4º
diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Jesús,
com Elies i Eliseu, no és enviat només als jueus.
Lectura
del sant evangeli segons sant Lluc 4,21-30
Després
plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va
asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en
ell. 21
Aleshores començà dient-los:
--Avui
es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.
22 Tothom
l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que
sortien de la seva boca. I deien:
--¿No
és el fill de Josep, aquest?
23
Ell els digué:
--Ben
segur que m'aplicareu aquella dita: "Metge, cura't a tu mateix!"
Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també
aquí al teu poble.
24
I afegí:
--Us
asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. 25
Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el
cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam
s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26
però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una
dona viuda de Sarepta de Sidó. 27
I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts
leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman,
de Síria.
28
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van
omplir d'indignació; 29
es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el
dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat
el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. 30
Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.
Paraula
de Déu.
PRIVATS
D'ESPERIT PROFÈTIC
Sabem
històricament que l'oposició a Jesús es va gestà a poc a poc:
recel dels escribes, irritació dels mestres de la llei i rebuig dels
dirigents del Temple, va créixer fins acabar en la condemna i
l'execució a la creu.
També
ho sap l'evangelista Lluc. Però, intencionadament, forçant fins i
tot el seu propi relat, parla del rebuig frontal a Jesús a la
primera actuació pública que descriu. Des del principi han de
prendre consciència els lectors que el rebuig és la primera reacció
que troba Jesús entre els seus en presentar-se com a Profeta.
Allò
que passà a Natzaret no és un fet aïllat, que passàs en el
passat. El rebuig a Jesús quan es presenta com a Profeta dels
pobres, alliberador dels oprimits i perdonador dels pecadors, es pot
anar produint entre els seus al llarg dels segles.
Als
seguidors de Jesús ens costa acceptar-ne la dimensió profètica.
Oblidem una cosa que té gran importància. Déu no s'ha encarnat en
un capellà, consagrat a tenir cura de la religió del Temple. Tampoc
no en un lletrat, ocupat a defensar l'ordre establert per la llei.
S'ha encarnat i revelat en un Profeta, enviat per el Esperit a
anunciar als pobres la Bona Nova i als oprimits l'alliberament
Oblidem
que la religió cristiana no és una religió més, nascuda per
proporcionar als seguidors de Jesús les creences, els ritus i els
preceptes adequats per viure la seva relació amb Déu. És una
religió profètica, dada pel profeta Jesús per promoure un món més
humà, orientat cap a la salvació definitiva en Déu.
Els
cristians tenim el risc de descuidar una vegada i una altra la
dimensió profètica que ens ha d'animar als seguidors de Jesús. Tot
i les grans manifestacions profètiques que s'han anat produint en la
història cristiana, no deixa de ser veritat el que afirma el teòleg
Hans
Urs von Balthasar: a finals del segle segon
“cau
sobre l'esperit profètic de la Església un gebre que no s'ha llevat
del tot".
Avui,
de nou, preocupats per restaurar "allò
religiós" davant de la secularització
moderna, els cristians correm el perill de caminar cap al futur
privats d'esperit profètic. Si és així, ens pot passar com als
veïns de Natzaret: Jesús s'obrirà pas entre nosaltres i
"s'allunyarà"
per seguir el seu camí. No li impedirà res seguir la seva tasca
alliberadora. Altres, vinguts de fora, reconeixeran la seva força
profètica i acolliran la seva acció salvadora.
¿NO
NECESSITEM PROFETES?
Cap
profeta no és ben rebut al seu poble...
«Un
gran profeta ha sorgit entre nosaltres».
Així
cridaven en els llogarets de Galilea, sorpresos per les paraules i
els gestos de Jesús. Tanmateix, no és això el que passa a Natzaret
quan es presenta davant dels seus veïns com ungit com a Profeta dels
pobres.
Jesús
observa primer la seva admiració i després el rebuig. No se
sorprèn. Els recorda un conegut refrany:
«Us
asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble».
Després,
quan ho expulsen fora del poble i intenten acabar amb ell, Jesús els
abandona. El narrador diu que «es
va obrir pas entre ells i es va anar allunyant».
Natzaret es va quedar sense el Profeta Jesús.
Jesús
és i actua com a profeta. No és un sacerdot del temple ni un mestre
de la llei. La seva vida s'emmarca en la tradició profètica de
Israel. A diferència dels reis i sacerdots, el profeta no és
nomenat ni ungit per ningú. La seva autoritat prové de Déu,
entestat a encoratjar i guiar amb el seu Esperit el seu poble estimat
quan els dirigents polítics i religiosos no ho saben fer. No és
casual que els cristians confessin a Déu encarnat en un profeta.
Els
trets del profeta són inconfusibles. Enmig d'una societat injusta on
els poderosos busquen el seu benestar silenciant el patiment dels qui
ploren, el profeta gosa llegir ia viure la realitat des de la
compassió de Déu pels darrers. La seva vida sencera es converteix
en “presència alternativa”
que critica les injustícies i crida a la conversió i el canvi.
A
banda, quan la religió s'acomoda a un ordre de coses injust i els
seus interessos ja no responen als de Déu, el profeta sacseja la
indiferència i l'auto-engany, critica la il·lusió d'eternitat i
absolut que amenaça la religió i recorda a que només Déu salva.
La seva presència introdueix una nova esperança perquè convida a
pensar el futur des de la llibertat i l'amor de Déu.
Una
Església que ignora la dimensió profètica de Jesús i dels seus
seguidors corre el risc de quedar-se sense profetes.
-
Ens preocupa molt l'escassetat de preveres i demanem vocacions per
al servei presbiteral. Per què no demanem que Déu susciti
profetes? No els necessitem? No sentim necessitat de suscitar
l'esperit profètic a les nostres comunitats?
-
Una Església sense profetes, no corre el risc de caminar sorda a
les crides de Déu a la conversió i el canvi?
PRIVATS
D'ESPERIT PROFÈTIC
Sabem
que històricament l'oposició a Jesús es va anar gestant de mica en
mica: el recel dels escribes, la irritació dels mestres de la llei i
el rebuig dels dirigents del temple van anar creixent fins acabar en
la seva execució a la creu.
També
ho sap l'evangelista Lluc. Però, intencionadament, forçant fins i
tot el seu propi relat, parla del rebuig frontal a Jesús a la
primera actuació pública que descriu. Des del principi han de
prendre consciència els lectors que el rebuig és la primera reacció
que troba Jesús entre els seus en presentar-se com a Profeta.
El
que ha passat a Natzaret no és un fet aïllat. Una cosa que va
passar en el passat.
El
rebuig a Jesús quan es presenta com a Profeta dels pobres,
alliberador dels oprimits i perdonador dels pecadors, es pot anar
produint entre els seus al llarg dels segles.
Als
seguidors de Jesús ens costa acceptar-ne la dimensió profètica.
Oblidem gairebé del tot una cosa que té la seva importància. Déu
no s'ha encarnat en un sacerdot, consagrat a tenir cura de la religió
del temple. Tampoc en un lletrat ocupat per defensar l'ordre
establert per la llei. S'ha encarnat i revelat en un Profeta enviat
per el Esperit a anunciar als pobres la Bona Nova i als oprimits
l'alliberament.
Oblidem
que la religió cristiana no és una religió més, nascuda per
proporcionar als seguidors de Jesús les creences, els ritus i els
preceptes adequats per viure la seva relació amb Déu. És una
religió profètica, impulsada pel Profeta Jesús per promoure un món
més humà, orientat cap a la seva salvació definitiva a Déu.
Els
cristians correm el risc de descuidar una vegada i una altra la
dimensió profètica que ens ha d'animar als seguidors de Jesús. Tot
i les grans manifestacions profètiques que s'han anat donant a la
història cristiana, no deixa de ser veritat el que afirma el
reconegut teòleg H. von Balthasar: A finals del segle segon “cau
sobre l'esperit (profètic) de l'Església una gebre
que no s'ha tornat a treure
del tot".
Avui,
de nou, preocupats per restaurar "allò
religiós" davant de la secularització moderna,
els cristians correm el perill de caminar cap al futur privats
d'esperit profètic. Si és així, ens pot passar allò que als veïns
de Natzaret: Jesús s'obrirà pas entre nosaltres i "s'allunyarà"
per prosseguir el seu camí. No li impedirà res
seguir la seva tasca alliberadora. Altres, vinguts de fora,
reconeixeran la seva força profètica i acolliran la seva acció
salvadora.
REFRANY
D'ACTUALITAT
Cap
profeta no és ben rebut al seu poble.
Natzaret
era un petit llogaret, perdut entre els turons de la Baixa Galilea.
Tots coneixen allà a Jesús: l'han vist jugar i treballar entre
ells. La humil sinagoga del poble és plena de familiars i veïns.
Allà hi ha els seus amics i amigues de la infància.
Quan
Jesús es presenta davant d'ells com a enviat per Déu per als pobres
i oprimits, queden sorpresos i admirats. El seu missatge els agrada,
però no en tenen prou. Demanen que faci entre ells les curacions
que, segons es diu, ha fet a Cafarnaüm. No volen un «profeta»
de Déu, sinó una mena de «mag»
o «curander» que doni
prestigi al seu petit llogaret.
Jesús
no sembla sorprendre's. Segons tots els evangelistes, pronuncia un
refrany que quedarà molt gravat en el record dels seus seguidors: Us
asseguro que
cap
profeta no és ben acollit al seu poble.
Segons
Lluc, la incredulitat i el rebuig dels veïns de Natzaret va
creixent. Al final, furiosos el fan fora del poble.
El
refrany de Jesús no és una banalitat, ja que conté una gran
veritat. El profeta és una persona que fa present la veritat de Déu,
posa al descobert les nostres mentides i covardies, i crida tothom a
un canvi de vida. No és fàcil escoltar el vostre missatge. Resulta
més còmode fer-lo fora i oblidem d'ell.
Els
cristians diem coses tan admirables de Jesús, que a voltes oblidem
la seva dimensió de «profeta».
Ho confessem com a «Fill
de Déu»,
«Salvador
del món»,
«Redentor
de la
humanitat»,
i pensem que, en recitar la nostra fe, ja ho estem acollint. No és
així. A Jesús, Profeta de Déu, el deixem penetrar a la nostra
vida, quan escoltem les seves paraules fins a dins, ens deixem
transformar per la seva veritat i seguim el seu estil de vida.
Aquesta
és la decisió més important del nostre cor: o acullo la veritat de
Jesús o la rebuig. Aquesta decisió, amagada als ulls dels altres i
només coneguda per Déu, és la que decideix el sentit de la meva
vida i l'encert o el desencert del meu pas pel món
LA
POR A SER DIFERENTS
Cap
profeta no és ben rebut al seu poble.
Aviat
va poder veure Jesús allò que podia esperar del seu propi poble.
Els evangelistes no ens han amagat la resistència, l'escàndol i la
contradicció que Jesús va trobar molt aviat, fins i tot en els
ambients més propers. La seva actuació lliure i alliberadora era
massa molesta i acusadora. El seu comportament posava en perill massa
interessos.
Els
creients no ho hauríem d'oblidar. No es pot pretendre seguir
fidelment Jesús i no provocar, d'alguna manera, la reacció,
l'estranyesa, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui, per motius
diversos, no poden estar d'acord amb un plantejament cristià de la
vida.
¿No
som els creients massa «normals»
i massa ben acceptats en una societat que no és tan normal ni tan
acceptable quan es miren les coses des de la fe? No ens sentim massa
a gust i ben adaptats?
Ens
fa por ser diferents. Fa temps que està de moda «estar
a la moda». I no només quan es tracta
d'adquirir el vestit d hivern o escollir els colors d estiu. El
dictat de la moda ens imposa els gestos, les maneres, el llenguatge,
les idees, les actituds i les posicions...
Cal
una gran dosi de coratge i de valor per ser fidel a les pròpies
conviccions, quan tothom s'acomoda i s'adapta «al
que es porta». És més fàcil viure sense un
projecte de vida personal, deixant-se portar pels esdeveniments i els
convencionalismes socials. És més fàcil instal·lar-se còmodament
a la vida i viure superficialment segons el que ens dictin des de
fora.
Al
començament, potser, encara escoltem una veu interior que li diu que
no és aquest el camí encertat per créixer com a home ni com a
creient. Però aviat ens tranquil·litzem. No volem passar per un
anormal, un estrany o un boig. S'està més segur sense
distanciar-se'n del ramat.
I
així seguim caminant. En ramat. Mentre des de l'evangeli se'ns
continua convidant a ser fidels a les nostres conviccions creients,
fins i tot quan ens puguin portar la crítica i el rebuig dins de la
nostra mateixa classe social, el nostre propi partit, el cercle
professional i social en què ens movem i fins i tot en el entorn més
proper dels nostres amics i familiars.
NINGÚ
ESTÀ TOT SOL
A
una vidua de Sarepta.
Encara
avui es dóna entre els cristians un cert “elitisme
religiós” que és inconcebible i indigne
d'un Déu que és amor infinit a totes les criatures. Sovint
s'accepta com el més normal que Déu crea molts fills –tots els
homes i dones que van naixent al món–, però després es preocupa
de debò només dels seus preferits. Déu escull sempre «un
poble elegit» (Israel o l'Església) i s'hi aboca
totalment deixant els altres pobles i religions en un cert
abandonament.
Més
encara. S'ha afirmat amb tota tranquil·litat que «fora
de l'Església no hi ha
salvació»
citant frases com la tan coneguda de sant Ciprià, que, treta del seu
context, resulta esgarrifosa: «No
pot tenir Déu per pare qui no té la Església per mare».
El
Concili Vaticà II ha superat aquesta visió indigna de Déu afirmant
que «Ell
no és lluny
dels
qui busquen entre ombres i imatges el Déu desconegut ja que tots en
reben la vida, la
inspiració
i totes les coses, i el Salvador vol que tots els homes se salvin»
(Lumen
gentium,),
però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els
hàbits mentals que segueixen dominant l'actitud de molts cristians.
Cal
dir-ho amb claredat. Déu que crea a tots per amor, viu bolcat sobre
cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la
felicitat eterna en comunió amb ell. Mai un sol home o una sola dona
que hagi viscut sense que Déu l'hagi acompanyat des del fons del seu
ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva
religió o la seva a-religiositat, allà hi ha Déu suscitant la seva
salvació. El seu amor no abandona ningú. Com diu sant Pau:
«En
Déu no hi ha accepció de persones» (Rm
2,11).
Rebutjat
al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la
vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i
pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels
seus fills encara que no pertanyin al poble elegit d'Israel . Déu no
s'ajusta als nostres esquemes i divisions. Tots són els fills, els
que viuen a l'Església i els que l'han deixada. Déu no abandona
ningú. A tots els vol tenir per sempre en la felicitat eterna.
OPCIÓ
FONAMENTAL
El
van empènyer fora del poble ...
Probablement
molts cristians no han sentit parlar de l'opció fonamental.
Tanmateix, hauria de ser explicada de manera clara i senzilla, ja que
es tracta d'una categoria decisiva a la teologia per comprendre
l'estructura moral de la persona i per valorar la seva actuació.
Com
ho indica el mateix nom, l'opció fonamental és una decisió que
brolla del centre de la persona i que condiciona de manera fonamental
totes les altres actuacions de l'individu. És, per tant, una opció
de tal densitat dóna una orientació i un sentit a tota la vida de
la persona.
Concretament,
l'opció fonamental és una decisió «a
favor o en contra de Déu». La persona opta
per orientar la seva existència comptant amb Déu o prescindint
d'Ell. Accepta Déu com a horitzó últim del seu comportament o es
tanca a Ell per organitzar-se la seva vida des del seu propi jo. No
és, doncs, una decisió més entre d'altres, sinó el «sí»
o el «no» de l'individu al seu
Creador, que condicionarà el conjunt de tots els altres actes.
Aquesta
opció no es fa, en general, dient de manera explícita en un moment
determinat: «Jo viuré
d'avui prescindint de Déu» o afirmant, per
contra: «Acolliré
Déu en la meva vida.» És una opció lliure i
conscient, però, d'ordinari, va prenent cos a poc a poc, a mesura
que ens obrim a Déu o ens tanquem en nosaltres mateixos.
Aquesta
orientació fonamental es va encarnant i manifestant després en les
actuacions i reaccions de la persona al llarg dels dies, i cal
tenir-la en compte per jutjar la moralitat de cada acte sense caure
en una falsa casuística. Els actes de l'individu són importants,
però no tant considerats de manera aïllada, sinó com a exponent de
la postura bàsica de la persona davant de Déu i de l'existència.
Les petites decisions que anem prenent cada dia el que fan és
confirmar i reforçar la nostra opció per Déu o debilitar-la i,
fins i tot, modificar-la i eliminar-la.
L'evangeli
de Lluc presenta Crist com «senyal
de contradicció»
enmig
del poble
«per
tal
que
quedin al descobert les intencions de molts cors»
(Lc
2, 35).
En
ell podem escoltar la crida de Déu a orientar la nostra vida
acollint-lo com a únic Senyor, principi i font de tot bé, destí
últim de l'ésser humà. Déu no para de cridar-nos en Crist. Podem
rebutjar la seva invitació com els habitants de Natzaret o la podem
acollir; podem ofegar-la o deixar-la créixer al nostre cor. Però
tota la nostra vida es decideix en aquesta opció fonamental, secreta
potser als ulls dels altres, però coneguda per Déu el nostre
Creador i Pare.
TOLERANTS,
PERÒ NO INDIFERENTS
El
van empènyer fora del poble...
El
pluralisme que regna avui a occident no és només una dada social.
És un dogma de la nostra cultura. Un dels pocs que queden. Tot pot
ser discutit. Però mai el dret de cadascú a pensar com li sembli i
a ser respectat en allò que pensa.
Això
que, sens dubte, significa un progrés en la història de la
humanitat, ha comportat un relativisme social que pot ser demolidor.
Tot sembla igual. És igual una visió de la vida que una altra, una
manera de viure que el seu contrari.
Per
a no poques persones, ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni
lletjor, bo ni dolent. Tot és subjectiu. Cadascú veurà què vol
pensar de la vida, com sent les coses i què li ve de gust fer en
cada cas. L'elecció la fa cadascú.
Més
encara. Les coses arriben a tal punt que si un defensa en públic
unes conviccions fermes sobre l'existència, l'home o la moral,
fàcilment pot ser titllat de fanàtic i fins i tot intolerant. El
que importa és la relativitat de tot. Res no és segur ni ferm.
Només el que manté una posició relativista és digne de respecte.
El
professor A. Bloom, en la seva coneguda anàlisi «El
tancament de la ment moderna»,
diu que «el
relativisme de valors constitueix un canvi moral i polític tan gran
com el que es va produir quan el cristianisme va reemplaçar el
paganisme grec o romà».
Però, és bo que es dissolgui l'esforç per establir la veritat i
per precisar allò que és digne de l'ésser humà?
En
aquest ambient de «relativisme
disfressat de tolerància» del
qual parla l'investigador , també parlar de «religió»
resulta ambigu. Cal preguntar de quin tipus de religió es tracta i
de quin Déu s'està parlant. Concretament, davant del fenomen del
pluralisme modern, la reacció dels creients és diferent. Alguns
s'endureixen en postures de tall fonamentalista fins i tot intentar
imposar les seves conviccions per força. Altres, des de posicions
permissives i liberals, donen per bo gairebé tot afirmant que
l'important és l'experiència religiosa de cadascú.
Em
sembla que el cristià està cridat avui a viure una fe humil, que
mira a la terra i es preocupa per millorar-la, una fe lúcida, que
és tolerant sense ser indiferent, compromesa sense ser fanàtica;
una fe ferma, que no es dissol en qualsevol cosa; una fe confessant,
que no adopta una postura de croada, però no s'avergonyeix de
presentar-se en públic i d'actuar segons les pròpies conviccions.
EDUCAR
LA VOLUNTAT
Jesús va passar
entremig de ells i se'n va anar.
No
està de moda parlar de disciplina, esforç o renúncia. Pocs gosen
avui mostrar la importància que té en la vida l'educació d'una
voluntat forta i recta. Vivim més aviat embolicats en això que el
catedràtic de psiquiatria Enrique Rojas anomena «la
filosofia del que em ve de gust».
Aquesta és la principal motivació que inspira la vida de no pocs:
«no em ve de gust»,
«això em va», «això
no m'agrada».
En
pocs anys, ha anat creixent de manera alarmant el nombre de persones
de voluntat feble, capritxoses i toves, incapaços de proposar-se
metes i objectius concrets. Homes i dones inconstants que giren com a
penells segons el vent del moment, portats i atrets pel que, a cada
instant, els demana el cos.
Cerquen
una vida còmoda i plaent, però els espera un futur difícil. En
l'amor no arribaran gaire lluny, ja que no saben què és renunciar,
ni coneixen la importància del sacrifici i la dedicació al bé de
l'altre. Són com nens consentits i capritxosos que fan malbé
qualsevol relació basada en l'amor i el lliurament generós.
No
assoliran tampoc res gran i noble en els altres aspectes de la seva
vida. Mai no desenvoluparan les seves veritables possibilitats.
S'instal·laran en la mediocritat i arrossegaran, allà on vagin, la
seva personalitat mal dissenyada, fruit de l'abandó i la deixadesa.
Avui
l'home necessita recordar que la voluntat és un tret essencial del
ésser humà. Tant com la raó. Fins i tot cal dir que l'home amb
voluntat arriba més lluny en el creixement personal que l'home
intel·ligent. El més gran és gairebé sempre fruit de la
determinació i la tenacitat.
Educar
la voluntat és una feina que requereix esforç diari. Cal fer servir
eines tan concretes com la disciplina, l'ordre, la constància i la
il·lusió. Cal saber renunciar a la satisfacció del que és
immediat en funció de metes futures.
Però
val la pena. Abans o després, arriben els fruits. La persona es va
fent més lliure i més propietària de si mateixa. No es doblega
fàcilment davant les dificultats. La seva vida va assolint una
maduresa que enriqueix els qui troba en el seu camí.
El
model més net el troba el cristià en aquest Jesús capaç de ser
fidel a la seva missió, malgrat els rebutjos i els menyspreus que
troba en el seu camí. L'evangelista Lluc ens diu que els seus propis
veïns de Natzaret intentaven «estimbar-lo»,
però ell «es
va obrir pas entre
ells»
per continuar la seva tasca salvadora.
TOT
ÉS GRÀCIA
Es
meravellaven de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva
boca.
Els
habitants de Cafarnaüm s'admiren de “les
paraules de gràcia” que
surten de la boca de Jesús doncs, en llegir a la sinagoga el llibre
de Isaïes, només escull les paraules que parlen de salvació i no
les de venjança i càstig.
Fa
uns anys els cristians parlaven de la gràcia més sovint.
Precisament el dilema decisiu de la vida es formulava en aquests
termes: “estar
en gràcia”
o “estar
en pecat”.
Avui
tot això sembla haver quedat arraconat com d'importància
secundària, i la paraula mateixa “gràcia”
no té un significat especial per a molts creients.
Tanmateix,
la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per expressar
la bondat, l'afecte i la misericòrdia de Déu que impregnen i
penetren tota la nostra existència.
L'home
no és un ser “desgraciat”.
No està en “desgràcia”
davant Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb la seva
gràcia. Fins i tot el més indigne, el més perdut, està sempre
envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i l'estima sense fi.
Malgrat
que una certa predicació hagi pogut suggerir el contrari, no és que
els homes hàgim de ser bons perquè Déu ens accepti i ens estimi.
Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser altrament. I nosaltres
som bons deixant-nos transformar per aquest amor.
Malgrat
nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d'oferir-se i
comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no destrueix
la vostra presència amorosa. Només impedeix que aquesta presència
ens vagi alliberant i construint com a persones.
Déu
segueix aquí, sostenint i encoratjant el nostre ésser amb amor,
respectant totalment la nostra llibertat, cridant-nos silenciosament
a una vida més plena.
Per
això va poder escriure G. Bernanos “tot
és gràcia”,
perquè tot, absolutament tot, està sostingut, embolicat i penetrat
pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, acollida i perdó per a
totes les criatures.
D'altra
banda, seria una equivocació pensar que la gràcia és “una
cosa” que
es rep de Déu només interiorment i de manera secreta i invisible,
en allò més ocult de l'ànima.
La
gràcia és presència salvadora de Déu que se'ns regala
permanentment i de mil maneres a tots i cadascun de nosaltres a
través de persones, experiències i esdeveniments que sostenen la
nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida
definitiva.
La
gràcia és Déu present a la nostra existència sencera. Tot
canviaria per a nosaltres si fóssim capaços de creure una mica el
que diu l'admirable Angelus Silesius: “Jo
no existeixo fora
de
Déu; Déu no existeix fora de mi”.
LA
POR A SER DIFERENTS
Cap
profeta no és ben rebut al seu poble.
Aviat
va poder veure Jesús allò que podia esperar del seu propi poble.
Els evangelistes no ens han amagat la resistència, l'escàndol i la
contradicció que Jesús va trobar molt aviat, fins i tot en els
ambients més propers.
La
seva actuació lliure i alliberadora era massa molesta i acusadora.
El seu comportament posava en perill massa interessos.
Jesús
ho comprèn així amb tota lucidesa. És difícil que un home que es
posa a actuar escoltant fidelment Déu sigui ben acceptat en un poble
que viu d'esquena a Ell. «Cap profeta
no és ben mirat a la seva
terra».
Els
creients no ho hauríem d'oblidar. No es pot pretendre seguir
fidelment Jesús i no provocar, d'alguna manera, la reacció,
l'estranyesa, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui, per motius
diversos, no poden estar d'acord amb un plantajament cristià de la
vida.
¿No
som els creients massa «normals» i massa ben acceptats en una
societat que no és tan normal ni tan acceptable quan es miren les
coses des de la fe? No ens sentim gaire a gust i ben adaptats?
Ens
fa por ser diferents. Fa molt de temps que està de moda «estar a la
moda». I no només quan es tracta d adquirir el vestit d hivern o
escollir els colors d estiu. El “dictat de la moda” ens imposa
els gestos, les maneres, el llenguatge, les idees, les actituds i les
posicions que hem de defensar.
Cal
una gran dosi de coratge i de valor per ser fidel a les pròpies
conviccions, quan tothom s'acomoda i adapta
«al que es porta».
És
més fàcil viure sense un projecte de vida personal, deixant-se
portar pels esdeveniments i els convencionalismes socials. És més
fàcil instal·lar-se còmodament a la vida i viure superficialment
segons el que ens dictin des de fora.
Al
començament, potser, encara escoltem una veu interior que li diu que
no és aquest el camí encertat per créixer com a home ni com a
creient. Però aviat ens tranquil·litzem. No volem passar per un
anormal, un estrany o un boig. Està més segur sense distanciar-se
del ramat.
I
així seguim caminant. En ramat. Mentre des de l'evangeli se'ns
continua convidant a ser fidels a les nostres conviccions creients,
fins i tot quan ens puguin portar la crítica i el rebuig dins de la
nostra mateixa classe social, el nostre propi partit, el cercle
professional i social en què ens movem i fins i tot en el entorn més
proper dels nostres amics i familiars.
QUAN
UN POBLE S'EQUIVOCA
Cap
profeta no és ben rebut al seu poble...
És
força freqüent entre nosaltres atribuir al «poble»
les postures i posicions que cadascú tracta de defensar. Fàcilment
es llencen consignes, s'adopten decisions i es fan accions en nom
d'un poble que suposadament els defensa.
Ningú
no gosa elevar una veu que pugui semblar contrària al poble. Cal fer
veure que la nostra paraula és una expressió clara de la voluntat
del poble.
Tot
passa com si l'apel·lació al poble fos el criteri definitiu per
jutjar la validesa i el caràcter just del que es proposa.
Aquest
desig de defensar allò que el poble vol, ha de ser, sens dubte,
l'actitud de tot home que cerca el bé comú davant d'interessos
egoistes i exclusivament partidistes.
Seria
però equivocació pensar que l'única manera d'estimar un poble és
identificar-se amb tot allò que aquest poble diu i aprovar
acríticament tot allò que aquest poble fa.
Un
poble, pel fet de ser-ho, no és automàticament infal·lible. Els
pobles també s'equivoquen. Els pobles també són injustos.
I
és aleshores, precisament, quan aquest poble necessita homes que li
diguin amb sinceritat i valentia els errors i el pecat. Homes que,
moguts pel seu amor lleial al poble, s'atreveixin a aixecar una veu
potser molesta i discordant, però que aquest poble necessita
escoltar per no deshumanitzar-se.
Un
poble que no té a cada moment fills que gosen denunciar els errors i
les injustícies, és un poble que corre el risc d'anar
«perdent la seva consciència».
Potser
el pecat més gran d'un poble és ofegar la veu dels seus profetes,
gent molt senzilla però que conserven com ningú el millor i més
humà del poble.
I
quan un poble redueix al silenci aquests homes i dones, s'empobreix i
queda sense llum per caminar cap a un futur més humà.
És
trist constatar que el refrany jueu continua sent realitat:
«Cap profeta no és ben mirat a
la seva terra». I els pobles segueixen desoint els
seus profetes com aquell de Natzaret que va expulsar un dia Jesús,
el millor i més necessari per al poble.
