PREGÀRIA SINCERA

 

PREGAR AMB SINCERITAT

No tinguis por, basta que tinguis fe.

Molt abans de les investigacions de Freud i del psicoanàlisi, els grans mestres de la vida espiritual havien advertit ja de les nombroses trampes en que pot caure la persona quan resa a Déu. Però sens dubte, els anàlisis de Freud han sembrat una sospita més radical: l'oració més senzilla i aparentment més sincera pot amagar greus auto-enganys i alimentar fantasies infantils i neuròtiques. En el fons, la qüestió és aquesta: ¿Amb qui parla una persona quan diu parlar amb Déu? ¿Què fa quan es dirigeix a algú a qui no es veu i que no contesta? Per molt que parli amb Déu, ¿no està tancada en el seu propi jo?

Per a molts, aquesta «cultura de la sospita» ha suposat l'ensorrament de sa religió. Ja no encerten a resar. Tot els sembla engany i patologia. No poden i no volen resar. No se comuniquen amb Déu. Sa vida se fa cada cop més atea.

Altres, per contra, és ara quan estan purificant sa religió de il·lusions infantils poc sanes. Poc a poc descobreixen un rostre nou de Déu. Avui resen de forma distinta. La fe comença a ser per ells el millor estímul per a viure de manera digna i esperançada.

Primer, no confondre Déu amb qualsevol cosa. Déu està més enllà dels sentiments i il·lusions. No s'identifica amb les representacions, símbols o ritus creats pels homes. El que resa no ha de caure en la trampa de «fabricar-se» un Déu al seu gust i ús particular.

Déu, per altra banda, no és una espècie de «assegurança» que protegeix de la duresa de la vida. És una equivocació alimentar la il·lusió d'un Déu que està aquí, sempre a mà, oferint solucions màgiques als problemes de l'ésser humà. Déu no es deixa posseir ni manejar com un objecte més de consum.

Per altra banda, lluny d'apartar de la realitat, la pregària vertadera porta a afrontar la seva duresa i maldar per la seva transformació. Quan una persona se fa cada cop més fugissera davant els conflictes, més intolerant i intransigent amb els altres, més tancada en els seus propis interessos i, en definitiva, més egoista, la seva oració és pur «joc imaginatiu». Invocar al Pare és fer-se germà. Resar al Déu de l'evangeli mena a viure evangèlicament. Pregar a un Déu Amor és disposar-se a estimar responsables.

Marc ens descriu en el seu relat dues reaccions molt diferents davant la pregària de Jaire, preocupat només per la salut de la seva filla. La dels seus criats que el conviden a la resignació realista: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre? » I la de Jesús que el convida a la confiança total: « No tinguis por; tingues només fe».