6º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
+
Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,17.20-26
Jesús
i les multituds
17
Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i
s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i
una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de
Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, 18
per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties.
Els turmentats per esperits malignes també eren curats. 19
Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell
una força que guaria tothom.
Benaurances
i malaurances
(Mt
5,1-12)
20
Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:
--Feliços
els pobres: és vostre el Regne de Déu!
21
»Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!
»Feliços
els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu!
22
»Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de
l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà
el nom que porteu!23
Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra
recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els
profetes.
24 »Però
ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!
25
»Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia
que passareu fam!
»Ai
de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i
plorareu!
26
»Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres:
igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!
Paraula
de Déu.
FELICITAT
Un
pot llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre
la superació de la crisi i la recuperació progressiva de
l'economia.
Se'ns
diu que estem assistint ja a un creixement econòmic, però
creixement de què? creixement per a qui ? ¿se'ns informa de tota la
veritat del que està succeint ?
La
recuperació econòmica que està en marxa es consolida i, fins i
tot, perpetua l'anomenada
“societat dual”. Un abisme cada vegada més
gran s'obri entre els que podran millorar el seu nivell de vida cada
cop amb més seguretat i els que quedaran despenjats, sense feina ni
futur en aquesta operació econòmica.
De
fet, creix alhora el consum ostentós i provocatiu dels cada cop més
rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.
La
paràbola de l'home ric “que
es vestia de porpra i de lli i banquetejava esplèndidament
cada dia”
i del pobre Llàtzer que cercava saciar el seu estómac del que
tiraven de la taula del ric, és una crua realitat a la societat
dual.
Entre
nosaltres hi ha “mecanismes
econòmics, financers i socials” denunciats
per
Joan
Pau
II,
“els
quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de
manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de
riquesa dels uns i de pobresa dels altres”.
Consolidem
una societat desigual i injusta. En la encíclica tan lúcida i
evangèlica que és la “Sollicitudo
rei socialis”, tan
poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen constantment, Joan
Pau
II
descobreix en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un
nom: pecat.
Podem
donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que
es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i
l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat
i la injustícia.
En
les benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la sort
dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts els
que, seguint Nietzsche,
pensin que aquesta actitud de Jesús és fruit del ressentiment i la
impotència de qui, no podent aconseguir més justícia, demana la
venjança de Déu.
Tanmateix,
el missatge de Jesús no neix de la impotència d'un home derrotat i
ressentit, sinó de la seva visió de la justícia de Déu, que no
pot permetre el triomf final de la injustícia.
Han
passat vint segles, però la paraula de Jesús continua decisiva pels
rics i pels pobres. Denúncia per a uns i promesa per a uns altres,
segueix viva i ens interpel·la a tothom
AGAFAR
SERIOSAMENT ELS POBRES
Avesats
a escoltar les "benaurances"
tal
com apareixen a l'evangeli de Mateu, se'ns fa dur als cristians dels
països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Sembla que aquest
evangelista i no pocs dels seus lectors pertanyien a una classe
acomodada. Tanmateix, lluny de suavitzar el llenguatge de Jesús,
Lluc el presenta de manera més provocativa.
Vora
les "benaurances"
als pobres, l'evangelista recorda les "malaurances"
als rics:
«Feliços
els pobres...els que ara teniu gana...els que ara ploreu».
Però
«Ai
de vosaltres, els rics...els que ara esteu saciats...els que ara
rieu».
L'Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom.
Mentre per als pobres és una Bona Nova que els convida a
l'esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la
conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats
cristianes?
Primer
de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant, la
que el fa patir a ell, la que més arriba al cor de Déu, la que és
més present davant dels seus ulls. Una realitat que, des dels països
rics, intentem ignorar i silenciar una vegada i una altra, encobrint
de mil maneres la injustícia més cruel i inhumana de la qual, en
bona part, som culpables nosaltres.
¿Volem
alimentar l'auto-engany o obrir els ulls a la realitat dels pobres?
¿de veritat? ¿Prendrem de veres aquesta immensa majoria dels que
viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els
que no compten per a la nostra marxa cap al benestar?
Els
cristians encara no hem descobert tota la importància que poden
tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més
llum que ningú per veure'ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen
la nostra consciència i ens conviden permanentment a la conversió.
Ells
ens poden ajudar a configurar l´Església del futur de manera més
evangèlica. Ens poden fer més humans i capaços d'austeritat,
solidaritat i generositat.
L'abisme
que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el
futur, cada vegada serà més impossible presentar-se davant del món
com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la
Terra. O prenem seriosament els pobres o oblidem el Evangeli. Als
països rics ens resultarà cada vegada més difícil escoltar
l'advertiment de Jesús:
«No
podeu servir Déu i els diners».
Se'ns
farà insuportable.
BEN
CLAR
Feliços
els pobres: és vostre el Regne de Déu!
Jesús
no posseïa cap poder polític ni religiós per transformar la
situació injusta que es vivia al seu poble. Només tenia la força
de la paraula. Els evangelistes van recollir, un darrere l'altre, els
crits que Jesús va anar llançant pels llogarets de Galilea en
diverses situacions.
Les
seves benaurances van quedar gravades per sempre en els seus
seguidors.
Jesús
es troba amb gent empobrida que no pot defensar les terres dels
poderosos terratinents i els diu:
Feliços
els qui no teniu res perquè el vostre rei és Déu.
Veu
la gana de dones i nens desnodrits, i no es pot reprimir:
Feliços
els que ara teniu gana perquè quedareu saciats.
Veu
plorar de ràbia i impotència als camperols, quan els recaptadors
s'emporten el millor de les seves collites i els encoratja:
Feliços
els que ara ploreu perquè riureu.
¿No
és tot això una burla? ¿ No és cinisme? Ho seria, potser, si
Jesús els parlés des d'un palau de Tiberíades o una vila de
Jerusalem, però Jesús està amb ells. No porta diners, camina
descalç i sense túnica de recanvi. És un indigent més que parla
amb fe i convicció total.
Els
pobres ho entenen. No són feliços per la seva pobresa, ni de bon
tros. La seva misèria no és un estat envejable ni un ideal. Jesús
els crida feliços perquè Déu està de part seva. El patiment no
durarà per sempre. Déu els farà justícia.
Jesús
és realista. Sap molt bé que les seves paraules no signifiquen ara
mateix el final de la fam i la misèria dels pobres. Però el món ha
de saber que ells són els fills predilectes de Déu, i això
confereix a la seva dignitat una serietat absoluta. La seva vida és
sagrada.
Això
és el que Jesús vol deixar ben clar en un món injust: els que no
interessin a ningú, són els que més interessin a Déu; els que
nosaltres marginem són els que ocupin un lloc privilegiat al seu
cor; els qui no tenen qui els defensi, el tenen a ell com a Pare.
Els
qui vivim acomodats en la societat de l'abundància no tenim dret a
predicar a ningú les benaurances de Jesús. El que hem de fer és
escoltar-les i començar a mirar els pobres, els famolencs i els qui
ploren, com els mira Déu. Per aquí pot néixer la nostra conversió.
FELICITAT
Feliços...
Totes
les persones portem en el més profund del nostre ésser una gana
insaciable de felicitat. Allà on trobem un home, podem estar segurs
que ens trobem davant d'algú que cerca exactament el mateix que
nosaltres: esser feliç.
Però
quan se'ns demana què és la felicitat i com trobar-la, no sabem
donar una resposta massa clara. La felicitat sempre és una cosa que
ens falta. Una cosa que encara no tenim plenament.
Per
això, escoltar les benaurances provoca sempre a la persona un ressò
especial. D'una banda, el to fortament paradoxal i el contingut ple
de contrastos produeix en nosaltres un cert desconcert. D'altra
banda, la promesa que amaguen ens atrau, ja que ofereixen una
resposta a aquesta set que neix des del més profund del nostre
ésser. L'esperança de trobar un dia la felicitat penetra al nostre
cor de manera inoblidable.
Als
cristians se'ns ha oblidat massa que l'evangeli és una crida a la
felicitat. I que ser cristià és sentir-se cridat a ser feliç i
descobrir des de Jesús el camí veritable de la felicitat.
Perquè
no tots els camins condueixen cap a la felicitat. I aquí és on ens
trobem amb el repte de Jesús de Natzaret. La veritable felicitat
s'assoleix per camins completament diferents dels que ens ofereix la
societat actual.
Segons
Jesús, és millor donar que rebre, millor servir que dominar,
compartir que acaparar, perdonar que venjar-se, crear vida que
explotar. I en el fons, quan un tracta d'escoltar el millor que hi ha
en el més profund del seu ésser, intueix que Jesús té raó. I des
de dins sent necessitat de cridar també avui les benaurances i les
malaurances que Jesús va cridar.
Feliços
els que saben ser pobres i compartir la poca cosa que tenen amb els
seus germans.
Maleïts els que només es preocupen de les
seves riqueses i interessos.
Feliços
els que coneixen la gana i la necessitat perquè no volen explotar,
oprimir i trepitjar els altres.
Maleïts
els que són capaços de viure tranquils i satisfets, sense
preocupar-se dels necessitats.
Feliços
els qui ploren les injustícies, les morts, les tortures, els abusos
i el patiment dels febles.
Maleïts
els que riuen del dolor dels altres i s'alegren de la mort d'un germà
DAVANT
LA SAVIESA CONVENCIONAL
Feliços
els pobres
Ens
adonem o no, tots aprenem a viure del nostre entorn cultural. Al
llarg dels anys interioritzem la “saviesa
convencional” que predomina en la societat.
Aquesta «consciència
cultural» és
la que modela en bona part la nostra manera d'entendre i de viure la
vida.
Sense
gairebé adonar-nos, aquesta «saviesa
convencional» ens dóna els principis, valors
i criteris d'actuació que orienten el nostre estil de vida. Aquesta
manera de funcionar no és una cosa pròpia de persones comptades. És
habitual. Es pot dir fins i tot que fer-se adult significa per a
molts interior la «saviesa
convencional» que predomina en la societat.
Acostumats
a respondre una vegada i una altra als dictats de la cultura
dominant, no ens adonem de la nostra ceguesa i manca de llibertat
per viure de manera més fonda i original. Ens creiem lliures i vivim
domesticats: ens considerem intel·ligents però només atenem allò
que la cultura social ens imposa.
Més
greu encara: Creiem escoltar en el nostre interior la veu de la
consciència, però el que escoltem en realitat són els “valors”
que hem interioritzat de la consciència social, i que porten noms
molt concrets: benestar.
seguretat, èxit, satisfacció, bona imatge, diners, poder.
Un
dels trets que més destaquen a Jesús els investigadors moderns és
el seu interès a alliberar les persones d'aquesta «saviesa
convencional» que en tots els temps empobreix
la vida dels humans. El seu missatge és clar: cal aprendre a viure
des d'un altre lloc, cal escoltar la veu d'un Déu que vol una vida
més digna i feliç per a tothom, cal viure amb un
«cor nou».
Enfront
de la «saviesa
convencional», Jesús viu i ensenya a viure
d'una manera nova i provocativa, modelada per valors diferents:
compassió,
defensa dels darrers, servei als desvalguts, acolliment
incondicional, lluita per la dignitat de tot ésser humà.
En
aquest context hem d'escoltar les paraules de Jesús:
«Feliços
els pobres... els que ara teniu gana... els que ara ploreu.., perquè
vostre és el Regne de Déu».
Déu
vol regnar en un món diferent on tothom pugui conèixer la felicitat
i la dignitat.
RECUPERACIÓ
ECONÒMICA INJUSTA
¡Ai
de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol !
Es
poden llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes
sobre la superació de la crisi i la recuperació progressiva de
l'economia. Se'ns diu que estem assistint ja a un creixement
econòmic, però creixement de què? Creixement per a qui? Tot just
se'ns informa de tota la veritat del que està succeint.
La
recuperació econòmica que està en marxa va consolidant i, fins i
tot, perpetuant l'anomenada «societat
dual». Un abisme cada vegada més gran s'està obrint
entre els que podran millorar el seu nivell de vida cada vegada amb
més seguretat i els que quedaran despenjats, sense feina ni futur en
aquesta vasta operació econòmica. De fet, està creixent alhora el
consum ostentós i provocatiu dels cada cop més rics i la misèria i
inseguretat dels cada cop més pobres.
Entre
nosaltres hi ha aquests «mecanismes
econòmics, financers i socials»
denunciats per
Joan Pau II,
«els
quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de
manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de
riquesa dels uns i de pobresa dels altres».
Consolidem
una societat desigual i injusta. En aquesta encíclica lúcida i
evangèlica, la «Sollicitudo
rei socialis»,
tan poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen constantment,
Joan
Pau
II descobreix
en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un nom:
pecat.
Podem
donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que
es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i
l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat
i la injustícia.
En
les seves benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la
sort dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts
els qui, seguint Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és
fruit del ressentiment i impotència de qui, no pot aconseguir més
justícia i demana la venjança de Déu. Tot i això, el missatge de
Jesús no neix de la impotència d'un home derrotat i ressentit, sinó
de la seva visió intensa de la justícia de Déu que no pot permetre
el triomf final de la injustícia.
Han
passat vint segles, però la paraula de Jesús continua sent decisiva
per als rics i pels pobres. Paraula de denúncia per uns i de promesa
per uns altres, que segueix viva per interpel·lar-nos a tots.
SOBRE
LA FELICITAT
Feliços...
Entre
nosaltres està àmpliament estesa la idea que la fe és una cosa que
té a veure amb la salvació eterna després de la mort, però no amb
la felicitat concreta de cada dia, que és la que ara mateix
interessa a les persones.
Sembla
que cristià no és preocupar-se de la felicitat, sinó viure
sacrificats. Seguir Jesucrist, no és renunciar a la felicitat en
aquesta vida?, ¿no consisteix el cristianisme precisament en viure
segons aquell lema tan conegut:
«aquí creu i en la felicitat més enllà»?
De
fet, són molts els que pensen que la religió no va per la felicitat
actual de les persones sinó la seva desgràcia. Les benaurances
poden ser, potser, un camí per assolir la vida eternam però no
tenen influència per la felicitat que poden experimentar ara les
persones. Jesús ofereix la felicitat eterna, però, què pot aportar
per a una vida feliç ara mateix?
Ens
trobem aquí davant un greu malentès que allunya no pocs de la
religió. I, tanmateix, cal dir-ho amb claredat: la idea de «creu
aquí i felicitat al més enllà» falseja el missatge
evangèlic. El cristianisme no consisteix a oferir una salvació per
a l'altra vida i exigir aquí, per merèixer-la, el sacrifici i la
repressió de les tendències a la felicitat immediata.
Si
Jesucrist és Salvador, les persones hi han de poder trobar, no només
una salvació futura, llunyana i desdibuixada, sinó també alguna
cosa bona per viure ja ara. És en aquesta vida on l'ésser humà
anhela ja la felicitat i la troba a faltar, i és en aquesta vida on
Jesucrist convoca els homes a viure de la manera més encertada per
generar felicitat i pau.
Això
no vol dir ignorar les exigències d'una vida cristiana i dedicar-se
a una recerca hàbil de la
«felicitat a qualsevol preu», cercant
egoistament el propi benestar i fins i tot utilitzant la religió com
un mitjà més per al gaudi o la satisfacció dels desitjos
immediats.
Les
benaurances ens tracen precisament el camí a seguir per conèixer ja
des d'ara una felicitat digna de l'ésser humà. Felicitat que
comença aquí, però que arriba a la seva plenitud final en la
trobada amb Déu.
La
pregunta que, potser, podria ajudar-nos personalment a fer més llum,
seria aquesta: ¿ Què passaria si jo prengués seriosament les
benaurances i encertés a viure sense tant afany de coses, amb més
neteja interior, més atent als que pateixen i amb una confiança més
gran en Déu?, ¿seria més feliç o menys?
PACIÈNCIA
Feliços
els qui ara ploreu...
Avui
escoltem novament les paraules desconcertants de Jesús:
«Feliços
els pobres, perquè vostre és el Regne de Déu.
Feliços
els que ara teniu gana, perquè quedareu saciats.
Feliços
els qui ara ploreu, perquè riureu.
Feliços
vosaltres quan us odien els homes i us excloguin, i us insultin i
proscriguin el vostre nom com a infame, per causa del Fill del Home.
»
Aquestes
benaurances no són una invitació a l'optimisme ingenu o a la
felicitat fàcil, sinó una cridada a viure el patiment, el mal o la
persecució en paciència i el goig de l'esperança.
Paciència
que no és fruit d'un exercici ascètic que ens ensenya a viure les
proves sense ensorrar-nos. És paciència que descansa en la
paciència mateixa de Déu que ens acompanya en el dolor o la
impotència de manera silenciosa i discreta, però que cerca sempre
el nostre bé.
Déu
no s'impacienta davant dels brots del mal o de la injustícia, perquè
per a ell no hi ha presses ni por del fracàs final. Déu sap
esperar. I és aquesta mirada pacient de Déu, carregada de tendresa
infinita cap a tots els homes, els que pateixen i els que fan patir,
la que posa consol i estímul al creient enfrontat a la realitat del
mal.
Igual
que en la paciència de Déu, també en la paciència del creient
sempre hi ha amor. Un amor a l'ésser humà, que és més fort que
qualsevol presència del mal o de les tenebres. En realitat, cap mal
per cruel i poderós que sigui pot impedir-nos seguir oberts a
l'amor. I l'amor —no ho oblidem— és l'única promesa i la
garantia de felicitat final.
Aquesta
paciència cristiana no és una actitud passiva o resignada. És
força per no deixar-nos vèncer per la desesperança, i estímul per
complir la nostra missió amb fermesa i fidelitat. Aquesta és la
recomanació bíblica: «Necessiteu
paciència en el sofriment per complir la
voluntat
de Déu i aconseguir així allò promès» (Hb
10, 36).
Aquesta
paciència del creient s'alimenta de la confiança en Déu i de
l'abandonament a les seves mans. Déu, desitjat i estimat per damunt
de tot, és el que renova les forces de l'home aixafat i posa al cor
una pau que el món sencer no pot donar.
La
Carta de Sant Jaume proclama «feliços»
els «que
van patir amb paciència» (St
5, 11).
La seva felicitat no prové del benestar o de l'èxit, sinó de la fe
en el Crucificat que des de la resurrecció diu així a tot creient
provat pel mal: «He
obert davant teu una porta que ningú no
pot
tancar, perquè, encara que tens poc poder, has guardat la meva
Paraula»
(Ap
3, 8).
SOCIETAT
DUAL
Ai
de vosaltres, els rics
Es
pot llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre
superacions de crisis i la recuperació progressiva de l'economia.
Se'ns
diu que estem assistint ja a un creixement econòmic, però
creixement de què? creixement per a qui? Tot just se'ns informa de
tota la veritat del que està succeint.
La
recuperació econòmica que està en marxa va consolidant i, fins i
tot, perpetuant l'anomenada “societat
dual”.
Un abisme cada vegada més gran s'està obrint entre els que podran
millorar el seu nivell de vida cada cop amb més seguretat i els que
quedaran despenjats, sense feina ni futur en aquesta vasta operació
econòmica.
De
fet, està creixent alhora el consum ostentós i provocatiu dels cada
cop més rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.
La
paràbola de l'home ric “que es vestia de porpra i de lli i
banquetejava esplèndidament cada dia” i del pobre Llàtzer que
buscava, sense aconseguir-ho, saciar el seu estómac del que tiraven
de la taula del ric, és una crua realitat a la societat dual.
Entre
nosaltres hi ha aquests “mecanismes
econòmics, financers i socials”
denunciats per
Joan Pau II,
“els
quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de
manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de
riquesa dels uns i de pobresa dels altres”.
Estem
consolidant una societat profundament desigual i injusta. En aquesta
encíclica tan evangèlica, “Sollicitudo
rei socialis”,
tan poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen, Joan Pau II
descobreix en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un
nom:
pecat.
Podem
donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que
es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i
l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat
i la injustícia.
En
les benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la sort
dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts els
qui, seguint Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és
fruit del ressentiment i la impotència de qui, no podent aconseguir
més justícia, demana la venjança de Déu.
Tanmateix,
el missatge de Jesús no és la impotència d'un derrotat i
ressentit, sinó la visió intensa de la justícia de Déu que no
pot permetre el triomf final de la injusticia.
Han
passat vint segles, però la paraula de Jesús segueix decisiva pels
rics i pels pobres. Paraula de denúncia per uns i de promesa per
altres, viva que nos interpel·la a tots.
FELICITAT
AMENAÇADA
Ai
de vosaltres els rics...
Occident no ha volgut creure en l'amor com a font de vida i de
felicitat per a l'home i la societat. Les benaurances de Jesús
segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble, fins i
tot per als que s'anomenen cristians.
Nosaltres
hem posat la felicitat en altres coses. Hem arribat, fins i tot, a
confondre la felicitat amb el benestar. I, encara que són pocs els
que gosen confessar-ho obertament, per a molts el que és decisiu per
ser feliç és «tenir diners».
Tot
just tenen un altre projecte de vida. Treballar per tenir diners.
Tenir diners per comprar coses. Posseir coses per adquirir una
posició i ser alguna cosa a la societat.
Aquesta
és la felicitat en què creiem. L'únic camí que se'ns acudeix
recórrer per cercar la felicitat. Gairebé l'única manera d'arribar
a «viure millor».
A
voltes, es té la sensació de viure en un món que, en el fons, sap
que una cosa absurda s'amaga en tot això, però no és capaç de
cercar una felicitat més veritable. D'alguna manera ens agrada la
nostra manera de viure encara que sentim que no ens fa feliços.
Els
creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de
benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per a tots
els que, oblidant la crida de l'amor i la fraternitat, riuen segurs
en el seu propi benestar.
Aquesta
és una amenaça de Jesús. Els qui posseeixen i gaudeixen de tot
allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi
ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.
Potser
estem vivint moments crítics en què podem començar a intuir millor
la veritat última que s'amaga en les amenaces de Jesús:
«Ai
de vosaltres, els rics, perquè ja teniu el vostre consol!
Ai
de vosaltres, els que esteu saciats, perquè tindreu gana!
¡Ai
dels que ara rieu, perquè plorareu!»
Comencem
a experimentar que la felicitat no està en el pur benestar. La
civilització de l'abundància ens ha ofert mitjans de vida, però no
raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només
ni principalment a la crisi econòmica, sinó, sobretot, al buit
d'humanitat i a la crisi d'autèntics motius per treballar, lluitar,
gaudir, patir i esperar.
Hi
ha poca gent feliç. Hem après moltes coses, però no sabem ser
feliços. Necessitem tantes coses que som uns pobres necessitats. Per
aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, defraudar,
trair-nos a nosaltres mateixos i destrossar-nos els uns als altres. I
així no es pot ser feliç.
I,
¿ si Jesús tingués raó? ¿No està la nostra felicitat massa
amenaçada? No hem d'imaginar una societat diferent l'ideal de la
qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la
satisfacció de les necessitats vitals de tots? ¿No serem més
feliços quan aprenguem a necessitar menys i compartir més?
LA
FELICITAT
Feliços
…..
Tots
els homes portem en el mé profund del nostre ser una fam insaciable
de felicitat. Allà on trobem un home, podem estar segurs que ens
trobem davant d'algú que cerca exactament el mateix que nosaltres:
ser feliç.
Tanmateix,
quan se'ns pregunta què és la felicitat i com trobar-la, no sabem
donar una resposta massa clara. La felicitat sempre és una cosa que
ens falta. Una cosa que encara no tenim plenament.
Per
això, l'escolta senzilla de les benaurances provoca sempre un ressò
especial.
Per
una banda, el to fortament paradoxal i el contingut ple de contrasts
produeix en nosaltres un cert desconcert.
Per
altra banda, la promesa que amaguen ens atrau, ja que ens ofereixen
una resposta a aquesta set que neix des del més profund del nostre
ésser. L'esperança de trobar un dia la felicitat penetra al nostre
cor de manera inoblidable.
Als
cristians se'ns ha oblidat massa que el Evangeli és una crida a la
felicitat. I que ser cristià és sentir-se cridat a ser feliç i
descobrir des de Jesús el camí veritable de la felicitat.
Perquè
no tots els camins condueixen cap a la felicitat. I aquí és on
precisament ens trobem amb el repte de Jesús de Natzaret. La
veritable felicitat s'assoleix per camins completament diferents dels
que ens ofereix la societat actual.
Segons
Jesús, és millor donar que rebre, millor servir que dominar,
compartir que acaparar, perdonar que venjar-se, crear vida que
explotar.
I
en el fons, quan un tracta d'escoltar sincerament el millor que hi ha
al més profund del seu ésser, intueix que Jesús té raó.
I
des de molt dins sent necessitat de cridar també avui les
benaurances i les malediccions que Jesús va cridar.
Feliços
els que saben ser pobres i compartir la poca cosa que tenen amb els
seus germans.
Maleïts
els que només es preocupen de les seves riqueses i interessos.
Feliços
els que coneixen la fam i la necessitat perquè no volen explotar,
oprimir i trepitjar els altres.
Maleïts
els que són capaços de viure tranquils i satisfets, sense
preocupar-se dels necessitats.
Feliços
els qui ploren les injustícies, les morts, les tortures, els abusos
i el patiment dels homes.
Maleïts
els que riuen del dolor dels altres i s'alegren de la mort d'un
germà.
