5º
diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Aquell
de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Joan 8,1-11
|
La
dona adúltera
53
I cadascú se'n va anar a casa seva.
1Jesús
se n'anà a la muntanya de les Oliveres. 2
Però de bon matí es va presentar de
nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà
a instruir-los. 3
Llavors els mestres de la Llei i els
fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el
moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, 4
i li digueren:
--Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment
de cometre adulteri. 5 Moisès
en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi
dius?
6
Li feien aquesta pregunta amb malícia
per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà
a escriure a terra amb el dit. 7
Ells continuaven insistint en la
pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
--Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri
la primera pedra.
8
Després es tornà a ajupir i continuà
escrivint a terra. 9
Ells, en sentir això, s'anaren
retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús
es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10
Jesús es posà dret i li digué:
--Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?
11
Ella va respondre:
--Ningú, Senyor.
Jesús digué:
--Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara
endavant no pequis més.
Paraula de Déu
|
TOTS
NECESSITEM PERDÓ
Segons
el seu costum, Jesús ha passat la nit tot sol amb el seu Pare
estimat a la Muntanya de les Oliveres. Comença el nou dia, ple del Esperit de Déu que l'envia a
"proclamar
l'alliberament dels captius...
i
donar llibertat als oprimits”.
Aviat
es veurà envoltat per una gentada que acudeix a l'esplanada del
temple per escoltar-lo .
De
sobte, un grup d'escribes i fariseus porta “una
dona sorpresa en adulteri”. No els preocupa
el destí terrible de la dona. Ningú no l'interroga de res. Està ja
condemnada. Els acusadors ho deixen molt clar: "A
la Llei de Moisès es mana apedregar les adúlteres.
Tu,
¿què dius?"
La
situació és dramàtica: els fariseus tensos, la dona, angoixada; la
gent, expectant. Jesús guarda un silenci. Té davant seu aquella
dona humiliada, condemnada per tots. Aviat serà executada. ¿És
aquesta la darrera paraula de Déu sobre aquesta filla seva?
Jesús,
assegut, s'inclina cap a terra i escriu alguns traços. Els acusadors
demanen resposta en nom de la Llei. Ell respondrà des de
l'experiència de la misericòrdia de Déu: aquella dona i els seus
acusadors, tots ells, estan necessitats del perdó de Déu.
Els
acusadors només estan pensant en el pecat de la dona i en la
condemna de la Llei. Jesús canviarà la perspectiva. Posarà els
acusadors davant del seu propi pecat. Davant Déu, tothom ha de
reconèixer-se pecadors. Tots necessitem el perdó.
Com
el segueixen insistint cada vegada més, Jesús s'hi incorpora i els
diu:
"Aquell
de vosaltres que no tingui pecat pot llençar-li la primera pedra".
¿Qui
sou vosaltres per condemnar a mort aquesta dona, oblidant els vostres
propis pecats i la vostra necessitat del perdó i de la misericòrdia
de Déu?
Els
acusadors es van retirant l'un darrere l'altre. Jesús apunta cap a
una convivència on la pena de mort no pot ser la darrera paraula
sobre un ésser humà. Més endavant, Jesús dirà solemnement:
"Jo
no he vingut per jutjar el món, sinó per salvar-lo".
El
diàleg de Jesús amb la dona dóna nova llum sobre la seva actuació.
Els acusadors s'han retirat, però la dona no s'ha mogut. Sembla que
necessita escoltar una darrera paraula de Jesús. Encara no se sent
alliberada. Jesús li diu
"Tampoc
jo et condemno. Vés-te'n i, d'ara endavant no pequis més".
Li
ofereix el perdó, i, alhora, la convida a no pecar més. El perdó
de Déu no anul·la la responsabilitat, sinó que exigeix conversió.
Jesús sap que
"Déu
no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui".
REVOLUCIÓ
IGNORADA
Tampoc
jo et condemno.
Li
presenten a Jesús una dona sorpresa en adulteri. Tots coneixen el
seu destí: serà lapidada fins a la mort segons allò establert per
la llei. Ningú no parla de l'adúlter. Com passa sempre en una
societat masclista, es condemna la dona i es disculpa l'home. El
desafiament a Jesús és frontal: «La
llei de Moisès ens mana apedregar les adúlteres. Tu ¿què dius?».
Jesús
no suporta aquella hipocresia social alimentada per la prepotència
dels barons. Aquella sentència a mort no ve de Déu. Amb senzillesa
i audàcia admirables, introdueix alhora veritat, justícia i
compassió en el judici a l'adúltera:
«el
que estigui sense pecat, que llenci la primera pedra».
Els
acusadors es retiren avergonyits. Ells saben que són els més
responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.
Aleshores Jesús es dirigeix a la dona que acaba d'escapar de
l'execució i, amb tendresa i respecte gran, li diu:
«Tampoc
jo et condemno».
Després,
l'anima que el seu perdó es converteixi en punt de partida d'una
vida nova:
«Vés-te'n,
i d'ara endavant no pequis més
».
Així
és Jesús. Finalment ha existit sobre la terra algú que no s'ha
deixat condicionar per cap llei ni poder opressiu. Algú lliure i
magnànim que mai va odiar ni condemnar, mai no va tornar mal per
mal. En la defensa i el perdó d'aqueixa adúltera hi ha més veritat
i justícia que en les nostres reivindicacions i condemnes
ressentides.
Els
cristians encara no hem estat capaços d'extreure totes les
conseqüències que conté l'actuació alliberadora de Jesús davant
l'opressió de la dona. Des d'una Església dirigida i inspirada
majoritàriament per homes, no encertem a prendre consciència de
totes les injustícies que segueix patint la dona en tots els àmbits
de la vida. Algun teòleg parlava fa uns anys de “la
revolució
ignorada” pel
cristianisme.
La
veritat és que, vint segles després, als països d'arrels
cristianes, seguim vivint en una societat on sovint la dona no es pot
moure lliurement sense témer l'home. La violació, el maltractament
i la humiliació no són una cosa imaginaria. Al contrari,
constitueixen una de les violències més arrelades i que genera més
patiment.
¿No
ha de tenir el patiment de la dona un ressò més viu i concret a les
nostres celebracions, i un lloc més important en la nostra tasca de
conscienciació social? Però, sobretot, ¿no hem de ser més a prop
de tota dona oprimida per denunciar abusos, proporcionar defensa
intel·ligent i protecció eficaç?
TOTS
NECESSITEM PERDÓ
Segons
costum, Jesús ha passat la nit tot sol amb el seu Pare a la Muntanya
de les Oliveres. Comença el nou dia, ple del 'Esperit de Déu que
l'envia a "proclamar l'alliberament dels captius... i donar
llibertat als oprimits”. Aviat es veurà envoltat per una gentada
que acudeix a l'esplanada del temple per escoltar-lo .
De
sobte, un grup d'escribes i fariseus porta a “una dona sorpresa en
adulteri”. No els preocupa el destí terrible de la dona. Està ja
condemnada. Els acusadors ho deixen molt clar: “La Llei de Moisès
ens mana apedregar les adúlteres. Tu, què dius?
La
situació és dramàtica: els fariseus estan tensos, la dona
angoixada, la gent expectant. Jesús guarda un silenci. Té davant
aquella dona humiliada, condemnada per tots. Aviat serà executada.
És aquesta la darrera paraula de Déu sobre aquesta filla seva?
Jesús,
que està assegut, s'inclina cap a terra i comença a escriure alguns
traços a terra. Segurament cerca llum. Els acusadors li demanen una
resposta en nom de la Llei. Ell els respondrà des de la seva
experiència de la misericòrdia de Déu: aquella dona i els seus
acusadors, tots ells, estan necessitats del perdó de Déu.
Els
acusadors només estan pensant en el pecat de la dona i en la
condemna de la Llei. Jesús canviarà la perspectiva. Posarà els
acusadors davant del seu propi pecat. Davant Déu, tothom ha de
reconèixer-se pecadors. Tots necessiten el perdó.
Com
segueixen insistint cada cop més, Jesús s'hi incorpora i els diu:
"Qui estigui sense pecat, que li llanci la primera pedra".
Qui sou vosaltres per condemnar a mort aquesta dona, oblidant els
vostres propis pecats i la vostra necessitat del perdó i de la
misericòrdia de Déu?
Els
acusadors "es van retirant l'un darrere l'altre". Jesús
apunta cap a una convivència on la pena de mort no pot ser la
darrera paraula sobre un ésser humà. Més endavant, Jesús dirà
solemnement: "Jo no he vingut per jutjar el món sinó per
salvar-lo".
El
diàleg de Jesús amb la dona dóna nova llum sobre la seva actuació.
Els acusadors s'han retirat, però la dona no s'ha mogut. Sembla que
necessita escoltar una darrera paraula de Jesús. Encara no se sent
alliberada. Jesús li diu "Tampoc jo et condemno. Vés-te'n i,
d'ara endavant no pequis més".
Li
ofereix el seu perdó, i, alhora, us convida a no pecar més. El
perdó de Déu no anul·la la responsabilitat, sinó que exigeix
conversió. Jesús sap que
"Déu
no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i visqui".
AMIC
DE LA DONA
Tampoc
jo et condemno.
Sorprèn
veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues com Maria Magdalena o
les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé,
mare d'una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de
llogaret... De cap profeta es diu una cosa semblant.
¿Què
hi trobaven les dones? ¿Per què les atreia tant? La resposta que
ofereixen els relats és clara. Jesús les mira amb ulls diferents.
Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat,
les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.
La
gent les veia com a font d'impuresa ritual. Trencant tabús i
prejudicis, Jesús s'hi acosta sense cap temor, les accepta a la seva
taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda.
Els
homes les consideraven com a ocasió i font de pecat. Des de nens
se'ls advertia per no caure a les seves arts de seducció. Jesús,
però, posa l'accent en la responsabilitat dels homes: Tothom que
mira una dona desitjant-la, ja ha comès adulteri al seu cor.
S'entén
la reacció de Jesús quan presenten una dona sorpresa en adulteri,
amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l'home. És el que
passava sempre en aquella societat masclista. Es condemna la dona
perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l'home.
Jesús
no suporta la hipocresia social construïda pel domini dels homes.
Amb senzillesa i valentia admirables, posa veritat, justícia i
compassió: el que estigui sense pecat que llenci la primera pedra.
Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més
responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.
Jesús
es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: Tampoc
jo et condemno. Vés-te'n, segueix caminant a la teva vida i, en
endavant, no pequis més. Jesús hi confia, li desitja el millor i
l'anima a no pecar. Però dels seus llavis no sortirà cap condemna.
¿Qui
ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? ¿Qui
introduirà a la Església i a la societat la veritat, la justícia i
la defensa de la dona a l'estil de Jesús?
CANVIAR
Tampoc
jo et condemno.
Tots
esperen que se sumi al rebuig general a aquella dona sorpresa en
adulteri, humiliada públicament, condemnada per escribes
respectables i sense defensa possible davant la societat i la
religió. Jesús, però, desemmascara la hipocresia d'aquella
societat, defensa la dona de l'assetjament injust dels homes i
l'ajuda a iniciar una vida més digna.
L'actitud
de Jesús davant de la dona va ser tan «revolucionària»
que, després de vint segles, seguim sense
voler entendre-la ni assumir-la. ¿Què fem a les comunitats
cristianes?
En
primer lloc, actuar amb la voluntat de transformar l'Església. El
canvi és possible. Hem de somiar amb una Església diferent,
compromesa com ningú a promoure una vida més digna, justa i
igualitària entre homes i dones.
Podem
ajudar-nos a prendre consciència que la nostra manera d'entendre, de
viure i d'imaginar les relacions entre home i dona no prové sempre
de l'evangeli. Som presoners de costums, esquemes i tradicions que no
tenen el seu origen en Jesús ja que condueixen al domini de l'home i
la subordinació de la dona.
Cal
eliminar ja de la Església visions negatives de la dona com a ocasió
de pecat, origen del mal o temptadora del home. Cal desemmascarar
teologies, predicacions i actituds que afavoreixen la discriminació
i la desqualificació de la dona. Senzillament, no contenen evangeli.
Cal
rompre l'inexplicable silenci que hi ha en moltes comunitats
cristianes davant la violència domèstica que fereix els cossos i la
dignitat de tantes dones. Els cristians no podem viure d'esquena
davant d'una realitat tan dolorosa i tan propera. ¿Què no cridaria
Jesús?
Cal
reaccionar contra la «ceguesa»
generalitzada dels homes, incapaços de captar el patiment injust a
què es veu sotmesa la dona només pel fet de ser-ho. A molts sectors
és un patiment «invisible»
que no se sap o no es vol reconèixer.
Al'evangeli
de Jesús hi ha un missatge particular, adreçat als barons, que
encara no hem escoltat ni anunciat amb fidelitat.
L'ÚNIC
QUE NO CONDEMNA
Tampoc
jo et condemno.
Sempre
m'ha sorprès l'actuació de Jesús, radicalment exigent en anunciar
el missatge, però increïblement comprensiu en jutjar l'actuació
concreta de les persones. Potser el cas més expressiu és el seu
comportament davant de l'adulteri. Jesús parla de manera tan radical
en exposar les exigències del matrimoni indissoluble, que els
deixebles opinen que, en aquest cas, «millor
no casar-se».
I, tanmateix, quan tothom vol apedregar una dona sorpresa en
adulteri, és Jesús l'únic que no la condemna.
Així
és Jesús. A la fi, algú sobre la terra que no s'ha deixat
condicionar per cap llei i cap poder. Algú gran i magnànim que mai
va odiar, ni va condemnar ni va tornar malament per mal. Algú que
mataren perquè els homes no poden suportar l'escàndol de tanta
bondat.
No
obstant això, qui coneix quanta foscor regna en l'ésser humà i com
és de fàcil condemnar els altres per assegurar-se la pròpia
tranquil·litat, sap molt bé que en aquesta actitud de comprensió i
de perdó que adopta Jesús, fins i tot contra el que prescriu la
llei, hi ha més veritat que a totes les nostres condemnes estretes i
ressentides.
El
creient descobreix, a més, en aquesta actitud de Jesús el rostre
veritable de Déu i escolta un missatge de salvació que es pot
resumir així: «Quan no
tinguis ningú que et comprengui, quan els homes et condemnin, quan
et sentis perdut i no sàpigues a qui acudir, has de saber que Déu
és el teu amic. Ell està de part teva. Déu comprèn la teva
debilitat i fins i tot el teu pecat».
Aquesta
és la millor notícia que podíem escoltar els homes. Davant la
incomprensió, els enjudiciaments i les condemnes fàcils de la gent,
l'ésser humà sempre podrà esperar a la misericòrdia i l'amor
insondable de Déu. Allà on s'acaba la comprensió dels homes,
segueix ferma la comprensió infinita de Déu.
Això
vol dir que, en totes les situacions de la vida, en tota confusió,
en tota angoixa, sempre hi ha sortida. Tot es pot convertir en
gràcia. Ningú no ens pot impedir viure recolzats en l'amor i la
fidelitat de Déu.
Per
fora, no canvia. Els problemes i conflictes segueixen amb tota la
seva cruesa. Les amenaces no desapareixen. Cal continuar suportant
les càrregues de la vida. Però hi ha una cosa que ho canvia tot: la
convicció que res ni ningú no ens podrà separar de l'amor de Déu.
UNA
PORTA SEMPRE OBERTA
No
et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.
.
L'home
occidental se n'adona que ha estat sotmès, aquests darrers segles, a
una cultura de signe racionalista. Sense menysprear l'aportació
decisiva de la raó, avui comença a sentir ganes d'altres aliments
necessaris també a l'esperit. Així passa amb els «símbols» que,
rebutjats com una cosa ingenua que no respon als postulats d'un
racionalisme estricte, comencen a ser valorats de nou amb interès
creixent.
El
símbol no és una manera més poètica de dir coses ja sabudes per
la raó. És molt més. El símbol ens permet anar més enllà de
nosaltres mateixos per apropar-nos a la veritat de l'ésser i obrir
el nostre esperit a allò inefable i transcendent. Per això, la
pèrdua del que és «simbòlic» ha
fet malbé tant l'experiència religiosa i cristiana.
El
evangeli de Joan ens recorda un símbol emprat pels primers cristians
per designar a Crist i que ha perdut força en la consciència
cristiana:
«
Jo som la porta, qui entre per mí se salvarà» (Jn,
10, 9).
Tanmateix,
durant molts segles, el Crist gloriós, representat al timpà dels
pòrtics de les catedrals, acollia fidels i pelegrins en entrar al
temple. A tots se'ls advertia que no reparessin en la matèria amb
què estava feta la porta, sinó que elevessin els seus ulls a Crist,
«porta
veritable» que
obre l'accés al Pare.
La
porta és lloc de pas entre dos àmbits, entre allò conegut i allò
desconegut, entre el món que habitem i la vida que anhelem. La porta
pot estar travessada o simplement mirada. Pot estar oberta o tancada.
Podeu prohibir el pas o convidar a entrar. Podeu tancar el camí o
obrir l'accés a la llum i la llibertat.
El
llibre del Apocalipsi recull aquestes paraules de Crist: «Mira,
sóc a la porta i truco.
Si
algú
escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé
amb ell, i ell amb mi.
»
(Apocalipsi).
Ho sap molt bé el creient que es veu embolicat en tenebres, el que
se sent esclavitzat pel pecat, el que es troba enfonsat al túnel de
la depressió o el que espera amb incertesa i pena la mort ja
propera, quan en no trobar una altra sortida a les seves angoixes i
anhels hi acudeix buscant salvació.
Crist
és la «porta
veritable»
de l'existència (Christus
vera iannua).
La porta sempre oberta que dóna accés a la gràcia, el perdó, la
llum i l'amor del Pare. Feliços els qui la troben. Més encara els
que hi entren. El relat de la dona adúltera és commovedor. Aquesta
dona humiliada, condemnada per tots, avergonyida de si mateixa,
gairebé sense horitzó de futur, es troba amb Crist. Les paraules la
faran passar de la condemna al perdó, del pecat a la innocència, de
la desesperació a l'esperança.
«Jo
no et condemno. Camina, i en endavant no pequis més.»
DISCRIMINACIÓ
DE LA DONA
Tampoc
jo et condemno.
Els
corrents feministes radicals plantegen el problema de la dona en
termes de lluita i combat. És comprensible que, en prendre més
consciència de situacions i comportaments discriminatoris, es
despertin en força dones el ressentiment, la ira o la agressivitat.
El
problema és saber si el camí violent i la mútua agressió entre
els sexes ens portaran al canvi desitjat o provocaran una enverinada
més gran i una reacció defensiva per part de l'home. Abans
d'enfrontar els sexes en una batalla en què, un cop més, sortiran
derrotats els més febles, sembla que cal promoure junts una
«revolució de les consciències».
En
el fons del problema hi ha allò que la feminista Rosemary
Ruether
anomena
«distorsió
fonamental»
de
les relacions entre els dos sexes, i que es deu primordialment a la
conducta injusta i discriminatòria de l'home. Una distorsió que ens
deshumanitza a tothom. No només la dona que es veu discriminada i
infravalorada.
També
el baró que es veu empobrit en quedar privat de l'aportació deguda
de la dona. La revaloració del femení i la igual dignitat de la
dona és tasca de tots, dones i homes, ja que és enriquidora per a
tota la humanitat.
Dins
aquesta tasca comuna, hem d'eliminar de la consciència social
aquesta doble moral per la qual els mateixos comportaments són
jutjats amb divers criteri, segons es tracti de dones o barons. No
n'hi ha prou amb la millora de l'ordenament jurídic i la legislació
penal. Cal tota una reeducació social.
¿Per
què la infidelitat de l'espòs ha de ser una aventura i la de
l'esposa adulteri d'una dona indigna? ¿Per què la conversa entre
veïnes serà xafardeig de xerraires i la dels barons en un bar una
divertida tertúlia? ¿Per què és provocativa la dona que ressalta
l'encant i no l'home que té cura del seu aspecte físic?
Cal
reaccionar amb més força contra la vergonyosa manipulació de la
dona com a element decoratiu i reclam publicitari. És indigna la
imatge de dona buida, entretinguda en els cosmètics, el gel o els
perfums, acariciant cotxes o electrodomèstics, fàcil de seduir amb
regals, joies o pedres precioses, idiotitzada per qualsevol venedor
de detergents que renten més blanc.
L'actitud
de Jesús defensant la dona adúltera de l'assetjament dels homes
disposats a apedregar-la ens ha d'interpel·lar a tots els qui,
potser, ens sentim sense pecat, però no fem res per canviar una
situació injusta i discriminatòria.
MAGNANIMITAT
Tampoc
jo et condemno.
Sempre
m'ha sorprès l'actuació de Jesús, radicalment exigent en anunciar
el missatge, però increïblement comprensiu en jutjar l'actuació
concreta de les persones.
Potser
el cas més expressiu és el seu comportament davant de l'adulteri.
Jesús parla de manera tan radical en exposar les exigències del
matrimoni indissoluble, que els deixebles opinen que, en aquest cas,
«més
val no casar-se».
I, tanmateix, quan tothom vol apedregar una dona sorpresa en
adulteri, és Jesús l'únic que no la condemna.
Així
és Jesús. Algú sobre la terra que no s'ha deixat condicionar per
cap llei i cap poder. Algú gran i magnànim que mai va odiar, ni va
condemnar ni va tornar malament per mal. Algú que es deixar matar
perquè els homes no poden suportar l'escàndol de tanta bondat.
No
obstant això, qui coneix quanta foscor regna en l'ésser humà i com
és de fàcil condemnar els altres per assegurar-se la pròpia
tranquil·litat, sap molt bé que en aquesta actitud de comprensió i
de perdó que adopta Jesús, fins i tot contra el que prescriu la
llei, hi ha més veritat que a totes les nostres condemnes estretes i
ressentides.
El
creient descobreix, a més, en l'actitud de Jesús el rostre
veritable de Déu i escolta un missatge de salvació que es pot
resumir així: «Quan no
tinguis ningú que et comprengui, quan els homes et condemnin, quan
et sentis perdut i no sàpigues a qui acudir, has de saber que Déu
és el teu amic. Ell està de part teva. Déu comprèn la teva
debilitat i fins i tot el teu pecat.»
Aquesta
és la millor notícia que podíem escoltar els homes. Davant la
incomprensió, els enjudiciaments les condemnes fàcils de la gent,
l'ésser humà sempre podrà esperar a la misericòrdia i l'amor
insondable de Déu. Allà on s'acaba la comprensió dels homes,
continua ferma la comprensió infinita de Déu.
Això
vol dir que, en totes les situacions de la vida, en tota confusió,
en tota angoixa, sempre hi ha sortida. Tot es pot convertir en
gràcia. Ningú no ens pot impedir viure recolzats en l'amor i la
fidelitat de Déu.
Fora,
les coses no canvien. Els problemes i conflictes segueixen amb la
seva cruesa. Les amenaces no desapareixen. Cal suportar les càrregues
de la vida. Però hi ha una cosa que ho canvia tot: la convicció que
res ni ningú no ens podrà separar de l'amor de Déu.
En
realitat, no és tan important el que
ens passa a la terra.
Vivim des d'aquesta fe que sant Pau expressava així: «¿Qui
ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la
persecució... el perill, l'espasa? Estic persuadit que ni la mort ni
la vida... ni el present ni el futur... ni cap criatura podrà
separar-nos de l'amor que Déu ens té en Crist Jesús, nostre
Senyor»
(Rm
8,35)
GUERRA
CIVIL I PERDÓ
Tampoc
jo et condemno.
Molts
són els observadors que han fet notar l'absència de perdó a la
societat moderna. Ni es pren cap iniciativa de perdó en l'àmbit
polític, laboral o socio-econòmic i l'experiència de reconciliació
és cada vegada més rara en la nostra convivència.
I,
tanmateix, l'absència de perdó no és cap signe de maduresa i de
progrés en una societat. Els homes necessitem contínuament demanar
perdó i perdonar. El perdó pertany a la mateixa construcció de la
convivència humana.
Commemorem
aniversaris de la guerra civil espanyola i amb aquest motiu
recordarem de manera més viva que la nostra història recent és una
història de violència i de mort.
Sens
dubte, els aniversaris són ocasió per rememorar fets i recordar
noms de d'éssers estimats morts i esborrats o tacats injustament en
aquesta història escrita pels vencedors.
¿Serà
un record reconciliador o una operació dirigida a reactivar
sentiments de venjança i tornar a donar vida a antagonismes i
enfrontaments difícils d'oblidar?
L'actitud
cristiana del perdó no consisteix a trivialitzar la història i
oblidar ingènuament les passades injustícies. Al contrari, el que
perdona recorda tot l'horror del passat, però ho fa per adoptar una
postura innovadora i creadora cap al futur.
Qui
perdona recorda per no repetir. Busca un futur diferent del que
imposa el passat. Tracta d'establir una altra relació nova amb els
adversaris i els antagonistes a qui perdona.
El
que perdona intenta trencar aquesta lògica de la violència que
tendeix a repetir-se sense fi. L'”ull
per ull i dent per dent” no és innovador,
ens introdueix en la “lògica
repetitiva de la
violència”, acumula inevitablement malament,
patiment i injustícia.
Naturalment,
el que perdona sap que assumeix un risc en renunciar a la força o a
la venjança. Però sap que, sense aquest risc, la història no té
futur i la violència es repetirà una vegada i una altra per a mal
de tots.
El
poble basc sap què és patir en la seva pròpia carn aquesta
violència repetitiva i sense futur: violència i repressió,
terrorisme i antiterrorisme, morts d'un signe i altre. Recordar
ferides passades pot servir per potenciar la dinàmica d'aquesta
violència, però també pot ser ocasió per escoltar la invitació
al perdó d'aquell que no va voler “fer
pedres” sobre ningú.
NO
BASTA DESPENALITZAR
Tampoc
jo et condemno.
La
batalla de l'avortament s'ha aixecat. Poques vegades un problema de
repercussions humanes tan fondes haurà estat tan manipulat per
obscurs interessos polítics i ideològics.
En
analitzar les diverses posicions, un no sap on comencen els
interessos polítics dels uns i dels altres, i on acaba la recerca
sincera d'una profunda actitud moral.
Atordit
per enfrontaments virulents i polèmiques apassionades, no li és
fàcil a l'home senzill del carrer veure amb claredat quina pot i ha
de ser la seva postura més humana i coherent amb la fe.
L'actitud
de Jesús davant la dona adúltera i els seus acusadors ens obliga a
tots a desemmascarar les nostres possibles hipocresies per
preguntar-nos sincerament quina és la darrera arrel de la nostra
posició personal.
L'actitud
de Jesús davant la dona adúltera i els seus acusadors ens obliga a
tots a desenmascarar les nostres possibles hipocresies per
preguntar-nos sincerament què és la darrera raíz de la nostra
posició personal.
Qui
conegui la passió de Jesús per la vida i hi descobreixi el Déu que
ha vingut a la terra a posar vida on els homes posen mort, no podrà
defensar des del seu cor creient una política avortista que mata la
vida.
Però,qui
conegui l'amor salvador de Jesús a cada persona i la passió per
cada ésser humà, no pretén ajudar les dones avortistes amb la
simple amenaça d'una pena de presó.
L'actitud de Jesús ens
obliga, abans que res, a no prendre postura sense sentir-nos,
d'alguna manera, implicats.
És
tan estrany l'avortament en una societat on estem «avortant» de
tantes maneres la vida de les persones, l'amor generós al necessitat
i la defensa del desvalgut?
¿No
estem creant entre tots una societat violenta i insolidària que no
defensa ni ajuda degudament la dona violada ni dóna suport
adequadament a la mare del disminuït?
¿No
seran cada cop més les dones que recorrin a l'avortament, si seguim
desentendre'ns de les famílies aclaparades per la necessitat i la
misèria, i si seguim promovent una cultura col·lectiva que només
cerca benestar?
Com
algú ha dit, "la vida
no és d'esquerres ni de dretes". Tots ens
hem de sentir cridats a lluitar perquè cap vida quedi truncada.
Però
això no ho assolirem amb lleis ni amb despenalitzacions, sinó amb
una actitud de solidaritat, defensa i suport a qui té dret a néixer
i qui té dret que se l'ajudi a donar vida.
TIRAR
PEDRES
Aquell
de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
A
l'interior de tota societat trobem models de conducta que,
explícitament o implícitament, configuren l'actuar i l'ésser de
l'home. Són models que determinen en gran part la nostra manera de
pensar, actuar i de viure.
Pensem
només en l'ordenació jurídica de la nostra societat. La
convivència social està regulada per una estructura legal
determinada que depèn, sens dubte, d'una determinada concepció de
l'home.
Fins
i tot a la moderna societat pluralista cal arribar a un acord o
consens que faci possible la convivència. Aleshores, es va
configurant un ideal jurídic de ciutadà, portador d'uns drets i
subjecte d'unes obligacions. I és aquest ideal jurídic el que es va
imposant amb força de llei a la societat.
Però
aquesta ordenació legal necessària, sens dubte, per a la
convivència social, no pot arribar a comprendre de manera adequada
la vida concreta de cada home i cada dona en tota la seva
complexitat, fragilitat i misteri.
La
llei tractarà de mesurar amb justícia cada home, però difícilment
el pot tractar en cada situació com un ésser concret que viu i
pateix la seva pròpia existència d'una manera única i original.
Per
això, encara que la llei sigui justa, la seva aplicació pot ser
injusta sinó que s'atén cada home i cada dona en la seva situació
personal única i irrepetible.
¡Que
còmode és jutjar les persones des de criteris segurs! Hi ha homes
de bé i gent indesitjable. Persones de solvència i homes “amb
antecedents penals”. Benefactors
de la societat i malfactors...
Que
fàcil i quin injust apel·lar al pes de fa llei per condemnar tantes
persones marginades, incapacitades per viure integrades a la nostra
societat, conforme a la «llei
del
ciutadà
ideal» (fills
sense veritable llar, joves delinqüents de barri, rodamóns
analfabets, drogoaddictes sense remei, lladres sense possibilitat de
feina, prostitutes sense cap amor, esposos fracassats en el seu amor
matrimonial...).
Enfront
de tants enjudiciaments i condemnes fàcils, Jesús ens convida a no
condemnar fredament els altres des de la pura objectivitat d'una
llei, sinó a comprendre'ls des de la nostra pròpia conducta
personal.
Abans
de llançar pedres contra ningú, hem de saber jutjar el nostre propi
pecat. Potser descobrim llavors que el que moltes. persones
necessiten no és la condemna de la llei sinó que algú les ajudi i
els ofereixi una possibilitat de rehabilitació. Allò que la dona
adúltera necessitava no eren pedres sinó una mà amiga que l'ajudés
a aixecar-se.
CREURE
EN EL PERDÓ
Bastants
pensen que la culpa és una cosa introduïda al món per la religió:
si Déu no existís, no hi hauria manaments, cadascú podria fer el
que volgués i, llavors, desapareixeria el sentiment de culpa.
Suposen que és Déu qui ha prohibit certes coses, qui posa fre als
nostres desitjos de gaudir i que, en definitiva, genera en nosaltres
aquesta sensació de culpabilitat.
Res
més lluny de la realitat. La culpa és una experiència misteriosa
de què cap persona sana es veu lliure. Tots fem en un moment o altre
allò que no hauríem d'haver fet. Tots sabem que les nostres
decisions no sempre són transparents i que actuem més d'una vegada
per motius foscos i raons inconfessades.
És
l'experiència de tota persona: no sóc el que havia de ser, no visc
a mi mateix. Sé que podria moltes vegades evitar el mal; sé que puc
ser millor, però sento dins meu 'alguna cosa' que em porta a actuar
malament. Ho deia fa molts anys Pau de Tars:
«No
faig el bé que vull, sinó que obro el mal que no vull»
(Rm.
7,19).
¿Què
podem fer?, ¿com viure tot això davant Déu?
El
Credo ens convida a “creure
en el perdó dels pecats”.
No és tan fàcil. Afirmem que Déu és perdó insondable, però
després projectem constantment sobre ell les nostres pors, fantasmes
i ressentiments enfosquint el seu amor infinit i convertint Déu en
un ésser justicier del que el primer és defensar-se.
Hem
d'alliberar Déu dels malentesos amb qui deformem la seva veritable
cara. A Déu no hi ha ni ombra d'egoisme, ressentiment o venjança.
Déu està sempre bolcat sobre nosaltres recolzant-nos en aquest
esforç moral que hem de fer per construir-nos com a persones. I ara
que hem pecat, segueix aquí com a «mà estesa» que ens vol treure
del fracàs.
Déu
només és perdó i suport encara que, sota el pes de la
culpabilitat, nosaltres ho convertim de vegades en jutge condemnador,
més preocupat pel seu honor que pel nostre bé. L'escena evangèlica
és clarificadora. Tots volen «fer pedres» sobre l'adúltera, tots
menys Jesús.
Tots
volen convertir Jesús en «jutge
condemnador»,
però ell, ple de Déu, reacciona de manera sorprenent: «No
et condemno. Camina i, en endavant, no pequis més».
