dimecres, 23 de juny de 2021

DIUMENGE XIII 2

 

    Lectura del sant evangeli segons sant Marc 5, 21-43 

    Guarició d'una dona amb hemorràgies. La filla de Jaire, retornada a la vida

(Mt 9,18-26; Lc 8,40-56)

21Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 , suplicant-lo amb insistència, li diu:

--La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

24 Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

25 Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29 Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:

--Qui m'ha tocat la roba?

31 Els seus deixebles li contestaren:

--¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?

32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33 llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant de ell i li va explicar tota la veritat. 34 Jesús li digué:

--Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.

35 Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:

--La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?

36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:

--No tinguis por; tingues només fe.

37 I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39 Entra a la casa i els diu:

--Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.

40 Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l'agafa per la mà i li diu:

Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»

42 A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. 43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.



RESAR DESPRÉS DE FREUD

No tinguis por; basta que tinguis fe...

Molt abans de les investigacions de Freud i del psicoanàlisis, els grans mestres de la vida espiritual havien advertit ja de les nombroses trampes en que pot caure la persona quan resa a Déu. Però, sens dubte, els anàlisis de Freud han sembrat una sospita més radical: la pregària més senzilla i aparentment més sincera pot trobar greus auto-enganys i alimentar fantasies infantils i neuròtiques. En el fons, la qüestió és aquesta: ¿Amb qui parla realment una persona quan diu parlar amb Déu? ¿Què fa quan es dirigeix a algú a qui no veu i no contesta? Per molt que parli amb Déu, ¿no està tancada en son propi jo?

Per a molts, la divulgació d'aqueixa «cultura de la sospita» ha suposat l'ensorrament de sa religió. Ja no encerten a resar. Tot els sembla engany i patologia. No poden i no volen resar. No se comuniquen amb Déu. La seva vida se fa cada vegada més atea.

Altres, per contra, és ara quan estan purificant sa religió d'il·lusions infantils poc sanes. Poc a poc van descobrint un rostre nou de Déu. Preguen de forma distinta. La fe comença a ser per ells el millor estímul per viure de manera digna i esperançada.

Primer és no confondre Déu amb qualsevol cosa. Déu està més enllà de sentiments i il·lusions. No s'identifica amb les representacions, símbols o ritus creats pels homes. Qui resa no ha de caure en la trampa de «fabricar-se» un Déu al seu gust i ús particular.

Déu, per altra banda, no és una espècie de «assegurança» fàcil que protegeix de la duresa de la vida. És una equivocació alimentar la il·lusió d'un Déu que està aquí, sempre a mà, oferint solucions màgiques als problemes de l'ésser humà. Déu no es deixa posseir ni manejar com un objecte de consum.

Per altra banda, lluny d'apartar de la realitat, l'oració vertadera porta a afrontar la duresa i, important, a maldar en la seva transformació. Quan una persona se fa fugissera davant els conflictes, més intolerant i intransigent amb els altres, més tancada en els propis interessos yi més egoista, la seva pregària és pur «joc imaginatiu». Invocar al Pare és fer-se germà. Resar al Déu de l'evangeli mena a viure evangèlicament. Pregar a un Déu Amor és disposar-se a estimar responsable

Marc ens descriu en el seu relat ues reaccions molt diferents davant la súplica de Jaire, preocupat per la salut de sa filla. La dels seus criats que el conviden a la resignació realista: «Ta filla s'ha mort. ¿Per què molestar més al Mestre?» I la de Jesús que el convida a la confiança total: «No tinguis por; basta que tinguis fe »


UN PROBLEMA NO SUPERAT

No tinguis por; basta que tinguis fe.

La cultura moderna ha divulgat un mode diferent de mirar la mort. El morir ja no interessa com fet transcendent, ni com destí misteriós de l'ésser humà. Se tracta senzillament de la interrupció d'un procés biològic, un “fenomen natural” que cal acceptar com cosa normal i ordinària. Però, francament, ningú sent la pròpia mort com cosa natural, sinó com un final absurd i inhumà.

Per altra banda, s'esperava que el progrés i el benestar farien oblidar poc a poc el “petit problema de la mort”, però els homes i dones de avui senten la mateixa ràbia i impotència de sempre, quan presenten a prop el seu final: “Això era tot? ¿Per què he de morir ara?”.

Per això, no és estrany llegir avui afirmacions com la del teòleg alemany H. Zahrnt en son últim estudi: “El problema de la mort i del que ve després de la mort no és un problema superat. Està aquí tan viu com sempre i, fins i tot, suscita un interès renovat”.

De fet, es llegeixen amb avidesa les experiències viscudes per individus “tornats a la vida”, que pretenen dir-nos el que passa en la mort. La gent acudeix cada cop més a rebre “missatges del més enllà” a través de persones mediadores que, se diu, poden comunicar amb les ànimes dels difunts. Se posen de moda diverses formes de “reencarnació” elaborades a partir d'antigues doctrines orientals.

Però la mort no admet “solucions de compromís”. Inútil rebre pretesos “missatges del més enllà” o escoltar relats dels “reanimats” que, naturalment, no han experimentat la mort. Inútil també cercar refugi en teories de re-encarnació tan allunyades amb freqüència de la seva inspiració oriental. Davant la mort, sols cap una alternativa. O l'home se perd per a sempre, o bé és acollit per Déu per a la vida.

L'esperança dels cristians en la vida eterna té com a fonament únic la confiança total en la fidelidad de Déu que, com diu Jesús, és un Déu de vius i no de morts”. Ell posseeix la vida en plenitud. On ell actua, es despert la vida. També en el interior de la mort.

En el moment de morir no podré disposar de la meva vida. No podré ja relacionar-me. Ningú podrá fer res per mi. No hi ha suports ni garanties. Estaré sol davant la destrucció. O hi ha un Déu Creador que em treu de la mort, o tot haurà acabat per a sempre.

En aquest moment la fe del creient se farà total. La confiança es convertirà en abandonament absolut en el misteri de Déu. La única manera cristiana de morir és fer de la mort l'acte final de confiança total en un Déu que m'estima sens fi.

Nostra preocupació avui no ha de ser satisfer nostra curiositat sobre el més enllà, ni allunyar nostres temors recorrent a teories manllevades d'altres religions, sinó acréixer nostra fe en el Déu de la vida.

Cal escoltar en tota la seva pregonesa les paraules de Jesús al cap de la sinagoga de Cafarnaüm, davant la mort de la filla: Tingues fe i no tinguis por



RECUPERAR LA FEMINITAT

Ves en pau i amb salut.

La hemorroïssa de la qual parla l'episodi evangèlic és una dona malalta en les arrels mateixes de la seva feminitat. Aquelles pèrdues de sang que pateix des de fa dotze anys l'exclouen de la intimitat i l'amor conjugal.

Segons el Levític és impura davant els propis ulls i els dels altres. Una dona intocable i frustrada que queda exclosa del desig i amor de l'home.

Son ésser més íntim de dona està ferit. La seva sang se derrama inútilment. Sa vida es desgasta en la esterilitat.

L'evangelista la descriu com una dona ignorada i solitària, avergonyida de si mateixa, perduda en l'anonimat de la multitud.

La curació d'aquesta dona se produeix quan Jesús se deixa tocar per ella i la mira amb amor i tendresa desconeguda:Vés-te'n en pau i queda guarida del mal ”.

La psicoanalista catòlica Françoise Dolto, en comentar aquesta curació a “L'evangeli davant el psicoanàlisis”, senyala que “una dona només se sap i se sent femenina mitjançant un home que creu en ella. És als ulls d'un home, en l'actitud, on una dona se sap femenina». Per a aquella dona malalta aquest home ha estat Jesús.

En nostra societat se desperta poc a poc la sensibilitat col·lectiva davant la violència i les agressions que la dona pateix. Creixen les denúncies, s'agilitza el codi penal, s'obren centres per a dones maltractades.

Però som encara poc conscients del sofriment ocult i la tragèdia de tantes dones frustrades en el seu ésser més íntim de dona.

Dones perdudes en l'anonimat de les llars i les feines de casa cuya la dedicació a les quals i entrega tot just valora ningú.

Dones insegures de elles mateixes, atemorides pel propi marit, que viuen culpant-se dels seus desencerts i depressions perquè no troben el suport i la comprensió que necessiten.

Dones vençudes per la soledat, cansades ja de lluitar i sofrir en silenci, que no estimen ni són estimades amb la tendresa que ésser dona demana.

Dones desgastades i enlletgides per la duresa de la vida, que descuiden el cos i la feminitat perquè fa temps que ningú les mira ni les besa amb amor.

Dones que recuperarien el seu ésser autèntic de dona si es trobessin amb la mirada acollidora i curadora d'un espòs o un vertader amic.




NOSTRA INJUSTÍCIA AMB LES DONES

Va sortir una força d'ell.

Jesús va adoptar davant les dones una postura tan sorprenent que va desconcertar, fins i tot, als seus deixebles.

En aquella societat jueva on l'home donava gràcies a Déu cada dia per ho haver nascut dona, no era fàcil entendre la nova postura de Jesús, acollint discriminacions a homes i dones en la nova comunitat.

Si alguna cosa es desprèn amb claredat d'actitud és que, per a ell, homes i dones tenen igual dignitat personal, sense que la dona hagi de ser objecte del domini de l'home.

Tanmateix, els cristians no hem estat capaços encara d'extreure totes les conseqüències que es segueixen de l'actitud del Mestre. R. Laurentin ha dit que es tracta de «una revolució ignorada» per la Església.

Generalment, els homes seguim sospitant de tot moviment feminista i reaccionem secretament contra qualsevol plantejament que pugui posar en perill nostra situació privilegiada sobre la dona.

En una Església, dirigida per homes, no hem estat capaços de descobrir tot el pecat que s'amaga en el domini que els homes exercim, de moltes maneres, sobre les dones. I el cert és que tot just s'escolten des de l'interior de la Església veus que, en nom de Crist, urgeixin als homes a una profunda conversió.

Per a justificar nostra supremacia masculina hem consolidat un presupost secret però eficaç «els homes són els únics que realment importen, mentre que les dones existeixen únicament per referència a ells» (M. French).

Els creients hem de prendre consciència de que l'actual domini dels homes sobre les dones no és «natural», sinò una estructura i un comportament profundament viciats per l'egoisme i la imposició injusta de nostre poder.

¿És possible superar aquest domini masculí? La revolució urgida per Jesús no es realitza despertant l'agressivitat mutua ni promovent entre els sexes una guerra que comportaria nous riscos per la nostra supervivència humana. Jesús crida a «una revolució de les consciències» que ens faci viure d'altra manera les relacions que ens uneixen a uns amb altres.

Les diferències entre els sexes, endemés de la seva funció en l'origen de una nova vida, han d'estar encaminades vers la cooperació, el recolzament i el creixement mutus.

Els homes hem d'escoltar amb més lucidesa i sinceritat la interpel·lació d'aquell de qui, segons el relat evangèlic, «va sortir força» per curar a la dona.





CURAR-SE

La teva fe t'ha curat...

Els cristians a voltes passem per alt que Jesús, més que atribuir-se a ell mateix les curacions que realitza, recorda als malalts una cosa sorprenent: La teva fe t'ha curat.

Jesús els acomiada convidant-los a no oblidar mai aquesta veritat. En l'home que creu hi ha sempre qualque cosa que el pot salvar, reconstruir i alliberar de tot el que li impedeix viure.

Contrari al que pensava S. Freud, els anàlisis de Erik H. Erikson porten a pensar que en el fons de tot ésser humà existeix una «confiança de base», una «confiança original» que permet l'ulterior desenvolupament de nostra vida.

Tota vida humana reposaria sobre aquesta confiança implícita, sovint inconscient, com una força que secretament alimentaria tota nostra existència.

El pensament de Jesús va més lluny. L'home que sap creure en el Déu de la vida, i encerta a confiar la seva existència en el Pare, posseeix en si mateix una força capaç d'alliberar-lo del que el deshumanitza i destrueix com home.

Potser els cristians no gosem ja creure que la fe pot seguir avui curant els homes. No sabem apreciar la força sanadora que s'amaga en el cor d'un home habitat per la fe.

I tanmateix, avui la fe pot curar-nos. Homes estranys a ells mateixos, incapaços de despullar-se de sa «màscara social», homes condemnats a no ser mai el que haurien pogut ser, poden descobrir en la fe una força capaç de revifar les possibilitats de generositat, noblesa i humanitat que s'amaguen en el seu cor.

Homes esclaus dels diners i l'auto-satisfacció, insensibles a la vida dels altres, homes la vida dels quals no creix ni tendeix a res, homes de «ànima mutilada», podrien trobar en la fe una força capaç de recrear i reanimar el seu viure diari.

Algú ha dit que «el cor dels homes de nostro temps s'asfixia lentament, a causa de l'absència universal de bondat» (M. Delbrel).

La indiferència pel sofriment dels desvalguts domina l'economia. El cinisme i la mentida s'han apoderat de la vida política i de les relacions internacionals. L'oblit gegantí de la fam, la misèria i la mort de milions de éssers humans és general.

Aquest món està malalt en ses arrels, en l'orientació mateixa del cor humà i de la vida. Necessita una cura «radical». I és aquesta precisament l'oferta i el repte més apassionant de l'evangeli: una fe capaç de sanar l'home de ses arrels.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada