DIUMENGE DE RAMS
"ELS DOTZE SERMONS"
UNA
SETMANA DIFERENT
El
crucificaren.
Per
a molts, la Setmana Santa s'ha convertit en “les
vacacions de primavera” que permeten un curt respir
mentre s'acosta el descans estiuenc. Uns dies de muntanya o
de relax a una platja, o un viatge ràpid a qualque
país d'interés turístic. Res més.
Per
a altres, són un dies carregats de sentida religiositat.
El descans no impedeix celebrar dignament els misteris
centrals de la fe. És qüestió d'organitzar-se de manera
responsable i intel·ligent.
Hi
ha també un sector de cristians que s'han allunyat de la
pràctica dominical, però dins son interior no s'ha apagat
la fe en Crist, encara que vacil·lant i dèbil, per als quals aquestes dates tenen resonància religiosa.
Celebrar
la Cena del Senyor, el capvespre del dijous, la Passió
del Salvador, el capvespre del divendres, la celebració
gojosa de la Resurrecció, la nit de Pasqua, té gran
profunditat, encara que els camins de trobada amb Déu sols
Ell els coneix.
No
manquen, allunyats de l'Església, que en aquests dies,
recorren a algun “concert sacre” o escolten “música
religiosa” ~ Passió segons S.Mateu d'en Bach ~ per a
elevar son cor al misteri de Déu.
Persones,
allunyades de la pràctica dominical, van, cada any, a un
“viacrucis” de Divendres Sant. Potser no recordin cap
pregària, però en silenci, entre la gent, fan el
recorregut. En el cor de no pocs es desvetllen sentiments
de penediment, agraïment i confiança en Déu.
Algú
que només assisteix, aquest dia, a besar la imatge de
Crist crucificat. ¿ Què hi posa en aquesta besada ?
Imaginem
Déu contemplant, aquests dies, amb tendresa infinita als
seus fills i filles: els que frueixen a la platja i els
que es reuneixen en els temples, els qui cerquen el seu
rostre i els qui pensen no necessitar-lo per a res.
Tots
tenen lloc dins son cor. Per a tots Crist morí a la
Creu.
José
Antonio Pagola
Dijous
Sant
L'HORA
DE LA GLÒRIA DEL FILL (13-20)
Jesús
renta els peus als deixebles
1
Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia
arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell,
que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a
l'extrem.
2
Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de
Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, 3
Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i
que havia vingut de Déu i a Déu tornava, 4
s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una
tovallola; 5 després va tirar aigua en
un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a
eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida. 6
Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu:
--Senyor,
¿tu em vols rentar els peus?
7
Jesús li respon:
--Ara
no entens això que faig; ho entendràs després.
8
Pere li diu:
--No
em rentaràs els peus mai de la vida!
Jesús
li contesta:
--Si
no et rento, no tindràs part amb mi.
9
Li diu Simó Pere:
--Si
és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les
mans i el cap.
10
Jesús li diu:
--Qui
s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I
vosaltres ja sou nets, encara que no tots.
11
Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: «No tots sou
nets.»
12
Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i
s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué:
--¿Enteneu
això que us he fet? 13 Vosaltres em
dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho,
perquè ho sóc. 4 Si, doncs, jo, que
sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres
us els heu de rentar els uns als altres. 15 Us
he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també
vosaltres.
Divendres
Sant
MORÍ
COM HAVIA VISCUT
El
crucificaren.
¿
Com va viure Jesús les darreres hores ?, ¿ quina fou la
seva actitud quan l'execució ? Els evangelis no analitzen
sicològicament els seus sentiments. Senzillament, recorden que
Jesús morí com havia viscut. Lluc ha volgut destacar la
bondat de Jesús fins al final, la proximitat amb els que
sofreixen i la capacitat de perdonar. Segons el seu relat,
Jesús morí estimant.
Enmig
de la gent que mira el pas dels condemnats camí de la
creu, unes dones s'acosten a Jesús plorant. No el poden
veure sofrir així. Jesús es gira cap a elles i les
mira amb la mateixa tendresa amb que sempre ha mirat: “No
ploreu per mi, ploreu per vosaltres i pels vostres
fills”. Així va Jesús cap a la creu: pensa més
en aquelles pobres mares que en son propi sofriment.
Manca
poc per la fi. Des de la creu només s'escolten els
insults d'uns i els crits de dolor dels ajusticiats. De
cop, un d'ells es dirigeix a Jesús: “Recordeu-vos
de mi”. Jesús
respon: “T'ho
dic amb tota
veritat:
avui seràs amb mi al paradís”.
Ha fet el mateix sempre. Llevar pors, infondre confiança
en Déu, contagiar esperança. Així fins al final.
El
moment de la crucifixió és inoblidable. Mentre els soldats
el clavaven a la fusta, Jesús deia: “Pare,
perdoneu-los, que no saben
el
que fan”.
Així és Jesús. Així ha viscut sempre: oferint als
pecadors el perdó del Pare, que no el mereixen.
Segons
Lluc, mor demanant al Pare que beneeixi als que el
crucifiquen, que ofereixi el seu amor, el seu perdó i la
seva pau a tots els homes, també als que el rebutgen.
No
estranya que Pau de Tars convidi els cristians de Corint a
descobrir el misteri que s'amaga en el Crucificat. “En
Crist estava
Déu
reconciliant el món amb ell mateix, no tenint en compte les
transgressions
dels homes.”
Així està Déu a la creu: no acusant al món dels seus
pecats, sinó oferint el seu perdó. Això és el que
celebrem aquesta setmana.
José
Antonio Pagola
AGAFAR
LA CREU
El
crucificaren.
Aquesta
setmana en la qual els creients meditem i celebrem la
mort i la resurrecció de Jesús és una bona ocasió per
a escoltar de manera renovada la crida evangèlica a “agafar
la creu”.
Abans
de res, cal recordar que el dolor i la malaltia, els
conflictes i tribulacions de la vida no els ha inventat
Crist ni la teologia cristiana. Estàn aquí com a part
integrant de l'existència. Prest o tard, tots hem de fer
front al sofriment i la prova.
A
banda, quan Jesús ens crida a “agafar la creu”,
no ens convida a a cercar-nos una vida més dolorosa i
atormentada, afegint nous sofriments al nostre viure diari.
“Agafar la creu” és descobrir quina és la
manera més encertada i sana de viure aqueix sofriment que
ha d'acceptar el que vulgui ser més humà fins al final.
El
sofriment no té cap valor per ell mateix. És una
experiència negativa que cap persona sana ha de cercar
arbitràriament i sense necessitat. Però, al mateix temps,
és una experiència davant la qual cal prendre postura. I
és aquí on el cristià acudeix al Crucificat per a
aprendre a viure de manera més humana els diferents
sofriments.
Primer,
el sofriment que forma part de nostra condició humana,
sempre fràgil i caduca. Tots estem exposats al dolor i
la malaltia. Tots vivim amenaçats per la desgràcia i la
mort. “Agafar la creu” significa viure aqueixa
experiència dolorosa seguint de prop a Crist, sostinguts per
una confiança absoluta en un Déu que, inclús en els
moments més foscs, està de vora nostre i de la nostra
part.
Segon,
el sofriment inevitable en tota persona que cerca renovar-se
i créixer de manera positiva. Estem arrelats en un
egoisme malaltís i tot aquell que desitja alliberar-se i
ser cada dia més humà ha d'acceptar pagar el preu que
exigeix la superació constant. “Agafar
la creu”
significa assumir i treballar amb goig la nostra conversió,
acceptant les renúncies i sacrificis, que ens portarà a una vida més plenament humana.
Tercer,
el sofriment resultat d'una trajectòria fidel a Crist i a
un compromís ferm per l'evangeli.
“Agafar la creu”
significa acceptar amb paciència el rebuig, el descrèdit o
la persecució, que ens pot arribar com a conseqüència
del seguiment de Crist, sabent que el destí del que vol
humanitzar la vida com Jesús és compartir també amb ell
la crucifixió.
Però,
la creu no és la darrera paraula ni destí del que
segueix a Crist. Si els cristians assumim aqueixa creu
inevitable en tot aquell que s'esforça per esser ell mateix
més humà i per construir un món més habitable, és
perquè volem arrabassar del món i de nosaltres el mal i
el sofriment. A una vida crucificada com la de Jesús li
espera la resurrecció.
DIVENDRES SANT
DAVANT
EL CRUCIFICAT
Detingut
per les forces de seguretat del Temple, Jesús ja no
dubta: el Pare no ha escoltat els seus desitjos de seguir
vivint; els seus deixebles fugen cercant seguretat. Està tot
sol. Els projectes s'esvaeixen. Li aguarda l'execució.
El
silenci de Jesús les darreres hores és esglaiador.
Tanmateix, els evangelistes han recollit algunes paraules de
la creu. Són curtes, però a les primeres generacions
cristianes els ajudaven a recordar amb amor i agraïment a
Jesús crucificat.
Lluc
ha recollit les que diu mentre el crucifiquen. Entre
estremiments i crits de dolor, assoleix pronunciar unes
paraules que desvetllen el que hi ha dins son cor: “Pare,
perdona'ls perquè no saben el que fan”. Així
és Jesús. Ha demanat als seus “estimar els
enemics” i “pregar pels perseguidors”. Ara és
ell mateix qui mor perdonant. Converteix en perdó la seva
crucifixió.
Aquesta
petició al Pare pels que el crucifiquen és un gest sublim
de compassió i de confiança en el perdó insondable de
Déu. Aquesta és la gran herència de Jesús a la
Humanitat: No desconfieu mai de Déu. La seva misericòrdia
no té fi.
Marc
recull un crit dramàtic del crucificat: “¡Déu meu,
Déu meu! ¿ perquè m'heu abandonat ?”. Aquestes
paraules pronunciades enmig de la soledat i l'abandó total,
són d'una sinceritat aclaparant. Jesús sent que el Pare
estimat l'ha abandonat. ¿ Per què? Jesús es queixa del
seu silenci. ¿On és ? ¿ Per què calla ?
Aquest
crit de Jesús, identificat amb totes les víctimes de la
història, demana a Déu explicació a tanta injustícia,
abandó i sofriment, roman en llavis dels crucificat i
reclama una resposta de Déu més enllà de la mort: Déu
nostre, ¿ per què ens abandones ? ¿ no respondràs mai
als crits i queixes dels innocents ?
Lluc
recull una darrera paraula de Jesús. Malgrat l'angoixa
moral, Jesús manté fins a la fi la confiança en el
Pare. Les seves darreres paraules són quasi un xiu-xiu:
“Pare, confio el meu alè a les vostres mans”.
Res ni ningú l'han pogut separar d'ell. El Pare ha
animat amb l'esperit tota la seva vida. Acabada la missió,
Jesús ho deixa tot a les seves mans. El Pare trencarà
el silenci i el ressuscitarà.
Aquesta
setmana santa, celebrarem a les nostres comunitats
cristianes la Passió i la Mort del Senyor, Podrem meditar
també en silenci davant Jesús crucificat aprofundint en
les paraules que ell mateix digué en la seva agonia.
José
Antonio Pagola
LA
VERITAT DE LA CREU
El
crucificaren.
Des
dels primers segles el cristianisme ha estat menyspreat per
anunciar un missatge de salvació que es fonamenta en
quelcom tan indigne com és la mort d'un crucificat.
En
la nostra societat ningú s'incomoda per atacar la creu
com ho feia el filòsof Celso al segle II. Però no són
pocs els que, quan frueixen aquests dies de setmana santa,
miren amb estranyesa i fins i tot pena els creients que
es reuneixen per celebrar al Crucificat.
Per
a molts, adorar la Creu és justificar quelcom inhumà,
beneir el dolor, fomentar un ascetisme morbós, coartar
l'alegria de viure.
La
creu obstaculitza cercar lliurament l'expansió i el goig
de la vida. La creu glorifica les dissorts, el sofriment,
les humiliacions i la mort. La creu és enemiga de la
vida i contrària al nostre desig més íntim de ser
ditxosos.
Això
es pot pensar i dir quan no parem compte en Aquell que
fou crucificat o ignorem el que fou la crucifixió.
Perquè
Jesús no va morir a una creu per magnificar el dolor,
promoure un ideal ascètic de sofriment, o anar en contra
de la felicitat i la vida.
Jesús
ha mort no perquè menyspreàs la vida sinó perquè
l'estimava tant que no podia consentir que en fruissin
només uns pocs privilegiats.
Jesús
ha mort no perquè menyspreàs la felicitat sinó per a
donar testimoni de la serietat amb la qual cal respectar
i cercar la felicitat de tots els homes, també dels més
pobres i indefensos.
Jesús
ha mort no perquè es resignàs a les opressions i
injustícies sinó perquè es posà al costat dels oprimits
sense promoure violències i injustícies en nom
d'ells.
La
Creu de Jesucrist, lluny de justificar el dolor i la
dissort, desenmascara la inhumanitat de la nostra societat
en la qual els interessos de poder exclouen i crucifiquen
els més febles.
La
Creu de Jesucrist que celebrarem els cristians aquesta
Setmana no s'oposa a la felicitat, sinó solament a la
d'aquells que frueixen egoísticament de la vida, fent
befa del sofriment dels crucificats i desheretats de la
terra.
PASQUA
NO
ÉS ENTRE ELS MORTS...
“¿
Per què cerqueu entre els morts aquell que viu ? No és
aquí. Ha ressuscitat”. Segons Lluc, aquest és el
missatge que escolten les dones en el sepulcre de Jesús.
Sens dubte, el missatge que hem escoltat també els seus
seguidors. ¿ Per què cerquem a Jesús en el món de la
mort ? ¿ Per què tombem sempre en el mateix error ?
¿
Per què cerquem Jesús en tradicions mortes, en fórmules
anacròniques o en cites gastades ? ¿ Com ens trobarem amb
ell, si no alimentem el contacte viu amb una persona, si
no captem bé la seva intenció pregona i ens
identifiquem amb son projecte d'una vida més digna i
justa per a tots ?
¿
Com ens trobarem amb “el qui viu”, ofegant la
vida entre nosaltres, extingint la creativitat, alimentant el
passat, autocensurant la nostra força evangelitzadora,
suprimint l'alegria entre els seguidors de Jesús ?
¿Com
acollir la “salutació”: “Pau a vosaltres”, si vivim
desqualificant-nos els uns als altres ? ¿ Com sentir
l'alegria del ressuscitat, si posem por dins l'Església ?
I, ¿com alliberar-nos de tantes pors, si la nostra
principal por és trobar-nos amb Jesús viu i concret que
ens transmeten els evangelis ?
¿
Com contagiar-nos fe en Jesús viu, si no sentim mai
“abrusar el nostre cor”, com els deixebles d'Emaús ? ¿
Com el seguirem de prop, si hem oblidat l'experiència de
reconéixer-lo viu enmig de nosaltres, quan ens reunim en
nom seu ?
¿On
el trobarem avui, dins aquest món injust i insensible al
sofriment alié, si no el volem veure en els petits, els
humiliats i crucificats ? ¿ On escoltarem sa crida, si ens
tapem les orelles per no sentir els crits dels que
sofreixen a prop o lluny de nosaltres ?
Quan
Maria Magdalena i les companyes contaren als apòstols el
missatge que havien escoltat en el sepulcre, ells no “les
cregueren”. Aquest és el nostre risc avui també:
no escoltar a qui segueix a Jesús viu.
José
Antonio Pagola
«Que
tot el món vegi i experimenti
que
el que és abatut s’aixeca,
i
el que és vell es renova,
i
tot torna a la integritat primera
per
nostre Senyor Jesucrist,
del
qual té l’origen.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada