DIUMENGE VINT I SIS (XXVI)

 

26º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 9,38-43.45.47-48

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres (Lc 9,49-50) 38 Joan digué a Jesús: --Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. 39 Jesús respongué: --No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. 40 Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. 41 Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. 42 »Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar. 43 »Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, que no pas que vagis amb totes dues mans a l'infern, al foc que no s'apaga. 45 »Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l. Val més que entris a la vida sense peu, que no pas que siguis llançat amb tots dos peus a l'infern. 47 »I si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l'infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s'apaga: Paraula de Déu

NINGÚ TÉ L'EXCLUSIVA DE JESÚS

L'escena és sorprenent. Els s'acosten a Jesús amb un problema. Aquesta vegada, el portador del grup no és Pere, sinó Joan, un dels dos germans que cerquen els primers llocs. Ara pretén que el grup de deixebles tinga l'exclusiva de Jesús i el monopoli de la seva acció alliberadora.

Vénen preocupats. Un exorcista no integrat en el grup treu dimonis en nom de Jesús. Els deixebles s'alegren de que la gent quedi curada i pugui iniciar una vida més humana. Només pensen en el prestigi del seu propi grup. Per això, han tractat de tallar d'arrella seva actuación. Aquesta és la única raó: "No és dels nostres".

Els deixebles donen per suposat que, per actuar en nom de Jesús i amb la seva força curadora, cal ser membre del seu grup. Ningú pot apel·lar a Jesús i treballar per un món més humà, sense formar part de la Església ¿És realment així? ¿Què pensa Jesús?

Les seves primeres paraules són rotundes: "No els ho impediu". El Nom de Jesús i la seva força humanitzadora  són més importants que el petit grup dels seus deixebles. És bo que la salvació que porta Jesús s'estengui més enllà de la Església establerta i ajudi a la gent a viure de manera més humana. Ningú ha de veure-la com competència deslleial.

Jesús trenca tota temptació sectària en els seus seguidors. No ha constituït el seu grup per controlar la seva salvació messiànica. No és rabí d'una escola tancada sinó Profeta d'una salvació oberta a tots. La seva Església ha de recolzar el seu Nom on és invocat per fer el bé.

No vol Jesús que entre els seus seguidors es parli dels que són nostres i els que no, els de dins i els de fora, els que poden i els que no poden actuar en son nom. El seu mode és: "Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres ".

En la societat moderna hi ha molts homes i dones que treballen per un món més hua¡st i humà sense pertànyer a la Església. Alguns ni són creients, però obrin camins al regne de Déu i sa justícia. Són dels nostres. Ens hem d'alegrar en lloc de mirar-los amb ressentiment. Recolzar-los en lloc de desqualificar-los.

És un error viure en la Església i veure per totes bandes hostilitat i maldat, creient ingènuament que només nosaltres som portadors del Esperit de Jesús. Ell no ens aprovaria. Ens convidaria a col·laborar amb alegria amb tots els que viuen de manera evangèlica i se preocupen dels més pobres i necessitats.

SÓN AMICS, NO ADVERSARIS

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres.

Tot i els esforços de Jesús por ensenyar-lis a viure com ell, al servei del regne de Déu, fent la vida de les persones més humana, més digna i feliç, els deixebles no acaben d'entendre el Esperit que l'anima, el seu amor gran als més necessitats i l'orientació profunda de sa vida.

El relat de Marc és il·luminador. Els deixebles informen a Jesús d'un fet que els ha força molestat. Han vist a un desconegut «expulsant dimonis». Actua «en nom de Jesús» i en la mateixa línia: se dedica a alliberar les persones del mal que les impedeix viure de manera humana i en pau. Tanmateix, no agrada als deixebles el seu treball alliberador. No pensen en l'alegria dels curats per aquell home. L'actuació els sembla una intrusió que cal tallar.

Exposen a Jesús la seva reacció: «Hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres». Aquell estrany no ha de seguir curant perquè no és membre del grup. No els preocupa la salut de la gent, sinó el seu prestigi de grup. Pretenen monopolitzar l'acció salvadora de Jesús: ningú ha de curar en el seu nom si no s'adhereix al grup.

Jesús reprova l'actitud dels seus deixebles i es col·loca en una lògica radicalment diferent. Ell veu les coses d'una altra manera. El primer i més important no és el creixement d'aquell petit grup, sinó que la salvació de Déu arribi a tot ésser humà, fins i tot per persones que no pertanyen al grup: « Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres ». El que fa present en el món la força curadora i alliberadora de Jesús està a favor del seu grup.

Jesús rebutja la postura sectària i excloent dels seus deixebles que només pensen en el seu prestigi i creixement i adopta una actitud oberta i inclusiva on el primer és alliberar l'ésser humà d'allò que el destrueix i fa desgràcia. Aquest és el Esperit que ha d'animar sempre als seus vertaders seguidors.

Fora de la Església catòlica, hi ha en el món un nombre incomptable d'homes i dones que fan el bé i treballen per una humanitat més digna, més justa i més alliberada. En ells està viu el Esperit de Jesús. Hem de sentir-los com amics i aliats, mai com adversaris. No estan contra nosaltres ja que estan a favor del ser humà, com hi estava Jesús.

UN LLENGUATGE DUR

Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la.

Per Jesús, el primer dins del grup dels seus seguidors és oblidar-se dels propis interessos i ambicions i posar-se a servir, col·laborant junts en el projecte de fer un món més humà. No és fàcil. A voltes, en lloc d'ajudar a altres creients, podem fer-los mal.

És el que preocupa a Jesús. Que, entre els seus, hi hagi qui «escandalitzi a un d'aquests petits que creuen». Que, entre els cristians, hi hagi persones que, amb sa manera d'actuar, facin mal a creients més dèbils, i els desviïn del missatge i el projecte de Jesús. Seria desvirtuar el seu moviment.

Jesús empra imatges molt dures per què cada un extirp de sa vida allò que s'oposa al seu estil d'entendre i viure la vida. Està en joc «entrar en el regne de Déu» o quedar exclòs, «entrar en la vida» o acabar en la destrucció total.

El llenguatge de Jesús és metafòric. La «mà» és símbol de l'activitat i ep treball. Jesús empra les seves mans per a beneir, curar i tocar a els exclosos. És dolent usar-les para ferir, colpejar, sotmetre, humiliar. «Si la mà et fa caure en pecat, talla-te-la » i renuncia a actuar en contra de l'estil de Jesús.

També els «peus» poden fer mal si ens porten per camins contraris a l'entrega i servei. Jesús caminava per estar a prop dels més necessitats, i per cercar els que vivien perduts. «Si el peu et fa caure en pecat, talla-te'l », i abandona camins errats que no ajuden a ningú a seguir a Jesús.

Els «ulls» representen els desitjos i aspiracions de la persona. Però, si no mirem a les persones amb l'amor i la tendresa amb que les mirava Jesús, acabarem pensant només en nostre propi interés. «Si l'ull et fa caure en pecat, arrenca-te'l» i aprèn a mirar la vida de manera més evangèlica.

¿Com se li va ocórrer a Jesús aqueixa figura tràgica i còmica de un hombre manc, coix i tort entranè en la plenitud de la vida?, ¿què va sentir la gent en sentir-lo parlar així ?, ¿com podem reaccionar nosaltres? Per doloroses que siguin, si els cristians no fan opcions que assegurin la fidelitat a Jesús, el seu projecte no s'obrirà camí en el món.

SÓN DELS NOSTRES

Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres

L'evangelista Marc ens descriu un episodi en el qual Jesús corregeix de manera contundend una actitud equivocada dels Dotze. ¿No tindríem que escoltar també avui l'advertència de Jesús?

Els Dotze tracten d'impedir l'activitat d'un home que «expulsa dimonis», és a dir, algú dedicat a alliberar les persones del mal que les bloqueja i esclavitza, retornant-los sa llibertat o dignitat. És un home preocupat de fer el bé a la gent. Fins i tot actua «en nom de Jesús». Però els Dotze observen quelcom que, al seu judici, és molt greu: «no és dels nostres».

Els Dotze no toleren l'activitat alliberadora d'algú que no està amb ells. Els sembla inadmissible. Només a través de l'adhesió a ells pot dur-se a terme la salvació que ofereix Jesús. No se fixen en el bé que realitza aquell home. Els preocupa que no estigui amb ells.

Jesús, per contra, reprova de manera rotunda l'actitud dels seus deixebles. Qui desenvolupa una activitat humanitzadora està ja, d'alguna manera, vinculat a Jesús i a son projecte de salvació. Els seus seguidors no han de monopolitzar-lo.

Els Dotze han volgut exercir un control sobre l'activitat de qui no pertany al seu grup, i han vist en ell un rival. Jesús que sols busca el bé de l'ésser humà ha vist en ell un aliat i un amic: «El que no està contra nosaltres està amb nosaltres».

La crisi que sofreix avui la «religió cristiana» és una oportunitat per què els seguidors de Jesús recordem que nostra primera tasca no és organitzar i desenvolupar amb èxit una religió, sinó ser ferment d'una humanitat nova.

Per això, nostre no és viure recelosos, condemnant posicions o iniciatives que no s'ajusten a nostres desitjos o esquemes religiosos. No és molt propi d'una Església de Jesús estar sempre veient enemics per totes bandes. Jesús ens convida a alegrar-nos de tot el que gent i institucions alienes a la Església poden fer per un desenvolupament més humà de la vida. Són dels nostres perquè lluiten per la mateixa causa: un home digne de la seva condició de fill de Déu.

¿QUÈ HAS FET DEL TEU GERMÀ ?

El que us doni a beure un got d'aigua...

L'individualisme és, sens dubte, un dels trets que millor caracteritzen a l'home de avui. Com recordava en un estudi, el sociòleg, D. Riesman, «La multitud solitària» (1950), en l'època moderna el sagrat ja no és el grup ni la família, sinó l'individu solt i «auto-dirigit».

Malauradament aqueix individualisme modern no porta sempre a l'autoafirmació de la persona. Després del toc d'alarma de Ch. Lasch en «La cultura del narcisisme» (1979) no pocs ens alerten davant l'estil de vida individualista que mena a la pèrdua d'identitat humana.

L'individu modern defensa «instintivament» sa llibertat, però aquesta queda reduïda sovint a una defensa recelosa de l'esfera privada. És una llibertat sense contingut. El que importa és no lligar-se a res ni a ningú. No dependre d'altres. Exigir drets sense assumir obligacions. Ocupar-se i preocupar-se només d'un mateix.

Aquest individualisme porta llavors a un perillós aïllament. La persona se desentén de tot el que no sigui son propi interès. Defuig el compromís i fins i tot l'amor. Sols l'interessa son propi jo. Els problemes personals s'hipertrofien. La tranquil·litat se converteix en meta suprema. L'important és evitar tensions i viure sense problemes.

Curiosament, en trobar-se sol i sense lligams, l'individu perd seguretat. No se sent bé. Necessita coincidir amb els altres, viure a la moda, estar informat, encendre el televisor, tenir la sensació de que no està tan sol en la vida. Necessita sentir-se viu però ja no sap el que és desplegar la vida des de l'amor.

Enfront d'aquesta «cultura del jo», l'Evangeli convida a la «cultura del nosaltres». La humanitat no és «una multitud d'individus aïllats». El món no acaba en la meva pell. Tot ésser humà és mon «proïsme». De tots m'he de sentir responsable, encara que sigui només per «donar a beure un got d'aigua». L'individualisme contemporani no serà humà mentre no escolti la pregunta de Déu: «Home modern i progressista, ¿què has fet del teu germà?»

UNA ILLA GREGA

El que us doni a beure un got d'aigua…

Ho he escoltat a la televisió. En burla del que pot significar l'ètica en la vida pràctica, algú preguntava al presentador: «Pero, ¿tú sabes lo que es ètica?» I el presentador contestava amb picardia: « ¿Una isla griega?» No ens sorprèn excessivament la «gràcia» ja que se produïa en un programa vulgar. Descoratjador resulta veure com autors celebrats a Europa proposin obertament una ètica inspirada en el propi interès o convivència.

Segons se'ns diu, cal oblidar-se de l'altruisme o la preocupació per l'altre i   ocupar-se només del propi benestar. L'interès per un mateix seria la clau de l'ètica dels nous. Cada un ha de cercar intel·ligent el que li convé. «Good ethics make good business.»

Així afirma G. Lipovetsky a un llibre d'èxit de crítica i de vendes: «Una persona bona en el sentit de la moral del deure no sempre produeix beneficis, per això tots preferim un gestor que robi un poc, però que incrementi el compte de resultats, a una bellíssima persona que amb sa bondat ens porti a la ruïna. Els sants poden ser perjudicials pel benestar general, mentre que els assumptes poden resultar beneficiosos. A l'individu responsable l'interessarien més els segons que els primers.»

La societat del futur s'ha de construir, doncs, sobre aquest «individualisme responsable». Les coses funcionaran bé si cada un se preocupa raonablement del seu. No fa falta ocupar-se dels altres. La solidaritat «quedaria en un segon pla, perquè no és obligatòria, és un valor sagrat laïcitzat, que no ocupa el primer lloc. L'individualisme és el codi de la democràcia moderna.»

Naturalment, en aquesta «ètica individualista» desapareix l'interès per l'altre, la cura del feble, la atenció al que sofreix. Si una persona fa quelcom de això, serà perquè l'interessa o perquè li ve de gust, ja que en última instància, tot s'enfoca des del propi interès. No sé què és més desmoralitzador: riure-se'n de la ètica com «illa grega» o proposar una ètica que ens converteix a tots en «illes».

Què sanador i reconfortant resulta en aquest context escoltar les paraules de Jesús valorant fins el got d'aigua que se dóna a beure a qui té set. Mai naixerà una societat digna de l'ésser humà promovent el desencontre,  el desamor i la insolidaritat entre les persones i els grups.

FE I PLURALISME

No és dels nostres.

Poc a poc, se pren consciència de que un fet molt important de l'època moderna i de conseqüències profundes és el pluralisme. La cultura moderna, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i la facilitat per viatjar fan que qualsevol persona entri en contacte amb altres cultures, religions o ideologies molt diferents a les seves.

El fet no és nou en la història de la humanitat i s'ha donat amb certa freqüència en les grans ciutats. Nou del pluralisme modern és la força que adquireix aqueix fenomen que el sociòleg norteamericà Peter L. Berger diu, en un llibre, «la contaminació cognoscitiva»: els diferents estils de vida, valors, creències, posicions religioses i morals se mesclen cada cop més. I no sols en el si de la societat; també en l'interior de cada un.

Les persones reaccionen de diverses maneres davant aqueixa realitat. Bastants cauen en un relativisme generalitzat; han descobert que la seva religió o moral no és la única possible, i, a poc a poc, s'ha obert en elles l'escletxa del dubte: « ¿On estarà la veritat? » N'hi ha que opten aleshores per aprofundir en sa pròpia fe per conèixer-la i fonamentar-la millor. Però n'hi ha també que s'abandonen a un relativisme total: «Res es pot saber amb certesa»; «tot és igual»; « ¿per què complicar-se més?»

Altres, per contra, s'atrinxeren en una ortodòxia de «ghetto» i fins i tot en el fanatisme. És difícil per a molts viure sense seguretat absoluta, sobre tot en el que afecta a les qüestions més vitals de l'existència. Per això, quan el relativisme sembla ja excessiu en una societat, és normal que l'absolutisme i l'integrisme doctrinal adquireixin per a alguns un fort atractiu. Cal defensar la pròpia ortodòxia i combatre els errors: «Fora de nostre grup no hi ha res bo ni vertader» Naturalment, no penso sols en «ortodòxies» de caràcter religiós; n'hi ha també; d'orde polític o ideològic, vinculades a un determinat estil de vida o de filosofia.

No és fàcil viure avui amb honestedat les pròpies conviccions en una societat que sembla tolerar tot, però on els fanatismes cobren força. Els cristians, per nostra banda, tindrem que aprendre a viure nostra pròpia fe sense dissoldre-la lleugerament en falsos relativismes i sense tancar-nos cegament en fanatismes que poc tenen que veure amb el esperit de Crist.

Sempre és possible la lleialtat innegociable al missatge de Crist i a sa persona, i l'obertura honesta a tot el bo i positiu que se troba fora del cristianisme. Aquesta és la lliçó que ens arriba d'aquest Jesús que, en certa ocasió, va corregir els seus deixebles quan rebutjaven un home que «treia dimonis», solament perquè, segons deien, «no és dels nostres». El missatge de Jesús és clar: El que fa el bé, encara que no sigui dels nostres, està a favor nostre.

ESCÀNDOLS

El que s'escandalitzi

Amb prou feines es parla avui del pecat d'escàndol. Tradicionalment es veia l' “escàndol”, sobre tot, en la corrupció dels costums, les modes provocatives, els espectacles atrevits o tot allò que torbava els hàbits socials en el camp del sexe.

Avui ens hem habituat de tal manera al deteriorament social, que el que “escandalitza” i ofen no és l'estat de la societat, sinó les paraules de qui, com el Papa, denuncien el deteriorament dels valors morals, l'increment del consumisme, l'hedonisme, la permissivitat sexual, el descens de la natalitat o l'avortament.

Abans que res, és convenient que recordem que “escàndol”, en el sentit més ample i profund, és tot allò que porta altres a actuar al marge de la pròpia consciència. Escandalitzar no és tant produir torbació o confusió quant incitar a una vida immoral. En aquest sentit, ningú pot negar que vivim en una societat “escandalosa” en que s'estimula a actuacions poc humanes.

La desigualtat econòmica i social entre els que viuen instal·lats en la seguretat del seu lloc de treball ben retribuït i els que van quedant despenjats de tota font digna de subsistència le avui escandalosa perquè porta a l' individualisme cec, la insolidaritat i la marginació dels més dèbils.

Per altra banda, amples sectors del poble comencen a “escandalitzar-se” perquè constaten que el noble exercici de la política se deteriora de manera lamentable. Estratègies poc transparents, enfrontaments mesquins i maneigs tèrbols, al marge del bé comú, porten a molts ciutadans al desànim, la inhibició i la desconfiança en les institucions públiques.

Així mateix, l'agressivitat insana, les desqualificacions destructives i la violència verbal entre els polítics són un “escàndol” en un poble que necessita urgentement models públics de diàleg constructiu, solidaritat i col·laboració en el bé comú.

Els cristians tindríem que recordar també la greu advertència de Jesús que ens posa en guàrdia davant l'escàndol que pot menar a la pèrdua de fe. Aqueixes paraules tan dures de Jesús: “Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar” no se refereixen a la “corrupció de menors”, sinó a les incoherències, infidelitats i contradiccions amb que podem fer perdre la fe de la gent senzilla.

Escàndol ve del grec “skandalon σκάνδαλο ” que significa “la pedra” amb la que se pot ensopegar. Escandalitza tot aquell que, amb la seva actuació, obstaculitza o fa més difícil la vida digna i humana dels altres.

ESCANDALITZAR-SE

El qui fa caure en pecat un d'aquests petits

Sovint se sent parlar entre nosaltres d'esdeveniments, nous costums, espectacles o fets que “provoquen escàndol”. Generalment, se parla públicament d'escàndols quan se lesionen valors que se consideren essencials per a la convivència dins una societat. Però és curiós observar que els escàndols que produeixen major irritació són quasi sempre aquells que feren les conviccions o la sensibilitat en el que afecta al terreny sexual. Jesús, per contra, parla més aviat del “escàndol religiós”, és a dir, de tot aquell que pot desviar o allunyar de la fe als “petits que creuen”.

L'escàndol pot tenir efectes destructius per al que rep el seu impacte, però pot també convertir-se en estímul i esperó per la fe. No oblidem que les persecucions han enfortit quasi sempre la vida de les comunitats cristianes. Depèn en gran part del mode de reaccionar dels creients davant el fet escandalós que pertorba o fer les seves creences.

N'hi ha que ho fan no des d'una postura religiosa sinó des de la irritació, el ressentiment o la indignació. La seva reacció exasperada, provocada sovint per la falta de seguretat i solidesa interior, els impedeix aprofundir més en la pròpia fe i enriquir o purificar sa adhesió creient.

N'hi ha també que, curiosament, es dediquen a proclamar als quatre vents l'escàndol que han rebut, amb el qual se converteixen en els seus millors propagandistes i promotors. Es diria que, per alguna raó mala d'entendre, els interessa que l'escàndol tingui ressonància i ressò més grans que el tenia en un principi.

N'hi ha fins i tot que reaccionen de manera més violenta recorrent a l'insult i als atacs personals, com si no existís altra manera més digna i adequada de defensar les creences i els valors  agreujats.

Tanmateix, si com és normal, a l'escàndol religiós se respon des d'una actitud religiosa, pot convertir-se en invitació i estímul per a consolidar millor nostra fe i donar un testimoni ferm. Potser la pròxima presentació d'una pel·lícula “escandalosa» sobre Crist ens oferesqui una bona ocasió.

«NO ÉS DELS NOSTRES”

«No és dels nostres».

La violència armada que sacseja al nostre poble és l'exponent més visible d'una societat intolerant. Avesats a viure llargs anys en un marc totalitari, no hem après encara a resoldre nostres legítimes diferències per la via de la confrontació lleial i el diàleg.

Fàcilment caiem en la temptació de pensar cada un que el projecte polític que defensem és l'únic vàlid al qual tots s'han de sotmetre i que nostra posició és l'única que se identifica amb la justícia. Sense adonar-nos, eliminem d'arrel el dret que tenen els altres a discrepar, ser diferents i tenir ses pròpies posicions contràries i, fins i tot, oposades a les nostres.

Quan un viu tancat en un dogmatisme polític, cultural o ideològic, fàcilment menysprea el discrepant, desqualifica tot el seu projecte i li nega competència i fins i tot honestedat. Aleshores, l'adversari polític o ideològic se converteix en enemic personal. La confrontació degenera en insults i agressivitat. El clima d'intolerància i mútua exclusió violenta pot llavors conduir-nos a la temptació d'eliminar d'alguna manera al que se'ns presenta com enemic. En aquest clima és fàcil justificar l'atemptat contra les persones, fins i tot, assassinats, si el mort no és dels nostres.

Quantes persones sofreixen amb aqueix ambient d'intolerància i mutu rebuig que es respira sovint, en nostres ajuntaments, llocs de feina, assemblees i confrontacions polítiques.

No s'assentarà en nostre poble cap pau estable mentre no aprenguem a superar postures dogmàtiques i exclusivistes. El que tracta d'imposar per la força el seu propi projecte polític o ideologia, està introduint en nostra convivència nous factors de conflicte i violència.

Entre tots hem de crear unes condicions i un clima de tolerància, mutu respecte i confrontació lleial en que sigui possible trobar vies de diàleg i concertació política que facin més injustificable i absurd el recurs a les armes.

Els cristians, lluny d'endurir i sacralitzar falsament nostres posicions manipulant Déu i identificant-o con nostres pròpies postures, hem de seguir a aqueix Jesús que va corregir els seus deixebles quan rebutjaven a un home sols perquè, segons deien, «no era dels nostres».

A FAVOR NOSTRE

El que no està contra nosaltres, està a favor...

Sovint, els cristians no arribem a superar una mentalitat de casta privilegiada que ens impedeix apreciar tot el bé que se realitza en àmbits allunyats de la fe.

Quasi inconscientment, tendim a pensar que som nosaltres els únics portadors de la veritat, i que el Esperit de Déu sols actua a través de nosaltres.

Una falsa interpretació del missatge de Jesús ens ha dut a voltes a identificar el regne de Déu amb la Església. Segons aquesta concepció, el regne de Déu se realitzaria dins la Església, i creixeria i s'estendria en la mesura en que creix i s'estén la Església.

I tanmateix, no és així. El regne de Déu s'estén més enllà de la institució eclesial. No creix només entre els cristians sinó entre tots aquells homes de bona voluntat que fan créixer en el mon la fraternitat.

Segons Jesús, tot aquell que «treu dimonis” en son nom està evangelitzant. Tot home, grup o partit capaç de «treure dimonis» de nostra societat i de col·laborar en la construcció d'un món millor, està, d'alguna manera, obrint camí al regne de Déu.

És fàcil que també a nosaltres com als deixebles, ens sembli que no son dels nostres, perquè no entren en nostres esglésies ni assisteixen a nostres cultes. Tanmateix, segons Jesús, «el que no està contra nosaltres, està a favor nostre».

Tots els que, d'alguna manera, lluiten per la causa de l'home, estan amb nosaltres. «Secretament, potser, però realment, no hi ha un sol combat per la justícia que no estigui silenciosament en relació amb el regne de Déu, encara que els cristians no ho vulguin saber. Allà on es lluita pels humiliats, els aixafats, els dèbils, els abandonats, allà on es combat en realitat amb Déu pel seu regne, se sàpiga o no, ell ho sap» (G. Crespy).

Els cristians tindríem que valorar amb goig tots els èxits humans grans i petits, i tots els triomfs de la justícia que se s'assoleixen en el camp polític, econòmic o social, per efímers que ens puguin semblar.

Els polítics que lluiten per una societat més justa, els periodistes que s'arrisquen per defensar veritat i llibertat, els obrers que assoleixen una major solidaritat, els educadors que es desviuen per educar per a la responsabilitat, encara que no semblin sempre ser dels nostres, «estan a favor nostre» si s'esforcen per un món més humà.

Lluny de creure'ns portadors únics de salvació, els cristians hem d'acollir amb goig aqueixa corrent de salvació que s'obre camí en la història dels homes, no sols en la Església, sinó també al costat de ella i més enllà de les seves institucions.