NADAL - SAGRADA FAMÍLIA

 

NADALNativitat del Senyor (C)

EVANGELI

Missa de mitjanit.

Avui us ha nascut un Salvador.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,1-14

Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria:  avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

--Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

Paraula de Déu.

Missa de l´aurora.

Els pastors trobaren Maria i Josep, amb el nen.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,15-20

Quan els àngels els deixaren i se'n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:

--Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.

16Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.

Paraula de Déu.

Missa del dia.

La Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 1,1-18

1 Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.

2 Ell estava amb Déu al principi.  Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell.

4 En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.

5 La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.

 Déu envià un home que es deia Joan. 7 Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum,

perquè per ell tothom cregués.

8 Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.

9 Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.

10 Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut.

11 Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.

12 Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu.

13 No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria,

glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

15 Joan dóna testimoni d'ell quan proclama:

«És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi em passa al davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

16 De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia rere gràcia.

17 La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat

han vingut per Jesucrist. 18 A Déu, ningú no l'ha vist mai:

el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.

Paraula de Déu.

DAVANT EL MISTERI DEL NIN

Els homes acabem per acostumar-nos a gairebé tot. Sovint, el costum i la rutina van buidant de vida la nostra existència. Deia Charles Péguy que “hi ha una cosa pitjor que tenir una ànima perversa, i és tenir una ànima acostumada a gairebé tot”. Per això no ens pot estranyar gaire que la celebració del Nadal, embolicada amb superficialitat i consumisme esbojarrat, a penes digui ja res de nou ni joiós a tants homes i dones d'“ànima acostumada”.

Estem acostumats a escoltar que “Déu ha nascut en un portal de Betlem”. Ja no ens sorprèn ni commou un Déu que s'ofereix com a nen. Ho diu Antoine de Saint Exupéry al pròleg del seu deliciós Petit Príncep: “Totes les persones grans han estat nens abans. Però poques ho recorden”. Se'ns oblida què és ser nens. I se'ns oblida que la primera mirada de Déu a apropar-se al món ha estat una mirada de nen.

Però aquesta és justament la gran notícia del Nadal. Déu és i continua sent Misteri. Però ara sabem que no és un ésser tenebrós, inquietant i temible, sinó algú que se'ns ofereix proper, indefens, entranyable, des de la tendresa i la transparència d'un nen.

I aquest és el missatge del Nadal. Cal sortir a trobar aquest Déu, cal canviar el cor, fer-nos nens, néixer de nou, recuperar la transparència del cor, obrir-nos a la gràcia i el perdó.

Malgrat la nostra superficialitat aterridora, els nostres escepticismes i desencants, i, sobretot, el nostre inconfessable egoisme i mesquinesa d'“adults”, sempre hi ha al nostre cor un racó íntim on encara ens hem deixat de ser nens.

Atrevim-nos ni tan sols una vegada a mirar-nos amb senzillesa i sense reserves. Fem una mica de silenci al nostre voltant. Apaguem el televisor. Oblidem les nostres presses, nerviosismes, compres i compromisos.

Escoltem dins nostre aquest “cor de nen” que encara no s'ha tancat a la possibilitat d'una vida més sincera, bondadosa i confiada en Déu. És possible que comencem a veure la nostra vida duna altra manera. “No es veu bé sinó amb el cor. Allò essencial és invisible als ulls”

(Antoine de Saint-Exupéry).
I, sobretot, és possible que escoltem una crida a renéixer una fe nova. Una fe que no anquil·losa, sinó que rejoveneix; que no ens tanca en nosaltres mateixos, sinó que ens obre; que no separa, sinó que uneix; que no recela, sinó que confia; que no entristeix, sinó que il·lumina; que no tem, sinó que estima.

EL ROSTRE HUMÀ DE DÉU

El quart evangeli comença amb un pròleg molt especial. És una mena d'himne que, des dels primers segles, va ajudar decisivament els cristians a endinsar-se en el misteri tancat en Jesús. Si ho escoltem amb fe senzilla, avui també ens pot ajudar a creure en Jesús de manera més profunda. Només ens aturem en algunes afirmacions centrals.

«La Paraula de Déu s'ha fet carn».

Déu no és mut. No ha estat callat, tancat per sempre al seu Misteri. Déu se'ns ha volgut comunicar. Ha volgut parlar-nos, dir-nos el seu amor, explicar-nos el projecte. Jesús és senzillament el Projecte de Déu fet carn.

Déu no se'ns ha comunicat per mitjà de conceptes i doctrines sublims que només poden entendre els doctes. La seva Paraula s'ha encarnat en la vida entranyable de Jesús, perquè ho puguin entendre fins als més senzills, els que saben commoure's davant de la bondat, l'amor i la veritat que es amaga en la seva vida.

Aquesta Paraula de Déu

«Ha acampat entre nosaltres».

Han desaparegut les distàncies. Déu s'ha fet carn. Habita entre nosaltres. Per trobar-nos amb ell, no hem de sortir fora del món, sinó apropar-nos a Jesús. Per conèixer-lo, no cal estudiar teologia, sinó sintonitzar amb Jesús, combregar amb ell.

«A Déu ningú no l'ha vist mai».

Els profetes, els sacerdots, els mestres de la llei parlaven molt de Déu, però cap no havia vist la seva cara. El mateix passa avui entre nosaltres: a l'Església parlem molt de Déu, però ningú no ho hem vist. Només Jesús,

«El Fill de Déu, que és al si del Pare és qui l'ha donat a conèixer».

No ho oblidem. Només Jesús ens ha explicat com és Déu. Només ell és la font per apropar-nos al seu Misteri. Quantes idees raquítiques i poc humanes de Déu hem de desaprendre i oblidar per deixar-nos atreure i seduir per aquest Déu que se'ns revela en Jesús!

Com canvia tot quan un capta per fi que Jesús és el rostre humà de Déu. Tot es fa més simple i més clar. Ara sabem com ens mira Déu quan patim, com ens cerca quan ens perdem, com ens entén i perdona quan ho neguem. En ell se'ns revela «la gràcia i la veritat» de Déu.

EL COR DEL NADAL

Us ha nascut avui el Salvador.

De mica en mica ho anem aconseguint. Ja hem aconseguit celebrar unes festes entranyables, sense conèixer exactament la seva raó de ser. Ens felicitem els uns als altres i no sabem per què. S'anuncia el Nadal i se n'amaga el motiu. Molts no recorden on és el cor d'aquestes festes. Per què no escoltar el primer pregó de Nadal? Ho va compondre l'evangelista Lluc cap a l'any vuitanta.

Segons el relat, és nit tancada. De sobte, una claredat envolta amb la seva resplendor uns pastors. L'evangelista diu que és la glòria del Senyor. La imatge és grandiosa: la nit queda il·luminada. Tot i això, els pastors s'omplen de temor. No tenen por de les tenebres sinó de la llum. Per això, l'anunci comença amb aquestes paraules: No tingueu por. No ens hem d'estranyar. Preferim viure a les tenebres. Ens fa por la llum de Déu. No volem viure a la veritat. Qui no posi aquests dies més llum i veritat a la seva vida, no celebrarà el Nadal.

El missatger continua: Us porto la Bona Notícia, la gran alegria per a tot el poble. L'alegria de Nadal no és cap més entre d'altres. No cal confondre-la amb qualsevol benestar, satisfacció o gaudi. És una alegria gran, inconfusible, que ve de la Bona Nova de Jesús. Per això, és per a tot el poble i ha d'arribar, sobretot als qui pateixen i viuen trists.

Si ja Jesús no és una «bona notícia» per a nosaltres; si el seu evangeli no ens diu res; si no coneixem la joia que només ens pot arribar de Déu; si reduïm aquestes festes a gaudir cadascun del seu benestar o alimentar un goig religiós egoista, celebrarem qualsevol cosa menys el Nadal.

L'única raó per celebrar-ho és aquesta: Us ha nascut avui el Salvador. Aquest nen no ha nascut a Maria i Josep. No és seu. És de tots. És el Salvador del món. L'únic en què podem posar la nostra darrera esperança. Aquest món que coneixem no és la veritat absoluta. Jesucrist és l'esperança que la injustícia que avui ho envolta tot no prevalgui per sempre.  Sense aquesta esperança, no hi ha Nadal. Despertarem els nostres millors sentiments, gaudirem de la llar i de l'amistat, ens regalarem moments de felicitat. Tot això és bo. Molt bé. Encara no és Nadal

La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep (C)

EVANGELI

Els pares de Jesús el van trobar al temple, assegut entre els mestres

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 2,41-52

A l'edat de dotze anys, Jesús va al temple 41 Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. 42 Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. 43 Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. 44 Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; 45 com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. 46 Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. 47 Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. 48 En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: --Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia. 49 Ell els respongué: --Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare? 50 Però ells no comprengueren aquesta resposta. 51 Després baixà amb ells a Natzaret i els era obedient. La seva mare conservava tot això en el seu cor. 52 Jesús es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes. Paraula de Déu.

PROPER I ENTRANYABLE

Maria conservava tot això en el seu cor

Els homes solem avesar-nos a gairebé tot. Deia Ch. Peguy que «hi ha una cosa pitjor que tenir una ànima perversa, i és tenir una ànima avesada». Per això no ens pot estranyar gaire que la celebració del Nadal, embolicada amb superficialitat i consumisme esbojarrat, amb prou feines digui res nou i joiós a tants homes i dones d'«ànima acostumada». Ja no ens sorprèn ni commou un Déu que se'ns ofereix com a nen.

Ho diu A. Saint-Exupéry al Petit Príncep:

«Totes les persones grans han estat nens abans. Però poques ho recorden».

Se'ns oblida què és ser nens. I se'ns oblida que la primera mirada de Déu a apropar-se al món ha estat una mirada de nen.

Però aquesta és justament la notícia del Nadal. Déu és i continua sent, misteri, però ara sabem que no és un ésser tenebrós, inquietant i temible, sinó algú que se'ns ofereix proper i entranyable des de la tendresa i la transparència d'un nen.

I aquest és el missatge del Nadal. Per sortir a trobar aquest Déu, cal canviar el cor, fer-se nens, néixer de nou, recuperar la transparència, obrir-se confiats a la gràcia i al perdó.

Malgrat la nostra superficialitat aterridora, dels nostres escepticismes i desencants, i, sobretot, del nostre inconfessable egoisme i mesquinesa d'«adults», sempre hi ha al nostre cor un racó on encara no hem deixat de ser nens.

Gosem sols una vegada a mirar-nos amb senzillesa i sense reserves. Fem una mica de silenci al nostre voltant. Apaguem el televisor. Oblidem les nostres presses, nerviosismes, compres i compromisos. Escoltem dins nostre aquest «cor de nen» que encara no s'ha tancat a la possibilitat d'una vida més sincera i més confiada en Déu.

És possible que escoltem una crida a renéixer una fe nova. Una fe que no anquilosa, sinó que rejoveneix; que no ens tanca en nosaltres mateixos, sinó que ens obre; que no recela, sinó confia; que no entristeix, sinó il·lumina; que no tem, sinó estima.

EN FAMÍLIA

Baixà amb ells a Natzaret.

Estudis recents ho afirmen. No hi ha cap grup ni àmbit social més ben dotat que la família per oferir al fill una experiència positiva en què arrelin els valors i la vivència religiosa.En allò religiós, ningú deixa empremtes tan profundes com la família.

La raó de fons és senzilla. La família pot oferir al nen «experiència religiosa», però en un clima d'afecte i de confiança que qualsevol altre grup difícilment pot assegurar. A casa, el nen pot captar conductes, valors, símbols i experiències religioses, però no de qualsevol manera, sinó amb afecte.

Tots els estudis apunten cap a la mateixa adreça: la fe depèn, en bona part, que la persona hagi tingut des de la infància una experiència religiosa positiva. L'individu torna, gairebé sempre, a allò que ha viscut els seus primers anys amb satisfacció, seguretat i sentit gratificant. Per contra, si falta aquesta experiència religiosa a la llar, serà difícil despertar-la més endavant en altres àmbits com ara la parròquia o el centre educatiu.

Per això, és una gràcia per al fill poder veure els seus pares resant. Si els veu pregar de veritat, quedar-se en silenci, tancar els ulls, desgranar els comptes del rosari o llegir a poc a poc l'evangeli, el nen capta la importància d'aquells moments, percep «la presència» de Déu com una cosa bona, aprèn un llenguatge religiós i uns signes que hi queden gravats, interioritza unes actituds i es va despertant en la seva consciència el sentit de Déu. Res no pot substituir aquesta experiència primera.  Cada família creient ha de trobar el seu estil concret de pregar a casa. És més fàcil estar al costat del fill petit, acompanyant-lo en la seva oració i ensenyant-lo a donar gràcies a Déu al final del dia, a demanar-li perdó, a invocar-lo amb confiança. Amb els adolescents i joves serà més important preparar una oració senzilla en dies assenyalats: aniversari d'algun membre de la família, aniversari del casament dels pares, abans de sortir de vacances, en començar el curs, en la malaltia greu d'algun, a la Nit de Nadal.

Són molts els costums religiosos que s'han perdut a casa. No és qüestió de restaurar el passat. Difícilment es resarà avui el rosari de manera habitual a les nostres llars envaïdes per la TV. Hem de trobar noves formes, senzilles i convincents, de viure la fe a casa. Heus aquí un costum fàcil dintroduir a la família davui. Al final del dia, quan s'apagarà el televisor i tots es disposen a descansar, la família es pot reunir a la sala. Només uns moments breus per donar gràcies a Déu pel dia, resar junts el Pare nostre i desitjar-se un bon descans. És tan difícil?