DIUMENGE QUINT DE QUARESMA

5º diumenge de Quaresma (A)

EVANGELI

Jo soc la resurrecció i la vida.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 11, 1-45

La mort de Llàtzer 1 Un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. 2 Maria era la qui va ungir el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà. 3 Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: --Senyor, aquell que estimes està malalt. 4 Jesús, en sentir-ho, digué: --Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat. 5 Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. 6 Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era. 7 Després digué als deixebles: --Tornem a Judea. 8 Ells li diuen: --Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi? 9 Jesús contestà: --¿No són dotze les hores del dia? Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la llum d'aquest món, 10 però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la llum. 11 Dit això, va afegir: --Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit, però vaig a despertar-lo. 12 Els deixebles li digueren: --Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo. 13Jesús es referia a la mort de Llàtzer, però ells es pensaven que parlava del son natural. 14 Llavors Jesús els digué obertament: --Llàtzer és mort, 15 i m'alegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo! 16 Tomàs, l'anomenat Bessó, va dir als altres deixebles: --Anem-hi també nosaltres i morim amb ell! Jesús és la resurrecció i la vida 17Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. 18 Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, 19 i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i Maria per la mort del seu germà. 20 Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa.21 Marta digué a Jesús: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.22 Però, fins i tot ara, jo sé que Déu et concedirà tot el que li demanis. 23Jesús li diu: --El teu germà ressuscitarà. 24Marta li respon: --Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia. 25Li diu Jesús: --Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; 26 i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? 27 Ella li respon: --Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món. El dol per Llàtzer 28Havent dit això, Marta se'n va anar a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: --El Mestre és aquí i et crida. 29 Ella, en sentir-ho, s'aixecà corrents i anà a trobar-lo. 30 Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. 31 Els jueus que eren amb Maria a casa per donar-li el condol, quan veieren que s'aixecava corrents i sortia, la seguiren, pensant-se que anava al sepulcre a plorar. 32 Maria va arribar on era Jesús i, en veure'l, se li llançà als peus i li digué: --Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà. 33 Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que l'acompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. 34 Llavors preguntà: --On l'heu posat? Li diuen: --Senyor, vine i ho veuràs. 35 Jesús començà a plorar. 36 Els jueus deien: --Mireu com l'estimava. 37 Però alguns replicaren: --Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís? 38 Jesús, commogut altra vegada, va arribar al sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. La resurrecció de Llàtzer 39 Jesús digué: --Traieu la llosa. Marta, la germana del difunt, li diu: --Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor. 40 Li respon Jesús: --¿No t'he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu? 41 Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: --Pare, et dono gràcies perquè m'has escoltat. 42 Ja sé que sempre m'escoltes, però ho dic per la gent que m'envolta, perquè creguin que tu m'has enviat. 43 Havent dit això, cridà amb tota la força: --Llàtzer, surt a fora! 44 I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d'amortallar, i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: --Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar. Paraula de Déu.

                         AIXÍ VULL MORIR JO

Jesús mai amaga el seu afecte cap als tres germans que viuen a Betània. Segurament són els que l'acullen a casa sempre que puja a Jerusalem. Un dia, Jesús rep un encàrrec: «Nostre germà Llàtzer, el teu amic, està malalt». En poc temps Jesús se encamina cap al petit llogaret.

Quan se presenta, Llàtzer ja ha mort. Quan el veu, Maria, la germana més jove, es posa a plorar. Ningú la pot consolar. Quan veu plorar la seva amiga i també els jueus que l'acompanyen, Jesús no es pot contenir. També ell “se posa a plorar” amb ells. La gent comenta: “¡Com l'estimava!”.

Jesús no plora només por la mort d'un amic molt estimat. Se li trenca l'ànima al sentir la impotència de tots davant la mort. Tots portem en el més íntim de nostre esser un desig insaciable de viure. ¿Per què hem de morir? ¿Per què la vida no es més feliç, més llarga, més segura, més vida?

L'home de avui, com el de totes les èpoques, porta clavada en son cor la pregunta més inquietant i més difícil de respondre: ¿què serà de tots i cada un de nosaltres? És inútil enganyar-nos. ¿Què podem fer davant la morte? ¿Rebel·lar-nos? ¿Deprimir-nos?

