DIUMENGE QUART DE QUARESMA

La conferència episcopal convida a unir-nos espiritualment en la distància profilàctica per elevar una pregària junts a les 12 del migdia. La pregària pròpia d'aquesta hora és l'àngelus.

No ens convé als manacorins anar totsols, sinó unir-nos a tot el país. Per això retir la proposta del rosari de les 19 hores i propòs que, els que volgueu, a les 12 reseu l'àngelus. Qui no tingui els textos, pot resar parenostre, tres avemaries i glòria. I qui no ho pugui fer, que elevi una súplica a Déu.

A la mateixa hora, la campana grossa, n'Eloi, tocarà un toc lent expressant el plany d'un poble que pateix un gran desastre i cridant a l'oració a tots els que la vulguin fer.

Es tocarà així cada dia fins el dia que s'aixequin les mesures de confinament. Aquell dia, en lloc de toc lent, les campanes repicaran expressant l'alegria del poble.

4º diumenge de Quaresma (A)

EVANGELI

Hi anà, se rentà, i tornà veient-hi.

+ Lectura del sant evangeli segons sant Joan 9, 1-41

1 Jesús, tot passant, veié un home que era cec de naixement. 2 Els seus deixebles li van preguntar:

--Rabí, qui va pecar perquè nasqués cec: ell o els seus pares?

3 Jesús respongué:

--No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu. 4 Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m'ha enviat: però ara s'acosta la nit, quan ningú no pot treballar. 5 Mentre sóc al món, sóc la llum del món.

6Dit això, escopí a terra, va fer fang amb la saliva, el va estendre sobre els ulls del cec 7 i li digué:

--Vés a rentar-te a la piscina de Siloè —que vol dir «enviat».

Ell hi va anar, s'hi rentà i tornà veient-hi.

8 Els veïns i els qui sempre l'havien vist captant comentaven:

--Aquest, ¿no és el qui s'asseia a demanar caritat?

9 Uns deien:

--Sí que és ell.

Altres contestaven:

--No és pas ell: és un que s'hi assembla.

Ell digué:

--Sóc jo mateix.

10Llavors li preguntaren:

--Doncs com és que se t'han obert els ulls?

11 Ell respongué:

--Aquell home que es diu Jesús ha fet fang, me l'ha estès sobre els ulls i m'ha dit: "Vés a Siloè i renta-t'hi." Jo hi he anat, m'he rentat i ara hi veig.

12 Li digueren:

--On és, aquest home?

Respongué:

--No ho sé.

Discussió amb els fariseus

13 Dugueren als fariseus el qui abans era cec. 14 El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte.15 També els fariseus li van preguntar com havia arribat a veure-hi. Ell els respongué:

--M'ha posat fang sobre els ulls, m'he rentat i ara hi veig.

16 Alguns dels fariseus començaren a dir:

--Aquest home que no guarda el repòs del dissabte, no pot venir de Déu.

Però altres replicaven:

--Com és possible que un pecador faci uns senyals tan prodigiosos?

I estaven dividits entre ells. 17 Llavors es tornaren a adreçar al cec i li digueren:

--I tu, què en dius del qui t'ha obert els ulls?

Ell respongué:

--Que és un profeta.

18Els jueus no es van creure que aquell home hagués estat cec i hagués arribat a veure-hi. Per això van cridar els pares del qui ara hi veia 19 i els van interrogar:

--¿És aquest el vostre fill, el qui segons vosaltres va néixer cec? Doncs com és que ara hi veu?

20Els seus pares respongueren:

--Nosaltres sabem que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. 21 Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Pregunteu-ho a ell, que ja és prou gran per a poder donar raó de si mateix.

22Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que llavors ja havien acordat expulsar de la sinagoga tothom qui confessés que Jesús era el Messies. 23 Per això els seus pares van dir que ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

24 Llavors van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren:

--Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador.

25 Ell contestà:

--Si és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig.

26 Ells insistiren:

--Digues què t'ha fet. Com t'ha obert els ulls?

27 Ell els respongué:

--Ja us ho he dit i no me n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? O és que també vosaltres us voleu fer deixebles seus?

28 Ells el van insultar i li digueren:

--Deixeble seu, ho deus ser tu! Nosaltres som deixebles de Moisès. 29 I de Moisès, sabem que Déu li va parlar, però aquest no sabem d'on és.

30 L'home els contestà:

--Justament això és el que em sorprèn. Ell, a mi, m'ha obert els ulls, i vosaltres no sabeu d'on és. 31 Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, però sí que escolta els qui el veneren i compleixen la seva voluntat. 32 Mai no s'havia sentit a dir que ningú obrís els ulls d'un cec de naixement. 33 Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res.

34 Ells li van replicar:

--Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?

I el van treure fora.

La ceguesa incurable 35 Jesús va sentir a dir que l'havien tret fora i, quan el trobà, li digué: --Creus en el Fill de l'home? 36 Ell li va respondre: --I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? 37Li diu Jesús: --Ja l'has vist: és el qui et parla. 38 Ell va afirmar: --Hi crec, Senyor. I el va adorar. 39 Llavors Jesús afegí: --Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. 40 Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: --¿És que nosaltres també som cecs? 41 Jesús els contestà: --Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix. Paraula de Déu.

PER A EXCLOSOS

És cec de naixement. Ni ell ni els seus pares tenen cap culpa, però el seu destí quedarà marcat per a sempre. La gent el mira com un pecador castigat per Déu. Els deixebles de Jesús li pregunten si el pecat és del cec o dels seus pares.

Jesús ho mira de manera diferent. Des de que l'ha vist, sols pensa en rescatar-lo d'aquella vida desgraciada de captaire, menyspreat per tots com a pecador. Ell se sent cridat per Déu a defensar, acollir i curar precisamente als que viuen exclosos i humiliats.

Després d'una curació laboriosa en la qual també ell ha tingut que col·laborar amb Jesús, el cec descobreix per primer cop la llum. L'encontre amb Jesús ha canviat la seva vida. A la fi podrà fruir d'una vida digna, sense témer a avergonyir-se davant ningú.

S'equivoca. Els dirigents religiosos se senten obligats a controlar la puresa de la religió. Ells saben qui no és pecador i qui està en pecat. Ells decidiran si pot ser acceptat en la comunitat religiosa.

El captaire curat confessa obertament que ha estat Jesús qui se li ha acostat i l'ha curat, però els fariseus el rebutgen irritats: “Nosaltres sabem que aquest home és un pecador”. L'home insisteix en defensar a Jesús: és un profeta, ve de Déu. Els fariseus no ho poden suportar: “Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons?”.

L'evangelista diu que, “quan Jesús va sentir que l'havien exclòs, anà a trobar-lo”. El diàleg és breu. Quan Jesús li pregunta si creu en el Messies, l'exclòs diu: “I, ¿qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?”. Jesús li respon commogut: No està lluny de tu. “ J'ha l'has vist; és el mateix que parla amb tu”. El captaire li diu: “Crec, Senyor”.

Així és Jesús. Ell ve sempre a l'encontre d'aquells que no són acollits oficialment per la religió. No abandona als que el cerquen i l'estimen encara que siguin exclosos de les comunitats i institucions religioses. Els que no tenen lloc en nostres esglésies tenen un lloc privilegiat en son cor.

¿Qui portará avui aquest missatge de Jesús fins aquests col·lectius que, en qualsevol moment, escolten condemnes públiques injustes de dirigents religiosos cecs; que s'acosten a les celebracions cristianes amb temor a ser reconeguts; que no poden combregar amb pau en nostres eucaristies; que se veuen obligats a viure la fe en Jesús en el silenci de son cor, quasi de manera secreta i clandestina? Amics i amigues desconeguts, no ho oblideu: quan els cristians us rebutgem, Jesús us està acollint.

CAMINS VERS LA FE

El relat és inoblidable. Se li diu tradicionalment "La curació del cec de naixement", però és molt més, ja que l'evangelista ens descriu el recorregut interior que fa un home perdut en tenebres fins a trobar-se amb Jesús, «Llum del món». No sabem el seu nom. Sols sabem que és un captaire, cec de naixement, que demana almoina en les afores del temple. No coneix la llum. No la ha vista mai. No pot caminar ni orientar-se per ell mateix. Sa vida transcorre a les fosques. Mai podrà conèixer una vida digna.

Un dia Jesús passa per sa vida. El cec està tan necessitat que deixa que li treballi els ulls. No sap qui és, però confía en sa força guaridora. Segueix les indicacions, renta sa mirada en la piscina de Siloé i, per primer cop, comença a veure. L'encontre amb Jesús canviarà sa vida.

Els veïns el veuen transformat. És el mateix però els sembla un altre. L'home els explica la experiència: «un home que es diu Jesús» l'ha curat. No sap res més. Ignora qui és i a on és, però li ha obert els ulls. Jesús fa bé inclús a aquells que sols el reconeixen com home.

Els fariseus, entesos en religió, li demanen tota classe d'explicacions sobre Jesús. Ell els parla de la experiència: «només sé una cosa: que era cec i ara hi veig». Li pregunten què pensa de Jesús i ell els diu el que sent: «que és un profeta». El que ha rebut d'Ell es tan bo que aquest home ha de venir de Déu. Així viu molta gent senzilla sa fe en Jesús. No saben teologia, però senten que aquest home ve de Déu.

A poc a poc, el captaire se queda tot sol. Els seus pares no el defensen. Els dirigents religiosos el treuen fora de la sinagoga. Però Jesús no abandona a qui estima i el cerca. «Quan sent que l'han expulsat, va a cercar-lo». Jesús te els seus camins per a trobar-se amb els que el cerquen. Ningú se li pot impedir.

Quan Jesús se troba amb aquell home a qui ningú sembla entendre, només li fa una pregunta: «¿Creus en el Fill del Home?» ¿Creus en l'Hombre Nou, l'Home plenament humà precisament per ser expressió i encarnació del misteri insondable de Déu? El captaire està disposat a creure, però se troba més cec que mai: «¿I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?»

Jesús le diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Al cec se li obrin ara els ulls de l'ànima. Se prostra davant Jesús i le diu: «Crec, Senyor». Solament escoltant a Jesús i deixant-nos conduir interiorment per ell, caminem vers una fe més plena i també més humil.

ULLS NOUS

M'ha estès fang sobre els ulls i hi he vist.

El relat del cec de Siloé està estructurat des de la clau d'un fort contrast. Els fariseus creuen saber-ho tot. No dubten de res. Imposen la seva veritat. Arriben inclús a expulsar de la sinagoga al pobre cec: «Nosaltres sabem que a Moisès li parlà Déu». «Sabem que aqueix home que t'ha curat, no guarda el dissabte». «Sabem que és pecador».

Per contra, el captaire curat per Jesús no sap res. Només conta sa experiència a qui el vol escoltar: «Només sé que jo era cec i ara hi veig». «Aquest home m'ha posat fang als ulls i hi he vist». El relat conclou amb aquesta advertència final de Jesús: «Jo he vingut per a que els que no hi veien, hi vegin, i els que hi veien, es tornin cecs».

A Jesús li feia por una religió defensada per escribes segurs i arrogants, que manejaven autoritàriament la Paraula de Déu per a imposar-la, utilitzar-la com arma o excomunicar inclus als que sentien de manera diferent. Temia als doctors de la llei, més preocupats per «guardar el dissabte» que per «curar» a captaires malalts. Li semblava una tragèdia una religió amb «guies cecs» i ho decía obertament: «Si un cec guia a un altre cec, els dos cauran dins la fossa».

Teòlegs, predicadors, catequistes i educadors que pretenem «guiar» a altres sense deixar-se il·luminar, nosaltres mateixos, per Jesús, ¿no hem d'escoltar la seva interpel·lació? ¿Seguirem repetint incansablement nostres doctrines sense viure una experiència personal d'encontre amb Jesús que ens obri els ulls i el cor?

La Nostra Església no necessita avui predicadors que omplen les esglésies de xerradissa, sinó testimonis que contagien, malgrat siga de manera imperfecta, la seva petita experiència de l' Evangeli. No necessitem fanàtics que defensen «veritats» de manera autoritària i amb llenguatge buit, fet de tòpics i frases fetes. Necessitem creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, cercadors de Déu capaços d'escoltar i acompanyar amb respecte a tants homes i dones que sofreixen, cerquen i no encerten a viure de manera més humana ni més creient.

TESTIMONI DE LA VERITAT

Perquè els que no veuen, vegin.

Hi ha un tret que defineix el ser de Jesús i configura tota la seva actuació: la seva voluntat de viure en la veritat. És sorprenent la seva decisió de viure en la realitat, sense enganyar-se ni enganyar a ningú. No és freqüent en la història encontrar-se amb un home així. Jesús no sols diu la veritat. Creu en la veritat i la cerca. Està convençut de que la veritat humanitza a tots.

És per això que no tolera la mentida o el encobriment. No suporta la tergiversació o les manipulacions. No hi ha en ell sospites de disimular la veritat o de convertir-la en propaganda. L'honradesa com la realitat el fa lliure per a dir tota la veritat. Jesús se convertirà en «veu dels que no tenen veu i veu contra els que tenen massa veu» (J. Sobrino).

Jesús va sempre al fons de les coses. Parla amb autoritat perquè parla des de la veritat. No necessita falsos autoritarismes. Parla amb convicció però sense dogmatismes. No necessita pressionar a ningú. Basta sa veritat. No crida contra els ignorants sinó contra els que oprimeixen interessadament la veritat per a actuar de manera injusta.

Jesús convida a cercar la veritat. No parla com els fanàtics que la imposen ni com els funcionaris que la «defensen» per obligació. Diu les coses amb absoluta senzillesa i sobirania. El que diu i fa és diàfan i fàcil d'entendre. La gent ho percep de seguida. En contacte amb Jesús, cada un se troba amb ell mateix i el millor que hi ha en ell. Jesús ens porta a nostra pròpia veritat.

Quan aquest home parla d'un Déu que vol una vida digna per als més desgraciats i indefensos, se face creïble. La seva paraula no és la d'un farsant interessat por sa pròpia causa. Tampoc la d'un religiós piadós que cerca son benestar espiritual. És la paraula de qui porta la veritat de Déu per als que la volen acollir.

Segons el quart evangeli, Jesús diu: «Jo he vingut a aquest món perquè els que no veien, vegin, i els que veien, se tornin cecs». És així. Quan reconeixem nostra ceguesa i acollim son evangeli, comencem a veure la veritat.

CERCAR LA LLUM

Perquè els que no hi veien, vegin.

No estem fets per a viure en la fosca. Ens fa por caminar enmig de les tenebres. I, tanmateix, la vida se'ns presenta, sovint, com un camí que hem de recórrer «a palpentes». L'home modern no se resigna a acceptar el misteri. Però el misteri està present en el més pregon de nostra vida com una experiència constant.

L'ésser humà s'ha fet camí en la història tractant de il·luminar la existència amb sa raó. I ha donat passes gegants. La humanitat ha acumulat cada cop més dades, ha organitzat aquestes dades en sistemes i ciències cada vegada més complexes, i els ha transformat en tècniques cada cop més poderoses per a dominar el món i la vida.

I, tanmateix, la raó és una llum que ens deixa més a les fosques. La raó pot explicar-ho tot manco a ella mateixa. Se diria que L'home ho pot conèixer i dominar tot, però no pot conèixer i dominar son origen ni son destí últim.

Els científics més avançats del nostre segle se troben tan impotents com els humils pobladors del paleolític per a contestar a les preguntes decisives del ser humà ¿Quin és el destí últim de la humanitat? ¿Què serà de tots i cada un de nosaltres? ¿És la vida un parèntesis entre dos grans «buits»? ¿Ens espera quelcom o algú més enllà de la mort? El més racional seria reconèixer que estem a mercè del misteri i acceptar que nostra vida se mou humilment en l'horitzó del desconegut.

És en aquest horitzó on se sitúa el creient. No com algú que pretén «veure» i «explicar» l'enigma últim de la existència, sinó com un cec que cerca llum, se deixa il·luminar per Jesús i gosa a enfrontar-se amb confiança al misteri de la vida perquè creu en un Pare.

Molts cristians parlen avui de sa fe amb una inseguretat cada vegada més grossa. Tal volta senten en son interior l'enfrontament de diverses ideologies, corrents i creences. Desitjarien re-formular sa fe i assolir una nova síntesi cristiana de la vida, però no ho aconsegueixen. Tal volta sense gosar a confessar-s'ho a ells mateixos, se senten interiorment no creients perquè descobreixen que sa fe s'ha convertit en quelcom irreal, buit i trivial.

És aleshores quan, lluny d'inflacions verbals i falses seguretats, hem d'adoptar una postura humil i sincera de recerca, com aquell cec de naixement que se deixà il·luminar per Jesús. Tal volta tindrem també nosaltres la mateixa experiència de que ell fa que «els que no veien, vegin, i els que veien, tornin cecs».

¿ QUI SOM JO ?

Perquè els que no hi veien, vegin.

Probablement tenen raó els que suggereixen que l'home de avui fuig de Déu perquè cerca fugir d'ell mateix. En el fons, no és possible entrar en contacte amb Déu sense entrar en contacte amb un mateix. El deia fa temps sant Cebrià de Cartago: «¿Com pots pretendre que Déu te escolti, si no te escoltes a tu mateix? Vols que Déu pensi en tu, quan tu mateix no penses en tu mateix.»

La comunicació amb Déu i els actes religiosos en general se converteixen en una «piadosa evasió» si la persona no se troba amb ella mateixa i no descobreix quines són les necessitats més fondes i la nostàlgia més íntima i secreta del cor humà.

Trobar-se amb un mateix no significa anar donant voltes contínuament als propis problemes o analitzar un cop i un altre l'estat d'ànim. Se tracta d'arribar fins al nucli personal i endinsar-me en la vertadera identitat.

El benedictí alemany Anselm Grün, coneixedor de l'espiritualitat cristiana i de la psicologia contemporània, suggereix en un llibre: «La oració com a encontre» un mètode senzill i pràctic. Consisteix en preguntar-se sovint: ¿Qui soc jo?

Quan un se fa a poc a poc aqueixa pregunta, comença a rebre espontàniament respostes i imatges. Però no hi ha que passar ànsia. Aquest no som jo. Jo no som aqueix que els meus amics creuen que soc; no som el que se diu de mi; no soc el que jo crec ser. Jo no me identifico amb el paper que represento davant els altres. No soc aqueix «desfrès» que me poso inclús davant mi mateix.

No és gens difícil descobrir que un actúa d'una manera en la feina i de forma molt distinta en casa. Que se comporta d'un mode amb els amics i d'un altre amb els estranys. Que de mi poden néixer els sentiments més nobles, però també els més perillosos. ¿Qui som jo realment?

Som diferent dels altres. Porto una trajectòria en ma vida, però soc qualque cosa més que el resultat de la meva petita història. Mon ésser més pregono no s'identifica amb els meus pensaments ni sentiments. Jo som un misteri que me desborda. ¿D'on vinc? ¿Què busco? ¿D'on trobaré ma pau?

Des d'aquest tipus de preguntes comença la persona a deixar-se il·luminar per Déu. És ell qui de veres ens coneix, ens crida per nostre nom propi i ens convida a creure. El relat de la curació del cec acaba amb aquestes paraules de Jesús: «He vingut a aquest món perquè els que no hi veien, vegin, i els que veien, se tornin cecs.»

ENGANYAR-SE A UN MATEIX

Com dieu que hi veis, vostre pecat persisteix.

Sempre m'ha sorprès el que se parla i s'escriu condemnant abusos i injustícies de tot gènere, i el poc se analitza la mentida i hipocresia que s'amaga darrera de molts comportaments.

Tanmateix, la experiència ens diu que, per a fer el mal, el ser humà necessita quasi sempre mentir, sobre tot, mentir-se a um mateix. Poques vegades l'home fa el mal dient-li «mal». Necessita emmascarar-lo o maquillar-lo de qualque manera, pues, ja que no se suportaria a ell mateix.

Poques vegades s'estudia el mecanisme de la mentida i la gravetat que amaga. Abans de mentir i enganyar a altres, l'home comença per mentir-se i enganyar-se a ell mateix. Quasi sense adonar-se'n, la persona se construeix una «mentida-arrel», s'implanta en ella i des d'aquí orienta tota sa vida de manera falsa i enganyosa.

Crida la atenció, el ha destacat J.L. Segundo en son estudi cristologic, «La historia perdida y recuperada de Jesús», l'actuació de Crist com a «desemmascarador» d'aqueixa mentida sobre la qual se recolza la conducta equivocada de no molts homes. Jesús no condemna «les mentides», sinó aquest mecanisme de la mentida implantat en el cor de la persona, capaç de viciar d'arrel tota la seva existència. El que li preocupa no és la mentida ocasional del que, per evitar problemes, tracta d'amagar avergonyit l'actuació equivocada, sinó la postura de hipocresia i ceguesa del que viu enganyant-se a ell mateix.

Jesús desemmascara, en primer lloc, la mentida religiosa. Aqueixa hipocresia del que viu una relació purament exterior amb Déu, que no canvia en res el pregon de sa persona. La seva crítica se resumeix en aquella frase de Isaïes que Jesús repeteix: «Hipòcrites... Aquest poble me honra amb els llavis, però son corazón està lluny de mi.»

Reprova, també, la hipocresía condemnatòria. Aqueixa postura de qui te una mesura diferent per a amidar-se a ell mateix i per a amidar els altres. La crítica de Jesús se resumeix en aquestes paraules: «Hipòcrita, ¿com és que mires la busca que hi ha en l'ull del teu germà i no repares en la biga que hi ha en ton ull?»

Jesús condemna també l'engany del que només veu el que vol veure i desconeix el que no vol conèixer. No se tracta d'ignorància o desinterés, sinó d'un positiu interés de la persona per desconèixer allò que obligaria a canviar. El seu pensament se recull en aquesta frase: «Tot aquell que obra el mal detesta la llum i no s'acosta a la llum, per a no veure-se acusat per les seves obres.»

El més greu que li pot passar a un home és avesar-se a caminar en la mentida creient que camina en la veritat. L' Evangeli ens recorda les dures paraules de Jesús:

«Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat; però com dieu que hi veieu, vostre pecat persisteix. » Qui es menteix a ell mateix se tanca a la veritat. Aqueixa és sa gran desgràcia, ja que solament la veritat renova i porta alegria a la vida.

OBRIR ELS ULLS

Hi he vist.

Possiblement, bastants jutjaran excessivament negativa l'afirmació del pensador hongarès Ladislaus Boros quan diu que «nostra vida és en gran part una mentida».

És cert que hi ha en nosaltres moments d'honradesa, lleialtat i franquesa, i, tanmateix, ¿no és també cert que, de qualque manera, ens mentim a nosaltres mateixos durant tota la vida?

Amb això no volem dir que ens passem la vida falsejant els fets o tractant de enganyar als que ens envolten. Se tracta de quelcom més subtil i profund. Ho podríem anomenar «in-autenticitat de nostra existència».

Nostra vida consisteix, en gran part, en eludir. No volem enfrontar-nos al que ens obligaria a canviar. No volem reconèixer nostras equivocacions i nostre pecat. Tal volta no obrem amb mala intenció. Senzillament eludim allò que ens urgiria a viure amb més veritat.

No escoltem les cridades que naixen des de nostra consciència, convidant-nos a ser millors. Passem de llarg davant tot allò que qüestiona nostra vida. No mentim amb nostra boca, però mentim amb nostra vida.

Preferim seguir ulls tancats i el cor també. Tal volta, proclamem els grans ideales de «veritat», «justícia» i «pau» pels altres. Però nosaltres no donem cap passa per a transformar nostra vida.

Aleshores arrisquem de limitar-nos a «vegetar». Quasi sense adonar-nos, nostra vida se fa monótona i insulsa. Tractem de revifar-la amb mil distraccions i projectes, però la monotonia envolta a poc a poc tota nostra existència de tedi i vacuïtat.

El que no viu sa vida des de sa veritat més fonda, pot conèixer l'èxit i el benestar, però no sabrà mai el que és la felicitat interior. I la raó d'aquest descontent és molt simple, encara que avui quasi tots l'obliden: el ser humà és incapaç de ser totalment superficial.

D'aquí la necessitat de reaccionar i deixar brotar en nosaltres aquesta «veritat interior» que, una vegada i una altra, pugna per obrir-se camí en nostra vida.

El que necessitem és major lleialtat davant nosaltres mateixos i davant Déu. Una actitud més sincera i transparent que ens permeti veure-nos tal com som i obrir-nos més humilment a la veritat.

No tancar-nos tossudament en nostra ceguesa. No obstinar-nos en defensar el que és indefensable en nostra vida. No seguir enganyant-nos per més temps. Obrir els ulls.

L'episodi de la curació del cec de Siloé ens recorda que quan un home se deixa il·luminar i treballar per Crist, se li obrin els ulls i comença a veure-ho tot amb llum nova.

AMB ELS ULLS TANCATS

¿També nosaltres estem cecs ?

Tal volta la major equivocació que cometem els homes és el viure amb els ulls tancats, sense voler despertar a la realitat. Ens resistim a mirar la vida fins al fons.

La vida és quelcom que passa en nosaltres amb tota la seva riquesa i el seu misteri i nosaltres seguim ocupats en mil coses sense importància.

No volem obrir els ulls. Preferim tancar-nos en el món fictici que ens hem construït cada un. Ens falta valor per a rompre la imatge que ens hem fabricat de nosaltres mateixos. Tal volta tenim la sensació de que fem malbé nostra vida però no volem reaccionar.

Ens fa por obrir els ulls i veure nostra realitat perquè intuïm que «veure» porta ses conseqüències. Quan veiem comencem a canviar.

Una persona comença a transformar-se quan gosa a posar a cada cosa son vertader nom i sap dir «negoci emocional» al que abans deia amor, «cura de la pròpia imatge» al que considerava preocupació pels altres, «ambició interessada» al que semblava responsabilitat profesional.

A voltes ens fem greus plantejaments sobre el camí a seguir per a descobrir la veritat última de la existència i no volem veure que el més simple i vertader és començar per fer veritat en nostra pròpia vida desprendre-nos de nostres mentides i enganys.

Per a descobrir la veritat, decisiu no és fer grans esforços de reflexió, sinó senzillament veure nostres errors i admetre nostres equivocacions. És aleshores quan la veritat se'ns pot fer més patent.

No se pot contemplar un paisatge per lluminós que siga a través d'un finestral entelat i brut. ¿Se podrà contemplar el fons de la vida i intuir el misteri último que il·lumina tot, sense netejar nostres ulls i nostra mirada? ¿Se podrà creure en Déu sense netejar nostra actitud interior?

Tal volta el més important de la Carta Pastoral dels Bisbes siga la invitació que se'ns fa a obrir els ulls sobre la realitat de l'home contemporani per a reconèixer nostres errors i equivocacions i obrir-nos a la llum del Déu revelat en Jesucrist.

Els homes de avui tenim el perill de creure-nos molt lúcids, conscients i progressistes. És fácil que ens preguntem com els fariseus de: «¿També nosaltres estem cecs?”.

La resposta sorprenent de Jesús ens tindria que fer pensar: «Si fossiu cecs, no tindríeu pecat, però com que deis que hi veieu, vostre pecat persisteix».

ATEISME  DE  LA  NO SINCERITAT

perquè els que no veien, vegin.

Qualcú ha dit que el ateisme que ens amenaça en aquests temps és «el ateisme de la no-sinceritat». No gosem ja a plantejar-nos seriosament les preguntes fonamentals en les quals Déu ens pot sortir a ca.

L'home actual no gosa preguntar-se d'on ve i a on va, qui és i què ha de fer en el breu temps que va entre el naixement i la morte.

Aquestes preguntes no troben ja cap resposta. Més encara. La immensa majoria ni se les planteja.

Són molts els que diuen no trobar un sentit a la vida. ¿No seria més exacte dir que han perdut la capacitat de buscar sentit a la vida?

Davall moltes actituds d'autosuficiència, superficialitat o “pasotisme”, s'amaga, molt sovint, un home que no te valor per a baixar amb sinceritat al més pregon del seu ser.

És més fàcil buscar satisfaccions immediates que enfrontar-se responsable a la vida. Més fàcil instal·lar-se còmode en la seguretat que aspirar a viure sincers com home fins a les últimes conseqüències.

¿No està aquí una de les arrels més profundes del ateisme de molts de nostres contemporanis? P. Tillích ha dit que «ser religiós significa preguntar amb passió pel sentit de la vida i estar obert a una resposta, encara quan ens faci vacil·lar profundament». Quan falta aquesta recerca honesta, un comença a relliscar cap al ateisme.

Segons V. Frankl, fundador de la l"ogoterapia", «un home que ha perdut el sentit de la vida, la raó d'existir, encara que estigui sa psíquicament, està espiritualment malalt». Tal volta, una tasca primera siga reconèixer que moltes incoherències, contradiccions i conflictes interns tenen origen en nostra incapacitat de buscar sincerament la llum.

Podríem dir més. Hi ha cegueses profundes en nosaltres que només poden ser curades si sabem obrir-nos amb humil sinceritat a aquest Jesús que és llum vinguda al món «perquè els que no veien, vegin, i els que veien, tornin cecs».

Jesucrist sempre será per als homes una cridada al deure i al coratge de ser veraços i sincers en la existència. Hi ha una llum capaç d'il·luminar-nos. L'home pot defugir-la, però en fer-ho, redueix el món a sa pròpia obscuritat.

CECS

Perquè els que no veien, hi vegin.

Els homes no estem fets per a viure en la fosca. Ens fa por caminar enmig de les tenebres. I tanmateix, la vida se'ns presenta, sovint, com un camí que hem de recórrer “a palpentes”.

L'home modern no se resigna a acceptar el misteri. Però, el misteri està present en el més pregon de nostra vida, com una experiència constant.

L'home se ha obert camí en la història, tractant d'il·luminar la existència amb sa raó. I certament ha donat passes gegantines. La humanitat ha acumulat cada cop més dades, ha organitzat aqueixes dades en sistemes i ciències cada cop més complexes, i les ha transformat en tècniques cada cop més poderoses per a dominar el món i la vida.

I, tanmateix, la raó és una llum que ens deixa encara en les tenebres. La raó pot explicar-ho tot manco a ella mateixa. Se diria que l'home ho pot conèixer i dominar tot. Però, certament, no pot conèixer i dominar ni son origen ni son destí últim.

Els científics més avançats de nostre segle se troben tan impotents com els humils pobladors del paleolític, per a contestar a les preguntes decisives de l'home. ¿Quin és el destí últim de la humanitat? ¿Què serà de tots i cada un de nosaltres? ¿És la vida un paréntesis entre dos grans «buits»? ¿Ens espera quelcom o algú méss enllà de la morte?

El més racional sería reconèixer que estem a mercè del misteri i acceptar que la vida de l'home s'ha de moure humilment en un horitzó de misteri.

És en aquest horitzó donde se sitúa el creient. No com un home que preten «veure» i «explicar» l'enigma últim de la existència, sinó como un cec que busca llum, se deixa il·luminar per Jesús i gosa enfrontar-se amb confiança al misteri de la vida perquè creu en un Pare.

Molts cristians parlen avui de la fe amb una inseguretat cada cop més gran. Tal volta senten en son interior l'enfrontament de diverses ideologies, corrents i creences. Voldrien reformular sa fe i assolir una nova síntesi cristiana de la vida, però no ho aconsegueixen. Tal volta sense gosar confesar-se'l a ells mateixos, se sente interiorment in-creients, perquè descobreixen que sa fe s'ha convertit en una cosa irreal, buida i trivial.

És aleshores quan, lluny d'inflacions verbals i falses seguretats hem d'adoptar una postura humil i sincera de recerca, com aquell cec de naixement que se deixà il·luminar per Jesús. Tal volta tinguem també nosaltres la mateixa experiència de que ell segueix fent que «els que no hi veien, vegin, i els que hi veien, se tornin cec».