5º diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 8,1-11
|
La dona adúltera 53 I cadascú se'n va anar a casa seva. 1Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. 2 Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. 3 Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, 4 i li digueren: --Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. 5 Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? 6 Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. 7 Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: --Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. 8 Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. 9 Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué: --Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat? 11 Ella va respondre: --Ningú, Senyor. Jesús digué: --Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. Paraula de Déu |
TOTS
NECESSITEM PERDÓ
Segons el seu costum, Jesús ha passat la nit tot sol amb el seu Pare estimat a la Muntanya de les Oliveres. Comença el nou dia, ple del Esperit de Déu que l'envia a
"proclamar l'alliberament dels captius...
i donar llibertat als oprimits”.
Aviat es veurà envoltat per una gentada que acudeix a l'esplanada del temple per escoltar-lo .
De sobte, un grup d'escribes i fariseus porta “una dona sorpresa en adulteri”. No els preocupa el destí terrible de la dona. Ningú no l'interroga de res. Està ja condemnada. Els acusadors ho deixen molt clar: "A la Llei de Moisès es mana apedregar les adúlteres.
Tu, ¿què dius?"
La situació és dramàtica: els fariseus tensos, la dona, angoixada; la gent, expectant. Jesús guarda un silenci. Té davant seu aquella dona humiliada, condemnada per tots. Aviat serà executada. ¿És aquesta la darrera paraula de Déu sobre aquesta filla seva?
Jesús, assegut, s'inclina cap a terra i escriu alguns traços. Els acusadors demanen resposta en nom de la Llei. Ell respondrà des de l'experiència de la misericòrdia de Déu: aquella dona i els seus acusadors, tots ells, estan necessitats del perdó de Déu.
Els acusadors només estan pensant en el pecat de la dona i en la condemna de la Llei. Jesús canviarà la perspectiva. Posarà els acusadors davant del seu propi pecat. Davant Déu, tothom ha de reconèixer-se pecadors. Tots necessitem el perdó.
Com el segueixen insistint cada vegada més, Jesús s'hi incorpora i els diu:
"Aquell de vosaltres que no tingui pecat pot llençar-li la primera pedra".
¿Qui sou vosaltres per condemnar a mort aquesta dona, oblidant els vostres propis pecats i la vostra necessitat del perdó i de la misericòrdia de Déu?
Els acusadors es van retirant l'un darrere l'altre. Jesús apunta cap a una convivència on la pena de mort no pot ser la darrera paraula sobre un ésser humà. Més endavant, Jesús dirà solemnement:
"Jo no he vingut per jutjar el món, sinó per salvar-lo".
El diàleg de Jesús amb la dona dóna nova llum sobre la seva actuació. Els acusadors s'han retirat, però la dona no s'ha mogut. Sembla que necessita escoltar una darrera paraula de Jesús. Encara no se sent alliberada. Jesús li diu
"Tampoc jo et condemno. Vés-te'n i, d'ara endavant no pequis més".
Li ofereix el perdó, i, alhora, la convida a no pecar més. El perdó de Déu no anul·la la responsabilitat, sinó que exigeix conversió. Jesús sap que
"Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui".
Tampoc jo et condemno.
Li presenten a Jesús una dona sorpresa en adulteri. Tots coneixen el seu destí: serà lapidada fins a la mort segons allò establert per la llei. Ningú no parla de l'adúlter. Com passa sempre en una societat masclista, es condemna la dona i es disculpa l'home. El desafiament a Jesús és frontal: «La llei de Moisès ens mana apedregar les adúlteres. Tu ¿què dius?».
Jesús no suporta aquella hipocresia social alimentada per la prepotència dels barons. Aquella sentència a mort no ve de Déu. Amb senzillesa i audàcia admirables, introdueix alhora veritat, justícia i compassió en el judici a l'adúltera:
«el que estigui sense pecat, que llenci la primera pedra».
Els acusadors es retiren avergonyits. Ells saben que són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat. Aleshores Jesús es dirigeix a la dona que acaba d'escapar de l'execució i, amb tendresa i respecte gran, li diu:
«Tampoc jo et condemno».
Després, l'anima que el seu perdó es converteixi en punt de partida d'una vida nova:
«Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més ».
Així és Jesús. Finalment ha existit sobre la terra algú que no s'ha deixat condicionar per cap llei ni poder opressiu. Algú lliure i magnànim que mai va odiar ni condemnar, mai no va tornar mal per mal. En la defensa i el perdó d'aqueixa adúltera hi ha més veritat i justícia que en les nostres reivindicacions i condemnes ressentides.
Els cristians encara no hem estat capaços d'extreure totes les conseqüències que conté l'actuació alliberadora de Jesús davant l'opressió de la dona. Des d'una Església dirigida i inspirada majoritàriament per homes, no encertem a prendre consciència de totes les injustícies que segueix patint la dona en tots els àmbits de la vida. Algun teòleg parlava fa uns anys de “la revolució ignorada” pel cristianisme.
La veritat és que, vint segles després, als països d'arrels cristianes, seguim vivint en una societat on sovint la dona no es pot moure lliurement sense témer l'home. La violació, el maltractament i la humiliació no són una cosa imaginaria. Al contrari, constitueixen una de les violències més arrelades i que genera més patiment.
¿No ha de tenir el patiment de la dona un ressò més viu i concret a les nostres celebracions, i un lloc més important en la nostra tasca de conscienciació social? Però, sobretot, ¿no hem de ser més a prop de tota dona oprimida per denunciar abusos, proporcionar defensa intel·ligent i protecció eficaç?
TOTS NECESSITEM PERDÓ
Segons costum, Jesús ha passat la nit tot sol amb el seu Pare a la Muntanya de les Oliveres. Comença el nou dia, ple del 'Esperit de Déu que l'envia a "proclamar l'alliberament dels captius... i donar llibertat als oprimits”. Aviat es veurà envoltat per una gentada que acudeix a l'esplanada del temple per escoltar-lo .
De sobte, un grup d'escribes i fariseus porta a “una dona sorpresa en adulteri”. No els preocupa el destí terrible de la dona. Està ja condemnada. Els acusadors ho deixen molt clar: “La Llei de Moisès ens mana apedregar les adúlteres. Tu, què dius?
La situació és dramàtica: els fariseus estan tensos, la dona angoixada, la gent expectant. Jesús guarda un silenci. Té davant aquella dona humiliada, condemnada per tots. Aviat serà executada. És aquesta la darrera paraula de Déu sobre aquesta filla seva?
Jesús, que està assegut, s'inclina cap a terra i comença a escriure alguns traços a terra. Segurament cerca llum. Els acusadors li demanen una resposta en nom de la Llei. Ell els respondrà des de la seva experiència de la misericòrdia de Déu: aquella dona i els seus acusadors, tots ells, estan necessitats del perdó de Déu.
Els acusadors només estan pensant en el pecat de la dona i en la condemna de la Llei. Jesús canviarà la perspectiva. Posarà els acusadors davant del seu propi pecat. Davant Déu, tothom ha de reconèixer-se pecadors. Tots necessiten el perdó.
Com segueixen insistint cada cop més, Jesús s'hi incorpora i els diu: "Qui estigui sense pecat, que li llanci la primera pedra". Qui sou vosaltres per condemnar a mort aquesta dona, oblidant els vostres propis pecats i la vostra necessitat del perdó i de la misericòrdia de Déu?
Els acusadors "es van retirant l'un darrere l'altre". Jesús apunta cap a una convivència on la pena de mort no pot ser la darrera paraula sobre un ésser humà. Més endavant, Jesús dirà solemnement: "Jo no he vingut per jutjar el món sinó per salvar-lo".
El diàleg de Jesús amb la dona dóna nova llum sobre la seva actuació. Els acusadors s'han retirat, però la dona no s'ha mogut. Sembla que necessita escoltar una darrera paraula de Jesús. Encara no se sent alliberada. Jesús li diu "Tampoc jo et condemno. Vés-te'n i, d'ara endavant no pequis més".
Li ofereix el seu perdó, i, alhora, us convida a no pecar més. El perdó de Déu no anul·la la responsabilitat, sinó que exigeix conversió. Jesús sap que
"Déu no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i visqui".
AMIC DE LA DONA
Tampoc jo et condemno.
Sorprèn veure Jesús envoltat de tantes dones: amigues com Maria Magdalena o les germanes Marta i Maria de Betània. Seguidores fidels com Salomé, mare d'una família de pescadors. Dones malaltes, prostitutes de llogaret... De cap profeta es diu una cosa semblant.
¿Què hi trobaven les dones? ¿Per què les atreia tant? La resposta que ofereixen els relats és clara. Jesús les mira amb ulls diferents. Les tracta amb una tendresa desconeguda, defensa la seva dignitat, les acull com a deixebles. Ningú no les havia tractat així.
La gent les veia com a font d'impuresa ritual. Trencant tabús i prejudicis, Jesús s'hi acosta sense cap temor, les accepta a la seva taula i fins i tot es deixa acariciar per una prostituta agraïda.
Els homes les consideraven com a ocasió i font de pecat. Des de nens se'ls advertia per no caure a les seves arts de seducció. Jesús, però, posa l'accent en la responsabilitat dels homes: Tothom que mira una dona desitjant-la, ja ha comès adulteri al seu cor.
S'entén la reacció de Jesús quan presenten una dona sorpresa en adulteri, amb intenció de lapidar-la. Ningú parla de l'home. És el que passava sempre en aquella societat masclista. Es condemna la dona perquè ha deshonrat la família i es disculpa amb facilitat l'home.
Jesús no suporta la hipocresia social construïda pel domini dels homes. Amb senzillesa i valentia admirables, posa veritat, justícia i compassió: el que estigui sense pecat que llenci la primera pedra. Els acusadors es retiren avergonyits. Saben que ells són els més responsables dels adulteris que es cometen en aquella societat.
Jesús es dirigeix a aquella dona humiliada amb tendresa i respecte: Tampoc jo et condemno. Vés-te'n, segueix caminant a la teva vida i, en endavant, no pequis més. Jesús hi confia, li desitja el millor i l'anima a no pecar. Però dels seus llavis no sortirà cap condemna.
¿Qui ens ensenyarà a mirar avui la dona amb els ulls de Jesús? ¿Qui introduirà a la Església i a la societat la veritat, la justícia i la defensa de la dona a l'estil de Jesús?
Tampoc jo et condemno.
Tots esperen que se sumi al rebuig general a aquella dona sorpresa en adulteri, humiliada públicament, condemnada per escribes respectables i sense defensa possible davant la societat i la religió. Jesús, però, desemmascara la hipocresia d'aquella societat, defensa la dona de l'assetjament injust dels homes i l'ajuda a iniciar una vida més digna.
L'actitud de Jesús davant de la dona va ser tan «revolucionària» que, després de vint segles, seguim sense voler entendre-la ni assumir-la. ¿Què fem a les comunitats cristianes?
En primer lloc, actuar amb la voluntat de transformar l'Església. El canvi és possible. Hem de somiar amb una Església diferent, compromesa com ningú a promoure una vida més digna, justa i igualitària entre homes i dones.
Podem ajudar-nos a prendre consciència que la nostra manera d'entendre, de viure i d'imaginar les relacions entre home i dona no prové sempre de l'evangeli. Som presoners de costums, esquemes i tradicions que no tenen el seu origen en Jesús ja que condueixen al domini de l'home i la subordinació de la dona.
Cal eliminar ja de la Església visions negatives de la dona com a ocasió de pecat, origen del mal o temptadora del home. Cal desemmascarar teologies, predicacions i actituds que afavoreixen la discriminació i la desqualificació de la dona. Senzillament, no contenen evangeli.
Cal rompre l'inexplicable silenci que hi ha en moltes comunitats cristianes davant la violència domèstica que fereix els cossos i la dignitat de tantes dones. Els cristians no podem viure d'esquena davant d'una realitat tan dolorosa i tan propera. ¿Què no cridaria Jesús?
Cal reaccionar contra la «ceguesa» generalitzada dels homes, incapaços de captar el patiment injust a què es veu sotmesa la dona només pel fet de ser-ho. A molts sectors és un patiment «invisible» que no se sap o no es vol reconèixer.
Al'evangeli de Jesús hi ha un missatge particular, adreçat als barons, que encara no hem escoltat ni anunciat amb fidelitat.
L'ÚNIC QUE NO CONDEMNA
Tampoc jo et condemno.
Sempre m'ha sorprès l'actuació de Jesús, radicalment exigent en anunciar el missatge, però increïblement comprensiu en jutjar l'actuació concreta de les persones. Potser el cas més expressiu és el seu comportament davant de l'adulteri. Jesús parla de manera tan radical en exposar les exigències del matrimoni indissoluble, que els deixebles opinen que, en aquest cas, «millor no casar-se». I, tanmateix, quan tothom vol apedregar una dona sorpresa en adulteri, és Jesús l'únic que no la condemna.
Així és Jesús. A la fi, algú sobre la terra que no s'ha deixat condicionar per cap llei i cap poder. Algú gran i magnànim que mai va odiar, ni va condemnar ni va tornar malament per mal. Algú que mataren perquè els homes no poden suportar l'escàndol de tanta bondat.
No obstant això, qui coneix quanta foscor regna en l'ésser humà i com és de fàcil condemnar els altres per assegurar-se la pròpia tranquil·litat, sap molt bé que en aquesta actitud de comprensió i de perdó que adopta Jesús, fins i tot contra el que prescriu la llei, hi ha més veritat que a totes les nostres condemnes estretes i ressentides.
El creient descobreix, a més, en aquesta actitud de Jesús el rostre veritable de Déu i escolta un missatge de salvació que es pot resumir així: «Quan no tinguis ningú que et comprengui, quan els homes et condemnin, quan et sentis perdut i no sàpigues a qui acudir, has de saber que Déu és el teu amic. Ell està de part teva. Déu comprèn la teva debilitat i fins i tot el teu pecat».
Aquesta és la millor notícia que podíem escoltar els homes. Davant la incomprensió, els enjudiciaments i les condemnes fàcils de la gent, l'ésser humà sempre podrà esperar a la misericòrdia i l'amor insondable de Déu. Allà on s'acaba la comprensió dels homes, segueix ferma la comprensió infinita de Déu.
Això vol dir que, en totes les situacions de la vida, en tota confusió, en tota angoixa, sempre hi ha sortida. Tot es pot convertir en gràcia. Ningú no ens pot impedir viure recolzats en l'amor i la fidelitat de Déu.
Per fora, no canvia. Els problemes i conflictes segueixen amb tota la seva cruesa. Les amenaces no desapareixen. Cal continuar suportant les càrregues de la vida. Però hi ha una cosa que ho canvia tot: la convicció que res ni ningú no ens podrà separar de l'amor de Déu.
UNA PORTA SEMPRE OBERTA
No et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. .
L'home occidental se n'adona que ha estat sotmès, aquests darrers segles, a una cultura de signe racionalista. Sense menysprear l'aportació decisiva de la raó, avui comença a sentir ganes d'altres aliments necessaris també a l'esperit. Així passa amb els «símbols» que, rebutjats com una cosa ingenua que no respon als postulats d'un racionalisme estricte, comencen a ser valorats de nou amb interès creixent.
El símbol no és una manera més poètica de dir coses ja sabudes per la raó. És molt més. El símbol ens permet anar més enllà de nosaltres mateixos per apropar-nos a la veritat de l'ésser i obrir el nostre esperit a allò inefable i transcendent. Per això, la pèrdua del que és «simbòlic» ha fet malbé tant l'experiència religiosa i cristiana.
El evangeli de Joan ens recorda un símbol emprat pels primers cristians per designar a Crist i que ha perdut força en la consciència cristiana:
« Jo som la porta, qui entre per mí se salvarà» (Jn, 10, 9).
Tanmateix, durant molts segles, el Crist gloriós, representat al timpà dels pòrtics de les catedrals, acollia fidels i pelegrins en entrar al temple. A tots se'ls advertia que no reparessin en la matèria amb què estava feta la porta, sinó que elevessin els seus ulls a Crist,
«porta veritable» que obre l'accés al Pare.
La porta és lloc de pas entre dos àmbits, entre allò conegut i allò desconegut, entre el món que habitem i la vida que anhelem. La porta pot estar travessada o simplement mirada. Pot estar oberta o tancada. Podeu prohibir el pas o convidar a entrar. Podeu tancar el camí o obrir l'accés a la llum i la llibertat.
El llibre del Apocalipsi recull aquestes paraules de Crist: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. » (Apocalipsi). Ho sap molt bé el creient que es veu embolicat en tenebres, el que se sent esclavitzat pel pecat, el que es troba enfonsat al túnel de la depressió o el que espera amb incertesa i pena la mort ja propera, quan en no trobar una altra sortida a les seves angoixes i anhels hi acudeix buscant salvació.
Crist és la «porta veritable» de l'existència (Christus vera iannua). La porta sempre oberta que dóna accés a la gràcia, el perdó, la llum i l'amor del Pare. Feliços els qui la troben. Més encara els que hi entren. El relat de la dona adúltera és commovedor. Aquesta dona humiliada, condemnada per tots, avergonyida de si mateixa, gairebé sense horitzó de futur, es troba amb Crist. Les paraules la faran passar de la condemna al perdó, del pecat a la innocència, de la desesperació a l'esperança.
«Jo no et condemno. Camina, i en endavant no pequis més.»
DISCRIMINACIÓ DE LA DONA
Tampoc jo et condemno.
Els corrents feministes radicals plantegen el problema de la dona en termes de lluita i combat. És comprensible que, en prendre més consciència de situacions i comportaments discriminatoris, es despertin en força dones el ressentiment, la ira o la agressivitat.
El problema és saber si el camí violent i la mútua agressió entre els sexes ens portaran al canvi desitjat o provocaran una enverinada més gran i una reacció defensiva per part de l'home. Abans d'enfrontar els sexes en una batalla en què, un cop més, sortiran derrotats els més febles, sembla que cal promoure junts una «revolució de les consciències».
En el fons del problema hi ha allò que la feminista Rosemary Ruether anomena «distorsió fonamental» de les relacions entre els dos sexes, i que es deu primordialment a la conducta injusta i discriminatòria de l'home. Una distorsió que ens deshumanitza a tothom. No només la dona que es veu discriminada i infravalorada.
També el baró que es veu empobrit en quedar privat de l'aportació deguda de la dona. La revaloració del femení i la igual dignitat de la dona és tasca de tots, dones i homes, ja que és enriquidora per a tota la humanitat.
Dins aquesta tasca comuna, hem d'eliminar de la consciència social aquesta doble moral per la qual els mateixos comportaments són jutjats amb divers criteri, segons es tracti de dones o barons. No n'hi ha prou amb la millora de l'ordenament jurídic i la legislació penal. Cal tota una reeducació social.
¿Per què la infidelitat de l'espòs ha de ser una aventura i la de l'esposa adulteri d'una dona indigna? ¿Per què la conversa entre veïnes serà xafardeig de xerraires i la dels barons en un bar una divertida tertúlia? ¿Per què és provocativa la dona que ressalta l'encant i no l'home que té cura del seu aspecte físic?
Cal reaccionar amb més força contra la vergonyosa manipulació de la dona com a element decoratiu i reclam publicitari. És indigna la imatge de dona buida, entretinguda en els cosmètics, el gel o els perfums, acariciant cotxes o electrodomèstics, fàcil de seduir amb regals, joies o pedres precioses, idiotitzada per qualsevol venedor de detergents que renten més blanc.
L'actitud de Jesús defensant la dona adúltera de l'assetjament dels homes disposats a apedregar-la ens ha d'interpel·lar a tots els qui, potser, ens sentim sense pecat, però no fem res per canviar una situació injusta i discriminatòria.
MAGNANIMITAT
Tampoc jo et condemno.
Sempre m'ha sorprès l'actuació de Jesús, radicalment exigent en anunciar el missatge, però increïblement comprensiu en jutjar l'actuació concreta de les persones.
Potser el cas més expressiu és el seu comportament davant de l'adulteri. Jesús parla de manera tan radical en exposar les exigències del matrimoni indissoluble, que els deixebles opinen que, en aquest cas, «més val no casar-se». I, tanmateix, quan tothom vol apedregar una dona sorpresa en adulteri, és Jesús l'únic que no la condemna.
Així és Jesús. Algú sobre la terra que no s'ha deixat condicionar per cap llei i cap poder. Algú gran i magnànim que mai va odiar, ni va condemnar ni va tornar malament per mal. Algú que es deixar matar perquè els homes no poden suportar l'escàndol de tanta bondat.
No obstant això, qui coneix quanta foscor regna en l'ésser humà i com és de fàcil condemnar els altres per assegurar-se la pròpia tranquil·litat, sap molt bé que en aquesta actitud de comprensió i de perdó que adopta Jesús, fins i tot contra el que prescriu la llei, hi ha més veritat que a totes les nostres condemnes estretes i ressentides.
El creient descobreix, a més, en l'actitud de Jesús el rostre veritable de Déu i escolta un missatge de salvació que es pot resumir així: «Quan no tinguis ningú que et comprengui, quan els homes et condemnin, quan et sentis perdut i no sàpigues a qui acudir, has de saber que Déu és el teu amic. Ell està de part teva. Déu comprèn la teva debilitat i fins i tot el teu pecat.»
Aquesta és la millor notícia que podíem escoltar els homes. Davant la incomprensió, els enjudiciaments les condemnes fàcils de la gent, l'ésser humà sempre podrà esperar a la misericòrdia i l'amor insondable de Déu. Allà on s'acaba la comprensió dels homes, continua ferma la comprensió infinita de Déu.
Això vol dir que, en totes les situacions de la vida, en tota confusió, en tota angoixa, sempre hi ha sortida. Tot es pot convertir en gràcia. Ningú no ens pot impedir viure recolzats en l'amor i la fidelitat de Déu.
Fora, les coses no canvien. Els problemes i conflictes segueixen amb la seva cruesa. Les amenaces no desapareixen. Cal suportar les càrregues de la vida. Però hi ha una cosa que ho canvia tot: la convicció que res ni ningú no ens podrà separar de l'amor de Déu.
En realitat, no és tan important el que ens passa a la terra. Vivim des d'aquesta fe que sant Pau expressava així: «¿Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució... el perill, l'espasa? Estic persuadit que ni la mort ni la vida... ni el present ni el futur... ni cap criatura podrà separar-nos de l'amor que Déu ens té en Crist Jesús, nostre Senyor» (Rm 8,35)
GUERRA CIVIL I PERDÓ
Tampoc jo et condemno.
Molts són els observadors que han fet notar l'absència de perdó a la societat moderna. Ni es pren cap iniciativa de perdó en l'àmbit polític, laboral o socio-econòmic i l'experiència de reconciliació és cada vegada més rara en la nostra convivència.
I, tanmateix, l'absència de perdó no és cap signe de maduresa i de progrés en una societat. Els homes necessitem contínuament demanar perdó i perdonar. El perdó pertany a la mateixa construcció de la convivència humana.
Commemorem aniversaris de la guerra civil espanyola i amb aquest motiu recordarem de manera més viva que la nostra història recent és una història de violència i de mort.
Sens dubte, els aniversaris són ocasió per rememorar fets i recordar noms de d'éssers estimats morts i esborrats o tacats injustament en aquesta història escrita pels vencedors.
¿Serà un record reconciliador o una operació dirigida a reactivar sentiments de venjança i tornar a donar vida a antagonismes i enfrontaments difícils d'oblidar?
L'actitud cristiana del perdó no consisteix a trivialitzar la història i oblidar ingènuament les passades injustícies. Al contrari, el que perdona recorda tot l'horror del passat, però ho fa per adoptar una postura innovadora i creadora cap al futur.
Qui perdona recorda per no repetir. Busca un futur diferent del que imposa el passat. Tracta d'establir una altra relació nova amb els adversaris i els antagonistes a qui perdona.
El que perdona intenta trencar aquesta lògica de la violència que tendeix a repetir-se sense fi. L'”ull per ull i dent per dent” no és innovador, ens introdueix en la “lògica repetitiva de la violència”, acumula inevitablement malament, patiment i injustícia.
Naturalment, el que perdona sap que assumeix un risc en renunciar a la força o a la venjança. Però sap que, sense aquest risc, la història no té futur i la violència es repetirà una vegada i una altra per a mal de tots.
El poble basc sap què és patir en la seva pròpia carn aquesta violència repetitiva i sense futur: violència i repressió, terrorisme i antiterrorisme, morts d'un signe i altre. Recordar ferides passades pot servir per potenciar la dinàmica d'aquesta violència, però també pot ser ocasió per escoltar la invitació al perdó d'aquell que no va voler “fer pedres” sobre ningú.
NO BASTA DESPENALITZAR
Tampoc jo et condemno.
La batalla de l'avortament s'ha aixecat. Poques vegades un problema de repercussions humanes tan fondes haurà estat tan manipulat per obscurs interessos polítics i ideològics.
En analitzar les diverses posicions, un no sap on comencen els interessos polítics dels uns i dels altres, i on acaba la recerca sincera d'una profunda actitud moral.
Atordit per enfrontaments virulents i polèmiques apassionades, no li és fàcil a l'home senzill del carrer veure amb claredat quina pot i ha de ser la seva postura més humana i coherent amb la fe.
L'actitud de Jesús davant la dona adúltera i els seus acusadors ens obliga a tots a desemmascarar les nostres possibles hipocresies per preguntar-nos sincerament quina és la darrera arrel de la nostra posició personal.
L'actitud de Jesús davant la dona adúltera i els seus acusadors ens obliga a tots a desenmascarar les nostres possibles hipocresies per preguntar-nos sincerament què és la darrera raíz de la nostra posició personal.
Qui conegui la passió de Jesús per la vida i hi descobreixi el Déu que ha vingut a la terra a posar vida on els homes posen mort, no podrà defensar des del seu cor creient una política avortista que mata la vida.
Però,qui
conegui l'amor salvador de Jesús a cada persona i la passió per
cada ésser humà, no pretén ajudar les dones avortistes amb la
simple amenaça d'una pena de presó.
L'actitud de Jesús ens
obliga, abans que res, a no prendre postura sense sentir-nos,
d'alguna manera, implicats.
És tan estrany l'avortament en una societat on estem «avortant» de tantes maneres la vida de les persones, l'amor generós al necessitat i la defensa del desvalgut?
¿No estem creant entre tots una societat violenta i insolidària que no defensa ni ajuda degudament la dona violada ni dóna suport adequadament a la mare del disminuït?
¿No seran cada cop més les dones que recorrin a l'avortament, si seguim desentendre'ns de les famílies aclaparades per la necessitat i la misèria, i si seguim promovent una cultura col·lectiva que només cerca benestar?
Com algú ha dit, "la vida no és d'esquerres ni de dretes". Tots ens hem de sentir cridats a lluitar perquè cap vida quedi truncada.
Però això no ho assolirem amb lleis ni amb despenalitzacions, sinó amb una actitud de solidaritat, defensa i suport a qui té dret a néixer i qui té dret que se l'ajudi a donar vida.
TIRAR PEDRES
Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
A l'interior de tota societat trobem models de conducta que, explícitament o implícitament, configuren l'actuar i l'ésser de l'home. Són models que determinen en gran part la nostra manera de pensar, actuar i de viure.
Pensem només en l'ordenació jurídica de la nostra societat. La convivència social està regulada per una estructura legal determinada que depèn, sens dubte, d'una determinada concepció de l'home.
Fins i tot a la moderna societat pluralista cal arribar a un acord o consens que faci possible la convivència. Aleshores, es va configurant un ideal jurídic de ciutadà, portador d'uns drets i subjecte d'unes obligacions. I és aquest ideal jurídic el que es va imposant amb força de llei a la societat.
Però aquesta ordenació legal necessària, sens dubte, per a la convivència social, no pot arribar a comprendre de manera adequada la vida concreta de cada home i cada dona en tota la seva complexitat, fragilitat i misteri.
La llei tractarà de mesurar amb justícia cada home, però difícilment el pot tractar en cada situació com un ésser concret que viu i pateix la seva pròpia existència d'una manera única i original.
Per això, encara que la llei sigui justa, la seva aplicació pot ser injusta sinó que s'atén cada home i cada dona en la seva situació personal única i irrepetible.
¡Que còmode és jutjar les persones des de criteris segurs! Hi ha homes de bé i gent indesitjable. Persones de solvència i homes “amb antecedents penals”. Benefactors de la societat i malfactors...
Que fàcil i quin injust apel·lar al pes de fa llei per condemnar tantes persones marginades, incapacitades per viure integrades a la nostra societat, conforme a la «llei del ciutadà ideal» (fills sense veritable llar, joves delinqüents de barri, rodamóns analfabets, drogoaddictes sense remei, lladres sense possibilitat de feina, prostitutes sense cap amor, esposos fracassats en el seu amor matrimonial...).
Enfront de tants enjudiciaments i condemnes fàcils, Jesús ens convida a no condemnar fredament els altres des de la pura objectivitat d'una llei, sinó a comprendre'ls des de la nostra pròpia conducta personal.
Abans de llançar pedres contra ningú, hem de saber jutjar el nostre propi pecat. Potser descobrim llavors que el que moltes. persones necessiten no és la condemna de la llei sinó que algú les ajudi i els ofereixi una possibilitat de rehabilitació. Allò que la dona adúltera necessitava no eren pedres sinó una mà amiga que l'ajudés a aixecar-se.
CREURE EN EL PERDÓ
Bastants pensen que la culpa és una cosa introduïda al món per la religió: si Déu no existís, no hi hauria manaments, cadascú podria fer el que volgués i, llavors, desapareixeria el sentiment de culpa. Suposen que és Déu qui ha prohibit certes coses, qui posa fre als nostres desitjos de gaudir i que, en definitiva, genera en nosaltres aquesta sensació de culpabilitat.
Res més lluny de la realitat. La culpa és una experiència misteriosa de què cap persona sana es veu lliure. Tots fem en un moment o altre allò que no hauríem d'haver fet. Tots sabem que les nostres decisions no sempre són transparents i que actuem més d'una vegada per motius foscos i raons inconfessades.
És l'experiència de tota persona: no sóc el que havia de ser, no visc a mi mateix. Sé que podria moltes vegades evitar el mal; sé que puc ser millor, però sento dins meu 'alguna cosa' que em porta a actuar malament. Ho deia fa molts anys Pau de Tars:
«No faig el bé que vull, sinó que obro el mal que no vull» (Rm. 7,19).
¿Què podem fer?, ¿com viure tot això davant Déu?
El Credo ens convida a “creure en el perdó dels pecats”. No és tan fàcil. Afirmem que Déu és perdó insondable, però després projectem constantment sobre ell les nostres pors, fantasmes i ressentiments enfosquint el seu amor infinit i convertint Déu en un ésser justicier del que el primer és defensar-se.
Hem
d'alliberar Déu dels malentesos amb qui deformem la seva veritable
cara. A Déu no hi ha ni ombra d'egoisme, ressentiment o venjança.
Déu està sempre bolcat sobre nosaltres recolzant-nos en aquest
esforç moral que hem de fer per construir-nos com a persones. I ara
que hem pecat, segueix aquí com a «mà estesa» que ens vol treure
del fracàs.
Déu només és perdó i suport encara que, sota el pes de la culpabilitat, nosaltres ho convertim de vegades en jutge condemnador, més preocupat pel seu honor que pel nostre bé. L'escena evangèlica és clarificadora. Tots volen «fer pedres» sobre l'adúltera, tots menys Jesús.
Tots volen convertir Jesús en «jutge condemnador», però ell, ple de Déu, reacciona de manera sorprenent: «No et condemno. Camina i, en endavant, no pequis més».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada