dimecres, 24 d’abril del 2019

SEGON DIUMENGE DE PASQUA






RESURRECCIÓ
Com una tomba, la mentida,
la mala llei, el jutge injust,
la presó arbitrària, la veu prohibida,
la llibertat truncada, la paraula perseguida,
l’abús de poder, el governant adust;
cal ressuscitar de tantes ignomínies!
 
Potser per això, molt abans de morir,
ja et preguntes sovint què deu voler dir ressuscitar:
que decebedor seria que fos sols recuperar
el pobre cos mortal, a ment distreta i obstruïda,
i no pas guanyar – en amor, en plenitud,
en pau, en justícia, en obertura, en salut –
el cel nou i el món nou d’una nova harmonia!
 
I intueixes – mig per la fe, mig pel dol, mig per la ira – ,
que potser ressuscitar
sigui molt més que una ingènua humana fantasia
davant d’us cos caduc, o d’un amor malferit,
o de l’absurditat injusta d’un món sense sentit:
que sigui l’esplendor de la revolta divina
contra el dolor, la mort, el poder, la injustícia i l’oblit.
                      David  Jou






Abans de mirar la figura de Jesús, fixem-nos en aquesta finestra tancada, que vol dir moltes coses. Ho diu l’Evangeli, on s’explica la vida de Jesús.
Els amics de Jesús estaven tancats en una casa perquè tenien por que els agafessin i els castiguessin (o fins i tot els matessin), perquè eren amics de Jesús, perquè el seguien. A vegades ser bona persona, fer el bé, ser cristià, suposa que hem d’aguantar aquells que no volen saber res de Jesús: insults, burles, coses desagradables. No es fàcil ser bona persona...
- Us ha passat alguna cosa semblant a vosaltres, a la vida, en la relació amb altres companys?
I ara mirem el dibuix: es veu Jesús, que sembla que té com més llum al seu voltant. Somrient, feliç, amb ganes de parlar. Hem volgut representar la resurrecció de Jesús. Era ell, el crucificat, però ara tenia la vida de Déu, ple de felicitat. Déu li havia donat el premi de tota una vida fent el bé, fins a la mort, sense cansar-se de fer la voluntat de Déu. És difícil imaginar com seria aquesta figura de Jesús, però va entrar on estaven els seus amics i amigues. I els va dir: La Pau sigui amb vosaltres. I ells es van alegrar moltíssim.




2º diumenge de Pasqua (C)
EVANGELI
Als vuit dies, entrà Jesús.
+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 20,19-31
Jesús s'apareix als deixebles
19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
27 Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28 Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
29 Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Epíleg
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Paraula de Déu.


NO SIGUIS INCRÈDUL SIGUES CREIENT
No siguis incrèdul, sigues creient.
La figura de Tomàs com a deixeble que es resisteix a creure ha estat popular entre els cristians. Tanmateix, el relat evangèlic diu molt més d'aquest deixeble escèptic. Jesús ressuscitat es dirigeix a ell amb paraules que són crida apressant, però també invitació amorosa: “No siguis incrèdul, sigues creient”. Tomàs, fa una setmana que es resisteix a creure i respon a Jesús amb la confessió de fe més solemne que trobem als evangelis: “Senyor meu i Déu meu”.
¿Què ha experimentat aquest deixeble en Jesús ressuscitat ? ¿Quina cosa ha transformat l'home dubitatiu i vacil·lant ? ¿ Quin recorregut interior l'ha portat de l'escepticisme a la confiança ?
En el relat, sorprèn que Tomàs renuncia a verificar la veritat de la resurrecció en tocar les ferides de Jesús. L'obre a la fe l'invitació de Jesús.
Durant els anys, hem canviat per dintre. Ens hem fet més escèptics, però també més fràgils. Ens hem fet més crítics, però també més insegurs. Cadascú ha de decidir com vol viure i com vol morir. Cadascú ha de respondre a aqueixa crida que, prest o tard, de manera inesperada o com fruit d'un procés inerior, ens arriba de part de Jesús: “No siguis incrédul, sigues creient”.

Tal volta, necessitem desvetllar més nostre desig de veritat. Desenvolupar aquesta sensibilitat interior que tots tenim per a percebre, més enllà del visible i tangible, la presència del Misteri que sosté nostres vides. Ja no és possible viure com a persones que ho saben tot. No és veritat. Tots, creients i no creients, ateus i agnòstics, caminem per la vida envoltats de fosques. Com diu Pau de Tars, a Déu el cerquem “a palpentes”.
¿ Perquè no enfrontar-nos al misteri de la vida i de la mort confiant en l'Amor com a última Realitat de tot? Aquesta és l'invitació decisiva de Jesús. Molts creients senten avui que la seva fe s'ha fet irreal i manco fonamentada. Pot ser. Tal volta, ara que no podem recolzar la nostra fe en falses seguretats, aprendem a cerca a Déu amb un cor més humil i sincer.
No oblidem que la persona que cerca i desitja sincerament creure, per a Déu ja és creient. Moltes vegades, no és possible fer més. I Déu, que comprèn nostra impotència i debilitat, té els seus camins per a trobar-se amb cadascú i oferir la seva salvació.
José Antonio Pagola


Seguim en festa!
Seguim celebrant la nostra gran festa de la Pasqua. Seguim celebrant la nostra fe en la Resurrecció de Jesús. Seguim celebrant el pas de la mort a la vida. La resurrecció de Jesús, com sabem, és també garantia de la nostra resurrecció i compromís perquè anem passant de la mort a la vida de ressuscitats, ja en la nostra vida mortal.
L’escena del relat d’avui de l’aparició, de la vivència del Ressuscitat enmig dels deixebles, és un gran exemple del do de passar de vivències de mort a vivències de ressuscitats en la nostra vida present.
Oberts i en sortida
Ells deixebles es trobaven amb les portes tancades, en vivència de mort. No com les que va viure Jesús, perquè les vivències de portes tancades no són les pròpies de la vida humana, segons el projecte de Déu. La nostra vida és per viure-la en obertura cap als altres. Les portes de la nostra vida personal no poden estar tancades. Ja ho mostra el relat del Gènesi: “No és bo que l’home estigui sol”. Ni tampoc en cercle tancat, sigui familiar, ni social, ni ètnic, ni ideològic, ni polític, ni de sexe, ni de creences.
Per això Jesús s’apareix traspassant portes i murs. Jesús ressuscitat mou a obrir portes, desfer murs. La persona que ja vol començar a tenir ens ell la vida de Jesús ressuscitat, cal que tingui, la casa, la ment i el cor oberts al qui pugui aparèixer, i oberts  a anar a trobar el qui el pugui necessitar. Hem de ser persones de sortida. Per això, Jesús ressuscitat els hi encomana la missió que Ell havia rebut del Pare. I, per això mateix, l’Església que promou el papa Francesc és “en sortida”. Aquesta és l’Església ressuscitada.
Amb pau, coratge i fe
Els deixebles estaven tancats i morts de por, de por dels jueus, que és com l’evangeli de Joan nomena els qui no acceptaven Jesús ni la seva doctrina. I precisament, una  de les frases repetides de Jesús al llarg de la seva vida, sobretot en moments difícils, és:  “No tingueu por!” I en les aparicions, repeteix una i altra vegada: “La pau sigui en vosaltres!”. El coratge, la confiança, la pau són signes  de Vida. Jesús infon aquesta Vida  als seus porucs deixebles i els envia a ser-ne portadors.
La actitud de Tomàs de reduir la veritat a la vida dels sentits i de la raó  és negar la presència de l’Esperit. Tomàs no havia estat present quan Jesús els hi va infondre l’Esperit. Per això, el seu tancament és signe de mort: “Si no li veig a les mans les marques dels claus...“
Però Jesús li diu : Tomàs perquè m’has vist, has cregut? Feliços els que creuran sense haver vist!  La fe és signe de Vida Nova, de vida de ressuscitats!
Avui!
I avui en aquesta trobada que estem tenint, també Jesús ressuscitat ens ve a infondre els seu Esperit de Vida Nova per desfer els nostres tancaments, les nostres pors, les nostres incredulitats i comunicar-nos obertura, coratge, pau i confiança en Ell, tot fent-nos ja participar de la seva Vida Nova de ressuscitats perquè, també la comuniquem allà on ens trobem o anem.


DEL DUBTE A LA FE
L'home modern ha après a dubtar. És propi de l'esperit del nostre temps qüestionar-ho tot per a progressar en coneixement científic. En aquest clima la fe roman sovint desacreditada. L'esser humà camina per la vida ple d'incerteses i dubtes.
Per això, tots sintonitzem fàcilment amb la reacció de Tomàs, quan els altres deixebles li diuen que, estant ell absent, han tingut una experiència sorprenent: “Hem vist el Senyor”. Tomàs podria ser un home d'avui. La seva resposta és clara: “Si no ho veig...no ho crec”.
L'actitud és comprensible. Tomàs no diu que els seus companys diguin mentides o vagin enganyats. Només afirma que el testimoni no li basta per a la seva fe. Ell necessita viure la seva pròpia experiència. I Jesús no li ho retreurà en cap moment.
Tomàs ha pogut expressar sos dubtes dins un grup de deixebles. No s'han escandalitzat. No l'han tret fora. Ells tampoc es fiaren de les dones que anunciaren Jesús ressuscitat. L'episodi d'en Tomàs albira el camí llarg que tots feren fins a arribar a la fe en Crist ressuscitat.
Les comunitats cristianes haurien de ser, en nostre temps, espai de diàleg on poguessim compartir els dubtes, els interrogants i recerques dels creients d'avui. No tots vivim la mateixa experiència interior. Per a créixer en la fe necessitem l'estímul i el diàleg amb altres que comparteixen la mateixa inquietud.
Res pot reemplaçar però, l'experiència d'un contacte personal amb Crist en el pregon de la consciència. Segons el relat evangèlic, al cap de vuit dies es presenta de bell nou Jesús. No critica a Tomàs amb sos dubtes. La seva resistència a creure revela honestedat. Jesús li mostra les seves ferides.
No són “proves” de la resurrecció, sinó “signes” de son amor i entrega fins a la mort. Per això, el convida a aprofundir dins els dubtes amb confiança: “No sigues incrédul, sinó creient”. Tomàs renuncia a verificar. Ja no necessita proves. Només sap que Jesús l'estima i el convida a confiar: “Senyor meu i Déu meu”.
Un dia descobrirem que molts dubtes, viscuts de manera sana, sense perdre el contacte amb Jesús i la comunitat, ens poden alliberar d'una fe superficial que s'acontenta repetint fórmules, per a estimular-nos a créixer en amor i en confiança en Jesús, aquest Misteri de Déu encarnat que constitueix el nucli de nostra fe.
José Antonio Pagola




OBRIR  PORTES
...amb les portes tancades per por als jueus.

L'evangeli de Joan descriu amb trets foscs la situació de la comunitat cristiana quan manca al centre Crist ressuscitat. Sense sa presència viva, l'Església esdevé un grup d'homes i dones que viuen “en una casa amb les portes tancades, per por als jueus”.
Amb les “portes tancades” no s'escolta el que passa fora. No és possible captar l'acció de l'Esperit en el món. No s'obrin espais d'encontre i diàleg amb ningú. S'apaga la confiança en l'esser humà i surten els recels i prejudicis. Una Església sense capacitat de dialogar és una tragèdia, ja que els seguidors de Jesús estem cridats a actualitzar avui l'etern diàleg de Déu amb l'esser humà.
La “por” pot paralitzar l'evangelització i bloquejar nostres millors energies. La por ens porta a rebutjar i condemnar. Amb por no és possible estimar el món. Però, si no l'estimem, no el mirem com el mira Déu. I, si no el mirem amb els ulls de Déu, ¿com comunicarem sa Bona Nova?
Si vivim amb les portes tancades, ¿qui deixarà la pleta per a cercar les ovelles perdudes ? ¿Qui gosarà tocar un leprós exclós? ¿Qui s'asseurà a taula amb pecadors i prostitutes ? ¿ Qui s'aproparà als oblidats per la religió? Els que vulguin cercar el Déu de Jesús, trobaran les portes tancades.
Nostra primera tasca és deixar entrar el ressuscitat a través de tantes barreres que aixequem per a defensar-nos de la por. Que Jesús ocupi el centre de nostres esglésies, gups i comunitats. Que només ell sigui font de vida, d'alegria i de pau. Que ningú ocupi el seu lloc. Que ningú s'apropii del seu missatge. Que ningú imposi un estil diferent al seu.
Ja no tenim el poder d'altres temps. Sentim l'hostilitat i el rebuig del notre entorn. Som fràgils. Necessitem més que mai obrir-nos a l'alè del ressuscitat i acollir son Esperit Sant.




ALEGRIA I PAU
S'ompliren d'alegria.
Difícil era pels deixebles expressar el que vivien. Usaren recursos narratius... El nucli, tanmateix, sempre era el mateix: Jesús viu i està de nou amb nosaltres. Això és decisiu. Recuperen a Jesús ple de vida.
Els deixebles es troben amb qui els havia cridat i havien deixat tot sol. Les dones s'aferren a qui havia defensat la seva dignitat i els havia acollit amb amistat. Pere plora quan el veu: ja no sap si l'estima més que els altres, només sap que l'estima. Maria de Magdala obre els seu cor a qui l'havia seduïda per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten de bell nou a prop, com en aquells inoblidables dinars a la vora d'ell.
Ja no serà com a Galilea. Hauran d'aprendre a viure de la fe. Tindran que omplir-se de son Esperit. Tindran que recordar les seves paraules i actualitzar els seus gests. Però, Jesús, està amb ells ple de vida per a sempre.
Tots experimenten el mateix: una pau pregona i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, sòbries sempre per parlar de sentiments, subratllen un cop i un altre: el ressuscitat desvetlla en ells alegria i pau. És tan central aquesta experiència que d'aquesta pau i alegria nasqué la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.
¿On és avui aqueixa alegria en una Església, a voltes tan cansada, tan sèria, tan poc somrient, amb tan poc humor i humilitat per a reconéixer, sense problemes, els errors i limitacions ? ¿On és aquesta pau en una Església tan plena de pors, tan obsessionada pels propis problemes, cercant sempre la defensa abans que la felicitat de la gent ?
¿Fins quan seguirem defensant nostres doctrines de manera monótona i tediosa, si no experimentem l'alegria de “viure en Crist”? ¿A qui atreurà nostra fe si no podem ja ni aparentar que vivim d'ella?
I, si no vivim del Ressuscitat, ¿qui omplirà nostre cor, on se nodrirà nostra alegria? I, si manca l'alegria que brolla d'ell, ¿qui comunicarà quelcom “nou i bo” als que dubten, qui ensenyarà a creure de manera viva, qui contagiarà esperança als que sofreixen?


FE I PROGRÉS
Feliços els qui creuran sense haver vist.
Parlem molt de la crisi de fe. El terme “crisi” té un sentit pejoratiu. Tanmateix, prové del verb grec Kρίνειν” que vol dir discernir, separar, jutjar. Una situació de crisi de fe és en veritat un moment decisiu que convida a clarificar les coses i descobrir el que en veritat és ser creient.
Sovint es pensa que el progrés modern de la ciència  i la tècnica amenacen la fe.. No és així. Déu ha creat l'esser humà precisament perquè desenvolupi la capacitat creativa. La fe no ha de témer el progrés científic. Ans al contrari, en aquest progrés ha de trobar el millor espai per creure.
El progrés modern es fonamenta bàsicament en el càlcul i l'eficàcia. Per a progressar científicament és necessari el càlcul rigurós i precís. A banda, cal assegurar i verificar l'eficiència. ¿Es resol així el problema de la vida ? ¿Assoleix l'esser humà d'aquesta manera satisfer l'anhel de veritat, sentit i plenitud ?
Enmig del progrés, la persona ha de ser intel·ligent. Ha de saber llegir dins la realitat (intel·ligència vé de “intus-legere”), penetrar en el sentit de l'existència, trobar el camí encertat per a respondre als deistjos més pregons. La fe no va contra la intel·ligència, sinó que l'estimula.
La fe va més enllà del progrés tècnic. El creient va al fons d'aquesta realitat que la tècnica treballa en els aspectes més externs, escolta el misteri últim de l'existència, s'iinterroga per la vida, La fe no brolla com a conclusió d'una investigació científica, sinó com a gràcia a la qual s'obre qui està atent a la vida i en actitud acollidora. La fe no és la rigidesa de la ciència. És més l'acollida confiada del Misteri més enllà de la ciència.
El relat de l'encontre de Tomàs amb Crist ressuscitat és il·luminador. Tomàs adopta per començar una actitud científica: demana proves riguroses i verificació eficient. No és el camí de la fe.
Quan es troba amb Crist canvia de postura. No posa els dits ni la mà a les llagues. Reconeix sos límits, es deixa interrogar pel Misteri, l'acull i acaba en actitud d'adoració. Es fa creient.
El cristià valora el progrés modern que tant pot humanitzar la vida, però no es tanca al misteri de Déu en qui està la salvació definitiva de l'esser humà.



SENSE HAVER VIST
Feliços els qui creuen sense haver vist.
Les experiències de Pasqua acabaren. Cap de nosaltres s'ha tornat trobar amb Jesús, el ressuscitat. Ja no tenim avui experiències semblants.
Però, si les experiències que s'amaguen darrera aquests relats no ens són accessibles, si no poden ser reviscudes en nostra experiència, ¿ no romandran, tots aquests relats, cosa morta que els exègetes no tornaran a la vida ?
Sens dubte, hi ha persones, en la història, que han viscut experiències extraordinàries. No es pot llegir sense emoció el fragment que trobaren en un vestit de Blas Pascal.
El científic i pensador francès indica el moment precís en que va viure una experiència esgarrifosa que deixà empremta inesborrable a l'ànima.
No té paraules adequades per a descriure-la: “Seguretat plena, seguretat plena... Alegria, alegria, alegria, llàgrimes d'alegria... Jesucrist. Jo m'he separat d'Ell, he fugit d'Ell; l'he negat i crucificat. Que no m'aparti d'Ell mai més. Ell està únicament en els camins que s'ens ensenyen a l'Evangeli”.
No es tracta de viure experiències tan profundes i singulars com la viscuda per Pascal. Tampoc trobar-nos amb Jesús ressuscitat de manera com es trobaren amb ell els primers deixebles. Experiència única.
Però, ¿ hem de renunciar a tota experiència d'encontre personal amb ell que està Viu? Obsessionats per la raó, ¿ no ens convertim en insensibles, incapaços d'escapar d'una xarxa de raonamens i raciocinis que ens impedeixen captar crides importants de la vida ?
¿ No té ningú ja experiències d'encontre reconciliador amb Crist on es troba aquesta pau que recompon l'ànima, reorganitza la vida i introdueix a una existència més clara i transparent ?
¿ Tenir la “certesa creient” que el que va morir a la creu viu i està pròxim a nosaltres ? ¿ Experimentar que quelcom ens commou interiorment en nosaltres davant Crist, que desvetlla en nosaltres l'alegria, la seducció i la tendresa i que quelcom ens posa en seguiment d'aquest Jesús viu ?
L'home crític, atent a la veu de la raó i sord a qualsevol altra crida, objectarà que tot és especulació irreal a la qual no respon cap realitat objectiva.
Però el creient comprovarà humilment la veritat de les paraules de Jesús: ”Feliços els que creuran sense haver vist”






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada