DIUMENGE SEGON DURANT L'ANY

 

2º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea.

Lectura del sant evangeli segons sant Joan 2,1-11

Les noces de Canà

1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3 Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:

--No tenen vi.

4 Jesús li respon:

--Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

5 La seva mare diu als servidors:

--Feu tot el que ell us digui.

6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.

7 Els diu Jesús:

--Ompliu d'aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:

--Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li'n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi 10 i li diu:

--Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

11 Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.

Paraula de Déu.

UN GEST POC RELIGIÓS

"Hi havia unes noces a Galilea". Així comença aquest relat en què se'ns diu una cosa inesperada i sorprenent. La primera intervenció pública de Jesús, el Enviat de Déu, no té res de religiós. No passa en un lloc sagrat. Jesús inaugura la seva activitat profètica "salvant" una festa de noces que podia haver acabat molt malament.

En aquells llogarets pobres de Galilea, la festa de noces era la més apreciada per tots. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses festives i cantant cançons d'amor.

L'evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d'una festa de noces on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

L'evangelista Joan no parla de “miracles”. Als gestos sorprenents que realitza Jesús els anomena sempre “signes”. No vol que els seus lectors es quedin en allò que pot haver de prodigiós en la seva actuació. Ens convida que en descobrim el significat més profund. Per això ens ofereix algunes pistes de caràcter simbòlic. Vegem-ne només una.

La mare de Jesús, atenta als detalls de la festa, s'adona que "no els queda vi" i ho indica al seu fill. Potser els nuvis, de condició humil, s'han vist desbordats pels convidats. Maria està preocupada. La festa està en perill. Com poden acabar unes noces sense vi? Ella confia en Jesús.

Entre els camperols de Galilea, el vi era un símbol molt apreciat de l'alegria i de l'amor. Ho sabien tots. Si a la vida falta l'alegria i falta l'amor, en què pot acabar la convivència? Maria no s'equivoca. Jesús intervé per salvar la festa proporcionant vi abundant i de gran qualitat.

Aquest gest de Jesús ens ajuda a captar l'orientació de tota la seva vida i el contingut del seu projecte del regne de Déu. Mentre els dirigents religiosos i els mestres de la Llei es preocupen de la religió, Jesús es dedica a fer més humana i suportable la vida de la gent.

Els evangelis presenten Jesús concentrat, no a la religió sinó a la vida. No és només per a persones religioses i pietoses. És també per als qui viuen decebuts per la religió, però senten necessitat de viure de manera més digna i feliç. Per què? Perquè Jesús contagia fe en un Déu en què es pot confiar i amb qui es pot viure amb alegria, i perquè atrau cap a una vida més generosa, moguda per un amor solidari.

LLENGUATGE DE GESTOS

Jesús va començar els seus gestos.

L'evangelista Joan no diu que Jesús va fer "miracles" o "prodigis". Ell els anomena "signes" perquè són gestos que apunten cap a una cosa més profunda del que poden veure els nostres ulls. Concretament, els signes que Jesús realitza, orienten cap a la seva persona i ens descobreixen la seva força salvadora.

El que ha passat a Canà de Galilea és el començament de tots els signes. El prototip dels que Jesús durà a terme al llarg de la vida. En aquesta "transformació de l'aigua en vi" se'ns proposa la clau per captar el tipus de transformació salvadora que opera Jesús i el que, en nom seu, han d'oferir els seus seguidors.

Tot passa en el marc d'unes noces, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l'amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar la comunió definitiva de Déu amb l'ésser humà. La salvació de Jesucrist ha de ser viscuda i oferta pels seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d'omplir el nostre desig de felicitat total.

El relat suggereix una mica més. L'aigua només pot ser assaborida com a vi quan, seguint les paraules de Jesús, és «treta» de sis grans gerres de pedra, utilitzades pels jueus per a les seves purificacions. La religió de la llei escrita en taules de pedra és exhausta; no hi ha aigua capaç de purificar l'ésser humà. Aquesta religió ha de ser alliberada per l´amor i la vida que comunica Jesús.

No es pot evangelitzar de cap manera. Per comunicar la força transformadora de Jesús no són suficients les paraules, calen els gestos. Evangelitzar no és només parlar, predicar o ensenyar; encara menys, jutjar, amenaçar o condemnar. Cal actualitzar, amb fidelitat creativa, els signes que Jesús feia per introduir l'alegria de Déu i fer més feliç la vida dels camperols.

A molts la paraula de l´Església els deixa indiferents. Les nostres celebracions els avorreixen. Necessiten conèixer més signes propers i amistosos per part de la Església per descobrir en els cristians la capacitat de Jesús per alleujar el sofriment i la duresa de la vida.

¿Qui voldrà escoltar avui allò que ja no es presenta com a notícia joiosa, especialment si es fa invocant l'evangeli amb to autoritari i amenaçador? Jesucrist és esperat per molts com una força i un estímul per existir, i un camí per viure de manera més sensata i joiosa. Si només coneixen una "religió aigualida" i no poden assaborir una mica de l'alegria festiva que Jesús contagiava, molts continuaran allunyant-se.

ALEGRIA I AMOR

-No tenen vi.

Segons l'evangelista Joan, Jesús va anar fent signes per donar a conèixer el misteri tancat en la seva persona i per convidar la gent a acollir la força salvadora que portava. Quin va ser el primer signe? Què és el primer que hem de trobar en Jesús?

L'evangelista parla d'un casament a Canà de Galilea, un petit llogaret de muntanya, a quinze quilòmetres de Natzaret. Tot i això, l'escena té un caràcter clarament simbòlic. Ni la dona ni l'espòs tenen cara: no parlen ni actuen. L'únic important és un convidat que es diu Jesús.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d'amor. De sobte, la mare de Jesús fa notar quelcom terrible: no els queda vi. Com continuaran cantant i ballant?

El vi és indispensable en un casament. Per aquella gent, el vi era, a més, el símbol més expressiu de l'amor i l'alegria. Ho deia la tradició: el vi alegra el cor. El cantava la núvia al seu estimat en un preciós cant d'amor: Els teus amors són millors que el vi. Què pot ser un casament sense alegria i sense amor? Què es pot celebrar amb el cor trist i buit d'amor ?

Al pati de la casa hi ha sis gerres de pedra. Són enormes. Estan col·locades allà, de manera fixa. S'hi guarda l'aigua per a les purificacions. Representen la pietat religiosa dels camperols que intenten viure purs davant Déu. Jesús transforma l'aigua en vi. La seva intervenció introduirà amor i alegria en aquella religió. Aquesta és la primera aportació.

Com podem pretendre seguir Jesús sense cuidar més entre nosaltres l'alegria i l'amor? Què hi pot haver més important que això a la Església i al món? Fins quan podrem conservar en gerres de pedra una fe trista i avorrida ?, per què serveixen tots els nostres esforços, si no som capaços d'introduir amor a la nostra religió? No pot ser res més trist que dir d'una comunitat cristiana: no els queda vi.

VI BO

Tu has guardat fins ara el vi millor.

A Jesús se'l identifica, generalment, amb el fenomen religiós que coneixem per cristianisme. Avui, però, comença a obrir-se pas una altra actitud: Jesús és de tots, no sols dels cristians. La seva vida i missatge són patrimoni de la Humanitat.

Ningú a occident ha tingut un poder tan gran sobre els cors. Ningú no ha expressat millor que ell les inquietuds i interrogants de l'ésser humà. Ningú no ha despertat tanta esperança. Ningú ha comunicat una experiència tan sana de Déu, sense projectar-hi ambicions, pors i fantasmes. Ningú no s'ha acostat al dolor humà de manera tan fonda i entranyable. Ningú no ha obert una esperança tan ferma davant del misteri de la mort i de la finitud humana.

Dos mil anys ens separen de Jesús, però la seva persona i el seu missatge segueixen atraient els homes. És veritat que interessa poc en alguns ambients, però també és cert que el pas del temps no ha esborrat la seva força seductora ni ha esmorteït el ressò de la paraula.

Avui, quan les ideologies i les religions experimenten una crisi profunda, la figura de Jesús escapa de tota doctrina i transcendeix tota religió per convidar directament els homes i les dones d'avui a una vida més digna, feliç i esperançada.

Els primers cristians van experimentar Jesús com a font de vida nova. De ell rebien un alè diferent per viure-hi. Sense ell, tot se'ls tornava de nou sec, estèril, apagat. L'evangelista Joan redacta l'episodi dels casaments de Caà per presentar simbòlicament Jesús com a portador d'un «vi bo», capaç de revifar l'esperit.

Jesús avui pot ser ferment de nova humanitat. La vida, el missatge i la persona conviden a inventar formes noves de vida sana. Ell pot inspirar camins més humans en una societat que cerca el benestar ofegant l'esperit i matant la compassió. Ell pot despertar el gust per una vida més humana en persones, buides d'interioritat, pobres d'amor i necessitats d'esperança.

DIUMENGE

Jesús va començar els seus signes...

Amb aquest diumenge comencen els cristians el Temps litúrgic Ordinari. Per això, pot ser una bona ocasió per recordar la importància i el sentit de diumenge. De la seva celebració en depèn, en bona part, viure de la comunitat cristiana i la vitalitat dels creients.

El diumenge és, abans que res, el dia de la resurrecció. Tot i que de vegades s'oblida, els cristians celebrem la Pasqua cada vuit dies. Aquesta Pasqua setmanal sosté i alimenta la nostra esperança. Enmig d'una societat de vegades tan desesperançada, els cristians es reuneixen per recordar i renovar la seva darrera esperança en aquest Déu que ha obert una sortida a la nostra vida en Crist ressuscitat. On no se celebra aquesta esperança, aviat no hi haurà esperança.

Diumenge és el dia de l'Església. Dia en què la Església torna a les fonts per regenerar-se i cobrar nova vitalitat. Diumenge les comunitats cristianes recorden el seu origen, identitat, missió i destinació. Per això, els cristians es reuneixen cada vuit dies i, per sobre de diferències ideològiques i polítiques, confessen junts la mateixa fe, reciten el mateix Credo, invoquen el mateix Pare i s'alimenten del mateix Pa. Qui habitualment no es reuneix, va quedant despenjat de la comunitat de fe.

Diumenge és el dia de l'eucaristia, dia en què els creients eleven el seu cor a Déu per donar-li gràcies per la salvació que ens ha estat oferida en Crist. Aquesta eucaristia és font i cim de tota la vida cristiana. Per això, qui no en participa o només es preocupa de complir «el precepte d'anar a missa» en el moment més còmode del seu programa de cap de setmana, queda privat de l'experiència fonamental que podria revifar la fe.

El diumenge és el dia de la Paraula de Déu. Dia en què els cristians escolten junts la Paraula que il·lumina la seva existència. Al llarg de la setmana, sentim tota mena de veus i paraules, ens envaeixen informacions, notícies i imatges de tot gènere. Diumenge, per fi, escoltem una Paraula diferent. Qui mai no s'atura per obrir les orelles i el cor a  el Evangeli, es queda sense «la Paraula que dóna vida».

El diumenge és el dia de la caritat fraterna. Des del començament, els cristians van recordar el Ressuscitat celebrant l'eucaristia i repartint els seus béns als pobres. Diumenge no és només litúrgia; és també solidaritat. Per això, és el dia del perdó i de l'amistat, el dia de donem la pau, de recordar els necessitats i compartir amb ells els nostres béns. Aquest és el sentit de les col·lectes de Càritas i de les Jornades per les diverses necessitats. Qui segueix el seu camí sense recordar mai els necessitats no celebra diumenge.

Diumenge és també el dia del descans.

Festa que ens recorda que tot no es redueix a treballar.

PARELLES

Hi havia unes noces a Canà

Entre els desajustos que es poden donar avui en una parella, no és menys important el desajust religiós. Cada cop són més els matrimonis que discrepen profundament en la seva actitud religiosa. Mentre un se sent creient, l'altre viu la seva fe de manera vacil·lant o ha abandonat tota vinculació amb allò religiós.

Aquesta situació relativament nova entre nosaltres requereix una reflexió més gran. El fet que el marit o l'esposa es declari més o menys increient no ha de conduir la parella a l'abandonament total de Déu. Al contrari, pot ser un estímul per plantejar-se junts el veritable sentit de la vida des de la seva arrel.

Abans que res, cal extremar més que mai el respecte mutu, profund i sincer. Cadascú és responsable de la seva pròpia vida. Ni l'agnòstic no ha de menysprear el qui creu com si la seva fe fos fruit de la ingenuïtat, ni aquest s'ha de sentir superior perquè té unes creences o accepta unes pràctiques religioses.

El que és important és exigir-se coherència. Que cadascú s'esforci per actuar de manera coherent amb les seves conviccions. Són els fets els que posen de manifest la veritat de la nostra vida o la frivolitat dels nostres plantejaments verbals. El creient no ha d'oblidar que la fe s'encarna a la vida diària: a la feina i al descans, a l'amor conjugal ia la dedicació als fills, a la convivència familiar ia la vida social.

El que cal evitar sigui com sigui és la polèmica crispada o la mútua agressivitat en temes religiosos. En general, aquest tipus de reaccions prové d'una manca de seguretat, acomplexament o confusió. El que parla des d'una experiència interior gojosa, ho fa amb actitud oberta i comprensiva.

En el terreny de les creences, el diàleg ha de començar per mostrar què és allò que a cadascú li aporten les seves pròpies conviccions. El creient hauria de comunicar com l'estimula la fe en Déu a viure de manera responsable i esperançada. El qui ha abandonat tota referència religiosa hauria d'exposar des d'on dóna sentit últim al misteri de l'existència.

Sempre hi ha un punt de trobada i és l'amor mutu i el projecte comú de cercar junts el bé de la parella i dels fills. El cristià, per la seva banda, creu en un Déu que estima amb amor infinit tot home, a qui busca amb sincer cor ia qui camina per la vida a les palpentes sense saber on dirigir els seus passos.

L'actuació de Jesús a Canà de Galilea, preocupat per la felicitat d'un jove matrimoni a la festa dels casaments, és un «signe» carregat de significat profund. A Déu li interessa la felicitat de la parella humana.

CASAR-SE

Es van celebrar unes noces a Canà de Galilea.

Tinc la impressió que la majoria dels esposos cristians viuen el seu matrimoni sense ni tan sols sospitar la grandesa que amaga la seva vida matrimonial.

Escolten de l'Església una predicació cuidada sobre els deures matrimonials, però poques vegades se senten convidats a viure amb goig la mística que hauria d'animar i donar sentit al seu matrimoni.

I, tanmateix, les exigències morals del matrimoni només s'entenen quan s'ha intuït d'alguna manera el misteri que els esposos són cridats a viure i gaudir-ne. Per això potser el més urgent i apassionant per a les parelles cristianes sigui entendre bé què vol dir «casar-se per la Església» i «celebrar el sagrament del matrimoni».

«Sagrament» és una paraula gastada que diu avui poca cosa a molts cristians. Bastants no saben ni tan sols que, a l'origen, «sagrament» significa «signe», «senyal». Quan dos creients es casen per la Església, el que busquen és convertir el seu amor en sagrament, és a dir, en signe o senyal de l'amor que Déu viu cap a les criatures.

Això és el que els nuvis volen dir amb el seu gest en el moment del casament: «Nosaltres ens estimem amb tal profunditat i fidelitat, amb tanta tendresa i entrega, de manera tan total, que ens atrevim a presentar-vos el nostre amor com a “sagrament” , és a dir, com a signe de l'amor que Déu ens té. D'ara endavant, quan veieu com ens volem, podreu intuir, encara que sigui de manera deficient i imperfecta, com us vol Déu.

Però el seu amor es converteix en sagrament precisament perquè cadascú comença a ser «sagrament» de Déu per a l'altre. En casar-se, els esposos cristians es diuen i prometen així l'un a l'altre: «Jo t'estimaré de manera que quan et sentis estimat per mi, podràs percebre com t'estima Déu. Jo seré per a tu gràcia de Déu. A través meu t'arribarà el seu amor. Jo seré petit “sagrament” on podràs pressentir l'amor amb què Déu t'estima.»

Per això, el matrimoni no és només un sagrament sinó un estat sacramental. El casament no és sinó l'inici d'una vida en què els esposos poden i han de descobrir Déu en el seu amor matrimonial.

L'amor íntim que ells celebren i gaudeixen, els gestos d'afecte i tendresa que s'intercanvien, el lliurament i la fidelitat que viuen dia a dia, el perdó i la comprensió que sostenen la seva existència, tot té per a ells un caràcter únic i diferent, misteriós i sacramental. Tot i totes les seves deficiències i mediocritat, a l'interior del seu amor han d'assaborir ells la gràcia de Déu, la proximitat i el perdó.

Mai no és tard per aprendre a viure amb més profunditat. Aquell Jesús que va il·luminar amb la seva presència les noces de Canà pot ensenyar als esposos cristians a beure encara un «vi millor».

DAVANT TOT, HONESTS

Els seus deixebles van creure en ell.

La fe es desperta i aviva en el nostre cor quan som capaços de captar enmig de la vida signes que ens conviden a obrir-nos al misteri de Déu.

Segons el quart evangelista, la fe dels deixebles va començar a créixer quan van poder veure “els signes” que Jesús va iniciar al llogaret de Canà.

Avui la mirada de l'home modern amb prou feines sembla percebre cap senyal que l'orienti cap a Déu. El seu cor no sembla escoltar cap crida que l'elevi cap a Ell.

¿Ens hem quedat “sense noves” de Déu o és més aviat que ens hem fet sords a les seves invitacions? Ja no hi ha a la vida, a l'home i al món “indicis” de Déu o més aviat és la nostra mirada la que s'ha ennuvolat?

No hem d'oblidar que per percebre els senyals que ens parlen de Déu cal tenir un cor honest. Abans de prendre qualsevol decisió davant d'Ell, la primera actitud ha de ser l'honestedat.

S'està estenent entre nosaltres una postura que sembla tenir cada cop més adeptes i segons la qual no té sentit preguntar-se pel “sentit de la vida”.

Certament és més còmode no remoure el nostre cor, no escoltar les preguntes ni les trucades que hi ha a la vida, i dir senzillament que no té cap sentit buscar un sentit a la vida i, molt menys, cercar-lo en Déu.

Però no hauríem d'oblidar l'observació que feia K. Rahner. “És més fàcil deixar-se enfonsar en el buit mateix que en l'abisme del misteri de Déu, però no suposa més coratge ni tampoc més veritat”.

Eludir el problema del sentit de la vida, viure tancat a tota crida o interrogant, passar-se la vida en una postura de “neutralitat”, sense prendre cap decisió ni a favor de la fe ni en contra, ja és prendre una decisió. La pitjor de totes.

Una decisió que si és responsable ha de ser honesta i ha d'estar recolzada en raons ben meditades, com qualsevol altra decisió seriosa davant de la vida.

Encara que, potser, no ens atrevim a confessar-ho mai ni tan sols a nosaltres mateixos, el nostre risc més gran és passar-nos la vida sencera intentant enganyar-nos a nosaltres mateixos. Molts homes i dones no s'acosten a Déu perquè al seu cor no hi ha “veritat interior”.

Per això, és bo sempre recordar aquelles paraules de S Agustí: “Pots mentir Déu, però no el pots enganyar. Per tant, quan intentes mentir-lo, t'enganyes a tu mateix”.

MANCA VI

No tenen vi.

L'episodi de Canà és de gran riquesa per a qui s'endinsa a l'estructura i la intenció teològica del relat. Aquest casament anònim en què els esposos no tenen rostre ni veu pròpia, és figura de l'antiga aliança jueva.

En aquestes noces falta un element indispensable. Manca el vi, signe d'alegria i símbol de l'amor, com ja cantava el Cantar dels Cantars.

És una situació trista que només quedarà transformada pel vi nou aportat per Jesús. Un «vi» que només ho assaboreixen els qui han cregut en l'amor gratuït de Déu Pare i viuen animats per un esperit de vertadera fraternitat.

Vivim en una societat on cada cop s'afebleix més l'arrel cristiana de l'amor fratern desinteressat. Amb freqüència, l'amor queda reduït a un intercanvi mutu, plaent i útil, on les persones només cerquen el seu propi interès. Encara es pensa potser que és millor estimar que no pas estimar. Però a la pràctica, molts estarien d'acord amb aquell plantejament anticristià de St. Freud: «Si estimo algú, cal que aquest ho mereixi per algun títol».

Un no sap quina alegria pot sobreviure ja en una societat modelada segons el pensar de professors com F. Savater que escriu així: «Es diu que he de preocupar-me pels altres, no conformar-me amb el meu propi bé, sinó intentar propiciar l'aliè, fins i tot, renunciar a la meva riquesa o benestar personal o a la meva seguretat per ajudar a aconseguir formes més altes d'harmonia a la societat, o per col·laborar en la fi de l'explotació de l'home per l'home. Però, ¿per què he de fer-ho?... ¿No és signe de salut que m'estimi abans que res a mi mateix?».

Hom comprèn que quan no es creu en un Déu Pare sigui tan fàcil oblidar-se dels germans. A la nova constitució del nostre país ha desaparegut el terme «fraternitat» substituït per la paraula «solidaritat». Cal preguntar-se si sabrem comprometre'ns en una veritable solidaritat quan no ens reconeixem com a germans.

És suficient reduir la convivència a una correlació de drets i obligacions? Només cal organitzar la nostra vida social com una mera associació d'interessos privats?

Aquesta societat on qualsevol home pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei de tants interessos, necessita la reacció vigorosa dels qui creiem que tot home és intocable ja que és fill de Déu i germà nostre.

L'amor a l'home com a algú digne de ser estimat de manera absoluta és un vi que comença a escassejar. Però no ho oblidem. Sense aquest vi no és possible la veritable alegria entre els homes.

QUAN EL MATRIMONI FRACASSA

No tenen vi.

La possible aparició d'una llei sobre el divorci civil ja ha començat a aixecar diverses reaccions a la nostra societat. És fàcil que d'aquí a uns mesos es visqui entre nosaltres una forta controvèrsia entre els divorcistes i els antidivorcites.

La presència de Jesús a les noces de Can, presentada per l'evangelista Joan com el primer «signe» del seu servei salvador als homes, pot ser una bona ocasió per a una reflexió serena.

La comprensió de Jesús davant d'aquell matrimoni que «es queda sense vi» i la seva intervenció salvadora que «deixa un bon sabor de vi nou» en tots, ens pot ajudar a comprendre millor l'actitud cristiana davant del matrimoni fracassat.

Trist és observar que no són pocs els que en el fons del seu cor comencen a sospitar que Jesús ha vingut a «aigualir la festa del matrimoni» amb una llei pesada, insuportable ja per a l'home contemporani.

Encara no han comprès que la postura i el missatge de Jesús no ve a destruir o anul·lar la felicitat matrimonial sinó a oferir la possibilitat de viure l'amor conjugal d'una manera veritablement humana i plena.

Precisament per això anuncia i exigeix Jesús un matrimoni indissoluble. Un matrimoni fundat en un veritable amor conjugal, cridat a ser exclusiu, total i incondicional per a tota la vida.
El projecte de Jesús no és una agressió al matrimoni, sinó la exigència veritable de l'amor conjugal que neix en aquells esposos que s'estimen sincerament i totalment.

Per això, davant del fracàs matrimonial no és suficient discutir teòricament sobre la indissolubilitat del matrimoni o votar afirmativament un projecte de llei sobre el divorci civil.

Tots ens hem d'interrogar sobre les arrels profundes de tant fracàs matrimonial a la nostra societat. Les causes i els factors condicionants són molts i diversos. Però tots ens hem de sentir interpel·lats per tants esposos fracassats que suporten una vida matrimonial buida i esquinçada o busquen alliberar-se de la seva solitud en una nova relació amorosa..

Una llei divorcista no resoldrà el problema profund d'una societat que engendra tants homes i dones inestables, immadurs, fràgils, incapaços de viure l'amor en fidelita

La nostra societat avui necessita homes i dones que sàpiguen defensar el projecte d'un amor indissoluble, i comprenguin alhora els que són incapaços de viure'l.

Els creients tenim un model de conducta a seguir en Aquell que va defensar el matrimoni com ningú i, alhora, no va voler llançar pedres sobre la dona adúltera.