DIÀLEG HUMÀ

DIÀLEG MÉS HUMÀ

Vora el pou de Jacob.

L'escena és captivadora. Arriba Jesús al petit poblet de Sicar. Està «cansat del camí». Sa vida és un continu caminar i recórrer els pobles anunciant aquest món millor que Déu vol per a tots. Necessita descansar i se queda «assegut vora el pou de Jacob».

Arriba una dona desconeguda i sense nom. És samaritana i ve a apagar la set en l'aigua del pou. De manera espontània Jesús comença el diàleg: «Dona'm aigua».

¿Com gosa entrar en contacte amb algú que pertany a un poble impur i menyspreable com el samarità? ¿Com gosa rebaixar-se a demanar aigua a una dona desconeguda? Allò va contra tot l'imaginable en Israel. Jesús se presenta com un ésser necessitat. Necessita beure i cerca ajuda i acollida en el cor d'aquella dona. Hi ha un llenguatge que entenem tots perquè tots sabem qualque cosa de cansament, soledat, set de felicitat, por, tristesa o malaltia greu.

Les necessitats bàsiques ens uneixen i ens conviden a ajudar-nos, i posar a banda nostres diferències. La dona se sorprèn perquè Jesús no parla amb la superioritat pròpia dels jueus front als samaritans, ni amb la arrogància dels barons cap a les dones.

Entre Jesús i la dona s'ha creat un clima nou, més humà i real. Jesús li expresa son desig íntim: «Si sabessis quin és el do de Déu....», si sabessis que Déu és un regal, que s'ofereix a tots com amor salvador... Però la dona no coneix res gratuït. L'aigua l'ha de treure-la del pou am esforç. L'amor dels seus marits s'ha apagat, un rera l'altre.

Quan sent parlar a Jesús d'una «aigua» que calma la set per a sempre, d'una “font” interior, que «salta» amb força i dóna fecunditat i vida eterna, en la dona se desvetlla l'anhel de vida plena que ens habita a tots: «Senyor dóna'm d'aquesta aigua».

De Déu se pot parlar amb qualsevol si ens mirem com a éssers necessitats, si compartim nostra set de felicitat i superem nostres diferències, si profetes i dirigents religiosos demanen de beure a les dones, si descobrim entre tots que Déu és Amor i sols Amor.