DIUMENGE QUINT DURANT L'ANY

• Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

5º diumenge Temps ordinari (A)

EVANGELI

Vosaltres sou la llum del món.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Mateu 5, 13-16

Sal de la terra i llum del món

13 »Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

14 »Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, 15 i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. 16 Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

Paraula de Déu

SORTIR A LES PERIFÈRIES

Jesús dóna a conèixer amb dues imatges atrevides i sorprenents el que pensa i espera dels seus seguidors. No han de viure pensant sempre en els propis interessos, el prestigi o el poder. Són un grup petit enmig del vast Imperi de Roma, han de ser la “sal” que necessita la terra i la “llum” que manca al món.

“Vosaltres sou la sal de la terra”. Les gents senzilles de Galilea capten espontàniament el llenguatge de Jesús. Tot el món sap que la sal serveix, sobre tot, per a donar sabor al menjar i per a preservar els aliments de la corrupció. De la mateixa manera, els deixebles de Jesús han de contribuir a que la gent assaboreixi la vida sense caure en la corrupció.

“Vosaltres sou la llum del món”. Sense la llum del sol, el món se queda a les fosques i no podem orientar-nos ni fruir de la vida enmig de les tenebres. Els deixebles de Jesús poden aportar la llum que necessitem per a orientar-nos, aprofundir en el sentit últim de la existència i caminar amb esperança.

Les dues metàfores coincideixen en una cosa molt important. Si queda aïllada en un recipient, la sal no serveix per res. Només quan entra en contacte amb els aliments i se dissol amb el menjar, pot donar sabor al que mengem. Igual passa amb la llum. Si queda tancada i amagada, no pot il·luminar a ningú. Només quan està enmig de les tenebres pot il·luminar i orientar. Una Església aïllada del món no pot ser ni sal ni llum.

El Papa Francesc ha vist que la Església viu avui tancada en ella mateixa, paralitzada per pors, i massa allunyada dels problemes i sofriments per a donar sabor a la vida moderna i per a oferir-li la llum genuïna de l' Evangeli: “Hemos de salir hacia las periferias”.

El Papa insisteix una i altra vegada: “Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d'obsessions i procediments”.

La crida de Francesc està dirigida a tots els cristians: “No podemos quedarnos tranquilos en espera pasiva en nuestros templos”. “El Evangelio nos invita siempre a correr el riesgo del encuentro con el rostro del otro”. El Papa vol introduir en la Església el que ell diu “la cultura del encuentro”. Está convençut de que “lo que necesita hoy la iglesia és  capacidad de  curar  heridas   i  dar  calor  a los  corazones"

Is 58,7-10 1Co 2,1-5 Mt 5,13-16

Estem tan acostumats a sentir això de la  sal de la terra i la llum del món, que no ens impressiona massa.

Tanmateix aquestes paraules formen part del sermó de la muntanya de l´evangeli de Mateu, just després de les benaurances. Deuen ser, doncs, consells importants.

Ni la sal ni la llum son coses noves per nosaltres, tenim sal abundant i tenim llum elèctrica totes les nits. Però ni en temps de Jesús ni en el nostre temps, tothom té sal i llum.

Però no es tracta únicament del clorur sòdic, ni d'electricitat, sinó de viure amb gust i sentit, i de no viure a les fosques.

I nosaltres vivim en un món que moltes vegades ha perdut el sentit de la vida i que viu a les fosques.

Hi ha tanta gent que pateix dificultats de tot tipus, de pobresa i malaltia, de llibertat i de manca d'esperança, de soledat i d'atur, de jovent sense futur, de països en guerra i violència, de canvi climàtic, de manca de horitzó a la vida. Hi ha gent que ha perdut la fe, que viu la vida com un absurd, que te por a la  mort. Els mitjans de comunicació només ens ofereixen males notícies cada dia.

En front d'aquesta situació, l´evangeli ens ofereix sentit i llum, no com si l'evangeli ens tregui les dificultats i ens faci miracles, sinó que ens dóna un horitzó i un sentit a la vida. I això no prové de doctrines ni de normes, sinó de la fe en la persona de Jesús de Natzaret.

Jesús és la llum del món i la sal de la vida, és la presència de Déu al nostre món i a la nostra història, és l'amor, la misericòrdia i la bondat de Déu enmig nostre, és la bona notícia del Regne de Déu, un Regne de justícia, d'amor i de pau, és un estil de la seva vida, alternatiu al de les grans potències i al dels poderosos d'aquest món, és la força de la seva creu i de la seva resurrecció.

I el Regne, que Jesús predica, és lluita contra la mort i alliberament de tot esclavatge i mort. Per això, Jesús s'acosta als marginats i malalts, als pobres i pecadors.

En aquest sentit, ser cristià és seguir Jesús, ser sal i llum pel nostre món, donar esperança, estimar més les persones que els diners, ajudar els immigrants i els sense sostre, lluitar per un món més just, lliure i respectuós amb la tota creació, la casa nostra.

I tot això, no com un deure feixuc  i una carrega pesada de complir, sinó amb l alegria i el goig de l´evangeli, de les benaurances, amb gust i sentit de l´humor, perquè creiem que un dia les armes es convertiran en arades, i els nens podran jugaran amb la serp... Ingenuïtat o compliment de la primera benaurança: feliços els pobres en l´esperit, d'ells és el Regne del cel ?  

SAL I LLUM

Si els deixebles viuen les benaurances, llur vida tindrà una projecció social. És Jesús mateix qui ho diu usant dues metàfores inoblidables. Encara que semblin un grup insignificant enmig del poderós imperi controlat per Roma, seran «sal de la terra» i «llum del món».

¿No és una pretensió ridícula? Jesús els explica cóm serà possible. La sal no sembla gran cosa, però comença a produir efectes quan se mescla amb els aliments i sembla haver desaparegut. Igual passa quan s'encén una llum: només pot il·luminar quan la posem enmig de les tenebres.

Jesús no pensa en una Església separada del món, amagada darrera ritus i doctrines, tancada en ella mateixa i els seus problemes. Jesús vol introduir en la història humana un grup de seguidors, capaços de transformar la vida vivint les benaurances.

Tots sabem per a qué serveix la sal. A banda, no deixa que els aliments se corrompin. A banda, dóna sabor i permet que els podem assaborir millor. Els aliments són bons, però se poden corrompre, tenen sabor, però ens poden resultar insípids. Necessitem la sal.

El món no és dolent, però el podem fer malbé. La vida te sabor, però ens pot resultar insulsa i fada. Una Església que viu les benaurances contribueix a que la societat no se corrompi i deshumanitzi més. Uns deixebles de Jesús que viuen son evangeli ajuden a descobrir el vertader sentit de la vida.

Hi ha un problema i Jesús ho adverteix als seus seguidors. Si la sal se torna sosa, ja no serveix per res. Si els deixebles perden sa identitat evangèlica, ja no donen els efectes volguts per Jesús. El cristianisme se fa malbé. La Església queda anul·lada. Els cristians estan de sobra en la societat.

El mateix passa amb la llum. Tots sabem que serveix per a donar claror. Els deixebles il·luminen el sentit més pregon de la vida, si la gent pot veure en ells «les obres» de las benaurances. Per això, no s'han d'amagar. Tampoc han d'actuar per a ser vists. Amb sa vida han d'aportar claredat perquè que en la societat se pugui descobrir el vertader rostre del Pare del cel.

No ens està permès servir-nos de la Església per a satisfer nostres gusts i preferències. Jesús la volguda per a ser sal i llum. Evangelitzar no és combatre la secularització moderna amb estratègies mundanes. Menys encara fer de la Església una "contra-societat". Sols una Església que viu l' Evangeli pot respondre al desig original de Jesús.

SI LA SAL SE TORNA SOSA

Sou la sal de la terra.

Pocs escrits poden sacsar avui el cor dels creients amb tanta força com el llibret de Paul Evdokimov, L'amor foll de Déu. Amb fe ardent i paraules de foc, el teòleg de Sant Petersburg, posa al descobert nostre cristianisme rutinari i satisfet.

Així veu P. Evdokimov el moment actual: «Els cristians han fet tot el possible per a esterilitzar l'evangeli;... l'han submergit en un líquid neutre. S' amortigua tot el que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en cosa inofensiva, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l'home no pot sinó vomitar-la». ¿D'on prové aquest cristianisme inoperant i amortit?

Les crítiques del teòleg ortodoxa no s'aturen en qüestions secundàries, sinó que apunten a l'essencial. La Església apareix als seus ulls, no com «un organisme viu de la presència real de Crist», sinó com una organització estàtica i «un lloc de auto-nutrició». Els cristians no tenen sentit de la missió, i la fe cristiana «ha perdut estranyament sa qualitat de ferment». L'evangeli viscut pels cristians d' avui «no troba més que la total indiferència».

Segons Evdokimov, els cristians han perdut contacte amb el Déu viu de Jesucrist i se perden en disquisicions doctrinals. Se confon la veritat de Déu amb les fórmules dogmàtiques que, en realitat, sols són «icones» que conviden a obrir-nos al Misteri sant de Déu. El cristianisme se desplaça vers l'exterior i perifèric, quan Déu habita en el profund.

Se cerca aleshores un cristianisme rebaixat i còmode. Com deia Marcel More, «els cristians han trobat la manera d'asseure's, no sabem cóm, de forma confortable en la creu». S'oblida que el cristianisme «no és una doctrina, sinó una vida, una encarnació». I quan a la Església ja no brilla la vida de Jesús, no se constata cap diferència amb el món. La Església «se converteix en espill fidel del món» al qual ella reconeix com «cam de sa carn».

Molts reaccionaran, sens dubte, posant matisos i reparos a una denúncia tan contundent, però és difícil no reconèixer el fons de veritat a on apunta Evdokimov: en la Església manca santedat, fe viva, contacte amb Déu. Manquen sants que escandalitzin perquè encamen «l'amor foll de Déu», manquen testimonis vius de l'evangeli de Jesucrist.

«Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal se torna sosa, ¿amb que la tornarien salada? No serà bona per res...”

LA VIDA COM A RAPINYA

Vosaltres sou la sal de la terra.

Un dia sí i un altre també, surten als mitjans de comunicació nous casos de corrupció i fraus escandalosos. No són fets que han brollat de cop entre nosaltres, sinó el resultat lamentable d'una contradicció que ha acompanyat la gestació de la moderna societat democràtica des dels seus orígens.

Per una banda, la filosofía democràtica proclama i postula llibertat i igualtat per a tots. Però, per altra, un pragmatisme econòmic salvatge, orientat cal al màxim benefici, segrega en l'interior d'aqueixa mateixa societat democràtica desigualtat i explotació dels més dèbils.

Aquest és el principal camp de la corrupció actual. Com deia l'escriptor italià Claudio Magris, «vivim la vida com una rapinya». Seguim defensant els valors democràtics de llibertat, igualtat i solidaritat per a tots, però el que importa és guanyar diners com siga. El «tot val» si val per obtenir beneficis, corromp les conductes, vicia les institucions i buida de contingut nostres solemnes proclames.

Se confon el progrés amb el benestar creixent dels afortunats. L'activitat econòmica, sostinguda per un esperit de lucre salvatge, acaba per oblidar que la meta és elevar el nivell humà de tots els ciutadans. Els polítics, a banda, semblen ignorar que aquests desarrelats que produeixen «inseguretat ciutadana» no són fruit d'una situació heretada, sinó allò que generem ara dins nostre sistema.

Tot se sacrifica al «déu” de l' interés econòmic: el dret de tot home al treball i a una vida digna, la transparència i honestedat en la funció pública, la veritat de la informació, el nivell cultural i educatiu de la TV.

¿Hi ha qualque «sal» capaç de preservar-nos de tanta corrupció? Se demana investigació i aplicació rigurosa de la justícia. Se pensa en noves mesures socials i polítiques. Però manca un nou tipus de persones capaces de sanejar aquesta societat posant en ella honestedat. Homes i dones que no se deixin corrompre ni per la ambició del diners ni per l'atractiu de l'èxit fácil.

«Vosaltres sou la sal de la terra», aquestes paraules dirigides per Jesús als que creuen en Ell, tenen continguts concrets avui. Són una crida a mantenir-nos lliures devant la idolatría del diners, i front al «progrés» quan aquest esclavitza, corromp i produeix marginació. Una crida a desenvolupar la solidaritat responsable front a tants corporativismes interessats. Una invitació a introduir misericòrdia en una societat despiadada que sembla reprimir cada cop més «la civilització del cor».

EL CORATGE DE NO SER PERFECTES

Si la sal se torna sosa.

Els éssers humans tendim a aparèixer devant els altres com més intel·ligents, més bons, més nobles del que realment som. Ens passem la vida tractant d'ocultar nostres defectes per a aparentar devant els altres i devant nosaltres mateixos una perfecció que no tenim.

Els psicòlegs diuen que aquesta tendència se deu, sobre tot, al desig d'afirmar-nos devant nosaltres mateixos i devant els altres per a defensar-nos així d'una possible superioritat.

Ens manca la veritat de «les bones obres» i omplim nostra vida de xerrameca i moltes disquisicions.

No som capaços de donar al fill un exemple de vida digna, i ens passem els dies adoctrinant-lo i exigint-li el que nosaltres no vivim.

No som coherents amb nostra fe cristiana, i cerquem justificar-nos criticant als que han abandonat la pràctica religiosa. No som testimonis de l'evangeli, i ens dediquem a predicar-lo als altres.

Tal volta, hem de començar per reconèixer pacientment nostres limitacions i incoherències, per a poder presentar als altres solament la veritat de nostra vida.

Si tenim el coratge d'acceptar nostra mediocritat, ens obrirem més fàcilment a l'acció d'aqueix Déu que pot transformar encara nostra vida.

Jesús parla del perill de que «la sal se torni sosa». Sant Joan de la Creu ho diu d'una altra manera: «Dios os libre que se comience a envanecer la sal, que aunque más parezca que hace algo por fuera, en substancia no será nada, cuando está cierto que las buenas obras no se pueden hacer sino en virtud de Dios».

Per a ser «sal de la terra», important no és l'activisme, l'agitació, el protagonisme superficial, sinó «les bones obres» que neixen de l'amor a aquest Déu que actúa en nosaltres.

Amb quina atenció hauríem d'escoltar avui a l'interior de la Església aquestes paraules del mateix Joan de la Creu: «Adviertan, pues, aquí los que son muy activos y piensan ceñir el mundo con sus predicaciones y obras exteriores, que mucho más provecho harían a la Iglesia y mucho más agradarían a Dios... si gastasen siquiera la mitad de ese tiempo en estarse con Dios en oración».

Per contra, segons el místic doctor, «todo es martillear y hacer poco más que nada, y a veces nada, y aun a veces daño». Enmig de tanta activitat i agitació, ¿on estan nostres «bones obres»? Jesús deia als seus deixebles: «Ha de resplendir vostra llum davant els homes per a que vegin vostres bones obres i donin glòria al Pare”.

EL DIA DE LA ASSEMBLEA

Sou la llum del món.

El diumenge és el día de l'assemblea cristiana. No és possible viure tota la fondària del diumenge cristià de manera privada i individual i tancats en grups particulars. És el día de la comunitat.

Durant la setmana vivim dispersats cada un en els seus treballs, ocupacions i problemes. Però el diumenge el deixem tot per a trobar-nos, reunir-nos i formar junts la Església que celebra a Jesucrist.

En la Apologia ens descriu ja Sant Justí amb tot detall les reunions cristianes que se celebraven al segle II: “El dia que se diu del sol tots els que viuen en les ciutats i en els camps se reuneixen en un mateix lloc». Aquesta assemblea dominical és el que permet a la Església fer-se visible setmana rera setmana enmig de la societat.

Naturalment, no tots pensem de la mateixa manera ni compartim les mateixes idees o posicions polítiques, però el diumenge ens reunim tots junts perquè, part damunt de qualsevol diferència, tots hem rebut un mateix baptisme i compartim una mateixa fe.

Congregats al voltant d'un mateix altar, recitem junts el credo, invoquem al mateix Pare, ens alimentem del mateix pa i ens donem l' abras de pau.

Durant la setmana escoltem moltes veus diferents i moltes paraules. Informacions de tota mena, opinions, propagandes i imatges envaeixen nostra vida. El diumenge ens aturem per a escoltar aquest Evangeli que pot alimentar-nos durant la setmana següent.

Per això aquestes reunions dominicals no tindrien que ser un conglomerat de cristians que vénen cada un a complir els seus deures religiosos, sinó una vertadera assemblea creient on setmanalment la comunitat se renova i creix.

Més d'un dirà que la comunitat parroquial a la que pertany no li ajuda a créixer en la fe o que aquella celebració no respon a les seves necessitats religioses. Però seria una equivocació pretendre escollir els membres de la comunitat cristiana com s'escullen els amics o se seleccionen les relacions.

En aquestes reunions cristianes, per pobres i modestes que siguin, se compleix la promesa de Jesús: “On estan reunits dos o tres en el meu nome, allà estic enmig d'ells».

Si en escoltar el matí del diumenge la crida de les campanes que ens conviden a la reunió cristiana, a l'oració i l'alegria, la deixàssim ressonar en nostre interior, el diumenge tindria per a nosaltres un altre color.

DONAR SABOR A LA VIDA

Vosaltres sou la sal de la terra...

Tal volta una de les tasques més urgents de la Església d' avui siga assolir que la fe arribi als homes com «bona notícia».

Sovint, entenem l'evangelització com una tasca quasi exclusivament doctrinal. Evangelitzar seria portar la doctrina de Jesucrist a aquells que encara no la coneixen o la coneixen insuficientment.

Llavores ens preocupem d'assegurar la ensenyança religiosa i la propagació del cristianisme front a altres ideologies i corrents d'opinió. Cerquem homes i dones ben formats, que coneguin perfectament el missatge cristià i el transmetin de manera correcta. Tractem de millorar nostres tècniques i organització pastoral.

Naturalment, tot això és molt important, ja que l'evangelització implica anunciar el missatge de Jesucrist. Però no és això únic ni el més decisiu.

Evangelizar no significa solament anunciar verbalment una doctrina, sinó fer present en la vida d'un poble, la força humanitzant, alliberadora i salvadora que s'inclou en l'esdeveniment i la persona de Jesucrist.

Entesa així la evangelització, el més important no es comptar amb mitjans poderosos i eficaços de propaganda religiosa sinó saber actuar amb l'estil alliberador de Jesús i posar una energia salvadora entre els homes.

Decisiu no és tenir homes i dones ben formats doctrinalment sinó poder oferir testimonis vivents de l'evangeli. Creients en la vida dels quals se pugui veure la força humanitzant i salvadora que conté l'evangeli quan és acollit amb convicció i de manera responsable.

Els cristians hem confús massa lleugerament l'evangelització amb el fet de voler que s'accepti socialment «nostre cristianisme».

Per això, les paraules de Jesús que ens urgeixen a ser «sal de la terra» i «llu del món» ens obliguen a fer-nos preguntes força greus.

¿Som els creients una «bona notícia» per a algú? El que se viu en nostres comunitats cristianes, el que s'observa entre els creients, ¿és «bona nova» per a la gent d' avui? ¿Per a qui ?

¿ Posem els cristians en la actual societat qualque cosa que doni sabor a la vida, quelcom que purifiqui, sani i alliberi als homes de la descomposició espiritual, de la violència enquistada en nostre poble, de l'egoisme brutal i insolidari?

¿Vivim quelcom que pugui il·luminar a les gents en aquests temps de incertesa i oferir una esperança i un horitzó nou a qui cerca salvació?

SAL DE LA TERRA

Vosaltres sou la sal de la terra.

Amb una pinzellada no exenta de cert humor, Jesús tingué la «ocurrència» de definir als seus seguidors amb un tret al qual els cristians hem donat poca atenció.

Jesús veu els seus deixebles com homes i dones que han de ser «sal de la terra». Gents que posen sal en la vida. «Vosaltres sou la sal de la terra. Però, si la sal se torna sosa, ¿amb què la salaran?».

Els especialistes han aprofundit en els diversos aspectes del simbolisme religiós de la sal, molt estès en el món antic. La sal se mostra com imatge d' allò que purifica, allò que dóna sabor, allò que conserva i dóna vida als aliments que sostenen l'home.

Probablement les gents senzilles que escolten a Jesús capten en tota sa frescor el simbolisme amagat en la sal, i entenien que l'evangeli pot posar en la vida de l'home un sabor i una «gràcia» desconeguts.

Harvey Cox ha dit que l'home occidental «ha guanyat tot el món i ha perdut la seva ànima. Ha comprat la prosperitat al preu de l'empobriment dels seus elements vitals». El tedi, el fàstic, el sense sentit de la vida semblen amenaçar a molts.

Les arrels d'aquest fenomen són complexes. Sembla que la societat industrial ens ha fet més laboriosos, metòdics i organitzats, però també menys festius, lúdics i imaginatius.

Els anàlisis dels observadors ens parlen de que el talant festiu, la tendresa, la fantasia, la creativitat, el goig del joc i del compartir «se troben en estat lamentable».

I encara que en aquests moments som testimonis d'un renéixer d'aquests valors, sembla com si els homes cerquem angoixats i obsessius passar-ho bé, sense que trobem una vertadera font de vida en nosaltres mateixos.

Tal volta hem caigut en una anèmia de vida interior, que ens impedeix experimentar i viure la vida de cada moment d'una manera més intensa, rica, gojosa i fecunda.

¿On està la sal dels creients? ¿On hi ha creients capaços de contagiar llur entusiasme als altres? ¿No se'ns ha tornat sosa la fe?

Tal volta una de nostres primeres tasques siga tornar a «salar nostra fe» massa sosa, al calor de l'evangeli, la oració intensa i el clima de la comunitat fraterna.

Necessitem redescobrir que la fe és sal que se pot assaborir i ens pot fer viure tot d'una manera nova: la vida i la mort, la convivència i la soledat, l'alegria i la tristesa, el treball i la festa.