DIUMENGE SEXT TPO

 

6º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 6,17.20-26

Jesús i les multituds

17 Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, 18 per escoltar-lo i fer-se guarir de les seves malalties. Els turmentats per esperits malignes també eren curats. 19 Tota la gent intentava tocar-lo, perquè sortia d'ell una força que guaria tothom.

Benaurances i malaurances

(Mt 5,1-12)

20 Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:

--Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!

21 »Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà!

»Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu!

22 »Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu!23 Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.

24 »Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!

25 »Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam!

»Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!

26 »Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!

Paraula de Déu.

FELICITAT

Un pot llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre la superació de la crisi i la recuperació progressiva de l'economia.

Se'ns diu que estem assistint ja a un creixement econòmic, però creixement de què? creixement per a qui ? ¿se'ns informa de tota la veritat del que està succeint ?

La recuperació econòmica que està en marxa es consolida i, fins i tot, perpetua l'anomenada “societat dual”. Un abisme cada vegada més gran s'obri entre els que podran millorar el seu nivell de vida cada cop amb més seguretat i els que quedaran despenjats, sense feina ni futur en aquesta operació econòmica.

De fet, creix alhora el consum ostentós i provocatiu dels cada cop més rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.

La paràbola de l'home ric “que es vestia de porpra i de lli i banquetejava esplèndidament cada dia” i del pobre Llàtzer que cercava saciar el seu estómac del que tiraven de la taula del ric, és una crua realitat a la societat dual.

Entre nosaltres hi ha “mecanismes econòmics, financers i socials” denunciats per Joan Pau II, “els quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de riquesa dels uns i de pobresa dels altres”.

Consolidem una societat desigual i injusta. En la encíclica tan lúcida i evangèlica que és la “Sollicitudo rei socialis”, tan poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen constantment, Joan Pau II descobreix en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un nom: pecat.

Podem donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat i la injustícia.

En les benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la sort dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts els que, seguint Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és fruit del ressentiment i la impotència de qui, no podent aconseguir més justícia, demana la venjança de Déu.

Tanmateix, el missatge de Jesús no neix de la impotència d'un home derrotat i ressentit, sinó de la seva visió de la justícia de Déu, que no pot permetre el triomf final de la injustícia.

Han passat vint segles, però la paraula de Jesús continua decisiva pels rics i pels pobres. Denúncia per a uns i promesa per a uns altres, segueix viva i ens interpel·la a tothom

AGAFAR SERIOSAMENT ELS POBRES

Avesats a escoltar les "benaurances" tal com apareixen a l'evangeli de Mateu, se'ns fa dur als cristians dels països rics llegir el text que ens ofereix Lluc. Sembla que aquest evangelista i no pocs dels seus lectors pertanyien a una classe acomodada. Tanmateix, lluny de suavitzar el llenguatge de Jesús, Lluc el presenta de manera més provocativa.

Vora les "benaurances" als pobres, l'evangelista recorda les "malaurances" als rics:

«Feliços els pobres...els que ara teniu gana...els que ara ploreu».

Però «Ai de vosaltres, els rics...els que ara esteu saciats...els que ara rieu». L'Evangeli no pot ser escoltat de la mateixa manera per tothom. Mentre per als pobres és una Bona Nova que els convida a l'esperança, per als rics és una amenaça que els crida a la conversió. Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes?

Primer de tot, Jesús ens posa a tots davant la realitat més sagnant, la que el fa patir a ell, la que més arriba al cor de Déu, la que és més present davant dels seus ulls. Una realitat que, des dels països rics, intentem ignorar i silenciar una vegada i una altra, encobrint de mil maneres la injustícia més cruel i inhumana de la qual, en bona part, som culpables nosaltres.

¿Volem alimentar l'auto-engany o obrir els ulls a la realitat dels pobres? ¿de veritat? ¿Prendrem de veres aquesta immensa majoria dels que viuen desnodrits i sense dignitat, els que no tenen veu ni poder, els que no compten per a la nostra marxa cap al benestar?

Els cristians encara no hem descobert tota la importància que poden tenir els pobres en la història del cristianisme. Ells ens donen més llum que ningú per veure'ns en la nostra pròpia veritat, sacsegen la nostra consciència i ens conviden permanentment a la conversió.

Ells ens poden ajudar a configurar l´Església del futur de manera més evangèlica. Ens poden fer més humans i capaços d'austeritat, solidaritat i generositat.

L'abisme que separa rics i pobres continua creixent de manera imparable. En el futur, cada vegada serà més impossible presentar-se davant del món com a Església de Jesús ignorant els més febles i indefensos de la Terra. O prenem seriosament els pobres o oblidem el Evangeli. Als països rics ens resultarà cada vegada més difícil escoltar l'advertiment de Jesús:

«No podeu servir Déu i els diners».

Se'ns farà insuportable.

BEN CLAR

Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!

Jesús no posseïa cap poder polític ni religiós per transformar la situació injusta que es vivia al seu poble. Només tenia la força de la paraula. Els evangelistes van recollir, un darrere l'altre, els crits que Jesús va anar llançant pels llogarets de Galilea en diverses situacions.

Les seves benaurances van quedar gravades per sempre en els seus seguidors.

Jesús es troba amb gent empobrida que no pot defensar les terres dels poderosos terratinents i els diu:

Feliços els qui no teniu res perquè el vostre rei és Déu.

Veu la gana de dones i nens desnodrits, i no es pot reprimir:

Feliços els que ara teniu gana perquè quedareu saciats.

Veu plorar de ràbia i impotència als camperols, quan els recaptadors s'emporten el millor de les seves collites i els encoratja:

Feliços els que ara ploreu perquè riureu.

¿No és tot això una burla? ¿ No és cinisme? Ho seria, potser, si Jesús els parlés des d'un palau de Tiberíades o una vila de Jerusalem, però Jesús està amb ells. No porta diners, camina descalç i sense túnica de recanvi. És un indigent més que parla amb fe i convicció total.

Els pobres ho entenen. No són feliços per la seva pobresa, ni de bon tros. La seva misèria no és un estat envejable ni un ideal. Jesús els crida feliços perquè Déu està de part seva. El patiment no durarà per sempre. Déu els farà justícia.

Jesús és realista. Sap molt bé que les seves paraules no signifiquen ara mateix el final de la fam i la misèria dels pobres. Però el món ha de saber que ells són els fills predilectes de Déu, i això confereix a la seva dignitat una serietat absoluta. La seva vida és sagrada.

Això és el que Jesús vol deixar ben clar en un món injust: els que no interessin a ningú, són els que més interessin a Déu; els que nosaltres marginem són els que ocupin un lloc privilegiat al seu cor; els qui no tenen qui els defensi, el tenen a ell com a Pare.

Els qui vivim acomodats en la societat de l'abundància no tenim dret a predicar a ningú les benaurances de Jesús. El que hem de fer és escoltar-les i començar a mirar els pobres, els famolencs i els qui ploren, com els mira Déu. Per aquí pot néixer la nostra conversió.

FELICITAT

Feliços...

Totes les persones portem en el més profund del nostre ésser una gana insaciable de felicitat. Allà on trobem un home, podem estar segurs que ens trobem davant d'algú que cerca exactament el mateix que nosaltres: esser feliç.

Però quan se'ns demana què és la felicitat i com trobar-la, no sabem donar una resposta massa clara. La felicitat sempre és una cosa que ens falta. Una cosa que encara no tenim plenament.

Per això, escoltar les benaurances provoca sempre a la persona un ressò especial. D'una banda, el to fortament paradoxal i el contingut ple de contrastos produeix en nosaltres un cert desconcert. D'altra banda, la promesa que amaguen ens atrau, ja que ofereixen una resposta a aquesta set que neix des del més profund del nostre ésser. L'esperança de trobar un dia la felicitat penetra al nostre cor de manera inoblidable.

Als cristians se'ns ha oblidat massa que l'evangeli és una crida a la felicitat. I que ser cristià és sentir-se cridat a ser feliç i descobrir des de Jesús el camí veritable de la felicitat.

Perquè no tots els camins condueixen cap a la felicitat. I aquí és on ens trobem amb el repte de Jesús de Natzaret. La veritable felicitat s'assoleix per camins completament diferents dels que ens ofereix la societat actual.

Segons Jesús, és millor donar que rebre, millor servir que dominar, compartir que acaparar, perdonar que venjar-se, crear vida que explotar. I en el fons, quan un tracta d'escoltar el millor que hi ha en el més profund del seu ésser, intueix que Jesús té raó. I des de dins sent necessitat de cridar també avui les benaurances i les malaurances que Jesús va cridar.

Feliços els que saben ser pobres i compartir la poca cosa que tenen amb els seus germans.

Maleïts els que només es preocupen de les seves riqueses i interessos.

Feliços els que coneixen la gana i la necessitat perquè no volen explotar, oprimir i trepitjar els altres.

Maleïts els que són capaços de viure tranquils i satisfets, sense preocupar-se dels necessitats.

Feliços els qui ploren les injustícies, les morts, les tortures, els abusos i el patiment dels febles.

Maleïts els que riuen del dolor dels altres i s'alegren de la mort d'un germà

DAVANT LA SAVIESA CONVENCIONAL

Feliços els pobres

Ens adonem o no, tots aprenem a viure del nostre entorn cultural. Al llarg dels anys interioritzem la “saviesa convencional” que predomina en la societat. Aquesta «consciència cultural» és la que modela en bona part la nostra manera d'entendre i de viure la vida.

Sense gairebé adonar-nos, aquesta «saviesa convencional» ens dóna els principis, valors i criteris d'actuació que orienten el nostre estil de vida. Aquesta manera de funcionar no és una cosa pròpia de persones comptades. És habitual. Es pot dir fins i tot que fer-se adult significa per a molts interior la «saviesa convencional» que predomina en la societat.

Acostumats a respondre una vegada i una altra als dictats de la cultura dominant, no ens adonem de la nostra ceguesa i manca de llibertat per viure de manera més fonda i original. Ens creiem lliures i vivim domesticats: ens considerem intel·ligents però només atenem allò que la cultura social ens imposa.

Més greu encara: Creiem escoltar en el nostre interior la veu de la consciència, però el que escoltem en realitat són els “valors” que hem interioritzat de la consciència social, i que porten noms molt concrets: benestar. seguretat, èxit, satisfacció, bona imatge, diners, poder.

Un dels trets que més destaquen a Jesús els investigadors moderns és el seu interès a alliberar les persones d'aquesta «saviesa convencional» que en tots els temps empobreix la vida dels humans. El seu missatge és clar: cal aprendre a viure des d'un altre lloc, cal escoltar la veu d'un Déu que vol una vida més digna i feliç per a tothom, cal viure amb un «cor nou».

Enfront de la «saviesa convencional», Jesús viu i ensenya a viure d'una manera nova i provocativa, modelada per valors diferents:

compassió, defensa dels darrers, servei als desvalguts, acolliment incondicional, lluita per la dignitat de tot ésser humà.

En aquest context hem d'escoltar les paraules de Jesús:

«Feliços els pobres... els que ara teniu gana... els que ara ploreu.., perquè vostre és el Regne de Déu».

Déu vol regnar en un món diferent on tothom pugui conèixer la felicitat i la dignitat.

RECUPERACIÓ ECONÒMICA INJUSTA

¡Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol !

Es poden llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre la superació de la crisi i la recuperació progressiva de l'economia. Se'ns diu que estem assistint ja a un creixement econòmic, però creixement de què? Creixement per a qui? Tot just se'ns informa de tota la veritat del que està succeint.

La recuperació econòmica que està en marxa va consolidant i, fins i tot, perpetuant l'anomenada «societat dual». Un abisme cada vegada més gran s'està obrint entre els que podran millorar el seu nivell de vida cada vegada amb més seguretat i els que quedaran despenjats, sense feina ni futur en aquesta vasta operació econòmica. De fet, està creixent alhora el consum ostentós i provocatiu dels cada cop més rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.

Entre nosaltres hi ha aquests «mecanismes econòmics, financers i socials» denunciats per Joan Pau II, «els quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de riquesa dels uns i de pobresa dels altres».

Consolidem una societat desigual i injusta. En aquesta encíclica lúcida i evangèlica, la «Sollicitudo rei socialis», tan poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen constantment, Joan Pau II descobreix en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un nom: pecat.

Podem donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat i la injustícia.

En les seves benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la sort dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts els qui, seguint Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és fruit del ressentiment i impotència de qui, no pot aconseguir més justícia i demana la venjança de Déu. Tot i això, el missatge de Jesús no neix de la impotència d'un home derrotat i ressentit, sinó de la seva visió intensa de la justícia de Déu que no pot permetre el triomf final de la injustícia.

Han passat vint segles, però la paraula de Jesús continua sent decisiva per als rics i pels pobres. Paraula de denúncia per uns i de promesa per uns altres, que segueix viva per interpel·lar-nos a tots.

SOBRE LA FELICITAT

Feliços...

Entre nosaltres està àmpliament estesa la idea que la fe és una cosa que té a veure amb la salvació eterna després de la mort, però no amb la felicitat concreta de cada dia, que és la que ara mateix interessa a les persones.

Sembla que cristià no és preocupar-se de la felicitat, sinó viure sacrificats. Seguir Jesucrist, no és renunciar a la felicitat en aquesta vida?, ¿no consisteix el cristianisme precisament en viure segons aquell lema tan conegut: «aquí creu i en la felicitat més enllà»?

De fet, són molts els que pensen que la religió no va per la felicitat actual de les persones sinó la seva desgràcia. Les benaurances poden ser, potser, un camí per assolir la vida eternam però no tenen influència per la felicitat que poden experimentar ara les persones. Jesús ofereix la felicitat eterna, però, què pot aportar per a una vida feliç ara mateix?

Ens trobem aquí davant un greu malentès que allunya no pocs de la religió. I, tanmateix, cal dir-ho amb claredat: la idea de «creu aquí i felicitat al més enllà» falseja el missatge evangèlic. El cristianisme no consisteix a oferir una salvació per a l'altra vida i exigir aquí, per merèixer-la, el sacrifici i la repressió de les tendències a la felicitat immediata.

Si Jesucrist és Salvador, les persones hi han de poder trobar, no només una salvació futura, llunyana i desdibuixada, sinó també alguna cosa bona per viure ja ara. És en aquesta vida on l'ésser humà anhela ja la felicitat i la troba a faltar, i és en aquesta vida on Jesucrist convoca els homes a viure de la manera més encertada per generar felicitat i pau.

Això no vol dir ignorar les exigències d'una vida cristiana i dedicar-se a una recerca hàbil de la «felicitat a qualsevol preu», cercant egoistament el propi benestar i fins i tot utilitzant la religió com un mitjà més per al gaudi o la satisfacció dels desitjos immediats.

Les benaurances ens tracen precisament el camí a seguir per conèixer ja des d'ara una felicitat digna de l'ésser humà. Felicitat que comença aquí, però que arriba a la seva plenitud final en la trobada amb Déu.

La pregunta que, potser, podria ajudar-nos personalment a fer més llum, seria aquesta: ¿ Què passaria si jo prengués seriosament les benaurances i encertés a viure sense tant afany de coses, amb més neteja interior, més atent als que pateixen i amb una confiança més gran en Déu?, ¿seria més feliç o menys?

PACIÈNCIA

Feliços els qui ara ploreu...

Avui escoltem novament les paraules desconcertants de Jesús:

«Feliços els pobres, perquè vostre és el Regne de Déu.

Feliços els que ara teniu gana, perquè quedareu saciats.

Feliços els qui ara ploreu, perquè riureu.

Feliços vosaltres quan us odien els homes i us excloguin, i us insultin i proscriguin el vostre nom com a infame, per causa del Fill del Home. »

Aquestes benaurances no són una invitació a l'optimisme ingenu o a la felicitat fàcil, sinó una cridada a viure el patiment, el mal o la persecució en paciència i el goig de l'esperança.

Paciència que no és fruit d'un exercici ascètic que ens ensenya a viure les proves sense ensorrar-nos. És paciència que descansa en la paciència mateixa de Déu que ens acompanya en el dolor o la impotència de manera silenciosa i discreta, però que cerca sempre el nostre bé.

Déu no s'impacienta davant dels brots del mal o de la injustícia, perquè per a ell no hi ha presses ni por del fracàs final. Déu sap esperar. I és aquesta mirada pacient de Déu, carregada de tendresa infinita cap a tots els homes, els que pateixen i els que fan patir, la que posa consol i estímul al creient enfrontat a la realitat del mal.

Igual que en la paciència de Déu, també en la paciència del creient sempre hi ha amor. Un amor a l'ésser humà, que és més fort que qualsevol presència del mal o de les tenebres. En realitat, cap mal per cruel i poderós que sigui pot impedir-nos seguir oberts a l'amor. I l'amor —no ho oblidem— és l'única promesa i la garantia de felicitat final.

Aquesta paciència cristiana no és una actitud passiva o resignada. És força per no deixar-nos vèncer per la desesperança, i estímul per complir la nostra missió amb fermesa i fidelitat. Aquesta és la recomanació bíblica: «Necessiteu paciència en el sofriment per complir la voluntat de Déu i aconseguir així allò promès» (Hb 10, 36).

Aquesta paciència del creient s'alimenta de la confiança en Déu i de l'abandonament a les seves mans. Déu, desitjat i estimat per damunt de tot, és el que renova les forces de l'home aixafat i posa al cor una pau que el món sencer no pot donar.

La Carta de Sant Jaume proclama «feliços» els «que van patir amb paciència» (St 5, 11). La seva felicitat no prové del benestar o de l'èxit, sinó de la fe en el Crucificat que des de la resurrecció diu així a tot creient provat pel mal: «He obert davant teu una porta que ningú no pot tancar, perquè, encara que tens poc poder, has guardat la meva Paraula» (Ap 3, 8).

SOCIETAT DUAL

Ai de vosaltres, els rics

Es pot llegir i escoltar cada cop més sovint notícies optimistes sobre superacions de crisis i la recuperació progressiva de l'economia.

Se'ns diu que estem assistint ja a un creixement econòmic, però creixement de què? creixement per a qui? Tot just se'ns informa de tota la veritat del que està succeint.

La recuperació econòmica que està en marxa va consolidant i, fins i tot, perpetuant l'anomenada “societat dual”. Un abisme cada vegada més gran s'està obrint entre els que podran millorar el seu nivell de vida cada cop amb més seguretat i els que quedaran despenjats, sense feina ni futur en aquesta vasta operació econòmica.

De fet, està creixent alhora el consum ostentós i provocatiu dels cada cop més rics i la misèria i inseguretat dels cada cop més pobres.

La paràbola de l'home ric “que es vestia de porpra i de lli i banquetejava esplèndidament cada dia” i del pobre Llàtzer que buscava, sense aconseguir-ho, saciar el seu estómac del que tiraven de la taula del ric, és una crua realitat a la societat dual.

Entre nosaltres hi ha aquests “mecanismes econòmics, financers i socials” denunciats per Joan Pau II, “els quals, encara que manejats per la voluntat dels homes, funcionen de manera gairebé automàtica, fent més rígides les situacions de riquesa dels uns i de pobresa dels altres”.

Estem consolidant una societat profundament desigual i injusta. En aquesta encíclica tan evangèlica, “Sollicitudo rei socialis”, tan poc escoltada, fins i tot pels que el vitoregen, Joan Pau II descobreix en l'arrel d'aquesta situació una cosa que només té un nom: pecat.

Podem donar tota mena d'explicacions tècniques, però quan el resultat que es constata és l'enriquiment sempre més gran dels ja rics i l'enfonsament dels més pobres, s'està consolidant la insolidaritat i la injustícia.

En les benaurances, Jesús adverteix que un dia s'invertirà la sort dels rics i dels pobres. És fàcil que també avui siguin molts els qui, seguint Nietzsche, pensin que aquesta actitud de Jesús és fruit del ressentiment i la impotència de qui, no podent aconseguir més justícia, demana la venjança de Déu.

Tanmateix, el missatge de Jesús no és la impotència d'un derrotat i ressentit, sinó la visió intensa de la justícia de Déu que no pot permetre el triomf final de la injusticia.

Han passat vint segles, però la paraula de Jesús segueix decisiva pels rics i pels pobres. Paraula de denúncia per uns i de promesa per altres, viva que nos interpel·la a tots.

FELICITAT AMENAÇADA

Ai de vosaltres els rics...

Occident no ha volgut creure en l'amor com a font de vida i de felicitat per a l'home i la societat. Les benaurances de Jesús segueixen sent un llenguatge inintel·ligible i increïble, fins i tot per als que s'anomenen cristians.

Nosaltres hem posat la felicitat en altres coses. Hem arribat, fins i tot, a confondre la felicitat amb el benestar. I, encara que són pocs els que gosen confessar-ho obertament, per a molts el que és decisiu per ser feliç és «tenir diners».

Tot just tenen un altre projecte de vida. Treballar per tenir diners. Tenir diners per comprar coses. Posseir coses per adquirir una posició i ser alguna cosa a la societat.

Aquesta és la felicitat en què creiem. L'únic camí que se'ns acudeix recórrer per cercar la felicitat. Gairebé l'única manera d'arribar a «viure millor».

A voltes, es té la sensació de viure en un món que, en el fons, sap que una cosa absurda s'amaga en tot això, però no és capaç de cercar una felicitat més veritable. D'alguna manera ens agrada la nostra manera de viure encara que sentim que no ens fa feliços.

Els creients hauríem de recordar que Jesús no ha parlat només de benaurances. Ha llançat també amenaçadores malediccions per a tots els que, oblidant la crida de l'amor i la fraternitat, riuen segurs en el seu propi benestar.

Aquesta és una amenaça de Jesús. Els qui posseeixen i gaudeixen de tot allò que el seu cor egoista ha anhelat, un dia descobriran que no hi ha per a ells més felicitat que la que ja han assaborit.

Potser estem vivint moments crítics en què podem començar a intuir millor la veritat última que s'amaga en les amenaces de Jesús:

«Ai de vosaltres, els rics, perquè ja teniu el vostre consol!

Ai de vosaltres, els que esteu saciats, perquè tindreu gana!

¡Ai dels que ara rieu, perquè plorareu!»

Comencem a experimentar que la felicitat no està en el pur benestar. La civilització de l'abundància ens ha ofert mitjans de vida, però no raons per viure. La insatisfacció actual de molts no es deu només ni principalment a la crisi econòmica, sinó, sobretot, al buit d'humanitat i a la crisi d'autèntics motius per treballar, lluitar, gaudir, patir i esperar.

Hi ha poca gent feliç. Hem après moltes coses, però no sabem ser feliços. Necessitem tantes coses que som uns pobres necessitats. Per aconseguir el nostre benestar som capaços de mentir, defraudar, trair-nos a nosaltres mateixos i destrossar-nos els uns als altres. I així no es pot ser feliç.

I, ¿ si Jesús tingués raó? ¿No està la nostra felicitat massa amenaçada? No hem d'imaginar una societat diferent l'ideal de la qual no sigui el desenvolupament material sense fi, sinó la satisfacció de les necessitats vitals de tots? ¿No serem més feliços quan aprenguem a necessitar menys i compartir més?

LA FELICITAT

Feliços …..

Tots els homes portem en el mé profund del nostre ser una fam insaciable de felicitat. Allà on trobem un home, podem estar segurs que ens trobem davant d'algú que cerca exactament el mateix que nosaltres: ser feliç.

Tanmateix, quan se'ns pregunta què és la felicitat i com trobar-la, no sabem donar una resposta massa clara. La felicitat sempre és una cosa que ens falta. Una cosa que encara no tenim plenament.

Per això, l'escolta senzilla de les benaurances provoca sempre un ressò especial.

Per una banda, el to fortament paradoxal i el contingut ple de contrasts produeix en nosaltres un cert desconcert.

Per altra banda, la promesa que amaguen ens atrau, ja que ens ofereixen una resposta a aquesta set que neix des del més profund del nostre ésser. L'esperança de trobar un dia la felicitat penetra al nostre cor de manera inoblidable.

Als cristians se'ns ha oblidat massa que el Evangeli és una crida a la felicitat. I que ser cristià és sentir-se cridat a ser feliç i descobrir des de Jesús el camí veritable de la felicitat.

Perquè no tots els camins condueixen cap a la felicitat. I aquí és on precisament ens trobem amb el repte de Jesús de Natzaret. La veritable felicitat s'assoleix per camins completament diferents dels que ens ofereix la societat actual.

Segons Jesús, és millor donar que rebre, millor servir que dominar, compartir que acaparar, perdonar que venjar-se, crear vida que explotar.

I en el fons, quan un tracta d'escoltar sincerament el millor que hi ha al més profund del seu ésser, intueix que Jesús té raó.

I des de molt dins sent necessitat de cridar també avui les benaurances i les malediccions que Jesús va cridar.

Feliços els que saben ser pobres i compartir la poca cosa que tenen amb els seus germans.

Maleïts els que només es preocupen de les seves riqueses i interessos.

Feliços els que coneixen la fam i la necessitat perquè no volen explotar, oprimir i trepitjar els altres.

Maleïts els que són capaços de viure tranquils i satisfets, sense preocupar-se dels necessitats.

Feliços els qui ploren les injustícies, les morts, les tortures, els abusos i el patiment dels homes.

Maleïts els que riuen del dolor dels altres i s'alegren de la mort d'un germà.