SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (B)
EVANGELI
Això és el meu cos...Això és la meva sang,
+ Lectura del sant evangeli segons sant Marc 14-12-16. 22-26
|
Preparatius del sopar pasqual 12 El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: --On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? 13 ll envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: --Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, 14 i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" 15 Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar. 16 Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual. L'últim sopar (Mt 26,26-30 Lc 22,15-20; 1Co 11,23-25) 22 Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: --Preneu: això és el meu cos. 23 Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. 24 Els digué: --Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom 25 Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. 26 Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres. Paraula de Déu.
 |
EUCARISTIA I CRISI
Tots els cristians ho sabem. L'eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un "refugi religiós" que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem durant la setmana. És temptador anar a missa per compartir una experiència religiosa que ens permeti descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen per tot arreu.
A voltes som sensibles al que afecta a la dignitat de la celebració, però ens preocupa menys oblidar-nos de les exigències que comporta celebrar la cena del Senyor. Ens molesta que un sacerdot no s'atengui estrictament a la normativa ritual, però podem seguir celebrant rutinàriament la missa, sense escoltar las cridades del Evangeli.
El risc sempre és el mateix: combregar amb Crist en l'íntim del cor, sense preocupar-nos de combregar amb els germans que sofreixen. Compartir el pa de la eucaristía i ignorar la fam de milions de germans mancats de pa, justícia i futur.
En els pròxims anys se poden agreujar els efectes de la crisi que temem. Les mesures que es dicten faran créixer entre nosaltres una desigualtat injusta. Veurem com persones de nostre entorn proper més o menys es queden a mercè d'un futur incert i imprevisible.
Coneixerem de prop immigrants privats d'assistència sanitària adequada, malalts sense saber com resoldre els seus problemes de salut o medicació, famílies obligades a viure de la caritat, persones amenaçades pel desnonament, gent desatesa, joves sense un futur clar... No ho podrem evitar. O endurim nostres hàbits egoistas de sempre o ens fem més solidaris.
La celebració de l'eucaristia enmig d'aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Necessitem alliberar-nos d'una cultura individualista que ens ha acostumat a viure pensant només en nostres propis interessos, per aprendre senzillament a ser més humans. Tota l'eucaristia està orientada a crear fraternitat.
No és normal escoltar tots els diumenges al llarg de l'any l'Evangeli de Jesús, sense reaccionar davant les seves crides. No podem demanar al Pare “el pa nostre de cada dia" sense pensar en aquells que tenen dificultats per a obtenir-lo. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau uns als altres sense estar disposats a estendre una mà als que estan més sols i indefensos davant la crisi.
LA CENA DEL SENYOR
Preneu, això és el meu cos.
Els estudis sociològics ho destaquen amb dades contundents:els cristians de nostres esglésies occidentals estan abandonant la missa dominical. La celebració, tal com ha quedat configurada al llarg dels segles, ja no és capaç de nodrir la seva fe ni de vincular-los a la comunitat de Jesús.
Sorprenent és que estem deixant que la missa «se perdi» sense que aquest fet ni tan sols provoqui cap reacció entre nosaltres. ¿No és l'eucaristía el centre de la vida cristiana? ¿Com podem romandre passius, sense capacitat d'agafar cap iniciativa ? ¿Per què la jerarquia roman tan callada i immòbil ? ¿Per què els creients no manifestem nostra preocupació amb més força i dolor?
La desafecció per la missa creix fins i tot entre els que participen en ella de manera responsable i incondicional. És la fidelitat exemplar d'aqueixes minories la que sosté a les comunitats, però ¿podrà la missa seguir viva sols a base de mesures protectores que asseguren el compliment del ritus actual?
Les preguntes són inevitables: ¿No necessita la Església en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor, que la que ofereix la litúrgia actual? ¿Estem tan segurs de fer avui bé el que Jesús va voler que fessim en memòria seva ?
¿És la litúrgia que nosaltres repetim des de fa segles la que millor pot ajudar en aquests temps als creients a viure el que va viure Jesús en aquella cena memorable on es concentra, se recapitula i se manifiesta com i per què va viure i morir Jesús? ¿És la que més ens pot atreure a viure com deixebles seus al servei del seu projecte del regne del Pare ?
Avui tot sembla oposar-se a la reforma de la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessària si la Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. El camí serà llarg. La transformació serà possible quan la Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit, Per això també ara el més responsable no és absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.
UN COMIAT INOBLIDABLE
Celebrar l'eucaristia és reviure la última cena que Jesús va celebrar amb els seus deixebles la vigília de la seva execució. Cap explicació teològica, cap ordenació litúrgica, cap devoció interessada ens ha d'allunyar de la intenció original de Jesús. ¿Com dissenya ell aquella cena? ¿Què és el que volia deixar gravat per a sempre en els seus deixebles? ¿Per què i per a què havien de seguir revivint una vegada i una altra aquell comiat inoblidable ?
Abans que res, Jesús volia contagiar-lis la seva esperança indestructible en el regne de Déu. La seva mort era imminent; aquella cena era la última. Però un dia s'asseuria a la taula amb una copa en les seves mans per a beure junts un «vi novell». Res ni ningú podrà impedir aquest banquet final del Pare amb els seus fills i filles. Celebrar l'eucaristia és revifar l'esperança: gaudir des d'ara amb aquesta festa que ens espera amb Jesús al costat del Pare.
Jesús volia, a més, preparar-los per a aquell cop fort de la seva execució. No s'han d'enfonsar en la tristesa. La mort no trencarà la amistat que els uneix. La comunió no queda trencada. Celebrant aquella cena podran alimentar-se del seu record, la seva presència i el seu esperit. Celebrar l'eucaristia és alimentar nostra adhesió a Jesús, viure en contacto amb ell, seguir units.
Jesús va voler que els seus mai oblidessin el que havia estat la seva vida: una entrega total al projecte de Déu. Ho va dir mentre els distribuía un tros de pa a cada un: «Això és el meu cos; recordeu-me així: entregant-me per vosaltres fins al final per fer-vos arribar la benedicció de Déu». Celebrar la eucaristía és combregar amb Jesús per a viure cada dia de manera més entregada, treballant per un món més humà.
Jesús volia que els seus se sentissin una comunitat. Els deixebles es sorprengueren del que Jesús feu al final de la cena. En lloc de beure cada un de copa, com era costum, Jesús els convidà a tots a beure d'una copa sola; ¡la seva! Tots compartirien la «copa de salvació» beneïda per ell. En ella veía Jesús allò nou: «Aquesta és la nova aliança en la meva sang». Celebrar l'eucaristia és alimentar el vincle que ens uneix entre nosaltres i amb Jesús.
EXPERIÈNCIA DECISIVA
Preneu, això és el meu cos.
Com és natural, la celebració de la missa ha anat canviant al llarg dels segles. Segons l'època, teòlegs i liturgistes han destacat alguns aspectes i descuidat altres. La missa ha servit de marc per a celebrar coronacions de reis i papes, retre homenatges o commemorar victòries de guerra. Els músics l'han convertit en concert. Els pobles l'han integrat en ses devocions i costums...
Després de vint segles, pot ser calgui recordar alguns dels trets essencials de la última Cena del Senyor, tal com era recordada i viscuda per les primeres generacions cristianes.
En el fons d'aqueixa cena hi ha quelcom que mai serà oblidat: els seus seguidors no romandran orfes. La mort de Jesús no podrá trencar sa comunió amb ell. Ningú ha de sentir el buit de l'absència. Els seus deixebles no resten sols, a mercè dels avatars de la història. En el centre de tota comunitat cristiana que celebra la eucaristía està Crist viu i operant. Aquí està el secret de sa força.
De ell s'alimenta la fe dels seus seguidors. No basta assistir a aqueixa cena. Els deixebles són convidats a «menjar». Per a alimentar nostra adhesió a Jesucrist, necessitem reunir-nos a escoltar les seves paraules i introduir-les en nostre cor, i acostar-nos a combregar amb ell identificant-nos amb el seu estil de viure. Cap altra experiència ens pot oferir aliment més sòlid.
No hem d'oblidar que «combregar» amb Jesús és combregar amb algú que ha viscut i ha mort «entregat» totalment pels altres. Així insisteix Jesús. El seu cos és un «cos entregat» i la seva sang és una «sang derramada» per la salvació de tots. És una contradicció acostar-nos a «combregar» amb Jesús, resistint-nos egoistes a preocupar-nos del que no sigui nostre propi interés.
No hi ha res més central i decisiu per als seguidors de Jesús que la celebració d'aquesta cena del Senyor. Per això hem de cuidar-la tant. Ben celebrada, l'eucaristia ens modela, ens uneix a Jesús, ens alimenta de la seva vida, ens familiaritza amb l'evangeli, ens convida a viure en actitud de servei fratern, i ens sosté en l'esperança del retrobament final amb ell.
FER MEMÒRIA
Preneu. Això és el meu cos.
Jesús va crear un clima especial en aquella cena de comiat que va compartir amb els seus la vigília de la seva execució. Sabia que era la última. Ja no tornaria a asseure's a taula amb ells fins a la festa final al costat del Pare. Volia deixar ben gravat en el seu record el que havia estat sempre la seva vida; passió per Déu i entrega total a tots.
Aqueixa nit ho vivia tot amb tal intensitat que, en repartir el pa i distribuir el vi, els diu aquestes paraules memorables: «Així soc jo. Us dono ma vida sencera. Mireu: aquest pa és el meu cos trencat per vosaltres; aqueste vi és la meva sang derramada per tots. No m'oblideu mai. Feu això en memòria meva. Recordeu-me així: totalment entregat a vosaltres. Això alimentarà vostres vides».
Per a Jesús, era el moment de la veritat. En aqueixa cena es reafirmà en la decisió de anar fins al final en la seva fidelitat al projecte de Déu. Seguiria sempre del costat dels dèbils, moriria enfrontant-se als que desitjaven una altra religió i un altre Déu oblidat del sofriment de la gent. Donaria la seva vida sense pensar en ell mateix. Confiava en el Pare. Ho deixaria tot en les seves mans.
Celebrar l'eucaristia és fer memòria d'aquest Jesús, gravat dins nosaltres com va ser fins al final. Reafirmar-nos en nostra opció per viure seguint les seves passes. Prendre en nostres mans nostra vida i compromisos per a intentar viure'ls fins a les darreres conseqüències .
Celebrar a 'eucaristía és, sobre tot, dir com ell: «Aquesta vida meva no la vull guardar exclusivamente per a mi. No la vull acaparar només per mon propi interés. Vull passar per aquesta terra reproduint en mi quelcom del que ell va viure. Sense tancar-me en mon egoisme; contribuint des del meu entorno i ma petitesa a fer un món més humà».
És fàcil fer de l'eucaristia una altra cosa molt distinta del que és. Basta en anar a missa a complir una obligació, oblidant el que Jesús va viure en la última cena. Basta amb combregar, pensant només en nostre benestar interior. Basta amb sortir de la església sense decidir-nos mai a viure de manera més entregada.
TAULA OBERTA A TOTS
Mentre menjaven.
Nosaltres parlem de “missa” o “Eucaristia”. Però els primers cristians li deien «la cena del Senyor» o fins i tot «la taula del Senyor». Tenien encara molt present que celebrar la Eucaristia no és sinó actualizar la cena que Jesús va compartir amb els seus deixebles la vigília de la seva execució. Però, com adverteixen avui els exegetes, aquella «última cena» fou la última d'una cadena de menjars i cenes que Jesús acostumava celebrar amb tota classe de gent.
Els àpats tenien entre els jueus un caràcter sagrat que a nosaltres avui se'ns escapa. Per a una ment jueva l'aliment ve de Déu. Per això, la millor manera de prendre'l és asseure's a taula en actitud d'acció de gràcies i compartir el pa i el vi com germans. El menjar no era sols para alimentar-se, sinó el moment millor per sentir-se tots units i en comunió amb Déu, sobre tot el dia sagrat del dissabte en que es menjava, cantava, s'escoltava la Paraula de Déu i es gaudia d'una llarga “sobretaula”.
Per això, los jueus no s'asseien a taula amb qualsevol. No se menjava amb estranys i desconeguts. Manco, amb pecadors, impurs o gent menyspreable...¿Com compartir el pa, l'amistat i la pregària amb qui viu lluny de l'amistat amb Déu ?
L'actuació de Jesús va resultar sorprenent i escandalosa. Jesús no seleccionava els seus comensals. S'asseia a taula amb publicans, deixava que s'acostassin les prostitutes, menjava amb gent impura i marginada, excosa de la Aliança amb Déu. Els acollia no com moralista sinó com amic. La seva taula estava oberta a tots, sense excloure a ningú. El seu missatge era clar: tots tenen un lloc en el cor de Déu.
Després de vint segles de cristianisme, la Eucaristía pot semblar una celebració piadosa reservada a persones exemplars i virtuoses. Sembla que s'han d'acostar a combregar amb Crist els que se senten dignes de rebre'l amb ànima pura. Tanmateix, la «taula del Senyor» està oberta a tots com sempre.
La Eucaristia és per a persones abatudes i humiliades que anhelen pau i respir; per a pecadors que cerquen perdó i consol; per a gent que viu amb el cor trencat famejant amor i amistat. Jesús no ve a l'altar per als justs, sinó pels pecadors; no s'ofereix als sans, sinó als malalts.
És bo recordar-ho en la festa del Corpus.
ENCONTRE PERSONAL
Preneu, això és el meu cos.
Fa uns anys, els que s'acostaven a rebre la comunió, adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, en general, no és així. S'entonen cants de lloança i acció de gràcies, se subratlla més la participació comunitària, però se corre el risc de restar profunditat a la comunió personal amb Crist. Manca a voltes el silenci i la unció que permetrien un encontre més viu amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que «anuncia» el final ja proper de la missa.
Tanmateix, combregar no és «fer alguna cosa», sino «trobar-nos amb algú». La comunió sacramental és per al creient un encontre personal amb Crist, carregat de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt a nostre encontre i nosaltres anem a trobar-nos amb Crist. Com tot encontre interpersonal també aquest demana atenció conscient, entrega confiada i, sobre tot, amor.
Cert que, en la comunió eucarística, Crist s'ofereix sempre, de manera segura i indefectible (la teologia clàssica parlava del ex opere operato). Però, per què aquest oferiment objectiu se faci realitat personal en cada creient, és necessària la resposta lliure i conscient del que s'acosta a combregar (el opus operantis dels teòlegs).
Dit de manera senzilla, l'encontre eucarístic amb Crist exigeix, abans que res, una atenció conscient. Recordar amb qui em trobo, què és el que conec de Crist, què espero de ell, qué significa per a mi. Cada cristià té la seva idea personal de Crist, més o manco clara, més o menys interior. La comunió amb Crist no és un «encontre a cegues». En acostar-nos a combregar, sabem a qui cerquem.
Però l'encontre demana, sobre tot, amor i entrega confiada. Les persones se troben de manera més plena quan entre elles se estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. El mateix passa en la comunió eucarística. El més important és el diàleg entre Crist i el creient que busca la presència de la persona estimada.
Tot això no són paraules. És l'experiència de qui combrega amb fe. La presència de Crist se fa llavors més real, la seva Persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és el Absolut que no pot faltar, l'horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, de pau i d'alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser l'encontre vital que alimenta i enforteix nostra fe. És bo recordar-ho en aquesta festa del Corpus Christi.
UNA HORA ... NO ÉS MOLT
Preneu, això és el meu cos.
S'han estès estos objeccions contra la pràctica dominical. Algunes sonen a eslogan: «la missa no em diu res », «la fe no consisteix en anar a missa», «ningú és millor per anar a missa». Sens dubte, hi ha qualque veritat darrera aqueix llenguatge. Dels sondeigs realitzats es dedueix, tanmateix, que els motius principals pels quals s'abandona la missa dominical són la comoditat i la falta d'interés religiós. La persona valora és el descans o les activitats del cap de setmana. Prefereix «dormir més» o «estar més lliure».
Per altra banda, l'ambient que en altres temps afavoria la pràctica dominical, avui actúa en contra. Tot convida a no anar a missa. De fet, qui surt de casa per dirigir-se a la església a participar en la missa dominical, fa un gest que contrasta amb la conducta i costums de la majoria.
Aquest descens de la pràctica religiosa no és tan negatiu com podria semblar. Per una banda, està provocant un procés d'aclariment que era necessari; ara coneixem millor la importància que donem a la fe, i la debilitat o la força de nostres conviccions religioses. Per altra banda, cada vegada són manco els que practiquen per pura obligació o per tradició familiar. Avui van a missa els que volen alimentar la seva fe i viure-la amb coherència.
D'aquesta forma es descobreix millor la raó de ser i els valors que vol protegir el dit «precepte dominical». Com escriu X Basurko, «el domingo no es importante porque sea de precepto, sino que es de precepto porque es algo vital, tanto para el creyente como para la comunidad cristiana». De fet, la missa del diumenge és per a molts cristians l'únic moment d'encontre amb Déu i la única experiència que alimenta la seva fe.
El creient se reserva una hora per a celebrar l'eucaristia com nucli del diumenge. Com diu el Catecisme holandès, «una hora setmanal no és per qui creu que sa vida i felicitat venen de la mà de Déu». Tanmateix, aqueixa hora viscuda des de dins, com una experiència de trobada amb Déu, pot ser el millor aliment de la fe en temps gens fàcils.
La festa del Corpus és una invitació a revifar l'eucaristia dominical. Fa bé aturar-se cada setmana per a trobar-se amb altres creients, escoltar junts l'evangeli de Jesús, expressar nostre agraïment a Déu pel regal de la vida, i alimentar-nos del mateix Crist.
¿Per què la jerarquia roman tan callada i immòbil ? ¿Per què els creients no manifestem nostra preocupació amb més força i dolor?
La desafecció per la missa creix fins i tot entre els que participen en ella de manera responsable i incondicional. És la fidelitat exemplar d'aqueixes minories la que sosté a les comunitats, però ¿podrà la missa seguir viva sols a base de mesures protectores que asseguren el compliment del ritus actual?
Les preguntes són inevitables: ¿No necessita la Església en son centre una experiència més viva i encarnada de la cena del Senyor, que la que ofereix la litúrgia actual? ¿Estem tan segurs de fer avui bé el que Jesús va voler que fessim en memòria seva ?
¿És la litúrgia que nosaltres repetim des de fa segles la que millor pot ajudar en aquests temps als creients a viure el que va viure Jesús en aquella cena memorable on es concentra, se recapitula i se manifiesta com i per què va viure i morir Jesús? ¿És la que més ens pot atreure a viure com deixebles seus al servei del seu projecte del regne del Pare ?
Avui tot sembla oposar-se a la reforma de la missa. Tanmateix, cada vegada serà més necessària si la Església vol viure del contacte vital amb Jesucrist. El camí serà llarg. La transformació serà possible quan la Església senti amb més força la necessitat de recordar a Jesús i viure del seu Esperit, Per això també ara el més responsable no és absentar-se de la missa sinó contribuir a la conversió a Jesucrist.
COMBREGAR
Preneu, això és el meu cos.
"Feliços els convidats a la cena del Senyor". Així diu el sacerdot mentre mostra a tot el poble el pa eucarístic abans de començar la distribució. ¿Quin ressò tenen avui aquestes paraules en els que escolten ?
Molts són, sens dubte, els que es senten feliços de poder acostar-se a combregar per trobar-se amb Crist i alimentar en ell la seva i fe. No pocs s'aixequen automàticament per fer un cop més un gest rutinari i buit de vida. Un nombre important de persones no se senten cridades a participar i tampoc experimenten per això cap insatisfacció ni pena.
I, tanmateix, combregar pot ser per al cristià el gest més important i central de tota la setmana, si se fa amb tota la seva expressivitat i dinamisme.
La preparació comença amb el cant o recitación del Pare nostre. No ens preparem cada un pel seu compte per a combregar individualment. Combreguem formant tots una família que,partt damunt de tensions i diferències, vol viure fraternalment invocant al mateix Pare i ens trobem tots en mateix Crist.
No es tracta de resar un "Pare nostre" dins la missa. Aquesta oració adquireix una profunditat especial en aquest moment. El gest del sacerdot amb les mans obertes i alçades és una invitació a adoptar una actitud confiada d'invocació.
Las peticions ressonen de una manera diferent en anar a combregar: "dóna'ns el pa" i alimenta nostra vida en aquesta comunió; "vingui el teu Regne" i vingui Crist a aquesta comunitat; "perdona nostres ofenses" i prepara'ns a rebre el teu Fill...
La preparació continua amb l'abraçada de pau, gest sugestiu i ple de força que ens convida a trencar els aïllaments, les distàncies i la insolidaritat egoista. El ritu, precedit per una doble oració en que es demana la pau, no és simplement un gest d'amistat. Expressa el compromís de viure contagiant "la pau del Senyor", guarint ferides, eliminant odis, revifant el sentit de fraternitat, despertant la solidaritat.
La invocació "Senyor, no soc digne", dita amb fe humil i amb el desig de viure de manera més sana és l'últim gest abans d'acostar-se cantant a rebre el Senyor. La mà estesa i oberta expressa l'actitud de qui, pobre i indigent, s'obre a rebre el pa de la vida.
El silenci agraït i confiat que ens fa conscients de la proximitat de Crist i de la seva presència viva en nosaltres, la pregària de tota la comunitat cristiana i la última benedicció posen fi a la comunió.
Una pregunta en aquesta festivitat del "Corpus Christi". ¿No se reafirmaria nostra fe si encertéssim a combregar amb més més profunditat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada