dimecres, 3 de març del 2021

QUARESMA - TERCER DIUMENGE

 QUARESMA - INFORMACIONS


3º Diumenge de Quaresma (B)

EVANGELI

Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 2, 13-25

Purificació del temple

13 Era a prop la Pasqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. 14 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. 15 Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules; 16 i digué als venedors de coloms:

--Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!

17 Els seus deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: El zel del teu temple em consumeix.

18 Llavors els jueus el van interrogar:

--Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?

19 Jesús els contestà:

--Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré.

20 Els jueus replicaren:

--Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?

21 Però ell es referia al santuari del seu cos. 22 Per això, quan va ressuscitar d'entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l'Escriptura i en la paraula de Jesús.

23 Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom. 24 Però Jesús no es fiava d'ells, perquè els coneixia tots 25 i no necessitava que ningú li digués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.

Paraula d Déu



LA INDIGNACIÓ DE JESÚS

Acompanyat dels seus deixebles, Jesús puja per primera vegada a Jerusalem per a celebrar les festes de Pasqua. En guaitar al recinte que envolta el Temple, se troba amb un espectacle inesperat. Venedors de bous, ovelles i coloms ofereixen als pelegrins els animals que necessiten per a sacrificar-los en honor a Déu. Canvistes instal·lats a les seves taules traficant amb el canvi de monedes paganes por la única moneda oficial acceptada pels sacerdots.

Jesús s'omple d'indignació. El narrador descriu la seva reacció de manera molt gràfica: amb un fuet treu del recinte sagrat als animals, bolca les taules dels canvistes, tira per terra les monedes, crida: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare!».

Jesús se sent com un estrany en aquell lloc. El que veuen els seus ulls no té res a veure amb el vertader culte al seu Pare. La religió del Temple s'ha convertit en un negoci on els sacerdots cerquen bons ingressos, i on els pelegrins tracten de "comprar" Déu amb ofrenes. Jesús recorda segurament unes paraules del profeta Osees que repetirà més d'una vegada: «Així diu Déu: Jo vull amor i no sacrificis».

Aquell Temple no és la casa d'un Déu Pare en la qual tots s'acullen mútuament com a germans i germanes. Jesús no pot veure allà aqueixa "família de Déu" que vol formar amb els seus seguidors. Allò no és sinó un mercat on cadascú cerca el seu negoci.

No pensem que Jesús condemna una religió primitiva. La seva crítica és més profunda. Déu no pot ser el protector i encobridor d'una religió teixida d'interessos i egoismes. Déu és un Pare a qui només es pot donar culte treballant per una comunitat humana més solidària i fraterna.

Quasi sense adonar-nos, tots ens podem convertir en "venedors i canvistes" que no saben viure sinó cercant el propi interés. Convertim el món en un gran mercat on tot es compra i es ven, i correm el risc de viure fins i tot la relació amb el Misteri de Déu de manera mercantil.

Hem de fer de nostres comunitats cristianes un espai on tots ens podem sentir en la «casa del Pare». Una casa acollidora i càlida on a ningú se li tanquen les portes, on no s'exclou a ni discrimina ningú. Una casa on aprenem a escoltar el sofriment dels fills més desvalguts de Déu i no sols nostre propi interés. Una casa on podem invocar a Déu com a Pare perquè ens sentim els seus fills i cerquem viure com a germans.



UN TEMPLE NOU

Jesús parlava del temple del seu cos.

Els quatre evangelistes se fan ressò del gest provocatiu de Jesús expulsant del temple a «venedors» d'animals i «canvistes» de diners. No pot suportar veure la casa del seu Pare plena de gent que viuen del culte. A Déu no se'l compra amb «sacrificis».

Però Joan, l'últim evangelista, afegeix un diàleg amb els jueus en el qual Jesús afirma de manera solemne que, després de la destrucció del temple, ell «el reconstruirà en tres díes». Ningú puede entendre el que diu. Per això, l'evangelista afegeix: «Jesús parlava del temple del seu cos».

No oblidem que Joan escriu l'evangeli quan el temple  de Jerusalem fa vint o trenta anys que ha estat destruït. Molts jueus se senten orfes. El temple era el cor de la seva religió. ¿Com podran sobreviure sense la presència de Déu enmig del poble?

L'evangelista recorda als seguidors de Jesús que no han de sentir nostàlgia del vell temple. Jesús, «destruït» per les autoritats religioses, però «ressuscitat» pel Pare, és el «nou temple». No és una metàfora. És una realitat que marca per a sempre la relació dels cristians amb Déu.

Pels que veuen en Jesús el nou temple on habita Déu, tot és diferent. Per a trobar-se amb Déu, no basta entrar a una església. Cal apropar-se a Jesús, entrar en son projecte, seguir les passes, viure amb el seu esperit.

En aquest nou temple que es Jesús, per a adorar a Déu no basta l'encens, les aclamacions ni les litúrgies solemnes. Els vertaders adoradors són aquells que viuen davant Déu «en esperit i en veritat». La vertadera adoració consisteix en viure amb el «Esperit» de Jesús en la «Veritat» del Evangeli. Sense això, el culte és «adoració buida».

Les portes d'aquest nou temple que és Jesús estan obertes a tots. Ningú està exclòs. Poden entrar en ell els pecadors, els impurs i, fins i tot, els pagans. El Déu que habita en Jesús és de tots i per a tots.

En aquest temple no se fa cap discriminació. No hi ha espais diferents per homes i per dones. En Crist ja «no hi ha home i dona». No hi ha races elegides ni pobles exclosos. Els únics preferits són els necessitats d'amor i de vida. Necessitem esglésies i temples per a celebrar a Jesús com Senyor, pero ell és nostre vertader temple.

EL PRIMER NO ÉS LA RELIGIÓ

No convertiu en mercat la casa del meu Pare.

Tots els evangelis es fan ressò de un gest audaç i provocatiu de Jesús dins del recinte del temple de Jerusalem. Probablement no va ser molt espectacular. Va atropellar a un grup de venedors de coloms, bolcà les taules d'alguns canvistes i va interrompre l'activitat durant alguns moments. No va poder fer gaire cosa més.

Tanmateix, aquell gest carregat de força profètica va desencadenar la seva detenció i execució. Atacar el temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allà habitava el Déu de Israel. ¿Què seria del poble sense la seva presència entre ells?, ¿com podrien sobreviure sense el Temple?

Per a Jesús era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ho entenia i proclamava. Son gest qüestionava el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d'aquell «lloc sant». ¿Què era aquell temple?, ¿signe del regne de Déu i sa justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, ¿casa d'oració o magatzem de delmes i primícies dels camperols?, ¿santuari del perdó de Déu o justificació de injustícies?

Allò era una «cova de lladres». Mentre en l'entorn de la «casa de Déu» s'acumulava la riquesa, en els llogarets creixia la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai una religió com aquella. El Déu dels pobres no podía regnar des d'aquell Temple. Arribat el regne, no tenia raó de ser..

L'actuació de Jesús ens posa en guàrdia a tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-nos por la religió que cultivem en els nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, se pot convertir en una manera «santa» de tancar-nos al projecte de Déu que Jesús volia impulsar en el món. El primer no és la religió, sinó el regne de Déu.

¿Quina religió és la nostra?, ¿fe créixer nostra compassió pels que sofreixen o ens permet viure tranquils en nostre benestar?, ¿alimenta nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà i habitable? Si se sembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.

L'AMOR NO ES COMPRA

No convertiu en un mercat la casa del meu Pare.

Quan Jesús entra en el temple de Jerusalem, no troba gent que cerquen a Déu sinó comerç religiós. La seva actuació violenta davant «venedors i canvistes» no és sinó la reacció del Profeta que se topa amb la religió convertida en mercat.

Aquell temple cridat a ser el lloc on s' havia de manifestar la glòria de Déu i el seu amor fidel a l'home, s'ha convertit en lloc d'engany i abusos on regna l'afany de diners i el comerç interessat.

Qui conegui a Jesús no s'estranyarà de la seva indignació. Si una cosa apareix constant en el nucli de tot el seu missatge és la gratuïtat de Déu que estima els homes sense límits i només vol veure entre ells amor fratern i solidari.

Per això, una vida convertida en mercat on tot es compra i es ven, fins i tot la relació amb el misteri de Déu, és la perversió més destructora del que Jesús vol promoure entre els homes.

És cert que la nostra vida sols és possible des de l'intercanvi i el mutu servei. Tots vivim donant i rebent. El risc està en reduir totes nostres relacions a comerç interessat, pensant que en la vida tot consisteix en vendre i comprar, traient el màxim profit als altres.

Quasi sense adonar-nos, ens podem convertir en «venedors i canviadors» que no saben fer altra cosa sinó negociar. Homes i dones incapacitats per a estimar, que han eliminat de sa vida tot el que sigui donar.

És fàcil llavors la temptació de negociar fins i tot amb Déu Se l'obsequia amb algun culte per quedar bé amb ell, se paguen misses o fan promeses per obtenir algún benefici, se fan ritus per tenir-lo a favor nostre . Greu és oblidar que Déu és amor i l'amor no es compra. Per qualque cosa repetia Jesús que Déu «El que jo vull és amor, i no sacrificis » (Mt 12, 7).

Potser, el primer que l'home de avui necessita escoltar de la Església és l'anunci de la gratuïtat de Déu. En un món convertit en mercat on res és gratuït i on tot és exigit, comprat o guanyat, només allò gratuït pot seguir fascinant i sorprenent ja que és el signe més autèntic de l'amor.

Els creients hem d'estar més atents a no desfigurar a un Déu que és amor gratuït, fent-lo a nostra mida, tan trista, egoísta i petita com nostres vides mercantilitzades.

Qui coneix «la sensació de la gràcia» i ha experimentat l'amor sorprenent de Déu, se sent convidat a irradiar sa gratuïtat i és qui millor pot introduir quelcom bo i nou en aquesta societat on tantes persones moren de soledat, avorriment i manca d'amor.



LA CASA DE TOTS

La casa del meu Pare.

Segons el relat evangèlic, quan Jesús arriba a Jerusalem, troba el temple ple de «venedors i canvistes». Aquella litúrgia no és encontre sincer amb Déu, sinó culte hipòcrita que amaga interessos i injustícies de tot gènere. Jesús s' indigna davant tanta mentida. No tolera un temple que no és ja signe de la presència salvadora de Déu enmig del poble. Aquell temple no és la casa del Pare de tots. No és el lloc on s'acull a tots fraternalment corn a germans i germanes.

Al llarg d'aquests anys, hem estat testimonis d'un fet dolorós que es repeteix entre nosaltres. Darrera cada assassinat o mort violenta, les famílies cristianes porten els seus morts a la església per oferir-lis l'últim comiat i pregar a Dios. Sovint, són celebracions exemplars on la fe i el perdó sincer prevalen heroicament sobre els sentiments de ràbia i venjança que volen apoderar-se de familiars i amics de la víctima.

Però, ¿què dir d'altres celebracions en que es perverteix el significat profund del culte cristià? ¿Quin sentit té instrumentalitzar la Eucaristia, signe de comunió i fraternitat, per acréixer sentiments d'odio i venjança? ¿Se pot sentir amb sinceritat la Paraula de Déu escoltant de Ell solament condemna per als altres? ¿Se pot «monopolitzar a Déu” tractant d'identificar-lo amb nostra causa i nostres interessos partidistes?

La tràgica situació que vivim en aquest poble fa encara més urgent la necessitat de trobar al menys en el temple un espai on tots ens deixem jutjar per l'Únic que ho fa amb justícia i on escoltem la veu d'un Pare que ens urgeix a tots a alliberar-nos de la violència, de l'odi i la venjança.

Al llarg d'aquests anys, es mantén en la Església una línia d'actuació que no sempre és compresa i respectada. Mai se dóna autorització per a introduir en els funerals banderes, símbols o insígnies de significat polític. Tampoc se deixen les es esglésies per organitzar reivindicacions de caràcter partidista.

Tot això ha estat, en ocasions, motiu de protestes i tensions no petites. Però en una societat en que es vol introduir la violència en tots els àmbits de la vida sense respectar festes, celebracions ni actes religiosos, la Església vol defensar el temple cristià com un espai d'encontre sense convertir-lo en lloc de divisions i enfrontaments. No ho fa per fugir dels problemes i sofriments d'aquest poble, sinó pe recordar, de forma humil però ferma, que davant Déu tots som germans.


SENSE LLOC PER A DÉU

El zel del teu temple em consumeix.

Cada vegada són més els que prenen nota d'aquesta dada que posava en relleu fa una anys P Richard: Déu està present en els pobles pobres i marginats de la Terra, i s'oculta lentament en els pobles rics i poderosos. Els països del Tercer Món són pobres en poder, diners i tecnologia, però són més rics en humanitat i espiritualitat que les societats que els marginen.

Potser, el relat de Jesús expulsant del Temple als mercaders ens posa sobre la pista que pot explicar el perquè precisament de l'ocultació de Déu en la societat del progrés i del benestar. El contingut essencial de l'escena evangèlica se pot resumir així: allà on se cerca el propi benefici no hi ha lloc per un Déu que és Pare de tots els homes.

Quan Jesús arriba a Jerusalem no troba gent que busca a Déu, sinó comerç. El mateix Temple s'ha convertit en un gran mercat. Tot es compra i es ven. La religió funciona, però ningú escolta a Déu. La seva veu queda silenciada pel culte al diners. L'únic que interessa és el propi benefici.

Segons l'evangelista, Jesús actua mogut per «el zel de la casa de Déu». El terme grec significa ardor, passió. Jesús és un «apassionat» per la causa del vertader Déu i, quan veu que és desfigurat per interessos econòmics, reacciona amb passió i denuncia aqueixa religió hipòcrita.

L'actuació de Jesús recorda les terribles condemnes pronunciades en el passat pels profetas de Israel. Només citaré les paraules que Isaïes posa en boca de Déu11 Ell us diu: «Per què m'oferiu tants sacrificis? Estic embafat d'holocaustos de xais i de greix de moltons;ja en tinc prou, de sang de vedells, de bocs i de cabrits! 12 Quan veniu a presentar-vos davant meu amb els vostres animals, no feu més que passejar-vos pels meus atris. Qui us ha demanat tot això? 13 No porteu més ofrenes inútils: el fum dels sacrificis, el detesto. No suporto les festes de la lluna nova ,ni els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte, perquè barregeu els maleficis amb les solemnitats. 14 Els vostres novilunis i celebracions em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d'aguantar-los. 15 Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us; ni que allargasséssiu les oracions, jo no us escoltaria, perquè teniu les mans plenes de sang. 16 Renteu-vos, purifiqueu-vos. Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal, 17 apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la viuda. 18 »Veniu després i veurem qui té raó diu el Senyor. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana, » (Isaías 1, 11-18).

No és estrany que en la «Europa dels mercaders» es parli avui de «crisi de Déu» (Gotteskrise). Allà on es cerca la pròpia avantatge o guany sense tenir en compte el sofriment dels necessitats, no hi ha lloc per al vertader Déu. Allà l'anhel de la transcendència s'apaga i les exigències de l'amor s'obliden.

Aquesta Europa del benestar on la crisi de Déu genera una profunda crisi de l'home, necessita escoltar un missatge clar i apassionat: El qui no actua justament no és de Déu, i tampoc no ho és el qui no estima el seu germà. » (1 Joan 3, 10).


LA VIOLÈNCIA SE APRÈN

El zel del teu temple em consumeix.

Cap ésser humà neix amb impulsos hostils o violents. La violència s'aprèn. Aquesta és la tesi que defensa, junt amb altres experts, L. Marcos Rojas, en el darrer llibre, «Las semillas de la violencia

Segons el professor de New York, és l'entorn social qui estimula la racionalitat, la tolerància i la bondat de l'individu, o desenvolupa les llavors del disbarat, l'odi o la crueltat. Ningú se torna violent sense aprenentatge.

Durant aquests anys s'han comès entre nosaltres molts crims sagnants. Aqueixa bàrbara violència ha estat envoltada en un llenguatge legitimador que pretén justificar l' injustificable. Però mai fins ara s'havia fet cultivari desenvolupar la violència de les noves generacions.

Joves quasi adolescents, mobilitzats per anàlisis simplistes del problema basc i per consignes privades de sentit ètic, són alimentats en l'odi i incitats a la lluita de carrer, la destrucció i la sembra de terror.

Aquest aprenentatge de la violència exigeix posar en marxa els mecanismes coneguts. Per què es pugui despertar la violència en les consciències juvenils, cal «fabricar l'enemic». Deshumanitzar a l'altre, fins i tot «demonitzar-lo»; propagar falsos estereotips que el rebaixen com a ser humà i el presenten com a mereixedor d'una agressió justa.Sols així pot créixer l'odi en el cor noble d'un jove.

Per altra banda, ha de funcionar el mecanisme psicològic de la «projecció», descrit per S. Freud. El jove ha de defensar-se dels seus impulsos inacceptables de violència i justificar-los davant ell. Llavors projecta les seves pròpies actituds sobre les víctimes. «Els odiem» se converteix en «ens odien». «Els assetgem» en «ens assetgen». Aquesta distorsió li permet prosseguir la lluita amb una sensació de dignitat.

Aquests joves no saben que la primera víctima de la seva violència seran ells mateixos. Separats de la realitat i marcats per l'odi i el fanatisme, la seva vida serà cada cop menys humana i més desgraciada. De seguir per aqueix camí, es convertiran en una joventut perduda per a la pau. Habituats a la coacció, l'agressió violenta i la destrucció, poc podran aportar a una convivència més justa i tolerant.

L'actuació de Jesús en el temple de Jerusalem no és una acció de violència destructora, sinó el gest d'un profeta que reacciona indignat contra el que perverteix el culte a Déu i destrueix la convivència fraterna. Aquest poble no necessita sembradors d'odis, sinó homes i dones que saben reaccionar amb indignació davant tot el que va contra l'ésser humà.

L' AMOR NO ES COMPRA

No convertiu en mercat la casa del meu Pare.

Quan Jesús entra en el temple de Jerusalem, no troba gent que cerquin Déu sinó comerç religiós. L'actuació violenta davant “venedors i canvistes és la reacció del Profeta que topa religió convertida en mercat.

Aquell temple cridat a ser el lloc en que s'havia de manifestar la gloría de Déu i el seu amor fidel a l'home, s'ha convertit en lloc d'engany i abusos on regna l'afany de diners i el comerç interessat.

Qui conegui a Jesús no s'estranyarà de l' indignació. Si una cosa apareix constant en el nucli del seu missatge és la gratuïtat de Déu que estima els homes sense límits i vol veure entre ells amor fratern i solidari.

Per això, una vida convertida en mercat on tot es compra i se ven, fins i tot la relació amb el misteri de Déu, és la perversió més destructora del que Jesús vol promoure entre els homes.

Cert és que nostra vida sols és possible des del intercanvi i mutu servei. Tots vivim donant i rebent. El risc està en reduir tota relació nostra a comerç interessat, pensant que en la vida tot consisteix en vendre i comprar, traient-ne el màxim profit dels altres.

Quasi sense adonar-nos, ens podem convertir en “venedors i canvistes que no saben fer sinó negociar. Homes i dones incapacitats per estimar, que han eliminat de sa vida tot el que sigui donar.

És fàcil aleshores la temptació de negociar fin i tot amb Déu. Se li obsequia amb qualque culte per a quedar bé amb ell, se paguen misses o se fan promeses per a obtenir de ell algun benefici, es compleixen ritus per a tenir-lo a nostre favor. Greu és oblidar que Déu és amor i l'amor no es compra. Ho repetia Jesús que Déujo vull és amor, i no sacrificis (Mt 12,7).

Potser, el primer que l'home de avui necessita escoltar de la Església és l'anunci de la gratuïtat de Déu. En un món convertit en mercat on res és gratuït i on tot és exigit, comprat o guanyat, només el gratuït pot fascinar i sorprendre ja que és el signe més autèntic de l'amor.

Els creients hem d'estar més atents a no desfigurar a un Déu que és amor gratuït, fent-lo a nostra mesura, tan trista, egoísta i petita com nostres vides mercantilitzades.

Qui coneix “la sensació de la gràcia” i ha experimentat qualque vegada l'amor sorprenent de Déu, se sent convidat a irradiar sa gratuïtat i, probablement, és qui millor pot introduir quelcom bo i nou en aquesta societat on tantes persones moren de soledat, avorriment i falta d'amor.



EL COS

Parlava del temple del seu cos.

Durant molt temps el l'home occidental ha ignorat el seu cos com superflu o poc important. Les coses semblen haver canviat notablement.

Un interés nou i febril s'ha despertat en la societat moderna. Ha arribat el moment de cuidar el cos i envoltar-lo d'atencions i solicituds.

Primer és la salut. Cal tenir cura de la higiene, controlar el pes. Indispensables revisió periòdica, alimentació dietètica, régimen adequat.

Tot és poc per a mantenir-se en forma. Massatges, sauna, “footing”, ioga o acupuntura. Cal conservar-se jove i fort.

Però no es tracta de cuidar el bon funcionament de l'organisme. L'home contemporani comença a sentir i viure son cos de manera distinta.

Les generacions actuals aprenen avui tècniques de relaxació, expressió corporal o comunicació sensible, desconegudes entre nosaltres fa uns anys.

Hem de valorar i celebrar en la seva justa mesura aquest re-descobriment del cos. És quelcom que pot ajudar a molts homes i dones a créixer de manera més sana i harmoniosa.

Aquesta afirmació del cos serà encara més positiva i humana si no oblidem on radica la seva grandesa i dignitat.

L'evangelista Joan ens recorda que Jesús «parlava del temple del seu cos». Sabem que Pau ho considera “santuari de l 'Esperit Sant”.

El cos no és quelcom buit, privat d'interioritat. En nostre cos creix i s'expansiona aquest Esperit de Déu que alimenta nostre ésser.

El cos no és només una màquina que cal assegurar el bon funcionament. Nosaltres som cos, matèria animada per l' Esperit del Creador.

Quan s'oblida això, el declivi corporal pot convertir-se en vertadera tragèdia. Cal dissimular els estigmes de la vellesa, esborrar les rues, fer-se la cirurgia estètica, retardar la mort.

Tot inútil. Cansat en tantes lluites i combats, gastat en tants treballs i penalitats, el cos ens mena humilment cap a Déu del qual vam néixer..

En el cor del creient brolla llavors una esperança. Aquest temple serà reconstruït i aixecat de nou. Crist és nostra esperança.



EL CULTE ALS DINERS

No convertiu en mercat la casa del meu Pare.

Hi ha una cosa alarmant en nostra societat que no denunciarem bastant. Vivim en una civilització que té com a eix de pensament i criteri d'actuació la secreta convicció de que l'important i decisiu no és el que un és sinó el que un té. S'ha dit que «el dinero es símbolo e ídolo de nuestra civilización» (Miguel Delibes). I de fet, són majoria els que li rendeixen son ésser i li sacrifiquen tota sa vida.

J. Galbraith descriu així el poder dels diners en la seva obra obra «La societat de l'abundància». El diner «porta amb sí tres avantatges fonamentals: primer, el goig del poder que presta a l'home; segon, la possessió real de totes les coses que poden comprar-se; tercer, el prestigi o respecte de que gaudeix el ric gràcies a sa riquesa».

Quantes persones, sense gosar confessar-ho, saben que en llur vida, en un grau o un altre, decisiu, l'important i definitiu, és guanyar diners, adquirir un benestar material, assolir un prestigi econòmic.

Aquí està sens dubte, una de les fallides més greus de nostra civilització. L'home occidental s'ha fet en bona part materialista i, malgrat les proclames sobre la llibertat, la justícia o la solidaritat, tot just creu en altra cosa que no sigui els diners.

I, tanmateix, hi ha poca gent feliç. Amb diners se pot muntar un pis agradable, però no crear una llar càlida. Amb diners se pot comprar un llit còmode però no un somni tranquil. Amb diners es poden adquirir noves relacions, però no despertar una amistat. Amb diners es pot comprar plaer però no felicitat. Però, els creients hem de recordar qualque cosa més. Els diners obrin totes les portes, però mai la porta de nostre cor a Déu.

No estem acostumats els cristians a la imatge violenta d'un Messies fustigant a la gent. I, tanmateix, aqueixa és la reacció de Jesús en trobar-se amb homes que, fins i tot en el temple, no saben cercar altra cosa que no sigui el propi negoci.

El temple deixa de ser lloc d'encontre amb el Pare quan nostra vida és un mercat on es rendeix culte als diners. I no pot haver-hi una relació filial amb Déu Pare quan nostres relacions amb els altres estan mediatitzades per interessos de diners. Impossible entendre l'amor, la tendresa i l'acollida de Déu quan es viu només cercant benestar. No se pot servir a Déu i a les riqueses.



AMBIGÜITAT DEL CULTE

No convertiu en mercat la casa del meu Pare !

En la dècada dels anys 60, els «teòlegs de la mort de Déu» profetitzaren la ràpida desaparició de la fe en Déu i l'ensorrament espectacular del religiós en la societat moderna.

Tot just han passat uns anys, i ja ha perdut tota a actualitat aquella moda teològica. Déu no ha mort. El religiós persisteix, i la fe no sembla abocada a una ràpida desaparició.

Sens dubte, la crisi religiosa és profunda i es planteja en les arrels mateixes de nostra civilització. Però no es pot afirmar a la lleugera que el religiós estigui desapareixent per a sempre. Si se escolta el parer de sociòlegs i teòlegs, es diria gairebé el contrari. «Des del punt de vista de les dades empíriques, no hi ha raons per a pensar que la religiositat en general, i la pràctica religiosa en concret, estiguin en camí de desaparèixer, sinó més tost, tot el contrari». (J. M. Castillo).

L' interés pel misteri, l'atracció per certes pràctiques de pietat, acostar-se als sagraments en els moments més decisius de la vida (Baptisme, Matrimoni, funeral) no han davallat com s'esperava.

Però, ens hem de preguntar: ¿què hi ha darrera aqueixa religiositat? ¿què s'amaga en aqueixa litúrgia? ¿què es cerca a través d'aqueix culte? ¿amb quin Déu es troben aquests homes i dones en el temple ?

L'actuació de Jesús en el Temple de Jerusalem ens avisa davant possibles ambigüitats, ambivalències i manipulacions del cultual.

També nosaltres hem de preguntar-nos en què hem convertit «la casa del Pare». ¿Són nostres esglésies lloc on ens trobem amb el Pare de tots, que ens urgeix a preocupar-nos dels germans, o el lloc en que tractem de posar a Déu al servei de nostres interessos egoistes?

¿Què són nostres celebracions? ¿Un encontre amb el Déu de Jesucrist que impulsa a construir son regne i sa justicia, o posar en pràctica uns mecanismes per obtenir efectes tranquil·litzadors?

¿Què són nostres encontres dominicals? ¿Una escolta sincera de les exigències i les promeses de l'evangeli i una celebració de nostre compromís de fraternitat, o el compliment d'una obligació rutinària i avorrida que ens permet una «certa seguretat» davant Déu ?

Només hi ha una manera de que nostres esglésies siguin «casa del Pare»: celebrar un culte que ens comprometi a viure com a germans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada