12º diumenge Temps ordinari (B)
EVANGELI
¿ Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen ?
Lectura del sant evangeli segons sant Marc 4, 35-41
|
La tempesta calmada 35Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: --Passem a l'altra riba. 36 Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. 37 Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. 38 Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: --Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? 39 Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: --Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. 40 Jesús els digué: --Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? 41 Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: --Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? Paraula de Déu.
 |
La
barca en la qual van Jesús i els seus deixebles es veu atrapada per
una d'aquelles tempestes imprevistes i furioses que s'aixequen en el
llac de Galilea al capvespre d'alguns dies d'estiu. Marc descriu
l'episodi per a despertar la fe de les comunitats cristianes que
viuen moments difícils.
El relat no és una història tranquil·litzant per a consolar-nos als cristians de avui amb la promesa d'una protecció divina que permeti a la Església passejar tranquil·la a través de la història. És la crida decisiva de Jesús per a fer amb ell la travessia en temps difícils: "¿Per què sou tan porucs? ¿Encara no teniu fe?".
Marc prepara l'escena des del principi. Ens diu que "cap al tard". Aviat caurà la fosca de la nit sobre el llac. És Jesús qui pren la iniciativa d'aquella estranya travessia: "Passem a l'altra riba". La expressió no és gens innocent. Els convida a passar junts, en la mateixa barca, vers un altre món, més enllà del conegut: la regió pagana de la Decàpolis. tant
De sobte s'aixeca un fort huracà i les onades trenquen contra la fràgil embarcació inundant d'aigua. L'escena és patètica: en la banda de davant els deixebles lluitant impotents contra la tempesta; a popa, en un lloc més elevat, Jesús dorm tranquil damunt un coixí.
Aterrits, els deixebles desperten a Jesús. No capten la confiança de Jesús en el Pare. L'únic que veuen en ell és una increïble falta de interès per ells. Se'ls veu plens de por i nerviosos: "Mestre, ¿no t'importa que ens enfonsem?".
Jesús no se justifica. Se posa dret i pronuncia una mena d'exorcisme: el vent cessa de rugir i se fa una gran calma. Jesús aprofita aqueixa pau i silenci grans per fer-lis unes preguntes que avui arriben fins a nosaltres: "¿Per què sou tan porucs? ¿Encara no teniu fe?".
¿Què ens passa als cristians? ¿Per què són tantes nostres pors per a afrontar aquests temps crucials, i tan poca nostra confiança en Jesús? ¿No és la por a enfonsar-nos el que ens bloqueja?
¿No és la recerca cega de seguretat la que ens impedeix fer una lectura lúcida, responsable i confiada d'aquests temps?
¿Por qué ens resistim a veure que Déu està conduint a la Església vers un futur més fidel a Jesús i al seu Evangeli?
¿Per què busquem seguretat en allò conegut i establert en el passat, i no escoltem la crida de Jesús a "passar a l'altra riba" per a sembrar humilment la seva Bona Nova en un món indiferent a Déu, però tan necessitat d'esperança.
¿PER QUÈ SOM TAN PORUCS?
¿Per què sou tan porucs?.
«¿Per què sou tan covards? ¿Encara no teniu fe?».
Aquestes dues preguntes que Jesús dirigeix als seus deixebles no són, per l'evangelista Marc, una anècdota del passat. Són les preguntes que han d'escoltar els seguidors de Jesús enmig de les seves crisis. Les preguntes que ens hem de fer també avui: ¿On està l'arrel de nostra covardia? ¿Per què tenim por davant el futur? ¿És perquè ens falta fe en Jesucrist?
El relat és breu. Tot comença amb una orde de Jesús: «Passem a l'altra riba». Els deixebles saben que en l'altra riba del llac Tiberíades està el territori pagà de la Decàpolis. Un país diferent i estrany. Una cultura hostil a la seva religió i creences.
De sobte s'aixeca una forta tempesta, metàfora gràfica del que passa en el grup de deixebles. El vent huracanat, les onades que trenquen contra la barca, l'aigua que comença a invadir-ho tot, expressen la situació: ¿Què podran els seguidors de Jesús davant la hostilitat del món pagà? No solament està en perill la seva missió, sinó fins i tot la supervivència mateixa del grup.
Despertat pels seus deixebles, Jesús intervé, el vent cessa i sobre el llac ve una gran calma. Sorprenent és que els deixebles «se queden espantats».
Abans tenien por a la tempesta. Ara semblen temer a Jesús. Tanmateix, alguna cosa decisiva s'ha produït en ells: han recorregut a Jesús; han pogut experimentar en ell una força salvadora que no coneixien; comencen a preguntar-se por la seva identitat. Comencen a intuir que amb ell tot és possible.
El cristianisme se troba avui enmig d'una «forta tempesta» i la por comença a apoderar-se de nosaltres. No gosem passar a «l'altra riba».
La cultura moderna ens resulta un país estrany i hostil. El futur ens fa por. La creativitat sembla prohibida. Alguns creuen més segur mirar enrere per millor anar endavant.
Jesús ens pot sorprendre a tots. El Ressuscitat té força per a inaugurar una fase nova en la història del cristianisme. Només se'ns demana fe. Una fe que ens alliberi de tanta por i covardia, i ens comprometi a caminar darrera les petjades de Jesús.
¿PER QUÈ TANTA POR?
¿Per què sou tan porucs?.
La tempesta calmada per Jesús enmig del llac de Galilea sempre ha tingut gran ressò entre els cristians. Ja no és possible conèixer el nucli històric original. Marc ha treballat el relat per convidar la comunitat, amenaçada per la persecució i la hostilitat, a confiar en Jesús.
L'escena és colpidora. La barca se troba enmig de la mar. Comença a tirar-se a sobre la foscor de la nit. De sobte, s'aixeca un fort huracà. Les onades trenquen contra la barca. L'aigua l'omple tot. El grup de Jesús està en perill.
Dins la barca, els deixebles estan angoixats: en qualsevol moment se poden enfonsar. Mentrestant, Jesús «dorm» en la part posterior, tal volta en el lloc des de on se marca el rumb de l'embarcació. No se sent amenaçat. El seu somni és tranquil, no ha perdut la pau.
Els deixebles el desperten: «¿No t'importa que ens enfonsem?». La por els impedeix confiar en Jesús. Solament veuen el perill. Dubten de Jesús. Li retreuen la seva indiferència: ¿per què es desentén?, ¿ja no es preocupa dels seus seguidors? Són preguntes que brollen en la comunitat cristiana en els moments de crisi.
La resposta de Jesús és doble: «¿Per què sou tan covards?», ¿per què tanta por? Als deixebles els falta confiança, no tenen valor per a córrer riscos al costat de Jesús. «¿Encara no teniu fe?». Els deixebles viuen la tempesta com si estiguessin sols, abandonats a la seva sort; com si Jesús no estigués a la barca.
Nostre major pecat en una Església en crisi és cultivar la por. La por ageganta els problemes i desperta l'enyorança del poder del passat. Ens porta a culpar al món, no a estimar-lo. Genera control i ofega l'alegria. Endureix la disciplina i fa desaparèixer la fraternitat. On comença la por acaba la fe.
El que necessitem en moments de crisi és reflexió valenta i lúcida sobre la situació, auto-crítica serena de nostres pors i covardies, diàleg sincer i col·laboració confiada.
¿Què aporto jo a la Església?, ¿por o fe?, ¿pessimisme o confiança?, ¿torbació o pau?
¿DUBTES O INDIFERÈNCIA?
¿Per què sou tan porucs?.
Sempre és saludable, en una època de crisi como l'actual, clarificar tot allò que ens impedeix adoptar una postura lúcida i honesta. Concretament i pel que es refereix a la crisi religiosa de l'home contemporani, és imprescindible distingir bé el que és dubte religiós i el que és indiferència.
El home que dubta des d'una actitud sincera no rebutja res. Tampoc es manté indiferent. Senzillament cerca, indaga, tracta de trobar raons per a creure de manera responsable. Aquest dubte és noble i digne de tot respecte. Jean Lacroix diu que «si molts de nostres contemporanis guarden una actitud de dubte parcial o total davant certs dogmes és per què, moltes vegades, no poden en consciència fer altra cosa».
No hem d'oblidar que la teologia sempre ha afirmat que l'acte de fe, com qualsevol altre acte humà, per a ser responsable, ha d'estar justificat en la pròpia consciència. Una persona no ha de confessar el que la Església confessa, si en consciència creu que no ho ha de fer. Sant Tomàs de Aquino, el teòleg més eximi d'Occident, no té inconvenient en afirmar que «creure en Crist és cosa bona, però és immoral si la raó estima que és dolent, ja que cada un ha d'obeir a la seva consciència, fins i tot quan és errònia».
Naturalment, parlem d'aquells que dubten perquè volen ser honests i no es contenten amb adoptar cegament una postura lleugera i irresponsable.
La indiferència és altra cosa molt distinta. Qui adopta una postura indiferent davant les qüestions fonamentals de la religió eludeix en definitiva la qüestió del sentit últim de la vida i, en la mesura en que viu de manera indiferent, deshumanitza l'existència.
La raó és simple. L'escepticisme no deixa de ser una malaltia de la intel·ligència ja que impedeix a la persona cercar la veritat amb decisió, i una malaltia de la voluntat ja que porta l'home a refugiar-se en un món de desconfiança i sospites teòriques per a no veure's obligat a prendre una postura més compromesa i responsable.
En el fons de la crisi religiosa de l'home contemporani hi ha més d'indiferència interessada i escepticisme covard que dubte honest i responsable. Per això és saludable escoltar les preguntes de Jesús: «¿Per què sou tan covards? ¿Per què no teniu fe?».
Jo convidaria a qui es diu no creient i agnòstic a reduir totes les qüestions a unes preguntes essencials: ¿què és el que no creus?, ¿què és el que et resisteixes a creure?
Aqueixa postura d'indiferència, ¿és resultat d'una recerca sincera o la coartada de qui no gosa viure de manera més profunda i compromesa
ELIMINAR PORS
¿Per què sou tan porucs ?
A ningú sorprèn que una persona senti por davant un perill real. La vida és una aventura no exempta de riscos i amenaces. Per això la por és sana, ens posa en estat d'alerta i ens permet reaccionar per a orientar nostra vida amb major sentit i seguretat.
El que resulta estrany que creixi en la societat moderna el nombre de persones que viuen amb sensació de por però sense motiu aparent. Individus atrapats por la inseguretat, amenaçats per riscs i, perills no formulats, habitats per una por difusa, difícil d'explicar.
Aqueixa por fa mal. Paralitza la persona, atura el seu creixement, impedeix viure i estimar. És una por que anul·la nostra energia interior, ofega la creativitat, ens fa viure de manera rígida, en una actitud de continua auto-defensa. Aqueixa inquietud no resolta impedeix afrontar la vida amb pau i porta a una vida atrafega i frívola per fer callar el neguit interior.
Sens dubte, l'origen d'aqueixa por insana pot ser diferent i requereix en cada cas una atenció específica adequada. Però no és exagerat dir que, en bastants, té a veure amb una existència buida, un individualisme empobridor, una falta aclaparadora de sentit i una absència quasi total de vida interior.
L'exegesi actual destaca, en l'actuació històrica de Jesús, el seu afany per alliberar la gent de la por que pot niar en el cor humà. Els evangelis repeteixen un cop i un altre les seves paraules: «No tingueu por als homes», «no tingueu por als que maten el cos», «no es torbi vostre cor», «no sigueu covards», «no tingueu por, vosaltres valeu més que els ocells». Hanssler diu que Jesús és «l'únic fundador religiós que ha eliminat de la religió l'element de la por».
La fe cristiana no és una recepta psicològica per combatir pors, però la confiança en Déu Pare i l'experiència de son amor etern, poden oferir la millor base espiritual per afrontar la vida amb pau. El fundador del psicoanálisis deia que «estimar i ser estimat és el principal remei contra totes les neurosis». Per això, ens fa bé escoltar les paraules de Jesús als seus deixebles enmig de la tempesta: «¿Per què sou tan covards? ¿Encara no teniu fe?
LI IMPORTA
¿No t'importa que ens enfonsem?
Hi ha formes d'entendre la religió que, malgrat estiguin molt esteses, són falses i desfiguren substancial la realitat de Déu i l'experiència religiosa. No són coses secundàries, sinó de fons.
Vegem un exemple. Bastants s'imaginen com dos mons d'interessos. Por una banda, estan els interessos de Déu. A ell l'interessa sa glòria, és a dir, que les persones creguin en ell, que el lloïn i que compleixin la seva voluntat divina. Per altra, estan els interessos dels humans que ens afanyem per viure el millor possible i ser feliços.
A Déu, evidentment, le interessa «el seu» i tracta de posar l'home a son servei. Imposa els seus deu manaments (com podia haver-ne imposat d'altres o cap ) i està atent a com li responen els homes. Si l'obeeixen els premia, en cas contrario els castiga. Com a Senyor que és, també concedeix favors; a uns més que a altres; a voltes gratuïtament, a voltes a canvi de qualque cosa.
Els homes, per la seva banda, cerquen els propis interessos i tracten de posar-se a Déu de sa part. Li «demanen ajuda» per què els surtin bé les coses; li «donen gràcies» per determinats favors; fins i tot li «ofereixen sacrificis» y «compleixen promeses» per a forçar-lo a interessar-se pels seus assumptes.
En realitat, les coses són de manera molt diferent. A Déu l'únic que l'interessa som nosaltres. Ens crea sols per amor i cerca sempre nostre bé. No hi ha que convèncer-lo de res. De ell només brolla amor cap al ésser humà. No cerca contra-partides. No estima a l'home per a obtenir de ell el seu reconeixement. L'únic que li interessa és el bé i la felicitat de les persones. El que li dóna vertadera glòria és que els homes i dones visquin en plenitud.
Si vol que complim aqueixes obligacions morals que portem dins del cor pel fet de ser humans, és perquè aqueix compliment és bo per a nosaltres. Déu està sempre contra el mal perquè va contra la felicitat del ésser humà. No «envia» ni «permet» la desgràcia. No està en la malaltia, sinó en el malalt. No està en l'accident, sinó amb l'accidentat. Està en allò que contribueix ara mateix al bé de l'home. I, malgrat els fracassos i desgràcies inevitables d'aquesta vida finita, ho orienta tot cap a la salvació definitiva.
En el relat evangèlic de Marc, els deixebles, sacsats per la tempesta criden espantats: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?» Jesús calma la mar (símbol del poder del mal) i els diu: «Encara no teniu fe?» Mentre no hem descobert que a Déu l'importa que no ens enfonsem, ¿quina fe tenim?
CONFIAR
¿Encara no teniu fe?
Tot just se sent parlar avui de la «providència de Déu». És un llenguatge que ha caigut en desús o que s'ha convertit en una forma piadosa de considerar certs esdeveniments. Es parla d'un fet «providencial» quan se produeix un succés feliç i inesperat. Tanmateix, creure en l'amor provident de Déu és un tret bàsic del cristià.
Tot brolla de una convicció radical. Déu no abandona ni es desentén d'aquells a qui crea, sinó que sosté la seva vida amb amor fidel, vigilant i creador. No estem a mercè de l'atzar, el caos o la fatalitat. En l'interior de l'existència està Déu, menant nostre ésser al bé.
Aquesta fe no allibera de fatigues i treballs, però arrela el creient en una confiança total en Déu, que expulsa la por a caure definitivament sota les forces del mal. Déu és el Senyor últim de nostres vides. D'aquí la invitació de la primera carta de sant Pere: « Descarregueu en Déu totes les vostres preocupacions, ja que ell mateix té cura de vosaltres » (1 Pe 5, 7).
Això no vol dir que Déu «intervingui» en nostra vida com intervenen altres persones o factors. La fe en la Providència ha tombat a voltes en descrèdit perquè s'ha entès en sentit intervencionista, com si Déu se fiqués en nostres cosas, forçant esdeveniments o eliminant la llibertat humana. No és així. Déu respecta totalment les decisions de les persones i la marxa de la història.
Per això, no dir pròpiament que Déu «guia» nostra vida, sinó que ofereix la seva gràcia i la seva força per què nosaltres l'orientem i guiem cap el nostre bé. Així, la presència provident de Déu no porta a la passivitat o la inhibició, sinó a la iniciativa i la creativitat.
No hem d'oblidar, per altra banda, que si bé podem captar signes de l'amor provident de Déu en experiències concretes de nostra vida, la seva acció roman sempre inescrutable. El que a nosaltres avui ens sembla mal, pot ser demà font de bé. Nosaltres som incapaços d'abarcar la totalitat de nostra existència; se'ns escapa el sentit final de les coses; no podem comprendre el més petit esdeveniment en ses conseqüències. Tot queda baix el signe de l'amor de Déu que no oblida cap criatura.
Des d'aquesta perspectiva adquireix tota la seva profunditat l'escena del llac de Tiberíades. Enmig de la tempesta, els deixebles veuen a Jesús dormi i confiat en la barca. Dels seus cors plens de por brolla un crit: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem ?
Jesús, després de contagiar la seva pròpia calma a la mar i al vent, els diu: «¿Per què sou tan porucs? ¿Encara no teniu fe?»
¿DUBTE SINCER O INDIFERÈNCIA?
¿Per què sou tan covards?
Sempre és saludable, en una època de crisi com l'actual, clarificar tot allò que ens impedeix adoptar una postura lúcida i honesta. Concretament i pel que fa referència a la crisi religiosa de l'home contemporani, és imprescindible distingir bé el que és dubte religiós i el que és indiferència.
L'home que dubta des d'una actitud sincera no rebutja res. Tampoc es manté indiferent. Senzillament busca, indaga, tracta de trobar raons per a creure de manera responsable. Aquest dubtar és noble i digne de tot respecte. Jean Lacroix diu que “si molts de nostres contemporanis guarden una actitud de dubte parcial o total davant certs dogmes és perquè, sovint, no poden en consciència fer altra cosa”.
No hem d'oblidar que la teologia sempre ha afirmat que l'acte de fe, com qualsevol altre acte humà, per a ser responsable, ha d'estar justificat en la pròpia consciència. Una persona no ha de confessar el que la Església confessa, si en consciència creu que no ho ha de fer. Sant Tomàs de Aquino no té inconvenient en afirmar que “creure en Crist és bo, però és immoral si la raó estima que és un mal, ja que cada un ha d'obeir a la consciència, fins i tot qua és errònia”.
Parlem d'aquells que dubten perquè volen ser honests i no es contenten amb adoptar cegament una postura lleugera i irresponsable.
La indiferència és cosa molt distinta. Qui adopta una postura indiferent davant les qüestions fonamentals de la religió està eludint en definitiva la qüestió del sentit últim de la vida i, en la mesura en que viu de manera indiferent, està deshumanitzant la seva existència.
La raó es simple. L'escepticisme no deixa de ser una malaltia de la intel·ligència ja que impedeix la persona cercar la veritat amb decisió, i una malaltia de la voluntat ja que porta l'home a refugiar-se en un món de desconfiança i sospites teòriques per no veure's obligat a prendre postura més compromesa i responsable.
En el fons de la crisi religiosa de l'home contemporani hi ha probablement més indiferència interessada i escepticisme covard que dubte honest i responsable. Per això és saludable escoltar les preguntes de Jesús: “¿Per què sou tan covards? ¿Per què no teniu fe?”.
Convidaria a qui es diu in-creient i agnòstic a reduir totes les qüestions a unes preguntes essencials: ¿què és el que no creus?, ¿què et resisteixes a creure? Aqueixa postura d'indiferència, ¿és resultat de recerca sincera o la coartada de qui no gosa viure de manera més profunda i compromesa?
PERDRE LA FE
¿Encara no teniu fe?
No ens resulta sempre fàcil parlar sincerament de nostres crisis de fe ni dels combats que secretament mantenim en el fons de nostra consciència.
Per això no és estrany que es generalitzin en nostres dies expressions fàcils i tòpics amb els quals alguns tracten de definir la seva postura personal davant la fe.
Són frases que s'estenen entre nosaltres i que, tal volta, requeririen una reflexió més seriosa.
“Sóc creient però no practicant”.
Així se defineixen avui bastants, com si aqueixes paraules expressessin el posicionament acabat i perfecte de qui ha descobert la postura irreprotxable i progressista de viure avui la fe.
Però, ¿què vol dir en realitat ser creient i no practicant? ¿Incoherència personal? ¿Arraconament de la fe al “quart traster»? ¿Incapacitat per a posar en pràctica, de manera conseqüent, les exigències de la fe?
No sembla fàcil alimentar responsable la fe quan un no la celebra mai, la recorda o comparteix amb altres creients.
“No sé si tinc fe”.
Comprenc els que parlen així des del fons de la incertesa. Sé que la fe està teixida sovint de crisis i dubtes i que el creient se purifica i creix en la recerca no sempre fàcil de Déu.
Però, ¿no significa a vegades aqueixa frase precisament el contrari? ¿Un desistiment en la recerca? ¿Una falta d'experiència personal compromesa?
¿No són bastants que abandonen la fe sens haver-la conegut ni gustat?
«He perdut la fe»
Aquestes són les paraules que he escoltat de molts, sense observar en el rostre el més petit sentiment de pena o pesar.
I, tanmateix, aquestes paraules amaguen una vertadera desgràcia perquè perdre la fe és realment “perdre”. Sortir perdent.
Perdre vida i llum interior. Perdre energia humanitzant i esperança. Perdre la capacitat de mirar l'existència fins al final amb confiança. Perdre el camí essencial. Perdre's el més important.
No estic parlant d'altres. Aquestes frases que coment podrien sortir de llavis dels que ens diem creients. Tots hem d'escoltar des de molt endins les preguntes de Jesús: “¿Per què sou tan covards? ¿Per què no teniu fe?”.
ES COMMOUEN ELS FONAMENTS
¿Encara no teniu fe?
La destrucció creixent de la natura, l'esgotament dels recursos energètics, la insolidaritat entre els pobles, la carrera nuclear i tantes altres dades ofereixen un panorama tan desolador del món que són molts els que se pregunten si no haurem arribat ja al punt de no retorn.
Alguns presagien que nostra civilització, com altres, es suïcidarà. Observadors como C.S. Lewis pensen que cada nou poder que assoleix l'home actual es converteix en «poder sobre l'home» i que la conquesta final de l'home modern serà l'abolició del home».
Altres como Birch ens adverteixen que la tecnologia actual en mans d'un home que no sap exactament el que vol, «tendeix a crear més problemes que els que pot resoldre».
Mentrestant els protagonistes més poderosos del planeta no saben buscar altra solució que no sigui la del poder nuclear o tecnològic.
¿Poden els homes encara redreçar el curs dels esdeveniments? ¿Podem restablir de nou l'equilibri i organitzar nostra convivència a la terra sobre bases noves que evitin la catàstrofe i garanteixin un futur a l'espècie humana?
Fa uns anys, P. Tillich, gran teòleg de nostre segle, escrivia una obra titulada «Es commouen els fonaments» per a mostrar la importància de la fe en una època en la qual «tots els fonaments de la vida personal, natural i cultural s'han commocionat».
El desastre sols pot evitar-se canviant de rumb. Molts són els que riuen irònics quan es fa una crida a la ètica, però cada cop és més clar que la supervivència de la humanitat és inseparable d'una conversió a la justícia, la solidaritat, l'austeritat.
Però, ¿qui té avui força suficient per conseguir en el món l'acceptació de unes pautes i orientacions morals? ¿Qui pot infondre en els pobles la fe imprescindible per a viure una ascètica de fraternitat?
¿Qui pot sustentar una ètica no manipulable i egoista si no és la fe en un Déu Senyor del món i Pare de tots? Ningú està obligat a creure en Déu però no s'han d'ignorar les greus conseqüències que es segueixen per un que no sap donar sentit a la vida des del Absolut.
Nostre crit és semblant al dels discípulos enmig de la tempesta: «no et fa res que ens enfonsem ?». I potser també nosaltres necessitem escoltar les mateixes paraules: «Per què no teniu fe?
POR A CREURE
¿Per què sou tan covards?
Els homes preferim qasi siempre allò fàcil, i tractem d'eludir tot allò que exigeix risc i sacrifici.
Quants retrocedeixen i es repleguen còmodes en la passivitat, quan descobreixen les exigències i lluites que comporta el saber viure profunds.
Ens fa por prendre seriosament nostra vida. Fa vertigen assumir la pròpia existència amb responsabilitat. És més fàcil «instal·lar-se» i «anar tirant», i no gosar afrontar el sentit últim de nostre viure diari.
Quants homes i dones viuen sense saber com, per què ni cap a on. Estan aquí. La vida segueix cada dia. Però, pel moment, que ningú els molesti. Estan ocupats pel treball, al capvespre, programa de T. V., les vacacions estan ja pròximes. ¿Què més buscar?
Vivim en un món turmentat, i, de qualque manera cal defensar-se. No se pot viure a la deriva. I llavors cada un cerca amb més gran o petit esforç el tranquil·litzant que més li convé malgrat dins nosaltres se vagi obrint un buit cada vegada més immens de falta de sentit i de covardia per a viure nostra existència en tota la seva pregonesa.
Per això, els que ens diem creients, tindríem que escoltar amb sinceritat total les paraules de Jesús: «Per què sou tan covards? ¿Encara no teniu fe?».
Potser nostre major pecat contra la fe, el que més greument bloqueja nostra acollida de l'evangeli, sigui la covardia. Diguem-ho amb sinceritat. No gosem prendre seriosament tot el que l'evangeli significa.
Sovint es tracta d'una covardia oculta, quasi inconscient. Algú ha parlat de la «heretgia disfressada» (M. Bellet) dels que defensen el cristianisme fins i tot amb agressivitat, però no s'obren mai a les exigències fonamentals de l'evangeli.
Aleshores el cristianisme corre el risc de convertir-se en un tranquil·lizant més. Un conglomerat de coses que cal creure, practicar i defensar. Coses que «preses a mesura», fan bé i ajuden a viure.
Però, llavors tot pot quedar falsejat. Un pot estar vivint sa «pròpia religió tranquil·litzant», no massa allunyada del paganisme vulgar que s'alimenta de confort, diners i sexe, evitant de mil maneres el «perill suprem» de trobar-nos amb el Déu viu de Jesús que ens crida a la justícia, la fraternitat i la proximitat als pobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada