CREURE SENSE POR

 

POR A CREURE

¿Per què sou tan covards?

Els homes preferim quasi siempre allò fàcil, i tractem d'eludir tot allò que exigeix risc i sacrifici.

Quants retrocedeixen i es repleguen còmodes en la passivitat, quan descobreixen les exigències i lluites que comporta el saber viure profunds.

Ens fa por prendre seriosament nostra vida. Fa vertigen assumir la pròpia existència amb responsabilitat. És més fàcil «instal·lar-se» i «anar tirant», i no gosar afrontar el sentit últim de nostre viure diari.

Quants homes i dones viuen sense saber com, per què ni cap a on. Estan aquí. La vida segueix cada dia. Però, pel moment, que ningú els molesti. Estan ocupats pel treball, al capvespre, programa de T. V., les vacacions estan ja pròximes. ¿Què més buscar?

Vivim en un món turmentat, i, de qualque manera cal defensar-se. No se pot viure a la deriva. I llavors cada un cerca amb més gran o petit esforç el tranquil·litzant que més li convé malgrat dins nosaltres se vagi obrint un buit cada vegada més immens de falta de sentit i de covardia per a viure nostra existència en tota la seva pregonesa.

Per això, els que ens diem creients, tindríem que escoltar amb sinceritat total les paraules de Jesús: «Per què sou tan covards? ¿Encara no teniu fe?».

Potser nostre major pecat contra la fe, el que més greument bloqueja nostra acollida de l'evangeli, sigui la covardia. Diguem-ho amb sinceritat. No gosem prendre seriosament tot el que l'evangeli significa.

Sovint es tracta d'una covardia oculta, quasi inconscient. Algú ha parlat de la «heretgia disfressada» (M. Bellet) dels que defensen el cristianisme fins i tot amb agressivitat, però no s'obren mai a les exigències fonamentals de l'evangeli.

Aleshores el cristianisme corre el risc de convertir-se en un tranquil·litzant més. Un conglomerat de coses que cal creure, practicar i defensar. Coses que «preses a mesura», fan bé i ajuden a viure.

Però, llavors tot pot quedar falsejat. Un pot estar vivint sa «pròpia religió tranquil·litzant», no massa allunyada del paganisme vulgar que s'alimenta de confort, diners i sexe, evitant de mil maneres el «perill suprem» de trobar-nos amb el Déu viu de Jesús que ens crida a la justícia, la fraternitat i la proximitat als pobres.