Sens dubte, la reacció més generalitzada és oblidar-nos i «anar tirant». Però, ¿no està l'ésser humà cridat a viure sa vida i a viure-se a sí mateix amb lucidesa i responsabilitat? ¿Sols cal al nostre final ens hem d'acostar de forma inconscient i irresponsable, sense agafar cap postura ?

Davant el misteri últim de la mort no és possible apel·lar a dogmes científics ni religiosos. No ens poden guiar més enllà d'aquesta vida. Més honest sembla la postura de l'escultor Eduardo Chillida, a qui en certa ocasió vaig escoltar dir: «De la muerte, la razón me dice que es definitiva. De la razón, la razón me dice que es limitada».

Els cristians no sabem de la altra vida més que els altres. També nosaltres ens hem d'apropar amb humilitat al fet obscur de nostra mort. Però ho fem amb una confiança radical en la bondat del Misteri de Déu que albirem en Jesús. Aquest Jesús a qui, sense haver vist, estimem i a qui, sense veure encara, donem nostra confiança.

Aquesta confiança no pot ser entesa des de fora. Sols pot ser viscuda per qui ha respost, amb fe senzilla, a les paraules de Jesús: «Jo som la resurrecció i la vida. ¿Creus tu això?».

Hans Küng, el teòleg catòlic més crític del segle XX, prop ja del seu final, ha dit que, per a ell, morir-se és «descansar en el misteri de la misericòrdia de Déu». Així vull morir jo.

NOSTRA ESPERANÇA

El relat de la resurrecció de Llàtzer és sorprenent. Per una banda, mai se'ns presenta a Jesús tan humà, fràgil i entranyable como en aquest moment en que se li mor un dels seus millors amics. Per altra banda, mai se'ns convida tant directament a creure en son poder salvador: «Jo soc la resurrecció i la vida: el que creu en mi, encara que mori, viurà... ¿Creus això?»

Jesús no amaga el seu afecte cap a aquests tres germans de Betània que, segurament, l'acullen a casa sempre que ve a Jerusalem. Un día Llàtzer cau malalt i les seves germanes envien un encàrrec a Jesús: nostre germà «aquell que estimeu està malalt». Quan arriba Jesús al llogaret, Llàtzer fa quatre dies, està enterrat. I ningú li podrà tornar a la vida.

La família está trencada. Quan Jesús se presenta, Maria estalla en plors. Ningú la pot consolar. Quan veu els plors de la seva amiga, Jesús no pot contenir-se i també ell plora. Se li trenca l'ànima al sentir la impotència de tots devant la mort. ¿Qui ens podrà consolar?

Hi ha en nosaltres un desig insaciable de vida. Ens passem els dies i els anys lluitant per viure. Ens aferrem a la ciència i a la medicina per a prolongar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú ens pot curar.

Tampoc ens serviría viure aquesta vida per a sempre. Seria horrible un món envellit, ple de vells i velles, cada vegada amb menys espai per als joves, un món en el qual no se renovàs la vida. El que anhelem és una vida diferent, sense dolor ni vellesa, sense fams ni guerres, una vida plenament feliç per a tots.

Avui vivim en una societat que ha estat descrita com "una societat d'incertesa" (Z. Bauman). Mai havia tingut l'ésser humà tant poder per a avançar cap a una vida més feliç. I, tanmateix, mai tal volta s'ha sentit tan impotent devant un futur incert i amenaçador. ¿En què podem esperar?

Com els humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. ¿Què és la vida? ¿Què és la mort? ¿Com hi ha que viure? ¿Com hi ha que morir? Abans de ressuscitar a Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo soc la resurrecció i la vida: el que cregui en mi encara que hagi mort viurà... ¿Creus això?»

Malgrat les dubtes i foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Solament en ell cerquem llum i força per a lluitar per la vida i per a enfrontar-nos a la mort. Sols en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

NOSTRES MORTS VIUEN

Llàtzer, vine a fora.

L' adéu definitiu a un ésser molt estimat ens enfonsa inevitablement en el dolor i la impotència. És com si la vida entera quedàs desfeta. No hi ha paraules ni arguments que ens puguin consolar. ¿En què es pot esperar?

El relat de Joan no te només com objectiu narrar la resurrecció de Llàtzer, sinó desvetllar la fe, no perquè creguem en la resurrecció com un fet llunyà que esdevindrà a la fi del món, sinó perquè «vegem» des d'ara que Déu infon vida als que nosaltres hem enterrat.

Jesús arriba «plorant» fins al sepulcre del seu amic Llàtzer. L'evangelista diu que «está cobert amb una llosa». Aqueixa llosa ens tanca el pas. No sabem res dels nostres amics morts. Una llosa separa el món dels vius i dels morts. Sols ens queda esperar el día final per a veure si passa qualque cosa.

Aquesta és la fe jueva de Marta: «Sé que el meu germà ressuscitarà en la resurrecció del últim dia». A Jesús no li basta. «Traieu la llosa». Anem a veure què passa amb el que heu enterrat. Marta demana a Jesús que siga realista. El mort ja es descompon i «fa mala olor». Jesús li respon: «Si creus, veuràs la glòria de Déu». Si en Marta se despert la fe, podrà «veure» que Déu dóna vida al seu germà.

«Treuen la llosa» i Jesús «alça els ulls al cel» convidant a tots a alçar la mirada cap a Déu abans de penetrar amb fe en el misteri de la mort. Ha deixat de plorar. «Dóna gràcies» al Pare perquè «sempre l'escolta». El que vol és que els que l'envolten «creguin» que és l' Enviat pel Pare per a introduir en el món una nova esperança.

Aleshores «cridà fort: Llàtzer, vine fora». Vol que surti per a mostrar a tots que està viu. L'escena és impactant. Llàtzer te «els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar» i «la cara lligada amb un mocador». Porta els signes i lligadures de la mort. Tanmateix, «el mort surt» per si mateix. ¡Està viu!

Aquesta és la fe dels que creiem en Jesús: els que nosaltres enterrem i abandonem en la mort viuen. Déu no els ha abandonat. Apartem la llosa amb fe. ¡Nostres morts estan vius!.

José Antonio Pagola

PLORAR I CONFIAR

Aquesta malaltia no és mortal.

A tots ens passa el mateix. No volem pensar en la mort. Es millor oblidar-la. No parlar d'això. Seguir vivint cada dia com si fóssim eterns. Ja sabem que és un engany, però no encertem a viure d'una altra manera. Se'ns faria insuportable.

El mal està en que, en qualsevol moment, la malaltia ens secudeix de la inconsciència. En nostres dies és cada vegada més freqüent una experiència abans desconeguda: l'espera dels anàlisis mèdics. ¿Quin serà el resultat? ¿Positiu o negatiu? De cop descubrim, al mateix temps, la fragilitat de nostra vida i nostre desig enorme de viure.

Si el tumor és benigne, respiram: podem seguir amb nostres il·lusions i projectes. Si el resultat es negatiu, ens enfonsem: ¿per què ara?, ¿per què tan prest?, ¿per què me tinc que morir?, ¿no se pot fer res?

Sempre és així. Qualsevol que siga nostra ideologia, nostra fe o nostra postura davant la vida, tots hem d'enfrontar-nos a aqueix final inevitable. Davant la mort, sobren las teories. ¿Què podem fer?, ¿rebelar-nos, deprimir-nos, o, senzillament, enganyar-nos? Davant la mort, Jesús feu dues coses: plorar i confiar en Déu.

A Betània ha mort el seu amic Llàtzer. Quan veu plorar a sa germana i als que l'acompanyen, Jesús commogut se posa a plorar. La gent comenta: «¡Com l'estimava! ». És sa primera reacció: pena, compassió i plors. Jesús sofria al veure la distància enorme que hi ha entre el sofrimient dels malalts i moribunds, i la vida que Déu vol per a tots ells.

Però Jesús te fe en el Pare: «Aquesta malatia no és mortal». És sa segona reacció: una confiança total en Déu. Un dia Llàtzer morirà. El mateix Jesús acabarà els seus dies executat a una creu. Ningú escapa a la mort. Però Déu, amic de la vida, és més fort que la mort. Podem confiar en ell.

Inevitablement, un dia nostres anàlisis ens indicaran que nostre final és pròxim. Serà dur. Plorarem. Nostres familiars i amics ploraran amb nosaltres sa aflicció i impotència. Però, si creiem en Jesucrist, podrem dir amb fe: «Aquesta malaltia no és mortal», perquè Déu sols vol per a nosaltres vida i vida eterna.

MÉS ESTIMATS QUE MAI

Encara que hagi mort, viurà.

Generalment, no sabem com relacionar-nos amb els éssers estimats que se'ns han mort. Durant un temps vivim amb el cor afligit plorant el buit que han deixat en nostra vida. Després els oblidem a poc a poc. Arriba un dia en el qual ja no signifiquen gran cosa en nostra existència.

Està molt estesa la idea de que els difunts són éssers eteris, despersonalitzats, amb una identitat vaga i difusa, aïllats en son món misterios, aliens a nostre afecte. A voltes se diria que pensem com els antics jueus quan parlaven de la existència dels morts en el «sheol»: שאול, separats del Déu de la vida.

Tanmateix, per a un cristià morir no és perdre-se en el buit, lluny del Creador. És precisament entrar en la salvació de Déu, compartir sa vida eterna, viure transformats per son amor insondable. Nostres difunts no estan morts. Viuen la plenitud de Déu que ho omple tot.

Al morir, ens hem quedat privats de sa presència física, però, al viure actualment en Déu, han penetrat de forma més real en nostra existència. No podem fruir de sa mirada, escoltar sa veu, ni sentir sa abraçada. Però podem viure sabent que ens estimen més que mai ja que ens estimen des de Déu.

Llur vida és més intensa que la nostra. Son goig no te fi. Sa capacitat d'estimar no coneix límits ni fronteres. No viuen separats de nosaltres sinó més dintre de nostre ésser. Sa presència transfigurada i son afecte ens acompanyen sempre.

No és una ficció piadosa viure una relació personal amb nostres éssers estimats que viuen ja en Déu. Podem caminar envoltats per sa presència, sentir-nos acompanyats per son amor, gaudir amb sa felicitat, comptar amb la seva estima i recolzament, i comunicar-nos amb ells en silenci o amb paraules, en aquest llenguatge no sempre fàcil però profund i entranyable que és el llenguatge de la fe.

Som molts els que aquests dies recordarem a sers estimats que ja no viuen entre nosaltres. No els hem perdut. No han desaparegut en el no res. Viuen en Déu. Els tenim a prop. Els podem veure més que mai. Per a sempre.

No els hem perdut. No han desaparegut en el no res. Els podem estimar més que mai, viuen en Déu. És Jesús qui sosté nostra fe: «Jo soc la resurrecció i la vida: el que creu en mi, encara que hagi mort viurà».

UNA PORTA OBERTA

El teu germà ressuscitarà.

Estem massa agafats pel «més aquí» per a preocupar-nos del «més enllà». Sotmesos a un ritme de vida que ens atordeix i esclavitza, aclaparats per una informació asfixiant de notícies i esdeveniments diaris, fascinats per mil atractius objectes que el desenvolupament tècnic posa en nostres mans, no sembla que necessitem un horitzó més ample que «aquesta vida» en que ens movem.

¿Per què pensar en «una altra vida»? ¿No seria millor encarrilar totes nostres forces a organitzar el millor possible nostra existència en aquest món? ¿No tindríem que forçar al màxim el viure aquesta vida d'ara el més humanament possible i callar-nos respecte a tota altra cosa? ¿No és millor acceptar la vida amb la seva obscuritat i els seus enigmes i deixar «el més allà» com un misteri del que res sabem?

Tanmateix, l'home contemporani, com el de totes les èpoques, sap que en el fons de son ésser està latent sempre la pregunta més seriosa i difícil de respondre: ¿què serà de tots i cada un de nosaltres? Sigui quina sigui nostra ideologia, nostra fe o postura davant la vida, el vertader problema al qual estem enfrontats tots es nostre futur. ¿Quin final ens espera?

PL. Berger ens ha recordat que «tota societat humana és, en última instància, una congregació d'homes en front de la mort». Per això, és davant la mort on apareix amb més claredat «la veritat» de la civilització contemporània que no sap què fer amb ella si no és amagar-la i eludir al màxim son tràgic desafiament.

Més honrada ens sembla la postura d'homes com Eduardo Chillida que, en qualque ocasió, s'ha expressat en aquests termes: «De la muerte, la razón me dice que es definitiva. De la razón, la razón me dice que es limitada.»

És aquí on hem de situar la postura del creient que sap enfrontar-se amb realisme i modèstia al fet ineludible de la mort, però que ho fa des d'una confiança radical en Crist ressuscitat. Una confiança que difícilment pot ser entesa «des de fora» i que sols pot ser viscuda per qui ha escoltat, qualque vegada, en el fons de son ser les paraules de Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida.»

EL DRET A MORIR MILLOR

Jo som la resurrecció i la vida.

En poc temps s'ha imposat entre nosaltres un nou estil de morir. Avui se mor més tard i també de forma més lenta. Se mor amb manco dolor, però més tot sols. Millor atesos tècnicament, però pitjor acompanyats.

En altres temps, el moribund era l'autèntic protagonista de sa mort. Advertit de la proximitat de la última hora, ell mateix presidia l'esdeveniment: reunia els seus éssers estimats, els donava les últimes recomanacions, demanava perdó, rebia els sagraments i s'acomiadava fins a l'altra vida. Rarament passa avui així.

La mort se converteix cada cop més en un procés despersonalitzat, confinat als professionals sanitaris, i buidant el seu contingut humà i religiós. En molts casos, el malalt queda abandonat, a l'espera de sa mort més o menys pressentida, com si ja no fos necessària cap altra ajuda o acompanyament, excepte el control dels aparats d'assistència. Mentrestant, una conspiració de silenci impedeix al malalt preparar i viure sa mort de forma més lúcida i responsable.

No es fàcil entendre com, en una societat aparentment tan gelosa de la dignitat de la persona, no se genera una reacció davant aquest estat de coses i no se crida amb força el dret a morir dignament. La mort pertany a la persona i no a la medicina. El malalt te dret, no només a una assistència mèdica que alivii son dolor i li proporcioni la millor qualitat de vida possible. Ha de rebre també l'ajuda necessària per a viure sa mort de forma humana. Quan ja no se pot curar, se pot i s'ha d'aliviar, acompanyar i ajudar a morir dignament. De la mateixa manera que ningú ha de viure tot sol i abandonat, sense l'ajuda necessària para vivir con dignidad, tampoco se ha de abandonar a una persona sense l'ajuda adequada per a enfrontar-se a sa mort de forma digna.

El moment de la mort recau avui quasi per complet sobre l'equip sanitari i, de manera particular, sobre les infermeres. Són aquestes les que ajuden més d'aprop al moribund, de forma moltes vegades admirable. Però no basta. El malalt pot necessitar curar ferides que arrastra del passat, enfrontar-se a sentiments de culpabilitat, obrir-se confiadament al misteri, reconciliar-se amb Déu, demanar perdó, sentir-se acceptat, acomiadar-se amb pau.

Tot moribund, sigui quina sigui sa visió religiosa, sa fe o actitud existencial, te dret a ser millor atès en el moment d'enfrontar-se a la experiència més densa i decisiva de sa vida. Una organització més adequada de la assistència hospitalària, una major atenció de familiars i amics, una actuació més responsable de sacerdots i creients podría aliviar i fer més humana la mort de no pocs. I ditxosos també avui els que, sols o mal acompanyats, moren confiant en aquell que va dir: «Jo soc la resurrecció i la vida; el que creu en mi, encara que mori, viurà.»

ENMIG DE LA CONFUSIÓ

Jo soc la resurrecció i la vida.

Els estudis sobre les creences de l'home contemporani porten a una conclusió paradoxal: una gran part de europeus consideren que la mort és el final de tot; i, tanmateix, l'interès per les qüestions sobre «el més allà» segueix creixent de manera inusitada.

Un exemple és el sondeig fet per una revista francesa. Segons les dades recollides, un 42 per cent dels francesos opinen que amb la mort s'acaba tot. Sols un 45 per cent afirma que la mort és el pas cap a «una altra cosa».

Sorprenent és la confusió existent en la societat moderna. Un 38 per cent de persones que se diuen «catòliques» creuen que no hi ha res després de la mort. Per contra, un 29 per cent de ateus creuen en qualque forma de vida més allà de la mort. Sembla que, l'actitud de les persones davant «el més allà» ja no depen necessàriament de sa condició de creient o incrèdul.

La confusió és encara més grossa quan se pregunta directement per aqueixa «vida després de la mort». Uns creuen en la resurrecció, altres en la reencarnació; un 42 per cent pensa que podem comunicar-nos amb els morts; un 46 per cent estima que hi ha que tomar en seriosament el que ens diuen els que «han tornat» de la mort. Mentrestant, és cada cop més gros l'èxit dels llibres que aborden aquestes qüestions.

En ambients més científics se considera la mort como «un procés normal de degradació biològica»; però, quan se interroga a cada científic personalment, són molts els que se resisteixen a reduir l'ésser humà a una simple màquina bioquímica perfeccionada però destinada al no res. Com deia André Malraux «el problema no és que l'home tingui que morir, sinó que jo me moriré». Aqueixa és la qüestió.

Creient o ateu, racionalista o místic, l'home del segle xx se planteja l'eterna qüestió que el ser humà porta en son cor: «¿Què hi ha després de la mort ¿Què serà de tots i de cada un de nosaltres?» Tots els vivents moren, però solament l'home sap que ha de morir. Aquí està sa grandesa i també el seu problema.

Quan els cristians parlem de «resurrecció» no pretenem saber-ho tot ni comprendre-ho tot. No ens dediquem tampoc a especular amb nostra imaginació. Sabem molt bé que «el més allà» escapa als esforços que pot fer la ment humana.

La actitud bàsica de qui creu en la resurrecció de Crist és una actitud de confiança en un Déu que nos mira con amor. No estamos solos ante la muerte. Hay un Dios que no defraudarà els anhels i esperances que habiten al ser humà. En l'interior mateix de la mort ens espera l'amor infinit de Déu.

Al llarg de la història, els homes han formulat de moltes maneres el seu anhel de vida més allà de la mort. Nosaltres trobem en Crist ressuscitat el camí més humà, realista i esperançat per a endinsar-nos en el misteri de la mort. Ho expressava fa molts anys sant Pau amb aquestes paraules: «No posem nostra confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu que ressuscita als morts.»

Enmig de la confusió actual, cada un hem de respondre a la pregunta de Crist: « Jo soc la resurrecció i la vida: el que creu en mi, encara que hagi mort, viurà... ¿Creus tu això?»

CREURE PER A TENIR VIDA

Jo som la resurrecció i la vida.

Una idea insidiosa que s'ha estès en la societat moderna en torn a la religió és la sospita de que hi ha que eliminar a Déu per a poder salvar la dignitat i felicitat dels homes.

De fet, són bastants els que a poc a poc abandonen son «món de creences i pràctiques» perquè pensen que és un destorb que els impedeix viure. No entenen que Crist pot dir que ha vingut, no perquè els homes «es perdin», sinó per a que «tinguin vida definitiva».

La religió que ells coneixen no els ajuda a viure. fa temps que no poden experimentar a Crist com a font de vida, i se sorprenen al saber que hi ha homes i dones que creuen en ell precisament perquè desitgen viure de manera més plena.

I, tanmateix, és així. El vertader creient és una persona que no se contenta amb viure de qualsevol manera. Desitja donar un sentit encertat a sa vida. Respondre a aqueixes preguntes que naixen dins nosaltres: ¿D'on li pot arribar a la meva vida un sentit més ple? ¿Com puc ser jo més humà? ¿En quina direcció he de buscar?

Si hi ha tantes persones que avui, no solament no abandonen la fe, sinó que se preocupen més que mai de cuidar-la i purificar-la, és perquè senten que Crist els ajuda a enfrontar-se a la vida d'un mode més sa i positiu.

No volen viure a mitges. No se contenten amb «anar tirant». Tampoc els satisfa «ser un vividor». El que cerquen des de Crist és estar en la vida d'una manera més convincent, humana i gratificant.

Lamentable no és que algunes persones se desprenguin d'una «religió morta» que no els ajuda en cap manera a viure. Això és bo i purificador. Trist és que no descobreixin una «manera nova de creure» que donaria un contingut totalmente diferent a sa fe.

Per això, el primer és entendre la fe d'una altra manera. Intuir que ser cristià és, abans que res, buscar amb Crist i des de Crist quina és la manera més encertada de viure. Com ha dit J. Cardonnel, «ser cristià és tenir l'audàcia de ser home fin al final».

Animat pel mateix Esperit de Crist, el cristià descobreix noves possibilitats a sa vida i aprèn maneras noves i més humanes d'estimar, de gaudir, de treballar, de sofrir, de confiar en Déu.

Aleshores la religió apareix als seus ulls com quelcom que abans no sospitava: la força més estimulant i poderosa per a viure de manera plena. Ara se n'adona de que abandonar la fe en Crist no seria sols «perdre qualque cosa», sinó «trobar-se perdut» enmig d'un món que no tindria ja un futur i una esperança definitius.

A poc a poc, el creient descobreix que aquestes paraules de Jesús «Jo soc la resurrecció i la vida» no són sols una promesa que obre nostra existència a una esperança a de vida eterna; al mateix temps comprova que, ja des d'ara, Jesucrist és algú que ressuscita el que en nosaltres estava mort, i ens desperta a una vida nova.

CONFIAR EN L'HOME

Aquesta malaltia no és mortal.

No és fàcil escoltar avui veus que conviden a confiar en l'home. ñormal sembla ser el pessimisme, l'anàlisis ombriu, la desesperança i fins i tot l'angoixa.

Aquests darrers anys s'ha parlat molt de la pèrdua de fe en Déu. Per una raó o una altra, són bastants els que han deixat de creure en Ell. Però, sorprenent, avui són tal volta més els que deixen de creure en l'home.

Les mateixes Esglésies semblen, a voltes, desconfiar del ser humà. El seu missatge d'esperança, corre aleshores el risc de quedar ocult per una espècie de recel i por davant tot el que pot emprendre l'home contemporani.

Per això hem d'agrair aquesta invitació vigorosa a la confiança que els Bisbes fan en les pàgines de la Carta Pastoral.

És encoratjador veure que uns homes que coneixen de prop els sofriments i contradiccions d'un poble tant provat com el nostre, confessen sa fe en l'home amb aquesta convicció:

«Confiem en l'home a pesar de tota la capacitat de mal i malgrat els fracassos de sa història. Rebutgem qualsevol postura nihilista o de pessimisme radical sobre la humanitat. Nosaltres confiem en el'home de nostres dies no perquè se mostri digne de confiança ni perquè se vingui a mostrar en el futur, sinó perquè el mateix Déu ha donat son sí absolut al projecte humà».

Aquesta proclamació de fe en l'home no brota d'un optimisme ingenu i superficial. No és tampoc un intent desesperat de contagiar sigui com sigui una “sensació de seguretat” tan necessària en nostra societat.

En llur escrit, els Bisbes analitzen amb realisme els èxits i fracassos de l'home contemporani, la veritat i la mentida de la cultura moderna, els goigs i sofriments de les actuals generacions.

Però sa mirada de fe veu en l'home d' avui no un ésser solitari, perdut en les seves pròpies contradiccions, desbordat por sa pròpia maldat, sinó algú que també avui és estimat i acceptat per Déu.

Així expressen llur fe: «Podem acceptar-nos a nosaltres mateixos, a pesar de tot el que hi ha d'inacceptable en nostres vides, perquè hem estat acceptats pel mateix Déu. Podem esperar inclús on sembla que no hi ha res que esperar. Podem estimar on sembla que no hi ha res amable. Des de Déu present en nostra existència, veiem la història dels homes com a promesa de salvació”.

L'home contemporani està malalt. Els Bisbes ens conviden a escoltar les paraules de Jesús: «Aquesta malaltia no és mortal».

¿SOLS AQUESTA VIDA?

Jo som la resurrecció i la vida.

Estem massa agafats pel «més aquí» per a preocupar-nos del «més allà». Sotmesos a un ritme de vida que ens atabala i esclavitza, atabalats per una informació asfixiant de notícies i esdeveniments diaris, fascinats per mil atractius objectes que el desenvolupament tècnic ha posat en nostres mans, no sembla que necessitem un horitzó més ample que «aquesta vida» en que ens movem.

¿Per què pensar en «una altra vida»? ¿No seria millor encarrilar totes nostres forces a organitzar el millor possible nostra existència en aquest món? ¿No tindríem esforçar-nos al màxim en portar la vida que se'ns ha donat ara el més humanament possible i callar-nos respecte a tot altra cosa? ¿No es millor acceptar la vida amb la seva obscuritat i els seus enigmes i deixar «el més allà» como un misteri del que res sabem?

Tanmateix, l'home contemporani, com el de totes les èpoques, sap que en el pregon de son ésser està latent sempre la pregunta més seriosa i difícil de respondre: ¿què serà de tots i cada un de nosaltres?

Qualsevol que sigui nostra ideologia, nostra fe o postura davant la vida, el vertader problema al qual estem enfrontats tots és nostre futur. ¿Quin final ens espera?

P.L. Berger ens ha recordat amb realisme que «tota societat humana és, en última instància, una congregació d'homes davant la mort».

Per això, és davant la mort on apareix amb més claredat «la veritat» de la civilització contemporània que no sap qué fer amb ella si no és amagar-la asèptica i eludir al màxim son tràgic desafiament.

Més honrada ens sembla la postura d'homes com Eduardo Chillida que, en alguna ocasió, s'ha expressat en aquests termes: «De la muerte, la razón me dice que es definitiva. De la razón, la razón me dice que es limitada».

És aquí on hem de situar la postura del creient que sap enfrontar-se amb realisme i modèstia al fet ineludible de la mort, però ho fa des d'una confiança radical en Crist ressuscitat.

Una confiança que, difícílment, pot ser entesa «des de fora» i que sols pot ser viscuda per qui ha escoltat, qualque vegada, en el fons del seu ser les paraules de Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida».

VÈNCER A LA MORT

Qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà.

Vulguem no vulguem, el temor a la mort arruïna nostra alegria de viure. En l'interior de tota felicitat humana, s'amaga una espècie de «insatisfacció subterrània» que tot home lúcid pot percebre, ja que no és possible, en últim terme, escamotejar sa fugacitat i desterrar l'amenaça de la mort.

Vivim encercats per aqueix «omnipotent esgarriacries» que ens espenya la seguretat de nostre viure diari. Per molts que siguin els èxits de la humanitat, la vida segueix dominada per la mort i segueix, amenaçada pel irreal, el buit ‘i el no res..

Ningú sap com tractar a la mort. És millor oblidar-la. No parlar d'ella. És arriscat tractar de penetrar en son enigma. Preferim parlar de les conseqüències que una mort porta per als que seguim vivint. Però, ¿què ha estat del mort?

No gosem plantejar-nos de front la pregunta més «lògica» i elemental: la mort ¿és o no és el final de tot?

Si és el final de tot, la mort revesteix el caràcter d'una poderosa i terrible mutilació de nostra existència. Si no és el final, aleshores nostra mort i nostra vida, adquireix una dimensió extraordinàriament nova.

La confrontació serena amb aqueixa mort que prest o tard haurem d'afrontar tots, ens col·loca devant del tot o res, del sentit o del sense-sentit últim de nostra existència: Déu o el buit infinit.

I és el seu caràcter decisiu i irreversible el que dóna a la mort ss força temible. És lògic que les dictadures de signe divers i les ideologies del poder la utilitzin com la amenaça més decisiva i arma més eficaç per a assolir els seus objectius.

Si tot acaba amb la mort, aquesta vida és per a nosaltres el tot. I, per tanto, tot el que de qualque manera posa en perill nostra vida, se converteix en la màxima amenaça que ens pot coaccionar i paralitzar.

La llibertat més profunda comença quan és possible perdre la por absoluta a la mort, perquè se creu en quelcom o en algú que la supera i la relativitza.

La fe en la resurrecció, quan creix de veres en nostres cors, és sempre font de llibertat. Ella pot i ha de donar-nos als creients la capacitat per a viure sens reserves, i lluitar de manera incondicional per un home nou i alliberat. Perquè «el que creu que Jesucrist és la resurrecció i la vida, encara que mori, viurà».

José Antonio Pagola