Sermó
del “Coremer”
Fa setmanes que començàrem la
quaresma. Estam a punt que arribi a la seva culminació. Hem estat
cridats a fer penitència. És una paraula un poc gastada. I
d’aquest desgast ens n’hem de fer responsables, en bona part,
els dirigents de l’Església per la forma inadequada amb la que
l’hem emprada. Però jo pens que no hem de perdre la paraula. Ens
hem d’adaptar, sí. Però el llenguatge és molt més que un
instrument. El llenguatge estructura la ment que és la que ha de
rebre i assimilar el contingut de la Paraula que Déu ha revelat.
Dins una determinada manera de parlar, dins un determinat univers
semàntic, lo que Déu ens vol dir, senzillament, no es pot
expressar. Treballant en això, avui en dia, hi ha persones molt
intel·ligents que, com a formiguetes, van creant un univers de
significats on lo essencial del cristianisme no hi té cabuda. ¿No
vos estranya que mentre la influència de l’Església va fent-se
insignificant, continuï essent un tema tan present i central als
mitjans de comunicació i als discursos polítics?
No tenc coneixements especials de
filosofia del llenguatge com per poder aprofundir aquest tema. Sols
recordar el gran mestre de la filosofia grega: Sòcrates, ens va
ensenyar com, abans de començar la fase d’aprendre positivament,
la «mayeutica», és necessària una fase prèvia de desmuntar els
prejudicis «ironia».
Me sap greu contradir alguns amics
meus que, amb una molt bona intenció i un gran esforç, intenten
dir el contingut del cristianisme dins l’univers semàntic i
simbòlic dominant avui en dia. Me sap greu per ells, però ha
arribat un punt en què això s’ha convertit en una tasca
impossible.
Recordem que era mantenir la
paraula penitència lo que ens ha duit a tota aquesta disquisició.
La penitència a la que l’Església ens ha convidat aquesta
quaresma. ¿Com la podem entendre? M’agradaria remuntar-me a la
primera pàgina de la Bíblia: el sisè dia, Déu digué: «facem
l’home a imatge i semblança nostra ... home i dona els va crear»
i la segona pàgina: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb
pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es
convertí en un ésser viu”.
Els
tècnics ens diran que aquestes paraules són un mite. Potser
nosaltres, per entendre’ns, podem dir que és un conte. Un conte
no és una mentida, sinó una imatge, que, com diu la dita
castellana, moltes vegades val més que mil paraules. ¿Què ens diu
aquest conte de la penitència? Ens diu que som una cosa molt gran:
fets a imatge i semblança de Déu, portadors de l’alè de Déu
(Ruah en hebreu, Pneuma en grec, Esperit Sant en el credo).
Però, per altre costat, també estam formats de pols
de la terra. Recordem com començàrem la quaresma: amb la imposició
de cendra, recordant que som pols i en pols ens convertirem.
«Ser part de la terra». Altre
cop ens trobam amb el llenguatge dominant. Vivim temps on apreciam
molt els seguidors de la deessa «Pachamama», la Mare Terra com un
ser personal. Apreciam doctrines orientals que propugnen una
integració total (¿submissió? Me pregunt) del ser humà dins
l’ordre còsmic i en concret dins el dinamisme de la naturalesa.
La paraula natural s’ha convertit en sinònim de bo. No negaré
els molts de continguts que és bo assumir d’aquestes doctrines.
Però naturalesa és també el lloc on el peix gros es menja el
petit. El lloc on les espècies fortes sobreviuen i les dèbils
sucumbeixen. Naturalesa és la que fa que no es pugui repartir la
riquesa si abans no s’ha produït, per molta bona voluntat que
tenguem. Altra vegada ens trobam el mite de la segona plana de la
Bíblia: «Treballaràs amb la suor del teu front». Llei natural és
el fet que, en el mateix moment de néixer, tot el que neix inicia
un procés de degradació (envelliment) que, d’una manera o altra,
més prest o més tard, durà a morir.
I encara ens cal desmuntar un
preconcepte més antic, decimonònic: El gran mestre Rousseau va
dir: «l’home es bo per naturalesa i és la societat la que,
posteriorment, el corromp». Té un contingut de veritat que no
podem despreciar. Jo mateix, fa un poc he dit que hem estat fets a
imatge i semblança de Déu i que som portadors del seu Esperit.
Però no siguem ingenus. ¿hi ha res més egoista que un infant
petit? Al manco els de la meva família, que els estim molt, unes de
les primeres paraules que aprenen a dir és «meu» o «de’s nin».
Protesten i intenten llevar el protagonisme i les joguines als
germanets i parents. Etc. Hem de tenir clar, a diferència del
pensament dominant, que la tasca de l’educació, no consisteix en
que el nin continuï essent nin i aprofundeixi en el seu ser de nin,
sinó que, orientada per un sistema de valors que ve de fora i més
amunt que l’infant, li doni instruments perquè, poc a poc, sense
rompre el subjecte, vagi sabent dominar aquest egoisme innat que
prové de la terra de la que tots estam fets. Un «ser terra» que
ha arribat fins a nosaltres per mitjà dels gens, evolucionats en
una lluita brutal que és l’evolució de les espècies, i per
mitjà de la història humana, també brutal, on han sobreviscut les
cultures i nacions més fortes damunt les més dèbils.
Dins nosaltres hi ha una
contradicció: el ser imatge de Déu i el ser portadors del seu
Esperit, i al mateix temps ser terra. La terra que ens estira per
avall i el ser-de-Déu que ens estira per amunt. Pens que també pot
ser ben comprensible per una persona que no tengui a Déu per
referència, al manco dins el nostre univers cultural. Aquest
ser-de-Déu que jo predic, ells ho poden entendre com ser humà de
veritat, com ser persona en majúscules.
Avui en
dia, està molt de moda el «fitness», tenir cura del cos i la seva
salut i bellesa. Això, mirau per on, ens pot ajudar a entendre la
paraula penitència que és l’objectiu d’aquest sermó. Tenim
clar que una persona que no té esment del seu cos, un esment que
implica esforç positiu de fer exercici i menjar determinades coses,
i esforç negatiu de no tenir hàbits tòxics ni menjar massa altres
coses, aquesta persona, és un deixadot o una deixadota. En canvi,
si té aquest esment del seu cos, es converteix en una persona
cuidada. L’expressió «cuida’t» s’ha anat convertint en un
sinònim de l’Adéu clàssic dels nostres comiats.
Idò en l’interior de la persona
succeeix el mateix. Som terra, si no feim esforços positius i
esforços negatius, la gravetat de la terra que ens estira per avall
ens du a ser deixats, a no ser tant semblants a Déu, a no ser tan
dignes de portar el seu Esperit. Ens du a tenir actituds que no fan
honor al nostre ser de persona en majúscula. En aquest cas no
diríem ser deixats. Diríem ser degradats o corromputs.
Penitència, és, etimològicament,
una acció negativa: mirar-nos al mirall, veure com som, escrutar
les nostres imperfeccions i penedir-nos de no donar la talla de ser
imatge de Déu, de no ser prou dignes recipients de l’Esperit, de
no arribar a l’ideal de persona amb majúscules. Donaré una passa
més: Penitència, en primer terme, és mirar-nos i ser capaços de
jutjar-nos a nosaltres mateixos.
Altra vegada juga en contra nostra
el corrent de pensament dominant. La psicoanàlisi, i altres
doctrines del segles XIX i XX que posen en dubte la capacitat del
ser humà per ser racional, amb tot el contingut de veritat que
aporten mostrant la ingenuïtat de formes de pensament antigues, que
no s’adonaven compte de les seves limitacions, aquests corrents de
pensament ens conviden molt més a justificar-nos que a jutjar-nos.
Aquests pensaments qualifiquen de repressió els esforços negatius
per ser millors i de voluntarisme els esforços positius. Si adoptam
aquests pensaments de manera íntegra, la paraula penitència, i el
cristianisme sencer, no tenen lloc i no expressen res.
L’antropologia cultural que
també arranca del segle XIX, ens obri la ment, i ens mostra com
moltes de les certeses que teníem per racionals i indiscutibles,
eren senzillament prejudicis i convencions de la nostra cultura
concreta. Però aquest fil, avui en dia l’estiram fins molt més
enllà i parlam de pluralisme, multiculturalitat i diversitat. Com
ja deia, hi ha un contingut de veritat. Atacar el diferent és un
pecat. Però, duits a l’extrem, aquests pensaments no permeten
mirar-nos i jutjar-nos a nosaltres mateixos, sinó que senzillament
ens fan dir «jo som així», senzillament divers. Ens fan pensar
que cada u és com és i que cada u és criteri d’ell mateix i que
ningú s’ha de comparar amb res, amb cap forma d’ideal.
Certament el ser humà amb majúscules i el ser imatge de Déu s’ha
de personalitzar i adopta formes molt distintes i variades, molt
diverses. Però si no admetem alguns trets comuns venguts de fora de
la pròpia persona individual, la paraula penitència i el
cristianisme sencer, no tenen lloc.
Fins aquí hem arribat al
contingut negatiu de la paraula penitència: mirar-me i jutjar-me,
veure que tenc mancances i entristir-me per això. Fins aquí arriba
el significat que prové de l’etimologia de la paraula. Però, amb
els segles, el cristianisme a afegit a la paraula un significat
positiu: obrir-me a Déu perquè la seva gràcia em faci millor, i
fer un esforç actiu de col.laboració amb la gràcia per aconseguir
aquesta millorança.
Ja estic acabant el sermó i
encara no he parlat per res de la Setmana Santa. Però a mi me varen
dir que havia de fer un sermó de coremer. Per això he dedicat la
part grossa a convidar a la penitència i denunciar alguns
entrebancs que el pensament actual posa a la possibilitat mateixa de
concebre la paraula. Però, fixau-vos en una cosa: he abusat de
parlar de realitzar la imatge i semblança de Déu en la que hem
estat fets, he parlat molt de ser dignes portadors de l’Esperit
Sant, també de ser dignes de ser persona en majúscula. Però, fins
ara, he emprat aquests conceptes com a formes buides, com a simples
marcs. Fa falta concretar què vol dir ser imatge de Déu, digne
portador de l’esperit i humà amb majúscula. I això ens fa mirar
cap al Dijous Sant.
Seré parcial, del Dijous Sant me
deixaré el contingut de fundació de l’Església, i la institució
del ministeri i del sagrament de l’Eucaristia. Dirigiré la mirada
a lo que va fer Jesús aquell dia solament com un símbol que dóna
contingut a aquest ser humà de veritat, imatge de Déu i digne
recipient de l’Esperit.
Ponç Pilat, aquell patrici romà
carrerista fracassat, polític corrupte i populista (fixau-vos en el
detall, té molt a veure amb els obstacles mentals que posa el
pensament dominant actual a la paraula penitència), aquest mateix
home sense principis, dins el judici a Jesús, li demana: «¿I la
veritat, què és?», Idò, a la mateixa passió segons St. Joan, és
aquest mateix home degradat l’encarregat de presentar Jesús en
públic: després de la sessió d’assots treu Jesús davant el
poble dalt de l’escalonada i el presenta amb les paraules que ens
han quedat en llatí: «ecce homo» (aquí teniu l’home). És una
magnífica imatge. El procònsol pensa que presenta al poble una
piltrafa humana. I l’autèntica piltrafa és ell. En canvi el que
presenta és el vertader home. El que realitza plenament aquella
imatge i semblança de Déu en la que tots fórem creats.
¿Quins són els trets que
defineixen aquest home de veritat?
El mateix jesús, el vespre abans,
el dijous (segons la cronologia evangèlica, mala de quadrar) ens va
mostrar una imatge del que era la seva vida, del que havia estat i
havia de ser ell:
Agafa el
pa i diu «això és el meu cos entregat per vosaltres» i pren la
copa i diu «això és la meva sang entregada per vosaltres»
«preniu i beveu-ne tots». Això és el meu cos i la meva sang.
Així ho diu un hebreu del segle primer. Nosaltres, més influïts
per la filosofia grega diríem això és el meu cos i això és la
meva ànima. Resumit: això som tot jo.
Pa,
aliment que dóna força per caminar i viure. Pa que representa lo
necessari. Vi que alegra la vida, que representa, com la sal, allò
que potser no és imprescindible, però que ho fa tot més gustós.
Això som jo, tot jo, que vull ser un regal perquè vosaltres pugueu
viure i viure alegrement.
Un altre
detall. El capítol 13 de l’Evangeli de Joan, el que conta aquell
sopar, comença així: «Ell, que havia estimat els seus que eren al
món, els estimà fins a l'extrem”. ¿Per què se dóna Jesús a
tots nosaltres? ¿Quina és la seva motivació? L’amor. Ho fa
perquè estima.
I una
darrera cosa per definir aquest home de veritat. En el mateix
capítol, Joan ens conta com, abans de començar a sopar, es va
cenyir la tovallola i els va rentar els peus a tots. Després d’una
discussió amb Pere, Jesús els diu: ¿Enteneu això que us he fet?
Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé
de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el
Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar
els uns als altres. Aquesta escena ens mostra el com. ¿Com hem de
donar la vida per amor als altres? Servint.
Això és
lo que ens mostra Jesús el Dijous Sant. Així es descriu a ell.
Així, ell, l’home que realitza de manera completa la imatge de
Déu en la que tot humà fou creat es descriu a si mateix. Ara sí.
Ja tenim un esquema, uns trets essencials de la imatge de Déu per
realitzar i perfeccionar en nosaltres: Entregar tot el que jo som en
servei als altres per amor.
¿Per què?
¿Què? ¿Com? Per amor, entregar-nos sencers, servint.
Quina
bellesa!
Penitència
és posar-me davant aquest mirall. Veure lo lluny que estic
d’aquesta vertadera imatge de Déu. Entristir-me, potser
empegueir-me. Posar-me en camí per millorar en alguna cosa i,
sobretot, obrir-me a la gràcia de Déu que me vol millorar el cor
(no oblidem a la pasqua celebram que va rompre la petitesa d’aquest
món i va obrir una porta a la força de Déu per ajudar-me a vèncer
un poc la força del ser-terra, del ser-pols que hi ha dins mi).
I, ara sí
que parlaré de les processons. Aquestes desfilades tenen molt a
veure amb la penitència que hem intentat definir. Inicialment, els
penitents, els que hem acabat essent campinorats, eren persones que
havien comès un pecat greu, quasi un crim. O sense quasi. Sortien
amb la cara tapada per vergonya i acompanyaven la imatge de
perfecció que és Jesús en els moments culminants del seu
ministeri. Desfilaven expressant el dolor per el seu comportament
tan allunyat del vertader home, i desfilaven acompanyant el vertader
home expressant la seva admiració, reconeixement i desig de
canviar.
Els que
sortim avui en dia, no som criminals. Som persones que quedam enmig
del que podríem considerar normal. Fins i tot en conec alguns de
vosaltres que estau clarament per damunt de la normalitat en
semblança a la imatge de Déu. Però, mai arribam a donar totalment
la talla. Sempre hi ha una distància. Aquesta distància la mostram
amb vestidures talars (que cobreixen el nostre cos més de lo
habitual), fins i tot molts tapant-nos la cara, o caminant amb un
esforç portant un estendard, una creu, un fanal, un pas .... en
definitiva una representació d’aquell que sí va realitzar
plenament la imatge de Déu.
És
cert que segurament a mi me tocarà portar una bella i treballada
capa figurant representar jo mateix a Jesucrist.
Però podeu estar segurs d’una cosa. La meva actitud interior és
la d’un campinorat o portador més. Me sent com el que du la capa
com un portador qualsevol sentint dins mi la distància d’aquell
que represent i intentant compensar-la, al manco en part, sortint a
mostrar la seva grandesa amb les petites forces de la meva petitesa.
Confrares i altres col.laboradors,
ens esperen dies durs. Traguem la figura del que va ser plenament
imatge i semblança de Déu, del que va ser el vertader home en
majúscules, del que va entregar tota la seva vida per amor en
servei a tots, i traguem-la ben amunt, ben dignament. Perquè tothom
la vegi. I els qui mirin i creguin, se salvin.
Que així sigui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada