ES CELEBRA TAMBÉ AQUEST DIUMENGE
(PROP DE SANT JOSEP )
EL DIA DEL SEMINARI
5º
Diumenge de Quaresma
EVANGELI
Evangeli
Jo 12,20-33
El
gra de blat, quan cau a terra, si mor, dóna molt de fruit
Lectura
de l'evangeli segons sant Joan
En
aquell temps, alguns d'entre els grecs que havien pujat a Jerusalem
per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que
era de Bet-Saida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure
Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a
Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de
l'home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de
blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt
de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no
l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú
es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic.
El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
En
aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me
d'aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he
vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel
estant: «Ja l'he glorificat, però encara el glorificaré». La gent
que ho sentí deia que havia estat un tro; d'altres deien que un
àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s'ha
sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest
món serà condemnat. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, i
jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi».
Deia això indicant com havia de ser la seva mort.
Jr
31,31-34
L'altra saga tracta de la serp antiga del paradís i de les serps verinoses del desert. La saga tèrbola de la desobediència i del pecat, de l'escàndol i de l'agulló de la mort. Saga que desencadena tot un camí de baixada a l'infern essent, a la vegada, rescat de l'ovella perduda i perdó del fill pròdig, de glòria divina i de salvació humana. L'elevació de l'estendard sanador de la serp en el desert, la mort mirada fit a fit en Jesús enlairat a la creu, glorifica l'amor del Pare i la mort perd el seu fibló. De la creu penja l'INRI trilingüe: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus. Braços oberts barrant el pas: "Del rei en sota, ningú".
Les dues sagues s'unifiquen en un fet singularíssim de la vida de Jesús, narrat pels sinòptics a l'Hort de Getsemaní i, per Joan, a l'explanada del Temple. Jesús s'enfronta al misteri de la pròpia mort.
En la nostra literatura disposem del sentit poema de Maragall, el Cant Espiritual, amb els interrogants recòndits que suscita el sentit de la mort, que posa en entredit la meravella de la vida. L'autor es refia de Déu, finalment, demanant-li que la mort li sia "una major naixença".
Jesús de cara als deixebles ha anat insistint en la necessitat de passar pels oprobis, les humiliacions i les injúries de part dels pecadors i les autoritats i, fins i tot, la mort. Els diu, però, que la mort no serà la darrera paraula de part del Pare.
En Joan són Nicodem, les autoritats i les multituds, les avisades que el Fill de l'Home ha de ser enlairat, com Moisès enlairà la serp (Jn 3,14) i, amb això, coneixeran que ell és (Jn 8,28) i atraurà tothom cap a ell (Jn 12,32).
En el text d'avui Jesús reflexiona i s'expressa sobre la pròpia mort. Ha arribat l'hora! En els sinòptics voldria evadir-la, però opta per la voluntat del Pare. En Joan ja hi és de ple en l'hora i vol passar-la amb fidelitat, veient-ne el sentit. L'angoixa és màxima. Cau a terra. És com la mort de la llavor. Prega perquè tot sigui a glòria del Pare. Demana que la mort no sigui la destrossa de la seva missió i, anant molt més enllà que el poeta, veu en la seva mort enlairada l'atracció universal: Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
Cinquè - Quaresma
Jr
31,31-34
He
5,7-9
Jn
12,20-33
L'evangeli
d'avui enllaça dues sagues que constitueixen el fil d'embastar de
totes les narracions evangèliques. Una és la saga del pa, des de la
llavor sembrada pel Pare fins el pa "entregat per vosaltres".
El gra de blat és la llavor que és la Paraula. Ja existia al
principi, i per ella tot ha vingut a l'existència. Ha plantat la
tenda entre nosaltres i dóna fruit a desdir, el 30, el 60 o el 100.
N'haurà de menjar tothom, servit pels deixebles. Pa no contaminat de
llevats traïdors, pa que nodreix 5.000 homes sense comptar dones ni
criatures. El pa baixat del cel que, qui en mengi, tindrà vida
eterna. Pa solidari, en fi, que és el cos de Jesús entregat a la
humanitat.
L'altra saga tracta de la serp antiga del paradís i de les serps verinoses del desert. La saga tèrbola de la desobediència i del pecat, de l'escàndol i de l'agulló de la mort. Saga que desencadena tot un camí de baixada a l'infern essent, a la vegada, rescat de l'ovella perduda i perdó del fill pròdig, de glòria divina i de salvació humana. L'elevació de l'estendard sanador de la serp en el desert, la mort mirada fit a fit en Jesús enlairat a la creu, glorifica l'amor del Pare i la mort perd el seu fibló. De la creu penja l'INRI trilingüe: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus. Braços oberts barrant el pas: "Del rei en sota, ningú".
Les dues sagues s'unifiquen en un fet singularíssim de la vida de Jesús, narrat pels sinòptics a l'Hort de Getsemaní i, per Joan, a l'explanada del Temple. Jesús s'enfronta al misteri de la pròpia mort.
En la nostra literatura disposem del sentit poema de Maragall, el Cant Espiritual, amb els interrogants recòndits que suscita el sentit de la mort, que posa en entredit la meravella de la vida. L'autor es refia de Déu, finalment, demanant-li que la mort li sia "una major naixença".
Jesús de cara als deixebles ha anat insistint en la necessitat de passar pels oprobis, les humiliacions i les injúries de part dels pecadors i les autoritats i, fins i tot, la mort. Els diu, però, que la mort no serà la darrera paraula de part del Pare.
En Joan són Nicodem, les autoritats i les multituds, les avisades que el Fill de l'Home ha de ser enlairat, com Moisès enlairà la serp (Jn 3,14) i, amb això, coneixeran que ell és (Jn 8,28) i atraurà tothom cap a ell (Jn 12,32).
En el text d'avui Jesús reflexiona i s'expressa sobre la pròpia mort. Ha arribat l'hora! En els sinòptics voldria evadir-la, però opta per la voluntat del Pare. En Joan ja hi és de ple en l'hora i vol passar-la amb fidelitat, veient-ne el sentit. L'angoixa és màxima. Cau a terra. És com la mort de la llavor. Prega perquè tot sigui a glòria del Pare. Demana que la mort no sigui la destrossa de la seva missió i, anant molt més enllà que el poeta, veu en la seva mort enlairada l'atracció universal: Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.
A
quinze dies de la Pasqua, el diumenge que abans en dèiem de Passió,
al marge de preparacions penitencials i baptismals la litúrgia ens
endinsa de cop en els sentiments de Jesús sobre la seva mort, que
contemplarem aquests dies sants.
Santiago
Thió, sj.
JESÚS
ÉS ATRAENT
Uns
pelegrins grecs que han vigut a celebrar la Pasqua
dels jueus s'acosten a Felip amb un prec: “Volem veure
Jesús”. No és curiositat. És desig profund de
conéixer el misteri que s'amaga en aquell home de
Déu. A ells també els pot fer bé. Jesús està
amoïnat. En pocs dies serà crucificat. Quan li
comuniquen el desig dels pelegrins grecs, amolla unes
paraules desconcertants: “Arriba l'hora en que serà
glorificat el Fill de l'Home”. Quan serà crucificat,
tots podran veure amb claretat on es troba la vertadera
glòria i grandesa.
Ningú
entén res. Però Jesús, pensant en la mort que
li espera, insisteix: “Quan sigui enlairat danunt la
terra, atreuré tothom cap a mi”.
¿
Què s'amaga en el crucificat que tingui aquest poder
d'atracció ? Sols una cosa: el seu amor increïble
per tothom. L'amor és invisible. Només el podem veure
en els gests, els signes i l'entrega del qui ens vol
bé. Per això, en Jesús crucificat, en la seva
vida entregada fins a la mort, podem albirar l'amor
insondable de Déu.
En
realitat, sols comencem a ser cristians quan ens
sentim atrets per Jesús. Només entenem un poc la fe
quan ens sentim estimats per Déu.
Per
a explicar la força que hi ha en la seva mort
en creu, Jesús es serveix d'una imatge senzilla que
tots podem entendre: “Si el gra de blat quan cau
a terra no mor, queda sol; però si mor, dóna
molt de fruit”.
Si
el gra mor, germina i fa brollar la vida, però
si es tanca dins el petit embolcall i guarda per
sí mateix l'energia vital, oman estèril.
Aquesta
bella imatge ens descobreix una llei que travessa
misteriosament tota vida. No és una norma moral. No
és una llei imposada per la religió. És una
dinàmica que fecunda la vida del qui sofreix mogut
per l'amor. És una idea repetida per Jesús en
diferents ocasions: Qui, egoista, s'aferra a la vida, la
fa malbé, qui sap donar-la generós, engendra més
vida.
No
és difícil comprovar-ho. Qui viu només pels diners,
benestar, èxit, seguretats... tomba en una vida
medriocre i estéril: passa per aquest món sense fer
la vida més humana. Qui s'arrisca a viure en
actitud oberta i generosa, escampa vida, irradia
alegria, ajuda a viure. La manera més apassionant de
viure és fer la vida dels altres més humana i
agradable. ¿ Com podem seguir Jesús si no ens
atreu aquest estil de viure ?
UNA
LLEI PARADOXAL
Si
el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol...
Trobem
poques frases tan desafiants com aquestes paraules
que recullen una convicció de Jesús: “Us
dic amb tota veritat que si el gra de blat quan
cau a terra, no mor , queda sol, però si mor dóna
molt de fruit”.
La
idea de Jesús és clara. Amb la vida passa el
mateix que amb el gra de blat, que ha de morir
per alliberar energia i produir un dia fruit. Si
“no mor”, queda sol damunt el terreny. Al contrari,
si “mor” es torna alçar en nous grans i
nova vida.
Amb
aquest llenguatge gràfic i enèrgic, Jesús dóna a
entendre que la seva mort no és un fracàs sinó
vida fecunda, i, al mateix temps, convida als seus
seguidors a viure segons aquesta paradoxa: per donar
vida és necessari “morir”. No es pot engendrar
sense donar. No és possible ajudar a viure sense
“desviure's pels altres. Ningú, aferrat al propi
benestar, contribueix a un món més just i humà.
Ningú treballa pel regne de Déu i sa justícia,
si no està disposat a agafar riscs i rebuigs,
conflictes i persecucions com Jesús.
Ens
passem la vida provant defugir sofriments i
problemes. La cultura del benestar ens porta a
organitzar-nos de la manera més còmoda i plaent.
És l'ideal suprem. Tanmateix, hi ha sofriments i
renúncies que cal assolir si volem que la
nostra vida sigui fecunda i creativa. L'hedonisme no
és cap força mobilitzadora; l'obsessió pel propi
benerstar empetiteix les persones.
Ens
avesem a viure tancant els ulls al sofriment dels
altres. Sembla sensat i assenyat per a ser felices.
És un error. Defugirem problemes i disgusts, però
el nostre benestar serà buit, avorrit i estèril, la
nostra religió serà trista i egoista. Mentre, els
oprimits i afligits demanaran si troba ressò el seu
dolor.
José
Antonio Pagola
NO
DEFORMAR LA CREU
Si
del gra de blat no cau a terra...
La
fe cristina resta deformada quan recollim frases
evangèliques o paraules de Jesús de manera aïllada,
sense arrelar-les correctament dins el conjunt del
missatge o entendre-les des de la inspiració central
de la vida.
Paraules
com “qui vulgui venir darrera mi, que es
negui a ell mateix, prengui la seva creu i em
segueixi”, o “si el gra de blat
no cau a terra i mor, queda sol”,
agafades de manera absoluta i sense context, poden
donar a la vida un sentit dolorista que no respon
a l'esperit ni orientació fonamental del que visqué
Jesucrist.
Cal
la relectura d'un “ascetisme” que no té
l'origen en la creu de Crist, sinó en corrents
culturals estranyes al cristianisme. Un ascetisme
convertit en element autócton i nuclear, inspirador de
la resta, que fa girar la persona en torn a la
renúncia i al dolor, considerats valors en ells
mateixos, fora de l'orientació profunda de la vida,
una cosa estranya al cristianisme.
A
banda, la renúncia i abnegació, aïllats en ells
mateixos i viscuts sense l'Esperit que animà Jesús,
poden generar resentiment i posar negativitat al fet
mateix de ser cristià.
No
és negar valor a la renúncia i tapar la creu,
cedint a gusts de cultura hedonista. Per contra, es
tracta de purificar versions falses i empobridores per
assolir i viure la creu cristiana en tota puresa
i veritat.
No
oblidem mai: Jesús no va viure per la creu; la
seva vida no es centra en cercar els sofriments.
Jesús va viure per estimar: la creu és conseqüència
d'una vida d'entrega i servei; fruit de la
llibertat total, de coherència, de fidelitat a Déu
i de passió per a fer el bé de les persones.
Jesús
cerca durant tota la seva vida la felicitat de
l'esser humà. Per això, lluita contra tota classe de
sofriments: els que provenen de la injustícia dels
homes i els que vénen de manera inevitable. Però
ho fa tot amb radicalitat i veritat, i, cercant la
felicitat per a tots, no es detura ni davant el
propi sofriment i ho assumeix per fidelitat al Pare
i per amor a l'esser humà.
Per
això, “portar la creu” seguint a
Crist no vol dir afegir nous sofriments i noves
càrregues a la vida, com si això ens identificàs
amb el Crucificat. Qui vol seguir a Crist de veres
no cerca sofriments, sinó que es posa a
desviure's pels altres. La renúncia i la creu vénen
no per retalls de llibertat, sinó com a fruit
d'una plenitud i com a conseqüència d'aquesta
experiència positiva de servei i donació.
Confianza absoluta
Passem
la nostra vida, en general,
de manera prou superficial. No gosem entrar dins
nosaltres mateixos. Ens fa por mirar dins el nostre
interior. ¿ Qui és aqueix esser estrany que és dintre
meu, ple de pors i interrogants, amb fam de felicitat i
fart de problemes, sempre en recerca i sempre
insatisfet ?
¿
Quina postura adoptar quan contemplem en nosaltres aqueixa
mescla estranya de noblesa i misèria, grandesa i
petitesa, finitat i infinitud ? Entenem el desconcert de
sant Agustí, qui, qüestionat per al mort d'un amic,
s'atura a reflexionar sobre la vida: “M'he convertit
en un gran enigme per a mi mateix”.
Postura
possible: resignació. És conformar-nos amb el que som.
Instal·lar-nos en la nostra vida petita de cada dia
i acceptar la nostra finitat. Per fer això, acallar
tota remor de transcendència. Tancar els ulls a tota
signe que convidi a mirar l'infinit. Romandre sords
a tota crida provinent del Misteri.
Una
altra actitud possible davant la cruïlla de la
vida: La confiança
absoluta. Acceptar
dins la nostra vida la presència salvadora del
Misteri. Obrir-nos a ell des del més pregó del nostre
esser. Acollir Déu com arrel i destí del nostre ser.
Creure en la salvació que s'ens ofereix.
Només
des d'aquesta confiança plena en Déu Salvador
s'entenen les desconcertants paraules de Jesús: “Els
qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui
no l'estimen en aquest món, la guarden per a la
vida eterna”.
Decisiu
és obrir-nos confiadament al Misteri de Déu que és
Amor i Bondat insondables. Reconéixer i acceptar que
som essers “gravitant al voltant de Déu, nostre
Pare. Com deia Paul Tillich, “acceptar ser acceptats
per ell”.
Cinquè
Diumenge de Quaresma.
"Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres"
A
l’Evangeli hi ha frases radicals i desafiants però poques com
aquesta: “Us asseguro que si el gra de blat no cau a terra i mor,
queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit.”
La idea de Jesús és prou clara.
Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat: ha de morir per alliberar tota la seva energia i produir un dia fruit.
Si no mor, resta sol a terra.
Si mor, torna a alçar-se portant nous grans i nova vida.
Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament la que donarà fecunditat a tota la seva vida.
Però, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per donar vida és necessari morir.
No es pot engendrar vida sense donar la pròpia.
No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a desviure’s pels altres.
Ningú contribueix eficaçment a un món més just i més humà vivint enganxat i esclau dels seu propi benestar egoista.
Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir
-els riscs
-els
refusos
-la conflictivitat
-i persecució que va patir Jesús.
Ens passem la vida tractant d’evitar problemes i sofrences.
La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmode i plaent. És l’ideal suprem.
Però hi ha sofriments i renúncies que és necessari assumir si volem que la nostra vida sigui creativa i fecunda.
Ens estem acostumant a viure-ho tot tancant els ulls als sofriments dels altres. Sembla el més intel·ligent i sensat per esdevenir feliços. Però és un greu error.
Perquè el nostre benestar serà cada cop més buit
més avorrit
més
estèril.
La nostra religió serà cada cop més trista i egoista.
La nostra religió serà cada cop més trista i egoista.
I, mentrestant, els oprimits i els afligits volen saber si hi ha algú que s’interessi pel seu dolor i que tingui la bona voluntat de compartir-lo i d’alleugerir-lo.
Mai no insistirem prou en el fet de què Déu Pare no vol que els seus fills pateixin.
Cal insistir en això perquè s’ha insistit massa en el déu vampir que necessita sang i dolor i mort per perdonar els seus fills.
A vegades, diem de Déu coses que no les diríem de cap persona decent, com assegurava Toni de Mello.
SETMANA SANTA MANACOR 2018
PROGRAMA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada