PRIMER DE QUARESMA

1º diumenge de Quaresma (A)

EVANGELI

Jesús dijuna quaranta dies i és temptat.

Lectura del santo evangelio según san Mateo 4, 1-11

1 Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3 El temptador se li acostà i li digué:

--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.

4 Però ell li va respondre:

--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

5 Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple 6 i li diu:

--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.

7 Jesús li contestà:

--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.

8 Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu:

--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.

10 Li diu Jesús:

--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.

11 Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.

Paraula de Déu.

LA NOSTRA GRAN TEMPTACIÓ

L'escena de “las temptacions de Jesús” es un relat que no hem d'interpretar a la lleugera. Las temptacions que se'ns descriuen no són propiament d'orde moral. El relat ens adverteix de que podem arruinar nostra vida, si ens desviem del camí que segueix Jesús.

La primera temptació és d'importància decisiva, ja que pot pervertir i corrompre nostra vida de rel. Aparentement, a Jesús se li ofereix quelcom innocent i bo: poser a Déu al servei de sa fam. “Si ets Fill de Déu, mana que aquestes pedres se converteixen en pans”.

Tanmateix, Jesús reacciona de manera ràpida i sorprenent: “No només de pa viu l'home, sinó de tota paraula que surt de boca de Déu”. No farà del propi pa un absolut. No posarà a Déu al servici de son propi interés, oblidant el projecte del Pare. Sempre buscarà primer el regne de Déu i sa justícia. En tot moment escoltarà sa Paraula.

Nostres necessitats no queden satisfetes solament en tenir assegurat nostre pa. L'esser humà necessita i anhela molt més. Inclús, per a rescatar de la fam i la misèria als que no tenen pa, hem d'escoltar a Déu, nostre Pare, i desvetllar en nostra consciència la fam de justícia, la compassió i la solidaritat.

Nostra gran temptació és avui convertir-ho tot en pa. Reduir cada cop més l'horitzó de nostra vida a la mera satisfacció de nostres desitjos; fer de l'obsessió per un benestar sempre major o del consumisme indiscriminat i sense límits el ideal quasi únic de nostres vides.

¿Per què nos estremim de que augmenti de manera tràgica el nombre de persones que se suïciden cada dia? ¿Per què seguim tancats en nostre fals benestar, i aixequem barreres cada cop més inhumanes per a que els famolencs no entrin en nostres països, no tenguen abast a nostres residències ni toquin a nostra porta?

La crida de Jesús ens pot ajudar a agafar més consciència de que no només de benestar viu l'home. L'ésser humà necessita també cultivar l'esperit, conèixer l'amor i l'amistat, desenvolupar la solidaritat amb els que sofreixen, escoltar sa consciència amb responsabilitat, obrir-se al Misteri últim de la vida amb esperança.

José Antonio Pagola

TEMPTACIONS

No fou fàcil per a Jesús mantenir-se fidel a la missió rebuda del Pare i no desviar-se de la seva voluntat. Els evangelis recorden la seva lluita interior i les proves que tingué que superar, junt als deixebles, durant sa vida.

Els mestres de la Llei l'empaitaven amb preguntes capcioses per a sometrel' a l'orde establert, i oblidàs l' Esperit que l'impulsava a curar inclús en dissabte. Els fariseus li demanen que deixés de aliviar el sofriment de la gent i fes qualque cosa més espectacular, "un signe del cel", de proporcions còsmiques, amb el qual Déu el confirmés devant tots.

Les temptacions li venien inclús dels seus deixebles més estimats. Jaume i Joan li demanaven que s'oblidés dels últims, i pensés a reservar-lis a ells els llocs de més honor i poder. Pere el repren perquè posa en risc la vida i pot finir executat.

Sofria Jesús i sofrien també els seus deixebles. No era fàcil ni clar. Tots tenien que buscar la voluntat del Pare i superar proves i temptacions de distint gènere. Poques hores abans de ser detingut per les forces de seguretat del temple Jesús els diu: "Vosaltres sou els que heu perseverat amb mi en les proves"

L'episodi conegut com "les temptacions de Jesús" és un relat en el qual se reagrupen i resumeixen les temptacions que tingué qu superar Jesús durant tota sa vida. Viu mogut per l' Esperit rebut en el Jordà, però res el dispensa de sentir-se atret cap a formes falses de messianisme.

¿Ha de pensar en son propi interés, o escoltar la voluntat del Pare? ¿Ha de imposar son poder de Messies, o posar-se al servei dels que el necessiten? ¿Ha de buscar sa pròpia glòria, o manifestar la compassió de Déu cap als que sofreixen? ¿Ha d'evitar riscs i eludir la crucifixió, o entregar-se a sa missió confiant en el Pare?

El relat de les tentaciones de Jesús fue recogido en los evangelios para alertar a sus seguidores. Hemos de ser lúcidos. El Espíritu de Jesús está vivo en su Iglesia, pero los cristianos no estamos libres de falsear una y otra vez nuestra identidad cayendo en múltiples tentaciones.

Identificar avui las temptacions de la Església i de la jerarquia, dels cristians i de les comunitats; fer-nos conscients com Jesús; i afrontar-les com ho feu ell, és el primer per a seguir-lo amb fidelitat. Una Església que no és conscient de les seves temptacions, falsejarà la identitat i la missió. ¿No ens passa això...? ¿No necessitem més lucidesa i vigilància per a no caure en la infidelitat?

José Antonio Pagola

VES-TE'N SATANAS

Ves-te'n, Satanas.

La primera temptació esdevé en el «desert». Després de un llarg dijuni entregat a l'encontre amb Déu, Jesús sente fam. És aleshores quan el temptador suggereix actuar pensant en ell mateix i oblidant el projecte de Déu: «Si ets Fill de Déu diguès que aquestes pedres es tornin pans». Jesús, defallit però ple de l' Esperit de Déu, reacciona:

«No només de pa viu l'home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu». No viurà cercant son propi interés. No serà un Messies egoísta. Multiplicarà pans quan vegi passar fam als pobres. Ell s'alimentarà de la Paraula viva de Déu.

Sempre que la Església busca son propi interés, oblidant el projecte del regne de Déu, se desvia de Jesús. Sempre que els cristians anteposem nostre benestar a les necessitats dels últims, ens allunyem de Jesús.

La segona temptació se dóna en el «temple». El temptador proposa a Jesús fer entrada triomfal en la ciutat santa, davallant de dalt com a Messies gloriós. La protecció de Déu está assegurada. Els seus àngels «cuidaran» d'ell. Jesús reacciona ràpid: «No temptaràs al Senyor el teu Déu». No serà un Messies triomfador. No posarà a Déu al servei de sa glòria. No farà «senyals del cel». Sols signes per a curar malalts.

Sempre que la Església posa a Déu al servei de sa pròpia glòria i «davalla de dalt» per a mostrar sa pròpia dignitat, se desvia de Jesús. Quan els seguidors de Jesús cerquem «quedar bé» més que «fer el bé», ens allunyem d'ell.

La tercera temptació passa a una «muntanya altísima». Des d'ella se divisen tots els regnes del món. Tots estan controlats per Satanas, que fa a Jesús una oferta asombrosa: li donarà tot el poder del món. Sols una condició: «si te prostres i m'adores». Jesús reacciona violentament: «Ves-te'n, Satanas». «Solament al Senyor ton Déu adoraràs». Déu no el crida a dominar el món com l'emperador de Roma, sinó a servir als que viuen oprimits. No serà un Messies dominador sinó servidor. El regne de Déu no s'imposa amb poder, s'ofereix amb amor.

La Església ha de esquivar totes las temptacions de poder, glòria o dominació, cridant amb Jesús «Ves-te'n, Satanas». El poder mundà és una oferta diabòlica. Quan els cristians ho cerquem, ens allunyem de Jesús.

TEMPTACIONS

Per a ser temptat pel diable.

Els cristians de la primera generació s'interessaren prest per les «temptacions» de Jesús. No volien oblidar els conflictes i lluites que tingué que superar per a mantenir-se fidel a Déu. Els ajudava a no desviar-se de sa única tasca: construir un món més humà seguint les petjades de Jesús.

El relat és esglaiador. En el «desert» se pot escoltar la veu de Déu, però se pot sentir també l'atracció de forces obscures que ens allunyin de Ell. El «diable» tempta a Jesús usant la Paraula de Déu i recolzant-se en salms que se resen en Israel. A l'interior de la religió s'hi pot amagar la temptació d'allunyar-nos de Déu.

En la primera temptació, Jesús se resisteix a utilitzar a Déu per a «convertir» les pedres en pa. El primer que necessita una persona es menjar, però «no només de pa viu l'home». L'anhel del esser humà no s'apaga alimentant so cos. Necessita molt més.

Per a alliberar de la misèria, de la fam i de la mort als que no tenen pa, hem de desvetllar la fam de justícia i d'amor en nostre món deshumanitzat dels satisfets.

A dalt del temple, el diable le suggereix buscar en Déu seguritat. Podrà viure tranquil, «sostingut per les seves mans» i caminar sense entrebancs ni riscos de cap tipus. Jesús reacciona: «No temptaràs al Senyor el teu Déu».

És diabòlic organitzar la religió com un sistema de creences i pràctiques que donen seguretat. No se construeix un món més humà refugiant-se cada un en sa pròpia religió. És necessari assumir a voltes compromisos arriscats, i confiar en Déu com Jesús.

La darrera escena és impressionant. Jesús mira el món des d'una muntanya alta. Al seus peus se li presenten «tots els regnes» amb els seus conflictes, guerres i injustícies. Aquí vol ell introducir el regne de la pau i la justícia de Déu. El diable, per contra, li ofereix poder i esplendor si l'adora.

La reacció de Jesús és inmediata: «Al Senyor el teu Déu adoraràs». El món no se humanitza amb la força del poder. No és possible imposar el poder sobre els altres sense servir al diable. Els que segueixen a Jesús buscant glòria i esplendor viuen «agenollats» devant el diable. No adoren al vertader Déu.

¿ CAL SEGUIR AIXÍ?

No només de pa viu l'home.

Propi de nostra «societat consumista» és que no només consumim alllò necessari per a la vida, sinó que consumim sobre tot i fonamentalment bens superflus. Aquest és el fet decisiu que mou bàsicament la política i la economia. Important és «augmentar el creixement» i «pujar el nivell de consum». És el que esperen tots els ciutadans.

Tot gira en torn a aquest consum de bens superflus. Molts individus han après a xifrar l'èxit, sa felicitat i fins sa personalitat en posseir tal model de cotxe o vestir amb tal marca. És el mode natural de viure. En aquest consum «vivim, ens movem i existim».

Però, ¿sabem el que fem?, ¿volem seguir consumint d'aquesta manera?, ¿és aquest el millor estil de vida en una societat progressista?, ¿no ens interessa canviar i humantizar un poc més nostra vida?

Tal volta, primer és prendre consciència del que fem. És un primer pas, però important. ¿Per què compro tantes coses?, ¿és per a estar a l'alçada dels amics i coneguts?, ¿per a demostrar-me a mí i als altres que som «algú»?, ¿per a que vegin que he triumfat?

Podem preguntar-nos també si som lliures o esclaus. ¿Som amo de les meves decisions o compro el que me dicta la publicitat?, ¿adquireix el que me ajuda a viure de manera digna i feliç o omplo ma vida de coses inútils?, ¿sé boicotejar anuncis que tracten de manipular-me de manera matussera i degradant o som un d'aquests «esclaus satisfets» que presumeixen de tal o qual marca?

Ens hem de preguntar, sobre tot, si aquest consumisme tan irresponsable ens sembla just. Ja res és prou per a viure bé. Seguim creant i creant necessitats sempre noves, i mai ens sentim satisfets. Mentre, milions d'éssers humans no tenen allò necessari per a sobreviure. ¿Què pensar de tot això? ¿No és injust i estúpid?

«No només de pa viu l'home». Aquestes paraules de Jesús no són una exhortació piadosa per a creients. Contenen una veritat que necessitem escoltar tots.

DEJUNI

No només de pa viu l'home.

Molts costums i pràctiques socials, en pocs anys, han quedat superats pel ritme de la vida moderna. Avui només serveixen pel record divertit i el comentari jocós. Una cosa així passa amb el dejuni i l'abstinència. ¿Qui gosa proposar avui una cosa tan anacrònica?

Tanmateix, el dejuni te una curiosa vigència en l'actual societat. Poques vegades s'han observat dietes tan severes per a eliminar l'obesitat, cuidar la silueta o prevenir problemes de salut. A banda, ¿qui se'n riu dels que fan «vaga de fam” com a signe de protesta o gest de pressió en favor de causes justes?

Important en aquestes coses és no oblidar el valor original i la saviesa que contenen. Estic convençut que introduir dejuni i austeritat en nostra vida individual i col·lectiva no és cap neciesa. Al contrari, pot ser remei eficaç per a moltes malalties.

El primer és aclarir que no se tracta de «mortificar» el cos perquè sí, ni de matar en nosaltres el gust per la vida i el fruir agraït de les coses. És el contrari. Alliberar-nos d' allò que ens impedeix ser amos de nosaltres mateixos per a fruir d'una vida sana i humana.

Qui viu de forma sòbria, manté una llibertat crítica front els reclams insans de la cultura consumista. Se fa més sensible als que sofreixen necessitat, i més disponible per a l'ajuda solidària. Li resulta més fàcil cultivar la vida de l'esperit i obrir-se a la dimensió transcendent de la existència.

Cada un sabrà com introduir en sa vida més dejuni i austeritat. Alguns necessiten urgentment moderar els menjars i no caure en l'excés de alcohol i tabac. A altres les faria bé ser menys esclaus de la publicitat i alliberar-se de coses superflues que asfixien sa vida. Alguns necessitarien «dejunar» de tanta televisió i rompre la dependència... Altres, renunciar a un estil de «cap de setmana» agotador i frustrant.

Però el decisiu no és dejunar, sinó encertar a alimentar-se bé. D'aquí la màxima evangèlica: «No només de pa viu l'home. » És necessari també el silenci, la reflexió, l'opertura a la natura, l'art, l'oració. Per al creient, és vital la escolta de la Paraula de Déu.

Els cristians comencem aquests dies un temps litúrgic que se diu «Quaresma». És un temps en el qual ens esforcem per cuidar més nostra comunicació amb Déu, l'escolta de l' Evangeli i la conversió a Crist. No te perquè ser un temp trist i ombrívol. Al contrari, és un temps de renovació que ens portará a viure la Pasqua «ressuscitant» a una vida nova.

FER MALBÉ LA VIDA

No només de pa...

És lamentable veure amb quina facilitat ens arrastrem per costums i modes de viure que s'implanten en nostra societat, canviant son vertader contingut, les experiències més nobles i gojoses de l'ésser humà.

Pensem en la cultura del «tirat després d'usat», que tendeix a imposar entre nosaltres tot un estil de vida. Un cop usat un producte, hi ha que cercar aviat un substitut.

Aquesta cultura pot estar configurant nostra manera de viure les relacions inter-personals. En qualque manera, se introdueix la temptació de «usar» a les persones per a rebutjar-les quan ja no interessen.

Ho podem constatar diàriament: amistats que se fan i desfan segons la utilitat; amors que duren el que duren el'interés i l'atracció física; esposes i esposos abandonats per a ser substituïts per una relació més excitant.

No sempre som conscients de com podem espatllar nostra vida quan donem culte a modes i estils de viure que acaben per deshumanitzar-nos.

És una equivocació viure esclaus del diner, de l'èxit professional, del prestigi social o de qualsevol ídol, sacrificant tot: el descans, la amistat, la famiíia, la vida entera.

Quantes persones ho constaten secretament en son interior. Guanyen cada cop més diners, tenen prestigi, han assolit el que perseguien, però se senten cada vegada més soles i frustrades.

Llur vida s'ha omplert de coses, però ha quedat buida d'amistats vertaderes. Saben competir i lluitar, però no saben donar ni rebre amor. Dominen les situacions més difícils, però no encerten a créixer com a persones.

L'advertència de Jesús sempre serà d'actualitat: «No només de pa viu l'home, sinò de tota paraula que surt de la boca de Déu». No basta alimentar la vida de diners, prestigi, poder o sexe. Ho sàpiga o no, l'home necessita estimar i ser estimat, perdonar i ser perdonat, acollir i ser acollit.

No li basta a l'ésser humà escoltar-se a ell mateix i alimentar els seus propis interessos. Necessita obrir-se a Déu i escoltar les exigències i les promeses de l'amor.

La conversió no és una práctica ja en desús que hi ha que recordar en temps de Quaresma. És la orientació nova de tota nostra vida, el canvi de rumb que necessitem per a viure de manera més sana sense espatllar nostra persona.

ESCAPAR DE DÉU

Al Senyor el teu Déu adoraràs...»

Escapar de Déu ha estat sempre la temptació de molts homes. Paul Tillic deia que “l'home que mai ha intentat fugir de Déu, és el que mai tingué experiència del Déu que és realment Déu...”

Però en la societat moderna molts són els que reprimeixen, inclús, la pregunta mateixa sobre Déu i ofeguen tot plantejament religiós.

Bastants s'han creat «petits déus» que omplen llurs vides i amb els quals conviuen amb certa tranquil·litat, sense poder fer fugir del tot una sensació d'insatisfacció i tristesa.

Altres viuen sempre «ocupats», sempre fent plans, sempre en preparatius, sempre fugint d' allò més profund d'ells mateixos, evitant qualsevol possible encontre amb Déu.

En el fons, ens resistim a que Algú conegui allò que som i fem. Intentam ocultar les profunditats de nostra ànima a nostres propis ulls. No podem suportar un Déu que siga realment Déu i ens sondegi fins als racons més obscurs de nostre esser.

Per això, molts protesten silenciosament contra aquest Déu, desitjant que no existeixi, El rebaixen fins al nivell de les coses dubtoses i fugen cap a l'ateisme.

Però, ¿existeix qualque refugi últim que ens aïlli i «defensi» de Déu? ¿ No estem sostinguts i continguts per quelcom que és major que nosaltres mateixos, que abasti nostra vida i nostra mort i que exigeixi nostra resposta?

Per un temps, podrem expulsar-lo de nostra consciència, rebutjar-lo de mil maneres, refutar-lo, buscar raons per a convèncer-nos de que no existeix, viure sense ell. Però, ¿escapa un de Déu sols perquè tracta de oblidar-lo?

Sense gosar confessar-lo públicament, ¿no serem els homes i dones uns «reprimits religiosos»?

El relat de les temptacions de Jesús ens convida a fer-nos una pregunta decisiva: ¿ Quina és la manera més humana d'enfrontar-se a la pregunta sobre Déu? ¿Fugir d'ell o buscar-lo?

Segons Jesús, no se tracta de fugir de Déu sinó de descobrir la seva presència amistosa i el rostre de infinita bondat d'un Déu que no és nostre rival, sinó el fons mateix, la font creadora de nostre existir, el destí últim al qual tendim misteriosament.

Molts contemporanis saben en el secret de son cor que necessiten «reconciliar-se» amb Déu.