3º diumenge Temps ordinari (C)
EVANGELI
Avui es compleix aquesta Escriptura
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 1,1-4; 4,14-21
Excelentíssim Teòfil:
Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, 2 valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. 3 Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, 4 perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut....
4 Llavors Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15 Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. ...
16 I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit:
18 L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,
perquè ell m'ha ungit.
M'ha enviat
a portar la bona nova als pobres,
a proclamar als captius la llibertat
i als cecs el retorn de la llum,
a posar en llibertat els oprimits,
19 a proclamar
l'any de gràcia del Senyor.
20 Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los:
--Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.
Paraula de Déu.
PROFETA
En un llogaret perdut de Galilea, anomenat Natzaret, els veïns del poble es reuneixen a la sinagoga un matí de dissabte per escoltar la Paraula de Déu. Després d'alguns anys viscuts cercant Déu al desert, Jesús torna al poble on havia crescut.
L'escena és important per conèixer Jesús i entendre bé la seva missió. Segons el relat de Lluc, en aquest llogaret gairebé desconegut per tots, farà Jesús la seva presentació com a Profeta de Déu i exposarà el seu programa aplicant-se a si mateix un text del profeta Isaïes.
Llegit el text, Jesús ho comenta amb una frase: "Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu de sentir". Segons Lucas, la gent "tenia els ulls clavats en ell". L'atenció de tothom passa del text llegit a la persona de Jesús. Què és el que nosaltres podem descobrir avui ?
Jesús actua mogut per l´Esperit de Déu. Tota la vida de Jesús està impulsada, conduïda i orientada per l'alè, la força i l'amor de Déu. Creure en la divinitat de Jesús no és confessar teòricament una fórmula dogmàtica elaborada pels concilis. És anar descobrint de manera concreta en les paraules i els gestos, en la tendresa i en el foc, el Misteri últim de la vida que els creients anomenem "Déu".
Jesús és Profeta de Déu. No ha estat ungit amb oli d'oliva com s'ungia als reis per transmetre'ls el poder de govern o als summes sacerdots per investir-los de poder sacre. Ha estat "ungit" per l'Esperit de Déu. No ve a governar ni a regir. És profeta de Déu dedicat a alliberar la vida. Només podrem seguir-lo si aprenem a viure amb el seu esperit profètic.
Jesús és Bona Notícia per als pobres. La seva actuació és Bona Nova per a la classe social més marginada i desvalguda: els més necessitats de sentir alguna cosa bona; els humiliats i oblidats per tothom. Ens comencem assemblar a Jesús quan la nostra vida, la nostra actuació i amor solidari pot ser captat pels pobres com una cosa bona.
Jesús viu dedicat a alliberar. Lliurat a alliberar l'ésser humà de tota mena d'esclavituds. La gent ho sent com a alliberador de patiments, opressions i abusos; els cecs ho veuen com a llum que allibera del sense sentit i la desesperança; els pecadors ho reben com a gràcia i perdó. Seguim Jesús quan ens va alliberant del que esclavitza, empetiteix o deshumanitza. Aleshores creiem en ell com a Salvador que ens encamina cap a la Vida definitiva.
EN LA MATEIXA DIRECCIÓ
M'ha enviat a anunciar la Bona Nova.
Abans de començar a narrar l'activitat de Jesús, Lluc vol deixar molt clar als seus lectors quina és la passió que impulsa el Profeta de Galilea i quina és la meta de tota la seva actuació. Els cristians han de saber en quina direcció empeny Jesús el 'Esperit de Déu, perquè seguir-lo és precisament caminar en la mateixa direcció.
Lluc descriu amb tot detall el que fa Jesús a la sinagoga del seu poble: es posa dret, rep el llibre sagrat, cerca ell mateix un passatge de Isaïes, llegeix el text, tanca el llibre, el torna i s'asseu. Tots han d'escoltar amb atenció les paraules escollides per Jesús perquè exposen la tasca a què se sent enviat per Déu.
Sorprèn que el text no parla d'organitzar una religió més perfecta o d'implantar un culte més digne, sinó de comunicar alliberament, esperança, llum i gràcia als més pobres i desgraciats. Això és el que llegeix. «El Esperit del Senyor és sobre mi, perquè m'ha ungit. M'ha enviat a anunciar la Bona Nova als pobres, per anunciar als captius la llibertat, i als cecs la vista. Per donar llibertat als oprimits; per anunciar l'any de gràcia del Senyor». En acabar, els diu: «Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu de sentir».El 'Esperit de Déu és en Jesús enviant-lo als pobres, orientant tota la seva vida cap als més necessitats, oprimits i humiliats. En aquesta direcció hem de treballar els seguidors. Aquesta és l'orientació que Déu, encarnat en Jesús, vol imprimir la història humana. Els darrers han de ser els primers a conèixer aquesta vida més digna, alliberada i feliç que Déu vol ja des d'ara per a tots els seus fills i filles.
No ho oblidem. La ”opció pels pobres” no és un invent d'uns teòlegs del segle vint, ni una moda posada en circulació després del Vaticà II. És l'opció del Esperit de Déu que anima tota la vida de Jesús, i que els seus seguidors hem d'introduir a la història humana. Ho deia Pau VI: és un deure de la Església “ajudar que neixi l'alliberament...i fer que sigui total”.
No és possible viure i anunciar Jesucrist si no és des de la defensa dels darrers i la solidaritat amb els exclosos. Si allò que fem i proclamem des de la Església de Jesús no és captat com una cosa bona i alliberadora pels qui més pateixen, quin evangeli estem predicant? A què Jesús estem seguint? Quina espiritualitat estem promovent?
Dit clarament: ¿ quina impressió tenim a l'església actual? ¿ Estem caminant en la mateixa direcció que Jesús?
PROFETA
En un llogaret perdut de Galilea, anomenat Natzaret, els veïns del poble es reuneixen a la sinagoga un matí de dissabte per escoltar la Paraula de Déu. Després d'alguns anys viscuts cercant Déu al desert, Jesús torna al poble on havia crescut.
L'escena és important per conèixer Jesús i entendre bé la seva missió. Segons el relat de Lluc, en aquest llogaret gairebé desconegut per tots, farà Jesús la seva presentació com a Profeta de Déu i exposarà el seu programa aplicant-se a si mateix un text del profeta Isaïes.
Després de llegir el text, Jesús ho comenta amb una sola frase:
"Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu de sentir".
Segons Lucas, la gent "tenia els ulls fixos en ell". L'atenció de tothom passa del text llegit a la persona de Jesús. Què és el que nosaltres podem descobrir avui si hi fixem els nostres ulls?
Mogut per l´Esperit de Déu. Tota la vida de Jesús està impulsada, conduïda i orientada per l'alè, la força i l'amor de Déu. Creure en la divinitat de Jesús no és confessar una fórmula dogmàtica elaborada pels concilis. És anar descobrint de manera concreta en les paraules i els gestos, la tendresa i el foc, el Misteri últim de la vida que els creients anomenem "Déu".
Profeta de Déu. Jesús no ha estat ungit amb oli d'oliva com s'ungia als reis per transmetre'ls el poder de govern o als grans sacerdots per investir-los de poder sacre. Ha estat "ungit" per l'Esperit de Déu. No ve a governar ni a regir. És profeta de Déu dedicat a alliberar la vida. Només podrem seguir-lo si aprenem a viure amb el seu esperit profètic.
Bona Nova per als pobres. La seva actuació és Bona Nova per a la classe social més marginada i desvalguda: els més necessitats de sentir alguna cosa bona; els humiliats i oblidats per tothom. Ens comencem assemblar a Jesús quan la nostra vida, la nostra actuació i amor solidari pot ser captat pels pobres com una cosa bona.
Dedicat a alliberar. Viu lliurat a alliberar l'ésser humà de tota mena d'esclavituds. La gent ho sent com a alliberador de patiments, opressions i abusos; els cecs ho veuen com a llum que allibera del sense sentit i la desesperança; els pecadors ho reben com a gràcia i perdó. Seguim Jesús quan ens va alliberant de tot allò que ens esclavitza, empetiteix o deshumanitza. Aleshores creiem en ell com a Salvador que ens encamina cap a la Vida definitiva.
PROGRAMA
M'ha enviat a portar la bona nova als pobres...
Abans de començar el seu relat evangèlic, Lluc vol presentar de manera clara el programa de Jesús, que de seguida anirà exposant al seu escrit. Li interessa molt, doncs aquest és precisament el programa que han de tenir davant dels ulls dels que el segueixen.
Segons Lluc, és Jesús mateix qui selecciona un passatge del profeta Isaïes i el llegeix als veïns del seu poble, perquè puguin entendre millor el Esperit que l'anima, les preocupacions que porta dins del seu cor i la tasca a què es vol dedicar en cos i ànima.
El Esperit del Senyor està sobre mi. Ell m'ha ungit.
Jesús se sent ungit per el Esperit de Déu, impregnat per la força. Per això, els seus seguidors en diuen ara Crist, és a dir, Ungit, i, per això, es diuen ells mateixos cristians. Per a Lluc, és una contradicció anomenar-se «cristià» i viure sense aquest Esperit de Jesús.
M'ha enviat per donar la Bona Nova als pobres.
A Déu el preocupa el patiment de la gent. Per això, el seu Esperit empeny Jesús a deixar el seu poble per donar la Bona Notícia als pobres. Aquesta és la seva gran tasca: posar esperança en els qui pateixen. Si el que fem i diem els cristians no és captat com a «Bona Nova» pels qui pateixen, quin evangeli estem predicant?, a què ens estem dedicant?
Jesús se sent enviat a quatre grups de persones: els pobres, els captius, els cecs, i els oprimits. Són els que més a dins porta al seu cor, els que més el preocupen. Què ha estat de «la gran preocupació» de Jesús? Aquí no hi ha cap escapatòria possible. L'Església és dels qui pateixen o deixa de ser l'Església de Jesús. Si no són ells els qui ens preocupen, de què ens estem preocupant?
Jesús té clar el programa:
sembrar llibertat, llum i gràcia.
Això és el que voleu introduir en aquells llogarets de Galilea i al món sencer. Nosaltres ens podem dedicar a jutjar i condemnar la societat actual; podem discutir de tot; podem lamentem de la indiferència religiosa. Si seguim el programa de Jesús, ens sentirem cridats a posar al món llibertat, llum i gràcia de Déu.
M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,
Potser un dels trets més escandalosos i insuportables de la conducta de Jesús sigui la seva defensa decidida dels pobres. Una vegada i una altra, els cristians intentem escamotejar i oblidar una cosa que és essencial en l'actuació de Jesús.
No ens enganyem. El missatge no és una bona nova per a tots els homes, de manera indiscriminada. Ell ha estat enviat per donar una bona notícia als pobres: el futur projectat i estimat per Déu els pertany a ells.
Tenen sort els pobres, els marginats per la societat, els privats de tota defensa, els que no troben lloc a la convivència dels forts, els desposseïts pels poderosos, els humiliats per la vida. Jesús amenaça els rics i felicita els pobres perquè només aquests són els destinataris del regne de Déu. Només aquests s'alegraran quan Déu «regni» entre els homes.
Però, per què són ells els privilegiats? Déu, no és neutral? És que els pobres són millors que els altres per merèixer de Déu un tracte especial?
La posició de Jesús és senzilla i clara. No afirma mai que els pobres, pel fet de ser-ho, siguin millors que els rics. No existeix per a Jesús «un classisme moral». La raó del privilegi dels pobres és que són pobres i oprimits. Déu no pot «regnar» entre els homes sinó fent-los justícia.
Déu no pot ser neutral davant d'un món dividit i esquinçat per les injustícies dels homes. El pobre és un ésser necessitat de justícia. Per això, l'arribada de Déu és una bona notícia. Déu no es pot fer present entre els homes sinó defensant la sort dels injustament maltractats.
Si el regnat de Déu s'imposa, els pobres seran feliços. Perquè on Déu «regna», ja no podran regnar els poderosos sobre els febles ni els forts sobre els indefensos.
Però no ho oblidem. El que és bona nova per als pobres ressona com a amenaça i mala notícia pels rics. Tenen mala sort els rics. El futur no els hi pertany. Les seves riqueses els impedeixen obrir-se a un Déu Pare i entrar a la nova societat de germans. No participaran en la darrera festa, quan el Rei se sent a taula
«amb els pobres, esguerrats, cecs i coixos».
LA PRIMERA MIRADA
Per a portar la bona nova als pobres,
La primera mirada de Jesús no es dirigeix al pecat de les persones, sinó al patiment que arruïna les vides. El primer que toca el cor no és el pecat, sinó el dolor, l'opressió i la humiliació que pateixen homes i dones. El pecat consisteix precisament a tancar-se al patiment dels altres per pensar només en el propi benestar.
L'exegesi contemporània atribueix una importància decisiva al «relat programàtic» de la sinagoga de Natzaret (Lc 4, 16-22). Jesús se sent
«ungit per el Esperit»
d'un Déu que es preocupa dels qui pateixen, impregnat pel seu amor als pobres i desvalguts. És aquest Esperit el que l'empeny a lliurar tota la seva existència a alliberar, alleujar, curar, perdonar:
«El Esperit del Senyor està sobre meu perquè ell m'ha ungit.
M'ha enviat per donar la Bona Nova als pobres,
per anunciar als captius la llibertat i als cecs la vista,
per donar llibertat als oprimits,
per anunciar l'any de gràcia del Senyor» (Lc 4, 18-19).
Aquest programa d‟actuació propi de Crist no ha estat sempre el dels cristians. La teologia cristiana ha dirigit més la seva atenció al pecat de la criatura que al patiment. El teòleg J.B. Metz ha denunciat aquest greu desviament:
«La doctrina cristiana de la salvació ha dramatitzat massa el problema del pecat mentre ha relativitzat el problema del patiment».
És així. Moltes vegades, la preocupació pel dolor humà ha quedat atenuada per l'atenció a la redempció del pecat.
A l'interior del cristianisme hi ha una fe no a qualsevol Déu, sinó al Déu atent al dolor humà. Enfront de la «mística d'ulls tancats» pròpia del budisme i de l'espiritualitat de l'Orient en general, abocats sobretot a l'atenció a l'interior, el cristianisme ha de cultivar una «mística d'ulls oberts» i una espiritualitat de l'obligació absoluta d'atendre el dolor dels altres.
Al cristià veritablement espiritual
ungit per el Esperit
se'l troba, igual que a Crist, al costat dels més desvalguts i humiliats. El que el caracteritza no és tant la comunicació íntima amb el Ésser Suprem quant l'obertura a l'amor d'un Déu Pare que empeny i envia els fidels cap als éssers més pobres i abandonats. Com va recordar el cardenal Carlo Martini, en aquests temps de globalització, el cristianisme ha de globalitzar l'atenció al patiment dels pobres de la Terra.
VAL LA PENA
Per a portar la bona nova als pobres,
Es diu que els sacerdots no gosem ja convidar els joves que segueixin els nostres passos i que molts pares s'entristeixen davant la sola idea que al seu fill se li pugui acudir ser capellà. En llegir el relat de Lluc en què Jesús es presenta enmig del seu poble com a
«ungit per el Esperit del Senyor»
i «enviat per donar la Bona Notícia als pobres»
aportant llum, alliberament i gràcia, he pensat què diria jo avui a uns joves que es plantegessin el servei presbiteral com la forma de vida concreta per seguir Jesús. Val la pena ser capellà? Per què?
Us animo a ser sacerdots per escoltar els interrogants, pors i incerteses de tants homes i dones que han abandonat un Déu en què ja no podien creure i necessiten que algú els acompanyi en la recerca del veritable rostre del Pare revelat a Jesucrist.
Feu-vos preveres si voleu sembrar una mica d'esperança en tantes persones que viuen sense horitzó, plenes de coses, però amb l'ànima buida i trista, sense saber quin sentit donar a la seva vida. No ho dubteu si voleu contribuir que al nostre poble no es sentin sols les paraules dels polítics, les veus dels cantants o els anuncis comercials de la televisió, sinó que se segueixi escoltant el missatge alliberador de Jesucrist.
Animeu-vos a ser sacerdots si voleu denunciar des del Evangeli, amb llibertat i sense dependre de consignes de partit, les mentides, injustícies i violències que ens deshumanitzen dia a dia
Preneu seriosament aquesta cridada que sentiu dins vostre, si voleu compartir les inquietuds dels joves, comprendre les seves contradiccions i orientar-los cap a una vida més sana i positiva.
Feu-vos sacerdots, si voleu treballar per una cultura nova de pau promovent entre nosaltres el diàleg, el respecte mutu, la defensa de tota persona, el perdó i la reconciliació.
Feu-vos sacerdots, si voleu treballar desinteressadament per una cultura nova de pau i promoure el diàleg, el respecte mutu, la defensa de tota persona, el perdó i la reconciliació.
Orienteu la vostra vida cap al servei sacerdotal si voleu animar comunitats cristianes on els homes i dones del nostre temps aprenguin a creure en Jesucrist i descobreixin on pot posar l'ésser humà la seva darrera esperança.
Us convido a ser sacerdots per defensar els drets humans que tots defensen i, fins i tot, els que amb prou feines defensa ningú, com el dret a la vida interior, el dret a morir amb esperança, el dret de tot home a l'amor i la solidaritat de tots, el dret a cercar Déu.
Si un dia arribeu a ser sacerdots, no us espera una vida fàcil. No fareu diners. No tindreu gran prestigi social. Sereu fàcilment discutits i fins i tot rebutjats. Però ningú no us podrà treure l'alegria de viure fent aquest món una mica més humà des del Evangeli de Jesucrist.
SENSE ESCAPATÒRIA
Per a portar la bona nova als pobres
A la Església i als cristians cal agafar-los per la paraula. Contínuament parlen de Crist com el seu mestre i fundador, l'únic Senyor que cal seguir. I és així. Per això, Crist es converteix en el seu jutge més implacable. El criteri de la veritat o la mentida. No són res les crítiques que poden arribar a la Església des de fora, comparades amb les que li vénen del mateix Crist.
Per això, ens resulta dur escoltar aquestes paraules de Jesús:
El 'Esperit del Senyor està sobre mi, perquè m'ha ungit.
M'ha enviat per donar la Bona Nova als pobres,
per anunciar als captius la llibertat, als cecs la vista,
i per donar llibertat als oprimits» (Lc 4, 18).
El Esperit de Déu està en Jesús enviant-lo als pobres. Aquesta és la seva primera tasca i missió: comunicar als pobres la Bona Nova que Déu vol introduir al món la seva justícia i dret, i dedicar-se a alliberar-los de l'opressió i el mal de què són víctimes. No hi ha cap escapatòria. La Església o és dels pobres, o deixa de ser la Església de Crist. La defensa dels maltractats per la vida o pels homes és el senyal i la prova que ens guiem per el Esperit de Crist.
Per això, quan a la Església s'obliden els designis de Déu i s'enfosqueix el seguiment a Crist, el 'Esperit torna a interpel·lar-la des del clam dels pobres i els crucificats de la Terra. L'opció de Jesús pels pobres desemmascara les nostres seguretats, trenca els nostres esquemes religiosos i qüestiona la nostra manera d'entendre i viure la fe. Si el que estem anunciant i promovent a les parròquies i comunitats cristianes no és captat com a «Bona Nova» pels més necessitats de la societat, de quin evangeli estem parlant?, a quin Jesucrist estem seguint?
Hi ha alguna cosa que els cristians hem de veure amb absoluta claredat en nostres dies: no es pot anunciar ni viure l'Evangeli de Crist si no és des de la defensa dels exclosos de la societat del benestar, i des de la solidaritat amb el Sud. No qualsevol teologia, no qualsevol evangelització ni qualsevol acció pastoral és igualment fidel a el Esperit de Crist. La teologia és discurs buit si no porta la Bona Nova de Déu als pobres, l'evangelització no és plenament tal si no denuncia la injustícia i el pecat que engendra marginació; la pastoral es buida de contingut cristià si oblida el servei als darrers.
Els pobres són el gran repte per als qui diem seguir Jesús. Podem continuar discutint sobre la moral sexual, els preservatius o el sacerdoci de la dona. Però el Esperit de Jesús ens continuarà interpel·lant a tots des del patiment dels aturats, els pobres o els afamats. Només ell ens pot sacsejar de les nostres fàcils ortodòxies o les nostres acomodacions religioses de dretes o d'esquerres.
HOMES SENSE DRETS
Per a portar la bona nova als pobres
Des de fa uns anys, ens hem convertit en país d'immigració. Per unes raons o altres, han anat arribant fins a nosaltres marroquins, portuguesos, llatinoamericans. Ho fan en un moment de greu crisi econòmica i plantegen un problema més, de solució no fàcil.
Se'ls anomena «clandestins», «il·legals», «sense papers»; se'ls relega fàcilment a una situació marginal; malviuen, en general, en la indefensió més absoluta. Però són éssers humans com nosaltres, que interpel·len la nostra consciència.
El més còmode és la passivitat. Els que ens sentim inserits a la nostra societat pel nostre origen, família, treball o cultura, correm el risc de no tenir prou sensibilitat per reaccionar davant de situacions injustes dels qui, com els immigrants, no es troben en la nostra condició.
Fàcil és sumar-se a una opinió pública desinformada, que presenta els immigrants com a «rivals» que vénen a prendre un lloc de treball o delinqüents perillosos dels que cal defensar-se. Per aquest camí no és difícil que es despertin sentiments de segregació i xenofòbia.
Tanmateix, la política d'immigració d'un poble, i el tracte humà que donem a l'estranger, són un bon test per comprovar la veritat de les nostres solemnes proclames sobre la igualtat dels drets humans i la capacitat real de la nostra solidaritat amb el Tercer Món .
És veritat que tot país té dret a controlar les fronteres, però aquest dret s'ha de concretar en el context global de regulació dels fluxos migratoris i des d'una actitud de solidaritat elemental amb els països més miserables.
Per part nostra, els ciutadans no podem ignorar la seva presència entre nosaltres, ni actuar com si fossin «homes sense drets». Encara que siguin clandestins segons les lleis vigents, són éssers humans com nosaltres, amb drets humans, socials i cívics inalienables, reconeguts per la Declaració Universal i la Convenció Europea.
Se'ns dirà que suposen una “càrrega excessiva” per a la nostra economia. És l'objecció de qui vol un món més humà, però des de l'aïllament insolidari. En el fons, aquesta és la qüestió. Volem que se'n vagin perquè no hi ha pa per a tothom, o perquè no estem disposat a arriscar en absolut el nostre nivell de benestar encara que altres morin de gana?
Encara que sigui impopular, la Església s'ha d'alinear a favor d'aquests homes i defensar els seus drets amb decisió. Si no, seria infidel a aquell que se sentia
«enviat a donar la Bona Nova als pobres».
EVANGELI I LA O.T.A.N
El Esperit del Senyor reposa sobre meu,
Com a motiu de la polèmica sorgida al voltant del document elaborat pels Secretariats Socials “Davant el referèndum sobre l'OTAN”, no pocs polítics i comentaristes s'han afanyat a dir que la postura contrària a l'OTAN no és l'única que es pot concloure del evangeli.
D'aquesta manera tan senzilla es desqualifica el document i es propaga la idea que l'evangeli, en realitat, és obert a qualsevol mena de postures, totes igualment acceptables.
Però, què és aquest “evangeli” al qual es diu que han d'acudir els cristians per madurar la seva postura davant del referèndum?
Es diria que per a molts és senzillament una mena de “codi doctrinal”. Un conjunt de doctrines i principis morals de contingut tan general i ampli que, a l'hora d'aplicar-ho a casos concrets, permet tota mena de posicions, de manera que no sembla servir per a gran cosa.
Tanmateix, el evangeli és una altra cosa. L'evangeli és la mateixa persona de Jesucrist. L'Esperit que va animar tota la seva actuació i missatge. Aquest Esperit que l'empeny a
“donar la Bona Nova als pobres, a anunciar als captius la llibertat, als cecs la vista, als oprimits llibertat”.
Escoltar l'evangeli de Jesús és escoltar una crida a canviar les relacions dels homes a favor dels més pobres. És aprendre a mirar la vida amb els ulls dels qui són les nostres víctimes. És adquirir una sensibilitat per defensar tot allò que porti als homes llibertat veritable, solidaritat i vida més humana.
Davant el referèndum, jo no sé què escolten altres a l'evangeli. Heus aquí una cosa del que crec percebre: Una invitació a recordar que el nostre “benestar europeu” s'està consolidant a costa d'aquests pobles cada cop més subdesenvolupats i que la fabricació demencial d'armaments (també a Espanya) continuarà impedint una solidaritat més efectiva amb aquests països que es moren de gana.
Una crida a defensar una altra classe de relacions entre els pobles, que no sigui l'enfrontament de blocs que s'amaga darrere de la OTAN i el Pacte de Varsòvia.
Una crida a resistir-me que “tot hagi de seguir així”, perquè els polítics professionals segueixen preocupant-se només dels seus països i segueixen creient només en mètodes de força i de poder.
Una crida a exigir i urgir nous camins de convivència pacífica entre els pobles, malgrat que encara siguin inviables i els polítics actuals no siguin capaços d'impulsar-los
NO NOMÉS UN ASSUMPTE PRIVAT
M'ha enviat
a portar la bona nova als pobres,
Està molt estesa entre nosaltres la tendència a comprendre i viure la fe com un assumpte purament privat. Bastants pensen que la presència compromesa de la Església a la vida pública és totalment aliena a l'acció evangelitzadora volguda per Jesús.
La Església tindria una missió exclusivament religiosa, d'ordre sobrenatural, aliena als problemes polítics i econòmics, i limitar-se a ajudar els fidels en la santificació individual.
Però després s'hi observa una postura curiosa. Es beneeix i aprova la intervenció eclesial quan ve a legitimar o enfortir les pròpies posicions, i se la condemna com una degradació de la seva missió o una intrusió il·legítima quan critica les pròpies opcions.
Aquest doble criteri a l'hora de valorar la intervenció de la Església, no indica una fidelitat més gran a la pròpia opció socio-política que a la recerca sincera de les exigències de la fe?
Indubtable és que l'Església pot en algun cas no respectar degudament l'autonomia pròpia del que és polític i econòmic. Però el que resulta sospitosa és aquesta reacció gairebé visceral davant de qualsevol posicionament de l'Església que tracti de concretar les exigències socials de la fe, sense coincidir amb la nostra pròpia posició.
Paradoxal és que, sovint, se li demana a l'Església que «es dediqui al seu». Però, resulta que «el seu», és actuar animada pel mateix Esperit de Jesús qui es veia
«enviat a donar la Bona Nova als pobres,
a anunciar l'alliberament als captius..
i a donar llibertat als oprimits».
No es vol entendre que la Església, si vol seguir Jesús, ha de cercar la salvació integral de l'home, que abraça les persones concretes, els pobles, les estructures i les institucions creades per l'home i l'home.
La Església és entre nosaltres una institució de gran incidència pública, un poder fàctic, com diuen alguns. El problema de la Església és com esdevenir servei evangelitzador, inspirador d'una societat més humana i fraterna, com posar la seva influència social al servei dels més desheretats de la societat.
La salvació cristiana no es pot reduir a allò econòmic ni a allò polític o cultural, però la Església «no admet circumscriure la seva missió només al terreny religiós, desentenent-se dels problemes temporals de l'home». És un deure seu «ajudar que neixi l'alliberament... i fer que sigui total. Tot això no és estrany a l'evangelització» (Pau VI).
BONA NOVA PELS POBRES
M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,
Potser un dels trets més escandalosos i insuportables de la conducta de Jesús sigui la seva defensa decidida dels pobres. Una vegada i una altra, els cristians intentem escamotejar i oblidar una cosa que és essencial en l'actuació de Jesús.
No ens hem d'enganyar, El seu missatge no és una bona nova per a tots els homes, de manera indiscriminada. Ell ha estat enviat per donar una bona nova als pobres: el futur projectat i estimat per Déu els pertany a ells.
Tenen sort els pobres, els marginats per la societat, els desproveïts de tota defensa, els que no troben lloc en la convivència, els desposseïts pels poderosos, els humiliats per la vida.
Jesús amenaça els rics i felicita els pobres perquè només aquests són els destinataris del regne de Déu. Només aquests s'alegraran quan Déu regni entre els homes.
Però, per què són ells els privilegiats? Déu, no és neutral? És que els pobres són millors que els altres per merèixer de Déu un tracte especial?
La posició de Jesús és senzilla i clara. No afirma mai que els pobres, pel fet de ser-ho, siguin millors que els rics. No existeix per a Jesús «un classisme moral».
L'única raó del privilegi dels pobres és que són pobres i oprimits. I Déu no pot «regnar» entre els homes sinó fent-los justícia.
Déu no pot ser neutral davant d'un món dividit i esquinçat per les injustícies dels homes. El pobre és un necessitat de justícia. Per això, l'arribada de Déu és una bona nova. Perquè Déu no es pot fer present entre els homes sinó defensant la sort dels injustament maltractats.
Si el regnat de Déu s'imposa, els pobres seran feliços. Perquè on Déu «regna», ja no podran regnar els poderosos sobre els febles ni els forts sobre els indefensos.
Però no ho oblidem. El que és bona nova per als pobres ressona com a amenaça i mala nova per als interessos dels rics.
Mala sort pels rics. El futur no els hi pertany. Les seves riqueses els impedeixen obrir-se a un Déu Pare i entrar a la nova societat de germans. No participaran en la darrera festa, quan el Rei se sent a taula «amb
els pobres, esguerrats, cecs i coixos».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada