AMB BRAÇOS OBERTS

 

AMB ELS BRAÇOS SEMPRE OBERTS

Per a molts, Déu és qualsevol cosa menys algú capaç de posar alegria a la seva vida. Pensar-hi els porta mals records: al seu interior es desperta la idea d'un ésser amenaçador i exigent, que fa la vida més fastidiosa, incòmoda i perillosa.

A poc a poc n'han prescindit. La fe ha quedat "reprimida" al seu interior. Avui no saben si creuen o no creuen. Han quedat sense camins cap a Déu. Alguns encara recorden "la paràbola del fill pròdig", però mai l'han escoltat al seu cor.

El veritable protagonista d'aquesta paràbola és el pare. Per dues vegades repeteix el mateix crit de joia: "Aquest fill meu estava mort i ha tornat a la vida; estava perdut i l'hem trobat". Aquest crit revela el que hi ha al seu cor de pare.

A n'aquest pare no li preocupa el seu honor, els seus interessos, ni el tracte que li donen els fills. No empra mai un llenguatge moral. Solament pensa en la vida del seu fill: que no quedi destruït, que no segueixi mort, que no visqui perdut sense conèixer l'alegria de la vida.

El relat descriu amb tot detall la trobada sorprenent del pare amb el fill que va abandonar la llar. Estant encara lluny, el pare "el va veure" venir famolenc i humiliat, i "es va commoure" fins a les entranyes. Aquesta mirada bona, plena de bondat i compassió és la que ens salva. Només Déu ens mira així.

De seguida "corre a córrer". No és el fill qui torna a casa. És el pare qui surt corrent i busca l'abraçada amb més cremor que el seu fill. "Se li va fer fora al coll i es va posar a besar-lo". Així està sempre Déu. Corrent amb els braços oberts cap als qui hi tornen.

El fill comença la seva confessió: l'ha preparada llargament a dins. El pare l'interromp per estalviar-li més humiliacions. No li imposa cap càstig, no li exigeix cap ritu d'expiació; no li posa cap condició per acollir-lo a casa. Només Déu acull i protegeix així els pecadors.

El pare només pensa en la dignitat del fill. Cal actuar de pressa. Mana portar el millor vestit, l'anell de fill i les sandàlies per entrar a casa. Així serà rebut en un banquet que se celebra en honor seu. El fill ha de conèixer al costat del seu pare la vida digna i feliç que no n'ha pogut gaudir lluny.

Qui escolti aquesta paràbola des de fora, no entendrà res. Seguirà per la vida sense Déu. Qui l'escolti en el cor, potser plorarà d'alegria i agraïment. Sentirà per primer cop que en el misteri últim de la vida hi ha Algú que ens acull i ens perdona perquè vol la nostra alegria.