2º diumenge de Quaresma (C)
EVANGELI
Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar
+ Lectura del sant evangeli segons sant Lluc 9,28b-36
Transfiguració de Jesús
28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies,31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem.32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:
--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.
No sabia què deia.34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:
--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.
Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.
Paraula de Déu
ESCOLTAR JESÚS
Els cristians sempre s'han sentit atrets per l'escena de “La transfiguració del Senyor”. Tanmateix, als que pertanyem a la cultura moderna no ens fa fàcil penetrar en el significat d'un relat redactat amb imatges i recursos literaris, propis d'una "teofania" o revelació de Déu.
Tot i això, l'evangelista Lluc ha introduït detalls que ens permeten descobrir amb més realisme el missatge d'un episodi que a molts els resulta avui estrany i inversemblant. Des del començament ens indica que Jesús puja amb els seus deixebles més propers a dalt de tot d'una muntanya senzillament "per pregar", no per contemplar una transfiguració.
Passa en la pregària de Jesús: "mentre pregava va canviar l'aspecte del seu rostre". Jesús, recollit, acull la presència del Pare, i la cara canvia. Els deixebles perceben una mica la seva identitat profunda i amagada. Cosa que no poden captar a la vida ordinària de cada dia.
En la vida dels seguidors de Jesús no hi falten moments de claredat i certesa, d'alegria i de llum. Ignorem el que va passar a dalt aquella muntanya, però sabem que en la pregària i el silenci és possible entreveure, des de la fe, una mica de la identitat oculta de Jesús. Aquesta oració és font d'un coneixement que no es pot obtenir dels llibres.
Lluc diu que els deixebles no s'assabenten de res, ja que "queien de son" i només "en espavilar-se", van captar alguna cosa. Pere només sap que s'hi està molt bé i que aquesta experiència no hauria d'acabar mai. Lluc diu que “no sabia el que deia”.
L'escena culmina amb una veu i un mandat solemne. Els deixebles es veuen embolicats en un núvol. S'espanten doncs tot allò els sobrepassa. Però d'aquell núvol en surt una veu: "Aquest és el meu Fill elegit; escolteu-lo". L'escolta ha de ser la primera actitud dels deixebles.
Els cristians de avui necessitem “interioritzar” la nostra religió si volem revifar la nostra fe. No n'hi ha prou de sentir el Evangeli de manera distreta, rutinària i gastada, sense cap desig d'escoltar. No n'hi ha prou tampoc amb una escolta intel·ligent preocupada només d'entendre.
Necessitem escoltar Jesús viu en allò més íntim del nostre ésser. Tots, predicadors i poble fidel, teòlegs i lectors, necessitem escoltar la seva Bona Nova de Déu, no des de fora sinó des de dins. Deixar que les seves paraules baixin dels nostres caps fins al cor. La nostra fe seria més forta, més joiosa, més contagiosa.
ESCOLTAR NOMÉS JESÚS
Escolteu-l
L'escena és considerada tradicionalment com "la transfiguració de Jesús". No és possible reconstruir amb certesa l'experiència que va donar origen a aquest relat sorprenent. Només sabem que els evangelistes li donen gran importància ja que, segons el seu relat, és una experiència que deixa entreveure la veritable identitat de Jesús.
En un primer moment, el relat destaca la transformació del seu rostre i, encara que vénen a conversar amb ell Moisès i Elies, potser com a representants de la llei i els profetes, només el rostre de Jesús roman transfigurat i resplendent al centre de l'escena.
Pel que sembla, els deixebles no capten el contingut profund del que estan vivint, ja que Pere diu a Jesús: «Mestre, que bé que és aquí. Farem tres cabanes: una per a tu, una altra per En Moisès i una altra per N'Elies». Col·loca Jesús en el mateix pla i al mateix nivell que els dos grans personatges bíblics. A cadascun la seva cabana. Jesús encara no ocupa un lloc central i absolut en el seu cor.
La veu de Déu el corregirà, revelant la veritable identitat de Jesús:
«Aquest és el meu Fill, l'escollit»
el que té el rostre transfigurat. No ha de ser confós amb els de Moisès o Elies, que estan apagats.
«Escolteu-lo a ell».
A ningú més. La Paraula és l'única decisiva. Les altres ens han de portar fins a ell.
És urgent recuperar en la Església actual la importància decisiva que va tenir al començament l'experiència d'escoltar al si de les comunitats cristianes el relat de Jesús recollit als evangelis. Aquests quatre escrits constitueixen per als cristians una obra única que no hem d'equiparar a la resta de llibres bíblics.
Hi ha alguna cosa que només en ells podem trobar:
l'impacte causat per Jesús
als primers que es van sentir atrets per ell i el van seguir. Els evangelis no són llibres didàctics que exposen doctrina acadèmica sobre Jesús. Tampoc biografies redactades per informar amb detall sobre la seva trajectòria històrica. Són "relats de conversió" que conviden al canvi, al seguiment de Jesús i a la identificació amb el seu projecte.
Per això demanen ser escoltats en actitud de conversió. I en aquesta actitud han de ser llegits, predicats, meditats i guardats al cor de cada creient i de cada comunitat. Una comunitat cristiana que sap escoltar el relat evangèlic en actitud de conversió comença a transformar-se.
La Església no té un potencial més vigorós de renovació que el que hi ha en aquests llibres.
ESCOLTAR JESÚS
Els cristians sempre s'han sentit atrets per l'escena anomenada
“La transfiguració del Senyor”.
Tanmateix, als que pertanyem a la cultura moderna no ens fa fàcil penetrar en el significat d'un relat redactat amb imatges i recursos literaris, propis d'una "teofania" o revelació de Déu.
Tot i això, l'evangelista Lluc ha introduït detalls que ens permeten descobrir amb més realisme el missatge d'un episodi que a molts els resulta avui estrany i inversemblant. Des del començament ens indica que Jesús puja amb els seus deixebles més propers a dalt de tot d'una muntanya senzillament
"per pregar",
no per contemplar una transfiguració.
Passa durant la pregària de Jesús:
"mentre pregava, l'aspecte del seu rostre va canviar".
Jesús, recollit profundament, acull la presència del seu Pare, i la cara canvia. Els deixebles perceben una mica de la seva identitat més profunda i amagada. Cosa que no poden captar a la vida ordinària de cada dia.
En la vida dels seguidors de Jesús no hi falten moments de claredat i certesa, d'alegria i de llum. Ignorem el que va passar a dalt d'aquella muntanya, però sabem que en la pregària i el silenci és possible entreveure, des de la fe, una mica de la identitat oculta de Jesús. Aquesta oració és font d'un coneixement que no es pot obtenir dels llibres.
Lluc diu que els deixebles amb prou feines s'assabenten de res, ja que "queien de son" i només "en espavilar-se", van captar alguna cosa. Pere només sap que s'hi està molt bé i que aquesta experiència no hauria d'acabar mai. Lluc diu que “no sabia el que deia”.
L'escena culmina amb una veu i un mandat. Els deixebles es veuen embolicats en un núvol. S'espanten doncs tot allò els sobrepassa. No obstant, d'aquell núvol en surt una veu:
"Aquest és el meu Fill, l'escollit. Escolteu-lo".
L'escolta ha de ser la primera actitud dels deixebles.
Els cristians de avui necessitem “interioritzar” la nostra religió si volem revifar la nostra fe. No n'hi ha prou de sentir el Evangeli de manera distreta, rutinària i gastada, sense cap desig d'escoltar. No n'hi ha prou tampoc amb una escolta intel·ligent preocupada només d'entendre.
Necessitem escoltar Jesús viu en allò més íntim del nostre ésser. Tots, predicadors i poble fidel, teòlegs i lectors, necessitem
escoltar la seva Bona Nova de Déu, no des de fora sinó des de dins.
Que les paraules baixin dels nostres caps fins al cor. La fe seria més forta, i més joiosa.
EXPERIÈNCIA NOVA
Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
Per captar la veritable identitat de Jesús, el que és més decisiu no és estudiar sinó viure una experiència diferent: pujar amb ell dalt d'una muntanya. Exercir l'esperit, mirar la vida des d'un horitzó més elevat i no deixar-nos arrossegar sempre per la rutina i la inèrcia que tirin de nosaltres cap avall. És el primer que ens diu el relat de la “transfiguració de Jesús”
L'escena és atractiva. Mentre Jesús "prega", l'aspecte del seu rostre canvia. Els deixebles que preguen amb ell comencen a veure'l d'una altra manera. És Jesús, el seu mestre estimat de sempre, però a la cara comencen a contemplar el centelleig d'alguna cosa nova.
Tanmateix, amb ell veuen dos personatges molt estimats per la tradició jueva. Moisès, l'home que ha guiat el poble fins al país de la llibertat i l'ha dotat de lleis i normes per viure en pau. I Elies, el profeta de foc, que ha lluitat contra nous ídols que han sorgit a Israel.
Els deixebles no entenen gaire. Estan atordits de son. Pere proposa fer tres cabanes, una per cada un. No ha captat la novetat de Jesús. El posa al mateix pla que Moisès i Elies.
La veu que surt d'un núvol ho aclareix tot:
Aquest és el meu Fill, escollit; escolteu-lo No escolteu Moisès o Elies, escolteu Jesús. Només ell és el Fill. Escolliu-lo perquè és l'escollit per Déu.
Els cristians hem de posar al centre de la nostra fe a Jesús, no a Moisès. Deixeu-nos conduir per Jesús cap a l'amor, no cap a la llei. És un error confondre Déu amb un conjunt d'obligacions interioritzades durant anys a la nostra consciència. Déu és més enllà d'aquestes lleis. Qui escolta Jesús ho va trobant com a font de Amor.
Hem de posar al centre del nostre cor Jesús, no Elies. Ningú com ell no ens pot alliberar dels ídols que albergem dins nostre. Ídols construïts per les nostres pors, fantasmes i desitjos de seguretat i benestar. És molt difícil treure-li a un els seus «déus», ja que es queda com buit i indefens. Qui escolta Jesús s'omple de la força i de la vida que dóna Déu
¿A QUI ESCOLTAR?
Escolteu-o.
Els cristians han sentit a parlar des de petits d'una escena evangèlica anomenada tradicionalment la transfiguració de Jesús. Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el relat. Va quedar recollida en la tradició cristiana sobretot per dos motius: els ajudava a recordar la «realitat oculta» tancada en Jesús i els convidava a «escoltar-lo» només a ell.
Al cim d'una «muntanya alta» els deixebles més propers veuen Jesús amb la cara «transfigurada». L'acompanyen dos personatges llegendaris de la història d'Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc, que va defensar Déu amb zel abrasador.
L'escena és suggeridora. Els dos personatges, representants de la Llei i els Profetes, tenen la cara apagada: només Jesús irradia llum. D'altra banda, no proclamen cap missatge, vénen a «conversar» amb Jesús: només aquest té l'última paraula. Només ell és la clau per llegir qualsevol altre missatge.
Pere no sembla haver-ho entès. Proposa fer «tres cabanes», una per a cadascú. Posa els tres al mateix pla. La Llei i els Profetes continuen ocupant el lloc de sempre. No ha captat la novetat de Jesús. La veu sortida del núvol aclarirà les coses:
«Aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-lo».
No cal escoltar Moisès o Elies sinó Jesús, el «Fill estimat». Només les paraules i la vida ens descobreixen la veritat de Déu.
Viure escoltant Jesús és una experiència única. Per fi, estàs escoltant algú que diu la veritat. Algú que sap per què i per què cal viure. Algú que ofereix les claus per construir un món més just i més digne de l'ésser humà.
Entre els seguidors de Jesús no es viu qualsevol creença, norma o ritu. Una comunitat es fa cristiana quan posa al centre l'evangeli i només l'evangeli. Aquí es juga la nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet col·lectiu més humanitzador que un grup de creients escoltant junts el relat de Jesús. Cada diumenge podreu sentir la vostra crida a mirar la vida amb ulls diferents ia viure-la amb més sentit i responsabilitat, construint un món més habitable.
PERDUTS
Escolteu-lo.
Una de les dades més importants de l'home contemporani és allò que els experts anomenen «pèrdua de referents». Ho podem comprovar: la religió perd força a les consciències; es dilueix la moral tradicional; ja no se sap qui pot posseir les claus que orientin l'existència.
Educadors no saben què dir ni en nom de qui parlar als alumnes sobre la vida. Els pares no saben quina «herència espiritual» deixar els fills. La cultura es transforma en modes successives. Els valors del passat interessen menys que la informació del que és immediat.
Molts no saben gaire bé on fonamentar la seva vida ni a qui acudir per orientar-la. No se sap on trobar els criteris que puguin regir la manera de viure, de pensar, de treballar, d'estimar o de morir. Tot queda sotmès al canvi constant de les modes o dels gustos del moment.
És fàcil constatar ja algunes conseqüències. Si no hi ha a qui acudir, cadascú ha de defensar-se com pugui i construir sol la seva existència. Alguns viuen amb una «personalitat manllevada» alimentant-se de la cultura de la informació. N'hi ha que cerquen algun succedani en les sectes o endinsant-se en el món seductor del «virtual». D'altra banda, cada cop són més els que viuen perduts i com a indefensos davant l'existència. No tenen meta ni projecte. Aviat es converteixen en presa fàcil de qualsevol que pugui cobrir els seus desitjos immediats.
Cal reaccionar. Viure amb un cor més atent a la veritat darrera de la vida; aturar-nos per escoltar les necessitats més profundes del nostre ésser; sintonitzar amb el nostre veritable jo. Potser aleshores es desperta en nosaltres la necessitat d'escoltar un missatge diferent. Potser llavors fem un espai més gran a Déu.
L'escena evangèlica de Lluc recobra un sentit profund als nostres temps. Segons el relat, els deixebles «s'esglaien» en quedar coberts per un núvol. Se senten tot sols i perduts. Al mig del núvol escolten una veu que li diu:
«Aquest és el meu Fill, l'escollit. Escolteu-ho».
Difícil és viure sense escoltar una veu que posi llum i esperança al nostre cor.
ESCOLTEU-LO
Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo. .
Els homes i dones de avui, sumits en una civilització immisericordi on manen els diners, el mercat, la competitivitat, el fracàs dels febles i el triomf dels forts, correm el risc d'oblidar què vol dir ser «humà» . Cada cop ens sembla més normal viure per guanyar, posseir i triomfar. Qui pensarà en créixer com a persona i ser cada dia millor en una cultura on sembla prohibida la pietat, el perdó o qualsevol signe de debilitat pel que pateix?
Estremeix escoltar assagistes lúcids com Jean Onimus quan ens fan veure com està emergint una societat mecanitzada i sense esperit que, arruïnada per la set esbojarrada de consum i esclavitzada per la seva pròpia tècnica, «fa callar els poetes... transforma la música en estrèpit, la dansa en gimnàstica esportiva i l'amor en proeses fisiològiques».
Està emergint entre nosaltres un home intel·ligent, hàbil, organitzat, però sense cor, sense consciència i sense profunditat. Un home sense inquietud espiritual i sense preguntes. L'home ideal per a una societat perfectament organitzada i programada on el principal objectiu és que la vida funcioni.
Seria, però, un error quedar-nos en visions catastrofistes. És fàcil apreciar ara mateix el desig creixent per trobar una nova llum. ¿On hi ha un sentit, un ideal capaç d'il·luminar l'horitzó? ¿On podem trobar una utopia que ens mantingui drets? ¿Qui pot fer aquest home més humà? ¿Qui pot tornar a despertar l'esperança?
Les Esglésies no pareixen respondre a allò que espera i necessita l'home modern. Les seves doctrines es converteixen sovint en abstraccions que a penes interessen a ningú. Els seus esquemas mentals, costums i tradicions pertanyen al passat. La seva paraula sembla haver-se assecat. També elles necessiten que algú desperti el seu esperit.
Avui més que mai hem d'orientar el nostre cor cap a Crist. Ell és l'únic que ens pot dir alguna cosa nova i diferent. El relat evangèlic ens recorda la invitació divina:
«Aquest és el meu Fill, l'escollit, escolteu-lo.
LECTIO DIVINA
Escolteu-lo.
Entre els mètodes possibles de llegir la Bíblia des de la fe s'està revaloritzant cada cop més en alguns sectors cristians el tot anomenat «lectio divina» molt apreciat en altres temps, sobretot, als monestirs. Consisteix fonamentalment en una lectura meditada de la Bíblia, orientada directament a suscitar la trobada amb Déu i escoltar la seva Paraula al fons del cor. Aquesta forma de llegir el text bíblic exigeix fer diverses passes.
Primer, llegir el text tractant de captar-ne el sentit original i evitant qualsevol interpretació arbitrària o subjectiva. No és legítim fer-li dir a la Bíblia qualsevol cosa, tergiversant-ne el sentit real. Hem de comprendre el text fent servir totes les ajudes que tinguem a mà: una bona traducció, les notes de la Bíblia, algun comentari senzill
La meditació suposa una passa més. Es tracta d'acollir la Paraula de Déu meditant-la al fons del cor. Per això es comença per repetir a poc a poc les paraules fonamentals del text i assimilar el seu missatge i fer-ho nostre. Els antics deien que cal «mastegar» o «remugar» el text bíblic, «fer-lo baixar del cap al cor». Aquest moment demana recolliment i silenci interior, fe en Déu que em parla, obertura dòcil a la veu.
El tercer moment és la pregària. El lector ara passa d'una actitud d'escolta a una posició de resposta. Aquesta oració és necessària perquè s'estableixi el diàleg entre el creient i el Déu. No cal fer grans esforços d'imaginació ni inventar bells discursos. Només cal preguntar-se amb sinceritat. «Senyor, ¿què em vols dir a través d'aquest text?, ¿a què em crides en concret?, ¿quina confiança vols sembrar al meu cor?»
Es pot passar a un quart moment que sol ser designat com a contemplació o silenci davant Déu. El creient descansa en Déu fent callar altres veus. És el moment d'estar davant seu escoltant només el seu amor i la seva misericòrdia, sense cap altra preocupació o interès.
Finalment, cal recordar que la veritable lectura de la Bíblia acaba a la vida concreta i que el criteri per verificar si hem escoltat Déu és la nostra conversió. Per això cal passar de la Paraula escrita a la Paraula viscuda i pensar quin canvi o transformació ens exigeix la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Nil, venerable Pare del desert deia: «Jo interpreto l'Escriptura amb la meva vida. »
Segons el relat lucà de l'escena del Tabor, els deixebles escolten aquesta invitació:
«Aquest és el meu Fill, l'escollit; escolteu-lo. »
Una manera de fer-ho és aprendre a llegir l'evangeli de Jesús amb aquest mètode,
POR AL SILENCI
Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.
L'home contemporani s'està quedant a poc a poc sense silenci. El soroll s'apodera dels ambients i les llars, de les ments i els cors, impedint a les persones viure en pau i harmonia.
Seria una ingenuïtat pensar que el soroll només és fora de nosaltres, a l'estrèpit de la motocicleta que passa o l'enrenou del pis veí. El soroll és dins de cadascú, en l'agitació i confusió que regna al nostre interior o en la pressa i ansietat que ens destrueix des de dins.
Fins i tot podem dir que crispacions i problemes externs que turmenten a molts són, sovint, una projecció de problemes i desequilibris que no han estat resolts en el silenci del cor.
Per això, el silenci no es recupera només insonoritzant les habitacions de la llar o retirant-se al camp durant el cap de setmana. És necessari, sobretot, aprendre a entrar en un mateix i crear aquest clima de recolliment personal per reconstruir el nostre interior.
La persona agafada pel renou i l'agitació corre el risc de no conèixer-se ella mateixa sinó de manera superficial. Per això potser el primer és trobar-nos amb nosaltres mateixos. Conèixer millor aquest personatge estrany que s'agita al llarg del dia i que sóc «jo» mateix.
Això només és possible quan un gosa posar en ordre aquesta confusió interior, fent-se les preguntes fonamentals de tot ésser humà: «¿Què busco jo en la vida? ¿Per què m'afanyo? ¿Què estimo? ¿On poso jo la meva felicitat?»
Preguntes que se'ns poden fer insuportables perquè fàcilment desperten en nosaltres sensacions diverses de fracàs, mediocritat, pecat o desesperança. Aleshores el silenci es fa fosc i tenebrós. Fa por entrar en un mateix i penetrar al fons de l'existència.
Així es troben aquells deixebles que Jesús ha allunyat del soroll i l'agitació, per conduir-los a dalt d'una muntanya a pregar. S'espanten en entrar al núvol que comença a cobrir-los. El seu temor només desapareix quan, des de l'interior del núvol, escolten una veu que els diu:
«Aquest és el meu Fill, l'escollit, escolteu-lo.»
El creient mai no resta tot sol en el seu silenci. Algú l'acompanya i sosté des de dins. Sempre pot escoltar aquesta veu de Jesucrist que comprèn les nostres equivocacions, perdona el nostre pecat i desperta novament en nosaltres l'esperança.
CARICATURES DE DÉU
Escolteu-lo. a Ell.
Un dels riscs més grans dels creients és omplir la paraula “Déu” de qualsevol contingut i pensar encara que un creu i invoca el Déu veritable.
Més encara. Amb força freqüència, la nostra imatge deformada de Déu pot ser, de manera inconscient, l'obstacle per descobrir el veritable rostre de Déu.
Deformacions més usuals entre nosaltres. Deformacions que quan es viuen de manera extrema són autèntiques caricatures de Déu
. El Déu intimista que ens compensa de les nostres frustracions, ens consola en les nostres tribulacions i ens tranquil·litza en l'ansietat, però no ens estimula a viure la fraternitat i la solidaritat amb el necessitat.
El “Déu dels nostres interessos” posat al servei de croades i estratègies polítiques diferents, utilitzat per a “rearmaments religiosos” interessats i suport d'ideologies d'un signe i altre.
El “Déu popular” amb qui es negocien favors temporals i eterns a base de promeses, ritus i oracions.
El “Déu rigorós” i terrible, reflex d'una societat autoritària, en qui és difícil confiar.
El “Déu permissiu” i complaent dels nous temps, que no exigeix ni inquieta perquè li fem dir només allò que volem sentir d'Ell.
El “Déu tancat” en una parcel·la privada de la nostra vida, que gairebé no té cap influència en esferes importants de la nostra vida com els negocis, la professió, l'activitat pública o el comportament sexual.
El “Déu irrellevant” que gairebé no té cap impacte en la vida real de cada dia i la desaparició del qual no canviaria de manera notable l'existència dels que es diuen creients.
¿On purificar les nostres imatges deformades de Déu i descobrir cada cop amb més puresa el veritable rostre de Déu?
El veritable camí és Jesucrist. Els deixebles han sentit la invitació:
“Aquest és el meu Fill escollit. Escolteu-lo a Ell”
Els Bisbes ens ho recorden en aquesta quaresma. Per acollir el veritable Déu cal seguir Jesús, escoltar el seu missatge, viure la seva experiència, deixar-se animar pel seu Esperit.
Els creients no oblidem que una de les primeres tasques de tota generació cristiana és purificar la seva fe de tantes adherències i deformacions, tornant de nou a Jesucrist.
¿ ON ESCOLTAR LA BONA NOVA ?
Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
Ens havíem cregut que el progrés científic i el desenvolupament de la tècnica ens oferirien per fi la felicitat i l'assossec que cerca sempre el nostre cor.
Avui ens veiem obligats a obrir els ulls i reconèixer que el progrés tècnic ha estat font de benestar i d'elevació humana, però que també ha generat doloroses esclavituds.
Les solucions que hem trobat fins ara són “respostes incompletes a les aspiracions humanes”. De mica en mica, s'estén entre nosaltres la fosca sensació que l'home no és capaç de salvar-se radicalment i totalment a si mateix.
Tenim mitjans de vida però no sabem exactament per què vivim. Ens tirem al gaudi intens de la vida, però ens sentim cada cop més insatisfets.
Desitgem i necessitem pau però pressentim que la mateixa supervivència de l'home està amenaçada pel militarisme, el terrorisme i les armes nuclears modernes.
Els joves han cercat en l'«alliberament sexual» una nova plenitud. Però molts es debaten avui entre l'avorriment de la vida, la temptació de la droga i el fantasma de l'atur.
L'home d'avui insegur i insatisfet cerca alguna cosa nova. Les noves generacions viuen decebudes però expectants. Estan caient innombrables somnis i esperances, però la humanitat cerca «ressorgir de l'esperança». ¿On escoltar la Bona Nova que necessitem sentir?
El relat evangèlic ens recorda aquella veu que va commoure els deixebles i que hauria de ressonar també avui al cor d'aquesta crisi profunda que viu la humanitat:
«aquest és el meu Fill estimat. Escolteu-ho».
Però, ¿ on escoltar avui la Bona Nova de Jesús? ¿ On comprovar l'energia salvadora i humanitzadora que amaga el projecte de vida impulsat per Crist? ¿ On es pot trobar amb la força alliberadora de l'evangeli?
Els Bisbes ens fan una trucada urgent a la seva carta pastoral. Només unes esglésies que s'esforcen per ser coherents amb les exigències de l'evangeli podran tenir prou credibilitat per oferir a Crist com «la clau, el centre i la fi de la història humana».
Només uns homes que sàpiguen viure com a «homes nous», alliberats de «esclavituds modernes», amb un estil de vida senzill, solidari i servicial, animats per una profunda alegria interior, incansables en la seva fe al Pare, poden fer creïble avui l'evangeli de Jesucrist.
VIURE DAVANT EL MISTERI
Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.
L'home modern experimenta insatisfacció en el seu cor, buit interior, la banalitat del quotidià, la superficialitat de la nostra societat, incomunicació amb el misteri.
Són molts els que, de manera vaga i confusa, o de manera clara i precisa, senten una decepció i un desencís inconfessable davant d'una societat que despersonalitza els homes, els aliena i buida interiorment i els incapacita per obrir-se al transcendent. L'home actual ha absolutitzat el poder de la raó i no tolera que alguna cosa se li escapi al seu domini totpoderós.
La trajectòria seguida per la humanitat és fàcil de descriure. L'home ha anat aprenent a utilitzar amb una eficàcia cada cop més gran l'instrument de la seva raó.
Ha anat acumulant un nombre cada cop més gran de dades. Ha sistematitzat els seus coneixements en ciències cada cop més complexes. Ha transformat les ciències en tècniques cada cop més poderoses per dominar el món i la vida del home. Aquest caminar del home al llarg dels segles té un risc. Inconscientment, hem acabat creient que la raó ens portarà a l'alliberament total.
L´home actual no accepta el misteri. I, tanmateix, el misteri és present al més profund de la nostra existència. L'home ho pot conèixer i dominar tot. Però no pot conèixer i dominar ni l'origen ni el destí últim. I el més racional seria reconèixer que estem envoltats de quelcom que ens transcendeix i que la vida de l'home s'ha de moure humilment en un horitzó de misteri.
En el missatge de Jesús hi ha una invitació escandalosa per a les orelles modernes: No tot es redueix a la raó. L'home ha d'aprendre a viure davant del misteri. I el misteri té un nom. Déu, el nostre Pare, que ens acull i accepta radicalment i ens crida a viure com a germans.
Potser el problema més gran de l'home contemporani és haver-se incapacitat per pregar i dialogar amb un Pare. Estem orfes i no encertem a entendre'ns com a germans.
També avui, enmig de núvols i foscor, es pot sentir una veu que ens continua espantant els homes:
«Aquest és el meu Fill... Escolteu-lo».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada