DIUMENGE QUART DURANT L'ANY

 

4º diumenge Temps ordinari (C)

EVANGELI

Jesús, com Elies i Eliseu, no és enviat només als jueus.

Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 4,21-30

Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los:

--Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar.

22 Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien:

--¿No és el fill de Josep, aquest?

23 Ell els digué:

--Ben segur que m'aplicareu aquella dita: "Metge, cura't a tu mateix!" Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble.

24 I afegí:

--Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. 25 Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26 però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. 27 I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria.

28 En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; 29 es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. 30 Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

Paraula de Déu.

PRIVATS D'ESPERIT PROFÈTIC

Sabem històricament que l'oposició a Jesús es va gestà a poc a poc: recel dels escribes, irritació dels mestres de la llei i rebuig dels dirigents del Temple, va créixer fins acabar en la condemna i l'execució a la creu.

També ho sap l'evangelista Lluc. Però, intencionadament, forçant fins i tot el seu propi relat, parla del rebuig frontal a Jesús a la primera actuació pública que descriu. Des del principi han de prendre consciència els lectors que el rebuig és la primera reacció que troba Jesús entre els seus en presentar-se com a Profeta.

Allò que passà a Natzaret no és un fet aïllat, que passàs en el passat. El rebuig a Jesús quan es presenta com a Profeta dels pobres, alliberador dels oprimits i perdonador dels pecadors, es pot anar produint entre els seus al llarg dels segles.

Als seguidors de Jesús ens costa acceptar-ne la dimensió profètica. Oblidem una cosa que té gran importància. Déu no s'ha encarnat en un capellà, consagrat a tenir cura de la religió del Temple. Tampoc no en un lletrat, ocupat a defensar l'ordre establert per la llei. S'ha encarnat i revelat en un Profeta, enviat per el Esperit a anunciar als pobres la Bona Nova i als oprimits l'alliberament

Oblidem que la religió cristiana no és una religió més, nascuda per proporcionar als seguidors de Jesús les creences, els ritus i els preceptes adequats per viure la seva relació amb Déu. És una religió profètica, dada pel profeta Jesús per promoure un món més humà, orientat cap a la salvació definitiva en Déu.

Els cristians tenim el risc de descuidar una vegada i una altra la dimensió profètica que ens ha d'animar als seguidors de Jesús. Tot i les grans manifestacions profètiques que s'han anat produint en la història cristiana, no deixa de ser veritat el que afirma el teòleg Hans Urs von Balthasar: a finals del segle segon

“cau sobre l'esperit profètic de la Església un gebre que no s'ha llevat del tot".

Avui, de nou, preocupats per restaurar "allò religiós" davant de la secularització moderna, els cristians correm el perill de caminar cap al futur privats d'esperit profètic. Si és així, ens pot passar com als veïns de Natzaret: Jesús s'obrirà pas entre nosaltres i "s'allunyarà" per seguir el seu camí. No li impedirà res seguir la seva tasca alliberadora. Altres, vinguts de fora, reconeixeran la seva força profètica i acolliran la seva acció salvadora.

¿NO NECESSITEM PROFETES?

Cap profeta no és ben rebut al seu poble...

«Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres».

Així cridaven en els llogarets de Galilea, sorpresos per les paraules i els gestos de Jesús. Tanmateix, no és això el que passa a Natzaret quan es presenta davant dels seus veïns com ungit com a Profeta dels pobres.

Jesús observa primer la seva admiració i després el rebuig. No se sorprèn. Els recorda un conegut refrany:

«Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble».

Després, quan ho expulsen fora del poble i intenten acabar amb ell, Jesús els abandona. El narrador diu que «es va obrir pas entre ells i es va anar allunyant». Natzaret es va quedar sense el Profeta Jesús.

Jesús és i actua com a profeta. No és un sacerdot del temple ni un mestre de la llei. La seva vida s'emmarca en la tradició profètica de Israel. A diferència dels reis i sacerdots, el profeta no és nomenat ni ungit per ningú. La seva autoritat prové de Déu, entestat a encoratjar i guiar amb el seu Esperit el seu poble estimat quan els dirigents polítics i religiosos no ho saben fer. No és casual que els cristians confessin a Déu encarnat en un profeta.

Els trets del profeta són inconfusibles. Enmig d'una societat injusta on els poderosos busquen el seu benestar silenciant el patiment dels qui ploren, el profeta gosa llegir ia viure la realitat des de la compassió de Déu pels darrers. La seva vida sencera es converteix en “presència alternativa” que critica les injustícies i crida a la conversió i el canvi.

A banda, quan la religió s'acomoda a un ordre de coses injust i els seus interessos ja no responen als de Déu, el profeta sacseja la indiferència i l'auto-engany, critica la il·lusió d'eternitat i absolut que amenaça la religió i recorda a que només Déu salva. La seva presència introdueix una nova esperança perquè convida a pensar el futur des de la llibertat i l'amor de Déu.

Una Església que ignora la dimensió profètica de Jesús i dels seus seguidors corre el risc de quedar-se sense profetes.

- Ens preocupa molt l'escassetat de preveres i demanem vocacions per al servei presbiteral. Per què no demanem que Déu susciti profetes? No els necessitem? No sentim necessitat de suscitar l'esperit profètic a les nostres comunitats?

- Una Església sense profetes, no corre el risc de caminar sorda a les crides de Déu a la conversió i el canvi?

• Un cristianisme sense esperit profètic no té el perill de romandre controlat per l'ordre, la tradició o la por a la novetat de Déu?

PRIVATS D'ESPERIT PROFÈTIC

Sabem que històricament l'oposició a Jesús es va anar gestant de mica en mica: el recel dels escribes, la irritació dels mestres de la llei i el rebuig dels dirigents del temple van anar creixent fins acabar en la seva execució a la creu.

També ho sap l'evangelista Lluc. Però, intencionadament, forçant fins i tot el seu propi relat, parla del rebuig frontal a Jesús a la primera actuació pública que descriu. Des del principi han de prendre consciència els lectors que el rebuig és la primera reacció que troba Jesús entre els seus en presentar-se com a Profeta.

El que ha passat a Natzaret no és un fet aïllat. Una cosa que va passar en el passat.

El rebuig a Jesús quan es presenta com a Profeta dels pobres, alliberador dels oprimits i perdonador dels pecadors, es pot anar produint entre els seus al llarg dels segles.

Als seguidors de Jesús ens costa acceptar-ne la dimensió profètica. Oblidem gairebé del tot una cosa que té la seva importància. Déu no s'ha encarnat en un sacerdot, consagrat a tenir cura de la religió del temple. Tampoc en un lletrat ocupat per defensar l'ordre establert per la llei. S'ha encarnat i revelat en un Profeta enviat per el Esperit a anunciar als pobres la Bona Nova i als oprimits l'alliberament.

Oblidem que la religió cristiana no és una religió més, nascuda per proporcionar als seguidors de Jesús les creences, els ritus i els preceptes adequats per viure la seva relació amb Déu. És una religió profètica, impulsada pel Profeta Jesús per promoure un món més humà, orientat cap a la seva salvació definitiva a Déu.

Els cristians correm el risc de descuidar una vegada i una altra la dimensió profètica que ens ha d'animar als seguidors de Jesús. Tot i les grans manifestacions profètiques que s'han anat donant a la història cristiana, no deixa de ser veritat el que afirma el reconegut teòleg H. von Balthasar: A finals del segle segon “cau sobre l'esperit (profètic) de l'Església una gebre que no s'ha tornat a treure del tot".

Avui, de nou, preocupats per restaurar "allò religiós" davant de la secularització moderna, els cristians correm el perill de caminar cap al futur privats d'esperit profètic. Si és així, ens pot passar allò que als veïns de Natzaret: Jesús s'obrirà pas entre nosaltres i "s'allunyarà" per prosseguir el seu camí. No li impedirà res seguir la seva tasca alliberadora. Altres, vinguts de fora, reconeixeran la seva força profètica i acolliran la seva acció salvadora.

REFRANY D'ACTUALITAT

Cap profeta no és ben rebut al seu poble.

Natzaret era un petit llogaret, perdut entre els turons de la Baixa Galilea. Tots coneixen allà a Jesús: l'han vist jugar i treballar entre ells. La humil sinagoga del poble és plena de familiars i veïns. Allà hi ha els seus amics i amigues de la infància.

Quan Jesús es presenta davant d'ells com a enviat per Déu per als pobres i oprimits, queden sorpresos i admirats. El seu missatge els agrada, però no en tenen prou. Demanen que faci entre ells les curacions que, segons es diu, ha fet a Cafarnaüm. No volen un «profeta» de Déu, sinó una mena de «mag» o «curander» que doni prestigi al seu petit llogaret.

Jesús no sembla sorprendre's. Segons tots els evangelistes, pronuncia un refrany que quedarà molt gravat en el record dels seus seguidors: Us asseguro que

cap profeta no és ben acollit al seu poble.

Segons Lluc, la incredulitat i el rebuig dels veïns de Natzaret va creixent. Al final, furiosos el fan fora del poble.

El refrany de Jesús no és una banalitat, ja que conté una gran veritat. El profeta és una persona que fa present la veritat de Déu, posa al descobert les nostres mentides i covardies, i crida tothom a un canvi de vida. No és fàcil escoltar el vostre missatge. Resulta més còmode fer-lo fora i oblidem d'ell.

Els cristians diem coses tan admirables de Jesús, que a voltes oblidem la seva dimensió de «profeta». Ho confessem com a «Fill de Déu», «Salvador del món», «Redentor de la humanitat», i pensem que, en recitar la nostra fe, ja ho estem acollint. No és així. A Jesús, Profeta de Déu, el deixem penetrar a la nostra vida, quan escoltem les seves paraules fins a dins, ens deixem transformar per la seva veritat i seguim el seu estil de vida.

Aquesta és la decisió més important del nostre cor: o acullo la veritat de Jesús o la rebuig. Aquesta decisió, amagada als ulls dels altres i només coneguda per Déu, és la que decideix el sentit de la meva vida i l'encert o el desencert del meu pas pel món

LA POR A SER DIFERENTS

Cap profeta no és ben rebut al seu poble.

Aviat va poder veure Jesús allò que podia esperar del seu propi poble. Els evangelistes no ens han amagat la resistència, l'escàndol i la contradicció que Jesús va trobar molt aviat, fins i tot en els ambients més propers. La seva actuació lliure i alliberadora era massa molesta i acusadora. El seu comportament posava en perill massa interessos.

Els creients no ho hauríem d'oblidar. No es pot pretendre seguir fidelment Jesús i no provocar, d'alguna manera, la reacció, l'estranyesa, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui, per motius diversos, no poden estar d'acord amb un plantejament cristià de la vida.

¿No som els creients massa «normals» i massa ben acceptats en una societat que no és tan normal ni tan acceptable quan es miren les coses des de la fe? No ens sentim massa a gust i ben adaptats?

Ens fa por ser diferents. Fa temps que està de moda «estar a la moda». I no només quan es tracta d'adquirir el vestit d hivern o escollir els colors d estiu. El dictat de la moda ens imposa els gestos, les maneres, el llenguatge, les idees, les actituds i les posicions...

Cal una gran dosi de coratge i de valor per ser fidel a les pròpies conviccions, quan tothom s'acomoda i s'adapta «al que es porta». És més fàcil viure sense un projecte de vida personal, deixant-se portar pels esdeveniments i els convencionalismes socials. És més fàcil instal·lar-se còmodament a la vida i viure superficialment segons el que ens dictin des de fora.

Al començament, potser, encara escoltem una veu interior que li diu que no és aquest el camí encertat per créixer com a home ni com a creient. Però aviat ens tranquil·litzem. No volem passar per un anormal, un estrany o un boig. S'està més segur sense distanciar-se'n del ramat.

I així seguim caminant. En ramat. Mentre des de l'evangeli se'ns continua convidant a ser fidels a les nostres conviccions creients, fins i tot quan ens puguin portar la crítica i el rebuig dins de la nostra mateixa classe social, el nostre propi partit, el cercle professional i social en què ens movem i fins i tot en el entorn més proper dels nostres amics i familiars.

NINGÚ ESTÀ TOT SOL

A una vidua de Sarepta.

Encara avui es dóna entre els cristians un cert “elitisme religiós” que és inconcebible i indigne d'un Déu que és amor infinit a totes les criatures. Sovint s'accepta com el més normal que Déu crea molts fills –tots els homes i dones que van naixent al món–, però després es preocupa de debò només dels seus preferits. Déu escull sempre «un poble elegit» (Israel o l'Església) i s'hi aboca totalment deixant els altres pobles i religions en un cert abandonament.

Més encara. S'ha afirmat amb tota tranquil·litat que «fora de l'Església no hi ha salvació» citant frases com la tan coneguda de sant Ciprià, que, treta del seu context, resulta esgarrifosa: «No pot tenir Déu per pare qui no té la Església per mare».

El Concili Vaticà II ha superat aquesta visió indigna de Déu afirmant que «Ell no és lluny dels qui busquen entre ombres i imatges el Déu desconegut ja que tots en reben la vida, la inspiració i totes les coses, i el Salvador vol que tots els homes se salvin» (Lumen gentium,), però una cosa són aquestes afirmacions conciliars i una altra els hàbits mentals que segueixen dominant l'actitud de molts cristians.

Cal dir-ho amb claredat. Déu que crea a tots per amor, viu bolcat sobre cadascuna de les seves criatures. A tots crida i atrau cap a la felicitat eterna en comunió amb ell. Mai un sol home o una sola dona que hagi viscut sense que Déu l'hagi acompanyat des del fons del seu ésser. Allà on hi ha un ésser humà, sigui quina sigui la seva religió o la seva a-religiositat, allà hi ha Déu suscitant la seva salvació. El seu amor no abandona ningú. Com diu sant Pau:

«En Déu no hi ha accepció de persones» (Rm 2,11).

Rebutjat al seu propi poble de Natzaret, Jesús recorda la història de la vídua de Sarepta i la de Naaman el sirià, tots dos estrangers i pagans, per fer veure amb tota claredat que Déu es preocupa dels seus fills encara que no pertanyin al poble elegit d'Israel . Déu no s'ajusta als nostres esquemes i divisions. Tots són els fills, els que viuen a l'Església i els que l'han deixada. Déu no abandona ningú. A tots els vol tenir per sempre en la felicitat eterna.

OPCIÓ FONAMENTAL

El van empènyer fora del poble ...

Probablement molts cristians no han sentit parlar de l'opció fonamental. Tanmateix, hauria de ser explicada de manera clara i senzilla, ja que es tracta d'una categoria decisiva a la teologia per comprendre l'estructura moral de la persona i per valorar la seva actuació.

Com ho indica el mateix nom, l'opció fonamental és una decisió que brolla del centre de la persona i que condiciona de manera fonamental totes les altres actuacions de l'individu. És, per tant, una opció de tal densitat dóna una orientació i un sentit a tota la vida de la persona.

Concretament, l'opció fonamental és una decisió «a favor o en contra de Déu». La persona opta per orientar la seva existència comptant amb Déu o prescindint d'Ell. Accepta Déu com a horitzó últim del seu comportament o es tanca a Ell per organitzar-se la seva vida des del seu propi jo. No és, doncs, una decisió més entre d'altres, sinó el «sí» o el «no» de l'individu al seu Creador, que condicionarà el conjunt de tots els altres actes.

Aquesta opció no es fa, en general, dient de manera explícita en un moment determinat: «Jo viuré d'avui prescindint de Déu» o afirmant, per contra: «Acolliré Déu en la meva vida.» És una opció lliure i conscient, però, d'ordinari, va prenent cos a poc a poc, a mesura que ens obrim a Déu o ens tanquem en nosaltres mateixos.

Aquesta orientació fonamental es va encarnant i manifestant després en les actuacions i reaccions de la persona al llarg dels dies, i cal tenir-la en compte per jutjar la moralitat de cada acte sense caure en una falsa casuística. Els actes de l'individu són importants, però no tant considerats de manera aïllada, sinó com a exponent de la postura bàsica de la persona davant de Déu i de l'existència. Les petites decisions que anem prenent cada dia el que fan és confirmar i reforçar la nostra opció per Déu o debilitar-la i, fins i tot, modificar-la i eliminar-la.

L'evangeli de Lluc presenta Crist com «senyal de contradicció» enmig del poble «per tal que quedin al descobert les intencions de molts cors» (Lc 2, 35).

En ell podem escoltar la crida de Déu a orientar la nostra vida acollint-lo com a únic Senyor, principi i font de tot bé, destí últim de l'ésser humà. Déu no para de cridar-nos en Crist. Podem rebutjar la seva invitació com els habitants de Natzaret o la podem acollir; podem ofegar-la o deixar-la créixer al nostre cor. Però tota la nostra vida es decideix en aquesta opció fonamental, secreta potser als ulls dels altres, però coneguda per Déu el nostre Creador i Pare.

TOLERANTS, PERÒ NO INDIFERENTS

El van empènyer fora del poble...

El pluralisme que regna avui a occident no és només una dada social. És un dogma de la nostra cultura. Un dels pocs que queden. Tot pot ser discutit. Però mai el dret de cadascú a pensar com li sembli i a ser respectat en allò que pensa.

Això que, sens dubte, significa un progrés en la història de la humanitat, ha comportat un relativisme social que pot ser demolidor. Tot sembla igual. És igual una visió de la vida que una altra, una manera de viure que el seu contrari.

Per a no poques persones, ja no hi ha veritat ni mentida, bellesa ni lletjor, bo ni dolent. Tot és subjectiu. Cadascú veurà què vol pensar de la vida, com sent les coses i què li ve de gust fer en cada cas. L'elecció la fa cadascú.

Més encara. Les coses arriben a tal punt que si un defensa en públic unes conviccions fermes sobre l'existència, l'home o la moral, fàcilment pot ser titllat de fanàtic i fins i tot intolerant. El que importa és la relativitat de tot. Res no és segur ni ferm. Només el que manté una posició relativista és digne de respecte.

El professor A. Bloom, en la seva coneguda anàlisi «El tancament de la ment moderna», diu que «el relativisme de valors constitueix un canvi moral i polític tan gran com el que es va produir quan el cristianisme va reemplaçar el paganisme grec o romà». Però, és bo que es dissolgui l'esforç per establir la veritat i per precisar allò que és digne de l'ésser humà?

En aquest ambient de «relativisme disfressat de tolerància» del qual parla l'investigador , també parlar de «religió» resulta ambigu. Cal preguntar de quin tipus de religió es tracta i de quin Déu s'està parlant. Concretament, davant del fenomen del pluralisme modern, la reacció dels creients és diferent. Alguns s'endureixen en postures de tall fonamentalista fins i tot intentar imposar les seves conviccions per força. Altres, des de posicions permissives i liberals, donen per bo gairebé tot afirmant que l'important és l'experiència religiosa de cadascú.

Em sembla que el cristià està cridat avui a viure una fe humil, que mira a la terra i es preocupa per millorar-la, una fe lúcida, que és tolerant sense ser indiferent, compromesa sense ser fanàtica; una fe ferma, que no es dissol en qualsevol cosa; una fe confessant, que no adopta una postura de croada, però no s'avergonyeix de presentar-se en públic i d'actuar segons les pròpies conviccions.

EDUCAR LA VOLUNTAT

Jesús va passar entremig de ells i se'n va anar.

No està de moda parlar de disciplina, esforç o renúncia. Pocs gosen avui mostrar la importància que té en la vida l'educació d'una voluntat forta i recta. Vivim més aviat embolicats en això que el catedràtic de psiquiatria Enrique Rojas anomena «la filosofia del que em ve de gust». Aquesta és la principal motivació que inspira la vida de no pocs: «no em ve de gust», «això em va», «això no m'agrada».

En pocs anys, ha anat creixent de manera alarmant el nombre de persones de voluntat feble, capritxoses i toves, incapaços de proposar-se metes i objectius concrets. Homes i dones inconstants que giren com a penells segons el vent del moment, portats i atrets pel que, a cada instant, els demana el cos.

Cerquen una vida còmoda i plaent, però els espera un futur difícil. En l'amor no arribaran gaire lluny, ja que no saben què és renunciar, ni coneixen la importància del sacrifici i la dedicació al bé de l'altre. Són com nens consentits i capritxosos que fan malbé qualsevol relació basada en l'amor i el lliurament generós.

No assoliran tampoc res gran i noble en els altres aspectes de la seva vida. Mai no desenvoluparan les seves veritables possibilitats. S'instal·laran en la mediocritat i arrossegaran, allà on vagin, la seva personalitat mal dissenyada, fruit de l'abandó i la deixadesa.

Avui l'home necessita recordar que la voluntat és un tret essencial del ésser humà. Tant com la raó. Fins i tot cal dir que l'home amb voluntat arriba més lluny en el creixement personal que l'home intel·ligent. El més gran és gairebé sempre fruit de la determinació i la tenacitat.

Educar la voluntat és una feina que requereix esforç diari. Cal fer servir eines tan concretes com la disciplina, l'ordre, la constància i la il·lusió. Cal saber renunciar a la satisfacció del que és immediat en funció de metes futures.

Però val la pena. Abans o després, arriben els fruits. La persona es va fent més lliure i més propietària de si mateixa. No es doblega fàcilment davant les dificultats. La seva vida va assolint una maduresa que enriqueix els qui troba en el seu camí.

El model més net el troba el cristià en aquest Jesús capaç de ser fidel a la seva missió, malgrat els rebutjos i els menyspreus que troba en el seu camí. L'evangelista Lluc ens diu que els seus propis veïns de Natzaret intentaven «estimbar-lo», però ell «es va obrir pas entre ells» per continuar la seva tasca salvadora.

TOT ÉS GRÀCIA

Es meravellaven de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca.

Els habitants de Cafarnaüm s'admiren de “les paraules de gràcia” que surten de la boca de Jesús doncs, en llegir a la sinagoga el llibre de Isaïes, només escull les paraules que parlen de salvació i no les de venjança i càstig.

Fa uns anys els cristians parlaven de la gràcia més sovint. Precisament el dilema decisiu de la vida es formulava en aquests termes: “estar en gràcia” o “estar en pecat”.

Avui tot això sembla haver quedat arraconat com d'importància secundària, i la paraula mateixa “gràcia” no té un significat especial per a molts creients.

Tanmateix, la fe cristiana no ha trobat una paraula més adequada per expressar la bondat, l'afecte i la misericòrdia de Déu que impregnen i penetren tota la nostra existència.

L'home no és un ser “desgraciat”. No està en “desgràcia” davant Déu. Tota persona, ho sàpiga o no, compta sempre amb la seva gràcia. Fins i tot el més indigne, el més perdut, està sempre envoltat per la gràcia de Déu que l'acull i l'estima sense fi.

Malgrat que una certa predicació hagi pogut suggerir el contrari, no és que els homes hàgim de ser bons perquè Déu ens accepti i ens estimi. Déu ens estima perquè és Amor i no pot ser altrament. I nosaltres som bons deixant-nos transformar per aquest amor.

Malgrat nostra mediocritat i el nostre pecat, Déu no deixa d'oferir-se i comunicar-se. No es retira de nosaltres. El nostre pecat no destrueix la vostra presència amorosa. Només impedeix que aquesta presència ens vagi alliberant i construint com a persones.

Déu segueix aquí, sostenint i encoratjant el nostre ésser amb amor, respectant totalment la nostra llibertat, cridant-nos silenciosament a una vida més plena.

Per això va poder escriure G. Bernanos “tot és gràcia”, perquè tot, absolutament tot, està sostingut, embolicat i penetrat pel misteri d'aquest Déu que és gràcia, acollida i perdó per a totes les criatures.

D'altra banda, seria una equivocació pensar que la gràcia és “una cosa” que es rep de Déu només interiorment i de manera secreta i invisible, en allò més ocult de l'ànima.

La gràcia és presència salvadora de Déu que se'ns regala permanentment i de mil maneres a tots i cadascun de nosaltres a través de persones, experiències i esdeveniments que sostenen la nostra vida, ens interpel·len i ens fan créixer cap a la Vida definitiva.

La gràcia és Déu present a la nostra existència sencera. Tot canviaria per a nosaltres si fóssim capaços de creure una mica el que diu l'admirable Angelus Silesius: “Jo no existeixo fora de Déu; Déu no existeix fora de mi”.

LA POR A SER DIFERENTS

Cap profeta no és ben rebut al seu poble.

Aviat va poder veure Jesús allò que podia esperar del seu propi poble. Els evangelistes no ens han amagat la resistència, l'escàndol i la contradicció que Jesús va trobar molt aviat, fins i tot en els ambients més propers.

La seva actuació lliure i alliberadora era massa molesta i acusadora. El seu comportament posava en perill massa interessos.

Jesús ho comprèn així amb tota lucidesa. És difícil que un home que es posa a actuar escoltant fidelment Déu sigui ben acceptat en un poble que viu d'esquena a Ell. «Cap profeta no és ben mirat a la seva terra».

Els creients no ho hauríem d'oblidar. No es pot pretendre seguir fidelment Jesús i no provocar, d'alguna manera, la reacció, l'estranyesa, la crítica i fins i tot el rebuig dels qui, per motius diversos, no poden estar d'acord amb un plantajament cristià de la vida.

¿No som els creients massa «normals» i massa ben acceptats en una societat que no és tan normal ni tan acceptable quan es miren les coses des de la fe? No ens sentim gaire a gust i ben adaptats?

Ens fa por ser diferents. Fa molt de temps que està de moda «estar a la moda». I no només quan es tracta d adquirir el vestit d hivern o escollir els colors d estiu. El “dictat de la moda” ens imposa els gestos, les maneres, el llenguatge, les idees, les actituds i les posicions que hem de defensar.

Cal una gran dosi de coratge i de valor per ser fidel a les pròpies conviccions, quan tothom s'acomoda i adapta «al que es porta».

És més fàcil viure sense un projecte de vida personal, deixant-se portar pels esdeveniments i els convencionalismes socials. És més fàcil instal·lar-se còmodament a la vida i viure superficialment segons el que ens dictin des de fora.

Al començament, potser, encara escoltem una veu interior que li diu que no és aquest el camí encertat per créixer com a home ni com a creient. Però aviat ens tranquil·litzem. No volem passar per un anormal, un estrany o un boig. Està més segur sense distanciar-se del ramat.

I així seguim caminant. En ramat. Mentre des de l'evangeli se'ns continua convidant a ser fidels a les nostres conviccions creients, fins i tot quan ens puguin portar la crítica i el rebuig dins de la nostra mateixa classe social, el nostre propi partit, el cercle professional i social en què ens movem i fins i tot en el entorn més proper dels nostres amics i familiars.

QUAN UN POBLE S'EQUIVOCA

Cap profeta no és ben rebut al seu poble...

És força freqüent entre nosaltres atribuir al «poble» les postures i posicions que cadascú tracta de defensar. Fàcilment es llencen consignes, s'adopten decisions i es fan accions en nom d'un poble que suposadament els defensa.

Ningú no gosa elevar una veu que pugui semblar contrària al poble. Cal fer veure que la nostra paraula és una expressió clara de la voluntat del poble.

Tot passa com si l'apel·lació al poble fos el criteri definitiu per jutjar la validesa i el caràcter just del que es proposa.

Aquest desig de defensar allò que el poble vol, ha de ser, sens dubte, l'actitud de tot home que cerca el bé comú davant d'interessos egoistes i exclusivament partidistes.

Seria però equivocació pensar que l'única manera d'estimar un poble és identificar-se amb tot allò que aquest poble diu i aprovar acríticament tot allò que aquest poble fa.

Un poble, pel fet de ser-ho, no és automàticament infal·lible. Els pobles també s'equivoquen. Els pobles també són injustos.

I és aleshores, precisament, quan aquest poble necessita homes que li diguin amb sinceritat i valentia els errors i el pecat. Homes que, moguts pel seu amor lleial al poble, s'atreveixin a aixecar una veu potser molesta i discordant, però que aquest poble necessita escoltar per no deshumanitzar-se.

Un poble que no té a cada moment fills que gosen denunciar els errors i les injustícies, és un poble que corre el risc d'anar «perdent la seva consciència».

Potser el pecat més gran d'un poble és ofegar la veu dels seus profetes, gent molt senzilla però que conserven com ningú el millor i més humà del poble.

I quan un poble redueix al silenci aquests homes i dones, s'empobreix i queda sense llum per caminar cap a un futur més humà.

És trist constatar que el refrany jueu continua sent realitat: «Cap profeta no és ben mirat a la seva terra». I els pobles segueixen desoint els seus profetes com aquell de Natzaret que va expulsar un dia Jesús, el millor i més necessari per al poble.