DIUMENGE TRENTA DOS DURANT L'ANY (XXXII)

 

32º diumenge Temps ordinari (B)

EVANGELI

Aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres...

+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 12, 38-44

Acusacions contra els mestres de la Llei (Lc 20,45-47) 38 Jesús, instruint la gent, deia: --Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places 39 i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. 40 Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor. L'ofrena d'una viuda pobra (Lc 21,1-4) 41 Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: --Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure. Paraula de Déu.

EL MILLOR DE LA ESGLÉSIA

El contrast entre les dues escenes no pot ser més fort. A la primera, Jesús posa la gent en guàrdia davant dels dirigents religiosos: «Aneu alerta amb els mestres de la Llei!», el seu comportament pot fer molt de mal. A la segona crida els deixebles perquè prenguin nota del gest d'una vídua pobra: la gent senzilla els podrà ensenyar a viure el Evangeli.

És sorprenent el llenguatge dur i encertat que empra Jesús per desemmascarar la falsa religiositat dels escribes. No pot suportar la vanitat i l'afany d'ostentació. Busquen vestir de manera especial i ser saludats amb reverència per sobresortir sobre els altres, imposar-se i dominar.

La religió els serveix per alimentar-ne la fatuïtat. Fan «llargs precs» per impressionar. No creen comunitat, ja que es col·loquen per sobre de tots. En el fons només pensen en ells mateixos. Viuen aprofitant-se de les persones febles, a qui haurien de servir.

Marc no recull les paraules de Jesús per condemnar els escribes que hi havia al Temple de Jerusalem abans de la seva destrucció, sinó per posar en guàrdia les comunitats cristianes per a les quals escriu. Els dirigents religiosos han de ser servidors de la comunitat. Res més. Si ho obliden, són un perill per a tothom. Cal reaccionar perquè no facin mal.

A la segona escena, Jesús està assegut davant de l'arca de les ofrenes. Molts rics van fent quantitats importants: són els que sostenen el Temple. De sobte, s'acosta una dona. Jesús observa que tira dues monedes de coure. És una vídua pobra, maltractada per la vida, tota sola i sense recursos. Probablement viu pidolant al costat del Temple.

Commogut, Jesús crida els seus deixebles. No han d'oblidar el gest d'aquesta dona, perquè, encara que passa necessitat, «ha tirat del que necessitava, tot el que tenia per viure». Mentre que els mestres viuen aprofitant-se de la religió, aquesta dona es desprèn pels altres, confiant totalment en Déu.

El seu gest ens descobreix el cor de la veritable religió: confiança gran en Déu, gratuïtat sorprenent, generositat i amor solidari, senzillesa i veritat. No coneixem el nom d'aquesta dona ni la cara. Només sabem que Jesús hi veu un model per als futurs dirigents de la seva Església.

Avui també, dones i homes de fe senzilla i de cor generós són el millor que tenim a la Església. No escriuen llibres ni pronuncien sermons, però són els que mantenen viu entre nosaltres el Evangeli de Jesús. N'hem d'aprendre els preveres i els bisbes.

CONTRAST

Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres.

Contrast entre les dues escenes. A la primera, Jesús posa la gent en guàrdia davant dels escribes del temple. La seva religió és falsa: la utilitzen per buscar la seva pròpia glòria i explotar els més febles. No cal admirar-los ni seguir-ne l'exemple. A la segona, Jesús observa el gest d'una pobra vídua i crida els deixebles. D'aquesta dona en poden aprendre alguna cosa que mai no els ensenyaran els escribes: una fe total en Déu i una generositat sense límits.

La crítica de Jesús als Mestres és dura. En lloc d'orientar el poble cap a Déu cercant la seva glòria, atrauen l'atenció de la gent cap a ells mateixos cercant el seu honor. Els agrada «passejar-se amb àmplies vestidures» buscant salutacions i reverències de la gent. A la litúrgia de les sinagogues i als banquets busquen «els seients d'honor» i «els primers llocs».

Però hi ha alguna cosa que, sens dubte, fa mal a Jesús més que aquest comportament fatu i pueril de ser contemplats, saludats i reverenciats. Mentre aparenten una pietat profunda als seus «llargs precs» en públic, s'aprofiten del seu prestigi religiós per viure a costa de les vídues, els éssers més febles i indefensos de Israel segons la tradició bíblica.

Precisament, una d'aquestes vídues posarà en evidència la religió corrupta d'aquests dirigents religiosos. El seu gest ha passat desapercebut a tothom, però no a Jesús. La pobra dona només ha tirat a l'arca de les ofrenes dues petites monedes, però Jesús crida de seguida els seus deixebles ja que difícilment trobaran a l'ambient del temple un cor més religiós i més solidari amb els necessitats.

Aquesta vídua no busca honors ni cap prestigi; actua de manera callada i humil. No pensa a explotar ningú; al contrari, dóna tot allò que té perquè altres ho poden necessitar. Segons Jesús, ha donat més que ningú, ja que no dóna allò que li sobra, sinó «tot allò que té per viure».

No ens equivoquem. Aquestes persones senzilles, però de cor gran i generós, que saben estimar sense reserves, són el millor que tenim a la Església. Elles són les que fan el món més humà, les que creuen de veritat en Déu, les que mantenen viu el Esperit de Jesús enmig d'altres actituds religioses falses i interessades. D'aquestes persones hem d'aprendre a seguir Jesús. Són les que més se li assemblen.

EL QUE ENS SOBRA

Ha donat... tot el que tenia per a viure.

    L'escena és commovedora. Una pobra vídua s'acosta calladament a un dels tretze raspalls col·locats al recinte del temple, no lluny del pati de les dones. Molts rics estan dipositant quantitats importants. Gairebé avergonyida, ella llença les dues monedes de coure, les més petites que circulen a Jerusalem.

El seu gest no ha estat observat per ningú. Però, davant dels raspalls, està Jesús veient-ho tot. Commogut, crida els seus deixebles. Vol ensenyar-los una cosa que només es pot aprendre de la gent pobra i senzilla. De ningú més.

La vídua ha donat una quantitat insignificant i miserable, com és ella mateixa. El seu sacrifici no es notarà enlloc; no transformarà la història. L'economia del temple se sosté amb la contribució dels rics i poderosos. El gest d'aquesta dona pràcticament no servirà per a res.
Jesús ho veu d'una altra manera: «Aquesta pobre vídua ha donat més que ningú». La seva generositat és més gran i més autèntica. «Els altres han tirat el que els sobra», però aquesta dona que passa necessitat, «ha donat tot el que té per viure».

Si és així, aquesta vídua viu, probablement, pidolant a l'entrada del temple. No té cap marit. No té res. Només un cor gran i una confiança total en Déu. Si sap donar tot allò que té, és perquè «passa necessitat» i pot comprendre les necessitats d'altres pobres a qui s'ajuda des del temple.

A les societats del benestar se'ns està oblidant el que és la “compassió”. No sabem què és «patir amb» el que pateix. Cadascú es preocupa de les seves coses. Els altres queden fora del nostre horitzó. Quan un s'ha instal·lat al seu còmode món de benestar, és difícil «sentir» el patiment dels altres. Cada cop s'entenen menys els problemes dels altres

No obstant això, com que necessitem alimentar dins nostre la il·lusió que encara som humans i tenim cor, donem «allò que ens sobra». No és per solidaritat. Senzillament ja no ho necessitem per continuar gaudint del nostre benestar. Només els pobres són capaços de fer allò que la majoria estem oblidant: donar alguna cosa més que les sobres.

MALA CONSCIÈNCIA

He donat tot el que tenia per viure.

En teoria, els pobres són per la Església allò que van ser per a Jesús: els preferits, els primers que han d'atreure la nostra atenció i interès. Però és només en teoria perquè de fet no passa així. I no és qüestió d'idees, sinó de sensibilitat davant del patiment dels febles. En teoria, tot cristià dirà que és part dels pobres. La qüestió és saber quin lloc ocupen realment a la vida de la Església i dels cristians.

És veritat —i cal dir-ho en veu alta— que ala'Església hi ha moltes, moltíssims persones, grups, organismes, congregacions, missioners, voluntaris laics que no només es preocupen dels pobres, sinó que, impulsats pel mateix esperit de Jesús , dediquen la seva vida sencera i fins i tot l'arrisquen per defensar la dignitat i els drets dels més desvalguts, però quina és la nostra actitud generalitzada a les comunitats cristianes d'Europa?

Mentre només es tracta d'aportar alguna ajuda o fer un donatiu, no hi ha problema. Les almoines ens tranquil·litzen i permeten que continuem vivint amb bona consciència. Els pobres comencen a inquietar-nos quan ens obliguen a plantejar-nos quin nivell de vida ens podem permetre sabent que cada dia moren de gana al món no menys de setanta mil persones.

En general, no són tan visibles entre nosaltres la gana i la misèria. Aquí el pitjor que comporta la pobresa és la indignitat. A la pràctica, els pobres de la nostra societat no tenen els drets que tenim els altres; no mereixen el respecte que mereix tota persona normal; no representen res important per a la societat. Per això, trobar-nos amb ells ens fa malbé. Aquests homes i dones desemmascaren els nostres grans discursos sobre el progrés i posen al descobert la mesquinesa de la nostra caritat. No ens deixen viure amb bona consciència.

L'episodi evangèlic en què Jesús lloa la vídua pobra ens deixa avergonyits els qui vivim satisfets en el nostre benestar. Nosaltres, potser, donem alguna cosa del que ens sobra, però aquesta dona que «passa necessitat» sap donar «tot allò que té per viure» (Mc 12, 42). Quantes vegades són els pobres els que ens ensenyen millor a viure de manera digna i amb cor gran i generós.

¿QUIN NIVELL DE VIDA?

Ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.

El missatge de l'evangeli és gairebé sempre seductor per a qui l'escolta amb un cor net i noble. Però la seva força pot quedar esmorteïda o neutralitzada, si no es capten les exigències concretes que amaga. Això pot passar amb la coneguda dita de Jesús: «No podeu servir Déu i els diners» (Lluc 16, 13). La crida a no deixar-nos esclavitzar pels diners és, sens dubte, atractiva. Però les paraules de Jesús es queden en una cosa inofensiva mentre no es desentranya la seva exigència amb plantejaments com aquest: Quin nivell de vida es pot permetre un cristià?

Gairebé no es predica avui d'aquestes coses, almenys amb aquest enfocament concret; no obstant això, hi ha una llarga tradició a la doctrina de la Església, que arrenca des dels Pares dels primers segles i es manté fins al magisteri recent. És fàcil resumir-ne les línies.

Hi ha, en primer lloc, béns necessaris per a la vida. Sense ells no podríem subsistir. Tots tenim dret, per exemple, al menjar diari, al vestit o a un habitatge. No ens hem de privar d'aquests béns ja que estem cridats a viure dignament.

Però la vida, per ser humana, també té un altre tipus de necessitats: cultura, diversió, viatges, comunicació... Aquestes necessitats pateixen variacions segons el grau de civilització i les condicions de cada persona. També tenim dret a aquests béns anomenats necessaris per a la condició, però no de manera absoluta. Hem de moderar o reduir el nostre nivell de vida en temps de crisi o per ajudar els qui no tenen el necessari per viure.

Finalment, els que no són necessaris per a la vida o la condició han de ser considerats béns superflus. Segons la tradició cristiana, no tenim el menor dret a gaudir-los mentre hi ha éssers humans que no tenen el necessari per subsistir.

Al rerefons de tota aquesta doctrina, desfigurada a vegades per una casuística inapropiada, no és difícil advertir un principi ferm: «El que li sobra al ric pertany al pobre.» No tenim dret a acumular béns no del tot necessaris, mentre hi ha gent que mor de gana i misèria. Només transcriuré un text de sant Basili que encara avui pot sacsejar la nostra consciència: «El pa que hi ha al teu rebost pertany al famolenc; l'abric que penja, sense fer servir, al teu guarda-roba pertany a qui ho necessita; les sabates que s'estan espatllant al teu armari pertanyen al descalç; els diners que tu acumules pertanyen als pobres.» És difícil parlar amb més claredat.

L'episodi de Jesús lloant la vídua pobra ens deixa avergonyits els qui vivim satisfets a la societat del benestar. Nosaltres, potser, donem alguna cosa del que ens sobra, però ella «que passa necessitat, ha donat tot el que tenia per viure» (Marc 12, 44).

ENVEJA

Aquesta pobre viuda ha tirat al tresor més que tots els altres

L'enveja ens resulta vergonyosa i inconfessable, però està molt estesa a la nostra societat. El psiquiatre Enrique Rojas gosa dir que «tots la patim al llarg de la nostra vida més o menys, en uns moments o altres segons les circumstàncies».

Als nens aflora amb més claredat perquè encara no han après a dissimular-la. Els adults sabem emmascarar-la millor i l'ocultem de diverses maneres sota forma de menyspreu, desqualificació, necessitat de superar sempre els altres.

L'enveja és un procés a voltes força complex i soterrat, que pot fer la persona profundament desgraciada incapacitant-la d'arrel per gaudir de cap felicitat. L'envejós mai no està content amb ell mateix, amb allò que és, amb allò que té. Viu ressentit. Necessita mirar de reüll els altres, comparar-se, enyorar el bé dels altres, estar part damunt.

D'altra banda, vivim en una societat que sovint ens empeny a articular les relacions interpersonals al voltant del principi de competitivitat. Ja des de nens ens ensenya a rivalitzar, competir, ser més que els altres. Hi ha persones que acaben vivint des d'una actitud competitiva. No pensen sinó en termes de comparació. Se senten en l'obligació de demostrar que són els més intel·ligents, els més hàbils, els més seductors, els més poderosos.

Un mitjà molt utilitzat és demostrar que es té més que els altres, que un pot comprar un model millor, posseir una casa més luxosa, fer unes vacances més cares. No gosem confessar-ho, però a l'arrel de moltes vides dedicades a guanyar sempre més ia aconseguir un nivell de vida sempre millor, només hi ha un incentiu: l'enveja.

Tanmateix, qui mira amb enveja els altres, no gaudeix del que és seu. Per molt que tingui, sempre brollarà a dins la insatisfacció, el patiment que corroeix per dins en veure que altres «tenen» potser més.

L'evangelista Marc ens mostra la diferent reacció de Jesús davant els fariseus que només viuen per aparentar, sobresortir i aprofitar-se dels febles, i davant una pobra vídua que sap desprendre's fins i tot de la poca cosa que té per ajudar altres més necessitats. El que és decisiu és sempre viure humanament. Gaudir del que es té i del que un és. Saber compartir. Viure davant Déu.

UNA IL·LUSIÓ ENGANYOSA

Ha donat tot el que tenia.

Són molts els que pensen que la compassió és una actitud absolutament desfasada i anacrònica en una societat que s'ha d'organitzar els propis serveis per atendre les diverses necessitats.
Progressista no és viure preocupat pels més necessitats i desafavorits de la societat, sinó saber exigir amb força a la Administració que els atengui de manera eficient.

Tanmateix, seria un engany no veure el que passa. Cadascú cerca el seu benestar lluitant fins i tot despietadament contra possibles competidors. Cadascú busca la fórmula més hàbil per pagar el mínim de imposts, sense aturar-se fins i tot davant de petits o no tan petits fraus. I després, es demana a la Administració, a la qual s'aporta el mínim possible, que atengui eficaçment els qui nosaltres mateixos, hem enfonsat en la marginació i la pobresa.

Però no és fàcil recuperar “les entranyes” davant del patiment aliè quan un s'ha instal·lat al seu petit món de benestar. Mentre només ens preocupi com incrementar el compte corrent o fer més rendibles els nostres diners, serà difícil que ens interessem realment pels que pateixen.

Tanmateix, com que necessitem conservar la il·lusió que en nosaltres encara hi ha un cor humà i compassiu, ens dediquem a donar “el que ens sobra”.

Tranquil·litzem la nostra consciència trucant a “Drapaires de Emaús” per desprendre'ns d'objectes inútils, mobles inservibles o electrodomèstics gastats. Entreguem a Càritas robes i vestits que ja no estan de moda. Fem fins i tot petits donatius sempre que deixin fora de perill el nostre pressupost de vacances o cap de setmana.

Quant dures ens resulten en la seva tremenda veritat les paraules de Jesús lloant aquella pobra vídua que acaba de lliurar els seus pocs diners: “Els altres han donat el que els sobra, però aquesta, que passa necessitat, ha donat el que tenia per viure ”.

Sabem donar allò que ens sobra, però no sabem estar a prop dels qui, potser, necessiten la nostra companyia o defensa. Donem de tant en tant els nostres diners, però no som capaços de donar part del nostre temps o del nostre descans. Donem coses però defugim la nostra ajuda personal.

Oferim als nostres ancians residències cada cop més ben equipades, però, potser, els neguem la calor i l'afecte que ens demanen. Reclamem tota mena de millores socials per als minusvàlids, però no ens agrada acceptar-los en la nostra convivència normal.

A la vida mateixa de família, no és de vegades més fàcil donar coses als fills que donar-los l'afecte i l'atenció propera que necessiten? No és més còmode pujar-los la paga que augmentar el temps dedicat a ells?

Les paraules de Jesús ens obliguen a preguntar-nos si vivim només donant allò que ens sobra o sabem donar també alguna cosa de la nostra pròpia vida.

¿QUE ÉS DONAR?

Ha donat més que els altres...

A la nostra societat se'ns oblida una cosa aparentment tan senzilla com és donar. Molts homes i dones estan disposats a donar, però només a canvi de rebre. Donar sense rebre els sembla una estafa, un mal negoci, una cosa perjudicial.

Són persones que no se n'han desenvolupat més. Hi han quedat, sense superar aquesta etapa merament receptiva i acaparadora. Només saben rebre. No n'han après a donar.
Viuen convençuts que donar gratis, sense rebre res a canvi, és empobrir-se, privar-se d'alguna cosa, fer-se mal a un mateix. Cosa pròpia de persones poc intel·ligents i despertes.

Tanmateix, aquestes persones saben donar el que els sobra. Han trobat el mètode senzill per viure tancats al seu egoisme, sense sentir-se torbats per les necessitats que hi ha al seu voltant. Donar el que els sobra els proporciona la tranquil·litat que necessiten per seguir la seva vida gairebé sense preocupar-se de ningú.

Se celebren festes fastuoses però amb un toc de caràcter benèfic. Es millora constantment la comoditat de la llar però amb la cura d'enviar el vell mobiliari a Drapaires de Emaús o Càritas.

Es renova constantment la roba i les peces pròpies de cada estació i s'adquireixen nous equips de muntanya i de tota mena d'esports, però amb la preocupació de lliurar la roba utilitzada als pobres.

Fa uns mesos vaig pujar a dinar amb la comunitat donostiarra de “Los Traperos de Emaús”. Vaig poder contemplar una vegada més tota mena de mobles, robes, electrodomèstics, televisors i estris increïbles. Allà s'hi acumula gran part del que ens sobra als donostiarres.

Però allà mateix vaig poder saber que aquells homes havien reunit amb la seva feina i amb la renúncia a la petita paga de Nadal, una quantitat de diners per al poble  de 'Etiòpia, assotat per la sequera.

Aleshores vaig comprendre millor que mai la reacció de Jesús davant aquella pobra vídua que va fer dues monedes, però, segons Jesús, va ser la que va donar més que ningú.

Aquests homes que viuen en un edifici ruïnós reparat per ells mateixos, que dormen en habitacions on corre el vent i fins i tot la pluja, que treballen aprofitant les deixalles de la nostra ciutat, i havien donat més que tots nosaltres als famolencs de Etiòpia.

Aquests homes, encara que no ho sàpiguen, són rics. Perquè no és ric qui té molt sinó qui dóna molt. Aquests són capaços de fer allò que la majoria hem oblidat: donar alguna cosa més que les sobres.

EL QUE ENS SOBRA

… ha donat més que els altres.

Dóna goig descobrir com els ulls de Jesús es fixen sempre en els homes i les dones senzills que saben viure l'amor de manera neta i generosa.

Jesús observa la gent que diposita les almoines al temple. Molts rics ofereixen esplèndids donatius, però passen desapercebuts als seus ulls. Sorprenent, la seva mirada s'atura en una pobra vídua que llença la quantitat ridícula de «dos reals».

La lloança de Jesús és alliçonadora. Aquesta pobra dona ha sabut donar més que ningú, perquè «els altres han fet fora el que els sobra, però aquesta, que passa necessitat, ha donat tot el que tenia per viure».

La compassió no està de moda. Es diria que per a molts és un sentiment desfasat i anacrònic. Una actitud innecessària en una societat capaç d'organitzar de manera eficient els diversos serveis socials.

En aquesta societat en la qual «creem màquines que obren com a homes i produïm homes que obren com a màquines» (Eric Fromm), correm el risc d'endurir el nostre cor i fer-nos impermeables al dolor aliè.

Se'ns oblida el que és la «compassió». Aquest saber «patir amb» el necessitat i vibrar amb el patiment aliè. Mirem les persones des de fora, com si fossin objectes, sense acostar-nos al dolor alié.

Cadascú corre darrere de la seva felicitat. Cadascú es preocupa de satisfer els seus propis desitjos. Els altres queden lluny.

Si la vídua sap donar tot allò que té és, sens dubte, perquè «passa necessitat» i comprèn des de la seva experiència dolorosa les necessitats dels altres.

Però quan un ja s'ha instal·lat en el seu petit món de benestar i comoditat, és difícil «entendre» el patiment dels altres.

No obstant això, sembla que necessitem conservar la il·lusió que hi ha en nosaltres encara una cosa humana i bona. I aleshores, donem «el que ens sobra”

Ens tranquil·litzem desprenent-nos d'objectes inútils, mobles inservibles, gastats. Però no ens apropem als qui pateixen i necessiten potser la nostra proximitat.

Tanmateix, el desvalgut necessita sempre una calor, una defensa i una acollida que només la que sap compadir-se li pot oferir. «L'estat no pot visitar els malalts. Les estructures no poden anar a passejar amb un invàlid. Tu sí!» (Phil Bosmans)

NEUROSIS DE POSSESSIÓ

Aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres

Una aportació molt valuosa de la fe cristiana a l'home contemporani és, potser, ajudar-lo a viure amb un sentit més humà enmig d'una societat malalta de «neurosi de possessió».
El model de societat i de convivència que configura el nostre viure diari està basat no en allò que cada home és, sinó en allò que cada home té. L'important és «tenir» diners, prestigi, poder, autoritat... El que posseeix això, tira endavant i triomfa a la vida. Qui no aconsegueix alguna cosa d'això, queda desqualificat.

Des dels primers anys, al nen se l'«educa» més per tenir que per ésser. El que interessa és que es capaciti perquè el dia de demà «tingui» una posició, uns ingressos, un nom, una seguretat. Així, gairebé inconscientment, preparem les noves generacions per a la competència i la rivalitat.

Vivim en un model de societat que fàcilment empobreix les persones. La demanda d'afecte, tendresa i amistat que batega en tot home és atesa amb objectes. La comunicació humana queda substituïda per la possessió de coses.

Els homes s'acostumen a valorar-se a si mateixos per allò que tenen o allò que són capaços d'arribar a posseir. I així corren el risc d'anar-se'n incapacitant per l'amor, la tendresa, el servei generós, l'ajuda amistosa, el sentit gratuït de la vida. Aquesta societat no ajuda a créixer en amistat, solidaritat i preocupació pels drets dels altres.

Per això, cobra un relleu especial als nostres dies la invitació del evangeli a valorar l'home des de la seva capacitat de servei i solidaritat.

La grandesa d'una vida es mesura en darrer terme no pels coneixements que hom posseeix, ni pels béns que ha aconseguit acumular, ni per l'èxit social que ha pogut assolir, sinó per la capacitat de servir i ajudar els altres a ser més humans.

L'home més poderós, més savi i més ric, queda desqualificat com a home si no és capaç de fer alguna cosa gratuïta pels altres.

Quanta gent humil, com la vídua de l'evangeli, aporten més a la humanització de la nostra societat amb la seva vida senzilla de solidaritat i ajuda generosa als necessitats, que tants protagonistes de la nostra vida social, econòmica i política, hàbils defensors dels seus interessos, la seva protagonisme i la seua posició.