EVANGELI
Mestre,
fes que hi vegi.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 10, 46b-52
Guarició
del cec Bartimeu
46
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i
molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava
assegut vora el camí. 47 Va sentir dir
que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:
--Fill
de David, Jesús, tingues pietat de mi!
48
Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara
més fort:
--Fill
de David, tingues pietat de mi!
49
Jesús s'aturà i digué:
--Crideu-lo.
Ells
van cridar el cec dient-li:
--Coratge!
Aixeca't, que et crida.
50
Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n
va anar cap a Jesús. 51 Jesús li
preguntà:
--Què
vols que faci per tu?
El
cec respongué:
--Rabuni,
fes que hi vegi.
52
Jesús li digué:
--Vés,
la teva fe t'ha salvat.
A
l'instant hi veié i el seguia camí enllà.
Paraula
de Déu.
A
la frontissa de l’Evangeli segons Sant Marc, quan Jesús és a
punt d’entrar a Jerusalem, cimal del seu mestratge, ens arriba una
lliçó de qui menys l’esperàvem.
Un
home cec, al marge del camí, fora de la ciutat. No es pot guanyar
la vida, no pot justificar la seva existència amb les pròpies
forces. La seva debilitat, -agreujada per les circumstàncies- li ho
impedeix. És improductiu. Depèn de la benvolença del qui entra o
surt de Jericó. Ell sap què és viure el dia a dia, sense amples
horitzons de futur. Però no hi ha opció. Què importa l’escàndol
que pugui produir en els altres la seva inutilitat! Ni que sigui al
marge de la vida, la prioritat és sobreviure.
I
tanmateix, el seu nom és Bartimeu, que significa “fill de
dignitat”. La dignitat que és tirada per terra i no sembla que
ningú vulgui o pugui aixecar. Ni la fe dels seus avantpassats té
resposta a la pregunta més radical: ¿de què serveix un home cec,
improductiu, al marge del camí, demanant caritat? No fa més que
molestar: que calli!
L’home
a la vora del camí, tot i no veure res, té l’oïda fina i sent
que Jesús passa per allà.
De
sobte, una nova esperança envaeix el seu ésser. Ja n’ha sentit a
parlar i el seu cor li diu que aquest fill de David portarà la
salvació als que –com ell- són als marges.
Ha
après a projectar la veu per a fer-se notar i el crida amb veu
forta.
-Fill
de David, Jesús, tingues compassió de mi!
I
més fort encara!
-Fill
de David, tingues compassió de mi!
Bartimeu
és el primer en reconèixer públicament Jesús com a messies i
mestre. Dels seus llavis sortiran les paraules que, al llarg dels
segles, tants creients han fet seves: Kyirie, eleison! Aquell cec
captaire assegut a la vora del camí ens ensenya a pregar.
Jesús
li diu que l'hi portin i allà comença tot. D’una revolada,
llença el mantell, la carcassa de l’antiga llei, que l’oprimia
i l’apartava de la misericòrdia del Sant. D’una salt, atret pel
Senyor, es posa en la seva presència invisible per escoltar de
Jesús una pregunta tan necessària com òbvia:
-què
vols que et faci?
I
Bartimeu, de nou, posa paraules al desig més pregon dels que
cerquen viure en plenitud:
-El
meu mestre, que hi vegi!
I
a nosaltres, deixebles, que ho escoltem, també se’ns pot revelar
la dignitat del nom que Déu ens dona. De la seva veu surt la nostra
veritat, la de cadascú. Pel baptisme participem del sacerdoci de
Crist i de la seva reialesa. Som consagrats a Déu, i ningú ni res
ens ho podrà prendre.
Si
ens sentim apartats, al costat del camí o incapaços de veure-hi
clar, recordem que la dignitat no la podem posseir aferrissadament,
sinó que l’estem captant a cada instant de l´Únic que ens la
pot donar. I en demanar-la ens hi va l’ésser que ens fa assolir
la plena visió, la llibertat i la dignitat.
David
Guindulain, sj.
CURAR-NOS
DE LA CEGUETAT
Mestre,
fes que hi vegi.
¿
Què podem fer quan la fe s'apaga dins nostre cor ? ¿ És
possible reaccionar ? ¿ Podem sortir de la indiferència ? Marc
narra la curació del cec Bar-Timeu per a encoratjar els
lectors a viure un procés que pot canviar llurs vides.
Podem
reconéixer-nos en la figura de Bartimeu. Vivim a voltes “cecs”,
sense ulls per a mirar la vida com la mirava Jesús.
“Asseguts”, instal·lats en una religió convencional,
sense força per a seguir ses petjades. Desencaminats, “a
la vora del camí” que porta Jesús, sense tenir-lo com
a guia de les nostres coomunitats cristianes.
¿
Què podem fer ? Malgrat sa ceguetat, Bartimeu “sent”
que, per sa vida, passa Jesús. No pot perdre l'ocasió i comença
a cridar : “tingues
pietat
de mi”.
Això sempre és primer: obrir-se a qualsevol crida o
experiència que ens convida a guarir nostra vida.
El
cec no sap recitar pregàries fetes per altres. Només sap
cridar i demanar compassió perquè es troba malament. Aquest
crit humil i sincer, repetit des del fons del cor, pot ser
per a nosaltres l'inici d'una nova vida. Jesús no passarà
de llis.
El
cec segueix per terra, lluny de Jesús, però escolta
atentament el que diuen els enviats: “¡Coratge!
Aixeca't. Et crida”.
Primer, es deixar animar, obri un escletxa a l'esperança.
Després, escolta la cridada a aixecar-se i reaccionar. Ja no
es sent tot sol: Jesús el crida. Això ho canvia tot.
Bartimeu
dona tres passes per a canviar sa vida. “Tira
el
mantell”
perquè fa nosa per a trobar-se amb Jesús. Després, encara
es mou a les fosques, “es posa dret d'una revolada”,
decidit. Així “se'n
va cap
“ a Jesús. Molts necessitem fer això: alliber-nos de
lligams que ofeguen nostra fe; prendre, una decisió i no
esperar a posar-nos davant Jesús amb confiança senzilla i
nova.
Quan
Jesús li demana què vol, el cec no dubta. Sap bé el que
necessita: “Mestre,
fes que hi vegi”.
Això és l'important. Quan comença a veure les coses de manera
nova, sa vida es transforma. Quan una comunitat reb la llum de
Jesús, es converteix.
José
Antonio Pagola
UN
CRIT AMOÏNÓS
Tothom
el renyava per fer-lo callar.
Jesús
surt de Jericó camí de Jerusalem, acompanyat dels deixebles
i altra gent. De cop, es senten uns crits. És un captaire
cec que, des de la vora dle camí, s'atansa a Jesús: “Fill
de David, compadiu-vos de mi”.
La
ceguedat el priva de fruir de la vida com els altres. No podrà
mai peregrinar a Jerusalem. Endemés, li tancarien les portes del
temple: els cecs no podien entrar al recinte sagrat. Exclòs
de la vida, marginat per la gent, “abandonat” pels
representants de Déu, només pot demanar pietat a Jesús.
Els
deixebles i seguidors de Jesús s'enutgen. Aquells crits rompen
la marxa tranquil·la cap a Jerusalem. No poden escoltar amb pau
les paraules de Jesús. Aquell pobre molesta. Cal que calli.
Per això, “molts
el renyaven per fer-lo callar”.
La
reacció de Jesús és molt diferent. No pot seguir el camí
i ignorar el sofriment d'aquell home. “S'atura”,
atura tot el grup i els diu que cridin al cec. Els seus
seguidors no poden anar darrera ell i no escoltar les
cridades dels que sofreixen.
La
raó és senzilla. Ho diu Jesús de mil maneres en
paràboles, exhortacions i dites: el centre de la mirada i
del cor de Déu són els que sofreixen. Per això, ell els
acull i s'aboca cap a ells de manera diferent. La seva vida
és, primer de tot, per als maltractats per la vida o per
les injustícies: els condemnats a viure sense esperança.
Enutgen els crits i sorolls dels que viuen malament. Ens
pot irritar trobar-nos continuament en les pàgines de
l'Evangeli la crida persistent de Jesús. Però no ens està
permès “titllar” son missatge. No hi ha cristianisme de
Jesús sense escoltar els que sofreixen.
Estan
al nostre camí. Els podem trobar en qualsevol moment . De
prop o més lluny. Demanen ajuda i compassió. La única
postura cristiana és la de Jesús davant el cec:
“¿ Què vols que et faci ?”
José
Antonio Pagola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada