DIUMENGE QUINT DE QUARESMA

 

5º Diumenge de Quaresma (B)

EVANGELI

Si el gra de blat cau a terra i mor, dóna molt de frutit

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 12,20-33

20 Entre els qui havien pujat per adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. 21 Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren:

--Senyor, voldríem veure Jesús.

22 Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús. 23 Ell respongué:

--Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. 24 Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. 25 Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. 26 Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus.

27 »Ara em sento contorbat. Què he de dir? Pare, salva'm d'aquesta hora? Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! 28Pare, glorifica el teu nom.

Aleshores una veu va dir del cel estant:

--Ja l'he glorificat i encara el glorificaré.

29 Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D'altres replicaven:

--Un àngel li ha parlat.

30 Jesús els digué:

--Aquesta veu no s'adreçava a mi, sinó a vosaltres. 31 Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. 32 I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi.

33 Deia això indicant de quina manera havia de morir.

Paraula de Déu

L' ATRACTIU DE JESÚS

Uns pelegrins grecs que han vingut a celebrar la Pasqua dels jueus s'acosten a Felip amb una petició: «Volem veure a Jesús». No és curiositat. És un desig profund de conèixer el misteri que se tanca en aquell home de Déu. També a ells els pot fer bé.

A Jesús se'l veu preocupat. Dins pocs dies serà crucificat. Quan li comuniquen el desig dels pelegrins grecs, pronuncia unes paraules desconcertants: «Arriba l'hora de que sigui glorificat el Fill del Home». Quan sigui crucificat, tots podran veure amb claredat on està sa vertadera grandesa i la seva glòria.

Probablement ningú ha entès res. Però Jesús, pensant en la forma de mort que li espera, insisteix: «Quan jo sigui elevat sobre la terra, atrauré a tots cap a mí». ¿Què és el que s'amaga en el crucificat per què tingui aqueix poder d'atracció? Sols una cosa: el seu amor increïble a tots.

L'amor és invisible. Només el podem veure en els gestos, els signes i l'entrega de qui ens vol bé. Per això, en Jesús crucificat, en sa vida entregada fins a la mort, podem percebre l'amor insondable de Déu. En realitat, sols comencem a ser cristians quan ens sentim atrets per Jesús. Comencem a entendre la fe quan ens sentim estimats per Déu.

Per explicar la força que se tanca en sa mort a la creu Jesús usa una imatge senzilla que tots podem entendre: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit ». Si el gra mor, germina i fa brollar la vida, però si s'amaga dins el petit embolcall i guarda per a ell l'energia vital, roman estèril.

Aquesta bella imatge ens descobreix una llei que travessa misteriosament la vida sencera. No és una norma moral. No és una llei imposada per la religió. És la dinàmica que fa fecunda la vida de qui sofreix mogut per l'amor. És una idea repetida per Jesús en diverses ocasions: Qui s'aferra egoistament a sa vida, la fa malbé; qui sap entregar-la amb generositat genera més vida.

ATRETS PEL CRUCIFICAT

Atrauré tothom cap a mi.

Un grup de «grecs», probablement pagans, s'acosten als deixebles amb una petició admirable: «Volem veure a Jesús». Quan se li comuniquen, Jesús respon amb un discurs vibrant en el qual resumeix el sentit profund de la seva vida. Ha arribat l'hora.

Tots, jueus i grecs, podran captar aviat el misteri que se tanca en sa vida i mort:«Quan sigui elevat sobre la terra, atrauré a tots cap a mí».

Quan Jesús sigui alçat a una creu i aparegui crucificat sobre el Gólgota, tots podran conèixer l'amor insondable de Déu, se n'adonaran de que Déu és amor i sols amor per a tot ésser humà. Se sentiran atrets pel Crucificat. Descobriran en ell la manifestació suprema del Misteri de Déu.

Per això se necessita més que haver sentit parlar de la doctrina de la redempció. Més que assistir a algun acte religiós de la Setmana Santa. Centrar nostra mirada interior en Jesús i deixar-se commoure per ell, en descobrir en la crucifixió el gest final d'una vida entregada dia a dia per un món més humà per a tots. Un món que trobi la seva salvació en Déu.

Però, probablement a Jesús comencem a conèixer-lo de veres quan, atrets per l'entrega total al Pare i la passió per una vida més feliç per a tots els seus fills, escoltem encara que dèbilment la seva crida: «Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic ».

Tot arrenca d'un desig de «servir» a Jesús, de col·laborar en la seva tasca, de viure pel seu projecte, de seguir les seves passes per a manifestar, de moltes maneres i amb gestos sempre pobres, com ens estima Déu a tots. Llavors comencem a convertir-nos en els seguidors.

Això significa compartir sa vida i son destí: «on estic jo, allà estarà el meu servidor». Això és ser cristià: estar on estava Jesús, ocupar-nos del que s'ocupava ell, tenir les metes que ell tenía, estar en la creu com va estar ell, estar un dia a la dreta del Pare on està ell.

¿Com seria una Església «atreta» pel Crucificat, impulsada pel desig de «servir-lo» sols a ell i ocupada en les coses en que s'ocupava ell? ¿Com seria una Església que atragués a la gent cap a Jesús?

UNA LLEI PARADOXAL

Si el gra de blat no cau a terra.

Poques frases trobem a l'evangeli tan desafiant com aquestes paraules que recullen una convicció molt de Jesús: «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.».

La idea de Jesús és clara. Amb la vida passa el mateix que amb el gra de blat, que ha de morir per alliberar tota l'energia i produir un día fruit. Si «no mor», roman sol damunt el terreny. Per contra, si «mor» es torna aixecar portant nous grans i nova vida.

Amb aquest llenguatge tan gràfic i ple de força, Jesús deixa entreveure que la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament el que donarà fecunditat a la seva vida. Però, al mateix temps, convida als seus seguidors a viure segons aquesta mateixa llei paradoxal: per a donar vida és necessari «morir».

No se pot engendrar vida sense donar la pròpia. No és possible ajudar a viure si un no està disposat a «desviure's» pels altres. Ningú contribueix a un món més just i humà vivint aferrat a son propi benestar. Ningú treballa seriosament pel regne de Déu i sa justícia, si no està disposat a assumir els riscs i rebuigs, la conflictivitat i persecució que va patir Jesús.

Ens passem la vida tractant d'evitar sofriments i problemes. La cultura del benestar ens empeny a organitzar-nos de la manera més còmoda i plaent possible. És l'ideal suprem. Tanmateix, hi ha patiments i renúncies que és necessari assumir si volem que nostra vida sigui fecunda i creativa. L'hedonisme no és una força mobilitzant; l'obsessió pel propi benestar empetiteix a les persones.

Ens avesem a viure tancant els ulls al patiment des altres. Sembla el més intel·ligent i assenyat per ser feliços. És un error. Aconseguirem evitar alguns problemes i disgustos, però nostre benestar serà cada cop més buit, avorrit i estèril, nostra religió més trista i egoista. Mentrestant, els oprimits i afligits volen saber si li importa a algú el seu dolor.

DAVANT LA MALALTIA

Si el gra de blat no cau a terra...

No estan habituades les nostres orelles a escoltar paraules com aquestes: «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit». Nosaltres pensem que l'únic realment positiu que pot construir nostra vida és la salut, el èxit, allò agradable, Allò que ens surt bé. ¿Què poden aportar de bo i positiu a nostra existència la malaltia, el patiment, la desgràcia o el fracàs ?

Pensem, per exemple, en aqueixa experiència dolorosa de la malaltia que tots podem patir, prest o tard, en nostra pròpia carn. La malaltia se'ns presenta com cosa totalment dolenta i negativa. Una fatalitat absurda i injusta que ens ataca de sobte tirant pet terra tots els nostres projectes..

Tanmateix, els mateixos científics ens adverteixen que la malaltia no sempre és cosa danyosa. Pot ser també la reacció sàvia de l'organisme que emet una senyal d'alarma per què la persona se curi de ferides i conflictes profunds, i reorienta la seva vida de manera més sana.

En qualsevol cas, la malaltia pot ser una experiència de creixement i renovació si el malalt encerta a viure-la de manera positiva. Vet aquí alguns suggeriments

La malaltia greu trenca nostra seguretat. Vivíem tranquils i sense problemes, i de sobte ens veiem obligats a deixar treballs, aturar nostra vida i romandre al llit. aleshores arriben les preguntes: ¿Per què me passa això a mi? ¿Me curaré? ¿Podré fer de bell nou ma vida de sempre? En emmalaltir, comprovem que nostra vida és fràgil i està sempre amenaçada. Si estem atents, escoltarem com la malaltia ens convida a donar-nos suport en alguna cosa o algú més fort i segur que nosaltres.

Al mateix temps, en aqueixes llargues hores de silenci i dolor, el malalt comença a reviure records joiosos i experiències negatives, desitjos insatisfets, errors i pecats. I sorgeixen de nou les preguntes: ¿I això ha estat tot? ¿Per què he viscut fins ara? ¿Quin sentit té viure així? És el moment de reconciliar-se amb un mateix i amb Déu, confessar els errors del passat i acollir en nosaltres la pau i el perdó.

Però la malaltia ens ajuda, a més, a obrir els ulls i veure amb més lucidesa el futur. En caure moltes falses il·lusions, el malalt comença a descobrir el que de veres és important en la vida, el que no voldria perdre mai: l'amor de les persones, la llibertat, la pau del cor, l'esperança. És el moment de reorientar nostra vida de manera més humana.

Passaran els dies i les nits. L'organisme es curarà o, tal volta, caurà en un procés incurable. Però seguint a Crist, més d'un podrà descobrir que el gra que mor dóna fruit, el sofriment purifica i la malaltia pot conduir a una vida més sana.

EVANGELIS

Senyor, voldríem veure a Jesús.

Me trobo amb persones cansades de discursos eclesiàstics i sermons. Voldrien trobar quelcom més viu i autèntic. Ho deia fa uns dies una jove: «Calleu, deixeu-vos de rotllos i ajudeu-me a trobar a Déu». Les seves paraules me recordaven les de San Juan de la Cruz: «No quieras enviarme ya más mensajero, que no saben decirme lo que quiero».

He pensat de nou en això en llegir en el text evangèlic el desig d'aquells gentils que se acosten a Felip amb aquest desig: «Voldríem veure a Jesús». Als que estan cansats de «sentir als capellans» els convido a fer una experiència diferent. Consisteix en llegir a poc a poc el Evangeli fixant-se en què diu i què fa Jesús. D'aquesta manera podran descobrir per ells mateixos a Jesucrist, la persona que ha despertat més esperança i ha generat més amor i solidaritat que ningú en tota la història de la humanitat.

Molta gent no té clar qui fou Jesús i per què ha tingut tanta influència en la història. Se demanen per què és tan diferent d'altres personatges i què pot aportar-nos en nostres dies. Al meu parer, el camí per a sintonitzar amb ell és acostar-se als evangelis i conèixer el relat dels evangelistes.

Jesús no deixa a ningú indiferent. Les seves paraules penetrants, els seus gestos imprevisibles, sa vitalitat i amor a la vida, sa confiança total en el Pare, la seva manera de defensar els desgraciats, sa llibertat davant tot poder, la lluita contra la mentida i els abusos, la comprensió cap als pecadors, la proximitat al sofriment humà, la seva acollida als menyspreats, son interés per fer més digna i feliç la vida de tots... ens posen davant la persona més excepcional que mai hagi existit i susciten un interrogant: ¿quin misteri se tanca en aquest home?

Qui s'acosta directament a Jesucrist i sintonitza amb ell descobreix tot el que ell pot aportar-nos per a trobar un sentit encertat a nostra vida, per a viure-la amb dignitat i seny, i per a caminar dia a dia moguts per una esperança indestructible

.

NO S'ESTIMA IMPUNEMENT

… però si mor, dóna molt de fruit.

Poques frases tan desafiant i provocatives com les que escoltem avui a l'evangeli: «Si el gra de blat no cau en terra i mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit »

El pensament de Jesús és clar. No se pot engendrar vida sense donar la pròpia. No se pot fer viure els altres si no s'està disposat a «des-viure's» pels altres. La vida és fruit de l'amor, i brolla en la mesura en que sabem entregar-nos.

En el cristianisme no s'ha distingit sempre amb claredat el sofriment que està en nostres mans suprimir, i el patiment que no podem eliminar. Hi ha sofriment inevitable, reflex de nostra condició de  criatura, i que descobreix la distància que existeix entre el que som i el que estem cridats a ser. Però també, un sofriment que és fruit de nostres egoismes i injustícies. Un sofriment amb el qual els homes ens ferim mútuament.

És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-lo sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això, hi ha un sofriment que és necessari assumir en la vida. El sofriment acceptat com a preu i conseqüència de nostre esforç per fer-lo desaparèixer d'entre els homes. «El dolor sols és bo si porta endavant el procés de la seva supressió» (D. Sölle).

És clar que en la vida podríem evitar-nos molts sofriments, amargors i disgustos. Bastaria tancar els ulls davant els sofriments aliens, i tancar-nos en la recerca egoista de nostra felicitat. Però siempre sería a un precio demasiado costoso: dejando sencillamente de amar.

Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al dolor gran o petit de la gent. El que estima se fa vulnerable. Estimar als homes inclou sofriment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No existeix cap sofriment que ens pugui ser alié» (K. Simonow).

Aquesta solidaritat dolorosa fa sorgir salvació i alliberació per a l'home. És el que descobrim en el Crucificat: solament salva el que comparteix el dolor, i se solidaritza amb el que sofreix.

NO DEFORMAR LA CREU

Si el gra de blat no cau a terra...

La fe cristiana pot romandre greument deformada quan se recullen frases evangèliques o paraules de Jesús de manera aïllada, sense arrelar-les correctament en el conjunt del seu missatge i entendre-les des de la inspiració central de la seva vida.

Textos com «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi », o « si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol», agafats de manera absoluta i sense context, poden donar-li a la vida un segell dolorós que no respongui al esperit ni a l'orientació fonamental del que va viure Crist.

Se imposa la re-lectura d'un cert «ascetisme» que no té l'origen en la creu de Crist, sinó en corrents estranyes al cristianisme. Un ascetisme convertit en element autònom i nuclear, inspirador de tota la resta, que fa girar a la persona en torn a la renúncia i al dolor, considerats com a valors en ells mateixos, de l'orientació profunda de la vida, és una cosa estranya al cristianisme. Per altra banda, la renúncia i l'abnegació, aïllats en ells mateixos i viscuts sense el Esperit que animà a Jesús, poden generar ressentiment i tenyir de negativitat el fet mateix de ser cristià.

No es tracta de negar el valor de la renúncia i, manco encobrir el fet capital de la creu, cedint als gustos d'una cultura hedonista. Per contra, es tracta de purificar versions falses i empobridores per a assumir i viure la creu cristiana en tota la seva puresa i veritat.

La dada que mai hem d'oblidar és aquesta: Jesús no va viure per a la creu; la seva vida no es centra en cercar sofriments. Jesús va viure per estimar; la creu és conseqüència de la seva vida desbordant d'entrega i servei; fruit de la seva llibertat total, sa coherència, sa fidelitat a Déu i sa passió per fer el bé a la gent.

El que Jesús cerca al llarg de tota la seva vida és la felicitat de l'ésser humà. Per això, lluita contra tota clase de sofriments: els quals provenen de la injustícia dels mateixos homes i els que sobrevenen de manera inevitable. Però ho fa amb tal radicalitat i veritat que, en la recerca de felicitat per a tots, no s'atura ni tan sols davant son propi sofriment, sinó que l'assumeix por fidelitat al Pare i per amor a l'ésser humà.

Per això, «portar la creu» seguint a Crist no significa afegir a la vida nous sofriments i noves càrregues, com si això ens identifiqués més amb el Crucificat. Qui vol seguir a Crist de veres no se posa a cercar sofriments, es disposa a desviure's pels altres. La renúncia i la creu li arriben no com retallada de la seva llibertat, sinó com fruit d'una plenitud i com a conseqüència d'aqueixa experiència positiva de servei i entrega.

¿QUÉ FER EN LA MALALTIA ?

Si el gra de blat no cau a terra...

No estan habituades les nostres orelles a escoltar paraules com aquestes de Jesús: “Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt fruit”. Nosaltres pensem que l'únic realment positiu que pot construir nostra vida és la salut,  l'èxit, allò agradable, el que ens surt bé. ¿Què poden aportar de bo i positiu a nostra existència la malaltia, el sofriment, la desgràcia o el fracàs?

Pensem, per exemple, en aqueixa experiència dolorosa de la malaltia que tots podem sofrir, prest o tard, en nostra pròpia carn. La malaltia se'ns presenta com quelcom totalmente dolent i negatiu. Una fatalitat absurda i injusta que ens ataca de sobte tirant per terra tots els nostres projectes.

Tanmateix, els mateixos científics ens adverteixen que la malaltia no és sempre cosa danyosa. Pot ser també la reacció sàvia de l'organisme que emet una senyal d'alarma per què la persona se curi de ferides i conflictes profunds, i reorienti la seva vida de manera més sana.

En qualsevol cas, la malaltia pot ser una experiència de creixement i renovació si el malalt encerta a viure-la de manera positiva. Vet aquí alguns suggeriments.

La malaltia greu trenca nostra seguretat. Vivíem tranquils i sense problemes, i de sobte ens veiem obligats a deixar la feina, aturar nostra vida i romandre al llit. I vénen les preguntes: ¿Per què me passa això a mi ? ¿Me curaré? ¿Podré fer de bell nou la vida de sempre? En emmalaltir comprovem que nostra vida és fràgil i està sempre amenaçada. Si estem atents, escoltarem com la malaltia ens convida a recolzar-nos en qualque cosa o en algú més fort i segur algo que nosaltres.

Al mateix temps, en aqueixes llargues hores de silenci i dolor, el malalt comença a reviure records joiosos i experiències negatives, desitjos insatisfets, errors i pecats. I sorgeixen de nou les preguntes: ¿I això ha estat tot ? ¿Per què he viscut fins ara ? ¿Quin sentit té viure així? És el moment de reconciliar-se amb un mateix i amb Déu, confessar els errors del passat i acollir en nosaltres la pau i el perdó.

Però la malaltia ens ajuda a obrir els ulls i veure amb més lucidesa el futur. Cauen falses il·lusions, el malalt descobreix el que de veres és important en la vida, el que no voldria perdre mai: l'amor de les persones, la llibertat, la pau del cor, l'esperança. És el moment de reorientar nostra vida de manera més humana. Intuïm que ens anirà millor.

Passaran els dies i les nits. L'organisme es curarà o, tal volta, tombarà en un procés incurable. Però seguint a Crist, més d'un podrá descobrir que el gra que mor dóna fruit, el sofriment purifica i la malaltia pot menar a una vida més sana.

LA CONFIANÇA ABSOLUTA

El que s'estima a ell mateix es perd.

Nostra vida discorre de manera bastant superficial Poques vegades gosem endinsar-nos en nosaltres mateixos. Ens dóna un cert vertigen treure el cap a nostra interioritat. ¿Qui és aqueix ésser estrany que descobreixo dins mi, ple de pors i interrogants, famolenc de felicitat i fart de problemes, sempre en recerca i sempre insatisfet?

¿ Quina postura adoptar en contemplar en nosaltres aqueixa barreja estranya de noblesa i misèria, de grandesa i petitesa, de finitud i infinitud? Entenem el desconcert de Sant Agustí que, qüestionat per la mort del seu millor amic, s'atura a reflexionar sobre la seva vida: «M'he convertit en un gran enigma per a mi mateix ».

Hi ha una postura possible. Se diu resignació i és acontentar-nos amb el que som. Instal·lar-nos en nostra petita vida de cada dia i acceptar nostra finitud. Naturalment, per això hemos de fer callar qualsevol rumor de transcendència. Tancar els ulls a tota senyal que ens convidi a mirar cap a l'infinit. Romandre sords a tota cridada provinent del Misteri.

Hi ha una altra actitud possible davant la cruïlla de la vida. La confiança absoluta. Acceptar en nostra vida la presència salvadora del Misteri. Obrir-nos a ella des del més pregon de nostre ésser. Acollir a Déu de dins com a arrel i destinació. Creure en la salvació que se'ns ofereix.

Només des d'aqueixa confiança plena en Déu Salvador s'entenen aqueixes desconcertants paraules de Jesús: « Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna ». Decisiu és obrir-nos confiadament al Misteri d'un Déu que és Amor i Bondat insondables. Reconèixer i acceptar que som éssers «gravitant al voltant de Déu nostre Pare». Com deia Paul Tillich, «acceptar ser acceptats per ell».

NOSTRA INGENUÏTAT DAVANT LA MORT

Jo som la resurrecció i la vida....

L' home contemporani no sap què fer exactament amb la mort. L'únic que se' ns ocorre és ignorar-la, no parlar d'ella, no dir el nom de les malalties incurables.

Hem convertit la mort en el modern «tabú» que ha substituït l'antic tabú sexual. Als nins se'ls explica tot sobre l'origen meravellós de la vida, però ningú gosa iniciar-los al misteri de la mort.

Molts són els pares que, davant el nin que pregunta a on se n'ha anat l'avi, senten el mateix malestar o major que abans, quan preguntaven de on venien els nins al món.

Són admirables tots els esforços que fem per retardar la mort, ignorar-la i apartar de nosaltres tot el que ens pugui recordar la proximitat.

Tothom vol semblar jove, fort, agressiu invulnerable. Enyorem la joventut, la salut i la força perquè creiem poder trobar en tot això una protecció contra allò irremediable: la vellesa i la mort.

No volem recordar el que en realitat som: éssers profundament dèbils, vulnerables i, en definitiva, mortals.

Però hi ha encara qualque cosa més. Són bastants els que se diuen cristians perquè admiren l'evangeli i veneren a Jesucrist, encara que confessen no ambicionar ni enyorar o esperar amb goig la resurrecció. En realitat, s'acontentarien amb perllongar aquesta vida de manera indefinida.

¿No és tot això símptoma d'un greu empobriment i signe d'una profunda ingenuïtat?

Si nostra vida és insatisfactòria, no és perquè sigui curta sinó perquè mai podrà satisfer nostres aspiracions més profundes. L'home pot i ha de perllongar aquesta vida, humanitzar-la, fer-la millor. Però, només amb això , no assoleix la vida que anhela.

Només des del realisme profund de nostra condició mortal i des de la necessitat de salvació, podem escoltar la promesa de Jesucrist: «Jo soc la Resurrecció i la Vida: el que creu en mí, encara que mori, viurà».

Potser, per a entendre aquestes paraules, necessitem abans que res, deixar de banda auto-enganys il·lusoris, alliberar-nos de nostra ingenuïtat i recordar aquella observació tan certera de D. Sölle: «L'home no viu només de pa, mor també només de pa».

NO SE ESTIMA IMPUNEMENT

… .però si mor, dóna molt de fruit.

Poques frases tan desafiant i provocatives com les que escoltem avui a l'evangeli: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. ».

El pensament de Jesús és clar. No se pot engendrar vida sense donar la pròpia.. No, se pot fer viure als altres si un no està disposat a «des-viure's» pels altres. La vida és fruit de l'amor, i brolla en la mesura en que sabem entregar-nos.

En la metàfora de Jesús, la mort és la condició per què s'alliberi tota l'energia vital que conté el gra. El fruit comença en el mateix gra que mor. Així succeeix també en la vida. El do total de si és el que fa que la vida d'un home pugui ser realment fecunda.

Els pensadors cristians no han distingit sempre amb claredat el patiment que està en nostres mans suprimir, i el sofriment que no podem nosaltres eliminar.

Hi ha un sofriment inevitable, reflex de nostra condició de criatura, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre el que som i el que estem cridats a ser. Però també un sofriment que és fruit de nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb que el qual ens ferim mútuament.

És natural que els homes ens apartem del dolor, que cerquem evitar-lo sempre que sigui possible, que lluitem por suprimir-lo d'entre nosaltres.

Però precisament per això, hi ha un sofriment que cal assumir en la vida. El sofriment acceptat com a preu i conseqüència de nostre esforç per fer-lo desaparèixer d'entre els homes. «El dolor solament és bo si porta endavant el procés de la seva supressió» (D. Sölle).

És clar que en la vida podríem evitar molts sofriments, amargors i disgustos. Bastaria tancar els ulls davant el sofriments aliens, i tancar-nos en la recerca egoísta de nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa costós: deixar senzillament d'estimar.

Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al dolor gran o petit de la gent. El que estima se fa vulnerable. Estimar els homes inclou sofriment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No existeix cap sofriment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow).

Aquesta solidaritat dolorosa fa sorgir salvació i alliberació per a l'home. És el que descobrim en el crucificat: solament salva el que comparteix el dolor, i es solidaritza ama el que sofreix.