pregunta: "¿ Què discutíeu pel camí?". Els deixebles callen. Estan avergonyits. Marc ens diu que, pel camí, havien discutit sobre qui era el més important. Cert, és vergonyós veure a Jesús, que camina cap a la creu, acompanyat de prop per un grup de deixebles plens d'estúpides ambicions. ¿De què discutim avui a la Església mentre diem seguir a Jesús?
Un cop a casa, Jesús se disposa a donar una ensenyança. La necessiten. Aquestes són les seves primeres paraules: "Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots". En el grup que segueix a Jesús, el que vulgui sobresortir i ser més que els altres, s'ha de posar el darrer, darrere de tots; aixi podrà veure el que necessiten y podrá ser servidor de tots.
La veritable grandesa consisteix en servir. Per a Jesús, el primer no és el que ocupa un càrrec d'importància, sinó qui viu servint i ajudant als altres. Els primers en la Església no són els jerarques sinó aqueixes persones senzilles que viuen ajudant als que troben en pel camí. No cal oblidar-ho.
Per Jesús, la seva Església tindria que ser un espai on tots pensen en els altres. Una comunitat on estem atents a qui més ens pot necessitar. No és somni de Jesús. Per ell és tan important que els posarà un exemple gràfic.
S'asseu i crida als deixebles. Llavors apropa un nin i el posa enmig de tots per què es fixin en ell. En el centre de la Església apostòlica hi ha d'estar semore aquest nen, símbol de les persones dèbils i desvalgudes, els necessitats, d'acollida, recolzament i defensa. No han d'estar fora, lluny de la Església de Jesús. Han d'ocupar el centre de nostra atenció.
Aleshores Jesús abraça al nin. Vol que els deixebles ho recordin sempre així: Identificat amb els dèbils. Mentrestant els diu:
|
Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.” |
La enseñança de Jesús és clara: el camí per acollir a Déu és acollir el seu Fill Jesús, present en els petits, els indefensos, els pobres i desvalguts. ¿Per què ho oblidem tant ? ¿Què és el que hi ha en el centre de la Església si ja no està aquest Jesús identificat amb els petits?
DUES ACTITUDS MOLT DE JESÚS
Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
El grup de Jesús travesa Galilea, camí de Jerusalem. ho fan de manera reservada, sense que ningú se n'enteri. Jesús vol dedicar-se a instruir als seus deixebles. És molt important el que vol gravar en els seus cors: el seu camí no és camí de glòria, èxit i poder. És el contrari: poa a la cruxificció i al rebuig, encara que acabarà en resurrecció.
Als deixebles no els cap dins el cap el que els diu Jesús. Els fa por fins al punt de preguntar-li. No volen pensar en la crucifixió. No entra en els seus plans ni expectatives. Mentre Jesús els parla d'entrega i de creu, ells parlen de les seves ambicions: ¿Qui serà el més important en el grup? ¿Qui ocuparà el lloc més elevat? ¿Qui rebrà més honors?
Jesús «s'asseu». Vol ensenyar-lis el que mai han d'oblidar. Crida els Dotze, els que estan més associats a la seva missió i els convida a que s'acostin, ja que els veu molt distaciats de ell. Per seguir les seves passes i semblar-se a ell han d'aprendre dues actituds fonamentals.
Primera actitud:
«Qui vulgui ser el primer, que sigui el darrer de tots i servidor de tots».
El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i vanitats. En el seu grup ningú ha de pretendre estar sobre els altres. Al contrari, ha d'ocupar el darrer lloc, posar-se al nivell dels que no tenen poder ni ostenten cap rang. I, a partir d'aquí, ser com Jesús: «servidor de tots»
Segona actitud:
Tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable. Posa a un nin enmig dels Dotze, en el centre del grup, per què aquells homes ambiciosos s'oblidin de honors i grandeses, i posin els ulls en els petits, els dèbils, els més necessitats de defensa i cura. Aleshores, l'abraça i els diu:
“Qui acull a un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi».
Qui acull a un «petit» acull al més «gran», a Jesús. I qui acull a Jesús acull al Pare que l'ha enviat.
Una Església que acull als petits i indefensos ensenya a acollir a Déu. Una Eglésia que mira cap als grans i s'associa amb els poderosos de la terra perverteix la Bona Nova de Déu anunciada per Jesús.
¿ DE QUÈ DISCUTIM NOSALTRES?
¿De què discutieu pel camí?
Segons el relat de Marc, fins a tres vegades insisteix Jesús, camí de Jerusalem en el destí que li espera. La seva entrega al projecte de Déu no acabarà en l'èxit triomfal que imaginen els seus deixebles. Al final hi haurà «resurrecció», però, encara que sembli increïble, Jesús «serà crucificat». Els seus seguidors ho tenen que saber.
Els deixebles no l'entenen. Tenen por de preguntar-li. Ells pensen que Jesús les aportarà glòria, poder i prestigi. No pensan en atra cosa. En arribar a la casa de Cafarnaüm, Jesús els fa una sola pregunta: «¿De què discutieu pel camí?», ¿de qué han parlat a esquena seva en aqueixa conversa que Jesús ha estat absent.
Els deixebles callen Els fa vergonya dir la veritat. Mentre Jesús els parla d'entrega i fidelitat, ells pensen en qui serà el més important. No creuen en la igualtat i la fraternitat que cerca Jesús. En realitat, el que els mou és l'ambició i la vanitat: ser superiors als altres.
D'esquena a Jesús i sense que el seu Esperit estigui present ¿no seguim discutint de coses semblants?: ¿ha de renunciar la Església a privilegis multiseculars o ha de cercar «poder social»?, ¿a quines congregacions i moviments cal donar importància i quines deixar de banda?, ¿quins teòlegs mereixen ser considerats «ortodoxes» i quins han de ser silenciats com marginals?, ¿sols els homes han d'accedir al rang del sacerdoci o també les dones?
Davant el silenci dels seus deixebles, Jesús s'asseu i els crida. Té interés en ser escoltat. Del que dirà no ha de ser oblidat: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». En el seu moviment no cal mirar tant els que ocupen els primers llocs i tenen nom, títols i honors. Importants són els que, sense pensar molt en son nom, pretigi o tranquil·litat personal, es dediquen sense ambicions i amb llibertat a servir, col·laborar i contribuir al projecte de Jesús. No ho hem d'oblidar: l'important no és quedar bé sinó fer el bé.
L'ART D' EDUCAR
El que acull a un infant..
N'hi ha que afirmen que la tragèdia més greu de la societat contemporània és la crisi de la relació educativa. Els pares tenen cura del fills i els mestres ensenyen els alumnes, però en moltes llars i escoles s'ha perdut «l'esperit de l'educació».
I, tanmateix, si una societat no sap educar a les noves generacions no assolirà ser més humana, per molts que siguin els avenços tecnològics i èxits econòmics. Per al creixement humà, els educadors són més importants i decisius que els polítics,els tècnics o els economistes.
Educar no és instruir, adoctrinar, manar, obligar, imposar o manipular. Educar és l'art d'apropar-se a l'infant, nin o nina, amb respecte i amor, per ajudar-li a desplegar en ell una vida vertaderament humana.
L'educació està sempre al servei de la vida. Vertader educador és el que sap despertar tota la riquesa i les possibilitats que hi ha en el nin. El que sap estimular i fer créixer en ell, no només les seves aptituds físiques i mentals, també el millor del seu món interior i el sentit joiós i responsable de la vida. L'educadora M.Danielou deia que «el nin més humil té dret a una certa iniciació a la vida interior i a la reflexió personal».
Quan en les institucions educatives s'ofega «el gust per la vida», i els ensenyants se limiten a transmetre de manera disciplinada el conjunt de materias que a cada un se li han assignat (assignatures), allà se perd «l'esperit de l'educació».
Per altra banda, la relació educativa exigeix veritat. S'equivoquen els educadors que per guanyar-se el respecte i l'admiració dels seus alumnes se presenten com a déus. El que els nins necessiten és trobar-se amb persones reals, senzilles, properes i profundament bones.
Així mateix, el vertader educador respecta a l'infant, no l'humilla, no destrueix la seva autoestima. Una de les maneres més senzilles i nefastes de bloquejar el seu creixement és repetir-li constantment: «no hi ha qui t'aguanti », «ets un desastre», «seràs un desgraciat el dia de demà».
En la relació educativa hi ha endemés un clima d'alegria, ja que l'alegria és sempre «signe de creació» i, per això, un dels principals estímuls de l'acte educatiu. Així escrivia Simone Weil: «La intel·ligència no pot ser estimulada sinó per l'alegria. Per què hi hagi desig hi ha d'haver plaer i alegria. L'alegría d'aprendre és tan necessaria per als estudis com la respiració per als corredors».
Fa uns dies s'han obert els col·legis i centres d'ensenyança. Mils de nins han tornat de nou als seus mestres i ensenyants. ¿Qui tindrà la sort de trobar-se amb un vertader educador o educadora ? ¿Qui els acollirà amb el respecte i la solicitud d'aquell que un dia a Cafamaüm abraçà un d'ells dient: «Qui acull a un nin com aquest en nom meu, m'acull a mi ?»
ACOLLIR EL NINS
El que acull a un infant... m'acull a mi.
Les primeres víctimes del deteriorament dels errors d'una societat són quasi sempre els més dèbils i desamparats: els nens. Aquests éssers que depenen totalment de la cura dels seus pares o de l'ajuda dels adults. Basta obrir els ulls i observar el que passa entre nosaltres.
La crisi de la família i la inestabilitat de la parella provoquen en alguns fills efectes difícils de mesurar en tota la seva fondària. Nins poc estimats privats de l'afecte i l'atenció dels seus pares, de mirada trista i ànim crispat, que se defensen com poden de la duresa de la vida sense saber on trobar refugi segur.
El benestar material maquilla a voltes la situació i amaga de manera subtil la «soledat» del nin. Aquí estan aquests fills, replets de coses, que reben dels seus pares tot el que els ve de gust, però que no troben en ells l'atenció, l'afecte i l'acollida que necessiten per obrir-se a la vida amb seguretat i goig.
I ¿els educadors? No ho tenen fàcil. Peces d'un sistema d'ensenyamen que, en general, fomenta més la transmissió de dades que l'acompanyament humà, corren el risc de convertir-se en «processadors d'informació» més que en «mestres de vida». Per altra banda, molts han d'enfrontar-se cada matí a alumnes desmotivats indolents sabent que ni tan sols trobaran en els pares col·laboració per la seva tasca.
No es tracta de culpabilitzar ningú. És tota la societat la que ha de prendre consciència de que un poble progressa quan sap acollir, tenir cura i educar bé les noves generacions. És un error planificar el futur i descuidar l'educació integral de nens i joves. És necessari recolzar més a la família, valorar els educadors, saber que la tasca més important pel futur és millorar la qualitat humana dels que en seran protagonistes.
« Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi ». Aquestes paraules de Jesús, recollides en diverses tradicions, són una crida a la responsabilitat. En les primeres comunitats cristianes no se protegeix a l'infant per raons jurídiques o legals. La raó és més profunda. Els creients han de sentir-se responsables davant el mateix Crist d'acollir a aquests infants que, sense la cura i l'ajuda dels adults, no podran obrir-se a una vida digna i feliç. La vida que Déu vol per ells.
EDUCACIÓ INTEGRAL
El que acull a un infant... m'acull a mi
El començament d'un nou curs escolar ha provocat un cop més comentaris i anàlisi d'alguns aspectes de la reforma en el sistema de l'ensenyament. Tanmateix, manca entre nosaltres un debat de fons que estudiï el projecte del home que volem i analitzi el futur que s'està gestant en nostres escoles i universitats.
Aquest debat és més necessari que mai. S'ha publicat recentment a Brussel·les un estudi de La Table Ronde des Industriels Européens on se proposa un nou model d'ensenyament «inspirat pels valors d'adaptació a les necessitats de l'empresa i per la fe en la tecnologia moderna, especialment els multimedia». Segons aquest estudi, la idea clau que tindria que inspirar l'ensenyament és la «competitivitat». Els autors es lamenten de que el món de l'ensenyament no perceb la necessitat d'aquesta competitivitat amb la mateixa agudesa que el món económico.
El llibre no és sinó un exponent més de quelcom que denuncien ja sociòlegs i pedagogs lúcids (R. Petrella, J.P Laurent). Poc a poc, tot queda subordinat al desenvolupament tecnològic; se cultiva «allò instrumental» i s'oblidan els fins; tot es pensa en funció dels ordinadors, les xarxes terminals, els preus i mercats. ¿Què serà d'aquests joves conformats a uns patrons tècnics, però mutilats sovint en aspiracions més profundes de veritat, bellesa, amor i justícia ?
És un error que la societat no tingui cura amb més rigor de l'educació integral dels joves i que amb prou feines es cultivin aspectes i valors com la importància de cada ésser humà, la interioritat, el respecte als drets de tots, el paper de la consciència, la solidaritat, la llibertat davant la tecnocràcia, el simbòlic de l'existència, la responsabilitat ètica, el gaudi de la sexualitat, la capacitat de compassió, el rigor intel·lectual, el coneixement d'un mateix.
Senyalaré encara una cosa, al meu judici, més preocupant. L'educació pot modelar intel·ligències humils, obertes al misteri, capaces de recerca. Tanmateix, configurada des de claus tecnològiques i utilitaristes, por formar intel·ligències tancades, autosuficients, impermeables al misteri profund de l'existència.
Els pares i educadors cristians han de ser més que mai conscients de la seva responsabilitat. És molt el que se pot fer dia a dia amb els nins i els joves si se sap acollir-los i acompanyar-los des del esperit de Crist i les claus de l'evangeli. El P. Kolvenbach deia als rectors d'universitats europees: «Estic convençut de que seria difícil trobar en la vida una professió al servei de la societat futura més elevada que la educació integral de la joventut.»
Qui vulgui ser el primer.
Acabades les vacances, uns i altres tornem a la nostra feina i ocupacions habituals. I és fàcil sentir aquests dies aqueixa insatisfacció profunda que neix en l'ésser humà en experimentar, de forma més o manco conscient, l'enorme distància entre la set de felicitat eterna i la monotonia de nostre viure diari.
No és fàcil viure amb profunditat la quotidianitat. És un art a aprendre cada dia. El poeta R.M Rilke ens adverteix amb aquestes paraules: «Si la teva vida de cada dia et sembla pobre, no l'acusis; acusa'et te més tost a tu mateix de no ser bastant fort per a descobrir la seva riquesa.»
Tal volta, el primer és aprendre a mirar la vida com un do que se'ns fa cada matí. És un regal admirable poder fer els gestos més elementals de la vida: veure, escoltar, riure, caminar, menjar, dormir; solament quan ens posem malalts, comencem a apreciar el do meravellós de l'existència. Per altra banda, la vida de cada dia està plena de petites sorpreses i experiències joioses. Qui sap acollir-la de manera humil i agraïda, arriba a conèixer el plaer de sentir-se viu.
És necessari, endemés, un projecte de vida que doni sentit i orientació positiva a tots els nostres treballs i ocupacions. Cada una de les jornades, presa aïlladament, és insignificant; el sentit de l'existència només es desvetlla quan es pot apreciar el esperit que anima l'individu al llarg dels dies. És aquí on apareix l'alegria real de la persona, sa fe, sa fidelitat, sa capacitat d'estimar.
Des d'aquesta perspectiva cobra un significat especial l'activitat diària. Nostra vertadera grandesa no se manifiesta en els ideals sublims que proclamem o en les grans paraules amb que omplim nostra boca, sinó en el servei senzill i generós als altres. Ens ho recorden les paraules de Jesús: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots»
Quan el treball no degenera en activisme per convertir-se en fuita de nosaltres mateixos o recerca de falsa seguretat, sinó que és desgast generós animat interiorment per l'amor, la vida quotidiana no és monotonia i avorriment, sinó lloança al Creador. K Rahner escrivia així: «La realitat senzilla de cada dia, viscuda amb sinceritat, amaga dintre el miracle etern i el misteri callat que diem Déu.»
No se tracta de idealitzar la quotidianitat. Tots coneixem per experiència què és el cansament, la decepció, el pes d'algunes jornades o la mediocritat de nostra conducta. Però no hem d'oblidar que és aquesta vida de cada dia la que ens prepara i mena a la vida eterna.
INGENUÏTAT
Va agafar un infant...
L'actitud davant els infants segueix essent un dels trets més desconcertants de Jesús. Per ell, el nin és el símbol del que tindria que ser l'activitat existencial vertadera.
No admira Jesús a los homes madurs, emprenedors, actius o eficaços. La seva mirada se torna cap aquests petits la senzillesa i simplicitat dels quals el captiven.
Poques coses ens poden resultar més retrògrades i inútils en aquests temps en que l'organització i la complexitat de la vida creixen de manera accelerada.
L'evolució i la marxa general de la humanitat semblen empènyer sense pietat en una direcció que ens allunya cada dia més de tot el que pugui ser ingenuïtat, simplicitat i transparència.
Seria, sin dubte, una estupidesa condemnar la intel·ligència crítica i el desenvolupament tecnològic que ens permeten penetrar millor en els secrets de la naturalesa i organitzar de manera més intel·ligent la vida.
Però hi ha una cosa que comença torbar la consciència de l'home contemporani i a posar-lo en estat d'alerta.
Aquesta societat està “tecnificant» nostre esperit. El sistema comença a tractar-nos a tots com a peces d'un gran mecanisme. Ens ajusta, ens funcionalit-za i, sovint, lamina nostra ànima i ens buida de vida i veritat humana.
Complexa i sofisticada, aquesta societat comença a mostrar-se'ns indigent quan se tracta d'aprofundir en el misteri del cor humà i en ses aspiracions més íntimes.
Emmagatzemem dades i coneixements, pero sentim que qualque cosa essencial se'ns escapa. Adquirim “veritats tècniques» sempre noves, però no ens sentim posseïts per la veritat.
Comencem a intuir que la veritat que ens pot salvar no brollarà del desenvolupament sense fi de nostra racionalitat crítica. No serà resultat d'un procés merament tecnológic.
La veritat, segons Jesús, apareix com gràcia en el cor d'aquells que saben aprofundir en la vida amb humilitat, transparència i simplicitat.
«Si no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne de Déu ». No són els intel·ligents ni els més actius ni els poderosos, els que més profundament penetren en la realitat de l'existència, sinó aquells que la viuen amb «la transparència del nin».
Transparència i simplicitat que avui ens semblen absolutament impensables, però que l'home necessita recuperar per escapar de l'asfíxia.
EN DEFENSA DELS INFANTS
Qui acull a un infant.. m'acull a mi.
S'ha dit que la labor que se fa a les escoles es més important y decisiva para el futur de una societat que el treball que se realitza en les oficines, les fabriques i els despatxos dels polítics.
Cert, no es gens fàcil l'art de educar. Les ciències de la pedagogia ens parlen de molts factors que fan àrdua i complexa aquesta tasca. Però, potser , la primera dificultat sigui la de encontrar-nos realment amb el nin.
No és fàcil per un home o una dona integrats en una societat com la nostra acostar-se als nins de veritat. Llur mirada i gestos espontanis ens desarmen. No els podem parlar de nostres guanys i nostres comptes corrents. No entenen nostres càlculs i nostres hipocresies.
Per apropar-nos a ells, hem de tornar a apreciar les coses senzilles de la vida, aprendre de nou a ser feliços sens posseir moltes coses, estimar amb entusiasme la vida i tot el que és viu.
Per això, és més fàcil tractar al nin com una petita computadora a la qual alimentem de dades que apropar-nos a ell per obrir-li i el cor a tot el que és bo, bell i gran. És més còmode sobrecarregar-lo d'activitats escolars i extra-escolars que acompanyar-lo en el descobriment admirat de la vida.
Només homes i dones, lliures de cobdícia i de odis, que no creguin només en els diners o en la força, poden fer amb els infants qualque cosa més que transmetre'ls una informació científica.
Només homes i dones respectuosos que saben escoltar les preguntes importants del nin per a presentar-li amb humilitat les pròpies conviccions, poden ajudar-li a créixer com persona. Solament educadors que saben intuir la soledat de tants nins i nines per oferir-lis acollida afectuosa i ferma, poden desvetllar en ells l'amor vertader a la vida.
Com deia Saint-Exupéry: «els nens han de tenir molta paciència amb els adults» ja que no troben en nosaltres la comprensió, el respecte, l'amistat i acollida que cerquen.
Tot i que la societat no sàpiga , tal volta, valorar i agrair degudament la tasca callada de tants educadors i educadores que esmercen sa vida, ses forces i sos nervis al costat dels nins, ells han de saber que la seva labor, quan és realitzada amb responsabilitat, és de les més grans per la construcció d'un poble.
I els que ho fan des d'una actitud cristiana, han de recordar que: “Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, »
ELS IMPORTANTS
Qui vulgui ser el primer, que sigui servidor de tots.
Certament nostres criteris no coincideixen amb els de Jesús. ¿A qui de nosaltrs se li hagués ocorregut avui pensar que els homes i dones més importants són aquells que semblen els «últims» perquè viuen al servei dels altres?
Per nosaltres, important és l'home de prestigi, segur de ell mateix, que ha assolit èxit en algun camp de la vida, que sobresurt sobre els altres i és aplaudit per les gent..
Aqueixes persones de les quals podem veure el rostre en la TV. Líders polítics, «premis Nobel», cantants de moda, atletes excepcionals..¿Qui pot haver-hi més important que ells ?
Segons el criteri de Jesús, mils i mils de persones anònims, de rostre desconegut, a qui ningú farà cap homenatge, però que es desviuen en el servei senzill i desinteressat als altres.
Homes i dones que no viuen per l'èxit i egoisme personal. Persones que no actuen sols per arrencar-li a la vida totes les satisfaccions possibles per si mateix, sinó que es preocupen de la felicitat dels altres.
Cert hi ha una grandesa en la vida d'aquestes persones que no encerten a ser feliços sense la felicitat dels altres. Llur vida és un misteri d'entrega i desinterès. Saben viure més enllà dels propis interessos. Sense fer càlculs. Sense mesurar els riscs.
Homes i dones que saben posar sa vida a disposició dels altres. No s'imposen ni existeixen per a ells mateixos. Actuen moguts per la bondat. Una gran tendresa envolta el seu treball, el seu quefer diari, les seves relacions, la seva consciència.
No viuen sols per treballar i fruir. La seva vida no es redueix simplement a complir les obligacions professionals i executar diligentment les tasques.
En la seva vida s'amaga quelcom més. Viuen de manera creativa. Cada persona que troben en el camí, cada dolor que perceben al seu voltant, cada problema que sorgeix al costat, és una crida que els convida a actuar, servir i ajudar.
Poden semblar els «últims», però la seva vida és veritablement gran. Tots sabem que una vida d'amor i servei desinteressat val la pena, encara que no gosem viure-la.
Potser tinguem que pregar humilment com ho feia el P. Teilhard de Chardin: «Senyor, respondré a la teva inspiració profunda que m'ordena existir, tenint cura de mai ofegar ni desviar ni desaprofitar la meva força d'estimar i fer».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada