FESTIVITAT DE CRIST REI

 

34º diumenge Temps ordinari (B)

JESUCRIST, REI DEL UNIVERS

EVANGELI

.Tu ho dius: jo sóc rei.

• Lectura del sant evangeli segons sant Joan 18, 33b-37

3 Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:

--¿Tu ets el rei dels jueus?

34 Jesús contestà:

--¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?

35 Pilat replicà:

--Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?

36 Jesús contestà:

--La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és de aquí.

37 Pilat li digué:

--Per tant, tu ets rei?

Jesús contestà:

--Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

Paraula de Déu.

ALLÒ DECISIU

El judici contra Jesús va tenir lloc probablement al palau on residia Pilat quan anava a Jerusalem. Allà es troben, un matí d'abril de l'any 30, un reu indefens anomenat Jesús i el representant del poderós sistema imperial de Roma.

L'evangeli de Joan relata el diàleg entre tots dos. Més que un interrogatori, sembla un discurs de Jesús per aclarir alguns temes que interessen molt a l'evangelista. En un cert moment Jesús fa aquesta solemne proclamació: "Jo per això vaig néixer i per això he vingut al món: per ser testimoni de la veritat. Tothom que pertany a la veritat, escolta la meva veu".

Aquesta afirmació recull un tret bàsic que defineix la trajectòria profètica de Jesús: la voluntat de viure en la veritat de Déu. Jesús no sols diu la veritat, sinó que cerca la veritat i només la veritat d'un Déu que vol un món més humà per a tots els fills.

Per això Jesús parla amb autoritat, però sense falsos autoritarismes. Parla amb sinceritat, però sense dogmatismes. No parla com els fanàtics, que intenten imposar la seva veritat. Tampoc com els funcionaris, que la defensen per obligació, encara que no hi creguin. No se sent mai guardià de la veritat, sinó testimoni.

Jesús no converteix la veritat de Déu en propaganda. No la fa servir en profit propi sinó en defensa dels pobres. No tolera la mentida o l'encobriment de les injustícies. No suporta les manipulacions. Jesús es converteix així en "veu dels sense veu, i veu contra els qui tenen massa veu" (Jon Sobrino).

Aquesta veu és més necessària que mai en aquesta societat atrapada en una greu crisi econòmica. L'ocultació de la veritat és un dels pressupostos més ferms de l'actuació dels poders financers i de la gestació política sotmesa a les seves exigències. Se'ns vol fer viure la crisi en la mentida.

Es fa tot el possible per amagar la responsabilitat dels principals causants de la crisi i s'ignora de manera perversa el patiment de les víctimes més febles i indefenses. És urgent humanitzar la crisi posant al centre d'atenció la veritat dels qui pateixen i l'atenció prioritària a la seva situació cada cop més greu.

És la primera veritat exigible a tothom si no volem ser inhumans. La primera dada prèvia a tot. No ens podem acostumar a l'exclusió social i la desesperança en què estan caient els més febles. Els qui seguim Jesús hem d'escoltar la seva veu i sortir instintivament en defensa dels darrers. Qui és de la veritat escolta la veu.

EXAMEN DAVANT DEL TESTIMONI DE LA VERITAT

Dins del procés en què es decidirà l'execució de Jesús, l'evangeli de Joan ofereix un diàleg privat sorprenent entre Pilat, representant de l'imperi més poderós de la Terra i Jesús, un reu lligat de mans que es presenta com a testimoni de la veritat.

Precisament Pilat vol, segons sembla, saber la veritat que es tanca en aquell estrany personatge que té davant del seu tron: «Ets tu el rei dels jueus?». Jesús respondrà exposant la seva veritat en dues afirmacions fonamentals, molt estimades a l'evangelista Joan.
«El meu regne no és aquest món». Jesús no és rei a l'estil que Pilat pot imaginar. No pretén ocupar el tron de Israel ni disputar a Tiberi el seu poder imperial. Jesús no pertany a aquest sistema en què es mou el prefecte de Roma, sostingut per la injustícia i la mentida. No es recolza en la força de les armes. Té un fonament completament diferent. La reialesa prové de l'amor de Déu al món.

Però afegeix a continuació una cosa molt important: «Sóc rei… i he vingut al món per ser testimoni de la veritat». És en aquest món on vol exercir la seva reialesa, però de manera sorprenent. No ve a governar com a Tiberi sinó a ser «testimoni de la veritat» introduint l'amor i la justícia de Déu en la història humana.

Aquesta veritat que Jesús porta no és una doctrina teòrica. És una crida que pot transformar la vida de les persones. Ho havia dit Jesús: «Si us manteniu fidels a la meva Paraula… coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures». Ser fidels al Evangeli de Jesús és una experiència única ja que porta a conèixer una veritat alliberadora, capaç de fer la nostra vida més humana.

Jesucrist és la única veritat de la qual ens està permès viure els cristians.

•¿No necessitem a la Església de Jesús fer examen de consciència

col·lectiu davant el «Testimoni de la Veritat»?

•¿ Gosem discernir amb humiltat què hi ha de veritat i de mentida

en nostre seguiment a Jesús?

•¿ On hi ha veritat alliberadora i on mentida que ens esclavitza?

•¿No necessitem donar passes cap a majors nivells de veritat

humana i evangèlica en nostres vides, comunitats i institucions.

TESTIMONIS DE LA VERITAT

Per a ser testimoni de la veritat.

El judici té lloc al palau on resideix el prefecte romà quan ve a Jerusalem. Quan arriba l'alba. Pilat ocupa la seu des de la qual dicta les sentències. Jesús compareix lligat de mans com un delinqüent. Allí són cara a cara: el representant de l'imperi més poderós i el profeta del regne de Déu.

A Pilat li resulta increïble que aquell home intenti desafiar Roma: “Doncs tu ets rei?». Jesús és molt clar: «El meu regne no és aquest món». No pertany a cap regne.

Però no li amaga la veritat: «Sóc Rei». Ha vingut a aquest món a introduir-hi veritat. Si el seu regne fos d'aquest món, tindria guàrdies que lluitarien per ell amb armes. Però els seus seguidors no són «legionaris», sinó «deixebles» que escolten el seu missatge i es dediquen a posar veritat, justícia i amor al món.

El regne de Jesús no és el de Pilat. El prefecte viu per extreure les riqueses i collites dels pobles i conduir-les a Roma. Jesús viu «per ser testimoni de la veritat». La seva vida és tot un desafiament: «tothom qui és de la veritat, escolta la meva veu». Pilat no és de la veritat. No escolta la veu de Jesús. D'aquí unes hores intentarà apagar-la per sempre.

El seguidor de Jesús no és «guardià» de la veritat sinó «testimoni». No ha vingut darrere les empremtes de Jesús per ser legionari sinó deixeble. La seva feina no és disputar, combatre i derrotar els adversaris, sinó viure la veritat del evangeli i comunicar l'experiència de Jesús que està canviant la seva vida.

El cristià tampoc no és «propietari» de la veritat, sinó testimoni. No imposa la seva doctrina, no controla la fe dels altres, no pretén tenir cap raó en tot. Viu convertint-se a Jesús, encomana l'atracció que sent per ell, ajuda a mirar cap a l'evangeli, posa a tot arreu la veritat de Jesús. La Església atraurà la gent quan vegin que la nostra cara s'assembla a la de Jesús, i que la nostra vida recorda la seva.

CERCAR A DÉU

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

No tots els qui han abandonat la pràctica religiosa tenen la mateixa postura davant de Déu. Alguns rebutgen tot contacte amb allò religiós; Déu els resulta un ésser incòmode i amenaçador del qual prefereixen prescindir. Altres viuen absolutament despreocupats d'aquestes coses; en tenen prou d'anar resolent els problemes de cada dia: Déu no té lloc a la seva vida. Hi ha, però, un nombre creixent de no practicants en què es comença a despertar una inquietud religiosa.

No és fàcil expressar allò que senten ni allò que busquen. Certament no estan pensant en tornar al cristianisme que un dia van conèixer i que, per una raó o per una altra, han abandonat. La recerca se situa ara a un altre nivell. Caminen darrere d'alguna cosa que ni ells mateixos encerten a definir amb precisió.

Allò que coneixen de la Església els sembla excessivament complicat. El llenguatge eclesiàstic els és difícil. Tampoc no els convenç gaire la vida d'altres cristians practicants que coneixen. Però senten la necessitat quelcom que doni més coherència i més sentit a la seva vida.

Al fons hi ha la qüestió de Déu. La majoria no dubta que Déu existeix. Però, com és aquest Déu de qui parla tant l'Església? És un Déu terrible i perillós del qual un no es pot refiar mai del tot? És un Déu bo que entén la nostra debilitat i cerca sempre només el nostre bé?

Però, amb qui parlar-ne? A qui s'ha allunyat de la Església no els és fàcil acostar-se a un sacerdot. És normal. Si almenys pogués parlar amb tota confiança amb algun amic creient. Perquè és bo escoltar l'experiència d'algú que viu joiosament la fe per aclarir equívocs, desfer prejudicis o exposar els propis dubtes.

En qualsevol cas, l'important són els passos que un mateix va fent per dins. Hi ha preguntes que és bo contestar: Per què he abandonat jo el contacte amb allò religiós? M'ha fet bé allunyar-me de Déu? Ara sé què és viure d'esquena a la fe, vull acabar així la meva vida? No necessito trobar-me amb un Déu Amic?

Hi ha persones que es van allunyar fa molt temps de tot allò religiós, però tampoc tenen res contra Déu. En aquest moment no sabrien com pregar; han oblidat les paraules del Pare Nostre; no els surt cap oració. És difícil dir a Déu: «Tu em coneixes i m'entens. Ajuda'm a viure. Ensenya'm a creure» ? Pot semblar una cosa trivial i, tanmateix, una invocació sincera a Déu pot significar un canvi interior important. Les paraules de Jesús són encoratjadores: «Tothom qui és de la veritat, escolta la meva veu»

AMB VERITAT

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. .

És estrany que una persona pugui viure tota la vida sense plantejar-se mai el sentit últim de tot. Per molt frívol que sigui el discórrer dels seus dies, tard o d'hora es produeixen «moments de ruptura» que poden fer brollar a la persona interrogants de fons sobre el problema de la vida.

Hi ha hores de felicitat intensa que ens obliguen a preguntar-nos per què la vida no és sempre feliç i en plenitud. Moments de desgràcia que desperten en nosaltres pensaments ombrívols: per què tant patiment?, val la pena viure? Instants de més lucidesa que ens condueixen a les qüestions fonamentals: Qui sóc jo?, què és la vida?, què m'espera

Tard o d'hora, d'una manera o altra, tota persona acaba plantejant-se un dia el sentit de la vida. Tot pot quedar-hi, o també es pot despertar de manera callada però inevitable la qüestió de Déu. Les reaccions poden ser aleshores molt diverses.

N'hi ha que fa temps que han abandonat, si no a Déu, sí un món de coses que tenien relació amb Déu: l'Església, la missa dominical, els dogmes. A poc a poc, s'han anat desprenent d'alguna cosa que ja no té interès algun per a ells. Abandonat tot aquest món religiós, què fer ara davant de la qüestió de Déu?

Altres han abandonat fins i tot la idea de Déu. No tenen necessitat de Ell. Els sembla una cosa inútil i supèrflua. Déu no els aportaria res de positiu. Al contrari, tenen la impressió que complicaria l'existència. Accepten la vida tal com és i segueixen el camí sense preocupar-se excessivament del final.

Altres viuen envoltats de la incertesa. No estan segurs de res: Què és creure en Déu? Com es pot relacionar amb Ell? Qui sap alguna cosa d'aquestes coses? Mentrestant Déu no s'imposa. No força des de l'exterior amb proves ni evidències. No es revela des de dins amb llums o revelacions. Només és silenci, possibilitat, invitació respectuosa..

. El primer davant de Déu és ser honests. No pas caminar eludint la seva presència amb plantejaments poc sincers. Qui s'esforça per buscar Déu amb honradesa i veritat no és lluny de Ell. No hem d'oblidar unes paraules de Jesús que poden il·luminar qui visqui en la incertesa religiosa: «Tothom qui és de la veritat escolta la meva veu» (Jn 18, 37).

CONTRA LA MENTIDA

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

No és freqüent escoltar algú defensar el dret de lhome a la veritat. Un es pregunta per què no s'escolten a la nostra societat crits de protesta contra la mentida, almenys, amb la mateixa força amb què es crida contra la injustícia.

Serà que no som conscients de la mentida que ens envolta per tot arreu? Serà que quan exigim justícia ens sentim només víctimes i mai opressors? Serà que per cridar contra la mentida, la hipocresia i l'engany, cal viure amb un mínim de sinceritat personal?

La mentida és avui un dels pressupostos més ferms de la nostra convivència social. El mentir és acceptat com una cosa necessària tant al complex món del quefer polític i la informació social com a «la petita comèdia» de les nostres relacions personals de cada dia.

L'home contemporani es veu obligat a pensar, decidir i actuar envoltat d'una boira densa de mentida i falsedat. Indefens davant d'un setge d'enganys, fal·làcies i mentides del que és difícil alliberar-se. Com es pot saber la «veritat» que s'amaga després de les decisions polítiques dels diversos partits? Com descobrir els veritables interessos que es tanquen després de campanyes i accions que se'ns demana defensar o rebutjar? Com actuar amb lucidesa enmig de la informació deformada, parcial i interessada que diàriament ens veiem obligats a consumir?

Es dirà que la mentida és necessària per actuar amb eficàcia en la construcció duna societat més lliure i més justa. Però, realment, hi ha algú que pugui garantir que estem fent un món més humà quan des dels centres de poder s'amaga la veritat, quan entre nosaltres s'utilitza la calúmnia per destruir l'adversari, quan s'obliga les masses senzilles que siguin protagonistes de la seva història des d'una situació d'engany i ignorància?

En el fons de tot home hi ha una recerca de veritat i difícilment es construirà res veritablement humà sobre la mentida i la falsedat. En el missatge de Jesús hi ha una invitació a viure en la veritat davant de Déu, davant d'un mateix i davant dels altres. «He vingut per estar testimoni de la veritat. Tothom qui és de la veritat escolta la meva veu» (Joan 18, 37). No és absurd que es tornin a escoltar a la nostra societat aquelles paraules inoblidables de Jesús, que són un repte i una promesa per a tot home que cerca sincerament una societat més humana: «La veritat us farà lliures» (Joan 8, 32).

CANVI IMPORTANT

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

No tots els qui han abandonat la pràctica religiosa tenen la mateixa postura davant de Déu. Alguns rebutgen tot contacte amb allò religiós; Déu els resulta un ésser incòmode i amenaçador del que prefereixen prescindir. Altres viuen absolutament despreocupats d'aquestes coses; en tenen prou d'anar resolent els problemes de cada dia; Déu no té lloc a la seva vida. Hi ha, però, un nombre creixent de no practicants en què es comença a despertar una inquietud religiosa.

No és fàcil expressar allò que senten ni allò que cerquen. No pensen a tornar al cristianisme que van conèixer i que, un dia, van abandonar. La recerca se situa ara a un nivell diferent. Caminen darrere alguna cosa que ni ells mateixos encerten a definir amb precisió.

Allò que coneixen de la Església els sembla excessivament complicat. El llenguatge eclesiàstic els és difícil. Tampoc no els convenç la vida d'altres cristians practicants. Però senten la necessitat quelcom que doni més coherència i més sentit a la seva vida
Al fons de tot hi ha la qüestió de Déu. La majoria no dubta que Déu existeixi. Però, com és aquest Déu de qui parla tant la Església? És un Déu terrible i perillós del qual un no es pot refiar del tot? És un Déu bo que entén la nostra debilitat i cerca sempre només el nostre bé?

Però, ¿amb qui parlar-ne? A qui s'ha allunyat de l'Església no li és fàcil acostar-se a un sacerdot. És normal. Si almenys pogués parlar amb tota confiança amb algun amic creient. Perquè és bo escoltar l'experiència d'algú que viu joiosament la fe per aclarir equívocs, desfer prejudicis o exposar els propis dubtes.

En qualsevol cas, l'important són els passos que un mateix va fent per dins. Hi ha preguntes que és bo contestar: Per què he abandonat jo el contacte amb allò religiós? M'ha fet bé allunyar-me de Déu? Ara sé què és viure d'esquena a la fe, vull acabar així la meva vida? No em cal trobar-me amb un Déu Amic?

Es pot pregar? Hi ha persones que es van allunyar fa molt de tot això, però tampoc no tenen res contra Déu. En aquest moment no sabrien com pregar; han oblidat les paraules del Pare Nostre; no els surt cap oració. És difícil dir a Déu: «Tu em coneixes i m'entens. Ajuda'm a viure. Ensenya'm a creure»? Pot semblar una cosa trivial i, tanmateix, una invocació sincera a Déu pot significar un canvi interior important. Les paraules de Jesús són encoratjadores: «Tothom qui és de la veritat, escolta la meva veu.»

DAVANT EL BUIT ÈTIC

Testimoni de la veritat.

Entre les conseqüències que l'oblit de Déu està implicant la societat moderna no és el menys greu l'esquerdament de la consciència moral. L'allunyament de la fe ha arrossegat molts a una mena d'“alliberament” davant dels imperatius morals. No es tracta de rebuig d‟una norma concreta o d‟una altra, sinó d‟un autèntic “buidament ètic”.

Ha sorgit entre nosaltres una manera subjectiva de situar-se davant de la moral. Hi ha fins i tot els que pensen que no es pot imposar a ningú un codi moral sense atemptar contra la llibertat de la persona. “Ja sabré jo com m'he de comportar. Res ni ningú no pot exigir-me a mi actuar de manera diferent del que jo pensi”.

És cert que encara funciona com a “inèrcia” i que sectors importants de la societat viuen d'una cultura moral que va estar vigent en altres temps. Continuem parlant d'amor, justícia, veritat, respecte a l'altre, solidaritat. Però són paraules que es van gastant. A poc a poc, aquests grans valors ètics són substituïts a la pràctica pels interessos de cadascú. A l'hora de la veritat, el que compta és el propi profit i plaer.

Però la societat ja comença a sentir les greus conseqüències d'aquest buit ètic. Una ciència econòmica “sense consciència” acaba generant atur i pobresa en els més febles. La corrupció creix en la mesura que altres interessos suplanten el servei dels polítics al bé comú. La permissivitat absoluta en l'aspecte sexual i la poca estima de la fidelitat conjugal comporta cada vegada més patiment a parelles i llars. Els mitjans de comunicació esdevenen poderosos mecanismes al servei dels diners. Ja no hi ha límits. Tot es compra i es ven. Els dolors més secrets, les emocions més íntimes.

Davant de tot això, ha començat a despertar-se la consciència col·lectiva. No es pot continuar per aquest camí. Les lesions que s'estan cometent contra l'home i la seva dignitat són massa greus. Una societat “sense moral” pot portar a la destrucció de tot allò humà. Cal reaccionar.

Ens hem de preguntar quin tipus d'home volem i quina mena de societat construirem. Un poble no es fa només amb mesures legals i planificacions econòmiques. Necessitem un sistema de valors ètics assumits socialment i per cadascun. En cas contrari, per què volem construir junts una societat on serem cada cop menys humans?

Cal reconèixer la nostra ceguesa. Fer llum a la nostra pròpia consciència. Descobrir de nou la importància dels valors ètics. Recuperar col·lectivament el sentit del comportament moral i la veritat última de l'ésser humà. El cristià sap que compta amb un punt de referència insubstituïble: el missatge i l'actuació d'aquell que va venir a aquest món “per ser testimoni de la veritat”. Tothom qui és de la veritat, escolta la seva veu.

CREURE DES DEL DUBTE

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

¿Què pot significar per a molts homes i dones d'avui la festa de Crist Rei? Com poden reaccionar davant d'una invitació a acollir el regnat de Déu? ¿Cal tornar, potser, a cantar aquells cants triomfalistes del col·legi i tornar a recitar aquelles estranyes consagracions a un Crist que, ningú sap per què, volia regnar a Espanya de manera privilegiada.

Festes com la de Crist Rei, Corpus Christi o el Sagrat Cor desperten en moltes persones un record agredolç. Paraules com a «religió, missa, pecat, manaments, oració» els evoca un món llunyà i estrany que es perd en les boires del passat i res a veure amb la vida.
Darrere aquest món hi ha l'ombra d'un Déu que els porta mals records. Un Déu que, des dels primers anys juvenils, els ha impedit de ser realment feliços.

I tanmateix, moltes d'aquestes persones continuen buscant Déu. En allò més íntim del seu cor sospiten que Déu és més gran, més viu, més alegre i bonic que tot el que van escoltar sobre Ell.

¿És possible tornar a acollir Déu amb goig i pau després de tan negativa i trista experiència com la que diuen haver viscut en el passat? ¿Què es pot fer?

Primer de tot, cercar el seu rostre, encara que sigui a les palpentes. Déu és més gran que totes les nostres paraules, totes les nostres idees i totes les nostres proves. Per això, hem d'acceptar humilment “la companyia del dubte” i confiar-nos a Ell des del patiment de la incertesa.

Però, què fer quan els dubtes són tants que un vol creure però honradament no ho pot fer? Aleshores cal escoltar unes paraules decisives de Jesús: “Tothom que és de la veritat escolta la meva veu”.

No cal esperar que tots els nostres dubtes quedin resolts per viure en veritat davant de Déu. Qui s'esforça per viure amb honradesa i amb veritat, no és lluny de Déu.

L'important és ser honests davant Ell i saber que el valor i la qualitat d'una vida no depenen de la claredat d'idees que un tingui al cap sinó de la veritat amb què visquem la nostra relació amb Déu.

Qui vol creure en Déu ha de fer l'experiència de ser sincer amb Ell. Viure obert a Ell. Com diu B. Pascal, “això li farà senzill i us portarà a la fe”.

EL REGNE DE CRIST

Per això he vingut al món.

Sovint frases com aquesta en què Jesús afirma que el seu regne «no és d'aquest món» han servit per reforçar una visió del cristianisme com una religió que no s'ha de mesclar absolutament en les coses d'aquest món. En el fons es pensa que com més entregat un viu en el regne de Crist, menys s'ha de comprometre en assumptes polítics, econòmics o socials..

De fet, és una de les típiques cites que s'aporten quan es vol desqualificar o qüestionar intervencions eclesials d'incòmodes repercussions en l'ordre socio-polític.

I no obstant, ni la salvació és una cosa que passa només a l'altre món, ni ser cristià és només cercar per un mateix i pels altres una felicitat amb Déu més enllà de la mort.

Cert, el regne de Crist no pertany al sistema injust del món. Jesús no pretén ocupar cap tron d'aquest món recolzant-se en la força de les armes. No disputa el poder a cap altre rei.

La seva reialesa té un altre origen i fonament completament diferents. El regnat no s'imposa amb armes, poder o diners. És un regnat que creix des de l´amor i la justícia d´un Déu Pare de tots.

Però Jesús és un rei que «ha vingut a aquest món», ja que aquest regne d'amor i justícia ja ha de créixer enmig dels homes, les seves institucions, les seves lluites i els seus problemes.
Per això, Jesús sempre pren molt seriosament la realitat d'aquest món. No és del món, però ni fuig del món ni convida ningú a fugir-ne.

Tot això no són disquisicions sense conseqüències. En concret, Jesús, en no ser del món, pren distàncies respecte als diferents grups influents al poble jueu, i no empra mai les armes, la diplomàcia, els diners, el poder per imposar el seu regnat a ningú.

Però alhora fa de la seva opció en favor dels marginats i desheretats d'aquesta terra el signe distintiu que arriba ja l'amor i la justícia del regne de Déu a aquest món injust.

Una església, preocupada per «no ser del món» haurà d'estar atenta a prendre distància dels poders influents ia no caure en la falsa il·lusió d'enfortir el regne de Crist defensant posicions amb diplomàcia, poder, diners o armes.

Alhora, si vol «estar al món» com Jesús, haurà d'escoltar les encertades paraules de Joan Pau II als bisbes espanyols: «On estigui l'home patint dolor, injustícia, pobresa o violència, hi ha d'estar la veu de la Església amb la seva caritat vigilant i amb l'acció dels cristians».

LA MENTIDA COM A SISTEMA

Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.

No és freqüent escoltar algú defensar el dret de lhome a la veritat. Un es pregunta per què no s'escolten a la nostra societat crits de protesta contra la mentida, almenys, amb la mateixa força amb què es crida contra la injustícia.

Serà que no som conscients de la mentida que ens envolta per tot arreu? Serà que quan exigim justícia, ens sentim només víctimes i mai opressors? Serà que per cridar contra la mentida, la hipocresia i l'engany, cal viure amb un mínim de sinceritat personal?

La mentida és avui un dels pressupostos més ferms de la nostra convivència social. El mentir és acceptat com una cosa necessària tant en el complex món del quefer polític i la informació social com a «la petita comèdia» de les nostres relacions personals de cada dia.
L'home contemporani es veu obligat a pensar, decidir i actuar envoltat d'una densa boira de mentida i falsedat. Indefens davant d'un setge d'enganys, fal·làcies i mentides del que és difícil alliberar-se.

¿Com es pot saber la «veritat» que s'amaga després de les decisions polítiques dels diversos partits? Com conèixer els veritables fils que mouen els autors de fets tan dolorosos com els que se succeeixen dia rere dia entre nosaltres? Com descobrir els veritables interessos que es tanquen després de campanyes i accions que se'ns demana defensar o rebutjar? Com actuar amb lucidesa enmig de la informació deformada, parcial i interessada que diàriament ens veiem obligats a consumir?

Es dirà que la mentida és necessària per actuar amb eficàcia en la construcció duna societat més lliure i més justa. Però, realment, hi ha algú que pugui garantir que estem fent un món més humà quan des dels centres de poder s'amaga la veritat, quan entre nosaltres s'utilitza la calúmnia per destruir l'adversari, quan s'obliga les masses senzilles que siguin protagonistes de la història des d'una situació d'engany i d'ignorància?

En el fons de tot home hi ha una recerca de veritat. I difícilment es construirà res veritablement humà sobre la mentida i la falsedat. En el missatge de Jesús hi ha una invitació a viure en la veritat davant de Déu, davant d'un mateix i davant dels altres. «Jo he vingut per ser testimoni de la veritat. Tothom que és de la veritat escolta la meva veu».

No és absurd que es tornin a escoltar a la nostra societat aquelles paraules inoblidables de Jesús que són un repte i una promesa per a tot home que busca sincerament una societat més humana: «La veritat us farà lliures».