DIUMENGE TRENTA TRES DURANT L'ANY

 

33º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents

• Lectura del sant evangeli segons sant Marc 13, 24-32

La vinguda del Fill de l'home

(Mt 24,29-31 Lc 21,25-28)

24 »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.

26 »Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. 27 I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

La lliçó de la figuera

(Mt 24,32-35  Lc 21,29-33)

28 »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. 30 Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.

»D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.

Paraula de Déu.

NINGÚ SAP EL DIA

El millor coneixement del llenguatge apocalíptic, construït d'imatges i recursos simbòlics per parlar de la fi del món, ens permet avui escoltar el missatge esperançador de Jesús, sense caure en la temptació de sembrar angoixa i terror a les consciències.

Un dia la història apassionant de l'ésser humà sobre la terra arribarà al final. Aquesta és la convicció de Jesús. És també la previsió de la ciència actual. El món no és etern. Aquesta vida s'acabarà. Què serà de les nostres lluites i feines, dels nostres esforços i aspiracions.

Jesús parla amb sobrietat. No vol alimentar cap curiositat morbosa. Talla d'arrel qualsevol intent d'especular amb càlculs, dates o terminis. "Ningú sap el dia o l'hora... només el Pare". Res de psicosi davant del final. El món està en bones mans. No caminem cap al caos. Podem confiar en Déu, el nostre Creador i Pare.

Des d'aquesta confiança total, Jesús exposa la seva esperança: la creació actual s'acabarà, però serà per deixar pas a una nova creació, que tindrà per centre Crist ressuscitat. És possible creure una cosa tan grandiosa? Podem parlar així abans que res hagi passat?

Jesús recorre a imatges que tothom pot entendre. Un dia el sol i la lluna que avui il·luminen la terra i fan possible la vida, s'apagaran. El món quedarà a les fosques. S'apagarà també la història de la humanitat? Acaben així les nostres esperances?

Segons la versió de Marc, enmig d'aquella nit es podrà veure el "Fill de l'Home", és a dir, Crist ressuscitat que vindrà "amb gran poder i glòria". La seva llum salvadora ho il·luminarà tot. Ell serà el centre d´un món nou, el principi d´una humanitat renovada per sempre.

Jesús sap que no és fàcil creure en les paraules. Com pot provar que les coses succeiran així? Amb una senzillesa sorprenent, convida a viure aquesta vida com una primavera. Tothom coneix l'experiència: la vida que semblava morta durant l'hivern comença a despertar; a les branques de la figuera brollen de nou petites fulles. L'estiu és a prop.

Aquesta vida que ara coneixem és com la primavera. Encara no és possible collir. No podem obtenir èxits definitius. Però hi ha petits signes que la vida és en gestació. Els nostres esforços per un món millor no es perdran. Ningú no sap el dia, però Jesús vindrà. Amb la seva vinguda es desvetllarà el misteri últim de la realitat que els creients anomenem Déu. La nostra història apassionant arribarà a la plenitud.

CONVICCIONS CRISTIANES

Veuran el Fill de l'home venint entre núvols

A poc a poc anaven morint els deixebles que havien conegut Jesús. Els que quedaven, creien en ell sense haver-lo vist. Celebraven la seva presència invisible a les eucaristies, però quan veurien el seu rostre ple de vida? quan es compliria el seu desig de trobar-s'hi per sempre?

Recordaven amb amor i amb fe les paraules de Jesús. Eren el seu aliment a l'època difícil de persecució. Però, quan podrien comprovar la veritat que contenien? No ho anirien oblidant a poc a poc? Passaven els anys i no arribava el Dia Final tan esperat, què podien pensar?

El discurs apocalíptic que trobem a Marc vol oferir algunes conviccions que han d'alimentar la seva esperança. No ho hem d'entendre en sentit literal, sinó tractant de descobrir la fe continguda en aquestes imatges i símbols que avui ens són tan estranys.

Primera convicció.

La història apassionant de la Humanitat arribarà un dia al final.

El “sol” que assenyala la successió dels anys s'apagarà. La “lluna” que marca el ritme dels mesos ja no brillarà. No hi haurà dies i nits, no hi haurà temps. A més, «les estrelles cauran del cel», la distància entre el cel i la terra s'esborrarà, ja no hi haurà espai. Aquesta vida no és per sempre. Un dia arribarà la vida definitiva, sense espai ni temps. Viurem al Misteri de Déu.

Segona convicció.

Jesús tornarà i els seus seguidors podran veure finalment el seu rostre desitjat: «veuran venir el Fill del Home».

El sol, la lluna i els astres s'apagaran, però el món no quedarà sense llum. Serà Jesús qui l'il·luminarà per sempre posant veritat, justícia i pau a la història humana tan esclava avui d'abusos, injustícies i mentides.

Tercera convicció.

Jesús portarà la salvació de Déu.

Arriba amb el poder gran i salvador del Pare. No es presenta amb aspecte amenaçador. L'evangelista evita parlar aquí de judicis i condemnes. Jesús ve a «reunir els seus elegits», els qui esperen amb fe la seva salvació.

Quarta convicció.

Les paraules de Jesús «no passaran».

No perdran la força salvadora. Han de continuar alimentant l'esperança dels seguidors i l'alè dels pobres. No caminem cap al no-res i el buit. Ens espera l'abraçada amb Déu.

AL FINAL VENDRÀ

Veuran el Fill de l'home venint entre núvols

No els era fàcil als primers cristians perseverar fidels a Jesús: Quan arribaria a implantar-se el regne de Déu?, quan deixarien de patir els pobres i desgraciats?, no acabarien mai els abusos i injustícies dels poderosos.

Al final del seu escrit, Marc va voler oferir als seus lectors la visió del Final. Volia infondre'ls llum i esperança. Va recollir dites autèntiques de Jesús, va acudir també a escrits de caràcter apocalíptic i els va recordar l'últim secret que amaga la vida: al final, Jesús, l'home nou dirà la darrera paraula.

L'escena és grandiosa. El sol «es farà tenebres», ja no posarà llum i calor al món. La lluna «no donarà la seva resplendor», s'apagarà per sempre. Les estrelles «aniran caient del cel» una darrere l'altra. Les forces del cel «tremolaran». Aquest món que sembla tan segur, estable i etern, s'enfonsarà.

Enmig d'aquesta foscor total, farà la seva aparició Jesús, el Fill del Home, l'home nou, el veritablement humà. Tots el veuran venir amb gran poder i esplendor. Ja no hi haurà altres poders ni imperis. Ningú no li farà ombra. Ell ho il·luminarà tot posant veritat i justícia.

No hi ha pròpiament judici. Només cal «veure'l venir». És l'home nou. Tot queda confrontat amb ell. Aleshores apareixerà el que és realment una vida humana. Es veurà on és la veritat i on la mentida. Qui ha actuat amb justícia i qui ha estat injust i inhumà.

Aleshores es desvetllarà la realitat. Les coses quedaran al seu veritable lloc. Es veurà el valor darrer de l'amor. Es farà justícia a totes les víctimes innocents: els morts per desnutrició, els esclaus, els torturats, les maltractades, els exclosos de la vida, els ignorats per tothom.

Com diu un altre text cristià: Déu «crearà uns cels nous i una terra nova on habitarà la justícia». Aleshores es veurà que la manera més humana de viure és treballar per un món més humà. Aquesta vida, de vegades tan cruel i injusta, passarà. Les «paraules» de Jesús no.

AL FINAL, DÉU

El cel i la terra passaran.

La fi del món no és un mite desfasat, sinó un horitzó que continua fascinant o estremint l'home d'avui. Només cal pensar en tantes pel·lícules que reflecteixen la inseguretat última de l'espècie humana (El colós en flames, La Profecia, Apocalypse Now) o treure el cap als malsons apocalíptics de Günter Grass sobre el final de la Humanitat el món del qual seria heretat per les rates (La ratesa).

Més desconcertant resulta recordar els «suïcidis en massaque els va impulsar a una decisió tan tràgica sempre sembla el mateix: alliberar-se d'aquest món proper ja a ser destruït, per ser traslladats a un món millor.» que s'han repetit aquests darrers anys entre membres de diferents sectes: 912 a Guayana (1978), 78 a Texas i 52 al Vietnam (1993), 53 a Canadà i Suïssa (1994), 39 a Califòrnia (1997). El motiu que els va impulsar a una decisió tan tràgica sempre sembla el mateix: alliberar-se d'aquest món proper ja a ser destruït, per ser traslladats a un món millor.

En el fons, segueixen vives les visions apocalíptiques d'origen jueu sobre el final de la història com una catàstrofe còsmica en què el món és destruït per un gran incendi mentre els astres s'apaguen i les estrelles s'esfondren, encara que hagin estat substituïdes en part pels temors moderns a una conflagració mundial o a un desastre ecològic universal.

Totes aquestes fantasies són molt apocalíptiques, però no són cristianes. El que és cristià no és la destrucció i el final de la vida, sinó la creació nova de l'univers i el començament de la veritable vida. El que és propi de l'esperança cristiana no és la destrucció, sinó la nova creació, no l'aniquilació de la vida, sinó el nou començament de Déu. Aquesta és l'afirmació central del llibre cristià de l'Apocalipsi: «Vet aquí que faig noves totes les coses» (Ap 21,5)

Al final, hi ha Déu. No qualsevol Déu, sinó el Déu revelat a Jesucrist. Un Déu que vol la vida, la dignitat i la plena dita de l'ésser humà. Tot queda a les seves mans. Ell té la darrera paraula. Un dia cessaran els plors i el terror, i hi regnarà la pau i l'amor. Déu crearà «uns cels nous i una terra nova on habitarà la justícia» (2 Pe 3, 13). Aquesta és la ferma esperança del cristià arrelada a la promesa de Crist: «El cel i la terra passaran, les meves paraules no passaran» (Mc 13, 31).

¿QUIN FUTUR ENS ESPERA?

El cel i la terra passaran

L'home modern ja no espera la fi del món a breu termini, i difícilment s'ho imagina com una catàstrofe còsmica, com en els relats clàssics de l'apocalíptica jueva. Però l'home contemporani com el de totes les èpoques, sap que al fons del seu cor hi ha latent sempre la pregunta més seriosa i difícil de respondre: «Què serà de nosaltres?»

Qualsevol que sigui la nostra ideologia, la nostra fe o la nostra postura davant de la vida, el veritable problema al qual estem enfrontats tots és el nostre futur. En què s'acabaran els esforços, les lluites i les aspiracions de tantes generacions d'homes? Quin és el final que espera a la història dolorosa però apassionant de la humanitat?

Evidentment, es pot respondre que la vida de l'home és un breu parèntesi entre dos no-res. Però, llavors, no és honrat escamotejar ràpidament la torbació que sorgeix en l'íntim del nostre ésser: «Si l'única cosa que espera a cada home i, per tant, a tots els homes és el no-res, quin sentit últim poden tenir totes les nostres lluites, esforços i treballs?»

Sens dubte, molts pensaran que tot i així, la vida no és «una passió inútil», sinó que es justifica suficientment com a lluita per aconseguir un futur millor per a les generacions següents. Aquesta és la fe oculta de l'home modern que pensa que el progrés científic o la renovació total de l'estructura econòmica i política de la societat portaran un dia els homes a una satisfacció suficient de les aspiracions.

Un dia l'home «aprendrà» a morir sense tristesa perquè haurà gaudit d'una societat prou feliç i gratificant. Però, ¿no serà aleshores precisament quan la mort adquireixi un to més tràgic que ara? Quan s'hagi assolit un nivell tan alt de benestar, de justícia, de solidaritat social, de gaudi de la vida, no serà més dur encara haver de morir?

És aquí on cal situar el repte i la promesa de resurrecció del missatge cristià; és una opció lliure de fe, però no és absurda ni irracional la postura del creient que lluita i s'esforça en la renovació i la millora de la societat humana, però ho fa animat per l'esperança una resurrecció final

UNA PARAULA DIFERENT

Les meves paraules no passaran.

Són molts els que mai no han agafat amb les mans els evangelis. Acostumats a escoltar a la església alguns passatges, no els passa pel cap que també ells podrien llegir personalment les paraules de Jesús i conèixer la seva actuació. Queden així privats d'una de les experiències més importants per alimentar-ne la fe. És difícil llegir l'evangeli? Cal alguna preparació especial?

El més important és obrir els evangelis convençut que Jesús té alguna cosa a dir a la meva vida. Les paraules poden donar un sentit nou a tot. Aquest evangeli llegit i rellegit amb fe pot transformar el meu estil de viure. Hi trobaré llum i força per enfrontar-me a la vida de manera més humana

Hi ha moltes maneres de llegir l'evangeli. Alguns ho fan per defensar millor les seves pròpies posicions i atacar amb més contundència els seus adversaris. Altres cerquen normes segures per saber a què atenir-se. Només encerta el qui cerca trobar-se sincerament amb la persona de Crist. És Ell qui pot transformar la nostra vida.

Aquesta postura de recerca és essencial. Qui ho sap ja tot i tot ho té clar, mai no aprendrà del Mestre de Natzaret; els qui se senten propietaris satisfets de la seva fe romanen en general impermeables a la seva paraula. L'evangeli és per als que busquen. Estic convençut que només ho descobreixen els que se senten malament, els que se saben pecadors, els que necessiten llum, els que cerquen Déu.

El evangeli cal llegir-lo sense presses, dedicant-hi temps. La trobada amb una persona no es produeix mirant el rellotge. Cal calma i assossec. No hem de tenir cap pressa per acabar un passatge. No es tracta de llegir un llibre per veure què diu, sinó d'escoltar una persona que pot il·luminar la meva existència amb llum nova.

Hi ha molts mètodes per iniciar-se en la lectura dels evangelis. El més senzill i pràctic és llegir a poc a poc un relat observant què diu i què fa Jesús. Les seves paraules i la seva actuació m'aniran descobrint quina és la manera més encertada de viure davant de Déu i davant dels altres. Convé aturar-se a cada moment per fer-se preguntes com aquestes: Què m'ensenya Jesús amb això? Com he d'entendre ara la meva vida? A què li he de donar importància? D'ara endavant, on trobaré forces per viure?

Sovint em trobo persones decebudes per certes actuacions de la Església. Cristians que cerquen sincerament més veritat. Gent necessitada de comprensió i esperança. Tots ells es trobarien a l'evangeli amb Algú diferent. Podrien comprovar per experiència allò que un dia va proclamar el mateix Jesús:«El cel i la terra passaran, les meves paraules no passaran.»    

CARRERÓ

Les meves paraules no passaran.

A l'home contemporani ja no l'atemoreixen els discursos apocalíptics sobre “la fi del món”. Tampoc no s'atura a escoltar el missatge esperançador de Jesús que, emprant aquest mateix llenguatge, anuncia tanmateix l'enllumenament d'un món nou. El que el preocupa és la “crisi ecològica”.

No és només una crisi de l'entorn natural de l'home. És una crisi del home mateix. Una crisi global de la vida a aquest planeta. Crisi mortal no només per a l'home, sinó per als altres éssers animats que la pateixen des de fa temps.

Els homes comencen a adonar-se que s'han ficat a si mateixos en un atzucac, arrossegant amb si tot el planeta i posant en crisi tot el sistema de la vida al món. Avui "progrés" no és una paraula d'esperança com ho va ser el segle passat, ja que cada vegada es tem que el progrés acabi servint no ja a la vida sinó a la mort

La humanitat comença a tenir el pressentiment que no pot ser encertat un camí que ens condueix a una crisi global, des de l'extinció dels boscos fins a la propagació de les neurosis, des de la pol·lució de les aigües fins al “buit existencial” de tants habitants de les ciutats massificades.
Per aturar el “desastre” és urgent canviar de rumb. No n'hi ha prou de substituir les tecnologies “brutes” per altres de més “netes” o la industrialització “salvatge” per una altra de més “civilitzada”. Calen canvis profunds en els interessos que avui dirigeixen el desenvolupament i el progrés de les tecnologies.

I aquí comença el drama del home modern. Les societats no es mostren capaces d'introduir canvis fonamentals al sistema de valors i de sentit. Els interessos econòmics immediats són més forts que qualsevol altre plantejament. És millor desdramatitzar la crisi, desqualificar.“els quatre ecologistes exaltats” i afavorir la indiferència.

¿ No ha arribat el moment de plantejar-se les grans qüestions que ens permetin recuperar el sentit global de l'existència humana sobre la Terra, i aprendre a viure una relació més pacífica entre els homes i amb la creació sencera?.

Què és el Món? Un “bé sense amo” que els homes podem explotar de manera despietada i sense cap mirament o la casa (οίκος) que el Creador ens regala per fer-la cada dia més habitable? Què és el Cosmos? Un material brut que podem manipular al nostre gust o la creació d'un Déu que mitjançant el seu Esperit ho vivifica tot, i condueix “els cels i la terra” cap a la consumació definitiva? Què és el home? Un ésser perdut en el cosmos, lluitant desesperadament contra la natura però destinat a extingir-se sense remei, o un ésser cridat per Déu a viure en pau amb la creació, col·laborant en l'orientació intel·ligent de la vida cap a la seva plenitud al Creador?

JUDICI FINAL

Veuran el Fill de l'home venint entre núvols,,,

En recitar el credo, els cristians repetim una vegada i una altra que Crist “vindrà amb glòria a jutjar vius i morts”. Què significa aquesta confessió que fem tantes vegades de manera distreta i rutinària ?

Probablement molts pensaran de seguida en un procés judicial o discriminació última que decidirà la sort final dels homes sobre la base del seu comportament moral en aquesta vida.
Però el judici final que esperem els creients comporta alguna cosa més que la sort última de cada individu.

Amb fe humil però ferma els cristians proclamem que Jesucrist és el destí últim del món i de la humanitat.

Per a nosaltres, l'home no és, com pensa J. Rostand, aquest “àtom irrisori, perdut en un cosmos inert i desmesurat, que sap que la seva febril activitat no és més que un petit fenomen local, efímer, sense significació i sense sentit”. Ni tampoc, com imagina J. Monod ”el producte de la més cega i absoluta casualitat”.

Creiem que en l'arrel de l'existència no hi regna la solitud, la crueltat o el caos, sinó el misteri d'un Déu que se'ns ha revelat en Crist com a destí final de la humanitat

. És cert que la història dels homes està tenyida de dramàtica ambigüitat i l'existència se'ns presenta moltes vegades com un embull de contradiccions i incoherències absurdes difícil de desxifrar.

Però nosaltres creiem que “les paraules de Crist no passaran”. Un dia es desvetllarà el sentit profund de tot, les coses quedaran al seu lloc veritable, es revelarà el valor últim de l'amor i es farà justícia a tots els vençuts, humiliats, ofesos, petits, oblidats i marginats.

Aquest serà el veritable judici final que aclarirà totes les ambigüitats i «justificarà» tots els esforços per caminar cap a una humanitat sempre millor.

El judici que deixarà en evidència tots aquests altres judicis amb què tantes vegades els vencedors pretenen enjudiciar la història anterior i condemnar els que els han precedit.
S'acabaran aleshores tots els nostres interrogants i preguntes. I descobrirem d'on prové aquesta veu que ja es fa sentir a l'interior de la vida i del món cridant-nos cap a Déu.

Aleshores experimentarem d'alguna manera aquesta visió tan misteriosa i consoladora de la gran mística Juliana de Norwich: “I tot estarà bé; i tot estarà bé; tota mena de coses estarà bé»

PARAULES QUE NO PASSEN

Les meves paraules no passaran

Els signes de desesperança no són sempre del tot visibles, ja que la manca d'esperança es pot disfressar d'optimisme superficial, activisme cec o secret passotisme.

D'altra banda, són molts els que no reconeixen sentir por, avorriment, solitud i desesperança perquè, segons el model social que s'emporta, se suposa que un home que triomfa a la vida, no es pot sentir sol, avorrit o temorós. Eric Fromm, amb la seva habitual perspicàcia, ha assenyalat que el home contemporani està intentant alliberar-se d'algunes repressions com la sexual, però es veu obligat a «reprimir tant la por i el dubte com la depressió, l'avorriment i la manca d'esperança ».

Altres vegades, ens defensem del nostre buit d'esperança, submergint-nos en l'activitat. No suportem estar sense fer res. Necessitem estar ocupats en alguna cosa, per no enfrontar-nos al nostre futur.

Però, la pregunta és inevitable: què ens espera després de tants esforços, lluites, il·lusions i disgustos? No tenim els homes un altre objectiu sinó produir cada cop més, distribuir-nos cada cop millor el que s'ha produït, i consumir més i més, fins a ser consumits per la nostra pròpia caducitat?

L´home necessita una esperança per viure amb plenitud. Una esperança que no sigui «un embolcall per a la resignació», com el d'aquells que s'ho fan per organitzar-se «una vida tolerable» i aguantar força bé l'aventura de cada dia.

Una esperança que no s'ha de confondre mai amb una espera passiva, que no és, sovint, sinó «una forma disfressada de desesperança i impotència» (Eric Fromm).

Una esperança que no és tampoc la gosadia cega i mancada de realisme de qui actua a la desesperada, sense amor a la vida, i per tant, sense temor a destruir els altres o que el destrueixin a ell.

L'home necessita al seu cor una esperança que es mantingui viva encara que altres petites esperances es vegin malmeses i fins i tot completament destrossades.

Els cristians trobem aquesta esperança en Jesucrist i en les paraules que «no passaran». No esperem res que «no pot ser». La nostra esperança es recolza en el fet incommovible de la resurrecció de Jesús.

A partir de les paraules del ressuscitat gosem veure la vida present en «estat de gestació» com una cosa que encara no ens ha lliurat el seu darrer secret, com a germen d'una vida que assolirà la seva plenitud final només en Déu.   

¿QUIN FUTUR  ENS  ESPERA?

El cel i la terra passaran...

L'home modern ja no espera la fi del món a breu termini, i difícilment s'ho imagina com una catàstrofe còsmica, com en els relats clàssics de l'apocalíptica jueva.

Però l'home contemporani com el de totes les èpoques sap que en el fons del seu cor hi ha latent sempre la pregunta més seriosa i difícil de respondre: «Què serà de nosaltres?»

Qualsevol que sigui la nostra ideologia, la nostra fe o la nostra postura davant de la vida, el veritable problema al qual estem enfrontats tots és el nostre futur. En què s'acabaran els esforços, les lluites i les aspiracions de tantes generacions d'homes? Quin és el final que espera a la història dolorosa, però apassionant de la humanitat?

Evidentment, es pot respondre que la vida de l'home és un breu parèntesi entre dos no-res. Però, llavors, no és honrat escamotejar ràpidament la torbació que sorgeix en l'íntim del nostre ésser: «Si l'única cosa que espera cada home i, per tant, a tots els homes és el no-res, quin sentit últim poden tenir totes les nostres lluites, esforços i enfrontaments?».

Sens dubte, molts pensaran que tot i així, la vida no és «una passió inútil», sinó que es justifica suficientment com a lluita per assolir un futur millor per a les futures generacions. És la fe oculta de l'home modern que pensa que el progrés científic o la renovació total de l'estructura econòmica i política de la societat portaran un dia els homes a una satisfacció suficient de les aspiracions.

Un día el home «aprendrà» a morir-se sense tristesa perquè haurà gaudit d'una societat suficientment humana i gratificant.

Però, ¿no serà aleshores precisament quan la mort adquireixi un to més tràgic que ara? Quan s'hagi assolit un nivell tan alt de benestar, de justícia, de solidaritat social, de gaudi de la vida, no serà més dur encara haver de morir?

És aquí on cal situar el repte i la promesa de resurrecció. del missatge cristià. És una opció lliure de fe, però no és absurda ni irracional la postura del creient que lluita i s'esforça en la renovació i la millora de la societat humana, animat per l'esperança d'una resurrecció final.