DIU,ENGE TERCER QUARESMA

 

3º diumenge de Quaresma (C)

EVANGELI

Si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 13,1-9

Necessitat de convertir-se

1 Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. 2 Jesús els respongué:

--¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? 3 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. 4 I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 5 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.

Paràbola de la figuera estèril

6 I els digué aquesta paràbola:

--Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà.7 Llavors digué al qui li menava la vinya:

»--Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?

8 »Ell li respongué:

»--Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar.

Paraula de Déu

ABANS QUE ES FACI TARD

Ja havia passat força temps des que Jesús s'havia presentat al seu poble de Natzaret com a profeta, enviat pel Esperit de Déu per anunciar als pobres la Bona Nova. Continua repetint incansable el seu missatge: Déu ja és a prop, obrint-se camí per fer un món més humà per a tothom. Però és realista. Jesús sap bé que Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem. Per això s'esforça a despertar en la gent la conversió:

"Convertiu-vos i creieu en aquesta Bona Nova".

Aquest afany de Déu a fer un món més humà serà possible si responem al seu projecte.

Va passant el temps i Jesús veu que la gent no reacciona a la seva crida, com seria el desig. Són molts els qui vénen a escoltar-lo, però no acaben d'obrir-se al Regne de Déu. Jesús insistirà. És urgent canviar abans que sigui tard.

En una ocasió conta una petita paràbola. El propietari d'un terreny té plantada una figuera al mig de la vinya. Any rere any ve a cercar-hi fruit, i no el troba. La seva decisió sembla assenyada: la figuera no dóna fruit i està ocupant terreny inútilment, raonable és tallar-la.

Però l'encarregat de la vinya reacciona de manera inesperada. ¿Per què no deixar-la encara? Ell coneix aquella figuera, l'ha vista créixer, l'ha cuidada, no la vol veure morir. Ell mateix hi dedicarà més temps i més cures, per veure si dóna fruit.

El relat s'interromp bruscament. La paràbola queda oberta. L'amo de la vinya i el seu encarregat desapareixen d'escena. És la figuera la que decidirà la sort final. Mentrestant, rebrà més cures que mai d'aquell vinyater que ens fa pensar en Jesús

, “el que ha vingut a buscar i salvar allò que estava perdut”.

El que necessitem avui a la Església no és només introduir petites reformes, promoure l'aggiornament o cuidar l'adaptació als nostres temps. Necessitem una conversió a nivell més profund, un "cor nou", una resposta responsable i decidida a la crida de Jesús a entrar a la dinàmica del regne de Déu.

Hem de reaccionar abans que es faci tard. Jesús és viu enmig nostre. Com l'encarregat de la vinya, ell té cura de les nostres comunitats cristianes, cada cop més fràgils i vulnerables. Ell ens alimenta amb el seu Evangeli, ens sosté amb el seu Esperit.

Hem de mirar el futur amb esperança, alhora que anem creant aquest clima nou de conversió i renovació que necessitem tant i que els decrets del Concili Vaticà II no han pogut fins ara consolidar a la Església.

¿ ON SOM NOSALTRES ?

Si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.

Uns desconeguts comuniquen a Jesús la notícia de l'horrible matança d'uns galileus al recinte sagrat del temple. L'autor ha estat, una vegada més, Pilat. El que més els horroritza és que la sang dels homes s'hagi barrejat amb la sang dels animals que estaven oferint a Déu.

No sabem per què acudeixen a Jesús. ¿Volen que se solidaritzi amb les víctimes? ¿Volen que els expliqui quin pecat han pogut cometre per merèixer una mort tan ignominiosa?

I si no han pecat,¿ per què Déu ha permès aquella mort sacrílega al seu propi temple?

Jesús respon recordant un altre esdeveniment dramàtic ocorregut a Jerusalem: la mort de divuit persones aixafades per la caiguda d'una torrassa de la muralla propera a la piscina de Siloè. Doncs bé, de tots dos successos Jesús fa la mateixa afirmació: les víctimes no eren més pecadors que els altres. I acaba la seva intervenció amb la mateixa advertència:

«si no us convertiu, tots morireu».

