IDENTIFICAT AMB LES VÍCTIMES
Ni el poder de Roma ni les autoritats del Temple pogueren suportar la novetat de Jesús. La seva manera de entendre i viure a Déu era perillosa. No defensava l'imperi de Tiberi, cridava a tots a cercar el regne de Déu i sa justícia. No l'importava trencar la llei del dissabte ni les tradicions religioses, només li preocupava alleujar el sofriment de la gent, malalts i desnodrits de Galilea.
No se li perdonaren. S'identificava massa amb les víctimes innocents del Imperi i amb els oblidats per la religió del Temple. Executat sense pietat a una creu, en ell se'ns revela ara Déu, identificat per a sempre amb totes les víctimes innocents de la història. Al crit de tots ells s'uneix ara el crit de dolor del mateix Déu.
En aqueix rostre desfigurat del Crucificat se'ns revela un Déu sorprenent, que trenca nostres imatges convencionals de Déu i qüestiona tota pràctica religiosa que pretengui donar-li culte oblidant el drama d'un món on se segueix crucificant els més dèbils indefensos.
Si Déu ha mort identificat amb les víctimes, la seva crucifixió se converteix en un desafiament inquietant per als seguidors de Jesús. No podem separar a Déu del sofriment dels innocents. No podem adorar al Crucificat i viure d'esquena al sofriment de tants éssers humans destruïts per la fam, les guerres o la misèria.
Déu ens interpel·la des dels crucificats de nostres dies. No ens està permès viure com a espectadors d'aqueix sofriment i alimentar una ingènua il·lusió d'innocència. Ens hem de rebelar contra aqueixa cultura de l'oblit, que ens permet aïllar-nos dels crucificats i desplaçar el sofriment injust del món a una "llunyania" on desapareix tot clam, gemec o plor.
No podem tancar-nos en nostra "societat del benestar", ignorant aqueixa altra "societat del malestar" en la qual milions d'éssers humans neixen només per a extingir-se als pocs anys d'una vida que sols ha estat sofriment. No és humà ni cristià instal·lar-nos en la seguretat i oblidar els que només coneixen una vida insegura i amenaçada.
Quan els cristians aixequem els nostres ulls cap al rostre del Crucificat, contemplem l'amor insondable de Déu, entregat fins a la mort per nostra salvació. Si ho mirem més detingudament, aviat descobrim en aqueix rostre el de tants altres crucificats que, lluny o prop de nosaltres, reclamen nostre amor solidari i compassiu.
EL GEST SUPREM
Jesús va comptar amb la possibilitat d'un final violent. No era un ingenu. Sabia a què s'exposava si seguia insistint en el projecte del regne de Déu. Era impossible buscar amb tanta radicalitat una vida digna per als «pobres» i els «pecadors», sense provocar la reacció d'aquells als quals no interessava cap canvi.
Cert, Jesús no és un suïcida. No cerca la crucifixió. Mai va voler el patiment ni per als altres ni per a ell. Tota sa vida l'havia combatut allà on el trobava:en la malaltia, en les injustícies, en el pecat o en la desesperança. Per això no corre ara rera la mort, però tampoc es fa enrere.
Seguirà acollint a pecadors i exclosos encara que la seva actuació irriti en el temple. Si acaben per condemnar-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que a ningú exclou del seu perdó.
Seguirà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats del imperio, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat als esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per a sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.
Ple de l'amor de Déu, oferirà «salvació» als que sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acollida» als que són exclosos per la societat i la religió; regalarà el “perdó” gratuït de Déu a pecadors i gent perduda. Incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira tota la seva vida, inspirarà també la seva mort.
Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes paraules… perquè en la crucifixió veiem l'últim servei de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu entregant el seu Fill per amor a la humanitat sencera.
És indigne convertir la Setmana Santa en folklore o reclam turístic. Per als seguidors de Jesús celebrar la passió i mort del Senyor és agraïment emocionat, adoració joiosa al amor «increïble» de Déu i crida a viure com Jesús solidaritzant-nos amb els crucificats.
CARREGAR-SE AMB LA CREU
L'entregà perquè el crucifiquessin.
El que ens fa cristians és seguir a Jesús. Res més. Aquest seguiment a Jesús no és cosa teòrica o abstracta. Significa seguir les seves passes, comprometre's com ell a «humanitzar la vida», i viure així contribuint a que se faci realitat el seu projecte d'un món on regni Déu i la seva justícia.
Això vol dir que els seguidors de Jesús som cridats a posar veritat on hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els més dèbils, a reclamar compassió on hi ha indiferència i passivitat davant els que sofreixen. I això exigeix construir comunitats on es visqui amb el projecte de Jesús, amb el se esperit i les seves actituds.
Seguir així a Jesús porta, prest o més tard, conflictes, problemes i sofriment. Cal estar disposat a carregar amb les reaccions i resistències dels que, per una raó o una altra, no no cerquen un món més humà, tal com el vol aquest Déu revelat en Jesús. Volen una altra cosa.
Els evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus seguidors. L'escandalós de la imatge sols pot provenir de ell: « Si algú vol venir amb mi, …., que prengui la seva creu i que em segueixi ». Jesús no els enganya. Si el segueixen de veritat, tindran que compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aqueixa serà la prova de que el seguiment és fidel.
Seguir a Jesús és una tasca apassionant: és difícil imaginar una vida més digna i noble. Però té un preu. Per a seguir a Jesús, és important «fer»: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l'evangeli. Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir por un món més digne; patir per una Església més evangèlica.
Al final de sa vida, K. Rahner va escriure:«Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i, alhora, aquella pesada “càrrega lleugera” de que parla l'evangeli. Quan un carrega amb ella, ella carrega amb un, i com més temps visqui un, tant més pesada i més lleugera arribarà a ser. Al final sols queda el misteri. Però és el misteri de Jesús».
AMB ELS CRUCIFICATS
El món està ple d'esglésies cristianes presidides per la imatge del Crucificat i ple també de persones que pateixen, crucificades per la desgràcia, les injustícies i l'oblit: malalts privats de cura, dones maltractades, ancians ignorats, nens i nenes violats, emigrants sense papers ni futur. I gent, molta gent enfonsada en la fam i la misèria.
És difícil imaginar un símbol més carregat d'esperança que aqueixa creu plantada pels cristians a tot arreu: «memòria» commovedora d'un Déu crucificat i record permanent de la seva identificació amb tots els innocents que sofreixen de manera injusta en nostre món.
Aquesta creu, aixecada entre nostres creus, ens recorda que Déu sofreix amb nosaltres. A Déu li dol la fam dels nins de Calcuta, sofreix amb els assassinats i torturats de Irak, plora amb les dones maltractades dia a dia a la seva llar. No sabem explicar-nos l'arrel última de tant de mal. I, encara que ho sabéssim, no ens serviria gaire. Només sabem que Déu sofreix amb nosaltres i això ho canvia tot.
Però els símbols més sublims poden quedar pervertits si no sabem redescobrir un pic i un altre el seu vertader contingut. ¿Què significa la imatge del Crucificat, tan present entre nosaltres, si no sabem veure marcats en el seu rostre el sofriment, la soledat, el dolor, la tortura i desolació de tants fills i filles de Déu?
¿Quin sentit té portar una creu sobre el pit, si no sabem carregar amb la més petita creu de tantes persones que sofreixen al costat nostre ? ¿Què signifiquen nostres besades al Crucificat, si no desperten en nosaltres l'afecte, l'acollida i l'acostament als que viuen crucificats ?
El Crucificat desemmascara com ningú nostres mentides i covardies. Des del silenci de la creu, ell és el jutge més ferm i mans del “aburgesament” de nostra fe, de nostra acomodació al benestar i nostra indiferència davant els crucificats. Per a adorar el misteri d'un “Déu crucificat», no basta celebrar la Setmana Santa; és necessari, a més, acostar-nos un poc més als crucificats, setmana rera setmana.
LLANÇÀ UN GRAN CRIT
Va llançar un gran crit.
No tenia diners, armes, poder, ni autoritat religiosa. No era sacerdot ni escriba. Però, en el seu cor tenia el foc de l'amor als crucificats. Sabia que per a Déu eren els primers. Això marcà per a sempre la vida de Jesús.
S'acostà als últims i es va fer un de ells. També ell viuria sense família, sense sostre i sense feina fixa. Curà els malalts, abraçà els seus fills, tocà els que ningú tocava, es va asseure a taula amb ells i a tot els retornà la dignitat. El seu missatge era sempre el mateix:«Aquests que excloíeu de vostra societat són els predilectes de Déu».
Va bastar per a convertir-se en un home perillós. Calia eliminar-lo. La seva execució no va ser un error ni una desgraciada coincidència de circumstàncies. Tot estava calculat. Un home així sempre és una amenaça en una societat que ignora els últims.
Segons la font cristiana más antigua, al morir, Jesús «llançà un gran crit». No era sols el crit final de un moribund. En aquell crit cridaven tots els crucificats de la història. Era un crit d'indignació i de protesta. Era, al mateix temps, un crit d'esperança.
Els primers cristians mai oblidaren aqueix crit final de Jesús. En el crit d'aquest home deshonrat, torturat i executat, però obert a tots sense excloure ningú, està la veritat última de la vida. En l'amor impotent d'aqueix crucificat està Déu mateix, identificat amb tots els que sofreixen cridant contra les injustícies, abusos i tortures de tots els temps.
En aquest Déu se pot creure o no creure, però ningú se pot burlar de ell. Aquest Déu no és una caricatura de Ésser Suprem i omnipotent, dedicat a exigir a les criatures sacrificis que augmentin encara més son honor i gloria. És un Déu que sofreix amb els que sofreixen, que crida i protesta amb les víctimes, i cerca amb nosaltres i per a nosaltres la Vida.
Per a creure en aquest Déu, no basta ser piadós; és necessari, a més, tenir compassió. Per a adorar el misteri d'un Déu crucificat, no basta celebrar la setmana santa; és necessari, a més, mirar la vida des dels que sofreixen i identificar- nos un poc més amb ells.
UNA MÍSTICA D'ULLS OBERTS
Els experts ens alerten sobre el nou «privatisme» que s'estén avui per Europa. Triomfa el culte al virtual i s'esvaeix la capacitat de percebre la realitat sofrent de l'entorn, no per falta d'informació, sinó per sobre-informació. Cada vegada són més els que s'acostumen a seguir el curs vertiginós dels esdeveniments de forma distreta i «voyeur», tancant-se darrera el televisor en son petit benestar, aliens a tot sofriment que no sigui el seu.
En aquesta Europa moderna és cada cop major la temptació d'una religió de caràcter estètic i tranquil·litzador, una espècie de «refugi» que salva del buit existencial i allibera de certs sofriments i pors, però «que ja no intranquil·litza a ningú, no té cap fibló, ha perdut la tensió del seguiment a Jesús, no crida a cap responsabilitat, sinó que descarrega d'ella» (J.B. Metz).
Aquí la necessitat de «plantar» en el centre del cristianisme la Creu, «memòria» commovedora d'un «Déu crucificat» i record permanent de tots els que sofreixen de manera innocent i injusta. El crit del Crucificat no és virtual. Introdueix en nostres vides i en nostra religió el dolor de totes les víctimes oblidades i abandonades a la seva sort.
En aquest «Déu crucificat» està la grandesa i la vulnerabilitat del cristianisme. Buda es va trobar amb el sofriment humà però acabà refugiant-se en sa interioritat per a viure una «mística de ulls tancats», atenta a son món interior. Jesús pel contra, viu una «mística de ulls oberts», atenta i responsable davant todo el que pateix.
Probablement té raó el teòleg J. B. Metz quan es pregunta si no hi ha en el cristianisme actual massa cant i massa poc crit dels pobres, massa goig i poc dol amb los que sofreixen, massa consol i poca fam de justicia per a tots. En la Església del Primer Món necessitem aixecar els ulls cap al Crucificat per a no oblidar els que sofreixen, per a no oblidar que els estem oblidant.
¿COM ÉS EL TEU DÉU?
El crucificaren.
A voltes es pensa que la culpa és cosa introduïda en el món per la religió: si no existís Déu, desapareixeria el sentiment de culpa, ja que no hi hauria «manaments» i cadascú podria fer el que volgués segons el que afirma Dostoievski: «Si Déu no existeix, tot està permès.»
Res més lluny de la realitat. Ja Freud va veure amb claredat meridiana que la culpa acompanya sempre a la llibertat i és una de les experiències més primitives de l'ésser humà, ja que apareix abans de que aflori la moral o la religió. Ateus i creients, tots experimenten la responsabilitat i la culpa. Tots han de lluitar per igual contra la força del seu egoisme.
La diferència está no en l'experiència de la culpa, sinó en el mode de afrontar-la. L'ateu viu sa culpa de forma solitària. El creient la viu davant Déu. Això dóna a la culpa una «serietat absoluta», però, al mateix temps, obre la possibilitat d'enfrontar-se a ella de forma positiva i esperançada.
L'important és veure en quin Déu se creu. Sempre cal recordar el que adverteix el teòleg Torres Queiruga: «Diguem-me com és el teu Déu, i te diré com és el teu pecat.» Si la persona viu davant un Déu justicier que clava sa mirada escrutadora i implacable sobre nostre pecat, res hi ha amb més capacitat de culpar, deprimir i destruir. Si, per contra, la persona sent sobre si la mirada d'un Déu perdonador, sempre disposat a comprendre i ajudar, és difícil pensar en res més sanant, alliberador i constructiu.
Estic convençut de que una tasca urgent en el cristianisme actual és alliberar-lo de malentesos acumulats al llarg dels segles, per a captar el vertader rostre de Déu revelat en Jesucrist com «misericòrdia absoluta i perdó sense condicions». No és fàcil, ja que la psicologia humana projecta contínuament pors, ressentiments i angoixes enfosquint son amor infinit a l'ésser humà. Per això un article fonamental del Credo ens crida a «creure en el perdó dels pecats» sense rebaixar-lo ni deformar-lo.
La celebració de la Passió i Mort del Senyor aquests dies de setmana santa ens pot ajudar a aprofundir en l'amor perdonador de Déu. Sant Pau resumeix la seva visió del Crucificat en aquesta síntesi inoblidable: « Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats, ... » (2 Corintios 5, 19).
El crucificaren.
La premsa ha recollit la intervenció de F Savater en el Congrés Internacional de Ontologia, amb aquestes paraules seves: «Hay una tendencia a tener una visión un poco penitencial y lúgubre de la ética ya que la gente la ve como renuncia, sacrificio o con carácter de cilicio, cuando la ética es el deseo de potenciar la alegría.» No sé si resum correctament la seva exposició, però cert és que, des de la publicació de Ética como amor propio (1988), Savater predica una ètica centrada en l'afirmació plaent del jo.
Els ingredients bàsics de sa proposta són dos. Segons el professor, «l'amor propi» és la única arrel sensata de l'actitud ètica. «No hay otro motivo ético razonable que la búsqueda y defensa real de lo que nos es más provechoso, de lo que más nos conviene.» Savater aclara el seu pensament afegint un segon element: l'aposta pel plaer com forma excelsa de virtud. «El amor propio del sujeto se cifra en lograr cuanto más placer sea posible.»
A Savater no li preocupen las greus conseqüències de sa proposta ètica. ¿Què fer, per exemple, quan sorgeix el conflicte entre el plaer individual i el bé de la societat? ¿Quina es la direcció a seguir? Savater no dubta: «La bona vida ha de precedir, paradoxalment, a la bona societat.» Ni tan sols intenta establir alguns criteris per a resoldre la possible col·lisió de valors. Naturalment, en aquesta ètica de l'afirmació egoista de l'individu, poca cabuda pot tenir la moral cristiana de l'amor. Savater no entra mai a analitzar a fons el cristianisme. Li basta amb caricaturitzar-lo i, una vegada desfigurat, despatxar-lo amb quatre frases mordaces.
Però el problema no és «la ètica de Savater» ni «la superstició clerical» de que parla, sinó l'ésser humà, la felicitat de tota persona. ¿Creu de veres Savater que és ètic dedicar-se egoistament a cercar el meu «màxim plaer”, oblidant als que vien humiliats, exclosos i maltractats? Sincerament, no el crec capaç de insensibilitat semblant. Des d'una perspectiva cristiana, formularia les coses d'una altra manera. La felicitat dels homes i dones, de tot ésser humà i de tota la humanitat és la meta última de l'ètica (i és bo que Savater ens recordi l'alegria). Però el motor per a avançar cap aquesta alegria no és l'egoisme plaent de cada individu, sinó l'amor abnegat al desgraciat.
Aquesta setmana celebrem els cristians a Crist crucificat. Encara que Savater pensi una altra cosa, el Crucificat no és per a nosaltres símbol de una ètica penitencial i lúgubre, sinó l'actuació ètica de algú que, mogut per l'amor, cerca de forma radical l'alegria de l'ésser humà.
Jesús ha mort a la creu, no perquè menyspreava l'alegria, sinó perquè l'estimava tant que no podia consentir que fora gaudida solament per uns pocs privilegiats. Va morir crucificat, no perquè menyspreava la felicitat, sinó perquè la defensava i la buscava per a tots, fins i tot per als més oblidats, menyspreats indefensos. Aquesta és la fe dels que segueixen al Crucificat: La salvació i l'alegria de l'ésser humà no està en el egoisme hedonista, sinó en l'amor capaç de sacrificar-se per l'altre.
DÉU NO ÉS UN SÀDIC
El crucificaren.
La Creu és considerada a voltes com una negociació entre Jesús i el Pare per a aconseguir la salvació de la humanitat. Una espècie de contracte entre el Pare que exigeix dels homes una reparació infinita i el Fill disposat a entregar la seva vida de valor infinit per nostra salvació.
Al llarg dels segles, s'ha desenvolupat una rica teologia per a expressar el significat de la Creu. Els teòlegs la presenten com “ritus de pacificació”, “sacrifici d'expiació”, “holocaust reparador”, “propiciació satisfactòria”. Aquest llenguatge vol interpretar el contingut salvador de la Creu, però, quan es parla de manera descuidada i parcial, pot suggerir falsament la idea d'un Déu que reclama sofriment abans de perdonar.
De fet, no són pocs els cristians que pensen que Déu ha exigit la destrucció del seu Fill, com a condició prèvia indispensable, per a poder salvar els homes. No adverteixen que, d'aquesta manera, queda radicalment pervertida la imatge de Déu, el qual ja no seria un Pare que perdona gratuïtament, sinó un creditor implacable i justicier que no salva si previament no se repara el seu honor.
Aquesta manera falsa d'entendre la Creu pot portar molts a allunyar-se d'un Déu “sàdic” que sembla aplacar-se en veure sang i destrucció. Fan pensar les paraules del antropòleg René Girard: “Déu no sols reclama una nova víctima, sinó que reclama la víctima més preciosa i estimada: son propi Fill. Indubtablement, aquest postulat ha contribuït més que cap altra cosa a desacreditar el cristianisme als ulls dels homes de bona voluntat en el món modern”.
Tanmateix, la crucifixió no és una cosa que el Pare provoca directament per a que quedi satisfet el seu honor, sinó un crimen injust que els homes cometen rebujant al seu Fill. Si Crist mor a la creu, no és perquè així ho exigeix un Déu que busca una víctima, sinó perquè Déu es manté ferm en son amor infinit als homes, fins i tot quan aquests li maten al seu Fill estimat.
No és Déu el que cerca la mort i destrucció de ningú i, manco, la de Jesús. Són els homes els que destrueixen i maten, fins i tot, al seu Fill. Déu sols podria evitar-ho destruint la llibertat dels homes, però no ho farà, ja que son amor insondable a l'ésser humà no té fi.
Aquesta Setmana Santa celebrem els cristians, no la avidesa insaciable d'un Déu que cerca per sobre de tot la reparació del seu honor, sinó l'amor insondable de un Pare que se'ns entrega en son propi Fill fins i tot quan nosaltres el crucifiquem. Com diu Sant Pau: “Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats... “.
DAVANT EL CRUCIFICAT
El crucificaren.
Seguint una antiga tradició romana, el Divendres Sant no se celebra la Eucaristía sinó una solemne litúrgia que té com a centre la Passió i la Mort del Senyor.
Sempre m'ha impressionat, dins aquesta celebració, la litúrgia sòbria i profunda de l'adoració de la Creu, de inspiració probablement oriental.
En primer lloc, el descobriment progressiu del Crucificat i la repetida invitació a l'adoració. Després, la processó de tots els fidels cap a la Creu, mentre es canta l'admirable himne “Crux fidelis”. Per fi, el bes emocionat de cada creient al Crist mort.
No és un moment de tristesa. Per als creients és moment de profund recolliment on s'entremesclen, de manera difícil d'expressar, l'agraïment, l'adoració, el penediment.
El teòleg i gran creient que fou Karl Rahner ens ha des-velat la seva ànima orant en un preciós llibre que té per títol «Oracions de vida».
Tal volta la seva oració ens pot ajudar també a nosaltres a apropar-nos aquesta tarda del Divendres Sant al Déu crucificat:
“¿On podria jo refugiar-me amb la meva debilitat, la meva deixedesa, les meves ambigüitats i inseguretats.., sinó en Tu, Déu dels pecadors comuns, quotidians, covarts, corrents?”.
“Míreu-me, Senyor, mira ma misèria. ¿A qui podria fugir sinó a Tu? ¿Com podria suportar-me a jo mateix si no sabés que Tu em suportes, si no tingués l'experiència de que Tu ets bo amb mi ?”.
“Mon pecat no és grandiós, és tan quotidià, tan comú, tan corrent que fins i tot pot pasar inadvertit... Però quin fàstic suscita la meva misèria, ma apatia, la horrible mediocritat de ma ‘bona consciència’. Només Tu pots suportar tal cor. Només Tu tens encara per a mí un amor pacient. Només Tu ets més gran que el meu pobre cor”.
“Déu sant, Déu just, Déu que ets la Veritat, la Fidelitat, la Sinceritat, la Justícia, la Bondat... tingues pietat de mí... Soc un pecador, però tinc un desig humil de la teva misericòrdia gratuïta”.
“Tu no et canses en ta paciència amb mi. Tú vens en la meva ajuda. Tu em dones la força de començar sempre de nou, d'esperar contra tota esperança, de creure en la victòria, en la teva victòria en mí en totes les derrotes, que són les meves”.
Aquest any tal volta nostre bes al Crucificat pot ser un poc més sincer i profund.
¿QUÈ FA DÉU A UNA CREU ?
El crucificaren...
L'execució de Jesús no ha estat cosa casual, fruit d'un malentès de les autoritats religioses i polítiques de Israel. Tampoc basta considerar la creu com cosa permesa per Déu per motius enigmàtics, però que ha quedat resolta amb el triomf gloriós de la resurrecció.
La resurrecció «no elimina l'escàndol de la creu, sino que l'eleva a misteri» (J. Sobrino). Perquè, encara després de la resurrecció, ens preguntem: ¿per què i per a què la creu? ¿què fa Déu a una creu ?
Un «Déu crucificat» constitueix una autèntica revolució i ens obliga a qüestionar totes nostres imatges humanes de Déu. La creu trenca tots els esquemas sobre un Dios al que suponemos conocer ya de antemano.
El crucificat no té el rostre que nosaltres atribuïm a la divinitat. En la creu no hi ha bellesa, poder, força, saviesa, majestat. Déu no apareix com el que té poder sobre la mort, sinó com algú que es veu submergit dins ella.
Amb la creu, s'acaba tota nostra fe en Déu o s'obri a una comprensió nova i sorprenent d'un Déu que ens estima de manera insospitada.
Contra totes nostres concepcions sobre la divinitat, a la creu descobrim sorpresos que Déu és algú que pateix amb nostres patiments. Nostra misèria l'afecta. Nostre sofriment «l'esquitxa». Déu no pot estimar-nos sense sofrir. Com ha dit D. Bonhoeffer, «sols un Déu que sofreix pot salvar-nos».
A aquest «Déu crucificat» no se'l pot «entendre» des de categories filosòfiques. És un escàndol i una neciesa. A aquest «Déu crucificat» sols se l' «entén» quan sabem estimar els que sofreixen i descobrim per pròpia experiència que l'amor vertader als crucificats fa sofrir.
Aquest «Déu crucificat» no permet una fe ingènua i egoista en qualsevol Déu poderós posat al servei de nostres propis interessos. Aquest Déu ens posa a mirar vers el sofriment, l'abandonament i els crits de tantes víctimes de la injustícia. A aquest Déu ens hi acostem, quan sabem apropar-nos al sofriment de qualsevol abandonat.
Els cristians donem moltes voltes per a no trobar-nos amb el «Déu crucificat». La Setmana Santa ens ha de recordar que l'originalitat del cristià està en «romandre amb Déu en la passió» dels que sofreixen (D. Bonhoeffer). Sense això, no hi ha fe en el Déu vertader sinó manipulació.
Jesús ha previst seriosament la possibilitat d'una mort violenta. Potser no comptava amb la intervenció de l' autoritat romana ni amb la crucifixió com últim destí més probable.
Però no se li ocultava la reacció violenta que la seva actuació i el seu missatge provocaven en els sectors més significatius del judaisme. El rostre de Déu que presentava desfeia massa esquemes teològics, i l'anunci del regne trencava massa seguretats polítiques i religioses.
Tanmateix, res ha modificat la seva actuació. No ha eludit la mort. No s'ha defensat. No ha emprès la fugida. Tampoc ha cercat la seva perdició. No es Jesús l'home que cerca sa mort en actitud suïcida. Durant sa curta estada a Jerusalem, s'esforça per ocultar-se i no apareix en públic.
Si volem saber com va viure Jesús la seva mort, hem d'aturar-nos en dues actituds fonamentals que donen sentit a tot el seu comportament final. Tota la seva vida havia estat «des-viure's» per la causa de Déu i el servei alliberador als homes. La seva mort segellarà ara la seva vida. Jesús morirà per fidelitat al Pare i per solidaritat amb els homes.
Jesús s'ha enfrontat a sa pròpia mort des d'una actitud de fe total en el Pare. Avança cap a la mort convençut de que la seva execució no podrà impedir l'arribada del regne de Déu que segueix anunciant fins al final.
En el sopar de comiat, Jesús manifesta la seva fe total en que tornarà a menjar amb el seus la Pasqua vertadera quan s'estableixi el regne definitiu de Déu sobre les injustícies que puguin cometre els homes.
Quan tot fracassa i fins i tot Déu sembla abandonar-lo com a un fals
profeta equivocat lamentablement i condemnat justament en nom de la llei, Jesús crida amb fe: «Pare, en vostres mans poso la meva vida».
Per altra banda, Jesús mor en una actitud de solidaritat amb tots els abandonats, i de servei als homes. Tota la seva vida havia estat defensar el pobres front a la inhumanitat dels rics, solidaritzar-se amb els dèbils front als interessos egoistes dels poderosos, anunciar el perdó als pecadors front a la duresa incommovible dels «justs».
Ara sofreix la mort d'un pobre, d'un abandonat que no pot fer res davant el poder dels que dominen la terra. I viu la seva mort com un servei. El últim i suprem servei que pot fer a la causa d'un Déu d'amor i a la salvació d'uns homes abandonats a la seva pròpia injustícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada