EPIFANIA DEL SENYOR

 

L'Epifania del Senyor (C)

EVANGELI

On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 2, 1-12

Visita d'uns savis

1 Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven:

--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

3 Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5 Ells li respongueren:

--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

6 » I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

7 Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i els encaminà a Betlem dient-los:

--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

9 Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11 Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

12 I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Paraula de Déu

RELAT DESCONCERTANT

Davant de Jesús es poden adoptar actituds molt diferents. El relat dels mags ens parla de la reacció de tres grups de persones. Uns pagans que el busquen, guiats per la llum petita d'una estrella. Els representants de la religió del Temple, que romanen indiferents. El poderós rei Herodes que només hi veu un perill.

Els mags no pertanyen al poble escollit. No coneixen el Déu viu dIsrael. No sabem res de la seva religió ni del seu poble d'origen. Només que viuen atents al misteri que es tanca al cosmos. El seu cor cerca veritat.

En algun moment creuen veure una petita llum que apunta cap a un Salvador. Necessiten saber qui és i on és. Ràpidament es posen en camí. No coneixen l'itinerari precís que han de seguir, però al seu interior crema l'esperança de trobar una llum per al món.

La seva arribada a la ciutat santa de Jerusalem provoca el sobresalt general. Convocat per Herodes, es reuneix el gran Consell dels «grans sacerdots i els escribes del poble». La seva actuació és decebedora. Són els guardians de la veritable religió, però no busquen la veritat. Representen el Déu del Temple però viuen sords a la seva crida

La seva seguretat els cega. Coneixen on ha de néixer el Messies, però cap no s'acostarà a Betlem. Donen culte a Déu, però no sospiten que el seu Misteri és més gran que totes les religions, i que té els camins per trobar-se amb tots els fills. Mai reconeixeran Jesús.

El rei Herodes, poderós i brutal, només veu en Jesús una amenaça pel seu poder i la seva crueltat. Farà tot el possible per eliminar-ho. Des del poder opressor només es pot «crucificar» qui porta alliberament.

Mentrestant, els mags segueixen la cerca. No cauen de genolls davant d'Herodes: no hi troben gens digne d'adoració. No entren al Temple grandiós de Jerusalem: tenen prohibit accedir-hi. La petita llum de l'estrella els atrau cap a Betlem, lluny de tot de poder.

Quan arriben, l'única cosa que veuen és el «nen amb Maria, la seva mare». Res més. Un nen sense esplendor ni cap poder. Una vida fràgil que necessita tenir cura d'una mare. És suficient per despertar als mags l'adoració.

El relat és desconcertant. A aquest Déu, amagat en la fragilitat humana, no el troben els que viuen instal·lats al poder o tancats a la seguretat religiosa. Se'ls revela als qui, guiats per petits llums, cerquen incansablement una esperança per a l'ésser humà a la tendresa i la pobresa de la vida.

SEGUIR LA ESTRELLA

Hem vist sortir la seva estrella..

El relat és desconcertant. A aquest Déu, amagat en la fragilitat humana, no el troben els que viuen instal·lats al poder o tancats a la seguretat religiosa. Se'ls revela als qui, guiats per petits llums, busquen una esperança per a l'ésser humà a la tendresa i la pobresa de la vida.

No obstant, és commovedor pensar en aquell vell escriptor cristià que, en elaborar el relat midràssic dels Mags, els va imaginar al mig de la nit, seguint la petita llum d'una estrella. La narració respira la convicció profunda dels primers creients després de la resurrecció. A Jesús s'han complert les paraules del profeta Isaïes: «El poble que camina en tenebres ha vist una llum gran. Habitaven en una terra d'ombres, i una llum ha brillat davant dels ulls». (Isaïes, 9,12)

Seria ingenuïtat pensar que nosaltres vivim una hora especialment fosca, tràgica i angoixant. No és precisament aquesta foscor, frustració i impotència que captem en aquests moments, un dels trets que acompanyen gairebé sempre el caminar de l'home per la terra?

Només cal obrir les pàgines de la història. Sens dubte, trobem moments de llum en què s'anuncien grans èxits, es cerquen grans alliberaments, s'entreveuen mons nous, s'obren horitzons més humans. I després, què ve? Revolucions que creen noves esclavituds.

Assoliments que provoquen nous problemes. Ideals que acaben en «solucions a mitges». Nobles lluites que acaben en “pactes mediocres”. De nou, les tenebres.

No és estrany que ens digui que «ser home és moltes vegades una experiència de frustració». Però aquesta no és tota la veritat. Tot i tots els fracassos i frustracions, l'home torna a recompondre's, torna a esperar, torna a posar-se en marxa en direcció a alguna cosa. Hi ha en l'ésser humà una cosa que li crida una vegada i una altra a la vida i a l'esperança. Hi ha sempre una estrella que torna a encendre's.

Per als creients aquest estel condueix sempre a Crist. El cristià no creu en qualsevol messianisme. I per això, no cau tampoc en qualsevol desencís. El món no és “un cas desesperat”. No està en completa tenebra. El món no només està malament i ha de canviar. El món és reconciliat amb Déu i pot canviar. Déu serà un dia la fi de l'exili i les tenebres. Llum total. Avui només ho veiem en una humil estrella que ens guia cap a Betlem.

ADORAR

Es prostraren a terra i el van adorar.

L'home actual ha quedat, en gran mesura, atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s'ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només cerquen o coneixen l'amor sota formes degenerades i quan la seva vida està moguda exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s'asseca al cor.

Quants viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d'obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El teòleg A. Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el perill més gran per a l'home modern. «Llavors deixa l'home d'alçar les mans cap a les estrelles. La incapacitat de l'home actual per adorar, estimar, venerar, té la causa en la seva ambició desmesurada i en l'enduriment de l'existència».

Aquesta incapacitat per adorar Déu també s'ha apoderat de molts creients que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes privats o els seus programes sociopolítics. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què podem disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I davant aquest Déu, el primer és adoració, alegria, acció de gràcies.

Quan això s'oblida, el cristianisme perilla de convertir-se en un esforç gegantí d'humanització i l'Església en una institució sempre tensa, sempre aclaparada, sempre amb la consciència de no assolir l'èxit moral pel qual lluita i s'esforça.

Però la fe cristiana, abans que res, és descobriment de la Bondat de Déu, experiència agraïda que només Déu salva. El gest dels Mags davant del Nen de Betlem expressa l'actitud primera de tot creient davant de Déu.

Déu existeix. És aquí, en el fons de la nostra vida. Som acollits per Ell. No sabem on ens vol conduir a través de la mort. Però podem viure amb confiança davant del misteri. Davant d'un Déu del qual només sabem que és Amor, només hi ha el goig, l'adoració i l'acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (L.Boros).

CERCAR LA VERITAT

Es prostraren a terra i el van adorar.

¿Què és la veritat ? Aquesta és la pregunta més important que pot brollar al cor humà. I seria una equivocació intentar respondre-hi precipitadament, ja que si sorgeix en nosaltres és senzillament perquè no coneixem amb exactitud la resposta.

Probablement, la primera cosa que hem de dir és que la veritat no és una fórmula, una clàusula ni un dogma. La veritat no és meva ni teva ni de ningú. No és hindú ni cristiana ni mahometana. La veritat no pertany plenament a cap persona. La veritat ens transcendeix i ens exigeix, abans que res, una actitud de cerca humil i honesta. Per això, seria un error que un cregués estar en la veritat perquè s'aferra fermament a la seva pròpia ideologia, la seva cultura o la seva religió.

Una persona pot repetir una vegada i una altra fórmules que ha pres de prestat aquí i allà. Pot recitar credos que ha sentit els seus avantpassats. Podeu llegir molts llibres, acumular coneixements i arribar a ser un erudit. Però encara que sàpiga moltes «coses», què sap encara de la veritat?

Potser el primer que hem de preguntar cadascú és si realment volem conèixer la veritat. Encara que sembli estrany, és molt estrany trobar-se amb persones que desitgen i busquen la veritat. I la raó és senzilla. Tenim por de la veritat, doncs intuïm que la veritat ens obligaria a desprendre'ns d'il·lusions i enganys massa estimats, i ens obligaria a canviar de vida. En realitat, no es tracta d'esforçar-se per posseir la veritat, sinó deixar que la veritat es vagi apoderant de nosaltres i ens transformi.

Però hi ha una mica més. Els homes que més apassionadament han buscat la veritat, siguin poetes, místics o científics, semblen estar d'acord en una cosa: allò essencial roman fora del nostre abast, la veritat última continua sent misteri. La cerca de la veritat sembla conduir l'home cap a l'adoració.

És cert que la cultura moderna ha pretès esborrar el misteri establint, sense cap fonament racional, que només ha d'existir allò que pot ser captat per la raó humana. Però, qui som nosaltres per dir que només existeix la veritat que cap a les nostres petites ments?

El relat dels mags és un símbol d'aquesta cerca sincera, humil, incansable d'uns homes que buscant honestament la veritat acaben adorant el misteri.