La resposta de Jesús fa pensar. Primer, rebutja la creença tradicional que les desgràcies són un càstig de Déu. Jesús no pensa en un Déu "justicier" que castiga els seus fills i filles repartint aquí o allà malalties, accidents o desgràcies, com a resposta als seus pecats.

Després canvia la perspectiva del plantejament. No s'atura en elucubracions teòriques sobre l'origen últim de les desgràcies parlant de la culpa de les víctimes o de la voluntat de Déu. Torna la seva mirada cap als presents i els enfronta amb ells mateixos: han d'escoltar en aquests esdeveniments la crida de Déu a la conversió i al canvi de vida.

Encara vivim estremits pel tràgic terratrèmol d'Haití. ¿ Com es pot llegir aquesta tragèdia des de l'actitud de Jesús? Certament, el primer no és preguntar-nos on és Déu, sinó on som nosaltres. La pregunta que ens pot encaminar cap a una conversió no és

"¿per què permet Déu aquesta horrible desgràcia?", sinó "¿com consentim nosaltres que tants éssers humans visquin a la misèria, tan indefensos davant la força de la natura?".

Al Déu crucificat no el trobarem demanant comptes a una divinitat llunyana, sinó identificant-nos amb les víctimes. No ho descobrirem protestant de la seva indiferència o negant la seva existència, sinó col·laborant de mil maneres per mitigar el dolor a Haití i al món sencer. Aleshores, potser, intuirem entre llums i ombres que Déu està en les víctimes, defensant la seva dignitat eterna, i en els que lluiten contra el mal, encoratjant el seu combat.

ABANS QUE ES FACI TARD

Ja havia passat temps des que Jesús s'havia presentat al poble, Natzaret, com a Profeta, enviat per l'Esperit de Déu per anunciar als pobres la Bona Nova. Continua repetint el seu missatge: Déu és a prop, obrint-se camí per fer un món més humà per a tothom.

Però és realista. Jesús sap bé que Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem. Per això s'esforça a despertar en la gent la conversió:

"Convertiu-vos i creieu en aquesta Bona Nova".

Aquest afany de Déu a fer un món més humà serà possible si acollim el seu projecte.

Va passant el temps i Jesús veu que la gent no reacciona a la seva crida com seria el desig. Són molts els qui vénen a escoltar-lo, però no acaben d'obrir-se al Regne de Déu. Jesús insistirà. És urgent canviar abans que sigui tard.

En certa ocasió explica una petita paràbola. Un propietari d'un terreny té plantada una figuera al mig de la vinya. Any rere any, ve a cercar-hi fruit i no el troba. La seva decisió sembla assenyada: la figuera no dóna fruit i ocupa inútilment un terreny, el més raonable és tallar-la.

Però l'encarregat de la vinya reacciona de manera inesperada. ¿Per què no deixar-la encara? Ell coneix aquella figuera, l'ha vist créixer, l'ha cuidat, no la vol veure morir. Ell mateix hi dedicarà més temps i més cures, a veure si dóna fruit.

El relat s'interromp bruscament. La paràbola queda oberta. L'amo de la vinya i el seu encarregat desapareixen d'escena. És la figuera la que decidirà la sort final. Mentrestant, rebrà més cures que mai d'aquell vinyater que ens fa pensar en Jesús,

"el que ha vingut a buscar i salvar allò que estava perdut".

Avui necessitem en la Església no només introduir petites reformes, promoure l'aggiornament o cuidar l'adaptació als nostres temps. Necessitem una conversió a nivell més profund, un "cor nou", una resposta responsable i decidida a la crida de Jesús a entrar a la dinàmica del Regne de Déu.

Hem de reaccionar abans que sigui tard. Jesús és viu enmig nostre. Com l'encarregat de la vinya, ell té cura de les nostres comunitats cristianes, cada cop més fràgils i vulnerables. Ell ens alimenta amb el seu Evangeli, ens sosté amb el seu Esperit.

Hem de mirar el futur amb esperança, alhora que anem creant aquest clima nou de conversió i renovació que necessitem tant i que els decrets del Concili Vaticà no han pogut consolidar a la Església fins ara.

¿PER QUÈ UNA FIGUERA SENSE FIGUES?

¿Per què ha d'ocupar la terra inútilment ?

Jesús s'esforçava per despertar en la gent la conversió a Déu. Era la seva passió: ha arribat el moment de cercar el regne de Déu i la seva justícia, l'hora de dedicar-se a construir una vida més justa i humana, tal com ell vol.

Segons l'evangeli de Lluc, Jesús va pronunciar una vegada una petita paràbola sobre una figuera estèril. Volia desbloquejar l'actitud decebedora dels que escoltaven, sense respondre a la cridada. El relat és breu i clar.

Un propietari té plantada al mig de la vinya una figuera. Durant molt de temps ha vingut a buscar-hi fruit. No obstant això, any rere any, la figuera ve defraudant les esperances que hi ha dipositat. Allà segueix, estèril, al mig de la vinya.

El propietari pren la decisió més assenyada. La figuera no produeix fruit i absorbeix les forces del terreny. Raonable és tallar-la. ¿Per què ocuparà un terreny en inutilment?

Contra tota sensatesa, el vinyater proposa fer tot el possible per salvar-la. Cavarà la terra al voltant de la figuera perquè pugui comptar amb la humitat necessària, i li llençarà fems perquè s'alimenti. Sostinguda per l'amor, la confiança i la sol·licitud del cuidador, la figuera queda convidada a donar fruit. ¿ Sabrà respondre?

El relat de Jesús és una paràbola oberta per provocar la nostra reacció. ¿Per què una figuera sense figues? ¿Per què una vida estèril i sense creativitat? ¿Per què un cristianisme sense seguiment pràctic a Crist? ¿Per què una Església sense dedicació al regne de Déu?

La pregunta de Jesús és inquietant. ¿Per què una religió que no canvia els nostres cors? ¿Per què un culte sense conversió i una pràctica que ens tranquil·litza i confirma al nostre benestar? ¿Per què preocupar-nos tant d'ocupar un lloc important a la societat, si no introduïm força transformadora amb les nostres vides? ¿Per què parlar de les arrels cristianes de Europa, si no és possible veure els fruits cristians dels seguidors de Jesús?

VIDA ESTÈRIL

¿Per què ha d'ocupar la terra inútilment?

És el risc més greu que ens amenaça a tots: acabar vivint una vida estèril. Sense adonar-nos, anem reduint la vida a allò que ens sembla important: guanyar diners, estar informats, comprar coses i saber divertir-nos. Passats uns anys, ens podem trobar vivint sense cap altre horitzó ni projectes.

És el més fàcil. A poc a poc,substituïm els valors que podrien encoratjar la vida per petits interessos que ens ajuden a anar tirant. Potser no és gaire, però en tenim prou amb «sobreviure» sense aspiracions. L' important és «sentir-se bé» i «mantenir-se jove».

No ens sentim malament en aquesta cultura que els experts anomenen «cultura de la intranscendència». Confonem valuós amb útil, allò bo amb allò que ens ve de gust, la felicitat amb el benestar. Ja sabem que això no és tot, però intentem convèncer-nos que en tenim prou.

Tanmateix, no és fàcil viure així, repetint-nos un pic i un altre, alimentant-nos sempre del mateix, sense cap creativitat ni cap compromís, amb aquesta sensació estranya d'estancament, incapaços de fem-nos càrrec del propi patiment i de l'aliè de forma constructiva.

La raó d'aquesta insatisfacció és profunda. Viure de manera estèril significa no entrar en el procés creador de Déu, romandre com a espectadors passius, no entendre res del que és el misteri de la vida, negar en nosaltres allò que ens fa més semblants al Creador: l'amor compassiu i l'entrega generosa.

Jesús compara la vida estèril d'una persona amb una figuera que no dóna fruit. ¿ Per què ocuparà un terreny debades? La pregunta de Jesús és inquietant. ¿Quin sentit té viure ocupant un lloc al conjunt de la creació si la nostra vida no contribueix a construir un món millor? ¿Què vol dir passar per aquesta vida sense fer-la una mica més humana?

Criar fills, construir una família, cuidar els pares ancians, cultivar l'amistat o acompanyar de prop una persona necessitada... no és «desaprofitar la vida», sinó viure-la des de la seva arrel més plena

CAPTIUS D'UNA RELIGIÓ BURGESA

A veure si dóna fruit

Fa uns anys Juan Bautista Metz va publicar un llibre que causà un impacte entre els catòlics alemanys. Segons ell, a la Europa actual no és la religió la que transforma la societat burgesa. És, més aviat, aquesta la que rebaixa i desvirtua el millor de la religió cristiana.

No li faltava raó. Dia a dia interioritzem actituds burgeses com la seguretat, el benestar, l'autonomia, el rendiment o l'èxit, que enfosqueixen actituds cristianes com la conversió a Déu, la compassió, la defensa dels pobres, l'amor desinteressat o la disposició al patiment.

Que fàcil que és viure una religió que no canvia els cors, un culte sense conversió, una pràctica religiosa que ens tranquil·litza i confirma en el nostre petit benestar, mentre seguim desoint les crides de Déu. ¿Com és el nostre cristianisme? ¿Ens convertim o ens limitem a creure en la conversió? ¿Ens compadim dels qui pateixen o ens limitem a creure en la compassió? ¿Estimem de manera desinteressada o ens limitarem a viure un amor privat i excloent, que renuncia a la justícia universal i ens alien al nostre petit món?

¿Com pot veure Déu un “cristianisme estèril”? La paràbola de Jesús ens parla d'un senyor que cerca inútilment els fruits d'una figuera que no dóna figues. La figuera és estèril. No fa sinó «ocupar un terreny en va». El senyor, però, no la talla ni destrueix. Al contrari, la cuida encara millor, i continua esperant que un dia doni fruits. Així és la paciència de Déu. Després de vint segles d'història, continua esperant un cristianisme més vigorós i fecund.

Tres actituds ens poden ajudar a alliberar-nos del captiveri d'una religió burgesa. En primer lloc, una mirada neta per veure la realitat sense prejudicis ni interessos; les injustícies s'alimenten a si mateixes mitjançant la mentida. Després, una empatia compassiva que ens porti a defensar les víctimes ia solidaritzar-nos sempre amb el patiment. Finalment, senzillesa de vida per crear un estil de vida alternatiu als codis vigents a la societat burgesa.

L'ORIENTACIÓ DE FONS

A veure si dóna fruit

L'objectiu de la Església no és preservar el passat.

Sempre caldrà tornar a les fonts per mantenir viu el foc de l'Evangeli, però el seu objecte no és conservar allò que està desapareixent perquè ja no respon als interrogants i desafiaments del moment actual. La Església no ha de convertir-se en monument del que fou. Alimentar el record i la nostàlgia del passat només conduiria a una passivitat i pessimisme poc acords amb el to que ha d'inspirar la comunitat de Crist.

L'objectiu de la Església no és sobreviure.

Seria indigne del seu ésser més profund. Fer de la supervivència el propòsit o l'orientació subliminal de la feina eclesial ens portaria a la resignació i la inèrcia, mai a l'audàcia i la creativitat.

No és «Resignar-se»

Pot semblar una virtut santa i necessària avui, però també pot amagar comoditat i covardia. El més senzill seria tancar els ulls i no fer res. No obstant, hi ha molt a fer. Ni més ni menys que això: escoltar i respondre a l'acció del Esperit en aquests moments.

No és “configurar el futur”

Intentant imaginar com haurà de ser la Església en una època que nosaltres no coneixerem. Ningú no té una recepta per al futur. Només sabem que el futur s'està gestant al present. Aquesta generació de cristians està decidint en bona part el futur de la fe entre nosaltres. No hem de caure en la impaciència i el nerviosisme estèril buscant «fer alguna cosa» com sigui, de manera precipitada i sense discerniment. Allò que siguem ara mateix els creients d'avui serà, d'alguna manera, allò que es transmetrà a les generacions següents

El que es demana a la Església de avui és que sigui allò que diu que és:

Ser la Església de Jesucrist.

Per dir-ho amb paraules de l'evangeli de Joan, el que és decisiu és

«romandre» en Crist i «donar fruit»

ara mateix, sense deixar-nos agafar per la nostàlgia del passat ni per la incertesa del futur. No és l'instint de conservació sinó el Esperit del Ressuscitat el que ha de guiar. No hi ha excuses per no viure la fe de manera viva ara mateix, sense esperar que les circumstàncies canviïn. Cal reflexionar, cercar nous camins, aprendre noves maneres d'anunciar Crist, però tot això ha de néixer d'una santedat nova.

La paràbola de la figuera estèril, dirigida per Jesús a Israel, es converteix avui en una clara advertència per a l'Església actual. No ens hem de perdre en lamentacions estèrils. El que és decisiu és arrelar la nostra vida en Crist i despertar la creativitat i els fruits del Esperit.

¿ QUI DECIDEIX LA MEVA VIDA ?

A veure si dóna fruit ...

La pregunta és complexa i ha estat objecte de vives discussions al camp de la psicologia. No cal seguir les teories de Watson o Skinner sobre «la vida fabricada des de fora», per observar la repercussió que l'entorn social té en cadascun de nosaltres.

La vida de no pocs ve decidida, en bona part, des del mercat. La societat de consum es preocupa de saber no qui som, sinó què consumirem i de quins diners disposarem. Tot està convenientment organitzat per fer de cadascú de nosaltres un bon consumidor.

La publicitat, per la seva banda, em dicta per quines coses m'he d'interessar i cap on he de dirigir els meus passos. La moda decideix com he de vestir i quin aspecte he de presentar. La cultura m'indica com he de pensar i què he de sentir. A més, la meva feina i el meu rol social me fan viure en funció d'uns determinats interessos.

Per això, tothom que vulgui ser ell mateix ha de preguntar-se alguna vegada:

«¿Qui decideix la meva vida? ¿A qui o a què li estic donant poder per programar la meva existència diària?»

Al fons d'aquests interrogants hi ha una altra qüestió més radical:

«¿Què vull ser jo? ¿Què busco?»

A ningú no se li escapa que són preguntes importants en què ens juguem tot. No obstant això, rares vegades apareixen a la vida de les persones. D'ordinari, estem «ocupats» amb preguntes, al nostre parer, més pràctiques i interessants, buscant a cada moment què ens resultarà més útil o més agradable.

El risc d'empobrir la nostra vida és, doncs, molt gran. O ens deixem manejar des de fora com a titelles, o ens guiem per alguna cosa tan postmodern com el «em ve de gust» i «m'agrada». ¿ No és aquesta la manera de «funcionar» de bastants?

Des d'una perspectiva creient, la vida és un do i una tasca. El gran regal que hem rebut tots i la gran tasca que tenim por davant: aqueix «què faré amb la meva vida?» que deia Zubiri. És com si Déu, Creador i Pare, ens digués a cadascú:

«Fill meu, tu estàs sostingut per la meva gràcia i benedicció. Tens tot el que és necessari

per viure la teva aventura personal i ser tu mateix. ¿Per què no vius com a fill meu?».

La paràbola narrada per Jesús, de l'home que planta una figuera i ve any rere any a cercar

fruit, és imatge de la paciència de Déu que continua esperant veure més fruit a la nostra vida.

NO MALGASTAR LA VIDA

A veure si dóna fruit ...

La vida moderna ha portat un augment notable del nombre de morts sobtades. Homes joves fulminats per l'infart o la crisi cerebral. Vides destrossades a la carretera. Accidents laborals i tragèdies de tota mena.

Són notícies que a voltes apareixen a primera pàgina. Però, gairebé diàriament les podem trobar als espais de «notícies breus» o a les pàgines d'esdeveniments. Ja només ens afecten quan és un familiar, un amic o algú conegut.

Tots sabem que la nostra vida és limitada i que sempre és amenaçada per la malaltia, l'accident o la desgràcia. Però la mort sobtada ens fa veure amb més claredat la fragilitat de la nostra existència.

Tanmateix, l'home contemporani es resisteix a reflexionar. La mort ja no és misteri ni destí. No ajuda a comprendre la vida. Cal prendre-la com un accident inevitable, trist i desagradable que cal oblidar com més aviat millor.

Els mateixos predicadors amb prou feines en parlen. S'ha abusat tant en altres èpoques infonent el temor a la mort sobtada i urgint la conversió sota l'amenaça del judici imprevist de Déu, que ningú no vol caure en una trampa tan poc digna.

Però és una equivocació considerar la mort com una cosa irrellevant i tancar els ulls a una realitat que pertany a la mateixa vida: l'existència de cada persona pot quedar truncada en qualsevol moment.

És més sana la postura de Jesús que, davant l'assassinat d'uns galileus a mans de Pilat o davant l'accident mortal de divuit habitants de Jerusalem aixafats per l'esfondrament d'una torre propera a la piscina de Siloè, s'esforça per fer-ne reflexió als seus contemporanis. La possibilitat que la vida acabi en qualsevol moment ens ha de fer pensar què hi estem fent.

La paràbola de la figuera estèril és una crida d'alerta als qui viuen de manera infecunda i mediocre. ¿Com és possible que una persona que rep la vida com un regal ple de possibilitats vagi passant els dies malgastant-la inútilment?

Segons Jesús, és una greu equivocació viure de manera estèril i mandrosa, deixant sempre per més tard aquesta decisió personal que sabem donaria un rumb nou, més creatiu i fecund a la nostra existència.

Pensaments breus atribuïts a la Mare Teresa de Calcuta. Poden ajudar algú a decidir-se per una nova manera de viure:

La vida és una oportunitat, aprofita-la. La vida és bellesa, admira-la.

La vida és un repte, afronta'l. La vida és un deure, compleix-lo.

La vida és un joc, juga-l. La vida és preciosa, cuida-la.

La vida és amor, gaudeix-la. La vida és un misteri, desvetlla-l.

La vida és tristesa, supera-la. La vida és un combat, accepta'l.

La vida és una tragèdia, domina-la. La vida és una aventura, arrossega-la.

La vida és felicitat, mereix-la. La vida és la vida, defensa-la.

EL SÍ CONFIAT A DÉU

Si no us convertiu, tots acabareu...

Escoltant parlar de Déu a força persones que han llegit la Carta Pastoral dels Bisbes. A uns quants els he sentit la mateixa pregunta: ¿És possible realment viure una relació viva i concreta amb aquest Déu en els nostres dies o és una “utopia” més, una cosa del que parlem sabent que les nostres vides seguiran com sempre?

Certament, Déu no pot acostar-se a nosaltres com Algú viu i concret mentre nosaltres no vulguem obrir-nos sincerament a Ell. I acollir Déu vol dir deixar que Déu digui alguna cosa a la nostra vida. Deixar Déu a ser Déu en el nostre viure diari.

Aquesta actitud no és una cosa senzilla. Confiar-se a Déu és una cosa radical, absoluta, incondicional, que no pot brollar de qualsevol manera en nosaltres a partir de raons, arguments i proves. Quan l'home es confia a Déu està arriscant molt més que tot allò que aquestes raons i proves semblen donar suport.

Aquest SI confiat a Déu descansa en una decisió vital que té lloc en nosaltres a un nivell més profund que totes les proves racionals o coaccions de caràcter intel·lectual.

És una decisió de confiança radical en la vida i en Aquell que la fonamenta i la sosté. Malgrat tota la incertesa i inseguretat que ens envolta, malgrat el nostre desvaliment i fragilitat, neix en nosaltres una confiança radical en el sentit últim del món i de la vida i en el misteri sant d'aquell que ho anima tot.

Passa que en les coses més insignificants i trivials, les persones podem tenir una gran seguretat. És fàcil estar segur que dos i dos són quatre. Però com més profund és el misteri en què volem aprofundir, més hi hem d'obrir, preparar-nos interiorment, acollir amb tota la nostra persona, escoltar tota crida per humil que ens pugui semblar.

Creure en Déu exigeix una conversió, una actitud oberta i confiada al misteri. L'advertència de Jesús és clara:

“Si no us convertiu, tots morireu”.

No és indiferent dir sí o dir no a Déu. Cadascú de nosaltres triem el sentit últim que volem donar a la nostra existència. I també val aquí allò que qui no escull ja està triant. Heu triat no triar. Probablement l'elecció més desencertada i covarda.

La fe del creient descansa en una confiança total en Déu. La seva pregària última és la del salmista:

“En tu, Senyor, m'emparo; que no en tingui un desengany.”

NO BASTA CRITICAR

Si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.

No n'hi ha prou de criticar. No n'hi ha prou amb indignar-se i deplorar els mals, atribuint sempre i exclusivament a altres la seva responsabilitat.

Ningú no es pot situar en una zona neutral d'innocència. De moltes maneres, tots en som culpables. I cal que tots sapiguem reconèixer la nostra pròpia responsabilitat en els conflictes i la injustícia que afecta la nostra societat.

Sens dubte, cal la crítica si volem construir una convivència més humana. Però la crítica es converteix en veritable engany quan acaba sent un tranquil·litzant còmode que ens impedeix descobrir la nostra pròpia implicació en les injustícies i la nostra despreocupació pels problemes dels altres.

Jesús ens convida a no passar-nos la vida denunciant culpabilitats alienes. Una actitud de conversió exigeix a més la valentia de reconèixer amb sinceritat el propi pecat i comprometre's en la renovació de la pròpia vida.

Hem de convèncer-nos que necessitem reconstruir entre tots una civilització que s'assenti en fonaments nous. Es fa urgent un canvi de direcció.

Cal abandonar pressupostos que hem estat considerant vàlids i intangibles i donar a la nostra convivència una nova orientació.

Hem d'aprendre a viure una vida diferent, no d'acord amb les regles de joc que hem imposat a la nostra societat egoista, sinó d'acord amb valors nous i escoltant les aspiracions més profundes de l'ésser humà. Des de l'«impàs» a què ha arribat la nostra societat del benestar, hem d'escoltar el crit d'alerta de Jesús:

«Si no us convertiu, tots morireu».

Ens salvarem si arribem a ser no més poderosos sinó més solidaris. Creixerem, no essent cada cop més grans sinó estant cada cop més a prop dels petits. Serem feliços, no tenint cada cop més, sinó compartint cada vegada millor.

No ens salvarem si continuem cridant cadascun les nostres pròpies reivindicacions i oblidant les necessitats dels altres.

No serem més assenyats si no aprenem a viure més en desacord amb el sistema de vida utilitarista, hedonista i insolidari que ens hem organitzat. Ens salvarem si desoïm més el soroll dels slogans i gosem escoltar amb més fidelitat el xiuxiueig de l'evangeli de Jesús.

CERCANT CULPABLES

¿Penseu que eren més culpables que tots els altres habitants ?

Les anàlisis sobre l'origen de la injustícia i l'opressió a la nostra societat no ens donen la darrera resposta al problema del mal a l'home.

Els estudis de caràcter sociològic i psicològic que intenten descobrir les causes històriques dels mals concrets que esclavitzen l'home modern són absolutament necessaris per cercar solucions eficaces a la nostra societat actual. Però no acaben d'explicar l'enigma d'un home que no aconsegueix la convivència joiosa i alliberadora que busca.

-¿Per què els homes, en la mesura que tenen força, tendeixen a oprimir els altres?

-¿Per què els que tenen béns no cerquen, compartir-los amb els necessitats?

-¿Per què l'home situat en posició de privilegi i poder no cerca la igualtat de tothom?

No sembla una ingenuïtat escoltar la invitació de Jesús a descobrir amb ms lucidesa, darrere dels esdeveniments i actuacions humanes, la força del pecat com una realitat que ens deshumanitza individualment i col·lectivament.

El pecat, no com un tret genèric de la nostra condició humana, sinó com un egoisme concret que creix al cor de cada home i pren cos a les institucions injustes i als mecanismes i estructures d'opressió que, sovint, encarrilen l'activitat econòmica i política.

Sens dubte, la humanització de la nostra convivència exigeix unes conquestes d'ordre polític i soci-econòmic:

- distribució més equitativa del que es produeix,

- participació més gran dels ciutadans en la gestió pública,

- control més eficaç del servei públic.

Però seria una equivocació pensar que el futur més humà de la nostra societat només es construirà amb la posada en marxa d'uns determinats projectes polítics.

No naixerà un home nou entre nosaltres, si cadascú no som conscients del nostre propi pecat i ens comprometem és un esforç de renovació personal.

Ha crescut de manera notable la nostra capacitat crítica davant de les estructures, la institució i la culpabilitat dels altres. Però correm el risc de quedar-nos cecs davant la nostra pròpia culpa.

Intentem cercar el culpable i el trobem gairebé sempre en els altres. Però tots sabem que la nostra societat no canviarà pel fet que cadascú apunti acusador el veí. L'enemic d'una societat més justa no només és l'altre, sinó jo mateix, amb l'egoisme, irresponsabilitat, absentisme còmode, la despreocupació pels problemes aliens.