Ja
sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui
6º diumenge Temps ordinari (A)
EVANGELI
Es
va dir als antics, però jo us dic.
+
Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 5, 17-37
Jesús
i la Llei
17»No
us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels
Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.
18»Us
ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt
ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud.19Per
tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i
ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el
Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a
complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel.
20»Jo
us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els
fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.
L'homicidi
21»Ja
sabeu que es va dir als antics:No matis, i el qui mati serà
condemnat pel tribunal.
22»Doncs
jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel
tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el
maleeixi acabarà al foc de l'infern.
23»Per
això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí
et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu,24deixa
allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les
paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva
ofrena.
25»Afanya't
a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell
camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el
jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó.26
T'ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim
cèntim.
L'adulteri
27»Ja
sabeu que es va dir:No cometis adulteri.
28»Doncs
jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de
posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.29
Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l;
val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu
cos sigui llençat a l'infern.30I si la
mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més
que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a
l'infern tot el teu cos.
El
divorci
31 »També
es va dir: Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un
document de divorci.
32»Doncs
jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una
relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri, i el qui es casa amb
una repudiada comet adulteri.
Els
juraments
33»També
sabeu que es va dir als antics:No
trenquis els juraments. I
encara:Compleix allò
que has jurat al Senyor.
34»Doncs
jo us dic: No juris mai; ni pel cel, que és el tron de Déu,35ni
per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem,
que és la ciutat del gran rei.36No
juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o
negre un sol cabell. 37Digueu sí, quan
és sí; no, quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne.
Paraula
de Déu.
NO
A LA GUERRA ENTRE NOSALTRES
Els
jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Segons la tradició,
Déu mateix la havia regalat al seu poble. Era el millor que havien
rebut de Ell. En aquesta Llei s'inclou la voluntat del únic Déu
vertader. Aquí poden trobar tot el que necessiten per a ser fidels a
Déu.
També
per a Jesús la Llei és important, però no ocupa el lloc central.
Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu;
el Pare vol obrir-se camí entre nosaltres per a fer un món més
humà. No basta complir la Llei de Moisès. És necessari obrir-nos
al Pare i col·laborar amb ell en fer una vida més justa i fraterna.
Per
això, segons Jesús, no basta complir la llei que ordena “No
mataràs”. És necessari arrancar de nostra vida la agressivitat el
menyspreu a l'altre, els insults o les venjances. Aquell que no mata,
compleix la llei, però si no s'allibera de la violència, en son cor
no regna encara aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una
vida més humana.
Segons
alguns observadors, s'estén en la societat actual un llenguatge que
reflexa el creixement de l' agressivitat. Cada cop són més
freqüents els insults ofensius dits només per a humiliar,
menysprear i ferir. Paraules sortides del rebuig, el ressentiment,
l'odi o la venjança.
A
banda, les converses estan plenes de paraules injustes que
reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i
respecte, que emmetzinen la convivència i fan mal. Paraules
brotades quasi sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa.
No
és aquest un fet que se doni només en la convivència social. És
també un greu problema en la Església actual. El Papa Francesc
sofreix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de “cristians
en guerra contra altres cristians”. És tan contrari a l' Evangeli
que ha sentit la necessitat de fer una crida urgent: “No a la
guerra entre nosaltres”.
Així
parla el Papa: “Me dol comprovar com en comunitats
cristianes, i entre persones consagrades, consentim diverses
formes d'odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosies,
desitjos d' imposar les pròpies idees a qualsevol
preu, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de
bruixes”. ¿A qui evangelitzarem amb aquests
comportaments?”. El Papa vol treballar per una Església en la qual
“tots puguin admirar com teniu cura uns dels altres, com us
animeu de manera mutua i com us acompanyeu”.
ENTENDRE
LES LLEIS COM JESÚS
Els
jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Era el millor regal
que havien rebut de Déu. A totes les sinagogues la guardaven amb
veneració dins un cofre posat en un lloc especial. En aqueixa
Llei podien encontrar quant necessitaven per a ser fidels a Déu
Jesús,
tanmateix, no viu centrat en la Llei. No se dedica a estudiar-la ni a
explicar-la als seus deixebles. No se'l veu mai preocupat per
observar-la de manera escrupolosa. Cert, no posa en marxa cap
campanya contra la Llei, però aquesta no ocupa un lloc central en
son cor.
Jesús
cerca la voluntat del Déu des d'una altra experiència diferent.
Sent a Déu volent obrir-se camí entre els homes per a construir amb
ells un món més just i fratern. Això ho canvia tot. La llei no és
ja decisiva per a saber què espera Déu de nosaltres. El primer és
"cercar el regne de Déu i sa justícia".
Els
fariseus i lletrats se preocupen d'observar estrictament les lleis,
però negligeixen l'amor i la justícia. Jesús malda per introduir
en els seus seguidors un altre talant i un altre esperit: «si
vostra justícia no és millor que la dels escribes i fariseus, no
entrareu en el regne de Déu».
Cal superar el legalisme que s'acontenta amb el compliment literal de
lleis i normes.
Quan
se cerca la voluntat del Pare amb la passió amb que la cerca Jesús,
se va sempre més enllà del que diuen les lleis. Per a caminar per
aquest món més humà que Déu vol per a tots, l'important no és
comptar amb persones observants de lleis, sinó amb homes i dones que
se semblin a ell.
Aquell
que no mata, compleix la Llei, però si no arranca de son cor la
agressivitat cap el germà, no se sembla a Déu. Aquell que no comet
adulteri, compleix la Llei, però si desitja egoistament l'esposa del
seu germà, no se sembla a Déu. En aquestes persones regna la Llei,
però no Déu; són observants, però no saben estimar; viuen
correctament, però no construiran un món més humà.
Hem
d'escoltar lés paraules de Jesús:
«No
he vingut a anul·lar la Llei i els profetes, sinó a completar-los».
No
ha vingut a fer malbé el patrimoni legal i religiós del Antic
Testament. Ha vingut a «completar-lo»,
a
eixamplar l'horitzó del comportament humà, a alliberar la vida dels
perills del legalisme.
Nostre
cristianisme serà més humà i evangèlic quan aprenguem a viure les
lleis, normes, preceptes i tradicions com els vivía Jesús: cercar
aquest món més just i fratern que vol el Pare.
PREOCUPACIONS
DIFERENTS
Deixa
la teva ofrena davant l'altar.
Sembla,
preocupen en alguns sectors de la Església els abusos que se puguin
cometre en la litúrgia. Al manco, això sembla en documents oficials
que senyalen abusos de diversa naturalesa, que alteren els ritus,
expressen un excesiu protagonisme dels laics i laiques o no tenen en
compte algunes normes.
La
preocupació es tal que en un paràgraf sorprenent se diu que
qualsevol catòlic, sacerdot, diaca o laic, «te dret a denunciar
qualsevol abús litúrgic» devant el bisbe diocesà o devant la Seu
Apostòlica de Roma.
Cert
no eren aquestes les preocupacions de Jesús en torn a la litúrgia
ni aquests els camins i l'esperit per a corregir actuacions
inadequades entre els seus seguidors. A Jesús li preocupa la
litúrgia que no crea una vida més digna i humana entre les gents.
Si un día realitza un gest amenaçador contra el Temple no és
perquè els ritus no s'ajustin a allò prescrit, sinó perquè aquell
culte no crea justícia.
Segons
Jesús, totes les ofrenes han de quedar devant l'altar i la litúrgia
ha de ser interrompuda si no ens urgeix a construir una societat més
reconciliada. Els dinars i cenes, oberts a publicans, pecadors i
prostitutes, no tenien altre fi: desvetllar la fe en el Déu del
perdó i crear una societat fraterna.
¿Quin
és el vertader problema de nostra litúrgia? ¿Els abusos que se
puguin cometre o la falta de veritat, coherència i credibilitat?
¿Qué hem de denunciar? ¿Els «abusos» de alguns o la falta de
sensibilitat i creativitat de tots per a cercar formes de celebració
més adequades per a l'home i la dona d' avui?
Les
esglésies se buiden, els joves no entenen nostre llenguatge
multisecular, no pocs assisteixen pacientment a unes misses en les
quals no ressonen els vertaders problemes i preocupacions...
Tanmateix, ningú reacciona. ¿És tan difícil preguntar-se quina
litúrgia necessiten els homes i les dones d' avui, sumisos en la
desorientació, necessitats d'esperança i desitjosos d'un Déu
Amic?
«Si
te'n recordes de que el
teu
germà té alguna cosa contra tu,
deixa
allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les
paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva
ofrena».
¿ÉS
POSSIBLE SER FIDEL?
No
cometis adulteri.
No
és fàcil parlar avui de «fidelitat». La confusió és quasi
total. ¿Hem de ser fdiels a una pàtria, a una religió, a una
ideologia? ¿Hem de ser fidels a uns principis de valor etern? ¿He
de ser fidel al meu passat quan ja no me convenç?
Les
coses se compliquen encara més quan se tracta de la «fidelitat
matrimonial». ¿Què vol dir fidelitat a un amor que ha
desaparegut? Si el cònjuge ja no és el d' abans, si ja no l'estim o
estim a una altra persona, ¿què es ser fidel?, ¿mantenir las
aparences d'un amor inexistent?, ¿sentir-me lliure per a tornar a
estimar a altra persona?, ¿he de ser fidel a la institució
matrimonial o fidel a jo mateix i a la realitat?
Se
sol atribuir aquesta crisi de la parella al canvi de rol de la dona i
a l nou protagonisme sexual, a la dissolució que se ha obert entre
sexe i fecunditat, al descobriment de l'erotisme fora de la
institució matrimonial o a factors semblants. No oblidem una dada
fonamental: la societat moderna marcada per canvis profunds i
accelerats està generant en les persones inestabilitat, desig de
viure sols el present, por a tot compromís de caràcter durador.
Molts
senten més o manco així: «¿Puc jo ser fidel al compromís
al llarg dels anys si tan la meva parella como jo hem canviat, i
canvia també la nostra relació, nostres idees i sentiments?»
La conclusió és lògica: «estarem casats mentre les coses
ens vagin bé».
El
primer és aclarir que la fidelitat sempre te sentit en relació a
l'altre. No se tracta de ser fidel a la institució matrimonial o al
vincle jurídic, sinó a aquesta persona a la qual ara estim i promet
estimar. A banda, la fidelitat a aqueixa persona estimada ha de ser
siempre «nova» i «creativa» ja que la parella, efectivament,
canvia al pas dels anys. El «amor mort» o la convivència suportada
en l'avorriment no és fidelitat. Aquesta se viu en cada moment de
manera diferent, sempre oberta a situacions noves.
En
afirmar que l'home s'unirà a la dona i que «no
seran ja dos, sinó una sola carn»,
Jesús no convida a la parella a suportar una institució jurídica o
a viure la mentida d'un
«amor mort»,
sinó a créixer junts, a descobrir-se sempre de forma nova, a
consolidar l'amor cada vegada amb més realisme i més tendresa.
Convida a viure les exigències més pregones de l'amor humà.
Tanmateix,
la fidelitat de l'home o la dona serà sempre fràgil i incerta. Déu
que ha creat el cor humà ho sap. I Déu és sempre gràcia, perdó i
principi de vida renovada.
EL
CAMÍ MÉS EQUIVOCAT
Ves
primer a fer les paus amb ell.
Estic
convençut de que el desig sincer de pau que senten tants homes i
dones d'aquest poble s'obrirà camí prest o tard. Ho sento així
inclús en aquests moments en que s'obrin noves ferides, augmenten
els odis i s'estén el desànim.
Això
sí, cap a la pau no s'avança de qualsevol manera. Hi ha que donar
passes encertades. I en aquests moments correm el perill de ficar-nos
pels camins més equivocats.
No
s'arribarà a la pau donant crits de «llibertat» del poble mentre
se legitima el segrest d'una persona. És un error enganyar la pròpia
consciència tractant de justificar el que és injustificable. ¿Quina
«llibertat» se demana quan no importa la llibertat ni la vida de
les persones?
No
s'arribarà a la pau enfrontant de manera violenta a les personas. El
que se necessita és acostar postures i aunar forces, no encendre la
lluita de carrer ni aprofundir las divisiones. Així no se fa un
poble. Així se'l destrueix. ¿Quin amor al poble hi ha en qui posa
en marxa un camí tan perillós i destructor?
No
s'arribarà a la pau provocant el menyspreu, els insults i la mútua
agressió. ¿Quina pau se podrà fer entre persones que no s'escolten
ni se respecten de manera mutua les idees? ¿Por qué tengo yo que
despreciar y considerar como enemigo a alguien sólo porque piensa de
diversa manera? ¿Tengo que olvidar que es hombre, que es hermano,
que pertenece a mi propio pueblo?
No
s'arribarà a la pau introduint més passió i fanatisme entre
nosaltres. El que se necessita és sembrar objectivitat i
racionalitat. Solament els que cerquen amb esperit obert i lucidesa
fórmules de convivència política ens aproparan a la pau. ¿Qué
pot esperar-se que brolli de postures dogmàtiques intocables d'un
signe o d'un altre?
No
s'arribarà a la pau coaccionant a les persones amb greus amenaces i
reduint al silenci a qui no pensa igual. Quan en una societat la
gent te por per a expressar el que pensa, allà s'està destruint la
convivència democràtica. Un poble pot perdre la llibertat des de
fora, però la pot perdre també dintre.
Enmig
dels enfrontaments d'aquests dies, escolto la consigna de Jesús: «Si
quan vas a posar l'ofrena sobre l'altar, te recordes allà mateix de
que el teu germà te alguna cosa contra tu deixa allà mateix la teva
ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà.» ¿Perquè
serveixen totes nostres professions de fe en un Déu Pare, si no
vivim com a germans? ¿Què pot significar una celebració cristiana
viscuda des de el ressentiment i l'odi mutu? L'apropament a Déu
porta sempre a una actitud oberta i reconciliadora amb tots.
NO
MATARÀS
No
mataràs.
És
realment aterrador estudiar els Informes que publica cada any, amb
habitual rigor, Amnistia
Internacional sobre
les violacions dels drets humans en el món.
Desenes
de mils de persones moren cada any víctimes de matances massives,
execucions secretes, judicis sumaríssims o com a conseqüència de
tortures inhumanes.
Alguns
foren assassinats a la porta de casa seva, en mesquites o esglésies.
Altres eliminats en comissaries de policia, cel·les secretes,
quarters militars o dependències governamentals.
Moltes
d'aquestes persones han estat executades exclusivament per les
conviccions polítiques o religioses, o per raons de color, origen ètnic o idioma.
Resulta
especialment esfereïdor constatar els esforços per amagar tanta
indignitat: execucions nocturnes, desaparició de les víctimes,
eliminació de proves, intervenció de «esquadrons de la mort» i
forces para-militars secretes, prohibició d'investigacions
imparcials.
Segons
les dades, la década dels vuitanta s'ha caracteritzat pel número
extraordinari de assassinats massius o individuals comesos per forces
governamentals.
El
«no mataràs» bíblic, tan radicalment assumit i predicat per
Jesús, segueix essent violat de manera sistemàtica en el món,
inclús per aquells que tenen el deure de protegir la vida de les
persones.
¿Qué
podem fer cada un de nosaltres devant aqueixa barbàrie mondial?
¿Cóm
contribuir a crear una consciència internacional que reaccioni amb
més força davant atemptats tan execrables?
Un
marc senzill però eficaç és col·laborar en l'activitat que
realitza de manera incansable Amnistia
Internacional. L'actuació
d'aqueste prestigiós organisme de caràcter independent se centra
sobre tot en aquestes tasques:
Alliberar
a «els presos de consciència» que no han fet violència ni han
advocat per ella, pressionar a les autoritats per cartes i escrits, i
alertar a l'opinió pública sobre els presos oblidats.
Propugnar
judicis imparciales per a tots els presos polítics, defensant-los de
injustícies i arbitrarietats.
Detectar
i denunciar les tortures i el tracte inhumà i degradant imposats a
qualsevol categoria de presos.
Lluitar
per l'abolició de la pena de mort vigent encara en més de cent
països i fer campanyes davant la imminent execució d'algún reclús.
.
EL
DIA DE LA EUCARISTIA
Deixa
allí mateix.. la teva ofrena i vés primer a fer les
paus...
L'eucaristia
és el centre del diumenge i, per tant, el moment culminant de tota
la setmana del creient.
Els
cristians hem accentuat molt la missa com a sacrifici redemptor però,
hem oblidat que l'eucaristia és el que a nosaltres ens permet avui
trobar-nos realment amb el ressuscitat.
El
qui se fa present en la eucaristia no és pròpiament aquell
personatge històric que va viure fa dos mil anys i se deia Jesús de
Natzaret, sinó el que viu ara ressuscitat i ple de vida. Aquest Crist
ressuscitat que alimenta avui la vida dels creients.
La
eucaristia és «una forma permanent d'aparició pasqual» per als
cristians de totes las èpoques.
Així
comprenem millor que la Església no celebra la eucaristía dominical
per a permetre a cada cristià que compleixi amb son deure. No se
tracta de “organitzar» misses per a posar-les a disposició
d'aquells que volen complir amb les seves obligacions religioses.
Les
comunitats cristianes celebren cada diumenge la eucaristia perquè
necessiten alimentar la fe i trobar-se amb Crist ressuscitat. Com diu
S.
Joan Crisóstom:
“abstenir-se
d'aquest menjar és quedar-se separat del Senyor”.
Tanmateix,
no és fácil renovar l'esperança en certes misses. Les raons poden
ser diverses: una església mal disposada i poc acollidora, una
celebració mal preparada, una actuació torpe del sacerdot, uns
cants mal cantats, una homilia pesada...
Queixes
molt reals i que han de ser escoltades per els que podem i hem de
millorar la liturgia de les comunitats cristianes. Però és
necessari recordar que Déu se deixa trobar per qui realment el
cerca, inclús en aqueixes circumstàncies.
Arribar
d'hora, a temps suficient per a estar uns minuts en silenci,
alliberar-nos d'altres preocupacions i fer pau en nostre cor.
Col·locar-nos
allà on ens resulti més fàcil participar i viure la celebració.
Cantar i pronunciar les oracions donant-nos compte del que diem.
Donar sentit a tots els nostres gests: aixecar-nos en actitud de
respecte i atenció, asseure-nos per a escoltar i orar amb
humilitat.
El
més important és obrir-nos interiorment a Déu, acollir-lo sense
por, confiar-nos a ell amb goig. Quan el sacerdot ens convidi a que
elevem el cor, puguem dir amb tota veritat: «Els
elevem al Senyor».
AGRESSIÓ
INÚTIL
Si
un diu al seu germà una paraula de menyspreu..
És
insòlit que un animal destrueixi un altre de sa mateixa espècie.
L'explicació científica és senzilla. En els animals, l'agressió
està controlada per mecanismes biològics que impedeixen la mutua
destrucció.
No
passa així en l'espècie humana. En nosaltres, l'agressivitat pot
convertir-se en atac destructor que arriba, inclús, a eliminar a un
altre home.
Nosaltres
no estem defensats per cap dispositiu biològic que ens impedeixi
destruir-nos de manera mutua. ¿Què és el que pot salvar als homes de la
mutua agressió i l'extermini ?
Aquesta
pregunta no és una cosa teòrica i sense importància, sinó una
qüestió angoixosa en una societat, l'agressivitat de la qual creix
fins a límits insostenibles.
La
resposta de Jesús és clara. No basta convertir l'homicidi en
“tabú», amb la prohibició divina del «no mataràs». És
necessari alliberar-nos de tot el que ens porta a destruir a l'altre
i reorientar nostres energies agressives cap a la construcció de la
fraternitat.
És
una equivocació i una incoherència condemnar amb tota repulsió
les morts violentes i avivar entre nosaltres, una agressivitat tan
estèril com perillosa.
Podem
comprovar cada cop més en les campanyes electorals. Sembla que no
poden confrontar posicions polítiques, sense degenerar en atacs poc
nobles a l'adversari. No encertem a defensar nostres opcions sense
menysprear els altres. No sabem criticar-nos de manera mutua, sense caure
en l'acusació deslleial, l'insult o la injúria.
¿Quin
sentit poden tenir aquests enfrontaments estèrils, quan necessitem
aunar els esforços de tots per a escometre junts la solució de
greus problemes?
Hi
ha en l'evangeli de Jesús un missatge que no tindríem que oblidar:
els homes caminen cap a la salvació, quan converteixen sa
«agressivitat», no en atac destructor al germà sinó en energia
positiva, orientada a construir una societat més justa i fraterna.
¿
NOMÉS DIVORCI ?
El
que se divorcii de sa dona...
El
projecte de llei de divorci que s'ha debatut en el Congrés de
Diputats ha aixecat fortes reaccions a favor i en contra.
Divorcistes
i anti-divorcistes se debaten amb arguments de tota mena en una
controvèrsia que conté tono cada cop més forts.
A
ningú se li escapa que l'aprovació de la llei introduirà en nostra
societat canvis profunds i irreversibles en el comportament i la
conducta matrimonial.
Però,
tal volta, no siga menor la influència que pot tenir en la
consciència cristiana de molts creients. No són pocs els que
sospiten que Jesús i la Església han carregat el matrimoni amb una
pesada llei, insuportable per a l'home contemporani.
S'oblida
en les discutir que, en qualsevol cas, la fidelitat urgeix sempre que
ha nascut i assolit un autèntic amor. Un matrimoni fonamentat en un
vertader amor conjugal ha de ser exclusiu, total i incondicional per
a tota la vida.
El
projecte cristià no és una agressió absurda i antiquada al
matrimoni, sinó la exigència vertadera de l'amor que neix en
aquells esposos que se estimen sincerament.
Per
això, davant el fracàs matrimonial, no és suficient defensar
teòricament la indisolubilidad del matrimoni ni tampoc posicionar-se
a favor del projecte de llei de divorci.
Hem
d'interrogar-nos sobre les arrels profundes de tants fracassos
matrimonials i sentir-nos interpel·lats per tants esposos que
suporten una vida matrimonial buida i esquinçada, o cerquen
alliberar-se de la soledat en una nova relació amorosa.
¿Què
fer davant la falta de consciència matrimonial, l'absència de
diàleg conjugal, la inestabilitat i l'incapacitat de fidelitat de
tantes parelles?
Una
llei divorcista no resoldrà el problema profund d'una societat que
engendra tants homes i dones inestables, immadurs, fràgils,
incapaços de viure l'amor en fidelitat.
Nostra
societat necessita homes i dones que sàpiguen defensar el projecte
d'un amor indisoluble, al temps que comprenen i ajuden als que són
incapaços de viure-lo en el contexte difícil d'aquesta societat.
Els
cristians tenim un model de conducta a seguir en Aquell que defensà
el matrimoni com ningú i no volgué tirar pedres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada