.13º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
Amb tu parlo: «Noia, aixeca't.»
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 5, 21-43 (lectura breu: 5.21-24.35-43)
Guarició d'una dona amb hemorràgies. La filla de Jaire, retornada a la vida
21Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 , suplicant-lo amb insistència, li diu:
--La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.
24 Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.
25 Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29 Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:
--Qui m'ha tocat la roba?
31 Els seus deixebles li contestaren:
--¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?
32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la veritat. 34 Jesús li digué:
--Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.
35 Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:
--La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?
36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:
--No tinguis por; tingues només fe.
37 I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39 Entra a la casa i els diu:
--Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.
40 Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l'agafa per la mà i li diu:
– Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»
42 A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. 43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia.
Paraula de Déu
LA FE GRAN D'UNA DONA
L'escena és sorprenent. Marc presenta a una dona desconeguda com model de fe per les comunitats cristianes. De ella podran aprendre com buscar a Jesús amb fe, com arribar a un contacte sanador amb ell i com trobar en ell la força per iniciar una vida nova, plena de pau i salut.
A diferència de Jaire, identificat com "cap de la sinagoga" i home important a Cafarnaüm, aquesta dona no és ningú. Només sabem que pateix una malaltia secreta, típicament femenina, que li impedeix viure de manera sana la seva vida de dona, esposa i mare.
Sofreix molt física i moralment. S'ha arruïnat cercant ajuda als metges, però ningú l'ha pogut curar. Tanmateix, es resisteix a viure per sempre com una malalta. Ningú li ajuda a acostar-se a Jesús, però ella sabrà trobar-se amb ell.
No espera passiva a que Jesús s'apropi i le imposi les mans. Ella mateixa e buscarà. Superarà tots els obstacles. Farà tot el que pugui i sàpiga. Jesús comprendrà son desig de vida més sana. Confia en la seva força guaridora
La dona no es contenta sols amb veure a Jesús de lluny. Busca un contacte més directe i personal. Actua amb determinació, però no de manera esbojarrada. No vol molestar ningú. S'acosta per darrera, entre la gent, i li toca el mantell. En aqueix gest delicat es concreta i expressa sa confiança en Jesús.
Tot ha passat en secret, però Jesús vol que tots coneguin la fe gran d'aquesta dona. Quan ella, tremolant de por, confessa el que ha fet, Jesús li diu: "Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal ". Aquesta dona, amb la seva capacitat per cercar i acollir la salvació que se'ns ofereix en Jesús, és un model de fe per a tots nosaltres.
¿Qui ajuda a les dones de nostres dies a trobar-se amb Jesús? ¿Qui s'esforça per comprendre els obstacles que troben en la Església actual per a viure la seva fe en Crist "en pau i amb salut"? ¿Qui valora la fe i els esforços de les teòlogues que, gairebé sense suport i vencent tota mena de resistències i rebutjos, treballen per obrir camins que permetin a la dona viure amb més dignitat en la Església de Jesús?
Les dones no troben entre nosaltres l'acollida, la valoració i la comprensió que trobaven en Jesús. No sabem mirar-les com les mirava ell. Tanmateix, elles són també avui les que amb la seva fe en Jesús i el seu alè evangèlic sostenen la vida de nostres comunitats cristianes.
FERIDES SECRETES
Filla, la teva fe t'ha salvat.
No coneixem el seu nom. És una dona insignificant, perduda enmig de la gent que segueix a Jesús. No gosa parlar amb ell com Jaire, el cap de la sinagoga, que ha aconseguit que Jesús vagi fins a casa seva. Ella no podrà tenir mai aqueixa sort.
Ningú sap que és una dona marcada per una malaltia secreta. Els mestres de la Llei li han ensenyat a mirar-se com una dona «impura», mentre tingui pèrdues de sang. S'ha passat molts anys cercant un curador, però ningú ha aconseguit sanar-la. ¿On podrà trobar la salut per a viure amb dignitat ?
Moltes persones viuen entre nosaltres experiències semblants. Humiliades per ferides secretes que ningú coneix, sense forces per confiar a algú la “malaltia” cerquen ajuda, pau i consol, sens saber on trobar-los. Se senten culpables quan només són víctimes.¡
Persones bones que se senten indignes de acostar-se a rebre a Crist en la comunió; cristians piadosos que han viscut sofrint de manera insana perquè se'ls va ensenyar a veure com brut, humiliant i pecaminós tot allò relacionat amb el sexe; creients que no saben com rompre la cadena de confessions i comunions suposadament sacrílegues... ¿No podran conèixer mai la pau?
Segons el relat, la dona malalta «sent parlar de Jesús» i intueix que està davant qui pot arrencar la «impuresa» del cos i vida sencera. Jesús no parla de dignitat o indignitat. Parla d'amor. La seva persona irradia força curadora.
La dona cerca el seu propi camí per trobar-se amb Jesús. No se sent amb forces per a mirar-lo als ulls: s'acostarà per darrere. Li fa vergonya parlar de la seva malaltia: actuarà callada. No pot tocar-lo físicament: el tocarà només pel mantell. No importa. No importa res. Per a sentir-se neta basta aqueixa gran confiança en Jesús.
Ho diu ell mateix. Aquesta dona no s'ha d'avergonyir davant ningú. El que ha fet no és un mal. És un gest de fe. Jesús té els seus camins per a curar ferides secretes, i dir als que el cerquen: «Filla, fill, la teva fe t'ha curat. Ves en pau i amb salut».
NO A LA DOMINACIÓ MASCULINA
Ves en pau.
L'incident contat per Marc és atractiu. Una dona avergonyida i temorosa s'acosta a Jesús secretament, amb la confiança de quedar curada d'una malaltia que la humilia des de fa temps. Arruïnada pels metges, sola i sens futur, ve a Jesús amb una fe gran. Sols busca una vida més digna i més sana.
Al rerefons del relat s'adivina un greu problema. La dona sofreix pèrdues de sang: una malaltia que l'obliga a viure en un estat de discriminació i impuresa ritual. Les lleis religioses l'obliguen a evitar el contacte amb Jesús i, tanmateix, és precisament aqueix contacte el que la podria curar.
La curació se produeix quan aquella dona, educada en unes categories religioses que la condemnen a la discriminació, assoleix alliberar-se de la llei per confiar en Jesús. En aquell profeta, enviat de Déu, hi ha una força capaç de salvar a la dona. Ella «va notar que estava guarida del mal»; Jesús «va notar la força salvadora que havia sortit de ell».
Aqueix episodi, aparentment insignificant, és un exponent més del que se recull de manera constant en les fonts evangèliques: l'actuació salvadora de Jesús, compromès sempre a alliberar la dona de l'exclusió social, de l'opressió de l'home en la família patriarcal i de la dominació religiosa dins el poble de Déu.
Seria anacrònic presentar a Jesús com feminista de nostres dies, compromès en la lluita por la igualtat de drets entre dona i home. La seva actuació és més radical. La superioritat del home i la submissió de la dona no vénen de Déu. Per això, entre els seus seguidors han de desaparèixer. Jesús concep el seu moviment com un espai sense dominació masculina.
La relació entre homes i dones segueix malalta, fins i tot dins la Església. Les dones no poden notar «la força salvadora» que surt de Jesús. És un de nostres pecats. El camí de la curació és clar: suprimir les lleis, costums, estructures i pràctiques que generen discriminació de la dona, i fer de la Església un espai sense dominació masculina.
PREGAR AMB SINCERITAT
No tinguis por, basta que tinguis fe.
Molt abans de les investigacions de Freud i del psicoanàlisi, els grans mestres de la vida espiritual havien advertit ja de les nombroses trampes en que pot caure la persona quan resa a Déu. Però sens dubte, els anàlisis de Freud han sembrat una sospita més radical: l'oració més senzilla i aparentement més sincera pot amagar greus auto-enganys i alimentar fantasies infantils i neuròtiques. En el fons, la qüestió és aquesta: ¿Amb qui parla una persona quan diu parlar amb Déu? ¿Què fa quan es dirigeix a algú a qui no es veu i que no contesta? Per molt que parli amb Déu, ¿no està tancada en el seu propi jo?
Per a molts, aquesta «cultura de la sospita» ha suposat l'ensorrament de sa religió. Ja no encerten a resar. Tot els sembla engany i patologia. No poden i no volen resar. No se comuniquen amb Déu. Sa vida se fa cada cop més atea.
Altres, per contra, és ara quan estan purificant sa religió de il·lusions infantils poc sanes. Poc a poc descobreixen un rostre nou de Déu. Avui resen de forma distinta. La fe comença a ser per ells el millor estímul per a viure de manera digna i esperançada.
Primer, no confondre Déu amb qualsevol cosa. Déu està més enllà dels sentiments i il·lusions. No s'identifica amb les representacions, símbols o ritus creats pels homes. El que resa no ha de caure en la trampa de «fabricar-se» un Déu al seu gust i ús particular.
Déu, per altra banda, no és una espècie de «assegurança» que protegeix de la duresa de la vida. És una equivocació alimentar la il·lusió d'un Déu que està aquí, sempre a mà, oferint solucions màgiques als problemes de l'ésser humà. Déu no es deixa posseir ni manejar com un objecte més de consum.
Per altra banda, lluny d'apartar de la realitat, la pregària vertadera porta a afrontar la seva duresa i maldar per la seva transformació. Quan una persona se fa cada cop més fugissera davant els conflictes, més intolerant i intransigent amb els altres, més tancada en els seus propis interessos i, en definitiva, més egoista, la seva oració és pur «joc imaginatiu». Invocar al Pare és fer-se germà. Resar al Déu de l'evangeli mena a viure evangèlicament. Pregar a un Déu Amor és disposar-se a estimar responsable.
Marc ens descriu en el seu relat dues reaccions molt diferents davant la pregària de Jaire, preocupat només per la salut de la seva filla. La dels seus criats que el conviden a la resignació realista: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre? » I la de Jesús que el convida a la confiança total: « No tinguis por; tingues només fe».
TABÚ
La nena no està morta.
La paraula «mortal» ha servit des de sempre per designar l'home. Aquesta és sa condició. L'ésser humà és mortal: en qualsevol moment pot morir i, certament, cada instant l'apropa un poc més al seu final. Ho deia de manera gràfica Heidegger: «Des que neix, l'home és prou vell per morir».
Però no és sols que «pot» morir, sinó que «ha» de morir. Ningú escapa a la mort. És inútil nostre afany de viure, nostre desig de no emmalaltir, no envellir, sobreviure. Durant molts anys se pot viure sense sentir l'amenaça de la mort, però arriba un dia en que la malaltia, el mal funcionament d'algun òrgan o la jubilació ens fan pensar que també nosaltres ens acostem a nostre final.
Quasi sempre els humans han tractat d'oblidar la mort, a veure si desapareix. Ho deia ja B. Pascal: «Els homes, per a ser feliços, no havent pogut trobar remei a la mort... han pres la decisió de no pensar en ella». No són manco ingènues les societats progressistes del tercer mil·leni que han convertit la mort en el gran «tabú»: no cal parlar d'ella, no hi ha que pronunciar el nom de certes malalties, viure com si fóssim immortals.
Tanmateix, quan llegim el crit de M. de Unamuno, sabem que expressa el que tots sentim en el pregon de nostre ésser: «No quiero morirme, no, no quiero ni quiero quererlo; quiero vivir siempre, siempre, siempre, y vivir yo, este pobre yo, que me soy y me siento ahora y aquí». Volem viure, no desaparèixer, no caure en el no res.
L'home de nostres dies repeteix els vells camins de sempre per eludir la certesa de la mort. Alguns intenten viure sense esperança, encara que sense caure en una desesperació angoixant. Altres a viure al màxim l'immediat tancant els ulls a tot futur. N'hi ha que viuen sense prendre seriosament cap amor i cap esperança, sense arriscar en cap lluita, sense lligar-se a res ni a ningú.
Cada un segueix el seu camí però ningú pot sostreure's a les preguntes: ¿què m'espera en la mort?, ¿què serà de mi i els meus anhels? ¿m'espera res ?, ¿algú que m'espera per a acollir mon desig de vida i una vida plena? El relat que ens presenta a Jesús retornant la vida a la nena que tots creuen morta, està escrit des de la fe en un Déu que, en ressuscitar a Jesús, ens ha revelat que sols vol la vida del ésser humà, fins i tot per sobre de la mort.
Nena, aixeca't...
L'ésser humà se sent malament davant el misteri de la mort. Ens fa por el desconegut. Ens aterreix acomiadar-nos per sempre dels nostres éssers estimats per endinsar-nos, en la solitud més absoluta, en un món inexplorat en el qual no sabem exactament què és el que ens espera.
Per altra banda, fins i tot en aquests temps d'indiferència i incredulitat, la mort segueix embolcada en una atmosfera religiosa. Davant el final se desperta en molts el record de Déu o les imatges que cada un ens fem de ell. De qualque a manera, la mort desvetlla nostra secreta relació amb el Creador, bé sigui d'abandonament confiat, d'inquietud davant el possible encontre amb son misteri o de rebuig obert a tota transcendència.
És curiós observar que són bastants els que associen la mort amb Déu, com si aquesta fos una cosa ideada per ell per espantar-nos o per fer-nos caure un dia en les seves mans. Déu seria un personatge sinistre que ens deixa en llibertat uns anys, però ens espera al final en la fosca d'aqueixa mort temuda.
Tanmateix, la tradició bíblica diu un cop i un altre que Déu no vol la mort. L'ésser humà, fruit de l'amor infinit de Déu, no ha estat pensat ni creat per acabar en el no res. La mort no pot ser l'objectiu o la intenció última del projecte de Déu sobre l'home.
Des de les cultures més primitives fins a les filosofies més elaborades sobre la immortalitat de l'ànima, la humanitat se ha rebel·lat sempre contra la mort. L'home sap que morir és cosa natural dins del procés biològic del vivent, però, al mateix temps, intueix més o menys obscurament que aqueixa mort no pot ser son últim destí.
L'esperança en una vida eterna se va gestar lentament en la tradició bíblica no per raons filosòfiques o consideracions sobre la immortalitat de l'ànima, sinó per la confiança total en la fidelitat de Déu. Si esperem la vida eterna és només perquè Déu és fidel a si mateix i fidel al seu projecte. Com va dir Jesús en una frase inoblidable: «Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen » (Lluc 20, 38)
Déu vol la vida de l'ésser humà. El seu projecte va més allá de la mort biològica. La fe del cristià, il·luminada per la resurrecció de Crist, està ben expressada pel salmista: «No abandonaràs la meva vida enmig dels morts ni deixaràs caure a la fossa el qui t'estima» (Salm 16, 10).
L'actuació de Jesús agafant amb la mà a la jove morta per a rescatar-la de la mort és encarnació i signe visible de l'acció de Déu, disposat a salvar de la mort a tot ésser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada